El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 22 de marzo de 2017

El Temps Passa 11-25


El rock and roll sorgeix als Estats Units a principis dels anys cinquanta i hem de reconèixer que va canviar les estructures i conceptes musicals sent un revulsiu per a la joventut de tot el món. A Espanya va arribar ja a finals de la dècada i va tenir el seu màxim esplendor en els seixanta. Avui començarem El Temps Passa... i la música queda escoltant rock'n'roll i tindrem a Los Teen Tops, Chico Valento, Los Llopis, Rocky Khan, Los Sírex i Els 5 Xics, però també escoltarem a Soledad Miranda, Los Sonor, Ennio Sangiusto, Els Corbs, Los Flecos, Connie Francis, Los Mustang, Els Drums, Los 4 Ros, Dodó Escolà, Grupo 15 i acabarem amb el primer èxit del Dúo DinámicoRogar”. Per tant ens posem en marxa i comencem aquest viatge als records, a l'ahir que arriba a vosaltres setmanalment des d’aquelles emissores per les que ens escolteu o bé per internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los Teen Tops – Buen rock esta noche

Obrirem El Temps Passa… i la música queda escoltan a un dels grups pioners en aixó de fer rock and roll en espanyol. Tot i que Los Llopis, al que escoltarem després, van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar mes o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Llavors Enrique va haver de cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a l'estudi. Aquest rock and roll es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "La plaga" i "Confidente de secundaria" i que al nostre país va ser el seu millor disc i és va titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys, va acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. La seva filla Alejandra Guzmán es també una bona cantant amb una important carrera.

Los Llopis – La puerta verde

Aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers en la historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa revolucionaria i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Aquesta cançó que avui compartim al programa, és una versió de "The Green Door", una cançó composada per Bob Davie i Marvin Moore l’any 1956 i que va ser gravada per Jim Lowe i posteriorment per Frankie Vaughan i Bill Haley and His Comets. En el disc, un EP, també es van incloure “No seas cruel” d’Elvis Presley, "Rock a beating boogie" i "Hasta luego cocodrilo". Los Llopis es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que les orquestres toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and roll al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Volem recalcar que Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners.

Chico Valento – Yo soy un vagabundo

Es tracta d'una versió del "The wanderer" que Chico Valento va publicar també l’any 1962, en un EP del segell La Voz de su Amo. El tema estava composat pel cantant nord-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i la va portar a l'èxit el cantant Dion de Mutti també al 62 i en els anys 80 la cançó va tornar a triomfar en la versió que van realitzar els Status Quo. En aquest EP també s'inclou el "Blueberry hill" de Fats Domino, traduït aquí com "Colina Azul". Sempre hem dit que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, peró un cosi seu, José María, es va posar en contacte amb nosaltres per dir-nos molt amablement que no es així, Chico Valento media 1,70 i es deia en realitat Miguel Jiménez de Miñana y Marín, va néixer a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on compartia pis amb Rocky Kan, al que escoltarem després. Al 2002, un any després de la seva mort, el segell EMI va remasteritzà els seus enregistraments i els va editar en format CD. L'últim disc de Chico Valento es va publicar l’any 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 fins a l’any 1966.

Los Sírex – El tren de la costa

Amb un euro per Quimet, escoltarem ara la cançó “The train kept a runnin’” que va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yardbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment aquesta es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan ells la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000 copies venudes, però val a dir que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta i els va ser imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També es van incloure en el EP "!!Que haces aquí¡¡", un altre versió, i “Cantemos” que creiem era composada per ells. Los Sírex eren en aquesta grabación Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012, també va morir, al decembre del 2014, el batería Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb Los Sírex i va ser un dels fundadors de Los Gatos Negros.

Els 5 Xics – Estremécete

El mestre Quimet ja toca un altre euro, ara bé, ell sempre diu que aquesta cançó es titula “Estic xocat” i es que pren com a referencia la versió que va fer La Orquesta Platería en els 70. Aquest tema a carrec del grup valencià Els 5 Xics que escoltarem al programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama, si bé no hem localitçat en quin disc petit es va incloure inicialment el tema, és clar que sí apareix en el àlbum “Els 5 Xics” que es va publicar l’any 1983 i que va ser un intent del grup pèr tornar, el va publicar el segell Val-Disc i nosaltres estem convencuts de que va ser una de les noves gravacions que es van incloure en aquest disc, junt a vells èxits de Els 5 Chics. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part dels dos álbums dels que us hem parlat, un l'ány 1983 i l’altre al 1997.

Ennio Sangiusto – Limbo rock

Us portem ara la versió del “Limbo rock” que va fer el cantant italià Ennio Sangiusto, un home que es va donar a conèixer a Espanya arran d'una actuació al Festival de la Cançó de la Mediterrània, quan davant les salutacions del públic es va agafar els faldons de l'americana i saludant d'una manera molt poc masculina, va realitzar una salutació més propia d'una dama que d'un cavaller. La gent va pronunciar un OOOoooh! mentre ell sortia de l'escenari, però d'Ennio Sangiusto es va parlar, i tant que es va parlar. Aquesta és la versió que Ennio Sangiusto realitza del clàssic de Chubby Checker i que a més a més va ser l'origen d'un ball que la veritat es que aquí no va arrelar en excés, però que va fer furor als Estats Units. Es tractava de col·locar un pal horitzontal i passar agupin-se mentre ballavas una mena de twist, per sota, clar que el llistó cada vegada es posava més baix. Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), era un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va acompanyar la Orquestra de Adolfo Ventas pare i una altre temporada l'Orquestra Fallabrino. Ennio Sangiusto gravava per Belter i en aquest EP també es van incloure “Quinientas millas”, “Charriot” i “Ana-Maria”. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD. Una curiositat: Algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Voleu un altre curiositat, Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín, però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria, va ser a la pel·lícula de dibuixos "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó cantada per ell. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián. Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez. Un altre? Es diu que Ennio Sangiusto va gravar un EP acompanyat per Los Sírex, però aixó es una cosa que nosaltres no tenim massa clar.

Rocky Khan – La Locomoción

El cantant i guitarrista Rocky Kan considerat aragones i del que hem parlat abans, al que ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, va ser un dels pioners del rock and roll a Espanya. Rocky Kan era fill d'un inspector de policia. Havia nascut a Sevilla el 9 de setembre del 42 i després de viure a Barcelona i Madrid, als deu anys es va assentar definitivament a Saragossa. Rocky Kan va començar treballant de “botones” a la sala de festes Pigalle i a continuació va entrar de cambrer al Club d'Oficials de la base americana, on va començar a sentir els primers rock and rolls, a parlar anglès, tocar la guitarra de manera autodidacta i a sentir que "la música estava dins meu", segons confessava. El seu veritable nom era José Luis Cano, però responia al nom artístic de Rocky Kan. Va morir en un accident de trànsit el 27 de desembre de 1992 ara bé, algunes fons diuen que va ser l'any 2002, creiem que s’equivoquen, però... Rocky Kan va començar a treballar en el mon de la música a Barcelona on compartía pis amb al també cantant aragones Chico Valento, al que hem escoltat abans i val a dir que Rocky Kan va ser un dels primers en posarse pantalons de cuir negre per sortir a l’escenari. “La Locomotion” que escoltem ara era una cançó composada per Carole King i Gerald Goffin, marit i muller en aquelles époques i que va gravar originalment la cantant menudeta nord americana Little Eva l’any 1962 que la va portar al número 1 de les llistes americanes. De fet es tractava d’un ball, però aquí al pais mai va funcionar com a tal. En el EP, editat per el segell Iberofon, també es van incloure “Twisteando el madison”, “Se oculta el sol” i la seva versió del “Speedy Gonzalez” de Pat Boone.

Soledad Miranda – Pelucón

Soledad Miranda va ser una actriu que va incursionar en el món musical amb un èxit relatiu. Quan va arribar l'època del destape a finals dels seixanta ella es va pujar al carro i es va muntar unes escenes lèsbiques en "Las Vampiras" de Jesús Franco que es va filmar per al mercat estranger i que van sorprendre el personal. Al blog trobareu una imatge, encara que us hem posat la més light que teníem. Tornant al disc, aquest tema es trobava en un EP editat per Belter l’any 1964 i també es van incloure “Lo que hace a las chicas llorar”, “No leas mi carta” i “Amor perdoname”. La xicota es deia en realitat Soledad Rendón Bueno si bé en ocasions va surtir en el cinema com Susann Korda, era cosina de l’actriu i cantant Paquita Rico i va néixer a Sevilla el 9 de juliol de 1943, va morir un 18 d’agost del 1970 a Lisboa. Una dels seus últims films va ser "El comte Dràcula" (1970) al costat de Christopher Lee. En total va filmar 34 pel·lícules. Soledad Miranda va morir en un accident de circulació en una carretera portuguesa. En la seva carrera musical només va gravar dos discos, aquest és el primer d’ells i en l’enregistrament l'acompanyaven el Cuarteto Latina. En el segon, del 1965, trobem una orquestra dirigida per Adolfo Ventas. Ara bé, si parlem de "destape", os direm que la primera mamella que es va veure clarament a una pel·licula espanyola va ser a la de Elisa Ramírez a "La Celestina", l’any 1969, diritgida per César Fernández Ardavín que va morir l’any 2012 i també hi van sortit Julian Mateos i Amelia de la Torre.

Connie Francis – Linda muchachita

La cantant Connie Francis va gravar molts temes en espanyol i ara us portem un dels que va enregistrar. Es tracta de “Linda Muchachita” que va gravar l'any 1962 incloent-la en un EP editat per MGM i en el qual també trobàvem “Abrazos del corazón”, “Tíralo Joe” i “No rompas corazones” i que es va publicar de cara al mercat de parla hispana d'Amèrica, si bé creiem que no va arribar a editar-se mai a Espanya, encara que no estem segurs. La direcció musical i els arranjaments orquestrals van estar a càrrec de Sammy Lowe i del afamat director nord-americà Don Costa que també va aportar la seva orquestra. De veritable nom Concetta Rosa Maria Franconero, va néixer el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicarem com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel·lat el seu contracte i lliurer-se d’ella i aquesta vegada la van deixar fer servir al seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who's Sorry Now", un clásic que s’havie inclos originalment a la pel·lícula dels Germans MarxUna nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or l'any 1958, comentan així una carrera memorable. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel·lícules i fins i tot va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. L'any 1974 Connie Francis va patir una violació en un hotel després d'un concert a Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat l’any 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

La Música que es Feia en Català

Dodó Escolà – Setze Jutges

Els Setze Jutges van ser una associació de cantautors que van donar a coneixer la cara més reivindicativa de la cançó feta en català. Però van pendre el seu nom d’un Travallengües, també anomenats Embarbussaments, molt antic i popular que deie “Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d'un despenjat”. De fet Mario recorda que la seva tieta Rosita, una dona soltera, germana gran de la seva mare que semblava haver inspirat la cançó de Serrat "La tieta", se la cantava quan ell era un nen. Dodó Escolà amb el seu bon humor la va convertir al cha cha chà i la va gravar a principis dels anys seixanta en un àlbum que es va titular “L’Humor de Sacha Distel i altres” i avui us la portem a El Temps Passa... i la música queda i també es va publicar en format EP. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i va morir a Barcelona, el mes de juliol del 2005. El seu nom real era Domingo Escolá i Balagueró. Dodó com se’l coneixía, va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Va morir a Barcelona als 84 anys, al juliol del 2005. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el  clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata... de menjar, no us confongueu. Quatre cançons marcan la carrera del Dodo Escola, “Qué pasa en el Congo”, “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo” i “Los cocodrilos” que es tracta d’una versió d’un tema molt satíric del cantant frances Jacques Brel.

Els Corbs – El senyor del tambor

Aquesta es un altre peça histórica i Quimet torna a demanar un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.

Els Drums – El submarí groc

Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, tret de que eren un grup amb molt bones perspectivas, però que sols van ser aixó, esperances ja que només van treure que nosaltres recordem, un EP. Aquest disc està publicat pel segell Concentric, va veure la llum l’any 1966. Concentric, com ja us em dit en moltes ocasions, tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions de grups del segell resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots i en aquest EP versionaven també dos grans temas de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de "La poupée qui fait non” també de Polnareff i "Diguem coses" que és el "Words of love" del nord-americà Buddy Holly que va morir en accident d’aviació, una bona cançó que fins i tot va ser versionada pels Beatles.

Acabarem aquí la secció de la Música en Català i marxarem cap a Madrid.

Los Sonor – Diablo de muchacha

Aquest EP és un disc molt curiós en la discografia de Los Sonor i us ho expliquem. Des d’Amèrica el segell RCA va enviar a la seva delegació a Espanya els playbacks d'un munt de cançons i aquí van repartir com a bons amics les cançons entre els grups del segell. A Los Sonor els van tocar aquestes quatre peces i el seu cantant va posar la veu mentre que la resta del grup va fer cors, res més. Tota la instrumentació estava gravada. Aquests EP's es van publicar l'any 1966 en una sèrie econòmica de RCA anomenada "Exitos Mundiales" amb el mateix disseny cutre de portada per a tota la sèrie. Aquest tema és una versió del clàssic "Devil woman" del cantant country Marty Robbins, però en l'EP també van incloure "Hully Gully, Baby" de The Olympics, al costat de "Venus con pantalones" i "Patches". Per cert, va existir en la Amèrica Llatina un grup anomenat Los Sonor’s i el cantant era Antonio Aguilar, res a veure amb els espanyols. Els nostres Sonor es van crear l’any 1960, quan Carlos Guitart va acabar la mili, al costat de José Luis González, José Antonio Otero i el cantant Manolo Escobar. No tenien bateria, però sempre hi havia algun amic disposat a tocar amb ells. Per Los Sonor van passar Tony Martínez, Fernando Sánchez, Luis Eduardo Aute, Manolo Díaz, Jorge Matey, Manolo Fernández i un bon grapat de músics més.

Los Mustang – La leyenda de Xanadú

Santi Carulla i els seus companys tornen una altra vegada a El Temps Passa... i la música queda i ho fan amb una versió, per variar. Es tracta d'un tema del grup britànic Dave Dee, Dozy. Beaky, Mick and Tich que es va gravar l’any 1968 i els va portar al número 1 a Anglaterra i els Estats Units i que quan van començar es deien Dave and The Bostons. Els Mustang com sempre, realitzen una gran versió i aquí la teniu, extreta d'un EP on també hi havia "Lady Madonna" de The Beatles, el tema de The Hollies "Jennifer Eccles" i "Ven, mi amor". Creiem que aquest seria l'últim EP que Los Mustang van gravar i a partir d'aquí ja es van dedicar a publicar singles. Per cert que el segell EMI va editar un CD titulat "Los Mustang interpretan a Los Beatles" on van ficar moltes de les versions que els barcelonins van realitzar de les cançons dels quatre de Liverpool, es va publicar el març de l’any 2011. També van reeditat CD's dels Pekenikes i Los Salvajes. Suposem que ho van fet abans que els de RamaLama i Cocodrilo Records s'adonessin que expiraven els drets i els traguessin ells. Los Mustang eran Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rossi, Miguel Navarro i Antonio Mercadé i van ser l’única banda de pop dels seixanta que fins que es van desfer a l’any 2000, va tindre els mateixos components. Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arriban amb "El submarino amarillo" a vendre més de 130.000 copies. Los Mustang eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i van guanyar el duet valencià Los Pantalones Azules. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i poc després es van passar a Los Mustang. Per cert Marco Rossi, el guitarra del grup, va ser el compositor de les 18 cançons que Los Mustang van gravar i no eren versions. Va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres.

Los Flecos – Distinta

Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los Flecos que van gravar amb el segell barceloní Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a.Los Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria  Los Brincos, però devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Los 4 Ros – Vamos a San Francisco

El tema és una versió del gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To San Francisco", escrita per John Carter i Ken Lewis. Va ser tot un estendard del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les llistes americanes. Los 4 Ros que eren valencians, realitzen una encertadíssima versió amb uns jocs de veus que fan lucinar per la seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós amor". Los 4 Ros que nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots ells i entre tots tocaven 15 instruments, el grup estava integrat per Paco (cantant i òrgan), Manuel (baix), José (guitarra) iAlfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival de la Cancion Española de Benidorm amb la cançó "Amor amargo" i van participar en un munt de festivals per tota Espanya, de fet a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè. Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i 1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians. Per cert, un amic de Reus, Artemi Rosich, ens ha fet saber que Los 4 Ros havien actuat a l’antiga bolera de Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses ocasions, de fet havia tocat com a teloner d’ells.

Grupo 15 – Chica

El Grupo 15 als que escoltarem al programa de El Temps Passa… i la música queda d’aquesta setmana, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. Aquest tema que us portem, es una bona versió del "Girl" de The Beatles, es trobava en un EP publicat per EMI-Regal l’any 1966 i on també s'incloïen "Michelle" així mateix de The Beatles, al costat de "Ninguno me puede juzgar" i "Guararé".  També van gravar per altres segells com SonoPlay. Tot i dir-se Grupo 15 sols eren cinc components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Un d’ells era Martí Salem. Van treure 10 EP’s, 8 singles i un LP. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu Penya van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves o escrites per a ells i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Dúo Dinámico – Rogar

La veritat és que ens venia de gust escoltar ara i per tancar El Temps Passa... i la música queda al Dúo Dinámico i molt, estem convençuts que ells van marcar una etapa molt important en la música espanyola i hi va haver un abans i un després de Manolo de la Calva i Ramón Arcusa. Ells van crear escola i son una referencia quan es parla del pop dels seixanta. Però sempre diem que els deixarem descansar i llavors sona el click i apareix un correu com el que ens van enviar unes amigues des de Tarragona que asseguren ser fans del Dúo, demanant que poséssim "el seu primer gran èxit", sense especificar el títol, però nosaltres ho tenim molt clar, el primer gran èxit del Dúo Dinámico va ser "Rogar" que tot i ser una versió, els arranjaments van ser tan excel·lents que avui en dia i escoltant-la és que la gent no es recorda per a rés del "My Player" de The Platters als que en Amèrica, del Río Grande cap avall se'ls deia Los Plateros. Es trobava en el seu primer EP editat l’any 1959 i ara sona per aquestes "nenes" i per a tots els que escolteu El Temps Passa… i la música queda i nosaltres tanquem la paradeta

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, us deixem en companyia de les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens acomiadarem fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres