El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

jueves, 27 de septiembre de 2012

El Temps Passa programa 27-09-2012



Avui començarem El Temps Passa... i la música queda al con sud d'Amèrica parlant d'extraterrestres i amor, seguirem amb una nit d'estiu, però ens tornarem al país amb una sospita. Potser el nostre número de la sort avui sigui el 98.6, clar a Los Módulos res els importa i Los Brincos volien viure la realitat mentre Los Catinos portaran notícies per a una nena i vigilant que no ens piqui l'escorpí, en castellà ditAlacrán”, després escoltarem rock progressiu, una mica de simfonisme, uns temes de soul i acabarem amb "La casa del sol naixent" de Lone Star ja que ens van enviar un correu demanant-nos que la punxesim. Per tant i sense més preàmbuls obrim de nou la paradeta de El Temps Passa… i la música queda. Somi!

Billy Cafaro – Marcianita

La cançó més popular de l'argentí Billy Cafaro aquí al país va ser el seu "Marcianita", publicat a l’Argentina l’any 1959 i  que escoten ara per obrir El Temps Passa… i la música queda, però Billy Cafaro també va cantar twist i balades romàntiques, tot amb éxito a l’América Llatina. Billy Cafaro va néixa l'1 de novembre de 1936 a Buenos Aires i va començar fent rock and roll a la fi dels cinquanta. Quan actuava en les emissores de ràdio es formaven veritables multituds de fans pretenent accedir al recinte, arribant a col.lapsar els accessos a Ràdio El Mundo, a la seva ciutat natal. Encara que mai va formar part oficialment del Club del Clan, va ser convidat en moltes ocasions per actuar amb ells en el popular programa de televisió. A mitjans dels 60 Billy Cafaro va tenir problemes amb les edicions dels seus discos i es va parlar d'un complot i que estava sent boicotejat per la seva antiga discogràfica, la veritat és que es va retirar a principis dels 70 per tornar als 80, però ja mai va ser el mateix. A nosaltres Billy Cafaro amb la seva perilleta i el seu aspecte trapella i desenfadat, sempre ens ha resultat graciós i una mica Mefistofelic. A la foto el veureu a un programa de televisió. Per cert, aquesta cançó també va ser èxit a Xile amb la versió que van fer el grup local Los Flamingos.

Alan y sus Bates – Fue una noche de verano

També xilens eren Alan y sus Bates,  un grup xilè que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravà van fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells mai van fer servir el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les seves cançons eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP recopilatori titulat "Rumbo al Go Go" que no consta en la discografia oficial del grup. Alan y sus Bates van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells "Difícil", "No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant, Julio Escobar que va néixa l’any 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al públic, sobre tot al femení. Alan y sus Bates va ser una veritable escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total Alan y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, en ells van incloure un grapat de cançons pròpies.
 

Micky y Los Tonys – Sospecha

Originalment la cançó la va gravar Elvis Presley, però hi ha moltes versions, entre elles una molt bona de Cliff Richard. Ara ens la porta a El Temps Passa... i la música queda, l'anomenat "Home de goma", el nostre inefable i sempre ple de bon humor Micky. El grup estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill del director Ataulfo Argenta), Joan Ferrer (baix) i Enrique Moddell (bateria), si bé el cervell pensant i el director del grup, així com el seu líder era Tony del Corral i en un principi van ser solsament Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al al Club Santiago Apòstol, on s'havien conegut. Van composar i gravar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de Los Shakers madrilenys. L’any 1966 Micky y Los Tonys havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar de Portugal. Si be a Mario le sembla que si van actuar a Palma. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Micky y los Tonys és van desfer l’any 1970 i Micky va començà en solitari, mentre que Tony del Corral, veritable líder del grup, va passar a dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar.

Los Ángeles – 98.6

Quimet sempre afirma que Los Ángeles son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. El 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de septembre de 1976 a Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va acabar, a més a més, amb l'existència del grup. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van cridar primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Van ser descoberts per  Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan dichoso” que era dels The Mc Coys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli. Val a dir que també va ser el seu primer èxit i posiblement el millor de tots, sense oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es tractave també d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976.
Los Ángeles al cinema, a sota cobertas de discos

Los Módulos – Nada me importa

I ara parlan de Pepe Robles escoltarem a Los Módulos. Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història i avui bàsicament es recorda el seu èxit "Todo tiene su fin". Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix) , Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia, sen número 1 en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox el 1970 i on també es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial “Todo tienen su fin” que curiosament va ser cara B d'aquest single. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Los Brincos – Vive la realidad

La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los Brincos abans de desfer-se. Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada i en la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època. L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, es va titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en què els cinc Brincoshi apareixia nus, però al blog us posarem les dues portades i veureu que la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col.locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al.legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest 
disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder  indiscutible i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després d’Alacrán sorgís Barrabàs.
Los Brincos de la segona etapa

Los Catinos – Nena, tengo noticias para ti

Un altre dels grans grups versioneros van ser Los Catinos, al costat dels Mustang els més destacats de la seva època. Inicialment es van cridar Los Ticanos, però la discogràfica, "molt llestos ells", van saber veure de seguida que Los Catinos era un nom molt millor i els hi van canviar. Van començar el 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per el segell Vergara i a partir de l'any 1967 es convertirien en artistes de Belter. Aquesta cançó es va incloure a un single amb "Ayer cuando era joven" de Charles Aznavour a l'altre cara. L'any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. Aquest tema era una versió, l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original creiem que mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single mexicà que li va enviar la seva noviecita del pais del mariachis i us posem la caràtula al blog d'El Temps Passa... i la música queda.

Eddie Lee Mattison – Good things and bad things

Eddie Lee Mattison era un cantant de color que es movia molt en el món del soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un disc en directe a Maddox amb el nom de la sala per títol que va publicar Edigsa. El single del qual us extraiem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa ... i la música queda, ho va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb  "Reality" a la cara B, totes dues cançons van ser escrites pel propi Eddie Lee Mattison. També va treballar per el segell Ariola. El cantant i compositor nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què militaven Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman (guitarres), Bernard Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine Marbouet (saxo), Rudy Jones (saxo) i destacar la tasca de l'organista Mathias Sanuelin que utilitzava un Hammond, es va dedicar a versionar temes clàssics del soul americà per locals catalans i per el Nord de l'Estat, però mai va deixar d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs, propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va treballar molt a França.

Expresión – Try catch the sun

El grup Expresión va tenir curta vida, tot just uns mesos, uns quants concerts i un single, tot això l’any 1970. Però Expresión és un d'aquests grups que hauríem de recordar, a part de per la seve qualitat, per el fet de que la seva cantant era Evangelina Sobrero que després, quan va començar en solitari es convertiria en Cecilia. El seu pare, diplomàtic de professió, va estar destinat a Gran Bretanya, Estats Units, Portugal i Jordània i ella va residir en aquests països. Quan ve a Madrid per estudiar Dret, a la universitat coneix al cantautor folk Joaquín Díaz que li presenta a Nacho Sáenz de Tejada i Julio Seijas, que tocaven en Nuestro Pequeño Mundo i Aguaviva respectivament. La unió dels tres crea Expresión. Simultàniament Evangelina feia cors amb Los Canarios i en una actuació a la sala JJ, on va cantar una de les seves cançons com a solista, la descobreix Tomàs Muñoz, llavors director de CBS que acabaven d'instal.lar-se al país i buscaven catàleg nacional, ell la contracta per llançar-la en solitari, batejant-la com Cecilia pel tema de Simon & Garfunkel, artistes de CBS que estaven de moda. Allà va començar la carrera brillant de Cecilia que es va convertir en un mite de la música espanyola del passat segle quan després d'una actuació a la sala Nova Olimpia, de Vigo, es va dirigir en cotxe amb els seus tres músics per tornar a Madrid. Aproximadament a les 6 del matí del 2 d'agost de 1976, a Colinas de Trasmonte, Zamora, van col.lisionar amb un carro de bous que no portava cap tipus d'il.luminació. El bateria Carlos de la Iglesia i Cecilia van morir. L'11 d'octubre hauria complert 28 anys. Us comentarem una curiositat, Cecilia posseïa una acurada educació, bàsicament en centres religiosos elitistes de mig món, però odiava semblar una nena pija de bona família i per això utilitzava expressament un llenguatge vulgar ambtacos” i sortides de to per dissimular.

Conexion – Strong lover

El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca Stones de la capital. La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava a la cara  A del seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo  sin amor" que l'havia tocat el grup de Mario, al costat de "Prepareu el camí del Senyor" o "Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recorda una pel.lídula on sortia José María Íñigo. L'any 1973 es publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa el 1974. Luis Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la música, però que van produir xifres de vendes al.lucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.

Alacrán – Sticky

En l'última època i paral.lelament al seu treball amb Los Brincos, el bateria, compositor, arranjador i productor Fernando Arbex va crear el grup Alacrán. Al costat de Fernando es trobaven Iñaki Egaña i Óscar Lazprilla, un d'ells venia de Los Bravos, no recordem qual. L'any 1969 els tres es fiquen en els estudis Celada de Madrid per gravar el que seria el seu únic àlbum, un LP titulat "Alacrán" amb sis interessants temes. Se'l van produir ells mateixos i no van comptar prácticament amb suport de Zafiro que va publicar el disc per pressions de Fernando Arbex, però no es es va gastar un duro en promoció i la veritat és que el disc, d'altra banda ple de so entre rock progressiu i funky, va passar pràcticament desapercebut i només els anys han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es mereix. Però a Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part de la història musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán i altres músics espanyols, Fernando Arbex (a la foto) va crear Barrabàs, un grup poc valorat a Espanya i que s'han fet unpanzón” de vendre al mercat americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del Billboard.

Los Beta – Hey girl (You make me cry)

Aquesta cançó, plena de soul i cantada en anglès,  es va incloure a la banda sonora de la pel.lícula “1, 2, 3 al escondite inglés” d’Iván Zuluaga i interpretant-la vèiem a Los Beta, que eren un grup que inicialmente es van fer dir Los Beta Quartet. Eren un dels millors grups mallorquins de la seva època i van ser un d'aquests conjunts que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a ser només Los Beta. En molts dels seus discos es pot comprovar que ells feien també pàtria andalusa perquè porten uns barrets cordovesos del més típic estil del Sud, és a dir, fent alló del "typical spanish". Una altra curiositat és que tot i cridar-se Los Beta Quartet, eren cinc. Van gaudir de popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions i també ho van fer en català, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, defensan-la amb Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. Més tard per Los Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los Pekenikes. El cantant del grup, Xisco Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava l'any 2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell Emi-Odeon, però també ho van fer per a Philips, Moviplay i SonoPlay. En total com Los Beta Quarter i Los Beta van arribar a gravar 5 EP's i 10 singles. EMI va reeditar els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric. Los Beta van funcionà fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Val a dir que Los Beta van ser al costat dels Javaloyas i el Grupo 15, els grups líders de la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el Terreno. Per cert, creiem que aquest local d'oci era propietat del marit d'una de les germanes Serrano.

Doble Dinamita – I’ve got dreams to remember

Amb la cançó´”Mundo Joven”, composada per Doble Dinamita, a la cara A, aquest bon grup de soul espanyol van treure un single que creiem és l'únic disc que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, a la cara B. Es tractava d’una peça que va ser éxito a mig mon amb la seva versió original a carrec d’Otis Redding, el que va ser Rei del Soul i que va morir en accident d’aviació. El single dels Doble Dinamita va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid i a principis dels anys seixanta, va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble. La veritat és que no recordem molt de Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida. Tenim present aixó si que tenien dos cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs, per tant i com us diem sempre que ens passa aixó, no ens feu haire cas.
Els Doble Dinamita en concert

Los Bravos – Sympathy

Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, la veritat es que tot va ser un invent i un montatge d'Alain Milhaud que els va produir i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60. Quimet sempre els anomena º, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó que es va classificar en el segon lloc en les llistes del Billboard americà. Nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la de millor qualitat musical en tota la carrera dels Bravos i que va ser editada en un EP de 1967 i que va ser l'últim disc amb aquest format, a partir d’aquell moment ja solsament gravarien singles i LP’s, si bé van tenir molts èxits destacant "La moto", "Los chicos con las chicas" i "La parada del autobus". L’any 1969 Mikel Kogël abandona el grup per començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky. A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Us explicarem un altre, els nois no volien gravar el "Black is black" i va ser Alain Milhaud qui els va obligar a fer-ho. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial, tot pur teatre i no us diem rés dels vestidets que els hi posaven a les pelis. A les fotos Montse Aliaga amb Mike Kennedy i a l'altre Mario Prades entrevistan-lo després de sopar, al derrere seu veureu a Santi Picó.


Los Íberos – Las tres de la noche

Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser substituït per Carlos Attias, són els components de Los Íberos i es van conèixa a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca el 1968 i que era una composició d'Enrique Lozano. L'any 1969 Los Íberos participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i també a "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, el primer supergrup de l’historia del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell o tres d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.

Lone Star – La Casa del Sol Naciente

Tanquem El Temps Passa… i la música queda amb tot un clàsic. La dels Lone Star és possiblement la millor versió feta al país d'aquest tema tradicional del folk americà recuperat per al R & B per l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. Moltes vegades hem parlat dels carnets sindicals que feien falta per poder realitzar actuacions... i cobrar que en el fons era l'important. Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava el sindicat vertical després de passar una petita prova. Permetia fer "atracció", però el bo era el Carnet Blanc i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone Star: Pere Gené, Joan Miró (que era de Rocafort de Queralt, a Tarragona), Rafa de la Vega i Enrique López. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star van passar gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez. Quimet te molt a dir sobre aquets carnets vermells dels que parlabem abans. Ell es va examinar a Tarragona i sembla ser que va passar bé la proba, va pagar... i ancara espera que l'hi envien el "susodicho" carnet. Deu se que Correos cada dia va pitxor. Val a dir que nosaltres, la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible. Per cert, un euro per Quimet que l’ha tocat un munt de vegades.
Tanquem la paradeta d’El Temps Passa… i la música queda per avui, però abans us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana, una xiqueta que surt a recollir la llet no massa adecuadament vestida per a l'ocasió, però si per el goix del lleté..


Per tant i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya tanquem per avui la paradeta de El Temps Passa... i la música queda i fotem el camp, peró abans aquí us deixem una foto de Quimet Curull "en acció" i fen de les seves.   



Tornarem la setmana que be. Fins llavors porteu-se be i no feu res que nosaltres no fariem. Xiquets, xiquetes, adeu.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres