El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 28 de noviembre de 2012

El Temps Passa programa 29-11-2012

Avui a El Temps Passa… i la música queda ens posarem moralitzants. Escoltarem una selecció d'anuncis de l'època d'aquells que avui estarien prohibits. Escoltarem anuncis del record que tractaran sobre begudes alcohòliques i totes elles van estar de moda, de fet el primer d'ells forma part de la història de la publicitat a Espanya. És clar que nosaltres a continuació i amb l'única arma de què disposem perquè us conciencieu de les conseqüències de la beguda, la música, us posarem després una sèrie de temes que us donaran en què pensar. Però primer i com som molt educats anem a saludar als nostres oïdors i sobretot a les oidoras que antigament es deien Marías, de fet en aquelles èpoques es deia que totes les noies eren Maries, però com suposem que avui, amb les coses canviant a velocitat vertiginosa, tindrem moltes oidoras que no es diguin Maria, per tant i repetint que som educatssaludarem a les Maries, a totes, amb els que ens garantim un ampli ventall i també a les que no es diguin Mariacobrim a totes les nostres oidoras i quedem de conya. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes les emissores que també emeten El Temps Passa… i la música queda, obrim la paradeta saludan

Fillippo Carletti y su Cuarteto – Buenos días María

Aquest italià es va establir al país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans pioners del pop italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear diverses agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i en aquesta ocasió Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent quintet. Aquest EP va ser publicat l’any 1958 pel segell RCA i creiem que és el primer que aquest artista italià va publicar a Espanya i en el qual barreja cançons en castellà i italià. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes que van utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de reverberació per les veus, de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per José Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el "Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.

Els Anuncis dels Nostres Records

Disco Sorpresa de Fundador

El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil.leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va dir a aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un brandi de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que en propers programes parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador.

Anis Castellana

Per descomptat que si a les festes senyalades els cavallers prenien la seva copeta de brandi, les senyores aquest dia es permetien també algunes llibertats i elles prenien així mateix la seva copeta de licor, en aquest cas per a les senyores hi havia el anís. Anís Castellana estava publicitat com "El Anis d'Espanya" i era una de les marques conegudes i populars, encara que a Catalunya sempre s'ha venut més l'Anis del Mono. Nicomedes García amb tan sols 18 anys es va fer càrrec de la fàbrica de licors, un negoci familiar que regentava el seu pare a Segòvia. L'any 1919 va patentar la marca "Anís Castellana", amb l'ampolla de vidre, les seves etiquetes i els collars. El 1958 va crear la societat Destilerías y Crianza del Whisky S.A. i al febrer de 1959 es va començar a destil.lar també whisky a la planta de Palazuelos de Eresma. Al març de 1963 es va comercialitzar al públic el Whisky DYC que possiblement avui en dia es vengui molt més a la resta d'Espanya que el anís Castellana, havent passat a ser producte líder, però en els seixanta, el producte estrella de la destileria era el Anís Castellana. Nosaltres la veritat i tot que no som massa bebedors, la veritat, ens quedem amb el Anís del Mono i no sols per el fet de ser català.

Ginebra MG

Ara i seguin amb l'alcohol, anirem de ginebres. Una de les ginebres espanyoles que es va publicitar molt bé i va tindre una bona distribuició comercial va ser la Ginebra MG que la veritat, no sabem si encara es comercialitza, però pensem que sí. És una ginebra clàssica espanyola, fabricada per Destilerías MG, propietat de la família Giró, amb llarga tradició en begudes alcohòliques, radicada a Vilanova i la Geltrú, Barcelona. Ara bé, en el món de la nit, reconeixem que la ginebra estrella va ser Larios. La veritat es que amb tant d’alcohol avui acabarem malamente o por ser massa bé.

Delapierre

Durant els anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta, que eren la gran majoría, només posaven cava a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també en dies molt assenyalats. És clar que en aquells anys de la dècada daurada, no era cava, llavors bevíem xampany, quan els francesos es van adonar que ja teníem democràcia i alló de la Comunitat Europea i tot aixó, ens van recordar que les denominacions Xampanya i Conyac eren seves i van exigir canviéssim la denominació. Per descomptat nosaltres els vam retornar la pilota a la seva teulada i l'anís francès va passar a ser anissete que el anís era una denominació espanyola. Delapierre era una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch, Freixenet, Montesquiu i a partir del Codorniu els preus ja s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava que es consumia en aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre. Catalunya produeix el 95% del cava i té el seu origen majoritàriament a la comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones marques de brut i a més a més molt bé de preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la producció espanyola de cava es consumeix en les festes de Nadal. Per cert aprofitem i ja us felicitem el Nadal per endavant.

Whisky DYC

Ara i per els més moderns, parlarem de whisky. De fet el whisky que encara avui segueix sent el que més es ven a Espanya és el Whisky DYC, fabricat per Destilerías y Crianza del Whisky S.A. dels que parlavemk abans. A Catalunya això ens sorprèn, però és així. Per qüestió de preu, d'això estem convençuts, però el DYC es va començar a consumir i va aconseguir cotes de mercat que ni somiaven les marques estrangeres. A Mario que el whisky no li ha agradat mai, el va sorprendre quan va comprovar que a la resta d'Espanya la gent demana "medio DYC" i com a copa, no parlem de xupitos de whisky que en aquella època no teníem ni idea que lo que era, en beguda, un xupito. Les begudos correntes en sales de festes clubs i guateques eren el  Cubalibre (coca-cola amb rom), el RAF (coca-cola amb ginebra), el tornavís (vodka amb taronjada), gin-tònic (tònica amb ginebra), la Persiana (menta amb ginebra) i el Lubumba (conyac amb Cacaolat). L'avantatge que vam tenir a Catalunya va ser que la frontera amb Andorra està molt propera i a les Balears, Costa Brava i Costa Daurada va començar a arribar massivament el turisme estranger i tot això va influir perquè aquí es consumissin molt més marques com Johnny Walker (etiqueta vermella no us creieu), White Label, Ballantines, Cuty Shark, Doble V o el Wat 69 que creiem era espanyol, quedi clar que aixó de whisky de malta o Chivas era una llegenda urbana que explicaven els trobadors de la nit.

Les Conseqüències

Quan es pren molt d'alcohol i no se sap eliminar-lo a temps que és lo normal, les conseqüències poden ser nefastes i per demostrar-ho us hem portat aquestes quatre cançons. Jutgeu per vosaltres mateixos. Tot comença en fi de setmana.
La Plaça Universitat, a Barcelona. El tramvia
 porta un anunci d'Anís del Mono

Lone Star – Fin de semana

Els Lone Star ens preparen per a tot un cap de setmana de diversió i és que després d'uns quants dies treballant dur, ells han decidit que necessiten divertir-se i oblidar els problemes, clar que les coses comencen així i si no saps comportar-te acaben malament. Lone Star van ser grans entre els grans, una de les poques bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc, és a dir que eren músics de conservatori. És clar que quan van començar a gravar van haver d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus primers discos consten com a Conjunto Lone Star. Aquest tema es trobava en un single amb "Vieja estación" en l'altra cara.  Lone Star eren Pere Gener, Rafael de la Vega, Joan Miró que ere de Tarragona i Enrique López, encara que pel grup van passar grans músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Alex Sánchez, Sebastián SospedraJosé Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu i Ricardo Acedo, entre altres. Lone Star es van acomiadar definitivament l’any 1996, dels antics tan sols quedaven Pedro Gener i Alex Sánchez, va ser despres de treure un CD titulat curiosamente "Hacia el futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda. Avui en dia quan es parle de Lone Star s’els anomena “La Leyenda”.

Los Bravos – Al ponerse el sol

La festa continua amb Los Bravos que a la seva pel·lícula "Los chicos con las chicas" decideixen prendre uns dies de vacances per descansar de les seves fans que els tenen aclaparats i es munten un campament amb foguera inclosa i entre copa i copa recordant a les nenes que han vist feia poc passejant pel camp i que "no els havien reconegut" Oh alegria! canten aquest tema en el que com escoltareu ja anaven una mica passadets de rosca. Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, la veritat es que tot va ser un invent i un montatge d'Alain Milhaud que els va produir i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60. Curisament no volien gravar-la, no els agrava, però aixó us ho explicarem un altre dia. Quimet sempre els anomena místers Black is Black, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó que es va classificar en el segon lloc en les llistes del Billboard americà. Eren Mike, Pablo i Miquel, sense oblidar a Manolo i Tony que ja van morir. L’any 1969 Mike abandona el grup per començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky . A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial, tot pur teatre.

Los Cheyenes – Borrachera

Ara marxem a Barcelona i seguim el "sarao" a un nivell molt més alt i per que us adoneu de que aquesta cosa de l'alcohol no és gens bo, escolteu a Los Cheyenes en aquest tema amb títol molt explícit “Borrachera”. A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt del que avui es cridaria música garatge. Los Cheyenes van començar l'any 1964 i si bé abans de gravar el seu primer disc ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment RCA qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de claudicar des del principi ja que en el seu primer single els van obligar a gravar "Válgame la Macarena", una horterada de les que vam parlar fa un parell de temporades. Integraven el conjunt Los Cheyenes els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i José Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les cholles més llargues del panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte trencador, la seva actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels seus llarcs cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys, van fer que Los Cheyenes es convertissi un grup de culte amb molts seguidors, encara que les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. Aquesta peça s’incluïa en el seu últim single amb “Siguiendo al sol” al altre cara que escoltarem un altre dia perque es genial i a Los Cheyenes ja havien hagut camvis. Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us explicarem una anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en una serralleria propietat del Sr Roca, al carrer Jaime Roig, a Sants. Estava Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot “chulito”, es va aixecar dient "Quines noies més guapes que entren al taller, jefe..." el tall va ser terrible ja que eren Los Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de tocar-li la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van deixà enregistrats quatre EP's i un single amb aquesta cançó..

Los Brincos – Borracho

El primer disc que Mario es va comprar va ser aquest single de Los Brincos amb aquesta horterada a la cara A i una extraordinària cançó "Sola", a l'altre costat. En aquest tema Los Brincos es passen ja totalment de deliri etílic com comprovareu perfectament, però va ser un dels discos del grup madrileny que millor es van vendre. Fins Mario el va comprar. Ara amb aquesta cançó, ens remuntem a la primera època de Los Brincos, amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la productora Mariny Callejo que havia estat component de Los Brujos, instrumentalment sonaven perfectes, peró és que hi havia truc, Mariny per abaratir costos a Novola el seu segell discogràfic, al respecte d’horas de gravació, posava músics d'estudi tocant en els primers enregistraments de  Los Brincos en lloc dels nois del grup que sols cantaven. La idea de crear un grup de nois macos que interpretessin les seves pròpies cançons, Los Brincos, va ser de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest ho va rebutxar per crear Los Flecos. La primera formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com Junior. Després van haver problemes i Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se per crear Juan y Junior i encara que van treure sis o set singles d'interès, finalment la parella es van separar i van emprendre carreres en solitari. Fernando Arbex que va crear Alacrán i Barrabás, va tenir una important carrera com a compositor i productor, va morir el 5 de juliol de 2003.

Després d'aquesta cançó ja només ens quedaria posarne alguna que expliqués una pèrdua en accident de cotxe o alguna desgràcia similar que en tenim, no us cregueu, però ho deixarem aquí i seguirem amb música oblidant les gresques.

Els 5 Xics – Estremécete

Aquesta cançó es va fer famosíssima al país quan la van publicar Los Llopis, veritables introductors en l'àmbit llatí del rock and roll pioner nord-americà cantat en castellà i abans de seguir Mario li dóna un euro al Quimet que ja l'està mirant de mala manera perquè ell s'ha atipat de tocar-la. És clar que nosaltres com som transgressors nats i ens agrada incordiar, no us portem la versió dels Llopis. Ens hem anat fins a València i recuperem al programa la qual van realitzar Els 5 Xics que la veritat, també és molt bona i no l'havíem posat ancara mai. Es trobava en un casset publicat pel segell Val ja l'any 1983 i en el qual a part de cançons dels seus primers enregistraments, van incloure tres de noves, entre elles aquest clàssic del rock and roll i es va recuperar al seu torn l'any 1997 en un doble CD editat per Ramalama i que us recomanem des de El Temps Passa... i la música queda. Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si van intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics en altres com Els 5 Chics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçar-se fins a 7 músics.

Los Llopis – Doctor. Brujo

Quimet diu que aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Aquesta cançó es va incloure en el mateix disco on la cançó estrella va ser la versió que Los Llopis van fer del “Estremécete” i aquest curios metge es un altre dels seus èxits. Los Llopis es van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir  Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba i el puro), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van tocar rock and rol, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. A Espanya la seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga". Mario sempre diu que aquesta cançó que escoltem ara li recorda els anuncis aquells del “Toma Lacasito...”

Los Canarios – Get on your knees

Sense cap dubte, Los Canarios van ser la millor banda de soul dels anys 60 al pais, amb lluita enfront dels Conexión i Doble Dinamita. Inicialment es feien dir Los Ídolos que ja hem escoltan a El Temps Passa… i la música queda i quan s’en van anar als Estats Units per agafar tablas, es van fe dir The Canaries. Van tornar a Espanya i triómfan quan van publicar el tema "Peppermint Frappé" que es va incloure a la pel.lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" que estem escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva carrera. Teddy Bautista, el  cantant i líder de Los Canarios va ser el polèmic president del SGAE, una entitat que ara está presidida per el cantautor gallec Antón Reixa que va ser membre de Os Resentidos. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries amb un grup anomenat Los Ídolos que per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després es van reconvertir a The Canaries i finalment Los Canarios. De l'època com Los Ídolos destaca una cançó composada per Teddy i titulada "Toma mi mano" que us hem punxat ja fa temps aquí al programa. Però potser seria temps de recuperar-la un altre vegada i tornà a escoltar a Los Ídolos. Per cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD.

Los Gatos Negros – La Tierra de las mil danzas

Primer de tot aclarir que aquests Gatos Negros són els nostres, els barcelonins, no confonguem amb una banda d'Amèrica Llatina que funciona actualment i que han adoptat el mateix nom sense preocupar-se d'esbrinar si ja existien altres Gatos Negros. De "La tierra de las mil danzas" que escoltem ara, hi ha dues versions "originals" una negra a càrrec de Wilson Pickett i una altra blanca que van interpretar The Walker Brothers. Els barcelonines Los Gatos Negros es decanten per la negra i es va convertir al costat de "Cadillac" i "Un efecto extraño", en les cançons més representatives de la seva llarga carrera que encara segueix perquè es troben en actiu, si bé creiem que dels membres originals només queda el guitarra Quique Tudela. Quan a principis dels anys 70 van voler camviar de casa de discos, es van adonar que el nom s'havie registrat i van passar a ser sols Los Gatos. Aquest tema es trobava en un single editat per Vergara l’any 1967 amb "Todo cambió", una bona versió del "No milk today" de Herman's Hermits a l'altre cara. De fet tot ha canviat fins al punt que el títol original era "No llet avui" el crit d'un nen a la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i volia un cubata. És que les mares... Com són les Mares!

Los Javaloyas – Barbara Ann

Los Javaloyas ens porten ara un dels grans èxits dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van versionà, era d’un grup anomenat The Regents que la van gravar l’any 1959 i el cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una bona carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels seixanta i que va composar “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels Status Quo. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a principis dels cinquanta, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot, és clar que en aquest tema i tal com feien algunes vegades The Beatles, qui canta és Antonio, el bateria. Aquest disc era un EP que va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet (a la foto), Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007 i Los Javaloyas van estar en actiu fins la seva mort.

Los Catinos – Me gustaría que me quisieras

Un altre dels grans grups versioneros van ser Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i Golden Quartet van ser els primers grups catalans en actuà a les matinals de Madrid, però a Los Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van crear Los Catinos i van signar contrate amb casa de discos. Altres com l’amic Antoni Duran van militar en diverso grups com Los No i Tuset 31. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir de 1967 es convertirien en artistes del Segell Belter. L’any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i Los Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a veure'ls, cosa que us recomanem des de El temps Passa... i la música queda perquè gaudireu i molt, us assegureu abans que actuïn aquell dia. Aquesta cançó es una versió del tema "I'd Love You to Want Me" que va ser el gran éxito del cantant nord-americà Lobo que veritablement es deie Roland Kent LaVoie.

Los Sírex – Muchacha bonita

A finals de 1963 Los Sirex graven el seu primer EP amb "Muchacha bonita", composada pel mestre José Solà. La música d'aquest tema recorda i molt al "Be bop a lula", de Gene Vincent, encara que més suavitzada i abans d'acabar-se la cançó que escoltem ara, a Mario li toca dir alló de “Euro pal Quimet” que ja el reclama. En aquest EP també trobàvem "Da doo ron ron", "Si de mi te alejas" i el "Twist and shout". Va ser el debut d’un dels millors grups popular surgits a Catalunya durant els anys seixanta. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a mes de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aquest és va casar amb una noia alemany i ja a els 70 va deix la banda i va marxa al país Germanic. Los Sírex i Manolo van tornar a retrobar-se quan Manolo va vindre a passar uns dies aquí i va ser a un concert organitzat per Mario on també van actuar Los Diablos, era 1988 i va ser al Divertipark de Cambrils, a Tarragona. Us posem fotos d’aquell dia aquí al blog. Voleu una curiositat? El primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per anar-s’en a Los Mustang. Tant Luis Gomis con Manolo Madruga van morir fa pocs mesos i amb pocs dies de diferencia.

La Música que es Feia en Català

Alicia y Nubes Grises – L’Emigrant

Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es parlava que és néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA, Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR. Aquest tema es va incloure com a cara B d'un single amb "L'emigrant" amb música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer a la cara A. La presentació d’aquest disc es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario". La foto d'Alicia Granados es dels anys seixanta, quan anava sola.

Els 3 Tambors – Cançó del noi dels cabells llargs

Aquest tema és el millor al costat de "Romanço del fill de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia musical. "Romanço del fill de vidua" estava composada per Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa aquesta que escoltem ara. De fet Els 3 Tambors sols van gravar dos o tres EP's. El grup Els 3 Tambors per cert no eren tres, eren quatre, els germans  Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral.lel de Joan Reig on la "Cançó del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
A dalt Quimer Curull ams el perosnal d'Els Pets el dia del
 25é aniversario, va tocar amb ells. A sota Mario Prades amb
 Ia i Batiste a casa de Mario

Falsterbo 3 – Deixa la por

Dins del folk catalán i formant part del Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical en catalá. Al gener del 68 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra al grup neix Falsterbo 3. El EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Ai adéu cara bonica”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. El març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe el recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. Falsterbo 3 i Quimetsempre ens ho recorda, van participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella (la foto es d'aquell concert), tota una fita històrica, ja que va ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones i van ser 7 hores de música. Quan es van separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.

Lucky Guri & Peter Road – The fool on the hill

Acabarem el programa d’avui amb una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP publicat per Discòbolo que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Road, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz del “El boig del turó” ells li han imprès un bon ritmillo de jazz. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més cançons del “¡Waw... We are digging The Beatles!” d'ara endavant. Paraula.
El gran Lucky Guri

Tanquem la paradeta d’El Temps Passa… i la música queda, però abans us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana que deu vindre des de el México "Lindo i querido"..


Arriva el momento de que nosaltres fotem el camp, però us quedeu amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Porteu-se bé i fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres