El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 24 de mayo de 2017

El Temps Passa 11-32


Tenint en compte que les temperatures ja van en augment i l'estiu comença a amenaçar amb la seva arribada, nosaltres a El Temps Passa... i la música queda, hem decidit fer un programa dedicat a la platja i els calors estivals, per anar fent boca i perquè us prepareu per a la que se'ns ve a sobre quan el "Lorenzo" comenci a tocar-nos els nassos amb els seus raigs abrasadors. Totes les cançons que sonaran avui en aquest recorregut per l'ahir, pel passat, estan vinculades a la platja, a l'estiu i als turistes i com una de les coses més típiques de la platja, referint-nos a les noies, són els bikinis, començarem amb el "Bikini groc" que ens portarà José Guardiola, però també comptarem amb Fórmula V, Los 5 del Este, Fonts Sellabona, Los Javaloyas, Gelu, Los Mismos, Jorge amb Los Sonor, Mike Ríos, Los Roberts, Els 5 Xics, Karina acompanyada per Los Jaguars, Els de la Torre, Dodó Escolà, Los Sírex, Lone Star, la Orquestra Maravella, Los Top.Son i el recordat Rudy Ventura. Conectem la nostra maquineta del temps que funciona amb energia musical que no contamina rés de rés i en posem en marxa des de totes aquelles emissores per les que ens escolteu cada setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i nosaltres

Obrim la Paradeta

José Guardiola – Bikini amarillo

Us portem ara per començar el programa una cosa molt típica de l’estiu per a les noies, el bikini. Aquesta és una cançó que va publicar Josep Guardiola l'any 1960, en un disc on es van incloure "Verde campiña" que de fet va ser el tema estrella, “Tienes mi amor” i “Nuestro concierto”. El tema que estem escoltant va ser el primer èxit del cantant nord-americà Brian Hyland que la va titular "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini" i era una composició de Lee Pockriss i Paul Vance inicialment concebuda a ritme de polka. Va ser número 1 del Billboard americà i va arribar a la vuitena posició a Anglaterra. A Espanya es van realitzar diverses versions, però hem de destacar una que es va gravar posteriorment a càrrec de Karina. El nostre gran crooner català va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català. De família humil, José Guardiola va passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per cert que Josep Guardiola també tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. José Guardiola va ser un gran versioner i també i malgrat el que s'ha publicat en diferents mitjans de comunicació a reu de la seva mort, va ser "el segon" a gravar pop en català, no el primer com es va dir, les primeres van ser les Germanes Serrano. Tant elles com José Guardiola van gravar els seus primers EP's en català l’any 1958. Com ja us hem dit en moltes ocasions, tot va ser una idea del mestre Josep Casas Augé. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". El 9 d'abril de l'any 2012, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats al oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimaven.

Dodó Escolà – ¡Qué feliz es el pez en el agua!

Per descomptat nenes, quan arribi l’estiu, heu de anar amb compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet tingueu cura des d’abans que arribeu a la sorra de la platja perquè hi ha taurons disposat a clavar la queixalada a tota cuixeta que enxampin i són veritables feres depredadores, taurons de dues potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat sempre, angelets del cel, éssers purs, castos i candorosos que encara podem casar-nos de blanc. És clar que una cosa és indiscutiblement veritat parlan de la mar i ens la diu Dodó Escolà¡Que feliz es el pez en el agua!”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un  showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar a la guerra incivil espanyola amb la lleva del "biberò", ell és va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata “de menjar” a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó ¡Que feliz es el pez en el agua!” que escoltem ara i que us hem extret d'un recopilatori col·leccionable, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i “Qúe pasa en el Congo” que ja han sonat a El Temps Passa… i la música queda. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català. Va morir a Barcelona al juliol del 2005.

Los Javaloyas – Playa de Palma

L'any 1965 i mitjançant el segell EMI- La Voz De Su Amo, Los Javaloyas van treure a la venda un EP amb cançons i portada que semblaven donar la impressió que el disc estava enfocat als turistes que visitaven el país i les Illes Balears, per a mostra vegeu la caràtula al blog i la imatge completament aflamencada. A més d'aquest tema en el que glossen les virtuts de la “Playa de Palma”, escrita per Pedro Pomar, també es van incloure “Cala D'or” de Bonet de San Pedro, “El Porompompero”de Manolo Escobar i “La Buenaventura” que va ser escrita per José Luis Pérez Javaloyas. De fet amb aquest EP EMI va fer trampes ja que van agafar un altre editat un any abans, al 1964 i van canviar la cançó “No tiene edad” de Gigliola Cinquetti per “Playa de Palma” i el van treure a la venda sense immutar-se, fins i tot van mantenir la mateixa portada amb lleus retocs. Los Javaloyas eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat valencià i va crear el grup a Valencia, però va establir-se a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007 i alló va ser la fi del grup que s’havien mantingut en actiu fins llavors.

Los Mismos – María Isabel

Tot i que aquesta cançó en la qual ens expliquen que la platja estava deserta, cosa pràcticament impensable a l'estiu, i el mar banyava la teva pell, va ser el gran èxit en la carrera de Los Payos, a ritme de rumbeta, Los Mismos van realitzar aquesta gran versió que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a la que li han imprès un toc molt més poppi. Es va publicar a través d'Belter, al 1969, en format single i amb “Esta la cosa, negra negra” a la cara B i es va convertir en un dels grans hits d'aquest tercet Va tornar a incloure’s en un EP al que li van afegir “El río y mi ciudad” i “Una vez” i també la van incloure en el seu primer LP, publicat així mateix en el 69 i que era un disc recopilatori. Los Mismos inicialment es van fe dir Los Jolly’s, encara que després de gravar diversos discos i al canviar de discogràfica, ells van canviar també de nom per no dir-se, segun deien, com The Hollies britànics, la veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. Es van inflar de participar en festivals al llarg de la geografía española i també a Mallorca i  Canaries. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 han tornar a actuar junts, pero amb Guillermo substituin a Antonio.

Gelu – Me gusta el verano

Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixer a Granada, el 1945. Va ser una de les principals noies Ye Ye, de l'època. Es va donar a conèixer l’any 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora, però després es va casar amb el també cantant Santi Palau, que encara no sabem si ho és, però si sabem que era el propietari de la discoteca Wonder a Lleida i la Chrysalis a Valls. Un dels seus grans èxits va ser "El partido de futbol" amb l'acompanyament musical a càrrec de Los Mustang. "Me gusta el verano" que escoltem ara, és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo Dinàmico que va incloure en un EP editat per La Voz de su Amo l’any 1965 i en el que van incloure “24 Horas Cada Día”, “Cuanto Mas Lejos Estoy” i “La Verdad”, de fet el disc es va titular “Gelu - Canta 4 Canciones Del Dúo Dinámico”, val a dir que Ramón Arcusa i Manolo de la Calva van escriure aquestes cançons per la Gelu, si be i seguin el seu costum, creiem que també les van gravar ells mateixos, de fet estem segurs. Gelu es va retirar l’any 1968, en casar-se, com solia passar em masses ocasions amb les cantants femenines d’aquella época.

Jorge con Los Sonor – Contigo en la playa

La veritat és que aquest tema va ser molt versionat a Espanya a partir de 1961, quan es va publicar a Itàlia la versió original a càrrec de Nico Fidenco que també la va gravar en castellà, idioma en el qual la van enregistrar, entre altres Enrique Guzmán, Adolfo Ventas, Los Catinos, Jaime Morey, Karina, Mike Ríos i uns quants més, entre ells un cantant que es deie Jorge a qui van acompanyar Los Sonor que escoltem ara. Es va editar en un EP publicat per Philips amb “Hoy de rodillas” de Gianni Morandi junt a "En otro mundo" i "Dos chicas para mi". Del xicot poc us poder dir, però de Los Sonor...Van ser un dels millors grups interpretant música instrumental al país, però ells també van gravar temes cantats, això ha fet que avui en dia quan se'ls recorda, no se'ls encaselli dins la surf music, però Els Sonor van enregistrar moltes cançons instrumentals, van gravar en total 15 EP's i un LP entre 1961 i 1965 per als segells RCA i Philips.Per Los Sonor van passar un munt de músics: Jorge Matey a la bateria, Tony Martínez a la guitarra, Manolo Escobar a la veu (res a veure amb aquell altre del carro i la minifaldilla),  Joe González davant del piano i òrgan i Carlos Guitart al baix, sense oblidar a Manolo Fernández, Manolo Díaz, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i alguns més. Van ser banda d'acompanyament per a alguns cantants, tant en enregistraments com en gires i durant un temps van ser el grup de Miguel Ríos, Jorge i Mila. Los Sonor van participar en la pel·lícula “Abajo espera la muerte” de Juan de Orduña, rés a veure amb un film musical, i us explicarem una curiositat, el seu primer disc, un EP que es va editar l’any 1961 se'l van pagar ells i només es van editar 250 exemplars, amb una portada amb foto en blanc i negre ja que no tenien més pressupost i la foto la van acolorir ells mateixos.

Rudy Ventura y su Conjunto – Souvenirs

Això dels "Souvenirs" és un dels negocis inherents al estiu i als ambients turístics, per tot això us hem seleccionat per al programa aquesta cançó. Avui El Temps Passa… i la música queda ens la porta un músic català de renom, el gran Rudy Ventura, si be el seu veritable nom era Jaume Ventura Serra. Va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de l’any 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups, va morir a Barcelona el 2 d’abril del 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barça. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treball i molt al capdavant de conjunts, com en aquest cas. Aquest tema que escoltem ara és una versió de la cançó "Souvenirs, souvenirs", un dels èxits del rocker francès Johnny Hallyday, si be va estar composada per Cy Corben i val a dir que Rudy Ventura i el seu conjunt la broden donant-li un caire italià a lo Renato Carossone, Pepino deCapri o Maríno Marini. L'EP el va publicar el segell Columbia l’any 1960, i per si la portada us crida l’atenció, la foto es va fer molt abans de que els Beatles es fotografiessin botan a la caràtula del "Twist and shout". Seria per que van veure aquest disc de Rudy Ventura? Bé, suposem que no i la veritat és que dubtem que els nois de Liverpool tinguessin alguna vegada a les seves mans aquesta caràtula. En aquest disc també es trobaven les cançons “La luna enamora”, “Clementina” i “Bim Bom Bey”. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Mike Ríos – El vagabundo en la playa

Nosaltres a El Temps Passa… i la música queda, pensem que Miguel Ríos, quan encara era Mike Ríos, ho tenia molt clar, ell no anava a la platja ni a fer bronze, ni ha banyar-se. Mike anava a la platja a lligar, buscant una noia que "fora molt maca", com ens explica en aquest tema estiuenc, versió de l'èxit del grup The Beach Comver que Mike Ríos va gravar en un EP editat per Phillips l'any 1964 i en el qual es van incloure “No pido excusas”, “Esto si que es cariño” i “Tu nombre”. El primer disc que va gravar Mike Ríos va ser “Pera madura” que va ser produït per Polygram i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3.000 pessetes de l’època que no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist… coses de la casa de discos. La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox el 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Miguel Ríos Campanya va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que està retirat definitivamente, però així i tot el passat estiu va fer una gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel i Serrat que era la continuación de “El gusto es nuestro”, vint anys més tard. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel.lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortia Camilo Blanes.

Karina con Los Jaguars – La misma playa

La nostra inefable i aparentment sempre tendra, dolça i infantil Karina va gravar aquesta cançó que originalment va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina va enregistrar-la l’any 1964 i la va incloure en un EP al costat de "No está bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren soldats nord-americans, fent la mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja els hem escoltat. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen i amb uns quants anys a l'esquena, és una dona que no ha sabut envellir i hi ha moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys... en el cos d'una dona de més de setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una televisió i s'havia anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Fitxats. Si és que no perden pistonada.

Els 5 Chics – Vamos a la playa

Ja l'any 1971, el grup valencià Els 5 Chics van publicar un single a través del segell Ekipo amb aquesta cançó a la cara A i “¿Por qué te fuiste?” en l'altra cara i que va ser produït per Arturo Més Aguado que també va treballar per a Lone Star, Gente Feliz, Evolution, Pere Tapies, Fraternidad, Imagen i molts altres i que a Els 5 Xics els va produir així mateix altres discos, però nosaltres aquest tema que escoltem al programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà  Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part de dos àlbums, un l'ány 1983 i l’altre al 1997. 

Fórmula V – Vacaciones de verano

Un dels grups que sense pretendre-ho es van veure convertits en líders de l'anomenada "Cançó de l'estiu" van ser Fórmula V que li van cantar i molt a les platges i al caloret solar. Aquesta cançó que us hem seleccionat per compartir ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un single editat per Philips ja al 1972, amb aquest tema a la cara A i "Mañana" a l'altra banda. La veritat és que és una cançó insubstancial que res aporta al repertori d'aquest grup, però el single es va vendre molt bé i va ser un altre èxit per als cinc nois. Els Fórmula V es van crear l'any 1965 a Madrid i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony Sevilla, Kino de la Peña, José Chefo, Mariano Sanz i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V, un any més tard Chefo s’en va i es substituit als teclats per Amador Flores "Chapete". Els va descobrir el bateria Pepe Nieto que era component de Los Pekenikes i els va presentar a Maryni Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer a la discogràfica per fitxarlos. Els nois van marxar-se cap a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'una taula amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El sigüent single amb "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent i la producción creiem que va ser de José Luis Armenteros. Va funcionar! Van seguir pujant amb "Tengo tu amor", és clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. Fórmula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit i estant a dalt de tot, van decidir sorprenentment desfer-se. Paco Pastor es va llançar en solitari, però amb una carrera molt discreta. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous, aixó si.

La Música que es Feia en Català

Font Sellabona – Una noia estrangera

Va ser considerat el Trobador de Catalunya, es deia Font Sellabona i aquesta cançó us la hem tret d'un EP que precisament es va titular així "El Trobador de Catalunya" que va ser publicat per Discophon l’any 1964.i en aquest tema ens parla de les vicissituds de un jove que lliga a la costa com un desesperat, però després totes aquelles estrangeres porten problemes ja que amb la majoria d'elles no es pot ni entendre, pel que sembla el nostre jove no sap idiomes. Es tracte de Josep Font Sellabona, conegut artísticamente sols com Font Sellabona i que va ésser un dels pioners de la Cançó en català, es a dir la Nova Cançó, ja que ell va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdioSintonía” conduït per Joaquín Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any 1961. En total Font Sellbona va gravar quatre o cinc EP’s, si bé val a dir que les seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montraven una Catalunya molt romàntica i conservadora sense masses reivindicacions socials i por ser per aixó mai va formar part de la Nova Cançó. Aquesta peça es trobava al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també "A Emili Vendrell", "El paraigues" i "Les veles". Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert al públic a la Vila Vella de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat de l'impressionisme. Va morir a Vic l'any 2010.

Els de la Torre – Estic de Rodríguez

Los 4 de la Torre van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró també van arrivar a ser cinc. No volien reivindica res en especial, si cas oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter el 1968 i també es recollien "Un ninot penjat d'un fil", "La banda" i "Dime", totes cantades en la llengua de Mossén Cinto. A la cançó plantegen un tema de moda per aquells anys i quan arribava l’estiu, el marits es quedaven sols a la gran ciutat i es convertien en un "Rodriguez", clar que en alguns casos i mentre ells se sentien solters i conqueridors en la ciutat, sense menjar-se les majories de les vegades, ni un torrat, les senyores a la costa o el seu lloc d'estiueig també procuraven tenir els seus primers passos extramaritals, no totes, és clar, però el Rodriguez acostumava a sortir escaldat per un o dos costats. Per cert tres dels componetes de los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el tercer Paco i el quart component Carlos que pensem era cosí.. Van ser el primer grup espanyol que va gravar una cançó a ritme de ska"Operació Sol" si bé nosaltres discrepem d’aixó i en el programa ja ho hem dit moltes vegades. Un altre dels gran èxits en la carrera discogràfica de Los 4 de la Torre va ser “Vuelo 502”, amb la que creiem van guanyar el IIIer Festival de la Canción de Mallorca, la veritat es que és tracte d’una peça que va ser molt versionada. De fet Los 4 de la Torre van tindre camvis i un d'ells va marxar-se, passan a ser un tercet i també quintet. Eren de Barcelona i fa anys que els hi vam perdre el restre. Van mantenir una carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se Los de la Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.

Orquestra Maravella – La Mer

Aquest tema que ens porta l'Orquestra Maravella, dirigida per Lluís Ferrer, va ser un dels grans èxits del cantant francès Charles Trenet que la va gravar al 1946 i us ho hem extret d'un àlbum de l'Orquestra Maravella publicat l'any 1964 pel segell Iberofón amb el tíitulo genèric “Éxitos Bailables”, si bé posteriorment es va incloure en diversos discos més, inclus en alguns compilatoris de música orquestal. L'Orquestra Maravella és una de les formacions de ball més importants sorgides a Catalunya, però no us penseu que és una orquestra de recent creació, l'Orquesta Maravella és una de les més antigues que corren de per les Festes Majors i tot i ser habituals en els pobles i ciutats catalanes van començar a funcionar fa més de seixanta anys, sota la direcció del mestre Lluís Ferrer que és qui la dirigeix en aquest álbum. L'Orquesta Maravella, neix a Caldes de Malavella, a la província de Girona, en la primavera de l'any 1.951. El seu fundador fou Lluís Ferrer i Puigdemont. S'acorda agafar el nom de Maravella, tenint en compte un dels noms primitius de la seva vila, en l'època de la dominació romana. Curiosament i en els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi La Blanca del Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular. L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa". En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo.

Ara marxarem cap a les Illes Balears amb un bon grup que ja son habituals al programa.

Los 5 del Este – Noche de verano

Però qué seria l’estiu sense les seves nits? Aquest tema que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, és una versió que el grup balear Los 5 del Este van realitzar l’any 1965 del gran èxit en la carrera de la banda xilena Alan y sus Bates, encara que el títol original era “Fue una noche de verano” i que ja hem escoltat en el programa en diverses ocasions en la original. Aquesta bona versió es trobava en un EP editat per EMI-Regal i en el qual també es van incloure “Lollipop Shake”, “Look at this boy” que es tracta d'una versió del trio nord-americà The Lollipops i “Canción del hombre solitario”. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons, al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull Nicolau Bartomeu que quan es va llançar en solitari va passar a ser Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.

Los Roberts – Contemplando el mar

Aquest tema que ens porten Los Roberts es trobava en el seu primer disc, un EP editat pel segell Berta al 1966 titulat “Los Roberts y su Lola” en el qual també es van incloure “Ave María Lola”, “En tu lugar” i “Incomprensión”, totes elles cançons escrites pels nois del grup, calcom de bastant inusual en conjunts novells d'aquella ápoca. Per cert, el tema que donava títol es va publicar abans de la “Lola” de Los Brincos. Los Roberts eren de Madrtid i estaven liderats pels tres germans Peralta que l’any 1965 bàsicament assajaven i feient alguna que altra actuació. Amb la mili de Rafael Peralta i el casament del seu germà Antonio, comencen els canvis. Entra Jesús, el pare era propietari de Discos Berta i això era un gran avantatge que els permet entrar en un estudi de grabación i van gravar aquest EP. Encara traurien un altre disc amb Berta abans de ser fitxats per EMI-Regal, segell amb el que treurien cinc discos més. Aquí Los Roberts eren Santiago Pineda (cantant), Ernesto Tecglen (guitarra), Roberto Peralta (baix), Librado Pastor (òrgan) i Jesús Hita (bateria). També van acompanyar en algun dels seus discos al xiulador Kurt Savoy. Amb l'arribada dels 70 i les milis d'alguns components, Los Roberts pateixen canvis i finalment es dissolen. Ernesto Tecglen i Santiago Pineda formar Santiago y Tecglen Group, que en separar-es convertirien en La Vieja Banda i Santiago y su Orquesta. Jesús Hita i Roberto Peralta es reconverteixen en músics de sessió i acompanyen a Mocedades i altres artistes.

Los Sírex – Solo en la playa

Ara recordarem que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Per tant us portem "Solo en la playa" de Los Sírex que encara estan en actiu i van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta, Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1 d’octubre del 2014 a Barcelona.

Lone Star – La playa

Aquesta és una versió del tema de Marie Laforet que ens versionan els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "Eight days a week" de The Beatles i "De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda" i formen part de la história del rock espanyol. La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres de quatre o cinc discos de quatre cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per davant. Inicialment  Lone Star eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc fot el camp Enric Fuster i tres discos més tard Willy Nab i es va incorporar el guitarrista tarragoní Joan Miro. A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat interinament per Alex Sánchez que ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per indisposició de Sierra, el seu guitarra i Mario els va tindre actuan a La Fàbrica de Reus, on era director artístic i va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que “Per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil”, sobre tot quan el propietari amb la seva familia s’en anava de restaurant a sopar a Cambrils cada dia. És clar, a final de mes les comptes no sortien de cap manera.

Los Top-Son – Recuerdos de verano

Acabarem El Temps Passa… i la música queda d’avui, aquest programa preludi de l’estiu que s’apropa, a terres valencianes. Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar-se a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marxes. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la gran sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i aquesta cançó que també va ser composta per Pascual. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda i us deixem en la companyia de totes les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten.



Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres