El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 5 de abril de 2017

El Temps Passa 11-27


Tornem a retrobar-nos en aquest recorregut per la música que va configurar la banda sonora dels anys seixanta i a El Temps Passa... i la música queda, avui comptarem amb el mestre Francesc Burrull, Los Gatos Negros, Lucky Guri & Peter Roar, Los Sírex, el Latin Combo, Los Mustang, Lone Star, Bruno Lomas, Los Ángeles i Los Extraños que ens oferiran una bona versió del "Tobacco Road". Avui també tindrem Anuncis per el Records, però hem fet trampa, ja us ho explicarem. Ara arriba el moment de connectar la nostra especial maquineta del temps i posar-nos una altra vegada en marxa des de totes les emissores per les que ens escolteu o bé per internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i com cada setmana us direm que es el momento de que nosaltres

Obrim la Paradeta

Los Gatos Negros – Do wah Diddy Diddy

Aquest tema que ens porten Los Gatos Negros era la versió que el grup barceloní va realitzar d'un dels grans èxits del grup britànic Manfred Mann que també havien gravat Los Mustang i altres cantants i grups de l'època i es trobava en un EP editat al 1964 pel segell Marbella en el qual també es van incloure “Dime si no es bueno” de The Shadows,  Memphis Tennessee” de Chuck Berry que era tot un clàssic del rock and roll i finalment i mirant cap a Itàlia “Una rotonda sul mare” que havien portat a l'èxit Fred Bongusto que va ser el seu autor i també Peppino di Capri. Va ser el seu últim disc per al segell Marbella i poc després van fitxar per Vergara. Los Gatos Negros es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decembre del 2014 i que des de feia 5 anys era bateria amb Los Sírex i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. L’any 1966 i després d'haver tret un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular simplement "Los Gatos Negros". Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la formació original creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que també Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar-ho.

Los Sírex – Natacha

L'any 1966 Los Sírex van editar a través de Vergara un EP del que us hem extret aquesta cançó que dedicaven a "Natacha" i en el qual cal destacar el cor femení fent el du dua que embolcalla la veu de Lesli, al disc també es van incloure “Yo soy Napoleón” con a cançó estrella, “Tiempo perdido” i “Hoy es fiesta”. Creiem que les quatre cançons van ser escrites per Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor, productor i alma mater de Los Sírex. La veritat és que va ser un disc bastant anodí sense massa rellevància en la llarga carrera d'aquesta bona banda barcelonina. Los Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1 d’octubre del 2014 a Barcelona.

Lone Star – Guajira guantanamera

Ara us hem seleccionat aquest tema que és tot un clàssic del folklore cubà, però com nosaltres som molt gamberrets, us hem portat aquesta versió que van realitzar la millor banda de rock espanyol dels seixanta i part dels setanta, són Lone Star, La Leyenda, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra. Lone Star la van gravar en un EP publicat per EMI l’any 1964 que també va incloure “Tú no tienes corazón” de Petula Clark, una versió del èxit de Johnny Kidd & The Pirates Niña, estoy llorando” i “Nunca te olvidaré” que era el “Not fade away” de Buddy Holly. Va ser el cinquè EP publicat per Lone Star i el primer que van signar ja només com Lone Star, en els seus anteriors discos i per desig de la seva casa de discos eren Conjunto Lone Star, cosa amb el que ells mai van estar d'acord. També és el primer disc que es va gravar amb el guitarrista de Rocafort de Queralt Joan Miró, un dels millors instrumentistes del seu temp. De fet en aquest disc ja són la millorformació del grup a través de la seva llarga història: Pere Gené, Joan Miro, el baixista Rafa de la Vega i Enrique López davant la bateria. També us direm que en aquest EP mostren a la portada la imatge del ninotet, un  indi que durant un temps va ser la seva senyal d'identitat i al qual tornarem a veure a la caràtula del següent disc de quatre cançons, una de les seves obres mestres, “La casa del sol naciente” que també es va publicar l'any 1964. Lone Star a finals dels seixanta van patir molt camvis i van passar gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez, altres músics que van militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i pensem que ens deixem algun. Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar-ho ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gené ha tornat a gravar, ara en solitari, no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem a l’amic Josep MásKitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir “Boomerang” i és va publicar l'any 2014.

Els Anuncis dels Nostres Records

Hem rebut diverses peticions perquè tornem a recollir anuncis institucionals, aquells que pagava el govern franquista per promocionar productes dels que teníem excedència i com avui ens sentíem molt ganduls hem fet trampa. Tenint en compte que fa tres o quatre anys ja vam parlar d'ells, hem pres la gravació d'aquell programa i us la repetirem. Apa.

En els anys seixanta i les dècades posteriors, el govern va orquestrar, com solen fer actualment, una sèrie de campanyes pagades des de la "Casa Gran", però al contrari que avui dia, la majoria de les campanyes publicitàries institucionals es van centrar en promocionar el consum de productes nacionals dels que teníem excedent, calcom realment digne d'admiració, malgrat que manava el Paco Dictador i nosaltres avui us hem seleccionat uns quants d'aquests. Heu de tenir en compte que aquest tipus d'anuncis a càrrec del govern, sigui nacional, comunitari o d'un Ajuntament, al final resulta que els paguem nosaltres amb els diners dels nostres impostos i la majoria de les vegades només serveixen com a promoció per els que manen, siguin del color que siguin. Començarem amb un que fomentava l'estudi i recomanava anar a l'escola.

Al col·legi

Hi havia un alt índex d'analfabets a l’Espanya dels seixanta, molt més del que avui podríem imaginar-nos. De fet molts eren els joves que aprenien a llegir i escriure quan realitzaven el servei militar obligatori, allò que al país es deia "la mili" i a Catalunya "Anar a fer el soldat". Per això va sorgir aquesta campanya publicitària recomanant que s'ha assistís a l'escola. També us volem recordar que fins a principi dels seixanta, en llocs com els forns del vidre, bóbilas i altres sectors, els nens amb 10 i 11 anys ja treballaven i en condicions molt dures. Mario recorda que amb tretze anys i sense el permís dels seus pares, a l'estiu anava amb altres amics de la colla del carrer Bassegoda, molts dies a omplir bosses de serradures a una lleteria del carrer Roger, a Sants on li pagaven a tant la peça, per suposat una misèria que a ell li servia per a les seves despeses estiuenques. És clar que l'edat legal per començar a treballar era els 14, anys després va pujar als 16.

La Patata

Ara parlem de tiberi i campañes alimentaries. Un producte molt interessant perquè resultava barat i permet moltes variacions al plat, segueix sent la patata i la campanya va cobrir tots els mitjans a l'ús en aquells temps de dictadura en el què estàvem a "règim", per tant i per molt que ens hagués agradat, no "menjàvem" tot el que volíem. La veritat és que la campanya de la Patata es va fer molt, molt pesada. Fins i tot la gent del carrer va acabar fent bromes en el dia a dia amb aquell eslògan del "Yo también como patatas" i deixem-ho aquí perquè estem entrant en el tema sexual i això és molt relliscós, perillos i encara "cobrarem" al final.

Pollastre

El pollastre en els anys cincuenta i principis dels seixanta, no era un plat barat, era de luxe, amb el temps i la producció gairebé industrial del aviram ha baixat de preu, encara que avui en dia  Què és barat? O si no pregunte-ho a les sofertes mastresas de casa que s'encarreguen dia a dia de la cistella de la compra. Però quan van començar les produccions de pollastre amb les llums enceses tot el dia i els menjadores sempre plens, els preus van ser més assequibles i el govern es va treure de la màniga aquest anunci institucional per fomentar el consum de pollastre. Això és una cosa que avui en dia haurien de potenciar els nostres governants, el consum de productes de fabricació nacional, aixó si “A bon preu” o si no que parlin amb els pagesos del Baix Camp i els problemes que tenen amb l'avellana. Per cert, als Estats Units es va fer una prova entre els nens, els van demanar que dibuixessin un pollastre. Tots els alumnes que van passar per aquesta prova van dibuixà un pollastre a l'ast que era l’únic tipus de pollastre que coneixíen. Volem recordar que el pollastre rustit era el plat típic del Nadal junt a l’escudella i la carn d’olla. Avui en dia tradicions com aquesta es van perden.

Xocolata

Aquella dictadura franquista aparentment també es preocupava per la nostra salut, des del punt de vista alimentari i com us deiem es van orquestrar campanyes per al consum de patates, pollastre, arros i xocolata, entre moltes altres com les famoses de "Contamos contigo" o "Mantenga limpia España" que formen part de la història de la nostra publicitat i que pagava el govern, es a dir... nosaltres, després les escoltarem. A El Temps Passa... i la música queda i dins de la secció d'aquella publicitat antològica que va omplir el nostre passat escoltarem ara un anunci institucional aconsellant prendre xocolata, un aliment molt energètic, tant en presa, amb llet o de la pedra com xocolata soluble. A més a més, val a dir que un berenar molt clàsic era el pa amb xocolata i per cert, molt més sa que la bolleria a la que tan aficionades són les mares i els briballs avui en dia.

Tots contra el foc

Una altra campanya destacable és aquesta que va protagonitzar Joan Manuel Serrat demanant que tots lluitem alhora, colze amb colze, contra el foc, una xacra que encara avui dia segueix sent un problema cada estiu i les notícies ens informen d'incendis continus que van arrasant els nostres camps i boscos, amenaçant carregar-se l'ecosistema i alterant el medi ambient. Llastimosament una de les mesures més efectives per lluitar contra el foc és la prevenció, però els nostres boscos segueixen coberts de malesa i males herbes i la seva neteja brilla per la seva absència, de manera que els bombers, veins i l'exèrcit que col·labora en moltes ocasions, veuen quan infructuosos són els seus esforços que en ocasions arriben a cobrar-se les vides de bombers i veïns que col·laboren en les tasques d'extinció. Tot això sense parlar dels focs intencionats que en els seixanta i sobretot en la dècada següent, s'atribuïen en moltes ocasions, encara que no oficialment, a l'especulació urbanística. És clar que aquesta campanya és de finals dels vuitanta. Però nosaltres volem fer èmfasi en un tema tan important com és el Foc. L'any 2015 ha estat molt més voraç que el 2014 i els incendis han cremat moltes més hectàrees. Uns quants municipis han hagut de ser desallotjats aquest estiu perquè el foc els amenaçava. Això és una veritable desgràcia, encara que no s'arribi a cobrar víctimes humanes, però l'ecosistema es ressenteix i al final... pagarem tots.

Contamos contigo

És clar que allò de "Mens sana in corpore sano" s'ho van prendre molt a pit les autoritats que ens regien i fins van arrivar a  contractar a la genial Conchita Velasco, actriu i també cantant, recordeu la "Noia Ye-Te", que era una xica molt de moda en aquells anys, per recordar-nos en aquesta macro campanya institucional i conscienciar-nos que l'esport era una cosa molt sana i la gimnàstica no s'havia de confondre amb la magnèsia, no sigui que quan tinguis molèsties de panxa et vagis a posar a fer flexions. O potser no era això? En fi, van haver un munt d'anuncis difonent el lema "Contamos contigo" que l'humor jocós de l'home i la dona del carrer també van convertir ràpidament en bromes d'índole sexual.

Mantenga Limpia España

Però val a dir que la campanya publicitària institucional reina va ser la de "Mantenga Limpia España". Comportava anuncis de diferent índole i en els quals ens recomanaven mantenir neta la ciutat, el teu poble, la platja... de fet es tractava de ser pulcres i nets. Tirar les escombraries i burilles en papereres i cendrers instal·lats en els nostres carrers i places per ser usats i no embrutar els carrers. És clar que avui en dia possiblement hauríem de recuperar aquestes campanyes publicitàries i tornar a cridar als quatre vents  allò de "Mantenga Limpia España" perquè de porcs segueixen havent-hi i molts, i no sempre de quatre potes. Com mostra un botó. Quantes vegades us ha passat o sabeu que ha passat a algú del vostre entorn, allò de sortir a passejar i distretament trepitjar una caqueta de gos casualment oblidada per "algun porc" i no ens referim als animalets que ells, pobrets, en moltes ocasions són molt més nets que els seus amos i mestresses. Per això mireu el vostre entorn i penseu si voleu tenir una ciutat neta i polida o un escombriaire... i aplicar-vos el lema donant exemple. És que la mentalitat de massa gent és que les coses es facin bé, però que les faci un altre o una altra, per tant nosaltres ara cridarem ben fort alló de “Mantenga Limpia España”.

La Música que es Feia en Català

Francesc Burrull – La dança del ritual del foc

A El Temps Passa… i la música queda us hem parlat en moltes ocasions del mestre Francesc Burrull, un gran pianista, arranjador i productor, pel qual sentim veritable admiració i respecte. Ja en els anys setanta, concretament el 1976 i signant com Francesc Burrull Trio, va editar un àlbum que es va titular "Manuel de Falla avui - Catalonia Concerts Jazz", versionant composicions del gran Manuel de Falla en clau de jazz. Amb aquest disc ens anem de temps, però vam rebre un correu demanant que poséssim al mestre i hem decidit que una cançó d'aquest disc era molt adequada. El Trio estava integrat per Francesc Burrull (teclats), Albert Moraleda (baix) i Miquel Àngel Lizandra (bateria), amb la col·laboració de la pianista Leonora Milà que venia de la música clàssica. Aquest disc té la seva història i per això l'hem seleccionat avui. Resulta que el disc es va gravar i posteriorment es va posar a la venda, com sol ser habitual, és clar que la cosa no va acabar aquí. La família de Manuel de Falla no va estar d'acord amb que a l'obra de Falla se li imprimís un toc tan jazzístic i van demandar a Francesc Burrull per haver tret l'àlbum sense la corresponent llicència i no haver abonat els drets, cosa que creiem va ser el factor decisiu, i el disc va ser retirat de les botigues de discos en pocs dies, prohibint-se la seva venda de manera que els exemplars que es van salvar a l'haver estat ja venuts, són avui dia peces de col·lecció. Aquesta cançó és la visió en clau de jazz que Francesc Burrull ens ofereix de "La dansa del foc". Francesc Burrull va néixer a Barcelona el 18 d'octubre de 1934, l'any passat va complir 82 anys i en Quimet comenta que els ha complert tocant el piano i amb una perfecció depurada. Va formar part del Latin Quartet i del Latin Combo, dues de les formacions catalanes que van comptar amb músics extraordinaris i que a més de treure un nombre rellevant de discos, també van acompanyar a molts cantants dels seixanta. Estretament vinculat a la Nova Cançó va ser arranjador i acompanyant de molts dels seus components i també director musical del segell Concèntric. Ha acompanyat a gent clau del jazz internacional com Sidney Bechet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byas, Tete Montoliu o Jean-Luc Ponty. Va ser director musical, productor i arranjador de Joan Manuel Serrat, Antonio Machín, Lluís Llach, Joan Isaac i La Trinca, entre molts altres. Francesc Burrull és un personatge clau de la música que s'ha fet a Catalunya, per aixó l'any 1992 li van atorgar el Premi Nacional de Música de Catalunya en la categoria de jazz, com a reconeixement a la seva llarga carrera i fa poques setmanes va rebre el Premi Emderrock per la seva trayectoria profesional. Nosaltres volem sumar-nos a la petición que s’ha fet per que se l’otorgui la Medalla de la Generalitat, estem convençuts que s’ho mereix.

Lucky Guri & Peter Roar – I and love her

Al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial i peça de col·leccionisme, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky Guri que tenia aquest disc perquè Lucky el demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és, Mario és quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Mi gran amor le di”, com es va traduïr el títul en castellà aquí al pais, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic. Resulta curios que en once temporades del programa hem punxat molt poques peces d’aquest disc, tot i la seva qualitat. L'àlbum ha sigut reeditat en versió CD digitalitzat, fa un parell o tres d'anys per el segell Picap, però invertint l'órdre del nom de tots dos músics i a la portada, la foto es la mateixa, també han afagit els de la resta de músics que hi tocan. Lucky Guri va formar part del mític grup Barcelona Traction, un dels mes reconeguts de la denominada Ona Laietana. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista i organista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts i també creiem que a Laura Simó. La veritat es que tenin un disc com aquest ens adonem que li treiem poc suc i ens proposem posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà en propers programes per qué ara seguirem amb més música, també en clau de jazz.

Latin Combo – Summertime

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a Ricard Roda, tot un mestre que amb el seu grup els Latin Combo, dels que hem parlat moltes vegades. Ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema a l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit altres vegades. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola que va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder de El Latin Combo no era Ricard Roda, va ser Jaume Villagrasa.

Deixarem ara la Música feta a Catalunya i ens anirem fins a Granada.

Los Ángeles – Lo mucho que te quiero

Aquesta cançó escrita per a Los Angeles per Ibarra, Ornelas, Herrera i Céspedes, va ser la cara A d'un single que es va publicar l'any 1969 a través del segell Hispavox amb "Cada dia" a l'altra costat i que era una composició de Poncho. Va ser el seu novè single. És un dels millors discos de Los Ángeles, encara que la portada trobem que frega el ridícul i possiblement en aquest tema li sobrin els arranjaments de metalls que volen donar un aire tex-mex a una bona balada, encara que no ho necessitava. Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporar-se als The Brisk, Poncho va passar a ser cantant, a més de tocar la batería i Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant-se la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat, el grup tornava de fer un concert a Tarragona. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel·lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 1970. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles, sobre tot per els seus jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa un temps. Mario creu que Los Ángeles eren bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables sense cap mena de respecte per els companys de profesió.

Bruno Lomas – Vuelvo a casa

Bruno Lomas, una de les millors veus del rock espanyol dels anys seixanta, va ser primer component de Los Milos, després es llançaria en solitari sent un dels cantants més reconeguts de la seva època i obtenint èxits sense parar fins a mitjans dels anys setenta, quan es va retirar. Aquest tema és una versió molt bona que el valencià ens fa del "I coming home" de Tom Jones que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la seva poderosa veu recrea a plaer amb acompanyament orquestal en aquest cas, recordeu que al llançar-se en solitari primer el van acompanyar Los Rockeros. Bruno Lomas havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250, a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. Havia signat contracte per treure dos discos, un amb vells èxits i un altre amb cançons noves.EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava pactat entre el cantant i la discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", un bon recull de cançons per recordar a aquesta bona veu. La peça que escoltem ara es trobava a un EP publicat l’any 1968 que també va incloure “Por esa mujer” que així mateix era un èxit de Tom Jones, “No es serio tu amor” una versió de The Supremes i “Si no me quieres tú” que creiem era seva, totes es van extreure del seu LP “Cara y cruz de Bruno Lomas” que va publicar EMI-Regal. Per cert, Bruno Lomas va gravar el primer disc en directe del pop espanyol, amb una qualitat molt deficient, val a dir-ho.

Los Extraños – Tobacco Road

Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc i van gravar per la EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. En total van publicar cinc EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "Tobacco Road", un clàsic del R & B composat per John D. Loudermilk l’any 1964 per els The Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth, també trobem "Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". Aquest EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP titulat "Los grandes conjuntos españoles", on compartien el disc gran grups com Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Son i The Four Winds and Dito, aixó parla i molt de la seva qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per actuar una llarga temporada a Mallotca. Van seguir gravan, però quan l’any 1965 Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que venia del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa èxit.

Los Mustang – Sabor a miel

Aquesta es una bona versió del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten per acabar el programa d’avui, els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i "Witchcraft", curiosament i en contra del que ens tenen acostmats, les dues últimes són instrumentals. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que també era el propietari del nom de Los Mustang i va morir l’any passat, Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco també va morir.

Per avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, però no us deixem sols, us quedeu en companyia de totes les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens acomiadarem fins d'aquí a quince dies.

BONES VACANCES DE SETMANA SANTA

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres