En els anys seixanta i gràcies a la música, sobretot el rock
i el beat, vam trencar les cadenes que ens mantenia esclavitzats a la copla,
els boleros, tango, txa txa txa, la cúmbia i altres estils que la joventut
considerava "carques". Avui a El Temps Passa... i la música queda, us
hem preparat una bona selecció de cançons i grups per recordar aquells anys
d'evolució i canvi, sobretot centrant-nos en la segona meitat de la dècada i
escoltarem en aquest viatge setmanal als records, a l'ahir, a Los Beta, Manolo
Pelayo, Los Cheyenes, Conexión, Los Mustang, Albert Band, Los Condes, el Dúo
Dinámico, Los No, Círculos, Los Mitos, Four Winds & Dito, Los Catinos, Els
Corbs, En Mates i Los Módulos. Comencem el nostre recorregut musical que us
arriba des de totes les emissores per les que sortim a les ones o via internet,
si us descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de les emissores que us ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara toca que
Obrim la
Paradeta
Los Beta – Un regalo
Los Beta Quartet eren mallorquins i van ser un d'aquests
grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a
ser només Los Beta. En molts dels seus discos es pot comprovar que ells fan
pàtria andalusa perquè porten uns barrets cordovesos del més típic estil del
Sud, és a dir, fent alló del "typical spanish". Una altra curiositat
és que tot i cridar-se Los Beta Quartet, eren cinc. Van gaudir de certa
popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions i també ho van
fer en català, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb
el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, defensan-la amb
Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Aquesta cançó que escoltem
ara es trobava a un EP de 1966 on el tema estrella va ser “Juanita Banana”.
Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant i que després crearia Miguel
Moreno y Los Dinos, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume 
Palau a la
bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. Més
tard per Los Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los
Pekenikes. El cantant del grup, Xisco Balaguer creiem que encara està en actiu,
si més no ho estava el 2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell
Emi-Odeon, però també ho van fer per a Philips, Moviplay i SonoPlay. En total
com Los Beta Quarter i Los Beta van arribar a gravar 5 EP's i 10 singles. EMI
va reeditar els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric.
Los Beta van funcionà fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Val a dir que
los Beta van ser al costat dels Javaloyas i el Grupo 15, les bandes líders de
la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la
plaça Gomila, en el Terreno. Per cert, creiem que aquest local d'oci era
propietat del marit d'una de les germanes Serrano.
Los Mustang – Verás que es verdad
Aquesta peça es trobava en un EP de l’any 1967, on la cançó
estrella va ser “Catedral de Winchester” dels anglesos The New Vaudeville Band
que la van treure un any abans, al 1966 i va ser molt versionada al pais, es
clar que al nostre paré la millor versió va ser la dels Mustang. En el disc
també es trobaven “Dandy” dels Kinks, “Balada en la tumba de un soldado” i
“Verás que es verdad” que és la cançó que estem escoltan ara a El Temps Passa…
i la música queda i que es la seva versió del “Gona from my mind” de The
Fortunes que la van treure al 1966. Los Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco
Rossi (guitarra solista) i que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació inicial fins que
el grup es va separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo
del Disc i Cinema de de 
Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i
Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la
placa la va recollir Santi Carulla. Los Mustang també van passar els rigors de
la censura. Ells, eterns versioners i que sols es preocupaven d'oferir bona
música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir
dues cançons, la primera va ser “Snoopy contra el Barón Rojo” i la segona “La Batea”. La versió original
diu "La Batea
como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-la per "La Batea se balancea" ja
què el censor va adonar-se immediatament que allò de "menea"
fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels
joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" era dolent per a
la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser
aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja
que la cançó és una versió d'un tema de la banda xilena Quilapayún i de fet la
lletra està força canviada.
Los No – Gloria
La cançó es va incloure al primer EP que va publicar el grup
barceloní Los No i és una bona versió de la composició de Van Morrison que
l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup Theam, abans de llançar-se en
solitari. En aquest EP de Los No, editat per Vergara l'any 1966, també va
incloure “La llave” que era d’ells, “Sentada a mi lado” de The Kinks i “Lloro
por ti” que també era una versió, creiem que de The Walker Brothers. Los No van
guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals
que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en
directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los
Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a
Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb
l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone
y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir
Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb
Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop.
El grup es dissol, Toni 
Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a
la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen
Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix,
José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant i que va morir el
23 d’abril del 2014 després d’haver passat per Barrabas, Víctor Portolés Molina
(Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la
bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de
pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's,
tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia.
Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va
tocar amb Gente Feliz i La Mosca
i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes
Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als anys 70 Los No van
tornar i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus
components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. Per cert i
parlant de Los No, en el seu segon disc i havie la cançó “Moscovita” que va ser
censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i
a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que podia
recordar el comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap
gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emissions per escoltar-la a la
radio, però el disc és podía comprar a les botigues.
Círculos – Cecilia
Aquesta cançó és una versió que els catalans Círculos
realitzen en castellà del "Cecilia", un dels grans èxits en la
carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel i el van editar en el seu
primer single, publicat pel segell barceloní Unic-Ekipo l’any 1970, incluïnt
l'única versió en castellà que coneixem del “Get Reddy” dels nord-americans
Rare Earth a la cara B, clar que ells la fan molt curta, recordeu que
l'original durava més de 21 minuts, de fet miraven a l'enregistrament que abans
havien realitzat abans els The Temptations. Poca cosa us pudem dir d'ells tret
que eren cinc i el teclista que era de Lleida, es deia Lluís Payà i creiem que
també ha gravat en solitari al capdavant del seu piano i així mateix és
compositor, de fet per YouTube corren diversos vídeos seus molt recomanables.
Van editar un segon single l’any seguent, al 1971, també amb dos versions, en
aquell cas es tractava de “Mi dueña y señora” que es el "Lady
D'Arbanville" de Cat Stevens i al altre cara la cançó "Respect"
d'Otis Redding que ell fan instrumental. Per cert. algunes de les seves cançons
es van incloure a un disc recopilatori, anys més tard, titulat
"Sensacional soul".
La Música
que es Feia en Català
Els Corbs – Cansat d’esperar-te
Com ja us vam comentar en pasats programes de El Temps
Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava
d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El
mundo" que es trobava també en aquest EP publicat per Edigsa, un gran èxit
del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català, va
morir el 11 de setembre del 2013. Els Corbs, eren cinc joves catalans que van
gravar per Edigsa i en total van enregistrar-hi un parell d'EP's en català. En
aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The
Rokers que van versionar i col•locar a les llistes americanes The Grass Roots i
a Europa The Living Daylights, junt a “L’última vegada” que és el “The Last
Time” dels Stones i “Cansat d’esperar-te”, la cançó que compartim ara a El
Temps Passa… i la música queda i que es una versió del tema “Tired Of Waiting For You” dels 
Kinks. Val a dir que
Els Corbs també van gravar en castellà, en aquest cas signan com Los Corbs i ja
els hem escoltat. Els Corbs, eren d'Igualada i es van crear l'any 1964. Un dels
seus components Joan Vidal Soler, va morir el dia 6 de juny d'aquest any 2016 a Tarragona als 70 anys
d'edat, el bateria Joan Vidal Vilanova va formar part durant una temporada dels
Lone Star, Symbolo i Unidades, la resta de components eren Agustí Miquel Peiró
a la guitarra que va tenir després una interessant carrera en solitari com a
cantant i va morir al 1989 i que venia dels Tigres, Eduard Finestres i Ramon
Bregada. Tot i que s'afirma que el primer grup de rock que va actuar al Palau
de la Música Catalana
van ser Els Dracs, abans que ells ja ho van fer Els
Corbs i a més van incloure una cançó seva en el disc col·lectiu "Show al
Palau" que va publicar Edigsa l’any 1966 i que tenia cançons de les
actuacions de Raimon, Serrat, Núria Feliu i alguns altres, entre ells Els Corbs.
Dúo Dinámico – Tu seràs la primera
Escoltarem ara al Dúo Dinámico que com comprovareu també van
gravar cançons en català, encara que tan sols va ser un EP, editat per EMI
l'any 1965 amb quatre temes i així mateix un single amb dos dels temes de l'EP
per tal d'arribar a les butxaques més desfavorides. Aquesta cançó, al costat de
“Ai, aquells ulls tan negres” van ser les que es van incloure en el disc
senzill, en l'EP es van afegir també “La veritat” i “El missatge”. El primer
gran èxit del Dúo Dinámico va ser la versió que van realitzar del "Rogar"
de The Platters, l’any 1959. El Dúo Dinámico oficialmente es van crear el 28 de
decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es van presentar a un
programa de Ràdio Barcelona, allà al carrer de Caspe, just al número sis i al
costat del cinema Tívoli i front del Novedades. Allà uns xicots que es volien
dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique Fernández como
El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i
que els va convertir en el grup de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és clar, calia treure 
el suc a la
mamella. Però val a dir que ells eren pencadors incansables i sols en els seus
primers tres anys van treuire 15 discos. És diu que aquella presentación a la
ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i aixó no es cert del
tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van
conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió
havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona
errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors
d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la
festa de nadal de l'empresa. Per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre
seran "El Dúo" i tota una referencia. Van rebre de mans del ministre
Celestino Corbacho la Medalla
d'Or del Treball el 29 de juny del 2010.
En Mates – Cançó de febrer
De les Illes Balears també i com a Catalunya a l'ombra de la
chanson francesa, van sorgir tot un seguit de cantautors: Maria del Mar Bonet,
el seu germà Joan Ramon Bonet, Guillem d'Efak, Tony Obrador que també era
guitarrista i va tocar amb els Pekenikes, la jove parelleta infantil Queta i
Teo, Miquela Llauradó i alguns més, però nosaltres avui hem decidit recuperar
En Mates. De nom complet Gerard Mates, va sorgir a Mallorca a mitjans dels
cinquanta i el seu pare era Gabriel Mates Valls. La veritat és que en Mates era
un artista plàstic, però també va cantar les seves cançons. Només va gravar
aquest EP que va publicar el segell Concentric l'any 1968 i la portada va ser
dissenyada pel també balear Pau Riba. Aquest tema que escoltem ara i
"L'escarada" van ser composades per Guillem Colom, però en el disc
també es van incloure "Cançó de l'adéu" sobre un tema popular
mallorquí i "Balada de nova vida" amb lletra de l'escriptor Joan
Manresa, també nascut a Mallorca. Gerard Mates va tenir una interessant carrera
com a escultor i pintor posteriorment, però sols va gravar aquest EP.
Gerard Mates, conegut artísticament com En Mates
Ara i seguin a les Illes Balears, us portem una banda
histórica a Mallorca.
Four Winds
& Dito – You’re no good
Four Winds & Dito, una bona banda mallorquina, 5 joves
incluien un de color, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett
"Tu no ets bona" inclòs en el seu primer EP editat l’any 1964 a través del segell
EMI-Regal i del que ja hem escoltat fa uns quans programes la seva versió del
"Tijuana". De fet The Four Winds & Dito només van publicar dos
EP's, aquest i un altre l’any 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar,
ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins,
Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a
liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es
llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways
i Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm
lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your lovin' to me" que
era una versió de The Mojos i com os hem dit, el “Tijuana”, tot un clàssic de
la surf music que van gravar The Persuaders, una banda liderada per Paul Buff i
que Quimet ha tocat i molt. The Foir Winds & Dito l'integravent José Luis
Cubeles (guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal
"Dito" (cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal
"Mito" (guitarra).
Los Catinos – Deborah
Aquesta cançó una composició del cantant i compositor italià
Fausto Lealli i va arribar a versionarla fins i tot el gran cantant de soul
nord-americà Wilson Picket. Aquesta la van publicar Los Catinos en un EP editat
per Belter i en el qual la cançó estrella va ser "La balada de Bonnie y
Clyde" de Georgie Fame i també contenia "Canción para ti" i "La Tramontana" amb la
que es van presentar al Festival de San Remo de 1968 defensant-la amb el
cantant francès Antoine. És clar que el tema que estem escoltant també es va
publicar en format single amb "Canción para ti" a l'altra cara i que
havia estat la guanyadora en el San Remo en la versió del seu autor, el catante
italià Sergio Endrigo, es tractava d'arribar a les economies més reduïdes. Tots
els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que
es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el
primer grup català que actuen a Madrid al costat dels també catalans Los
Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat
Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los 
Pekenikes, Los Estudiantes
i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb
ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos.
Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio
Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per
Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna
(bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la
guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc.
Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al
Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto
Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa
que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors
grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells
EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i
segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part
del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.
Los Mitos – Al caminar
Ja al 1974 Los Mitos publicarien a través d'Hispavox un
single amb aquesta cançó a la cara B. Es tracta d'una balada molt interessant
encara que una mica simplona, però hem decidit que ens passarem d'any i anem a
escoltar-la a El Temps Passa... i la música queda. Com cançó principal en el
single es trobava "Cherie, sha la la", versió del tema dels Anarchic
System que francament ens sembla bastant patxanguera i demostra que el grup,
tan popular a finals dels seixanta i principis de la nova dècada, ja es trobava
en declivi. De fet poc després Tony Landa els va deixar per començar la seva
carrera en solitari i encara que Los Mitos publicarien un altre single l'any
1975 amb el nou cantant Diego Corbacho, no van trigar a desfer-se. En total Los
Mitos van publicar 12 singles i un àlbum, tot ells amb Hispavox. Si és veritat que el tema més popular a la cursa
de Los Mitos va ser "Es muy fácil", el seu tercer 
single i que avui
dia és la cançó de referència quan es parla de Los Mitos. Liderats pel cantant
Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i
diense Tony Landa, Los Mitos van començar a Bilbao l’any 1966 amb el nom de Los
Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al
nom. Després de tornar a Bilbao i a una actuación a Saragossa, van ser fitxats
per Hispavox que els van canviar el nom per Los Mitos, quan van signar el
contrate. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Per
cert, estan de nou a la carretera i ara l'integren el bateria Francisco García
i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant
Diego Corbacho, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el
mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki
Egaña, que va ser component de Los Buenos, Alacrán i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de
Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.
Albert Band – Lejos de tí
Al 1968 els barcelonins Albert Band van publicar un EP a
través del segell Ekipo en el qual van incloure aquest tema que compartirem ara
a El Temps Passa... i la música queda i que va ser composat per Alejandro Vidal
i José Barceló, guitarristes de la banda. En el disc també es van incloure
“Siempre cantando” i “El desarme” que van ser escrites per José Barceló i José
María Calzada també membre del grup i el quart tema va ser “Sonido de
inquietud” que creiem que així mateix la va escriure gent d'Albert Band. De fet
aquest va ser el seu disc de debut i en ell la banda se'ns mostra més pop-folk,
amb el temps es van anar decantant cap a una línia més propera al R & B,
però es tracta d'un treball molt digne. Al 69 encara gravarien un altre single
amb cançons pròpies, però finalment Ekipo se'ls va treure de sobre i ells van
aconseguir fitxar per Belter. Aquest fet que en principi podria ser considerat
com a positiu ja que era una companyia amb més mitjans, no ho va ser tant ja
que Belter no els va deixar llibertat d'acció i a partir d'aquell moment els va
imposar els temes que 
havien de gravar i els van fer treure un munt de discos,
però amb versions. Albert Band es van formar l'any 1967 al voltant del cantant
Albert Garriga, al costat dels guitarres Alejandro Vidal i Josep Barceló que
també tocava el baix, José María Calzada (piano elèctric i orgue) i el bateria
Antonio Caritge. Nosaltres en la seva carrera volem destacar un single,
publicat el 1970, en el qual es va incloure la seva versió del
"Herido" de Billy Deal & The Rhondels que ja hem escoltat en el
programa. Encara traurien un altre single de molta qualitat “Ella Tiene el
Cabello Rubio” que va ser escrita per ells i “Quiero Vivir", una versió de
The Tremeloes que malgrat la seva qualitat, va passar amb més pena que glòria i
finalment es van desfer. Avui en dia són un altre d'aquests grups que no van
aconseguir el suport popular ni el nivell de vendes que la seva qualitat
mereixia i que recordem en el programa per tal de reivindicar-los.
Conexion – Harmony
Quan parlem de soul a Espanya immediatament vénen a la
nostra memòria Los Canarios, però el lideratge dins d'aquest estil tan
nord-americà el va compartir la banda de Teddy Bautista amb Doble Dinamita que
eren catalans i Conexion, als quals escoltarem ara amb aquest tema que van
gravar també en anglès, tot i que nosaltres us hem seleccionat per compartir
avui la que van realitzar en castellà. Per cert aquest single és de 1972, però
la versió en anglès la van incloure posteriorment en el seu primer LP, editat
en el 73 i en el qual totes les cançons estaven cantades en aquest idioma. Per
cert a "Harmony" cal destacar la funció del piano, del qual s'encarrega
Luis Cobos que quan el grup es va separar es va dedicar a gravar aquells nyaps
infamants barrejant música clàssica i sarsuela amb ritmes discotequers, però
que tanta pasta i fama li van donar. A la guitarra trobàvem a César Fornes que
s'acabava d'incorporar al grup. Conexion sorgeixen al 1967, quan Luis Cobos
(saxo, flauta i piano) i Serafín Alberca (trompeta) que tocaven a la Filharmònica Beethoven,
banda de música de Camp de Criptana, al costat d'Alfredo Lozaya (guitarra) que
era de Mora de Toledo, tot en la
Manxa, 
emigren a Madrid i creen un grup. Se'ls uneixen
Ernesto Herrero (bateria), Ramón Mayo, el trompeta Rafael López i reforçaran la
secció de vent amb el saxo barítonoTomás Zazo i també l'organista José Luis
Lenguazco, però es van buscar un cantant negre, nascut a Nicaragua que cantava
correctament en anglès i es deia Danny McKanlly. Al 1969 comença la seva
veritable carrera professional i debuten amb el single "Strong
lover". Ja en els 70 la seva música comença a decantar-se cap el gospel i
el rock progressiu. L'èxit els arriba amb el seu tercer single “Un mundo sin
amor” que curiosament va ser l'última cançó que va muntar el grup de Mario. I
amb aquest tema també comencen a produir-se canvis en el si de Conexion. Entren
Luis Miguel Fornés, Rafael Ríos, Cuqui, Javier Esteve que venia de Cerebrum,
César Fornés i algun altre, però en el 75 i després d'un parell de singles més,
se separen Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i
l'últim també amb Agamenón. 
Los Condes – No puedes, Maggie
Al 1968 es va publicar un single de Los Condes en el qual
trobàvem a la cara B aquest tema que anem a escoltar ara a El Temps Passa... i
la música queda i que es tracta d'una bona versió del “I can’t let Maggie go”
que creiem era del grup The Honeybus. A la cara A del vinil es trobava “Try me”
que també era una versió, en aquest cas de Bruce Chanel. Fou publicat per el
segell EMI-Regal. Los Condes tan sols
publicarien dos singles, yoys dos l'any 1968, aquest fou el segon, el primer recollia
les cançons “Baby, bésame” que era el "Hold em thing" de Johnny
Nash que també grabarien Lynn Taitt & The Jets i els britànics Dave Dee,
Dozy, Beacky, Mick and Tich, sense oblidar “No me ilusionaré” que era un tema
de The Tremeloes. Per cert, no hem de confondre a aquests sis nois amb el trio
Los Condes que eren sud-americans, els nostres Condes eren de Navarra. 
Los Cheyenes – Siguiendo al sol
La banda amb les cholles més llargues del pop-rock espanyol
dels seixanta van ser els barcelonins Los Cheyenes que qualitat musical, el que
es diu qualitat musical no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar
molt bé mentre van funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la
cabellera. Fins i tot van ser vetats a Televisió Espanyola degut als seus
cabells i els hi van dir que o es pelaven o no hi sortirien i no van surtir per
la petita pantalla. També es deia que tenien la amplificación més potente
d’aquells anys, la qual cosa els hi va portar problemas en les seves
actuacions. Aquest tema es trobava com a cara B del single amb
"Borrachera" a la cara A i que al costat de "Válgame la Macarena", ambdues
imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més populars, tot
i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta grabació el
líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no hi va participar. No
obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es diria
"música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho
escoltant "Siguiendo al sol" que val a dir es una bona cançó. Van
passar amb les seves maquetes per un grapat de discogràfiques, sent rebutjats
en totes, 
finalmente van gravar per el segell RCA i aquest single, l'últim que
van publicar, es va editar l’any 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes
discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher
(cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i cors), José María Garcés
(guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per
explicar d'ells que diu ja ha comptat en diverses ocasions, va succeir quan
treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de
Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel
vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" i ell es va
aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca! Vaja
noies més maques que passen pel taller..." la sorpresa va ser quan al
donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels
Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara ben palpada.
Los Módulos - Yesterday
Segons el Llibre Guinness dels rècords, “Yesterday” és la
cançó amb més transmissions a la ràdio a tot el món, amb més de sis milions
d'emissions sols en els Estats Units. “Yesterday” és a més la cançó més
versionada en la història de la música popular amb unes 1600 interpretacions
diferents. Avui i per acabar El Temps Passsa... i la música queda, us hem
seleccionat aquesta llarga versió de la cançó a càrrec de Los Módulos i que es
trobava en el seu primer LP, editat al 1970 a través del segell Hispavox i produït per
Rafael Trabuchelli, titulat genèricament "Realidad". Com podeu
suposar aquest tema, per el seu llarg metratge, mai es va publicar en single,
però és una versió excel·lent, passada del beat al rock progressiu. Los Módulos
van ser la primera banda de rock sinfónic i progresiu del estat i els primers
que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons
molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Pero
la cullarada que va possat la seva discográfica a l’hora de seleccionar els
singles, va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los
Módulos i els fervents seguidors del pop els 
troben recarregats. La veritat és
que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història.
Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles
substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael
Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com
a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i
Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan
Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a
la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los
Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels
mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969,
pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es
recorda a Los Módulos era la cara B del single. Los Módulos es van desfer a la
fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano
"Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic de Mario.
Altres músics van ser Juan Cánovas, Chupi de la Fuente, Pibe Iglesias i
alguns altres. Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman
duet amb Teddy Bautista. Juan Antonio García Reyzabal va morir al octubre del
2015.
Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta
setmana, però abans de fotre el camp, us deixarem en companyia de les emissores
per les que sortim a l’aire o via internet, si us el descarregueu del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten.
Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins el programa de la propera
setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario