El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 4 de diciembre de 2013

El Temps Passa 08-11

Sempre us hem dit que tant Quimet com Mario som molt transgressors i una mica gamberrets, per això avui i dins de la secció de Els Anuncis dels Nostres Records us hem preparat una selecció publicitària que avui estaria prohibidíssim emetre'ls en una emissora de ràdio, si fossin nous, és clar. Us hem portat anuncis de tabac. Cigarrets rossos, cigarrets negres, cigars... però no parlarem del tabac per embolicar, la clàssica picadura avui tan de moda pel seu preu, més que de passada, Un altre dia ampliarem la informació. Avui a El Temps Passa... i la música queda, un programa per La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que l'emeten, tindrem molta música i en aquest recorregut per el temps i els nostres records hi aurà pop rock primitiu, dels seixanta, fet en català. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara començarem dient

Obrim la Paradeta

The Four Winds and Dito – Tijuana

Comencem el programa d’avui a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet que avui ja s’estrena en aixó de “cobrar”. El grup The Four Winds and Dito, liderats per Leo, un home carismàtic de la nit a Palma, eren mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per EMI que el segell El Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet després els escoltarem a Los Bravos. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és tot un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament original es va realitzar a California, però a la Califòrnia mexicana. The Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin' to em" que era una versió de The Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en un LP compilatori publicat per EMI en els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es van incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que els nois de The Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó Quimet s’ha inflat de tocarla, per tant ja ho sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona.

Los Gatos Negros – C’mon everybody

Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquesta cançó que van gravar l'any 1962, és va incloure a un EP editat per Belter l’any 1963 i on també trobàvem el "Speedy Gonzales" de Pat Boone, "What'd I say" de Ray Charles i ”The locomotions” l'èxit de Brenda Lee composat per Carole King. Vaser el seu primer EP i va estar produït rudimentàriament per Alain Milhaud que va gravar-ho en dues pistes, una per als instruments i una altra per les veus, aquesta darrera es va realitzar en els lavabos per aconseguir una millor reverberació, al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Francament, la portada es molt hortera. La cançó és una composició d'Eddie Cochran, un dels pioners del R & R que va patir un accident de trànsit a Londres, el 17 d'abril de 1960, quan viatjava amb el també cantant Gene Vincent es va estavellar el seu cotxe contra un fanal. Eddie Cochran va morir l'endemà a l'hospital i si bé Gene Vincent va sobreviure, li van quedar greus seqüeles. Aquesta cançó van tornar a gravar fa pocs anys amb arranjaments molt actuals i la van incloure en el seu nou CD “En negro y blanco”. Es clar que Los Gatos Negros, i no ho amaguen ja que fins i tot ho diuen a la lletra, han canviat el ritme i ens la porten a ritme de twist, un ritmillo que estava més de moda en aquelles èpoques que el rock and roll.

Los Flinstones – Hi li li hi lo

Los Flintstones creiem que eran un altre grup de Mallorca del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjansan el segell de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font, Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van fer Los Flintstones mirant als britànics The Yardbirds que l’havien gravat, els britànics van ser famosos per haver tingut els tres millors guitarristes anglesos de l’ápoca: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page i l’havien versionat a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la banda sonora de la pel·lícula “Lili”, protagonitzada per una joveneta Leslie Carol (a la foto), junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que es va estrenat el 1953. Molts anys més tard la cançó va ser versiona a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Creiem que ho van fer els alemanys Bruce & Bongo, però no estem segurs d’aixó, de fet tenim moltes duptes. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé aquest altres és deien The Flinstones, però eren de les Illes Canaries i es van desfer l'any 1971. En aquest EP de Los Flintstones també es van incloure les cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.

Los Flecos – Vales poco para mí

Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i volia tindre un grup que escribis les seves cançons al seu caire. De les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per el segell barceloní Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein que va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 o 4 EP's per el segell català Vergara i no van tenir més continuïtat. Mario sempre he penat que aquest EP del que us hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.

The Finder’s – No quiero que me dejes

A l'any 1967 The Finder’s que van ser un altre dels bons grups verioners surgits a Catalunya, si bé avui pocs els recorden, quatre nostàlgics melómans com vosaltres i nosaltres, van treure un EP mitjançant el segell Marfer, en el que trobem aquesta versió del “Let's spend the night toguether” que va ser un dels primers èxits de The Rolling Stones. En el disc també es van incloure “El creep”, “Pamela, Pamela” i “Ven conmigo”. Eren de L’Hospitalet de Llobregat i van tenir un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex y Los Findes (a la foto amb Bill Wyman dels Stones), passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis tractaran un tema políticament molt incorrecte, parlarem del tabac: cigars i cigarrets. Nosaltres sempre us diem que som transgressors i avui també ho serem, perquè anem a fer un recorregut per anuncis dels nostres records, d'aquell passat avui gairebé oblidat, embolicats en fum. De fet quan se celebrava una festivitat familiar o una festa assenyalada, les senyores es permetien llibertats i mentre que ells encenien, després de les postres i prenen café, el seu cigar puro, elles feien el mateix amb una cigarreta de tabac ros. Mario recorda que la seva mare deia sempre que a ella no li agradava aixó de fumar, però el seu pare li insistia "Tu l’encens, el aguantes a la mà una miqueta i després l'apagues, així no donaràs la nota". ¡Com han canviat les coses!

Águila

Encara portàvem pantalons curts, érem uns criajos i volíem aparentar ser majors i molt mascles, per això enceníem els primers cigarrets, amb tós i d'amagat i moltes vegades els compartíem amb els companys de joc perquè el pressupost no donava per a més. Compràvem els cigarrets solts en moltes ocasions. Recordeu el preu mitjà d'un paquet avui en dia es 4 o 5 euros, doncs els cigarrets Àguila, com consta a l'anunci que escoltem ara, costaven 12 pessetes, de l’època, ès clar. Per cert Àguila eren cigarrets negres, més barats que el ros, per tant en molts moments i seguns l’economia, més atractius.

46

Els cigarrets 46 van ser una de les marques més venudes pel que fa a tabac negre, un segment del mercat liderat des de fa anys per Ducados, encara que referents del nostre passat històric són també Rex i sobretot Celtes i Ideales, el popular Caldo de Gallina. Mario recorda que la seva mare posseïa un "olfacte" especial. Ell amagava els paquets de cigarrets i els llumins en llocs molt secrets, per a ell, perquè la seva mare sempre se'ls localitzava i el paquet desapareixia, encara que no els llumins, molt mala llet, la veritat, la de la Senyora Anita. És clar que a Mario li van permetre fumar oficialment gràcies a un paquet de 46 i us ho expliquem. A la comunió de la filla d'uns amics dels seus pares, va portar un paquet de 46 i un encenedor, Mario tenia 15 anys. Quan van servir el cafè va treure tranquilament el paquet de tabac i va convidar a l'amfitrió i un parell d'amics, el seu pare el mirava atònit, però Mario sense inmutar-se, li va comentar que no li donava perquè sabia que només fumava purs, caliquenyos i pipa, però sense tallar-se ni un pèl li va demanar foc per al seu propi cigarret, el seu pare per educació no va voler muntar el pollo davant de la gent i li va donar foc. Ell s'esperava la bronca, però el seu pare no obria la boca. L'endemà li va regalar un encenedor. Sobraven les paraules.

Bisonte

Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser l’anunci de Tabacalera dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui en dia un paquet de tabac costa de 4 a 5 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims. Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava era el bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el  Bisonte amb filtre, fins aquell moment tots els Bisontes anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons, una la venda de Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca demanda del producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de producció. Data de l'any 1930 en què es va construir la nova planta sobre un extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de molts altres.

Camel

Ata us hem portat Camel que va començar sent un cigarret sense filtre, d'estil turc barrejat amb tabac de Virgínia i fabricat als Estats Units. Camel és una marca de cigarrets fundada l’any 1913 per RJ i P.E.L.G Reynolds Tobacco, pertanyent actualment al grup Japan Tobacco Inc que és el tercer fabricant de tabac més important del món. La veritat és que en la nostra infantesa i aquells primers cigars, trobem marques de tabac ros que es consumien bàsicament no per la seva qualitat, si no pel seu preu, destaquen Antillana i Tres Carabelas com a producte nacional, sense oblidar Bubi, Timonel, Diana, Peninsulares que els havia de curts i llargs, Tamausú, Piper i Rocío, aquets dos últims eren mentolats, Palmitas amb el paper de color marró i el filtre daurat, Feten, Mencey, Sombra, Goya (sense filtre), Rumbo i molts més que ens arribaven de l'estranger , encara que de tots els que hem citats ens sembla que uns quants eren tabac negre.

Cumbre

Dels cigarrets Cumbre la veritat és que ni Quimet ni Mario recorden res de res, és com si els cigarrets Cumbre no hagués existit mai. Els dos tenim un gran buit, una llacuna en la nostra memòria, però d'existir podem dir que van existir, per demostrar-ho aquí teniu la publicitat sonora de Cumbre, fent especial èmfasi en la C de Cumbre, segons la publicitat, també C de qualitat. És clar que això i sense la C és el que deien i diuen totes les marques referint-se als seus productes.

Coronas

Coronas fou una altra de les bones marques de tabac negre, comparable al Habanos, més modern, i creiem recordar que era una mica més car que les altres labors d'aquest tipus de cigarrets, però Quimet té una cosa molt present, ja que els seus pares tenien un estanc a Constantí i ell pràcticament s'ha criat entre paquets de tabac de tot tipus, tot i que fa més de 30 anys que no fuma, doncs Quimet recorda que el paquet era més elaborat, dur  i tou, i amb millor presentació que les altres marques de cigarrets negres que es trobaven en el mercat. L'anunci fa també èmfasi en la qualitat “internacional” de Coronas.

Álvaro

Ara parlarem sobre cigars purs, de producció nacional i que tenien molta sortida, possiblement per això de preu més econòmic que els clàssics cigars cubans com Montecristo, Partagás, Davidoff, Romeo y Julieta, Cohiba i tants altres que eren prohibitius per a les butxaques del ciutadà de a peu. Aquest Juan Español al que li venia de gust fumar-se un cigar pur i en masses ocasions s'havia de conformar amb un Álvaro que dins de tot, no estava gens malament i trobaves els Álvaro en casaments, comunions, batejos, etc. llocs on era habitual obsequiar els convidats masculins amb un pur i a les senyores amb un cigarret ros. Els cigars Álvaro estaven fabricats a Canàries, per tant era una labor espanyola. És clar que altres que tampoc arribaven al cost del pur espanyol, gaudien del "plaer" de fumar-se una Breva, Farias, toscano o caliquenyo. El pare de Mario també va estar ficat en això de l'estraperlo i es portava caliquenyos casolans fabricats a València per la família d'un gran amic seu i els col·locava a Barcelona, tot a petita escala. Tots guanyaven alguna cosa en el trapicheo, excepte l'estat, és clar.

Montefino

Nosaltres estàvem convençuts que Montefino era una marca de cigarrets tipus Señoritas, aquells petits purets amb mida de cigarret, però no és així, es tracta de cigarrets tradicionals, no ho teniem clar, però finalment hem esbrinat que era negre, el que està clar, escoltant la publicitat, és que es tractava del millor de tots els que es trobaven al mercat, clar que això ho deia fins a la publicitat del Celtes, llarg o curt, amb o sense filtre.

Tancarem els Nostres Anuncis dels Records per avui amb una ferma convicció: "Els fumadors acabarem com vam començar, amagats al vàter perquè no ens vegi ningú", Quimet fa més de trenta anys que va deixar de fumar, però la seva dona encara fuma, ell sempre ha estat molt tolerant, Mario segueix fumant i a casa seva tots exhalen volutes de fum. Ara bé, val a dir que tots dos opinem que com els fumadors estem tan injuriats i assetjats, ens hem convertit en "Animals en vies d'extinció", per tant necessitem una ONG, subvencionada per descomptat, que s'encarregui de defensar-nos, preservar-nos, mimar-nos i acaronar-nos, en fin que tenen que donar-nos molt d'amor.

La Música que es Feie a Catalunya

Els Dracs – No contesta ningú

Aquesta cançó, una versió del “No reply” de The Beatles, és trobava recollida en el que està considerat el disc de pop que millor es va vendre en el segell Concentric, sobre tot al incluir la versió en català de “La casa del sol nacixent” de The Animals, junt a “Sota el cel plujós” versió del “Walking in the rain” que entre d'altres van portar al èxit The Walker Botherts i “Un bon amic es excelente” que es la versió catalana del “Un ami ça n’¡a pas de Prix” que ara no recordem de qui era. Tenim que reivindicar que Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de la seva època i val a dir que també van gravar en castella i molt, fen-se dir Los Dracs. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de l'any 1964 fins al 1971 i van gravar un grapat d’EP 's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com us deiem amb el nom de Los Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, és clar que no debem oblidar que el propietari del segell Concentric era Josep María Espinás. Després de desfer-se nosaltres els vem perdre la pista, però hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. Per cert, l'any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric.

Els Drums – El Submarí Groc

Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, tret de que eren un grup amb molt bones perspectivas, però que sols van ser aixó, esperaces ja que sols van treure que nosaltres recordem, un sol EP. Aquest disc està publicat pel segell Concentric, es un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric, com ja us em dit en moltes ocasions, tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions de grups del segell resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots i en aquest EP versionaven també un altre gran tema de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de la cançó composada i interpretada també per el francès Michael Polnareff "La poupée qui fait non” i "Diguem coses" que és el "Words of love" del nord-americà Buddy Holly que va morir en accident d’aviació, una bona cançó que fins i tot va ser versionada pels Beatles.
The Beatles van ser els creadors del "Submari groc"
 i el cantant va ser Ringo Starr.

The Bonds – Satisfacció

Us portem ara un altre bon grup que va fer pop en català. Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a veure. Pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric l’any 1965 on la peça estrella va ser la versió en català del "Que família más original" i aquesta que es la seva versió del mític tema dels Rolling Stones. També hi estava "Ahir" versió dels “Yesterday” de The Beatles i el "Wooly Bully" dels nord americans Sam The Sham and the Pharaohs. Creiem que no van gravar res més. Per cert i parlan de la cançó, Keith Richard es trobava a la seva cambra, a l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan van prendre un taxi amb Mick Jagger li va ensenyar, van agafar paper i boli i es va compondre "Satisfaction" durant aquell curt viatge. Ràpidament van planejar-se la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 1965 als Chess Studios de Chicago (a la foto), propietat de Leronard Chess i on van coneixer al seu ídol Muddy Watters. Inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que va concloure el 13 de maig, Richards va fer la veu de fons i va tocar la guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger que no portava bé el ritme. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer número 1 en utilitzar aquest efecte. Val a dir que la versió dels The Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Ah!
Keith Richard, el creador d'aquesta cançó

Tornem al panorama peninsular amb

Los Flaps – Washington Square

Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema que escoltem ara estava en un EP publicat per RCA-Victor l’any 1964 que també va incloure “El vagabundo de la playa”, “Déjala, déjala” i “Mercurius”. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant-se Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps i això que amb el nom del grup només van gravar uns quans EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó que soina ara a El Temps Passa… i la música queda, interpretada en anglès, aixó si, va ser la cara B de "Black is black", el disc més rellevant en la carrera del Los Bravos i també es va incloure a la cara B del segon disc que van treure, un single. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i aquesta versió en castellà es anterior a les altres, es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, un d'ells Anthony Anderson que era germà del cantant dels britànics Yes, per desfer-se després.Si bé avio segiexen en actiu, però sols queden Mike, Pablo i Miquel, Tony també va morir

Los Brincos – Nila

Los Brincos van ser un dels millors grups dels seixanta, tot i que van ser una banda creada a base de marketing, comptant amb la productora Marivy Callejo que va fer, per abaratar costos, que en les seves primers gravacions no toquesin ells, ho feien músics d’estudi contractats. “Nila” es una de les seves millors cançons, tot i que ja l'havia gravat uns anys abans Juan Pardo y Su Conjunto, el mateix Juan que es va incorporar a Los Brincos. Les dues versions no tenen res a veure i és que es nota la mà de la productora, Mariny Callejo. Aquesta que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Bye, bye, chiquilla", publicat l'any 1964 per Novola-Zafiror, un dels seus millors discos. Per cert, us explicarem una curiositat, quan Los Brincos va signar el contracte amb Novola-Zafito, la casa de discos els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so i instruments, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. Inicialment un dels Brincos havia de ser José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis i en el seu lloc va entrar Antonio Morales Junior. La veritat es que nosaltres estem convençuts de que José Barranco no va voler enrar en un Bussines tan comercial i manipulat. Los Brincos signaven les cançons precisamente com Los Brincos i aixó va portar problemas pel fet de que básicamente composava Fernando Arbex i una mica Junior i Juan Pardo, però cobraven tot per igual  De fet quan Juan y Junior van fotre el camp van deixar de cobrar i en el seu lloc ho feien els germans de Junior que van entrar en el seu lloc, aixó que ells no havien intervingut ni en les gravacions originals.

Conexión – Harmony

Conexion van ser un dels millors grups de soul i gospel que va sorgir com competència comercial a Los Canarios i junt a Los Canarios i Doble Dinamita, van ser les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la seva formació i liderant el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes tard es va fer famos versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó "Un mundo sin amor", va ser el gran èxit de Conexion, es va publicar en single l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van haver-hi altres com "Preparad el camino al Señor" o "Harmony" que escoltem ara i que també va ser gravada en angles. De fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens agrada, però es troba fora de temps ja que el single amb aquesta cançó el va editar Movieplay l’any 1972. El grup Conexión el van formar a més del seu líder i principal compositor Luis Cobos que inicialment tocava el saxo i la flauta (Camp de Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan al·lucinar al personal.

Los Pop Tops – Oh Lord, why Lord

Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” i “Viento de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Van ser produits per Alain Milhaud. Anys més tard Luis Fierro tornaria com segona veu i guitarra, romanent amb el grup fins a la seva dissolució per començar llavors com a cantant solista gravant cançons mítiques del pop espanyol dels 70, entre elles "Reconciliación", "Amándote" i "Ella". Aquesta cançó és una variant del Cànon de Pachebel i Quimet ens parla d'ell... Johann Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653 i mor a la mateixa ciutat el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes obres musicals i entre elles la més popular és "Canon i giga en Re Major per  a tres violins i baix continu" aquesta obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té moltes versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra, guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els Pets, menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Quimet us recomena veieu al Youtube la versió lliure que fa el pianista David Lanz, us avisem que dura quasi deu minuts, però val la pena.

Bruno Lomas – Llévame a la Luna

Una etapa de Bruno Lomas que sempre ens ha encantat és aquella en la qual va gravar tot un seguit de cançons plenes de swing que fregaven el jazz. “Llévame a la Luna” és un d'aquests temes, “Fly me to the Moon”, tot un clàssic que fins i tot va gravar Frank Sinatra. Aquesta cançó que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la seva poderosa veu recrea a plaer. es trovaba inicialment al LP “Cara y Cruz de Bruno Lomas” que es va publicar l’any 1968 i va ser recuperada després de la seva mort en un doble disc recopilatori editat l’any 1990. Bruno Lomas va ser inicialmente component de Los Milos, després es llançaria en solitari sent un dels millors cantants de la seva època i obtenint èxits sense parar. Val a dir que va ser el primer cantant espanyol que va gravar un LP en directe, amb un só nefast, però va ser el primer. Havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250 (a la foto el vehicle després de l'accident), a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava pactat i del que us hem parlat abans, entre el cantant i la discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", però el disc amb cançons noves que també havien signat, mai va poguer gravarse. La mort ho va impedir.

Los Ángeles – 98.6

Quimet sempre afirma que Los Ángeles amb els que tancarem el programa d’avui, son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. L’any 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de septembre de 1976 a Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va acabar, a més a més, amb l'existència del grup, Carlos va quedar molt mal ferit. Si be Los Ángeles van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho i gravant un CD acústic de vells èxits. Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan dichoso” que era dels The McCoys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli que per cert es mort. Val a dir que també va ser el seu primer gran èxit i posiblement el millor de tots, sense oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es tractave d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, peró us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres tanquem la paradeta i acabem per avui. Fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario