El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 28 de junio de 2017

El Temps Passa 11-37


Els oidors i oidores amb els vostres correus i sobretot amb els comentaris i informació, aneu enriquint El Temps Passa... i la música queda i en aquests onze anys que portem compartint música i vicencias de la dècada dels seixanta, ho hem anat comprovant dia a dia. Per tot això mai no ens cansem de donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir fent-ho. Avui al programa tindrem a Los Pájaros Locos, The Brisk, Los Buenos, Els 4 Z, Los Sírex, Lone Star, Los Catinos, Juan y Junior, Los Mitos, Bruno Lomas, El Grup de 3, Los Gritos, Gillem d’Efak, Los Flecos, Henry & The Seven, Los Brincos i acabarem des de Valencia escoltant una cançó de Los Huracanes. Tots ells ompliran aquests 55 minuts compartint records que t'arriben setmanalment des de totes les emissores per les que sortim a les ones o internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i

Obrim la Paradeta

Los Pájaros Locos – Linda chica

Avui volem esmenar un error del qual ens va fer adonar l'amiga Alejandra que ens va enviar un amable correu explicant-nos que sempre que anomenem a Los Pájaros Locos ens oblidem d'un dels seus components, Javier Solé Mallol que era el pianista del grup i al qual ens comptava, els seus amics li deien el Ieie. Aclarit això i dedicant aquesta cançó a aquesta bona amiga i a tots i totes els que setiu admiració pel grup, us portem aquest tema que va ser el gran èxit en la carrera de Roy Orbison, fen-se popular un altre vegada quan es va incloure, donant títol al film "Pretty woman" i ens la porten per començar El Temps Passa… i la música queda, Los Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava, Però abans que us parlem de Los Pájaros Locos, us direm que molts es preguntaven el perquè Roy Orbison portava sempre aquelles ulleres fosques. L'explicació és simple i complicada a la vegada. Orbison tenia molts problemes de visió desde la seva infantesa i portava ulleres molt graduades, sense elles no veia dos en un burro. Tenia dos jocs d'ulleres, unes normals i altres de sol per portar quan conduïa. Quan va participar en la primera gira de The Beatles per Estats Units, abans de començar la primera actuació es va adonar que s'havia deixat les ulleres normals a la furgoneta i només portava a sobre les de sol, com no tenia temps va sortir a l'escenari amb les fosques i segons explicava, el concert va sortir tan bé que va decidir portar sempre quan actuava, ulleres graduades de sol. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat per Iberofón l’any 1965 i també es va publicar en un single. Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Lucho Guerrero (bateria), Javier Solé Mallol, (piano) i Piero Carando (baix i cantant) que després aniria amb Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys, també va morir un dels germans Mayoles.

The Brisk – Twist and shout

El cantant de The Brisk va ser Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar dient-se Los Halògenos i després The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant) que els va deixar. Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. De fet van ser un dels grups més importants surgits al Sur de l’Estat. A finals del 1967 Julián Granados abandona el grup i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaran un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. El tema que escoltem ara  i que es trobava en el seu segon EP, és una versió de The Beatles, encara que aquests al seu torn també l'havien versionat ja que els primers a gravar-la havien estat The Isley Brothers. També recull aquest EP una altra versió dels de Liverpool "Do you want to know a secret?" que ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda, al costat de "Un diablo disfrazado” i “Para ti". Val a dir que la pronunciació de l’angles que fa Julian Granados es d’aquelles que resulta bastant incomprensible per tots aquells que parlan la llengua de Shakespeare, però el noi hi posa voluntat i ganes, aixó no se li por negar.

Los Sírex – Tu nombre en las paredes

Quan Los Sírex van gravar aquesta cançó molts es van estranyar preguntant-se perquè el grup barceloní versionava una cançó de Los Mismos, però la realitat era molt diferent. Sí que Los Mismos havien gravat aquest tema i el van portar a l'èxit aquí al país, però alhora ells l'havien versionat ja que la cançó va ser escrita per José Luis Borsani Selva, músic, productor, compositor, cantant i actor que va néixer l’any 1945 a Florencio Varela, població argentina propera a Buenos Aires. Va començar component cançons per Palito Ortega i format part del grup Los Tíos Queridos a la seva Argentina natal i aquest tema va ser el major èxit en la seva carrera. Posteriorment i després de la dissolució del grup, Joe i la seva dona, la cantant Maria Teresa Campilongo, es van venir a Espanya i van crear el grup Rubi y Los Casinos, una de les bandes importants de la movida madrilenya. Joe Borsani, gran músic, productor i compositor va morir a la seva casa del barri madriloeny La Latina, el 8 de juny de 2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de violència i es va jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van desplaçar al lloc van comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al coll i que el pis "estava regirat". Los Sírex van incloure aquesta cançó en un  single editat per Vergara l’any  1969 amb “La botella” al’altre cara i val a dir que rés a veure la versión de la banda de Lesli amb la de Los Mismos, molt més patxanguera. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i "El Anxoveta" i junt a Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir al setembre de l’any 2012, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb ells i va ser el fundador de Los Gatos Negros, va morir fa un parell d’anys.. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya (la foto de Manolo, feta per Mario, es d'aquella nit).

Los Buenos – Canción

Amb aquest tema, escrit per Johhny Galvao, van debutar discogràficament Los Buenos, publicant-la en un single, editat pel segell Acción al 1969 i incloent una versió del "Oh, Pretty woman" a la cara B, però no es tracta del tema de Roy Orbison, és un vell blues que va escriure i gravar el cantant i guitarrista nord-americà Albert King. Les dues cançons els van ser imposades pel productor Adolfo Waitzman i nosaltres reconeixem que aquest tema es troba allunyat de l'estil que posteriorment prendrien Los Buenos, molt més proper al rock progressiu i psicodèlic. Los Buenos eren el cantant granadí Julián Granados que havia tocat amb The Brisks i abans amb Los Angeles Azules, al costat de Johnny Galvao (guitarra) que venia del grup portuguès Os Duques, Iñaki Egaña (baix i veu), Jorge Moreno (bateria) i Rod Mayall (òrgan) que en aquells moments estava a The Explosion i era el germà petit del pare blanc britànic del blues John Mayall. Van fitxar pel segell Acción que era propietat de la Cadena SER i el 18 de febrer del 1969 Los Buenos van presentar el seu primer disc a la discoteca JJ de Madrid. Van gravar en total quatre singles, tot ells editats a l’any 1969 i van desaparèixer com a banda. Iñaki Egaña va passar a ser el cantant d’Alacrán i posteriormente Barrabàs, Iman Califato Independiente i actualment està a Los Mitos, tot i que també ha gravat en solitari i Johnny Galvao després aniria amb Kerouacs, es convertirà en un cotitzat músic de sessió i membre principal de la banda d'acompanyament de Miguel Ríos. Julián Granados els havia deixat ja en l'estiu de 1969 per llançar-se en solitari, passant Iñaki a cantar, a més de tocà el baix. També Los Buenos, un altre dels grans conjunts espanyols que no van tenir l'èxit que mereixien, van treballar en la pel•lícula d'Ivan Zulueta "Un, dos, tres a fet i amagar anglès", al costat de Pop-Tops, Shelly y Nueva Generación, Los Íberos, Conexion i Los Beta.

Los Mitos – Coge mi mano

A la cara B del single amb “Cuando vuelvas” com a cançó estrella, trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda i que jutgem s'acosta molt més al soul que al pop que seria habitual en el grup. El va publicar el segell Hispavox l'any 1968, amb producció a càrrec de Rafael Trabuccheli i va ser el disc de debut d'aquesta bona banda bilbaïna que en total publicarien 12 singles i un LP. El 8 d’abril de l’any 1968 presenten en directe a Madrid aquest primer single. Los Mitos, liderats pel cantant José Antonio Santisteban que quan es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels grups Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un conjunt que treballés els jocs de veus. Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva i Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc després el cantant José Antonio Santisteban, al qual avui es recorda com Tony Landa. Després d'una temporada rodant per Madrid en la qual es diu que van arribar a mostrar-se dignes del nom de famèlics, van tornar a Bilbao per actuar a la sala 6 Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de Conjuntos de Zaragoza de 1968 i comencen els canvis en el grup. Quan són fitxats per Hispavox Los Mitos el configuren Tony Landa (cantant), José Ignacio Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra rítmica i teclats), Francisco García (bateria) i Óscar Matia (baix). Van treballar amb Rafael Trabuchelli com a productor. "Es muy fácil" és la peça més recordada en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els canvis en la formació, s’en va Tony Landa per començar en solitari i en el seu lloc entra Ramón Elorrieta, però per Los Mitos van passar també Fernando Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego Corbacho i Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos, Barrabás i Iman Califato Independiente. Es van separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival van tornar a principi del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va marxar-se a Mocedades l'any 1971.

Los Catinos – Reunión de madre e hijo

Aquest va ser el primer èxit en solitari de Paul Simon, després d'haver-se desfet el duet Simon & Garfunkel. És una cançó a ritme de reggae que ens versionen i molt bé Los Catinos en un single amb "Sacramento" del tercet britànic Christie, a l'altra cara i que es va publicar l'any 1972 a través de Belter, com veieu ens anem una mica de temps. Després dels Mustang i al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar tot més difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers grups catalans que van actuar als Festivals matinals que es feien a Madrid. Inicialment es van dir Los Ticanos, però quan es va produïr una escisión en el grup van canviar-lo, un dels que var marxar-se va ser l’amic Antoni Durán que després va tocar amb Tuset 31 i Los No. Los Catinos eren de Barcelona, es van formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls, confirmeu que aquest dia estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada setmana.

Bruno Lomas – Rogaré

Aquesta cançó que a l'Espanya dels anys seixanta identificàvem amb el rocker italià Adriano Cellentano, realment no era seva, a italià es va realitzar l'any 1962 una bona versió de l'èxit del nord-americà Ben E. King que avui podem dir que ha estat versionada per moltíssims artistes de tots els nivells. Fins i tot Quimet l'ha tocat, per aquesta raó ja està reclamant un euro. No és ningú el mestre! El valencià Bruno Lomas va realitzar una de les millors versions que s'han fet al territori espanyol i per aquesta raó i perquè el de Xàtiva ens cau molt bé, doncs ja està sonant el tema a El Temps Passa ... i la música queda, tot i que ell li canvia i molt el ritmillo. El tema es va incloure en un single amb “Vente conmigo” a la cara B i que es va publicar ja a l’any 1975 a través del segell Discophon. Ens passem de data. Bruno Lomas va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir-se en Los Top Son i més tard es reconvertirien i passarian a ser Los Huracanes. Mentre que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990. Conduïa un Mercedes 250.

Los Gritos – Los molinos de la Mancha

Los Gritos es van donar a conèixer quan van guanyar el festival de Benidor amb “La vida sigue igual”, conjuntament amb Julio Iglesias que era l'autor de la cançó. Van publicar un single i la cançó estrella, aquella amb la qual van quedar vencedors al festival, va eclipsar la cara B del single, publicat per Belter també el 1968, tot i la qualitat de “Los molinos de la Mancha” que es trobava a l'altra banda i que nosaltres reivindiquem ara i per això us l'hem seleccionat per escoltar-la a El Temps Passa…i la música queda. Los Gritos van intervindre a la pel·lícula “Abuelo made in Spain” que fa poques setmanes van fer un altre vegada per la televisió, protagonitzada per el gran actor Paco Martínes Soria i el batería feia de net del etern actor. Los Gritos eren Manolo Galván que era d’Alacant, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz que eren andaluços, però després de la mili del seu líder Manolo Galván i el canvi de casa de discos, van passar a ser La Zarzamora, hi van haver-ho alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora per començar en solitari, ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc que van enregistrar va cantar Lito, però ja sols eren quatre. Finalment Manolo Galván, far de les emissores de ràdio-fórmula, els censors i els crítics musicals espanyols, va fotre el camp cap a l’Argentina, conseguin un gran èxit, nascut a Crevillente, el 13 de març del 1946, va morir a Bella Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.

Lone Star – Mi calle

Aquesta cançó gravada el mes de novembre de l’any 1968 i posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera Cançó Protesta del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris marginals i podríem ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura especulació per la nostra part. Es tractava d'una composició del grup i es va publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels barcelonins Lone Star, als que avui en dia es coneix el el mon de la música com “La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels seus singles que millor es va vendre. Quan es va editar al 1968, Lone Star estava integrat per Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López a la bateria que a finals de 1969 seria substituit per Luis Masdeu. La cara B del single va ser composada sols per el guitarrista de Rocafort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la resta de músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1998 i titulat “Hacia el futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el moment. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de cobla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i en angles que Pere el parla perfectamente ja que va estudiar piano amb una beca a Londres, el concert va ser tot un èxit.

La Música que es Feia en Català

El Grup de 3 – Dalt del tren

Aquest tema, per el qual Quimet reclama un euro d’inmediat, que escoltarem a la nostra secció en català, és una versió que el Grup de 3 van realitzar del “Get On Board”, una cançó gospel tradicional nord-americà que va ser adaptada per Joan Soler Amigó i que van incloure en el seu segon EP, editat pel segell català Edigsa, una de les més importants companyies discogràfiques per difondre la música en català en els anys seixanta i que es va publicar al 1967, incloent també “Puff, el bon Drac Màgic” de Peter, Paul & Mary, “Senyor, Quin Matí” que es la seva  versió del “My Lord, What A Morning” de Harry Belafonte que també va gravar Joan Baez, entre molts altres i “La Presó De Tijuana” de Denny Thompson. Un dels grups destacables, dins del Grup de Folk, per les seves bones harmonies vocals, va ser El Grup de 3 que es va crear a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1963 i el van formar els germans Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Van gravar tres EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968. Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Volem reproduïr el que va dir Jordi Prats, l’únic supervivent del Grup de 3 sobre la mort de Miquel Galimany en el facebook: “El buit que això representa a casa nostra només s'enten tenint en compte que fa quasi 20 anys que compartiem una tarda a la setmana amb la bona excusa de fer música plegats. El plaer de tocar els seus instruments puc asegurar que era per a ell tant intens que encomanava l'entusiasme d'escoltar i intentar tocar una música que ens agrada. Ha estat un goig cantar i tocar amb ell. Sempre deia que les bones cançons no s'acaben mai i resulta que ha quedat molta feina per fer”.

Els 4 Z – Si un dia vols

El grup valencià Els 4 Z van editar un disc, un EP que va publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va titular "Els 4 Z III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un èxit de Raimon i en l'EP també es van incloure “Capri s'ha acabat” del frances Hervé Vilard, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió del “Le Rossignol Anglais” escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i “L'Arbre” que és un tema tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z van debutar al febrer de l'any 1961 actuant en l'emissora La Voz de Levante i inicialment es deien Lluís Miquel y sus 4 Z, però quan el cantant Luis Miguel Campos els va deixar ells van seguir ja només com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor audiovisual i animador cultural, va rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014. Us explicarem una curiositat, el dilluns 28 de febrer de l’any 1966, grisos d’aquells de la Brigada Político-Social, van detindre durant 72 hores i després de ser incomunicats també vam ser multats per el Tribunal d'Ordre Públic, als components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert que s’havia fet un dia abans, el 27 que era diumenge, a l’antic cine Artis de la ciutat de València, un concert on també va participar Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un altre vegada amb el cantant Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari i va formar part del grup Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a mitjans dels 70. El batería es deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava dels teclats, i un altre era José Luis Berenguer, no recordem el nom del que ens falta

Guillem d’Efak – Febre

Ara i tal i com us vam prometre fa ja unes quantes setmanes, escoltarem una gran cançó a carrec d’un cantautor que tant Quimet com Mario admiran i molt. Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". La cançó va ser escrita per Eddie Cooley i Otis Blackwell, aquest darrer també feia servir el seudonim John Davenport. El primer en gravarla va ser Little Willie John a l’any 1956, però hi han moltes versions, des de Elvis Presley a Peggy Lee, passant per The McCoys, Rita Coolidge, Suzi Quatro, La Lupe, Helen Shapiro, James Brown, The Jam, Rita Moreno, Madleen Kane, The Cramps, Ray Charles, Joe Cocker, Grateful Dead, Beyoncé i fins i tot Madonna. Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.

Ara ens anirem cap a Madrid amb la banda de José Barranco.

Los Flecos – Distinta

Avui a El Temps Passa… i la música queda escoltarem de nou a Los Flecos que tot i ser de Madrid, van gravar amb el segell barceloní Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a.Los Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria  Los Brincos, però devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Juan y Junior – Lo que el viento se llevó

El single amb aquest tema va ser l'últim que van publicar Juan y Junior abans de separar-se, es va editar al 1969 a través de Novola-Zafiro, amb "Tus ojos" a l'altra cara. Només sis singles van gravar Juan y Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el seu major èxit, una composició de Juan Pardo i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per Pablo Picasso. El duet eren Juan Pardo Suárez, nascut l’any 1942 a Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins al 1969 i després cadascun va emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior present i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Junts van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina la cantant Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, es deia “45 Revoluciones por minuto”.

Henry & The Seven – Cuando vuelva

Tot i haver publicat tan sols tres singles al llarg de la seva curta carrera, tots ells mitjançant el segell CEM, els catalans Henry and The Seven són una de les bones bandes de soul que van sorgir en el panorama espanyol de finals dels seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames fins que es van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball Luis de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i passa a ser Henry, neix aquesta bona banda de soul, a finals de 1967 i es complementen amb José María Panizo (baix), Paco de Gregorio (saxo tenor),  Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un parell de músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa... i la música queda es trobava a la cara B d’un single, editat l’any 1968 amb “Llevame allí” a l’altre costat. Henry and The Seven son ser un dels que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al escondite inglés” d'Iván Zulueta, encara que aleshores el guitarra era Francis Cervera. Es desfan l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar a Aguaviva aquells dels "Poetas andaluces".

Los Brincos – Un sorbito de champagne

Abas de res a Mario li toca rascar-se la butxaca un altre vegada ja que Quimet reclama l’euro de seguida. Una de les millors cançons en la historia musical de Los Brincos va ser "Un sorbito de champagne" i que es trobava en el mateix EP on estaven "Renacerá", "Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu millor disc i el més venut, però també va ser l’últim en el qual van intervenir Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat, nosaltres sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. També xocaven subin amb Maryní Callejo, la productora i alma mater real de Los Brincos. Quan ells van marxar, Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels  Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. A partir d’aquell moment també es van treure de sobra a Maryní Callejo. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí" i també va entrar l'organista Óscar Lasprilla. Val a dir que si bé la primera etapa va ser la millor comercialment, la segona i sobre tot la tercera va ser indiscutiblement la millor musicalment parlan. Uns anys més tard Fernando Arbex crearia Alacrán i despres Barrabás, reconvertin gent d’Alacrán, Los Brincos i altres músics. Per cert, un altre dia us explicarem com Los Brincos van tindre també problemes amb la censura per la primera carátula del LP "Mundo, demonio, carne", casualment l'últim disc abans de desfer-se i que finalment va tindre que ser canviada, però aixó es un altre historia. Fernando Arbex va morir a Madrid un 5 de juliol del 2003 i Antonio MoralesJúnior” el 15 d’abril del 2014.

Los Huracanes – Dulce despertar

Un dels millors discos de Los Huracanes, una de les grans bandes sorgides a València, va ser el seu tercer EP publicat al 1966 per EMI-Regal en el qual es va incloure aquesta cançó, escrita per ells, encara que el tema estrella va ser la seva versió del “Días sin mañana” de Barry McGuire i en el qual també trobàvem “A la caída del sol” i “Sonríeme”, així mateix escrites pel grup. Los Huracanes amb els que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, van ser considerats El Millor Grup Valencià de la seva Època. La veritat és que tot i com funcionaven les coses a la dècada dels seixanta amb els conjunts traient EP's i singles, bàsicament amb versions, el cas de Los Huracanes parla per si mateix. En aquest enregistrament Los Huracanes eren Víctor Ortiz (cantant) que anteriorment havia militat en el duo Los Pantalones Azules, Julio Andreu (bateria), Pascual Olivas (guitarra, piano i veus) que venia de Los Top-Son i abans a Los Milos, José Segura conegut com el Malayo (baix)) que després tocaria amb Los Telstars i José Casquel (guitarra). Van debutar discogràficament al desembre de 1965 amb un EP en el qual destacava la seva versió del "For your love" de The Yardbirds i en el qual inclourien un tema propi. L'any 1967 Pascual Olivas decideix deixar el grup i dedicar-se als seus estudis de medicina i avui és un refutat ginecòleg, la veritat és que no paraven de fer actuacions i allò era esgotador. Los Huracanes van seguir i es va incorporar una secció de vent amb els saxofonistes Vicente Balaguer i El Nano, encara que van seguir produint-se canvis i entren Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que venien de Los Protones. També van canviar de casa de discos passant a Ekipo. Se segueixen produint canvis i per Los Huracanes passarien el trompetista Chimo, Enrique Otero (bateria) que venia del Adam Grup i podem dir que en la seva última etapa només Víctor Ortíz quedava dels membres originals. Van tornar l'any 2001 encara que només Víctor Ortiz i José Miguel Martínez eren antics components. En total van treure 15 discos petits, entre singles i EP’s i un álbum.

Conclourem per avui El Temps Passa… i la música queda, però us deixem en la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins la propera setmana. Porteu-se bé

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres