De vegades, quan
tanquem els ulls i ens deixem
dominar pels
records, hi ha
cançons que arriben a la
nostra ment i ens
fan reviure moments
de la joventut que en ocasions van ser especials. A
El Temps Passa... i la
música queda tindrem avui
molta música i en
el nostre viatge setmanal als anys
seixanta compartirem cançons de
Los Novax,
The Brisk,
Rocking Boys,
Sacha
Distel,
Dodo Escolà,
Núria Feliu,
Els Dracs,
Dúo Dinámico,
Maria Cinta,
Los
Bravos,
Dúo Cramer,
Gatos Negros,
Grupo 15,
Los Extraños,
Richard
Anthony,
Los Go Go,
Eliseo del Toro i
Ennio Sangiusto que formen part de
la
banda sonora del programa d'avui que t'arribarà des de aquelles
emissores per
les que
sortim a l’aire semanalment o bé per
internet si t’el descarregues des
del
blog o el
facebook de
Montse Aliaga. Som
Quimet Curull i
Mario Prades i
tornarem a conectar
la maquineta dels records dient-vos que un altre vegada
Obrim la
Paradeta
Los Novax – Sr. López
Avui comencem
El Temps Passa ... i la música queda,
compartint un tema escrit per l'argentí
Palito Ortega que va ser molt versionat
a l'Espanya dels seixanta i per això ens anirem fins a les Illes Balears i
compartirem la versió que van realitzar
Los Novax que la van gravar l'any 1967,
incloent-la en un EP publicat pel segell Victòria, pensem que va ser el seu
únic disc i en el qual també trobàvem “
Yo fui el asistente del Kaiser” que era
la seva versió del “
I Was Kaiser Bill's Batman" que va ser el gran èxit en
la carrera del xiulador britànic
Whistling Jack Smith que veritablement es deie
John O'Neill i va neixer l’any 1926 i va morir al 1999, tot i que
Quimet
s'encarrega ràpidament de recordar-nos
que també va ser gravada per
Los Mustang, en aquest cas incloent veu, En
aquest disc també
trobàvem “
Ojos Azules” que creiem era d’ells i "
Un
senyor damunt d'un ruc" que és un tema tradicional de Menorca i canten en
mallorquín.
Los Nóvax eren sis xicots, tots de Maó, a les Balears i van
funcionar de l’any 1966 fins al 1968, tot i que creiem que tornen a estar en
actiu. El grup
Los Novax l'integraven
Jordi López,
Antoni Orfila,
Arturo Bagur,
Toni Morera,
Ruperto López i
Gerard Anglada.
Quimet així mateix ens recorda una
curiositat i és que les senyals de tràfic a Menorca s'escriuen en català,
castellà i angles. Per cert, "
Sr López", aquest clàssic molt
patxanguer, es va incloure en un CD recopilatori de música
ska espanyola dels
seixanta editat l’any passat.
The Brisks – El cochecito
També
The Brisks, als que escoltarem a
El Temps Passa… i la
música queda d’avui, van gravar peces festivaleras, molt properes a
l’horterada, entre elles "
Pepe será papá", "
Maria Cristina"
i aquesta que sona ara.
The Brisks són, al costat de
The Rocking Boys, els
millors grups arribats del sud de la península en la primera meitat dels seixanta i tenen una discografia
impressionant. També van ser la banda d'acompanyament en gires i discos de
Rocío Dúrcal,
Conchita Velasco i l'italià
Ennio Sangiusto, entre d'altres.
Aquesta cançó va ser composada per
Juan i
Junior quan encara estaven a
Los
Brincos, per a
Marisol, tot i que amb un lleu retoc en la lletra, també la van
gravar
The Brisks l'any 1965 per al segell Belter, en un EP on així mateix es
van incloure “
Esperando”, “
Por tu amor” i “
Un nuevo amor”. El cantant de
The
Brisks en aquesta época era
Julián Granados que també va cantar amb
Los Angeles
Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per
Los Buenos.
The Brisks van començar com Los
Halògenos i 
després The Brisks Boys, per acabar sent The Brisks i van sorgir a
Ceuta. Quan van començar eren
Julio Rey (baix i veu),
José García
(bateria),
Juan Pozo (guitarra i veu),
Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té
a veure amb
Junior, i
Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar
Julián
Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67
Julián Granados
abandona el grup per anar-s’en a
Los Buenos i fitxen a un cantant de color
anomenat
Teddy Ruster, amb el qual gravaràn un disc molt més proper al
soul i
que inclouria una versió del "
Stone Free" de
Jimi Hendrix, per cert, aquest cantant després aniria amb
Maquina!. Un dels
seus membres fundadors,
Julio Rey, va morir l'any 2004
Sacha Distel – Señor Caníbal
Recordeu quina és la sintonia musical que sona a La Parrafada? Es tracta de
la cançó "
Incendio en Rio" que va ser un gran èxit del cantant
francès
Sacha Distel al que escoltarem ara, però per avui us hem seleccionat un
altre dels grans hits de
Sacha Distel, un tema ple de bon humor en el què el
francès ens explica la història de l'
explorador que a l'interior de l'Àfrica
Negra és capturat pels
caníbals i ell, a fi que no se'l mengin cuinat-lo al
gran putxero de la tribu, comença a oferir-los tot el que porta a sobre, clar
que el final resulta d’alló més curiós i original ja que ell ja no vol marxar-se.
La cançó es trobava en el mateix EP que va incloure “
Incendio en Río”, junt a
“
Rebeca y yo” i “
Los Loritos”, editat en castellà per EMI-La Voz
de su Amo
l’any 1967.
Sacha Alexandre, veritable nom de
Sacha Distel, va ser primer
guitarrista de
jazz, després compositor i cantant. Va néixer a París el 29 de
gener de 1933 i va morir prop de Saint-Tropez, el 22 de juliol del 2004 Era
nebot del director d'orquestra francès
Ray Ventura.
Sacha Distel que va arribar
a tenir el seu propi
show a la televisió francesa, va debutar com a cantant al 1958. Precisament aquest any es va saber que tenia un embolic amb l'actriu
Brigitte Bardot, al 59 va ser amb la cantant de color
Dionne Warwick i en el 63
es va casar amb la campiona d'esquí
Francine Bréaud. La veritat és que les
faldilles sempre van ser una de les debilitats del gran
Sacha Distel i l'any
1985 va patir un accident viatjant amb l'actriu
Chantal Nobel, protagonista de
la sèrie de TV "
Châteauvallon" que va sortir greument ferida, de fet
va quedar discapacitada;
Distel, va resultar ferit lleument, però va ser
condemnat a un any de presó per ferides causades involuntàriament.
Dodó Escolà - ¡Qué feliz es el pez en el agua!
Per descomptat nenes, quan arribi l’
estiu, heu de anar amb
compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet
tingueu cura des d’abans que arribeu a
la sorra de la platja perquè hi ha
taurons disposat a clavar
la queixalada a tota
cuixeta que enxampin i són veritables
feres depredadores,
taurons de dues
potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat
sempre,
angelets del cel, éssers
purs,
castos i
candorosos que encara
podem
casar-nos de blanc. És clar que una cosa és indiscutiblement veritat parlan de
la mar i ens la diu
Dodó Escolà “
¡Que feliz es el pez en el agua!”.
Dodó Escolà
neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és
Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un
showman i un gran músic que tocava un
munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de
Dodo Escolà, si més no
curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar a
la guerra incivil espanyola
amb la lleva del "
biberò", ell és va emportar el saxo i el clarinet,
posiblement per que eren les armes que
Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com
havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més
de
7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata
“de menjar” a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del
Dodó “
Que feliz es
el pez en el agua” que escoltem ara, “
El Otorrinolaringólogo”, “
Los cocodrilos”
i “
Qúe pasa en el Congo” que ja han sonat a
El Temps Passa… i la música queda.
L'any 1.945
Dodó Escolà va formar l'
Orquesta Domingo Escolà per passar después
a cantar en solitari i fen-se dir ja sols
Dodó Escolà, per cert que va grabar
molt en castellà, però tamé ho va fer en català. Va morir a Barcelona al juliol
del 2005.
The Rocking Boys – Multiplicación
La cançó en la seva versió original en anglès per
Bobby
Darin, va ser interpretada per aquest en el film "
En arribar
Setembre", protagonitzat per
Rock Hudson,
Gina Lollobrigida,
Sandra Dee i
el propi
Bobby Darin. Existeix també una bona versió a càrrec de
Micky y Los Tonys
i un altre de
Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una de les millors és
la que van realitzar
Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres a
El Temps
Passa... i la música queda us portem la dels
The Rocking Boys i que van
publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la cançó
"
Cuando llegue septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van
incloure també “
Que siga el twist” i “
Seguir soñando”.
The Rocking Boys es van
formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'
emissora de
la base
americana de Rota i la seva música.
The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. The
Rocking Boys van ser una
de les millors bandes andaluses del principi de la
dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger
(Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i
Barcelona. Inicialment
The Rocking Boys eren
José Gómez (guitarra i veu),
Ricardo Oliveira (baix i veu),
Carlos Jaime (piano i saxo) i
Agustín Martínez
(bateria i veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis
inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra
José Garzón, a qui van conèixer
a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser
membre de
The Rocking Boys es troben
Rafa (òrgan), que venia de
The Brisk i
després tocaria amb l'
Orquestra Mondragón,
Hans (bateria) que va tocar amb
Los
Mitos i
José Luis Tejada (cantant) que també militaria a
Los No,
Los Finders,
Los Crikets i
Barrabás, i que va morir el 20 d'abril del passat 2014. En total
The Rocking Boys van gravar 16 EP's.
Dúo Dinámico – Mari Carmen
Aquesta cançó volem dedicar-la a les “
nenes” de totes les
edats que escolten
El Temps Passa... i la música queda i que es diuen
Mari
Carmen, però
Mario vol dedicar-la també i amb molt de carinyo a la seva néta i
la seva neboda ja que ambdues responen també per aquest nom.
Quimet per la seva
part també saluda a les amigues que es diuen
Mari Carmen. Es trobava a un EP
editat l'any 1961 en el que també van incloure "
Quisiera ser",
"
Que bello es vivir junto a tí" i "
Estrella azul". Aquí al
nostre pais el duo per excel·lència van ser el
Dúo Dinámico que ara tornan de
nou a
El Temps Passa... i la música queda.
Ramón Arcusa i
Manolo de la Calva són el
Dúo Dinámico i
oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958,
el dia dels Sants
Inocents, quan es va presentar a un programa de
Ràdio Barcelona, al
carrer
Caspe, just al número sis i front del
cinema Novedades i al costat del
Tivoli.
Allà uns xicots que es volien dir
The Dinamics Boys van ser presentats per el
locutor
Enrique Fernández como
El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha
mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan
parlem de
pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és
clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren
pencadors
incansables i els seus primers
tres anys van treure
15 discos. És diu que
aquella presentación a la ràdio va ser
la seva primera actuación devant del
públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel
Club Hondo, al carrer
Muntaner de Barcelona, on van conèixer a
Tete Montoliu,
Ricard Roda i uns quans
músics de
jazz i en alguna ocasió havien participat en
jams sessions amb ells i
altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers
tècnics en la fàbrica de
motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien
actuat per als seus companys a
la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per
la música
pop del pais el
Dúo Dinámico sempre seran "
El Dúo" i son
tota una referencia musical.
La Música
que es Feia en Català
Els Dracs – Nomes pensava en tu
Aquesta cançó va ser gravada també per
Los Salvajes, en
castellà, es clar. Ara us portem la que van fer aquest bon grup de músics
catalans en la nostra llengua,
Els Dracs i que també és molt digna, tot i que
com pràcticament tots els enregistraments de
pop-rock realitzades per el segell Concentric,
pateix de falta de "
canya" i és que no hem d’oblidar que darrere hi
havia
Josep Maria Espinas i per ell tot alló que no sonava a
cantautor, havia
de semblar-ho. Es tracta d'una versió del "
You were on my mind" del
duet
Ian & Sylvia i que també va versionar
Barry McGire i el grup
We Five
que ara ens porten
Els Dracs. En aquest EP també hi trobaven “
Colors” versió de
la cançó de
Donovan, “
Es la meva vida” que esel “
It’s my life” de
The Animals i
“
Quan” de
Salvatore Adamo.
Els 
Dracs que van començar dient-se
Fire Stars, van
ser al costat de
Els Tres Tambors els millors grups de
pop-rock en català de
l'època i també van gravar en castella i molt, fen-se dir
Los Dracs, aixó si.
El sextet, liderat pel cantant
Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 3
EP's en català per Concentric i un grapat en castellà per Discos Alma, un
subsegell de Vergara.
Els Dracs eren el cantant
Jordi Carreras, al costat de
Miguel Olivé,
Vicente Carós,
Faustino García,
Manuel Cordero i
Alfredo Pla.
L’any 1966 van ser
el primer conjunt de rock que va actuar al
Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Van fer un intent per tornat l’any 1999, tenint com a cantant a
Andrés de la Rosa
que després seria substituït per
Pepe Fernández i posteriormente van ser el grup
d’acompanyament del cantautor
Jordi Albero, però no hi va haver continuitat.
Hem sabut que el bateria
Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat.
Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat
"
La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres
discos amb Concentric.
Núria Feliu – Jazz i samba
Us portem ara a
la
Dama de la
Cançó,
la Noia
de Sants,
Núria Feliu amb aquest tema carregat de
bossa nova, es tracta de
l'adaptació al català del "
So danço samba" escrita per
Antonio Carlos
Jobim i
Vinicius de Moraes que va realitzar
Josep Maria Andreu. Es va publicar
en versió EP a través del segell Edigsa incloent a més "
L'ombra del teu
somriure", "
No hi ha res a fer" i "
Com si res" que és
la seva versió del "
Mónica". L'EP es va titular "
Cançons de
pel·lícules" i el tema també es va incloure en el seu primer LP
"
Núria Feliu Les seves primeres cançons" que va ser reeditat en
versió CD l'any 1992.
Núria Feliu es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com
la
plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants.
Per cert, l’any 1966
Núria Feliu i
Tete Montoliu van rebre el
Gran Premi del
Disc Català i junts també van actuar al
saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova
York, convidats per
la Càmara
de Comerç de la ciutat dels gratacels (la foto es d'aquella actuació). De fet
Núria Feliu va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista
de
jazz Tete Montoliu i també amb l’organista
Lou Bennett. Ara bé, quan
Iberia
va
inaugurar
la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van
contractar a
Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van
anul·lar el contracte en negar-se
Núria Feliu a cantar el seu repertori en
castellà o
anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al
contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre
Iberia i
Núria Feliu va ser una
primícia que va aixecar
Mario des de
Diari de Tarragona i tot un escàndol ja
que el president d'
Iberia en aquells moments era de Reus. I és que
Mario Prades
i
Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu
representant.
Mario recorda un gran
festival que ell va organitzar al
Camp de
Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el
Primer Festival de la Cançó Catalana de
Tarragona i curiosament estava patrocinat per
Caja Madrid. El cartell va ser
Núria Feliu,
Pere Tapies,
Raimón i com a presentador el reusenc
Sebastià.
Maria Cinta – Nina de cera
Aquesta cançó que us portem ara, versió en català del gran
èxit "
Poupée de cire, poupée de son", escrit per
Serge Gainsbourg per
a la cantant francesa
France Gall, ens la porta
Maria Cinta des d'un EP
publicat pel segell Edigsa i que també va incloure "
El Llimoner",
"
Per que em dius adeu" que era de
Los Brincos i "
El cor
camviarà".
Maria Cinta va ser una de les veus interessants en aquella
incipient
Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de
Josep Maria Espinas i
Salvador Escamilla va tenir una carrera interessant, tot i que es va limitar a
quatre o cinc EP's i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. De fet va ser
coneguda com “
La nena prodigi de la Nova Cançó”. De nom complet
Maria Cinta 
Rosselló
Labatut, la cantant va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada
artísticament com
Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una
nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un
pop molt ingenu i
sense pretensions. En els setanta, ja a finals de la dècada, va tornar i ens va
mostrar una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del
jazz, la
bossa i el
pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de 1989 amb molt
bones cançons que es va titular "
Ràdio Capvespre". En total
Maria
Cinta va publicar
8 àlbums, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "
Quasi
tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar també un en castellà. A la foto
Maria Cinta amb
Guillem d'Efak i
Salvador Escamilla.
Ara deixarem Catalunya i fotrem el camp cap a Madrid.
Dúo Cramer – Corazón
Al
Dúo Cramer els van acompanyar durant molt temps en
gravacions i concerts el grup
Los Relámpagos que de fet van ser banda
d'acompanyament de molts artistes de l'època, entre ells
Miguel Ríos i
Juan
Pardo. Tot i que la gran majoria de duets sorgits en els seixanta a imitació
del
Dúo Dinámico eren catalans, el
Dúo Cramer es va crear a Madrid a finals de
1961 i eren
Antonio Jiménez i
Manolo Iglesias que havia estat
guitarra del grup
Los Teddy Boys.
Julián Molero. Algunes fons afirmaven que van obtenir el
corresponent
carnet vermell de
varietats que permetia actuar, encara que
oficialment no servia per fer ball, el mateix dia que el va aconseguir
Miguel
Ríos.
Quimet també es va examinar i
va aprobar, però encara està esperant el
carnet que anaven a
enviar-li per correu
després d'haver aprobat i pagat les tases. Aquesta cançó es trobava en el quart
EP del
Dúo Cramer, editat pel segell Fontana l'any 1963 i és la seva peculiar
versió del primer hit a Espanya de
Rita Pavone. En el disc també van incloure
"
La primera reunión", "
Solo en sueños" versió del "
In
dreams" de
Roy Orbison i "
La classe se acabó" que era de la
francesa
Sheila. En total el
Dúo Cramer van gravar 6 EP's i quan
Manuel
Iglesias es va incorporar a files, és a dir que s’en va anar a fer el soldat
com dèiem a Catalunya, va representar la fi del duet. La veritat és que és una
cosa que com ja us us hem dir altres vegades, acostumava a passar en massa
ocasions i si
la mili trencava molts conjunts, imagineu-vos els duets. Un altre
que va desaparèixa per la mateixa raó va ser el
Dúo Juvent’s.
Grupo 15 – La lluvia, el parque y otras cosas
Anem un altre vegada cap a les Illes Balears i ara us portem
al
Grupo 15 que eren mallorquins, de Manacor. Un dels bons conjunts de les
illes que per descomptat, feien versions, un dels millors grups mallorquins
junt a
Los Javaloyas,
Los Beta o
Los 5 del Este. Aquesta peçá que ens porten el
Grupo 15 ara a
El Temps Passa... i la música queda, és el gran hit en la
carrera dels nord-americans
The Cowsills, una banda integrada per un munt de
germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i
el pare fent de "
mare recollidora". Alguns d'ells van morir a Nova
Orleans quan va succeir la tragèdia de l'
Huracà Katrina. Per cert que al germà
gran
Bob, el pare el va expulsar del grup quan el va enxampà fumant-se un
cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es
un pecat mortal del tot. Aquesta
cançó del
Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va
fer al país d'aquest tema, per cert a
Internet hem trobat fonts que ens diuen
que la cançó es del
Grupo 15 i es que la gent per parlar, parla massa. Aquest
single és de l’any 1967.
Grupo 15 sols eren cinc components i després sis, mai
van arribar a ser
quinze. Un d’ells era
Martí Salem. Van treure
10 EP’s,
8
singles i
un LP. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer
i dos dels seus membres
Rafael José Aguiló (bateria) i
Pep Nadal (baix), amb
músics de
Harlem, un grup on també van militar els amics
Joan Bibiloni i
Tomeu
Penya van crear un bon grup de
pop amb tocs de
sinfonisme, us parlem de
Falcons
que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com
"
Terciopelo y Fuego” i “
Date por vencido". Curiosament si sent
Grupo
15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en
Falcons van gravar nomes
cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per
cert, durant un temps, un dels components del
Grupo 15 creiem que va ser l’amic
Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.
Los Extraños – Tobacco Road
Poc podem dir-vos del grup
Los Extraños, tret que eren cinc
i van gravar per la
EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser
creat l’any 1962 por el cantante
Juan Antonio i al costat d'ell músics molt
joves, el guitarra
Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les
que van gravar,
Antonio a la guitarra rítmica,
Enric Canals s'encarregava del
baix i enfront de la bateria es trobava
Ricardo. En total van publicar
cinc
EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "
Tobacco Road", un
clàsic del
R & B composat per
John D. Loudermilk l’any 1964 per els
The
Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els
Rare Earth, també trobem
"
Dime que vuelves”, “
Yo tengo una prima” i “
Mente extraña". Aquest
EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI
va incloure un parell de
cançons de
Los Extraños en un LP compartit i titulat "
Los grandes
conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb
Los Mustang,
Los
Javaloyas,
Lone Star,
Top-Son i
The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva
qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per actuar una
llarga temporada a Mallotca. Van seguir gravan, però quan l’any 1965
Juan Antonio s’en va a fer el
soldat, es substituit per
Tony Presley que venia del
Golden Quartet, però al
estiu del 66 són
Ricardo i
Antonio els que s’en van a la
mili i alló va ser la
fi del grup.
Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a
Los
Albas i el cantant
Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa
èxit.
Los Gatos Negros – Un efecto extraño
Tenim ara a les mans un EP que
Los Gatos Negros van editar
mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “
Cadillac”, però
aquesta es una gran cançó. De fet es el millor EP de
Los Gatos Negros i també
el que millor es va vendre. “
Un efecto extraño” es la versión que van fer del
tema de
Dave Berry, però al disc també hi eran “
Eres un demonio”, versió del
“
Evil hearted you” de
The Yardbirds i "
I'll go crazy" de
James Brown
que ells titulan “
Voy a enloquecer”.
Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i
van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al segell Marbella i
despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren
Ernesto Rodríguez,
Xavier
Soranells,
David Giorcelli,
Félix Sierra i
Quique Tudela, encara que després de
canvis es van anar incorporant
Piero Carando,
Frank Andrada,
Francis Rabassa,
Frank Mercader,
Carles Maleras i l’actriu i cantant
Mone amb la que van gravar
un LP l’any 1987.
Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els
80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren
Frank
Andrada,
Mark Cuevas,
Valentí Adell i l'amic
Quique Tudela. La veritat es que
Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de
rock sortides a
Barcelona, avui també diriem “
garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven
per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero
quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar
que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols
Los Gatos, pero
no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van
tornar als 80 un altre vegada com
Los Gatos Negros i van gravar un LP amb
Mone
com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem
que no van funcionar. En els anys 70
Francis Rabassa va tocar amb
Barcelona
Traction i
Quique Tudela va crear
Furia.
Carlos Maleras per la seva part, no va
aceptar una proposta de
Alain Milhaud per substituir a
Manolo Fernández,
organista de
Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir
un chec en blanc
. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que
Piero Carando
també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria
Ernesto Rodríguez, un dels
fundadors i que des de feie 5 anys tocava a
Los Sírex.
Los Bravos – No se mi nombre
Aquesta cançó, però interpretada en anglès va ser la cara B
del "
Black is black", el disc més rellevant en la carrera de
Los
Bravos i també es va incloure en el segon disc que van treure, un single, en
angles. Va ser un tema composat per
Manolo Diaz i aquesta versió en castellà
que escoltarem ara, es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a
finals de 1966 per Columbia que va incloure "
Quiero gritar",
"
Recopilación" i "
Una flor corté" i que va ser la carta de
presentació de
Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus
discos. Les altres cançons que es van incloure en el EP eren així mateix de
Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb
Los Pasos no va menysprear
l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a
la manera del producte americà, sobre tot
tenin en compte els
drets d’autor que
li caurien.
Los Bravos en els seus inicis no tacaven en el discos, ho feien
músics d'estudi, Van ser un grup totalment industrial, la millor creació del
productor
Alain Milhaud que es va assegurar de tenir-ho tot ben lligat i va fer
que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo
fins de la seva ànima.
Los Bravos originalment eren
Tony Martínez (guitarra) i
Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a
Los Sonor i
Mike Kogël (cantant),
Pablo Sanllehí (bateria) i
Miguel Vicens (baix) que havien estat components de
Mike & The Runaways. El suïcidi de
Manolo Fernández a causa del dolor per
la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser
substituit per
Jesús Gluck i la marxa de
Mike per llançar-se en solitari amb el
nom de
Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de
Los Bravos
que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, un d'ells va ser
Andy
Anderson, germà del cantant dels
Yes, per desfer-se després.
Los Go Gó – Con su blanca palidez
Los Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de
Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser apadrinats, igual que
Alex y Los
Finders, per
Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir
Cristone era
Toni
Miró, actualment un famós modisto i comptava amb
Víctor Portolés i el bateria
Quique Gallego que després s'aniria amb
Cristina y Los Stop. Quan
Cristone y
Los Poker es van dissoldre,
Toni Miró funda
Los Go-Go i
Víctor Portolés crea
Los No.
Los Go Gó no van tindre una vida massa llarga, pero van gravar bons
discos amb versions, com aquesta que escoltem ara i que ere del grup britànic
Procol Harum i si bé la versió més famosa del tema a Espanya es la dels
Pop Tops,
aquesta está molt bé i al cantant se l'entén perfectament, cosa que no succeeix
amb
Phil Trim.
Los Go Gó eren del barri de Sant Gervasi i la
formació més
estable va ser la integrada per
Jordi Pérez Querol (cantant),
Fernando Gascó
(guitarra solista),
Albert Mitjans
(bateria),
Jordi Serra (guitarra rítmica) i
José Valero (baix). Van gravar tres
discos per al segell Columbia i aquest tema es trobava en el segon d'ells,
publicat l'any 1967. Durant un temps també van comptar amb
Óscar Janot. A finals
dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos
EP's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol
“
Grabaciones y rarezas”. Després van passar a ser
Jorgue Querol y Los Go Go,
gravan un parell de discos fins que
Jorge Querol es va anar amb
Vértice, un bon
grupo de
rock progresiu on també trobavem a
Max Sunyer i
Tapi.
Ennio Sangiusto – Quinientas millas
Aquesta cançó, tot un clàssic del
folk americà, es va
convertir en popular a Europa quan la va versionar el cantant francès
Richard
Anthony que la va titular "
J'entends siffler le train", però l'italià
Ennio Sangiusto ens la porta al programa d'avui amb el seu títol original
“
Quinientas millas” i la inclou en un EP publicat pel segell Belter l’any 1963,
al costat de “
Limbo rock” de
Chubby Checker, “
Anna María” i “
Chariot”, totes
versions i comptant per acompanyar-lo amb
la Orquesta de Adolfo Ventas, encara que en altres
enregistraments va estar acompanyat per
la Orquesta Fallabrino i també per
Los Relámpagos.
Aquest va ser el disc que millor es va vendre aquí al país del cantant italià
Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937) que es va establir a Espanya l’any
1962 i va estar vivint aquí durant uns quants anys, si bé no ens va arribar des
d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. De fet va treure
17 discos petits,
entre singles i EP’s, per el segell Belter. Nosaltres recordem una actuació de
Ennio 
Sangiusto al
Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo,
en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de l'americana i
ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al respectable entre
rialles i murmuris de "
Ooooooh!". Per cert que
Ennio Sangiusto va
posar la seva veu a un dels personatges de la
Família Telerín,
però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria.
Ennio
Sangiusto, com us deiem, va posar la seva veu a un dels personatges de la
Familia Telerín
per a la pel·lícula "
El mago de los sueños" i també va incloure una
cançó. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges
Estudios Moro de Madrid, aquesta
pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català
Francisco Macián.
Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company
de
la colla del carrer Bassegoda, es diu
Pedro si be en aquella época volia que
li diguesin
Peter i a partir d’aquell momento va passar a ser
Peter Sánchez.
Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reeditar els seus èxits en
versió CD. Una curiositat, algunes cançons seves es van incloure també en
aquells recordats
Discos Sorpresa de Fundador dels que ja us hem dit que
parlarem un dia d’aquests.
Eliseo del Toro – Dulce Paula
Aquesta cançó que us hem tret d’un doble CD recopilatorio
dels primers èxits d'
Eliseo del Toro, el
volumen dos, es una versió del hit de
Salvatore Adamo. Per cert i aquí està la “
miga”, es diu que la cançó
"
Dolce Paola" que va composà
Adamo anava dedicada a
Paola de Bèlgica
amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar
que aquella
Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "
La
italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt
encaramel.ladets en una
discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els
van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "
Mis manos en tu
cintura", tot un clàssic de
Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Eliseo del Toro va ser un dels cantants de moda durant els anys seixanta.
Català, nascut a Barcelona, germà de la també cantant
Franciska i per tant tiet
de
Rebeca, una cantant de moda als 90 i que actualment és més popular per els seus
embolics amorosos que per les seves cançons. Creiem poder dir sense estar
errats que dels tres,
Eliseo del Toro es qui va tindre una carrera musical més
brillant. La veritat és que en aquests moments no podem assegurar-vos si els
dos germans,
Eliseo del Toro i
Franciska van arribar a gravar junts en alguna
ocasió. Creiem que dins del seu grup d’acompanyament es trobava, ja en els anys
setanta, el guitarrista
Joan Miró que havie tocat amb
Lone Star i es de
Rocafort de Queralt, a Tarragona.
Eliseo del Toro sembla ser que ja es mort i
hi ha fonts d’
internet que diuen que era nascut a Centre América, però
nosaltres creiem que aixó no es cert, com tampoc es cert, per més que ho digui
la seva germana
Franciska, que estaven emparentats amb
Benicio del Toro. És clar
que
Qui som nosaltres per pose-ho en dupte? El qie passa que
no sóm gens
créduls
Richard Anthony – Abrázame
Aquesta va ser una de les grans balades del cantant francès
Richard Anthony i com va fer amb molts dels seus èxits, també la va versionar
al castellà. Ara la compartirem a
El Temps Passa ... i la música queda, per
tancar el programa d'avui. La va publicar en un single, editat per Hispavox ja
en els anys setanta, incloent “
Je n’ai que toi (All by myself)” a l’altre cara.
Richard Anthony va ser un
dels cantants
francesos que va tenir una brillant carrera a Espanya, sobretot a causa del
èxit de la seva versió en clau de
pop del clàssic del
mestre Rodrigo "
El
concert d'Aranjuez", però la seva carrera està marcada per grans cançons,
unes seves, altres versions que ell va convertir en pròpies, entre elles “
500 millas” o “
A veces
me pregunto yo” el títol original era “
Je me suis souvent demandé” del cantant
i compositor belga
Bobbejaan Schoepen.
Richard Anthony, de veritable nom
Richard Btesh, va néixer el 13 de gener de 1938 a el Caire, Egipte i va
passar la seva joventut entre el país del Nord d'Àfrica, Anglaterra i
Argentina, radicant-se finalment a França.
Richard Anthony va debutar l'any
1958 amb un single que contenia "
You Are My Destiny" de
Paul Anka i
"
Peggy Sue" de
Buddy Holly, editat per Columbia.
Richard Anthony va
mantenir una brillant carrera en els seixanta i part dels setanta, però va ser
declinant poc a poc fins pràcticament anar deixant la música. Va tornar l'any
1996, però va morir a Pégomas, Francia, un 20 d’abril del 2015 a causa d’un càncer.
Pert cert, us explicarem una curiositat, l’any 1982 i degut a problemes
fiscals,
Richard Anthony va passar tres dies tancat a la presó.
Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda,
però abans us deixarem amb la bona companyia d’aquelles emissores per les que
el programa surt a les ones setmanalment o via internet si t’el descarrégues
del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i
Mario Prades i fotem el camp, ens trobarem la propera setmana.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
Un
any més arriba la
Setmana Santa a El Temps Passa... i la música queda, anem a
prendrens un petit descans. La veritat és que aquesta és ja la decena temporada
que compartim amb els nostres oïdors i oidoras i per nosaltres és tot un plaer.
És
clar que ens agradaria poder fer memòria als que ho vau viure o posar-vos en
antecedents a aquells que per la vostra edat no vau arribar a conèixer-lo, però
a les dècades anteriors als setanta, quan la Setmana Santa
arribava tot canviava radicalment. Res a veure amb el concepte d’oci actual.
cafeteries, fins i tot les festes
particulars, els populars, recordats i històrics guateques quedaven abolits
rigorosament per ordre de l’autoritat dictatorial. Que no s’et ocorregués posar
el tocadiscs a un volum que s'escoltés des de l'exterior per que en aquest cas
havies begut oli. Els grisos s'encarregaven de que les coses es mantinguessin
dins d'un ordre. Per això arribaven les excursions, les sortides al camp, el
Cumbayá al costat del foc de campament i el poder oxigenar els pulmons amb
l'aire net del camp, allunyats de la pol·lució i contaminació de les ciutats,
encara que avui en dia ni el camp ni les ciutats són tampoc com les d'abans i
és que veritablement El Temps Passa.
cafeteries, fins i tot les festes
particulars, els populars, recordats i històrics guateques quedaven abolits
rigorosament per ordre de l’autoritat dictatorial. Que no s’et ocorregués posar
el tocadiscs a un volum que s'escoltés des de l'exterior per que en aquest cas
havies begut oli. Els grisos s'encarregaven de que les coses es mantinguessin
dins d'un ordre. Per això arribaven les excursions, les sortides al camp, el
Cumbayá al costat del foc de campament i el poder oxigenar els pulmons amb
l'aire net del camp, allunyats de la pol·lució i contaminació de les ciutats,
encara que avui en dia ni el camp ni les ciutats són tampoc com les d'abans i
és que veritablement El Temps Passa.
