El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 25 de diciembre de 2013

Nadal 2013



Podríem parlar ara d'amistat, d'amor, de donar sense esperar res, dir que ha arribat Nadal i que tots hem de ser molt més bons i comprensius amb els altres, però com cauríem amb tota seguretat en una sèrie de tòpics molt suats i no és el que a nosaltres ens ve de gust, només aprofitarem aquest descans per desitjar-vos

Bones Festes i Bon Any 2014


I dir-vos que si de debò voleu ser millors, ho sigueu tot l'any, no només quan arriben aquestes dates assenyalades. Qualsevol altra cosa és hipocresia.


Ens veurem després de Reis.

Quimet Curull i Mario Prades

miércoles, 18 de diciembre de 2013

El Temps Passa 08-13

La gent s'enamora malgrat la crisi i els problemes amb què ens trobem diàriament i és que no es pot lluitar amb els sentiments. És clar que avui a El Temps Passa... i la música queda, comprovareu com hi ha amors curiosos, com el de Billy Cafaro per una marcianeta o el de José Luis cantant-li a la Senyoreta Lluna amb la seva guitarra, aquesta lluna que ens vigila cada nit. Avui viatjarem en un tren que ens portarà per la costa, possiblement camí de Memphis o potser de Massachusetts, i ens trobarem amb un ratolí que és molt ràpid, de fet el més ràpid del món. Tot això farà que et veiem  diferent o que sortim de caça, l'altra tarda. És clar que avui no tindrem ni Anuncis, ni La Parrafada, ni tampoc Secció en Català, però molts dels cantants i grups que escoltarem avui són de les nostres terres, de fet començarem a València. Ara comencem El Temps Passa… i la música queda, un programa per La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que l’emeten som Quimet Curull i Mario Prades i iniciem el nostre recorregut per els records dient alló de

Obrim la Paradeta

Los Calíope – Joven enamorada

Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta cançó que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda. Aquest disc, un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los Calíope del "A Teenager in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort Shuman. Poc us podem dir de Los Caliope, la noia era Maria Elvira, dels tres nois no recordem el nom, encara que podem dir que també cantaven. Les quatre cançons d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD recopilatori de música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i 70 vol, 7". En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.

José Luís y su Guitarra – Señorita Luna

El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixer a Jaén. Un dels seus gran èxits va ser “Gribraltar Español” on reclama que es tornin el Peñón. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on es demana alló de “Gibraltar espanyol", no va servir de res i això que el que ell argumentava en el text de la cançó era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta l'any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés i també “Melodías de Hoy” ja un parell d’anys més tard. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Peñón, ni tampoc la que va donar-lo a coneixa, en referim a “Mariquita”, composada al campament mentre feia la mili i que va fer famos a José Luis i la seva inseparable Guitarra sonan a totes les emisores del pais. "Mariquilla" va ser una cançó que va dedicar a la seva nuvia, amb la que José Luis es va casar un any despres i la va treure el 1958 dins d’un EP, el seu primer disc, publicat per el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América. Supossem que la nit de noces la guitarra no se la va andur. Nosaltres os portem ara un altre dels èxits de José Luis, es tracta d’aquesta cançó on ens parla de la “Señorita Luna”, era una composició seva i es trovaba al quart EP editat ja al 1959 y que va ser el seu según gran hit.

Filippo Carletti y su Cuarteto – Poesía en movimiento

Filippo Carletti va ser un italià que es va establir al país i va gravar diversos discos sense perdre el seu exòtic accent. Va ser un dels primers artistes italians a formar un grup de pocs músics, un quartet que acabaria en quintet i també va ser el primer que va utilitzar un Eco aquí al pais. En el grup destacaven les veus. Aquest tema es trobava en un EP compartit de l’any 1961 publicat per el segell Philips i a més de Filippo Carletti que es el que cante aquesta cançó, també cantan David Soto, Esmeralda Roy i Meli Laiz, cadascun d'ells una cançó del disc. Filippo Carletti va crear un altre grup al que va anomenar Filippo Carletti y Los Big Boys amb els que va gravar un o dos EP's. Aquesta cançó que escoltem ara és una versió de "Poetry in motion" de Johnny Tilliston, encara que aquí a Espanya sempre es deia que era del Dúo Dinámico que l'havien versionat. No vam saber que hi havia un bon cantant i compositor nord americà anomenat Johnny Tillotson fins que als anys 80 van començar a publicar-se aquí al pais recopilacions d'èxits dels 60. Que consti que molts van dir a l'escoltar cantar aquest tema "Qui és aquest que versiona al Dúo Dinámico en anglès?" Os adoneu que sempre acabem parlan del Dúo Dinámico. Per cert, Filippo Carletti va ser el profesor de cant de Miguel Ríos.

Billy Cafaro – Marcianita

La cançó més popular de l'argentí Billy Cafaro aquí al país va ser el seu "Marcianita", publicat a l’Argentina l’any 1959 i  que escoten ara per obrir El Temps Passa… i la música queda, però Billy Cafaro també va cantar twist i balades romàntiques, tot amb éxito a l’América Llatina. Billy Cafaro va néixer l'1 de novembre de 1936 a Buenos Aires i va començar fent rock and roll a la fi dels cinquanta. Quan actuava en les emissores de ràdio es formaven veritables multituds de fans pretenent accedir al recinte, arribant a col·lapsar els accessos a Ràdio El Mundo, a la seva ciutat natal. Encara que mai va formar part oficialment del Club del Clan, va ser convidat en moltes ocasions per actuar amb ells en el popular programa de televisió. A mitjans dels 60 Billy Cafaro va tenir problemes amb les edicions dels seus discos i es va parlar d'un complot i que estava sent boicotejat per la seva antiga discogràfica, la veritat és que es va retirar a principis dels 70 per tornar als 80, però ja mai va ser el mateix. A nosaltres Billy Cafaro amb la seva perilleta i el seu aspecte trapella i desenfadat, sempre ens ha resultat graciós i una mica Mefistofelic. A la foto el veureu a un programa de televisió. Per cert, aquesta cançó també va ser èxit a Xile amb la versió que van fer el grup local Los Flamingos.

Adolfo Ventas – Memphis Tennessee

L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca "rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la qual ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics com vosaltres o nosaltres, però que va ser un dels noms importants quan el gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i Madalena Iglesias, també versiona en aquest EP "La casa del sol naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i “Contigo en la playa”, un clàsic italià. No heu de confondre a aquest Adolfo Ventas que era un jove cantant de rock and roll, ni al seu pare, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919.

Chico Valento – Speedy Gonzalez

Chico Valento, aquest cantant aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais ens porta ara una cançó plena de rock. Chico Valento sembla ser que no era menut, tot i aixó de “Chico”, segons ens deie un nebot seu en un correu que ens va enviar. Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva joventut, encara que per triomfar va haver de traslladar-se a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del nord-americà Pat Boone, de veritable nom Charles Eugene Boone (Jacksonville, Florida, 1 de juny de 1934). La canço va ser esrita per Buddy Kaye, Ethel Lee i David Hess per The David Dante a l’any 1961 i tracta de “Speedy Gonzalez”, el ratolí més ràpid de tot Méxic. La versió de Pat Boone va arrivar al lloc 6 del Billboard. El 2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. El seu últim disc era de 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar i bé des de 1961 a 1966.
 

The Four Wins and Dito – You’re no good

Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de color, liderats per Leo, un personatge carismàtic de la nit de Palma, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets bona" inclòs en el seu primer EP editat l’any 1964 a través d'EMI-Regal i del que ja vam escoltar en programes anteriors la seva versió del "Tijuana". De fet només van publicar dos EP's, aquest i un altre de l’any 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar, ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways i Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your lovin' to em" que era una versió de The Mojos i “Tijuana”, tot un clàssic de la surf music que van gravar The Persuaders, la banda liderada per Paul Buff.

Los Sírex – El tren de la costa

La cançó “The train kept a runnin’” va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yarbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan aquest la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000 copies venudes, es clar que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta. També es van incloure "!!Que haces aquí¡¡" i “Cantemos”. Los Sírex eren en aquesta grabación  Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012.

Los Flecos – Distinta

Los Estudiantes son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear en els cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i van pasar desde José Barranco a Fernando Arbex, pasando per Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams, obligacions i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És un EP de l’any 1965 i Mario el va descubrir i comprar a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Fa ja unes quantes setmanes, Mario va parlar amb un company de la colla del carrer Bassegoda-Bonvehí-Torns, l’amic Sebas i aquest li va comentar que no haviem posat al programa “Bajo tu techo” de Los Jóvenes. La veritat es que si la hem posat, pero va ser fa molt de temps i ara tornarà a sonar a El Temps Passa… i la música queda, per l’amic Sebas i també per tots i totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965 us portem a Los Jóvenes molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al peu de la montanya de Montjuic. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Los 5 del Este – Na na na hey hey adiós

Aquest tema té la seva “miga”. Per descomptat i parlant dels menorquins Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar l’any 1969 el grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una idea del productor Paul Leka al costat del cantant, Gary DeCarlo i Dale Frashuer i es va gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The Chateaus contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es va convertir en milionari en vendes i va ser número 1 del Billboard durant dues setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van incloure aquesta versió, on llueixen els seus bons jocs de veus, en un single amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar ja l’any 1970 a través del segell EMI-Odeón. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears, eren de Menorca, al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP's a meitat de la dècada. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen pas i internet ofereix poca cosa de tots aquests grups.

Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda

Amb aquesta cançó, cantada en anglès, per descomptat, la cantant britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que Sandie Shaw sortia descalça als escenaris perquè li venia de gust. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixer el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string" va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet es la canço per la qual avui es recorda a la cantant anglesa Sandie Shaw. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar.

Los Catinos – Deborah

Aquest tema era una composició del cantant i compositor italià Fausto Lealli i va arribar a versionarla fins i tot el gran cantant de soul nord-americà Wilson Picket. La van publicar Los Catinos en un EP editat per Belter i en el qual la cançó estrella va ser "La balada de Bonnie y Clyde" de Georgie Fame i també contenia "Canción para ti" i "La Tramontana" amb la que es van presentar al Festival de San Remo de 1968 defensant-la amb el cantant francès Antoine. És clar que el tema que estem escoltant també es va publicar en format single amb " Canción para ti " a l'altra cara i que havia estat la guanyadora en el San Remo en la versió del seu autor, el catante italià Sergio Endrigo es tractava d'arribar a les economies més reduïdes. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioners de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.

Juan y Junior – La caza

La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una popular discoteca de Madrid. Va ser una carrera curta, poc més de dos anys, però van treure set singles, en realitat van gravar sis, però n'hi havia un versionant una de les seves cançons al català, a part d'un LP recopilatori editat l’any 1969 i uns quans en els que cantaven en anglés i frances, inclus creiem que en italià. Aquest tema era la cara A d’un single amb “Nada” a l’altre cara i que es va publicar l’any 1967, de fet va ser el seu primer single com a duet i es va vendre molt bé. Per cert que Juan y Júnior també van fer cinema i aquí al blog ja us hem posat el poster d'una pel·lícula d'ells que va ser diritgidas per Pedro Olea. Sols van fer-ne una de pel·lícula, quan estaben a punt de començar la segona es van separar. La veritat és que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan y Júnior va ser per culpa de Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males llengües deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella sentimental eren ells dos. Com es la gent de mal pensada! Es clar que quan Juan Pardo es va dedicar, entre altres cosas, a produïr a Camilo Sesto que físicament s'asemblaba i molt a Júnior, alguns d'aquells periodistes van tornar a parlar.

Los Javaloyas – Los días de Pearly Spencer

En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catant, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que fue”. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, alló va significà la fi del grup

Els 5 Xics – La otra tarde

Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem ara “La otra tarde”, va ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem.

Los Salvajes – Massachusetts

És curiós, però en les vuit temporades que El Temps Passa ... i la música queda surt a l'aire, hem escoltat al programa diverses versions espanyoles de "Massachusetts", el gran hit de The Bee Gees que va compondre Robin Gibb, però mai hem posat la versió que van realitzar Los Salvajes i això que és genial, per tant avui reparem l'error i com ens heu demanat, aquí la teniu. Des d'un single que Los Salvajes van publicar l'any 1967 des EMI-La Voz del seu Amo i amb "El Don Juan", a la cara B. La veritat és que aquest tema pateix d'un excessiu arranjament orquestral, però a la vegada també aquest és el seu encant. Gaby recrea la cançó i la fa seva i això val la pena. Los Salvajes eren Gabriel Alegret a qui coneixíem com Gaby (cantant), al costat de Andy González (guitarra),  Francisco Miralles (guitarra), Sebastià Sospedra Moya (baix) i Delfí Fernández (bateria). Curiosament es diu que a Delfí els seus pares li van comprar una bateria per poder salvar el mobiliari de la casa ja que ell i amb una mena de baquetes, es dedicava a tocar utilitzant tots els mobles de la llar familiar com a instrument de percussió. Quan en els seus principis Los Salvajes van realitzar una gira per Alemanía, Delfí va haver de tornar-s'en per problemes d'edat, Més tard iquan van tornar a Barcelona, va ser un altre vegada el batería de Los Salvajes. Ara us explicarem una curiositat sobre Robin Gibb, l’autor de la cançó. El 5 de Novembre de l'any 1967 Robin Gibb i la seva núvia Molly que era secretària de Robert Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar en Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes mortals i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar il·lesos i el músic va treure a diverses persones de la runas dels vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres de distancia, Maurice Gibb, el bessó de Robin i també component dels Bee Gees i que ja va morir, es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin". Barry Gibb va manifestar temps després que aquest esdeveniment va fer que Robin Gibb es tornés més sensible i poc més tard va compondre un tema que va ser número 1 a mig mon, es tractava de "Massachusetts". Volem des d’aquí al programa rendre un homenatge a Robin Gibb que va morir a causa d’un càncer el 20 de maig del 2012, el músic tenia 62 anys d’edat. 

Los Mustang – El ritmo del silencio

Aquesta cançó amb la que conclou El Temps Passa… i la música queda d’avui, va ser un dels grans èxits del "dúo" americà poer excel·lencia, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy el van aconseguir els americans per "Mrs. Robinson", també de la mateixa banda sonora. Aquí ens la versionen ara Los Mustang amb el títul “El ritmo del silencio” quan originalmente és deia “Los sonidos del silencio”. La banda barcelonina liderada pel cantant Santi Carulla que parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes del segell barceloní Divucsa que estava al Passeig de Carles I. Per cert originalmente la cançó es titulaba "The sound of the silence", però aixó no te masa importancia perquela passada temporada la vam escoltar versionada per els mallorquins Los Talayots que també van cambiar-li el nom i la van titular “La voz del silencio”. La veritat es que aquest EP publicar l’any 1966 es el disc que millor es va vendre en la carrera de Los Mustang, és clar que la cançó estrella va ser "El submari groc", superan i molt aquí al pais, les vendes del “Submarino amarillo” dels seus autor, els Beatles i a part, Los Mustang també van incloure en aquest EP “El Gran Flamingo” que ere dels Manfred Man i “Verano en la ciudad”, aquesta el gran èxit dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, un grup liderat per John B. Sebastian. Aquest EP de Los Mustangs va superar les 130.000 copies venudes. Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars.

Acabarem per avui El Temps Passa... i la música queda, peró tornarem la propera setmana, ara us deixarem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Som Quimet i Mario i tanquem la paradeta. A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres