El Temps Passa programa 15-11-2012

Anem ha començar El Temps Passa... i la música queda i podem avançar que avui tindrem anuncis i els nostres anuncis d'avui estaran motoritzats i Mario s'encarregarà de recordar perquè servia bàsicament el cotxe a la joventut, a més de per transportar-los i intentar vacil.lar. És clar que molts vacil.laven i després res de res. Una nit de diumenge en sortir Mario i la colla del carrer Bassegoda d'una sala de ball situada al Passeig de Gràcia, el Club 21 creiem que es deia, davant d'ells anava un amb les claus "del cotxe" a la mà. Els venedors de "El Göle"  pregonaven els seus pamflets amb els resultats de la jornada de futbol i l'interfecte de les claus tota l'estona va estar fardant de "claus de cotxe" i agitant, agitant les claus del "cotxe" sense parar, sempre amb la colla darrere ja que portaven el mateix camí. Finalment va entrar al metro a l'estació "Aragón" i va pujar al mateix vagó que ells. Va deixar el cotxe aparcat molt lluny, suposa Quimet, sempre un home de bona fe. A las fotos una part de la colla del carrer Bassegoda. Des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que també emeten el programa, nosaltres obrim la paradeta.

Luis Aguilé – New York, New York

Si al programa de la passada setmana ens vam acomiadar escoltant al recordat Luis Aguilé, avui hem decidit començar El Temps Passa... i la música queda amb aquest argentí afincat a Madrid, però que abans va residir a Barcelona. Aquest tema és tot un clàssic del swing americà, composat per Ebb i Kaner i va ser un èxit mundial tant en la versió de Liza Minelli com la que va fer Frank Sinatra, però Luis Aguilera Pica ens demostra que ell està a l'altura. La va incloure en un CD publicat l'any 1992, ens hem sortit de mare una altra vegada, però és que ens venia molt de gust compartir amb tots vosaltres  aquest tema. El CD es va titular "Quien da más..." i el va publicar el segell Showman, propietat del propi Luis Aguilé amb ell que les últimes dècades de la seva vida, va treure tots els seus discos. En aquest CD també es va incloure “Cuando vuelva a Cuba”, segona part del gran hit en la seva carrera “Cuando salí de Cuba” que va arribar a ser Disc d'Or als Estats Units, en la versió que van realitzar el trio The Sandipers, és clar. Luis Aguilé va néixa a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i va morir a Madrid un nefast 10 octubre 2009. La foto és d'una actuació, la va fer Mario Prades.

Vicente Parra – Venus

Fa unes setmanes us vam portar al programa i com a curiositat a l'actor Vicente Parra cantant. Us vam comentar que va gravar diversos EP's a principis dels anys seixanta, aprofitant el boom de la seva pel.lícula "Dónde vas Alfonso XII". En un altre d'aquests EP es recollia aquest tema que us portem avui i que hem de reconèixa, és una bona versió que Vicente Parra realitza del gran èxit internacional del cantant i actor nord-americà Frankie Avalón, sense desmerèixa per res. En aquest EP, editat per Hispavox també trobàvem “Llorarás”, “Mi sentencia” i “La entrega”. El valencià Vicente Parra va ser un dels grans actors del cinema espanyol, més que per la seva qualitat interpretativa, pel seu doper aconseguir que a les senyores se'ls caigués la bava davant la seva presència a les grans pantalles i sobretot pel seu paper en el film "¿Dónde vas Alfonso XII?" de Luis César Amadori que l'any 1958 va guanyar el cor a les espanyoles. Curiosament al galant sembla ser que li passava una cosa semblant a lo de Rock Hudson, però sense la malaltia, no siguem dolents. Es deia Vicente Parra Blanco i va néixa a Oliva, València, el 5 de febrer de 1931. Va començar dedicant-se al teatre. A partir de la meitat dels seixanta la seva cursa va perdent força i els nous actors, sobretot còmics, l'anaven desplaçant-lo. Als setanta Vicente Parra va voler mostrar una faceta d'actor diferent als papers ensucrats als que l'havien encasellat i va protagonitzar l'any 1970 "La setmana del asesino" de Eloy de la Iglesia i molts dramàtics per a TVE. Vicente Parra  va morir a Madrid el 2 març 1997.

Ana María Parra – Hula Hoop

L’any 1958 Ana María Parra, rés a veure familiarmente amb l’actor Vicente Parra que escoltavem abans, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó, aquell que es va posar de moda a finals dels anys cinquanta i que es feia moure remenan la cintura i el culet amb ganes i gracia. En aquet disc també es van incloure les cançons “Cosas de amor” “Adiós a la ciudad” i “Sin saber porque”. Es clar que la carrera de Ana María Parra està lligada a una pel.lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons, “Las Chicas de la Cruz Roja”. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" (escena de la pel.lícula al costat) formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, composta pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot per la cançó que donava títol i que va cantar Ana María Parra. La pel.lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958. Per cert, el Mestre Augusto Algueró tenia una botiga de discos a Madrid, al costa us posem un anunci gràfic del establiment.

Hermanas Benítez – Baila Ye-Yé

Las Hermanas Benítez eran naturals de Cuba i d’allí van passar a Mèxic fugin dels de la barba i el puro, després es van venir cap a Espanya. La veritat es que si bé eren un tercet quan actuaban variaban el número de germanes dependen dels pressupostos ja que elles creiem que eren cinc o sis noies. Quimet sempre fa la conya de dir que las Benítez anaven a "tan el kilo", es a dir que las contrataves a pes. La veritat es que tampoc era així. Las Hermanas Benítez eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita i més tard sel's va afegir la Haydeen. Van cantar a moltes películes de Mario Moreno "Cantinflas" i Las Hermanas Benítez van gravar quinze LP’s. A mesura que es van anar casant-se es van retirar de la música, però pensem que ancara es troven en actiu, si bé no totes elles. La seva cançó més popular va ser “Corazón de melón”, però van incursionà i molt dins del mon del pop, com a aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda on ens recomanen que ballem Ye-Yé i que es va incloure a un EP editat per Discophon, on també trovabem “El patito”, “El vendedor de melones” i “Su forma de besar”.

Palito Ortega – Despeinada

Aquesta cançó és una de les més populars en la carrera del cantant argentí Palito Ortega, a qui a Espanya es recorda per "La Chevecha" o "La Felicidad", dues veritables horterades que al nostre país van ser cançons de l'estiu. Mario recorda una revetlla de Sant Joan en la que va organitzar una festa particular de les seves i aquella nit li va tocar fotres i posar discos i "La Felicidad" va haver de posar-la un munt de vegades ja que no paraven de demanar-la, tantes van ser que finalment va tirar el disc a les escombraries. Però hem d'aclarir que aquestes dues cançons a Argentina van passar bastant desapercebudes, cosa que no diu molt a favor del nostre bon gust musical. Palito Ortega va formar part del Club del Clan (uns quans a la foto, Palito Ortega es el primer per l'esquerra), un programa de televisió de gran importància en la música argentina dels 60 i que va ser un antecedent per  el “Escala en Hi-Fi” espanyol.Palito Ortega també es va dedicar a la política a la seva Argentina natal, arribant a ser Governador de Tucumán entre 1998 i 2000, va ser senador per la mateixa província. Palito Ortega va néixa a Lules, Tucumán, el 8 de març de 1941, però en realitat havia nascut el 28 de febrer, però els seus pares van trigar a inscriure'l al registre. El seu veritable nom és Ramon Bautista Ortega, actor, cantant, polític, productor i director de cinema. Ha filmat 33 pel.lícules. Per cert el “Club del Clan” l'integraven, a més de Palito Ortega, Violeta Rivas, Johnny Tedesco, Chico Novarro, Rolo Puente, Lalo Fransen,  Los Red Cap's, Ricardo Mejía, Nicky Jones i alguns cantants més. També es va rodar una pel.lícula titulada “El Club del Clan” dirigida per Enrique Carreras que es va estrenar el 12 de març de 1964 i va ser protagonitzada per tots ells. El Club del Clan va començar al Canal 17 i després va passar al Canal 9, era un programa similar a l'espanyol "Escala en Hi-Fi", però si bé van començar fent play-backs, de seguida van passar a realitzar ells els covers i finalment interpretaven les seves pròpies cançons. L’any 1963 va ser el segon programa de les televisions argentines en índexs d'audiència, la qual cosa parla i bé de la seva qualitat.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis del record estaran motoritzats i amb quatre rodes. La veritat és, parlant d'un greu problema que tenien les parelles en aquella època que el cotxe podia solucionar aquells anhelats moments d'intimitat, relativa això si, ja que el vehicle estava estacionat a la via pública, sobretot tenint en compte que hi havia un delicte tipificat per la llei que es deia "Escàndol públic" i t'ho podien aplicar fins i tot per donar-li un petó de cargol a la teva nena al carrer. De fet a Mario en la desapareguda plaça del Niño, a Sants (la foto del costat correspond a la plaça dels Tramvies amb l'antiga estació del tren), on avui hi ha el cinturó de ronda i just davant del Bar Ripollés, li van cridar l'atenció en un parell d'ocasions per estar assegut en un banc de la placeta amb una nena i donar-se unes controlades abraçades. És clar que els cotxes també tenien la seva part de incomoditat, ja ho deien Los Inhumanos “Que difícil es hacer el amor en un Simca 1000”.

Simca 1000 (2 anuncis)

Ara us portem dos anuncis del Simca 1000, un vehicle que tenia 8 cavalls de potència i va ser un turisme bastant popular, sense arribar a ser-ho tant com el Seat 850 o el R-8 de la Renault, parlan de la mateixa categoría de cilindrada, però el Simca 1000 tenia quatre portes i motor posterior. És clar que malgrat tot el que deien Los Inhumanos, el cotxe per a les parelles que és volien perdre per les seves relacions amoroses, va ser el Seat 600, però un dia Víctor i Alfonso, els cantant del grup valencià li deien a Mario que la cançó va surgir parlan del Seat 600, però quan van posarse a compondre la cançó no els rimava de cap manera i finalmente és va convertir el 600 en un Simca 1000. Al vers li anava millor. Ni Quimet ni Mario van tindre mai un Simca 1000.

Ebro Siata 40

La Siata era una furgoneta petita i manejable que ens deia l’anunci que passava per tots els llocs, ocupava poc espai amb un gran capacitat de càrrega disponible i amb molt poc consum de bencina. La Ebro Siata 40 era de fabricació espanyola i la veritat és que sense arribar a ser tan popular com la DKV, era una mica més gran que el 2 cavalls furgoneta i es va vendre molt bé. Pels carrers de les nostres ciutats i també en les carreteres es veien moltes Siatas. Van fabricar també la versió "capitoné" que era més alta de caixa per transportar mobles i cargas de més volumen. Nosaltres i no sabem perque, sempre hem asociat la Siata amb la SEAT, pero sembla ser que no, rés a veure.

Citroën Dyane 6

Hereu del 2 cavalls, el Citröen Dyane 6, deia l'eslògan publicitari que era "Para gente encantadora" i en aquest anunci el comprador del vehicle que deuria ser molt “encantador”, no podia esperar que l'hi donessin el cotxe matriculat. Malgrat les protestes de la seva dona ell volia enfilar-se ja quan el transportaven en el tràiler de la factoria al concessionari. És que hi ha gent que tot i ser encantadors, no tenen paciència. Es va fer també el Dyane 6 furgoneta, fusellan al 2 CV i un altre variant que és va vendre molt bé va ser el Mehari (un a la foto del costat) que era de plàstic, Mario en va tindre un de color vermell i va ser un dels millors estius de la seva juventut, tot i que ja en tenía 23 i estava promes, pero aquell cotxe tenia la culpa de tot, segur. Quan va arrivar setembre, com deia la cançó, el va capotar i llavor es va adonar que les lones estavan furadades i l’aigua de la plutja entrava de tal manera que dins del cotxe tenias que obrir el paraigües. S’el va vendre de seguida, sobre tot per que tot i tindre un tubo d’entrada de calefacción al devan molt gros, quan passaves a la part del darrera feia un fred de nasos.

Mini

El Mini va ser el cotxe de moda entre les noies de bon veure, tal com es reflectia en la pel.lícula "Las nenas del mini, mini" que van protagonitzar Sonia Bruno, Juan Luis Galiardo, Pilar Velázquez, José Sacristán, Margot Cottens, Manuel de Blas, Mabel Karr, Manolo Otero i Pedro Osinaga el 1969 i que va dirigir Germán Lorente. El Mini com cotxe, va sorgir sobre les estovalles d'un restaurant, quan l’any 1957, el president de la British Motor Corporation, Leonard Lord, va convidar a dinar al seu enginyer en cap Alec Issigonis. Van plantejar-se la necessitat de crear un automòbil petit i econòmic. El Mini va ser el cotxe de la joventut a Anglaterra, a l'igual com ho va ser a finals dels seixanta el 600 a Espanya. Curiosament els seu primer diseny va surgir a l'estovalles de paper d'aquell dinar. El Mini era un cotxe que va causar admiració i també escepticisme. Va marcar un abans i un després en la forma de dissenyar automòbils. La idea era crear un cotxe el més petit possible, però que donés cabuda a quatre persones i tingués una mica de lloc per l'equipatge. El Mini es va convertir en el primer automòbil de gran sèrie i petita grandària que tenia un motor davanter en posició transversal, és a dir, a l'ample i no al llarg. És clar que no va ser acceptat com esperaven i el 1960 sols i havien fabricat 64.000. L'autèntic boom del Mini comença al 1962. En aquest any es van fabricar 116.000 unitats i el ventall d'usuaris va canviar tan ràpid com la música de llavors. Les persones amb poc poder adquisitiu valoraven la seva economia, els joves apreciaven la diversió que proporcionava al volant i les dones ho van adoptar com a símbol d'una independència que encara trigaria en arribar-les. L’any 1964 la dissenyadora de moda Mary Quant es va basar en el nom del cotxe per batejar a la seva gran creació, la minifaldilla. Un bon invent, si senyor.

Cera Rally

És clar que el Manolo de l'anunci de la Cera Rally cada vegada que li preguntaven si el seu cotxe era nou, el xicot afirmava que no, que estava netejat a fons amb la cera en qüestió, la Cera Rally, i arribava fins i tot a fer-se pesadet, clar que quan la pregunta se la feia una noia de bon veure, la resposta del nostre heroi a si es tractava d'un cotxe nou era clara i concisa "És clar". Aquest anunci es per que recordem que el cotrxe també es te que cuidar i tindrel ben net, cosa que Quimet fa, però Mario…

I després d'haver-nos motoritzat una estona i recordar com erem de golfos, sobre tot el Mario que Quimet era molt bon xiquet, ara connectem la ràdio ja que el radiocassette era massa modern per l'època i tornem El Temps Passa... i la música queda escoltan a Chico Valento.

Chico Valento – Devuélvase al remitente

Chico Valento va ser un cantant aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais. Sempre pensavem que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, però fa un temps es va posar en contacte amb nosaltres un nebot sur, creiem recordar, i ens va dir que no era així, era d’una alçada mitjana normal. Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixa a Larache, al Magreb, quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del Rei que la va gravar l’any 1962, però es clar, Elvis Presley la va cantar en anglés a la pel.lícula “Girls! Girls! Girls!”, titulan-la “Return to sender”. La cançó va ser esrita per Winfield Scott i Otis Blackwell. Chico Valento va fer una gran i digna versió. El 2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. Aquesta cançó es va incloure inicialment a un EP de 1963 on també trobavem “Aleluya” de Chales Aznavour, “Quiéreme deprisa” que va cantar Elvis i “El solitario” que era de Don Gibson. El seu últim disc és va publicar l’any 1966. En total Chico Valento va gravar 20 cançons en 5 EP's i un single. Chico Valento va funcionar i bé des de 1961 a 1966.

Miguel Ríos – Caperucita Ye-Ye

Ja fa un parell de temporades que vam escoltar a Marta Baizán en una peça extreta d'aquest disc, un EP publicat l’any 1966 pel segell Sonoplay que reconverteix al Ye-Yé el “cuentecito” clàssic, aquell de la Caputxeta Vermella, ara hem decidit portar-vos una altra cançó del EP, que ja és hora. En aquest cas es tracta del nostre rocker infatigable, Miguel Ríos que es converteix en el llop ferotge i té molt males intencions pel que fa a la nena o potser no són tan dolentes les intencions que es porta el malèvol llop ferotge amb la veu de Miguel Ríos Campaña, nascut al barri de la Cartuja, a Granada, el 7 de juny de 1944, sent el petit de set germans. A part de  Miguel Ríos i Marta Baizan, en el disc tambén van intervindre Mari Carmen Goñi i el grup Los Impala que per cert, acompanyen a Miguel en aquesta gravació. Nosaltres a Miguel Ríos sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que es s’ha retirat definitivament. Ja ho veurem amb el temps quan aquest passi. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel.lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin” (al costat foto del film), on també sortie Camilo Blanes, més tard Camilo Sesto.

Miguel Ríos amb Tito Mora i les germanaes Pili i Mili

Los Sírex – El tren de la costa

La cançó “The train kept A-runnin’” va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yarbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan aquest la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va vendre més de 130.000 copies, es clar que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta. També es van incloure "!!Que haces aquí¡¡" i “Cantemos”. Los Sírex eren en aquesta grabación  Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). Fa uns programes ja us vem parlar de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana.

Portades de revistes musicals amb Los Sírex

La Música que es Feia en Català

Los Relámpagos – La Santa Espina

Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos i molta més gent en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser l’adaptació que Los Relámpagos van fer de la popular sardana d’Enric Morera, si bé ells ja havien gravat anteriorment un altre sardana, os parlem de “Nit de llampecs” que va ser un dels seus gran èxits i era una composició del grup madrileny. Aquesta d'avui es va publicar l’any 1967 en format single amb “El torneo” a la cara B. Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l’any 1968. Per Los Relámpagos van passar també Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb amics de la colla del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecà de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Les riatlles van durar fins que Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera, llevors s'acabà el riure, per suposat més d’un del pùblic tambe va ensendre el seu cigarret, entre ells els de la colla. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.

Yerba Mate – El paso del Tigre

Aquesta cançó era la cara B d’un single amb “Deborah” al altre costat. Els catalans Yerba Mate eren un grup de Barcelona dels que tenim poca información que van gravar entre d'altres el tema "Tuset Street", posiblemente el més popular de la seva carrera i van debutar amb “El mirlitón”, una horterada imposada per la casa de discos i es movien per la Cova del Drac i després per Zeleste, el de la Via Laietana, el primer. Yerba Mate van ser la primera macro-banda que van oferir dixie de qualitat des del Principat. Van començar a funcionar a finals dels anys seixanta i no hem de confondrels amb un grup del mateix nom que va treballar per Amèrica Llatina. Aquest tema que ens porten ara els Yerba Mate a El Temps Passa... i la música queda, és un clàssic del ragtime nord-americà, herència del xarleston. El single va ser publicat per Sonoplay i a l'altre cara hi havie "Deborah", una cançó del italià Fausto Lealli que fins i tot va gravar Wilson Pickett. Quan el grup Yerba Mate es va desfer, els seus músics es van anar integrar en diversos conjunts englobats dins de la "Ona Laietana". Curisament als Yerba Mate en moltes fons d’internet els clasifiquen com un grupo de soul, pero aixó no es així, l’unica cosa que tenien en comun Yerba Mate amb els grups de soul es que ells també feien servir metalls. Alguns del components de Yerba Mate creiem que van formà part d’un grup de Terrassa que es deien Mi Generación.

Latin Combo – Together till the end of time

El Latin Combo en aquest EP se'ns mostrava pletòric de R & B i soul negre, fins i tot el cantant en aquest tema interpretat en anglès dóna el pego. Es tracta d'una versió de l'èxit del grup britànic Spencer Davis Group que el Latin Combo va publicar l'any 1967 dins d'un EP editat per Columbia que també incloïa "Papa 's got a brand new bag", "I put spell on you" i "I' m a man "que també era de Spencer Davis Group, la banda liderada per Spencer Davis i que va comptar amb Stevie Winwood com a organista i cantant. Per cert, a Calgary, Canadà, hi ha un grup que es diu així Latin Combo, però res a veure amb els catalans que van ser una de les millors formacions de instrumentistes de la seva època, al costat del Latin Quartet. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda (molt jove a la foto del costat), Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, seguim embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos” 

Els 4 Gats – Cla i Cat

A part dels molts siginificats que poden tenir les paraules “Els quatre gats”, Els 4 Gats van ser també un grup catalá d’efímera vida on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixa a Barcelona el 6 agost 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor y membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. Per a mostra aquí tenia aquesta cançó. El 22 de mars de 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe a un concert en La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixà per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantant havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965, Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010.

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de l’any 1965 fins a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb in single que incluïe una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester,  José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

 Els 5 Chics no fa gaires anys

Los Polares – California Dream

Los Polares sorgeixen al Masnou, prop de Barcelona, l'any 1964 i van saber ficar-se dins del circuit de concerts que alguns grups espanyols com Los Salvajes, Los Javaloyas, The Runaways, Los Huracanes o Los Atilas van realitzar per sales d'Alemanya, sobretot a Hamburg . Allò va ser un bagatge inapreciable per a aquells conjunts. Es diu que van arribar a gravar dos singles a Alemanya signats com Polares Show Band, encara que mai hem aconseguit tenir un d'ells a les mans. Eren el cantant murcià Juan Antonio Bautista, Francisco Brías, Antonio Andreu, Fernando Escribá i Alberto López. L'únic EP de Los Polares que van editar a Espanya té un contingut molt R & B, encara que avui dia es diria música garatge. En aquest disc gravat el setembre de 1966 i publicat el desembre de 1966 a través del segell Sonoplay que dirigia Adolfo Waitzman i que creiem era de Movierecord, trobem la versió del "Califòrnia dreamin'" de The Mamas & The Papas que escoltem ara. Una cançó on lluixen bons jocs de veus si bé el sol de guitarra deixa molt que desitjar. També es van incloure "La droga" que va ser prohibida, en la seva versió original per The Pretty Things, en ​​diversos països per la seva temàtica, però que casualment a Espanya "va colar", un altre versió, en aquest cas del “My girl” dels Tempations i la quarta cançó és el "Respectable" de The Isley Brothers a la que  Los Polares titulen "¡Qué chica tan formal" i que és el tema estrella de l'EP, una cançó que també van versionar Los Botines. Los Polares es van desfer en el 67 i el bateria Alberto López es va incorporar a la banda de Tony Ronald i més tard a la de Georgie Dann per després de passar per diversos grups anar amb Santabárbara. L'any 1989 el segell Cocodrilo Records va publicar un LP compartit amb Los Protones en el que es van incloure les quatre cançons d'aquest EP de Los Polares, als quals no hem de confondre amb Los Polaris, un altre grup interesant de l'época. Durant un temps van ser la banda fixa en un local de Malgrat de Mar anomenat Sabina i un altre de proper en el què substituïen a Los Salvajes de tant en tant.

Jimmy Fontana – El mundo

En diverses ocasions us hem parlat d'un EP compartit en el qual quatre de les veus rellevants del pop italià van cantar les seves cançons en català. Era l'any 1965 i en aquest EP que va publicat RCA-Victor trobàvem a Jimmy Fontana amb el tema que escoltem ara, si bé la escoltem en castellà, al costat de Donatella Moretti i "He vist com sorties", Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va interpretar "Si no et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar aquest EP en català va ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de Barcelona i la cosa va funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any següent un altre EP amb quatre cançons en la llengua de Mossèn Cinto. Algunes d'elles ja les hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. “El mundo” va estar el gran éxito en la carrera musical de Jimmy Fontana i aquí al país la versió en castella per descomptat, es va vendre molt bé i a part, molt altres grups i cantants la van versionar, destacan la que van fer “Los Mustang”, es clar. El cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixa a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934. "El món" va ser la seva cançó més important i per la que avui en dia s’el recorda, de fet va ser un dels millors hits de l’època.

Los Pop Tops – Mammy Blue

Acabarem el programa d'avui amb un altre gran clàssic del pop espanyol, el “Mammy blue”. Los Pop Tops van vendre més de tres milions de singles d'aquest tema, una cosa veritablement astronòmica per a l'època. Va ser el gran hit en la carrera dels Pop-Tops, un grup que van començar dient-se Los Tifones i que després de la incorporació del cantant Phil Trim que va substituir a Luis Fierro, van passar a dir-se Los Pop-Tops. Aquesta cançó que escoltem ara va ser composta pel francès Hubert Giraud per a la seva esposa la cantant Nicoletta. Los Pop Tops van ser produïts pel francès Alain Milhaud i es van convertir en una fàbrica de fer diners, encara que no tots ells van saber.lo aprofitar o guardar quan hi havia i Phil després de tenir una mediocre carrera en solitari i creiem que va passar a ser el cantant de l'Orquestra Alcatraz, sembla ser que avui en dia es troba gairebé en la indigència. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixa el 5 de gener de 1940 a Trinidad Tobago. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el sello RamaLama va editar no fa massa temps un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, amb un total de 45 cançons.

Quimet i Mario toquen el dos i ara foten el camp. Acabem per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de tancar la paradeta us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana i veoreu que la xiqueta vol recorre mon i es prepara.

Us quedareu amb bona companyia, us deixem amb la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda.  Porteu-se be i no feu rés que nosaltres no fariem. Xiquets, xiquetes... adeu.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa