El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 25 de marzo de 2015

El Temps Passa 09-26

Els Anuncis per els Nostres Records d'avui els centrarem en productes alimentaris i és que ja us hem dit en moltes ocasions que som triperos i se'ns conquesta per l'estómac, més o menys com a la majoria dels homes que quedi clar. També tindrem a El Temps Passa... i la música queda molta música i en la banda sonora d'avui escoltarem a Betina, Los Ángeles Negros, Els Picapedrers, Lone Star, Los Sírex, Mike Ríos, Los Beta, Los Géminis, Los Pasos, Dúo Dinámico i uns quants més que ens portaran en ales de la música al passat, als anys seixanta, per tant anem a començar des de aquelles emissores per les que ens escoltes cada setmana, però ho farem amb una novetat, l’ultim disc de Pere Gené que es va publicar l’any passat. Som Quimet Curull i Mario Prades i iniciarem el viatge al ahir dient com sempre que ara.

Obrim la Paradeta

Pere Gené – Androide

Pere Gené és un dels noms mítics i reconeguts del rock espanyol, va ser el líder dels Lone Star, una banda a la qual en el món musical es coneix com "La Llegenda" i que van ser tot uns innovadors per al seu temps, sent el primer grup de pop-rock que es va atrevir a passar-se al jazz sense deixar el rock i a més un dels pocs dels anys seixanta "moderns" que els quatre components tenien Carnet Blanc que permetia fer ball i cobrar. Per tenir-lo havies d'haver passat per el Conservatori. Normalment els músics treballàvem amb el Carnet Roig que facilitava el Sindicat Vertical, tot i dir-se "Rojo", després d'una prova força senzilla, però que tan sols servia per realitzar el que es deia "Atraccions". Pere Gené va aconseguir sent molt jove una beca per estudiar piano clàssic a Anglaterra i per allà va marxar-se aquest "nen prodigi", però va descobrir el rock i va tornar per posar en marxa el seu gran projecte Lone Star. En els anys 90 i després que Lone Star publicaran un CD titulat paradoxalment "Hacia el futuro" el mític grup es desfà. Pere Gené posseïa un estudi de gravació, El 7º de Caballería, però musicalment semblava haver-se diluït en l'oblit, és clar que l'any passat va decidir tornar i va preparar un àlbum per el finançament del qual va utilitzar un mètode molt actual, el micromecenatge, en anglès crowdfunding i finalment a finals de març, i amb la col·laboració econòmica de molts amics, el disc ve veure la llum. Es tracta d'un àlbum al que ha titulat "Boomerang 2014" ja que com ell mateix afirma "La vida és semblant a un bumerang, tot torna" i del qual us hen extret el tema que escoltem ara. Ha comptat amb Josep Más Kitflus als teclats, David Palau a la guitarra i Virgínia Martínez de La Puerta de los Sueños que ha col·laborat en el tema "Serem un nou país", al costat de Toni Mateos a la bateria, Enric Alegre al saxo, Rafael Escoté de Pegasus al baix i Josep Buch, també al baix. L'àlbum es va presentar en directe, a la Sala Luz de Gas el primer de maig del 2014, amb la col·laboració de diversos artistes, entre ells Santiago Auseron que va intervenir en un clàssic de Lone Star "Mi calle". Per cert, no hem d'oblidar, parlant de Lone Star que al Nadal de 1970 es van convertir en el primer i únic grup espanyol que va actuar en un portaavions nord-americà, el JFK.
Pere Gené amb  Virgínia Martínez i a la presentació a la sala Luz de Gas.
A  sota  Pere Gené  i  un moment  del concert  amb  Kirflus i David Palau.

Los Llopis – Rockabilidad

L'any 1960 Los Llopis van gravar aquesta versió del "Rockabilidad", un tema ple de rock and roll que curiosament va ser eclipsat a Espanya per "La Pachanga" que es va incloure en aquest mateix EP al costat de "Basta Arturo" i "Amor de niños". La veritat és que tot i que Los Llopis eren un grup de rock abd roll pioner, la discogràfica i degut al fet que ells eren cubans, a Espanya va potenciar molt més "La Pachanga" i va ser el seu gran èxit al nostre país, encunyant el terme "patxanguer" per definir cançons horteres o excessivament comercials. Los Llopis van ser els primer en fer rock’n’roll en espanyol i al estil americà. Es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es deia Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van incloura rock and roll al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en castellà prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. Més tard es van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya

Dúo Dinámico – Rock and Roll de la alegría

Nosaltres creiem que aquest tema era la primera composició propia del Dúo Dinámico que es va publicar en disc, pero parlan amb Manolo de la Calva ens va dir que no, la primera que van escriure va ser "Linda muñeca" i despres va vindre "Quince años tiene mi amor", però ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda "El Rock and roll de la alegría" una peça plena de ritme on Manolo i Ramón demostren que des del principi sabien el que volia el públic i l'hi van donar. Es tracta d'un EP publicat l’any 1961 per EMI. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i per demostrar-ho van oferin concerts, recordarem un fet el 19 de desembre del 2010 al Palau de la Música, a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant els seus 50 anys i desgranant bones melodies. Era per revalidar el seu èxit, ja que el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona, omplint el local de gom a gom en ambdues ocasions, amb fans arribats i sobretot "arribades", de tota Espanya. Aquest estiu passat van fer un concert a Tarragona, per les Festes Majors, però ara no us podriem dir si va ser per Sant Magí, a l’agost, o per Santa Tecla, al setembre. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010. I és que pencaires, el que es diu pencaires, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa ho són i molt.

Mike Ríos – Popotitos

Aquest tema es el primer enregistrament del nostre impenitent rocker, Miguel Ríos que per obra i gràcia de la discogràfica es va veure ascendit a "Rei del Twist" i convertit-se en Mike Ríos. Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el menor de set germans. Treballava a una botiga de discos a Madrid i el 2 de gener de 1962 va gravar amb Philips les seves quatre primeres cançons per a un EP i per això va cobrar 3.000 de les antigues pessetes, es tractava d’un avantçament a compta dels futurs ingresos. Aquesta va ser la primera d'elles, avui antecedent històric, al costat de "El twist", versió en espanyol del tema de Hank Ballard que va ser el creador de l'estil musical, no Chubby Checker. Una altra cançó va ser "Twist de Saint-Tropez" i la quarta "Pera madura", un rock de l'italià Pino Donaggio. Per cert el profesor de cant de Miguel va ser el també italià afincat a Espanya Filippo Carletti. “Popotitos” era una composició de Bony Moronie que va convertir-la en hit Larry Williams i va ser un èxit important en el mercat nord-americà l’any 1957. Mike Ríos va tindre a Dick y Los Relámpagos com a grup d’acompanyament pels directes i també a Los Sonor, però en aquesta grabació son músics d’estudi i van pendre com a referencia la versió dels Teen Tops feta un parell d’anys abans. En aquesta gravació hi a un riff de baix molt interesant i destacable, allunyat de la versió dels mexicans que li dona un toc molt especial.

Los Ángeles Negros – Me equivoqué

Los Angeles Negros que ens va demanar l’amic Óscar, eren un grup interessant i al mateix temps molt curiós. Posseïen una extrema qualitat i per el conjunt van desfilar músics importants del pop rock valencià, però i malgrat els molts anys que van estar en actiu, només van gravar un EP de quatre cançons, publicat per EMI-Regal l'any 1965, de fet creiem que àdhuc segueixen treballant. Es creen l'any 1961 a Godella i debuten al 63 en el cinema Capitol de la seva ciutat. Inicialment eren Tony Benito Mateos, (guitarra i veu), Diego Correas (baix), José Antonio Fernando Navarro que creiem era el cantant, Manolo Romero (piano), Jorge Figuerola (guitarra) i Paco Huesca (bateria). Aquesta va ser la formació original, però per Los Angeles Negros van passar Víctor Fernando Perusa que és el bateria en aquest enregistrament i va morir en accident de trànsit al costat del seu germà Jesús, poc després de publicar-se el disc, Manolo Pelegrí, Joaquín González Lopis que després seria guitarra de Los Canarios i va morir el 1 de maig de 1999, José Escrivá que havia tocat amb  Los Top-Son, Alfredo Pérez Pareja que venia de Los Daysons i Los Top-Son per passar després al Adam Grup, Francisco Pinazo, Jesús García Usó (a la foto) que venia de Los Telstars i que aniria a Los Rockers, Jorge Esteban, Agustín Illueca, Micky Benet, Juan Camacho que venia de Los Diapasons i tindria una important carrera com a solista morint el 21 d'octubre de 1982 en accident de trànsit i uns quants més. Los Ángeles Negros, no confondre amb els americans, van ser, durant un llarg període de temps, el grup d'acompanyament del Dúo Dinámico. La veritat és que Los Angeles Negros podríem dir que serien un conjunt pont entre grups valencians de l'època i malgrat haver-se desfet, van tornar a posar-se en marxa l’any 2007. En un disc recopilatori de grups valencians dels seixanta, es van recollir les quatre cançons d'aquest únic disc que eren, a més d'aquesta, “Porqué me dejaste” que ja hem escoltat al programa, les dues composicions del grup, a part de “Chicas” i “Tengo un amor” que van ser escrites pel Dúo Dinámico.
Los Ángeles Negros, un bon grup valencià
Los Betta – Marianne

Quan Los Beta que havien començat sent Los Beta Quartet, van canviar de companyia discogràfica, estaven disposats a gravar cançons pròpies o escollir ells les versions, però resulta que la nova casa de discos que era Sonoplay els va dir allò de "¡No hijo, no!". Aquest tema que creiem és una versió, però no recordem de qui, encara que estem segurs no era la "Marianne" de Cliff Richard, va ser la cara B d'un single publicat l'any 1967 amb "Marionetas en la cuerda", el tema eurovisiu de Sandie Shaw a l'altra banda, va ser el seu quart disc com Los Beta. Aquest va ser el segon per Sonoplay, però heu de tenir en compte que en el primer van gravar "Incendio en Rio" i aquella "Família" tan original, dues patxangades. Per tant i malgrat les seves perspectives, els va tocar seguir fent més del mateix o pitjor. Los Beta van sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta Quartet per passar posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los Beta que és com se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis entre els components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno que despré formaria el grup Miguel Moreno y Los Dinos, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioners mallorquins de la seva època i val a dir que els seus directes eren molt bons

Sonia con el Latin Quartet – Si un chico fuera yo

La veritat és que creiem, casi amb tota seguretat que la cantant Sonia era catalana, però poc us podem dir ja que tot just la recordem i poc mes. Val a dir que Sonia va tenir una carrera avui oblidada, si bé va treure uns quans EP's, però en aquest que va publicar Belter l’any 1965 compta amb els Latin Quartet, el grup del mestre Francesc Burrull acompanyant-la i fent les veus i això són paraules majors. El tema és una versió del "Wenn Ich Ein Junge War" de la menuda cantant italiana Rita Pavone, us posem el títol en alemany perquè amb aquesta cançó va arribar a la primera posició al país germànic, Rita, no Sonia, no somniem truites. Sonia que era una Noia Ie Ie, va participar en uns quans festivals, a la foto veureu una actuació al Festival Internacional Playa de Palma, el popular festival de Mallorca. Els Latin Quartet eren Agapito Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enrique Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. L’any 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar fa un parell o tres d’anys i Jordi Coll, pero van passar mols altres bons músics.

Los Sírex – Da Doo Ron Ron

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, un dels millors grups dels seixanta al país, són Los Sírex, la banda liderada per Guillermo i Leslie. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie i també li deien “L’anxoveta” pel fet de que els seus pares tenien un xiringuito a la Barceloneta, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a mes de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aqueste és va casar amb una noia alemana i ja als 70 va deixar la banda i va marxar-se al país germanic. Tant Lluis Gomis de Pruneda  com Manolo Madruga van morir al setembre del any 2012, amb pocs dies de deferencia. L’any passat també va morir Ernesto Rodríguez que era l’actual batería des de feia cinc anys i que va estar un dels fundadors de Los Gatos Negros. Ara farem história: A finals de l’any 1963 Los Sírex graven el seu primer EP amb "Muchacha bonita" com a tema estrella, una bona cançó que va ser composada per a ells per el mestre José Solá. La veritat es que la música d'aquest tema recorda i molt al "Be bop a lula" de Gene Vincent, encara que més suavitzada i que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda i que Quimet ha tocat en moltes ocasions. En aquest EP també trobàvem "Da doo ron ron" de les nord americanes The Crystals i que es la cançó que escoltem avui al programa, "Si de mi te alejas" i el "Twist and shout" dels The Isley Brothers, en aquest cas versionant la versió que van fer The Beatles i que va ser un dels grans èxits dels de Liverpool.

Els Anuncis dels Nostres Records

Els Anuncis per recordar d'avui tractaran tots ells sobre productes alimentaris i és que tant Quimet com Mario som de vida, el que aquí anomenem "Bon vivants" i per això ara anem a escoltar-los i encara que no calmaran els sorolls produïts pels nostres estómacs ja que la gana se'ns va obrint només per mirar-los, reconeixem que acabarem amb fam, de fet més gana que la que teníem en començar.

Aceitunas la Española

Per que la beguda no ens posi “massa bé”, nosaltres sempre recomanem anar picant i per aixó us portem ara per començar las Aceitunas La Española que “están rellenas de rica anchoa” i que són “Una aceituna como ninguna” com deien els eslògans publicitaris de la marca. Sorgeix l'any 1941, va ser una creació d'Alfredo Alberola i horas d’ara, continua sent una de les principals marques del mercat. L'any 1940 i després de la guerra civil espanyola es va iniciar una nova etapa en l'economia del pais. A poc a poc el mercat espanyol va buscar nous productes. Alfredo Alberola, amb visió de futur, va entendre que l'oliva farcida d'anxova, una deliciosa tapa artesanal en aquella època, es convertiria en un producte genuí a la nostra arrelada cultura del vermutet i va fundar l'any 1941 "La Española", una companyia que va unir des del seus orígens, la creativitat en el desenvolupament de nous processos i la capacitat d'innovar en els mercats. Avui les olives farcides són una cosa habitual en prestatgeries de qualsevol supermercat, però en aquelles èpoques era una cosa molt casolana. Doncs hem d'agrair-ho a Aceitunas La Española que per cert, avui dia ja no només estan farcides d'anxova, porten també pebrot, aumetlles i altres productes.

Doble Caldo de Carne Starlux

Aquest és l'anunci d'un sopicaldo, una cosa en la que a Espanya van ser pioners Avecrem-Gallina Blanca i Potax, però Starlux va ser una altra de les marques estrelles ja a finals de la dècada dels seixanta i va seguir comercialitzant-se fins a començaments del nou segle, quan es va fusionar amb Avecrem. Encara que en els seus orígens Starlux era només brou de carn, era "doble", com deia l'anunci, després van anar amplian la gama de gustos. Les pastilles eren d'un color més fosc i més greixoses que la del Avecrem, però es venia bé. En aquest anunci la dona el fa servir per reanimar el marit que sembla ser li ha donat una mena de patatús i només reacciona després de beure's una tassa de brou Starlux, però és per demanar una altra tassa. La veritat és que el to de veu de la dona ens resulta força repel·lent, no ens estranya que el marit prefereixi dormir, creiem que no van saber escollir la persona adequada per realitzar-lo. Per cert, també eren marques de Starlux el tomàquet fregit Solis i la Nocilla. Starlux va treure discos que regalaven, es va tractar de la col·lecció Supervendes Promo Caldo Starlux, intentant utilitzar una via oberta pels Discos Sorpresa de Fundador i que també va usar Mirinda, detergents Skip i els Quesitos MG, entre altres firmes comercials, encara que en els de Starlux no t'enterabas de qui eren els grups ja que només s'anunciava la cançó i normalment eren covers.

Arroz La Cigala

A nosaltres de l'arròs La Cigala sempre ens va resultar curiós aquell eslògan "Ni se pega ni se pasa" que ja en els 70 va provocar molts acudits verds i moltes conyas i que de fet no sabem si eram per l'anunci o l'acudit. Sempre hem sentit en l'ambient festiu que els xinesos tenen els ulls semitancats i allargats pel fet de menjar molt arròs, cosa que fa que vagin restrets i hagin de fer molta força quan visiten el lavabo... és broma. La veritat és que l'arròs és un gran aliment i molt saludable. Pot ser incorporat a la dieta al quart mes de vida del nadó per la seva alta tolerància i és una guarnició molt més sana que, per posar un exemple, la patata, en contenir menys greix. Actualment, la marca la Cigala forma part del Grupo Ebro-Puleva, de fet el Grupo Herba és líder en el sector arrosser mundial. La Cigala està radicat a San Juan de Aznalfarache (Sevilla) si bé nosaltres pensem que un dels millors arroços espanyols es el que ens arriva del Delta del Ebre. Fem patria.

Chorizo Revilla

Amb el slogan Chorizo Revilla, un sabor que maravilla” es promocionava aquesta marca d'embotits i creiem que l'anunci o almenys el seu missatge, segueix estant avui en vigor. Per cert, la marca Xoriço Revilla era propietat d'Emiliano Revilla Sanz, nascut a Ólvega, Soria, al 1928 i va ser segrestat a Madrid el 24 de febrer de 1988 per l'organització terrorista ETA, el seu segrest va durar 249 dies. Era un dels destacats empresaris del sector càrnic i es va passar a l'immobiliari després de vendre's la seva indústria alimentària a la multinacional holandesa Unilever per prop de 9.000 milions de pessetes, això creiem que va ser al 86 i també va vendre Embutidos Moncayo i Hermanos Revilla, SA que eren seus. Actualment creiem que la marca Revilla és propietat de Campofrio, però no estem segurs d'això.

Pera i Préssec Safyc

Productes Safyc, és una empresa dedicada a l'elaboració de almívars, nèctars, sucs i melmelades, establerta a i Lleida, concretament a Balaguer i que encara es troba en plena activitat. En aquest anunci promocionen les seves peres i els préssecs, suposem que en almívar.


Patés La Piara Más buenos que el pan

Un altre eslògan ja clàssic dins de l'apartat dels productes alimentaris és aquell de “Más bueno que el pan” que defineix a la marca Pates La Piara, un altre producte que avui segueix igual de viu i en el mercat, encara que avui dia hi ha pates de molts tipus a més dels clàssics, com paté de tonyina, salmó, anxova, pollastre, ibèric, au , etc. Fins trobem alguns que contenen el 50% de greixos i a més també amb "Tapa negra" que suposem ha de ser un sinònim de major qualitat. Pates La Piara és del grup Nutrexpa. La veritat és que el paté, un producte frances, originalment està fet de fetge d'ànec i preferim no explicar com s'obté el natural, no volem fer-vos perdre la gana.

Mantequilla Lorenzana

La Vaca Marcelina era la protagonista d'aquest anunci de Mantequilla Lorenzana, una marca de Mantequera del Tineo que era asturiana i podem seguir trobant-la en les prestatgeries dels supermercats, tot i que adaptant-se a l'actual mercat es comercialitzen diverses varietats, amb i sense sal i en diversos tipus d'envàs. Si bé i des de fa ja diverses dècades la margarina va prenent protagonisme, sobretot per qüestió de preu, suponem, però nosaltres seguim quedant-nos amb la mantega tradicional, la de tota la vida. Per cert que en aquest anunci ens diuen que Marcelina és la vaca del cha cha chá i la veritat és que la falca té un munt d'anys, és de 1958 i l'espot per a la televisió que també va haver-hi un, va ser realitzat per Estudis Moro que curiosament, en la mateixa època van realitzar un altre per Starlux en el què apareixien dues vaques muntant amb bicicleta i s'assemblaven molt a la Marcelina, clar que eren animalets de la mateixa espècie, no siguem dolents.

Aceites Ybarra

Acabarem els anuncis d’avui amb Ybarra que va ser un dels olis populars a l'època, sobretot per allò de que "Que si, que si, el secreto está en la Y, la Y d'Ybarra". Per cert que en els anys 50 Ybarra és va va obrir al marcat sud-americà des de l'Argentina. La campanya publicitaria la va fer Zulma Faiad, actriu, model, ballarina i vedette de revistes que va néixer a Buenos Aires l'any 1944. La seva carrera artística va començar en els seixanta com a model publicitària i la va llançar la propaganda del "Aceite 38 de Ybarra" en la qual sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta lechuguita no le falta nada", parlan de l'amanida, no penseu malament. No és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte. La firma Ybarra va ser creada l’any 1842, per José María de Ybarra y Gutierrez de Caviedes, primer Conde de Ybarra i amb l'objectiu de comercialitzar els productes agraris de les propietats familiars a Andalusia, va fundar Hijos de Ybarra. L'oli va aconseguir el premi a la qualitat atorgat a la fira de Filadèlfia de 1876. L’any 1985 Ybarra va ser la primera empresa del sector que va envasar oli d'oliva en tetra-brik. Es clar que per oli bó, bo de veritat, el que tenim a les nostres comarques, oli d'arbequina, el millor de tot el mon i part del extranger.
Altres cartells d'antiga publicitat

La Música que es Feia en Català

Els Picapedrers – Un bitllet ha comprat

Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, publicat per Edigsa l’any 1965 és un dels pocs discos que van gravar aquests quatre joves catalans. La cançó que escoltem ara es tracta de la seva versió del "Ticket to ride", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que el tema va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordem cap altra versió en català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc els nois també versionen un altre peça dels de Liverpool, “Help”, titulant-la "Ajuda’m" que va donar títol a la seguna pel·lícula dels Beatles, junt a "Xarada" que era del film del mateix títol i "Adéu amor". Aquest enregistrament de Els Picapedrers va ser publicar per el segell Edigsa. Creiem que aquest és l'únic disc que Els Picapedrers van gravar, però no estem segurs d'aixó i poca informació tenim d'ells.

Los Dayson – No la canteu més

Ara parlarem de Camilo Sesto, una de las grans veus del pop espanyol si be mirar-lo, la veritat es que avui en dia ens resulta més haviat patetic. És clar que si parlem de Camilo Sesto val a dir que abans llantar-se en solitari va tocar amb Los Botines i abans havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los Dayson que van treure un sol EP. Aquesta cançó dels Dayson que us portem avui, amb Camilo Blanes (Alcoi, Alacant, 16 de setembre de 1946) com a cantant i també bateria, està cantada en català, de fet a part del EP van gravar dues cançons en català, aquesta és una d’ellas. Després d'editar un disc, l'any 1965 Los Dayson viatgen a Madrid per participar en el concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama", on els hi van fer tocar "Flamenco" de Los Brincos. Després d'aquesta actuació i com no van guanyar, la resta de membres del grup van tornar a Alcoi, però Camilo es va quedar a la capital del Regne. Camilo va haver de dedicar-se a tocar instruments i a fer cors per a altres músics a fi de poder sobreviure. L’any 1966 s'uneix a Los Botines i participen a "Los Chicos del Preu" de Pedro Lazaga, pel·lícula en la qual Camilo Sesto va tenir un paper com a actor. Ancara va treballar a un altre film que creiem era "Hamelin", amb Miguel Ríos, però no estem segurs. Després de complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili que va fer a Almeria, l'any 1970 va iniciar la seva carrera en solitari com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo que va ser el seu descobridor i productor.



Betina – Per que em vas dir adeu

Aquesta cançó de Betina, va estar inclosa a un EP editat per Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla recordar era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més en solitari i passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys. De fet s’havia casat i el seu marit era músic de l’orquestra. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del any 2011 a Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que presentava el gran locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. De fet val a dir que Betina va centrar la seva carrera en la llengua castellana. L’any 1967 Betina va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema del mallorquí Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.

Acabarem aquí la Secció de la Música que es feia en llengua vernacla i seguirem amb un bon grup del que poc sabem.

Los Géminis – Bus Stop

L'any 1966 Los Géminis publicarien un EP a través del segell Discos Alma que incloïa aquesta bona versió del tema dels britànics The Hollies, una gran cançó a la qual no hem de confondre amb “La parada del autobús” de Los Bravos i que havia estat escrita per Manolo Díaz. Al EP també es van incloure “Algo salvaje” de The Troggs, “Mama” i Tiempo”. La veritat és que poc recordem de Los Géminis, pensem que podrien ser mallorquins o catalans, però no podem confirmar res de res, tot i que van publicar uns quants discos en el seu moment i alguns d'ells molt interessants, això si, gairebé tot versions. Un d'ells amb una del "Mony, Mony" de Tommy James and The Shondells i en el qual "van afusellar" la portada dels nord-americans descaradament, suposem que va ser cosa de la casa de discos. Gravarien també amb els segells Berta i Vergara. En els diversos discos mòstran canvis de components i en alguns són quatre, en altres cinc i en els setanta passarien a ser sis. L'últim disc que tenim d'ells és de 1973. Creiem que el bateria era Paco Barreiro, però tampoc estem segurs per tant ja ho sabeu: no ens feu gaire cas.

Los Pasos – Anouschtka

Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor i Los Polaris. Va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Per cert que Milhaud va putejà a Los Pasos i "La Moto" que havia de ser el seu primer single, va ser el tercer. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizan, Joaquín Torres i Martín Careaga, per cert, un d’ells era nuvi de Marta Baizán, però no recordem quin era. L’any 1968 protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, incloén diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda de rock progresiu. Aquesta cançó, una de les més populars en la carrera de Los Pasos, es trobava com a cara A d'un single editat per Hispavox l’any 1967 i al contrari del que els va passa a Los No amb “Moscovit” que escoltarem en un proper programa, “Anouschtka” no va tenir cap problema amb la censura. La cara B va ser "El sueño aquel".

Bárbara y Dick – Sunny

Aquesta parella ens va arribar des de l'Argentina on ja eren uns craks. Aquí van funcionar molt bé amb una sola cançó "El funeral del labrador" encara que a la seva terra s'havien dedicat a realitzar versions i molt bones, com aquesta del tema "Sunny" i amb un euro pel Quimet que reclama ja que l’ha toca amb clau de swing i val a dir que la cançó era del cantant nort-americà Bobby Hebb que ja es mort i la va escriure quan van morir, el mateix dia, el president John F. Kennedy i un germa seu que també va ser assesinat, en aquest cas d’una gavinetada. El duet eren Bàrbara Virgínia Bourse i Fernando Sustaita i nosaltres creiem que eren matrimoni, però no esten segurs. Van funcionar de 1965 fins l’any 1969 si bé en el 71 van tornar a unir-se, encara que ja no va ser el mateix. L’any 1998 Bárbara y Dick es van separar definitivament i tot i que van gravar els dos en solitari, no van tenir èxit. Dick va morir d'un càncer de gola, el 29 de juliol de l’any 2006 i ella seguéis actuan. Per cert que dos dels seus grans èxits van ser també “Ámame” i “Respirando”. Ella era filla del artísta plàstic Teodoro Bourse Herrera i ell del polític Hector Sustaita Seeber. Inicialment eren un tercet, el tercer era un amic de tots dos, de fet va ser qui els va presentar, Juan Cruz Martín Grondona, pero quan es van plantegar gravar un disc aquest va decidir seguir amb els seus estudis de dret. Van debutar al 1er Festival de la Canción de Mar del Plata, que va tindre lloc el 11 de febrer del 1966.

Los Extraños – Tobacco Road

La veritat es que també poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc i van gravar per la EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. En total van publicar cinc EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "Tobacco Road", un clàsic del R & B composat per John D. Loudermilk l’any 1964 per els The Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth, trobem "Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". Aquest EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP titulat "Los grandes conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Son i The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per actuar una llarga temporada a Mallotca. Quan l’any 1965 Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que venia del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa èxit.

Lone Star – Y murió de amor

I ja que hem començat amb Pere Gener, acabarem escoltant als Lone Star. A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969 per Lone Star, es trobava aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda per acabar el programa d’avui. Son Lone Star el grup liderat pel cantant i pianista Pere Gené i pel que nosaltres sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. El single dels Lone Star va aconseguir el premi de la SGAE com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquellmoment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després d'haver-se gravat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu qie es el que surt a la foto de la portada, però en el disc toca l’altre. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una imatge bastante cutrilla i, la veritat, sembla que Joan Miró vagi a passar el riu i tingui por de mullarse els pantalons. El guitarra Joan Miró, per cert, era de Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada?
Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, un recorregut per la música dels anys seixanta, un viatge al passat, als records. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara toca acabar el programa per avui. Fins la setmana que ve, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa