El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 24 de abril de 2013

El Temps Passa Programa 25-04-2013

Avui volem recordar a un amic que ens ha deixat per emprendre un viatge sense retorn, aquesta cita amb la Parca per la qual tots estem emplaçats des del mateix moment en què naixem. La veritat és que sempre és dolorós veure que algú a qui admires se'n va, però quan a més el coneixes resulta molt més dur. Mario coneixia a Tony Ronald, però nosaltres el valoràvem també com a artista. Quimet sempre recordarà aquell concert seu al qual va assistir, ple de qualitat i professionalitat. I això que nosaltres sempre diem que els holandesos resulten terribles quan parlen castellà i Tony no era una excepció. Mira tu que portava anys a Catalunya, però era un desastre amb l'idioma. No obstant això Quimet sempre afirma que cantava millor en català que en castellà. Avui escoltarem a Tony Ronald per obrir El Temps Passa... i la música queda i ho farem des de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores on escoltes el programa amb una cançó del primer disc de Tony Ronald. També acabarem amb aquest gran cantant, per tant
Obrim la paradeta

Tony Ronald – Madisonistas

Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el passat 3 de març, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari i d’aquell primer disc us hem extret la cançó amb la que avui obrim El Temps Passa... i la música queda, aquest “madisonistas” on Tony Ronald ens explica fins i tot un nou pas d’aquell ball de moda que es va dir el Madison. Després va crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Per cert, Tony Ronald va gravar un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.

Los Gatos Negros – Tu serás mi baby

Ja fa unes quantes setmanes vem escoltar aquesta cançó en la versió de Les Surfs que van ser els que la van popularitzar a Espanya i a Europa. Us vam comentar que en aquest tema sempre s'han inclòs castanyoles i com a prova aquí teniu la versió dels Gatos Negros, també amb castanyoles. Aquest EP va ser editat pel segell Marbella l’amy 1964, fins aquell moment havien gravat per Belter i aquí el grup eren només quatre ja que els havia deixat Manolo Sanfeliú. En tots els temes del disc cal destacar la bona feina del guitarrista José María Mesa, encara que en 1965 marxaria sent substituït per Quique Tudela. Altres temes del EP són "Para tí" i "Ella te quiere", versions de The Beatles i "Hippy, hippy shake" de The Swinging Blue Jeans. Per cert que en la versió original d'aquesta cançó que van gravar les nord-americanes The Ronettes, un noies de color, no hi havia castanyoles, però destaca i molt la producció que va estar a càrrec de Phil Spector, creiem recordar que encara és a la presó per assassinat. Els Gatos Negros van començar l’any 1958 i fen-se dir Catch es Catch Can fins l'any 1961. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero Carando i Carlos Maleras, van fer un munt de fotonovel.les i és que ells eren dos guaperes de l'època. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i creiem que també ens va deixar Piero Carando. Per cert, aquesta cançó, en la versió de Los Gatos Negros, es va incloure a un dels dobles CD's que s'han publicat amb la banda sonora de la serie de TVE "Cuéntame".

Los Ángeles – Waterloo Sunset

Aquest va ser un dels èxits del grup britànic The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i entre les poques versions que es van realitzar a Espanya i en castellà, destaca aquesta dels granadins Los Ángeles que escoltarem ara a El Temps Passa ... i la música queda. La cançó es va incloure en el primer LP de Los Angeles, amb el nom del grup per títol i que va publicar Hispavox l'any 1968, però la cançó mai es va editar en format single. De fet quan un grup d'aquella època publicava un àlbum significava que les vendes dels seus singles o EP havien estat significatives i es recollien les cançons que havien funcionat en format petit. En aquest disc es van ficar nou temes de Los Angeles que havien funcionat, però es van incloure tres inèdits, tots ells versions. La versió que Los Ángeles fan del "Waterloo sunset" està , però no té la brillantor dels britànics i pateix de fredor, ben tocada i amb una gran tècnica, però ens resulta més aviat insípida. Seguirien publicant singles i no seria fins l’any 1972 que van editar un nou àlbum "Pequeñas cosas". La carretera va significar la fi de Los Angeles. El dia 26 de setembre de 1976, després  d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria.

Los Diablos – Tu también serás Ye Yé

Los Diablos es van consolidar amb "Un rayo de sol", ja l’any 1970, però portaven en actiu des de mitjans de la dècada anterior. Van començar a Collblanc, a L’Hospitalet de llobregat, dient-se Los Diablillos del Rock i llavors eren un duet integrat per Agustín Ramírez com a cantant i Enrique Marín a la guitarra. Se'ls van ajuntar Emilio Sánchez a la bateria, Amado Jaén al baix que era el compositor, productor i veritable ànima del grup i finalment va arribar Estanislao Olmos. Aquesta cançó es trobava en un dels seus primers EP's, editat al 66 i que van passar amb més pena que glòria, el va publicar el segell Mayang, un d'aquest segells on arrives, graves, els encarreges 1000 copies, ells te les entreguen i ja t'apanyaras. Aquesta cançó és una composició de Amado Jaén. Eren de Collblanch, a l'Hospilatet de Llobregat i Mario els havia vist en diverses ocasions, una d'elles a la Festa Major del carrer Buenaventura Plaja, a Sants, darrere d'on ell vivia. Agustí es va casar amb Marga Centaño, la filla del seu representant i avui la del grup que per cert, abans havia sigut la novieta de Leslie de Los Sírex. A mitjans de la passada dècada es van unir a Paco Pastor de Fórmula V per a realitzar gires d'estiu sota el nom Fórmula-Diablos. De fet tant Quimet com Mario els van veure actuar a Constantí i van entrevistar a Agustín de Los Diablos, al que Mario coneixia des de feia la tira d’anys. També Los Diablos van fer una gira conjunta amb Cristina, sense Los Stop, per Florida, als Estats Units. (La foto la va fer Mario Prades al Divertipark).

La Parrafada

Escala en Alta Fidelidad

Escala en Alta Fidelidad” va ser un dels bons programes musicals, d'aquells històrics de la Televisió Espanyola, aquella incipient televisió en blanc i negre que arribava a les nostres llars i en la qual també es va tenir en compte a la joventut, gràcies a programes com aquest.

Es coneixia a aquest programa de TVE també com "Escala en Hi-Fi" i es va emetre des de juliol de 1961 a 1967. Era un programa que emulant l'argentí "El Club del Clan", va ser pioner en l'ús del play-back a Espanya. Tot un seguit d'actors, alguns d’ells famosos anys més tard, imitaven als grups estrangers fent la mímica dels seus èxits, donant-nos una impressió de proximitat completament falsa, però divertida ja que en cap moment van pretendre enganyar a ningú. És clar que si El Club del Clan va anar evolucionant i els cantants-actors van acabar interpretant ells les versions, per acabar cantant també les seves pròpies cançons, aquí es van estancar en els play-backs i no van passar d'aquí. És clar que llevat de les ballarines i alguns actors que també eren cantants com Karina o Juan Pardo, la majoria només eren actors. També es pot dir que “Escala en Hi-Fi” va ser pioner dels que després de denominarien videoclips musicals ja que totes les cançons tenien una trama, un fil que ho entrellaçava tot amb un argument.

La realització va estar a càrrec de Fernando García de la Vega que es va adjudicar també la idea, oblidant-se per complet als argentins. Cada programa de Escala en Hi-Fi durava 60 minuts. A la primera temporada va estar presentat per l'actor Pablo Sanz, que després d'interpretar amb canotier i bastó, un popular tema de Mario Clavell, donava lloc a les successives actuacions. Més tard la tasca de presentador va passar al cantant Mochi que es va convertir en l’imatge del programa. Entre els molts cantants i actors que van participar destaquen Karina, Emiliano Rodó, Luis Varela, María José Goyanes, María José Alfonso, Concha Cuetos, Rocío Durcal, Carolina Cromstedt, Juan Pardo, Glòria Cámara, Judy Stephen, Ignacio de Paul, Guadalupe Vallina, Maria Luisa Seco i Jorge del Moral. Per supossat, també hi havien actuacions de grups populars a l'época aquí al pais, tot en play-back.

La veritat és que el programa que s'emetia els dissabtes, va tenir una gran acceptació i una bona audiència. Fins al punt de que el 7 d'octubre de 1963 es va estrenar una versió per al cinema, dirigida per Isidoro M. Ferry, protagonitzada per Karina, Arturo Fernández, José Rubio, Xan das Bolas, Maria Isbert, Cassen, Laly Soldevila, Dan Milland, Àngel del Pozo, Perla Cristal, Francisco Camoiras i Manolo Zarzo. L'acció del film va transcórrer entre Marbella i Màlaga.

Si en els anys 70 podem dir que la innovació per a la televisió musical la va representar Valerio Lazarov i el zoom, en els anys seixanta la gran innovació en televisió musical va ser "Escala en Hi-Fi" i això que es tractava d'un programa amb molt baix pressupost, com solia passar amb gairebé tots els programes musicals d'aquella dècada gloriosa. 

Mochi – Alta fidelidad
Quan cada dissabte al matí, començava a la Televisió Espanyola el programa "Escala en Alta Fidelitat", apareixia Mochi cantant aquesta cançó, la sintonia del programa i és que ell era el presentador i el fil conductor. Anys més tard ens vam assabentà que en realitat es deia Juan Erasmo Mochi. Havia nascut a Barcelona el 24 de gener de 1943. El 1960 se'n va anar a Palma de Mallorca i va començar el seu camí musical. Després d'actuar un temps acompanyat per Los Beta Quartet, forma el grup musical The Runaways que després de la seva marxa i anar a Alemanya passarien a ser Mike & The Runaways i més tard alguns dels seus components formarien part de Los Bravos i Zebra. Aquest tema, sintonia del programa, va ser publicat en un single a través dels segell Novola incloent "Vals Op-art" a la cara B. La veritat és que Mochi va mantenir una carrera musical estable, amb discos que es van anar venent sense destacar massa, això si, potser "Mammy Panchita", al costat de "Los que se van" van ser els seus hits més destacables, encara que possiblement la millor cançó que va gravar va ser "Amada mía". Com presentador va funcionar i també va conduir per a Televisió Espanyola els programes "Hoy también es fiesta” i “Buenas tardes". Per cert, ha estat casat un munt de vegades, més que Mario i té un munt de fills repartits pel món. És un bon compositor i les seves cançons han estat interpretades per Nino Bravo, Julio Iglesias, Sara Montiel, Bertín Osborne, Marian Conde, Alberto Vázquez, Joselito, Manolo Otero i altres.

Ara tornem a la música

Bruno Lomas – Codo con codo

Aquesta cançó va servir per al títol d'una de les dues pel·lícules que va interpretar Bruno Lomas o potser seria a l'inrevés, la cançó va prendre el seu títol del film, en fi, la veritat és que es tracta d'un bon tema que va sonar i molt en la època i que amb els anys s'ha convertit en una de les cançons clàssiques en la carrera d'aquest valencià que també va deixar la seva vida a la carretera l’any 1990. A la pel"lícula també trobavem a Micky amb Los Tonys, Pilar Velázquez i a Massiel. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez que era el seu veritable nom, els va deixar i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar i després de deixar a Los Top Son que era el nou nom de Los Milos, va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar ja en solitari, era l’any 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit a prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI va publicar el doble LP "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va significar algun que altre problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor temerari, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, va ser el primer soliste espanyol que va gravar un LP en directe.

La Música que es Feie en Català

Francesc Heredero – Sentimentalment

Va ser una de les primeres produccions de Edigsa que incursionà en el pop de l'època. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutà discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català. Francisco Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç esdeveniment. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD recopilatori dels artistes del segell Edigsa titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”. Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta i volem destacar que dins del seu grup d’acompanyament es trobava el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone Star i es de Rocafort de Queralt. Per cert, ell i Luisita Tenor van gravar uns quans discos junts catant a duet.
El casament de Luisita Tenor i Francesc Heredero

Grau Carol i Orquestra – Sento el crit del tren (500 milles)

També en el doble CD d’Edigsa, publicat per el segell PDI en els noranta i titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2” es recollia aquesta peça de Grau Carol que va ser un dels primers cantants que es van especialitzar en cantar versions d’èxits internacionals en català. En aquest EP que es va publicar mitjançan el segell Edigsa al 1963, l'acompanya una orquestra dirigida pel mestre Lleó Borrell. El disseny de la portada va ser realitzat per Jordi Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant frances Richard Anthony i amb el mateix títol i en l’idioma de Moliere, ara ens la porta Grau Carol, pero inicialment es deie “500 Miles Away from Home” i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 el cantant Bobby Bare, però també va ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i Brothers Four, pero hi han bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher, entre moltes altres. La versió que ens porta avui Grau Carol s’apropa més a la de Bobby Bare i sobre tot a la de Richard Anthony que a les de folk.

Dodó Escolà – Setze Jutges

Els Setze Jutges van ser una associació de cantautors que van donar a coneixa la cara més reivindicativa de la cançó feta en català. Però van pendre el seu nom d’un Travallengües, també anomenats Embarbussaments, molt antic i popular que deie “Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d'un despenjat”. De fet Mario recorda que la seva tieta Rosita, una dona soltera, germana gran de la seva mare que semblava haver inspirat la cançó de Serrat "La tieta", se la cantava quan ell era un nen. Dodó Escolà amb el seu bon humor la va convertir al cha cha chà i la va gravar a principis dels anys seixanta en un àlbum que es va titular “L’Humor de Sacha Distel i altres” i avui us la portem a El Temps Passa... i la música queda i també es va publicar en format EP. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i va morir a Barcelona, el mes de juliol del 2005. El seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Dodó com se’l coneixía, va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el  clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata... de menjar, no us confongueu. Quatre cançons marcan la carrera del Dodo Escola, “Qué pasa en el Congo”, “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo” i “Los cocodrilos” que es tracta d’una versió d’un tema molt satíric del cantant frances Jacques Brel.

Nuestro Pequeño Mundo - Sinner man

El grup vocal Nuestro Pequeño Mundo cantaven en anglès, però també van gravar molts temes en castellà. La cançó més popular en la carrera de Nuestro Pequeño Mundo va ser aquesta que sona avui a El Temps Passa... i la música queda. Es tractava d'una cançó entre folk i espiritual nord-americana que ha estat gravada per diversos artistes i l'origen està reconegut a principis del segle XX, tot i que el primer enregistrament del que hi ha constància és de l’any 1959 i va ser realitzat pel grup folk nort-americà The Weavers, també la va gravar Nina Simone, però Nuestro Pequeño Mundo imiten la versió dels suecs o noruecs que ara no ho tenim massa clar, Nina & Frederick. Nuestro Pequeño Mundo va publicar-la com a senzill l’any 1968 i la cançó també es va incloure en el seu primer LP. Nuestro Pequeño Mundo estaven dirigits artísticament per Carlos Guitart i Joaquín Díaz. Els membres de Nuestro Pequeño Mundo en els seus tres primers discos van ser Pilar Alonso, Laura Muñoz, Ignacio Sáenz de Tejada, Juan Alberto Arteche, Juan Ignacio Cuadrado, Chema Martínez, Jaime Ramiro i Gabriel Arteche. Amb canvis en la seva formació van funcionar fins l’any 1982 i l'última solista femenina va ser Olga Román, una extraordinaria cantant.

Almas Humildes – Canta libre

Aquesta cançó es va incloure en l'últim single que publicarien Almas Humildes, era l’any 1972 i el van editar a través del segell Top, en l'altra cara es va incloure "Walking alone". La cançó que escoltem era és una composició del cantant, compositor i actor nord americà Neil Diamond que també la va gravar amb estrofes en castellà. Pocs mesos després de treure aquest single Almas Humildes se separarien ja definitivament amb un últim concert que va tenir lloc al campament militar de Robledo de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili Guillermo, un dels components del grup. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid, liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los Pasos i que hem escoltat recentment. L’any 1969 Alex Kirschner deixa el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la estudiantil i ells van escollir acabar les seves carreres universitàries. Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està el mon de la música.

Andrés DoBarro – Teño saudade

A més a més del famós "O tren" que al Quimet l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa... i la música queda, el cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de cançons tant en castellà com en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat que aquesta balada, tot un "peaso cansión", és una de les millors composicions que va gravar Andrés DoBarro. Es va incloure en el seu àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro", el seu primer disc i va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el qual també s'incloïa el "O tren" i "San Antón". La lletra de "Teño saudade" era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música era del propi Andrés DoBarro. L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single "O tren" que es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat espanyol, una cosa que creiem que no s'ha tornat a repetir. En els seus enregistraments i directes l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que Andrés DoBarro va protagonitzar al costat de Concha Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'ell, va ser doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”.

Conexion – Un mundo sin amor

El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca Stones de la capital. En el seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay destacava la cançó “Stong lover”. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo  sin amor" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i ara toca alló de “Euro per el Mario” ja que ell l'havia tocat el seu grup, va ser l'última cançó que van montar abans de desfer-se. No podem oblidar altres gran pecés de Conexion com "Preparad el camino del Señor" o "Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una pel·lícula on sortia José María Íñigo creiem que va ser “1, 2, 3 al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa el 1974. Luis Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la música, però que van produir xifres de vendes al·ucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.

Los Sírex – Sin tus cartas

Ara a El Temps Passa... i la música queda us portem una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a Tarragona a una serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest” que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa Promociones. Tant el batería Lluis (a la foto és el del mig) com el guitarrista Manolo Madruga de Los Sírex van morir el passat mes de setembre amb pocs dies de diferencia i en aquest moments no tenim clar el futur de Los Sírex ja que Lluis tornava a tocar amb el grup.
Los Pekenikes – Hilo de seda

Aquesta va ser una de les principals cançons en la carrera dels Pekenikes, aquest bon grup instrumental espanyol, possiblement el més avançat de la seva època, però que quan començaren van tenir un grapat de cantants, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Junior, Aute, Eddy Guzmán, Karina, Alfonso Sainz, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ignacio Martín Sequeros i uns quans més. Va ser Hispavox, la seva discogràfica qui els va convertir en banda instrumental perquè era el que estava imperant i calia emular a The Shadows. A poc a poc Los Pekenikes van anar enriquinse musicalment i incorporaren secció de vent. Massiel sempre va afirmar que el nom, amb les dues K, l'hi va posar ella, encara que es van crear l’any 1959. Aquesta cançó es va publicar el 1966 i la trobàvem en el seu primer LP, ja sense cançons cantades. En la gravació d'aquest disc estaven Tony, Ignacio, Jorge i els germans Lucas i Alfonso Sainz, encara que pensem que el guitarra en aquella època era Ray Gómez, un home que als 70 va marxar a Estats Units i va tocar en el grup de John Lennon, així com amb Stanley Clarke, Eumir Deodato, Narada Michael Walden, Herbie Hancock i molts altres dels grans. La foto correspont a la prehistoria de Los Pekenikes.

Tony Ronald – Melodía desencadenada

Tancarem el programa d’avui amb un altre de les grans cançons en la carrera de Tony Ronald en els anys seixanta que volem dedicarla a l’amic Julio, de la colla del carrer Bassegoda, a Sants i uns dels oidors fidels de El Temps Passa… i la música queda i creiem recordar que ens la va incloure una vegada en la seva llista de les millors peçes dels anys seixanta, clar que ell parlava de la versió original del duet nord-americà The Righteous Brothers i el seu "Unchained Melody", però posarla ara se sortiria de la tònica que seguim a El Temps Passa... i la música queda, per tant us hem seleccionat la que al nostre parer és la millor versió que es va realitzar a l’Espanya dels seixanta, la de l'holandès Tony Ronald. De fet es una cançó que Mario opina que és pot escoltar sense parar durant tota una nit i Montse es de la mateixa opinió. Aquest tema es trobava en un EP de Tony Ronald y sus Kroner's editat per EMI l’any 1966 amb tres versions més, "Submaríno amarillo" de The Beatles, "Cadillac" dels Kinks i "El espia ruso" dels holandesos The Hunters, la banda liderada pel gran guitarrista Jan Akkerman que després i amb This Van Leer, crearia Focus. Nosaltres sempre hem cregut que hi a dos etapes diferenciades en la carrera de Tony Ronald, el abans i el després de "Help" i francament, ens quedem amb el "abans", em xifres de vendes més inferiors, peró amb menys horterades comercials. Amb aquesta cançó i el nostre record per l’amic Tony Ronald tanquem i us diem adeu.

Acabem el programa per avui, però abans de fotre el camp aquí us deixem la nostre Pin-Up d’aquesta setmana. A la nena sembla que liagraden les aus i la que te a les mans per lo menys deu ser un tucà.


Ara tanquem la paradeta de El Temps Passa... i la música queda,  però no us deixem sols, us quedeu amb companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Quimet i Mario toquem el dos. Adeu.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres