Sempre us hem dit que tant Quimet com Mario som molt
transgressors i una mica gamberrets, per això avui i dins de la secció de Els
Anuncis dels Nostres Records us hem preparat una selecció publicitària que avui
estaria prohibidíssim emetre'ls en una emissora de ràdio, si fossin nous, és
clar. Us hem portat anuncis de tabac. Cigarrets rossos, cigarrets negres,
cigars... però no parlarem del tabac per embolicar, la clàssica picadura avui
tan de moda pel seu preu, més que de passada, Un altre dia ampliarem la informació.
Avui a El Temps Passa... i la música queda, un programa per La Xarxa de comunicación local
i totes aquelles emissores que l'emeten, tindrem molta música i en
aquest recorregut per el temps i els nostres records hi aurà pop rock primitiu,
dels seixanta, fet en català. Nosaltres
som Quimet Curull i Mario Prades i ara començarem dient
Obrim la Paradeta
The Four
Winds and Dito – Tijuana
Comencem el programa d’avui a les illes i Mario ja te un
euro preparat per Quimet que avui ja s’estrena en aixó de “cobrar”. El grup
The Four Winds and Dito, liderats per Leo, un home carismàtic de la nit a Palma,
eren mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per EMI que el segell El
Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb
cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el
mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu
cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet després els escoltarem
a Los Bravos. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és
tot un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda
liderada per Paul Buff, curiosament aquell 
enregistrament original es va
realitzar a California, però a la
Califòrnia mexicana. The Four Winds and Dito van ser els
primers que la van versionar a Espanya i es va incloure en un EP editat per
EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm lama Bamm loo", "You're
no good" i "Give your lovin' to em" que era una versió de The
Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en un LP compilatori publicat per EMI
en els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es
van incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i
Los Mustang. La veritat es que els nois de The Four Winds and Dito no desmereixien
entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó Quimet s’ha inflat de
tocarla, per tant ja ho sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona.
Los Gatos Negros – C’mon everybody
.jpg)
Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto
Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van
debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar
Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María
Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros
Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir
de 1965 es van anar produint canvis i van passar per Los Gatos Negros: Quique
Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada
que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquesta cançó que van gravar l'any 1962, és va
incloure a un EP editat per Belter l’any 1963 i on també trobàvem el
"Speedy Gonzales" de Pat Boone, "What'd I say" de Ray
Charles i ”The locomotions” l'èxit de Brenda Lee composat per Carole King. Va
ser el seu primer EP i va estar produït rudimentàriament per Alain Milhaud que va
gravar-ho en dues pistes, una per als instruments i una altra per les veus,
aquesta darrera es va realitzar en els lavabos per aconseguir una millor
reverberació, al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Francament, la portada es
molt hortera. La cançó és una composició d'Eddie Cochran, un dels pioners del R
& R que va patir un accident de trànsit a Londres, el 17 d'abril de 1960,
quan viatjava amb el també cantant Gene Vincent es va estavellar el seu cotxe
contra un fanal. Eddie Cochran va morir l'endemà a l'hospital i si bé Gene
Vincent va sobreviure, li van quedar greus seqüeles. Aquesta cançó van tornar a
gravar fa pocs anys amb arranjaments molt actuals i la van incloure en el seu
nou CD “En negro y blanco”. Es clar que Los Gatos Negros, i no ho amaguen ja
que fins i tot ho diuen a la lletra, han canviat el ritme i ens la porten a
ritme de twist, un ritmillo que estava més de moda en aquelles èpoques
que el rock and roll.
Los Flinstones – Hi li li hi lo
.jpg)
Los Flintstones creiem que eran un altre grup de Mallorca
del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a
El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjansan el segell
de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font,
Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van fer Los
Flintstones mirant als britànics The Yardbirds que l’havien gravat, els
britànics van ser famosos per haver tingut els tres millors guitarristes
anglesos de l’ápoca: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page i l’havien versionat
a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la
banda sonora de la pel·lícula “Lili”, 
protagonitzada per una joveneta Leslie
Carol (a la foto), junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa
Gabor i que es va estrenat el 1953. Molts anys més tard la cançó va ser
versiona a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Creiem
que ho van fer els alemanys Bruce & Bongo, però no estem segurs d’aixó, de
fet tenim moltes duptes. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el
mateig nom, bé aquest altres és deien The Flinstones, però eren de les Illes Canaries i es
van desfer l'any 1971. En aquest EP de Los Flintstones també es van incloure les
cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.
Los Flecos – Vales poco para mí
Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser
una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en
començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el
seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i volia tindre un grup que escribis les seves cançons al seu caire. De les seves
refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los
Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els
temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per el segell
barceloní Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant 
i guitarra
José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format
part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña,
nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los
Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio,
nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos
Guitart Von Rein que va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i que venia
de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael
Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 o 4 EP's per el segell català Vergara
i no van tenir més continuïtat. Mario sempre he penat que aquest EP del que us
hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per
cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van
crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de
manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho..jpg)
The Finder’s – No quiero que me dejes
A l'any 1967 The Finder’s que van ser un altre dels bons grups verioners surgits a Catalunya, si bé avui pocs els recorden, quatre nostàlgics melómans com vosaltres i nosaltres, van treure un EP
mitjançant el segell Marfer, en el que trobem aquesta versió del “Let's
spend the night toguether” que va ser un dels primers èxits de The Rolling
Stones. En el disc també es van incloure “El creep”, “Pamela, Pamela” i “Ven
conmigo”. Eren de L’Hospitalet de Llobregat i van tenir un munt de noms, des de
Los Finders, a Àlex y Los Findes (a la foto amb Bill Wyman dels Stones), passant per The Finder's que és com ens
arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser
apadrinats per La Reina
del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. The Finder's eren Alberto
Vallès a la 
guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés
Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui
anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i
Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel
de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra
rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus
membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en
els 70 tocant amb La Salseta
del Poble Sec..jpg)
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui els nostres anuncis tractaran un tema políticament molt
incorrecte, parlarem del tabac: cigars i cigarrets. Nosaltres sempre us diem
que som transgressors i avui també ho serem, perquè anem a fer un recorregut
per anuncis dels nostres records, d'aquell passat avui gairebé oblidat,
embolicats en fum. De fet quan se celebrava una festivitat familiar o una festa
assenyalada, les senyores es permetien llibertats i mentre que ells encenien,
després de les postres i prenen café, el seu cigar puro, elles feien el mateix
amb una cigarreta de tabac ros. Mario recorda que la seva mare deia sempre que
a ella no li agradava aixó de fumar, però el seu pare li insistia "Tu
l’encens, el aguantes a la mà una miqueta i després l'apagues, així no donaràs
la nota". ¡Com han canviat les coses!
Águila
Encara portàvem pantalons curts, érem uns criajos i volíem
aparentar ser majors i molt mascles, per això enceníem els primers cigarrets,
amb tós i d'amagat i moltes vegades els compartíem amb els companys de joc
perquè el pressupost no donava per a més. Compràvem els cigarrets solts en
moltes ocasions. Recordeu el preu mitjà d'un paquet avui en dia es 4 o 5 euros,
doncs els cigarrets Àguila, com consta a l'anunci que escoltem ara, costaven 12
pessetes, de l’època, ès clar. Per cert Àguila eren cigarrets negres, més
barats que el ros, per tant en molts moments i seguns l’economia, més atractius.
46
Els cigarrets 46 van ser una de les marques més venudes pel
que fa a tabac negre, un segment del mercat liderat des de fa anys per Ducados,
encara que referents del nostre passat històric són també Rex i sobretot Celtes
i Ideales, el popular Caldo de Gallina. Mario recorda que la seva mare posseïa
un "olfacte" especial. Ell amagava els paquets de cigarrets i els
llumins en llocs molt secrets, per a ell, perquè la seva mare sempre se'ls
localitzava i el paquet desapareixia, encara que no els llumins, molt mala
llet, la veritat, la de la
Senyora Anita. És clar que a Mario li van permetre fumar
oficialment gràcies a un paquet de 46 i us ho expliquem. A la comunió de la
filla d'uns amics dels seus pares, va portar un paquet de 46 i un encenedor,
Mario tenia 15 anys. Quan van servir el cafè va treure tranquilament el paquet de tabac i va 
convidar a l'amfitrió i un parell d'amics, el seu pare el mirava atònit,
però Mario sense inmutar-se, li va comentar que no li donava perquè sabia que
només fumava purs, caliquenyos i pipa, però sense tallar-se ni un pèl li va
demanar foc per al seu propi cigarret, el seu pare per educació no va voler
muntar el pollo davant de la gent i li va donar foc. Ell s'esperava la bronca,
però el seu pare no obria la boca. L'endemà li va regalar un encenedor.
Sobraven les paraules.
Bisonte
Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser
l’anunci de Tabacalera dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per
primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui
en dia un paquet de tabac costa de 4
a 5 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda
i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims.
Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava
era el bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a partir
de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a mitjans
dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el 
Bisonte amb filtre, fins
aquell moment tots els Bisontes anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els
estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons,
una la venda de Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca
demanda del producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència
directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major
capacitat de producció. Data de l'any 1930 en què es va construir la nova
planta sobre un extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu
Francolí. Uns 10.000 m2.
Molts poden recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot
utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs.
Però pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon
dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de
molts altres.
Camel
Ata us hem portat Camel que va començar sent un cigarret
sense filtre, d'estil turc barrejat amb tabac de Virgínia i fabricat als
Estats Units. Camel és una marca de cigarrets fundada l’any 1913 per RJ i
P.E.L.G Reynolds Tobacco, pertanyent actualment al grup Japan Tobacco Inc que
és el tercer fabricant de tabac més important del món. La veritat és que en la
nostra infantesa i aquells primers cigars, trobem marques de tabac ros que es
consumien bàsicament no per la seva qualitat, si no pel seu preu, destaquen
Antillana i Tres Carabelas com a producte nacional, sense oblidar Bubi,
Timonel, Diana, Peninsulares que els havia de curts i llargs, Tamausú, Piper i
Rocío, aquets dos últims eren mentolats, Palmitas amb el paper de color marró i el filtre
daurat, Feten, Mencey, Sombra, Goya (sense filtre), Rumbo i molts més que ens
arribaven de l'estranger , encara que de tots els que hem citats ens sembla que
uns quants eren tabac negre.
Cumbre
Coronas
Coronas fou una altra de les bones marques de tabac negre,
comparable al Habanos, més modern, i creiem recordar que era una mica més car
que les altres labors d'aquest tipus de cigarrets, però Quimet té una cosa molt
present, ja que els seus pares tenien un estanc a Constantí i ell pràcticament
s'ha criat entre paquets de tabac de tot tipus, tot i que fa més de 30 anys que
no fuma, doncs Quimet recorda que el paquet era més elaborat, dur i tou, i amb millor
presentació que les altres marques de cigarrets negres que es trobaven en el
mercat. L'anunci fa també èmfasi en la qualitat “internacional” de Coronas.
Álvaro
casaments, comunions, batejos, etc. llocs on era habitual obsequiar els
convidats masculins amb un pur i a les senyores amb un cigarret ros. Els cigars
Álvaro estaven fabricats a Canàries, per tant era una labor espanyola. És clar
que altres que tampoc arribaven al cost del pur espanyol, gaudien del
"plaer" de fumar-se una Breva, Farias, toscano o caliquenyo. El pare
de Mario també va estar ficat en això de l'estraperlo i es portava caliquenyos
casolans fabricats a València per la família d'un gran amic seu i els
col·locava a Barcelona, tot a petita escala. Tots guanyaven alguna cosa en el
trapicheo, excepte l'estat, és clar.
Montefino
Tancarem els Nostres Anuncis dels Records per avui amb una
ferma convicció: "Els fumadors acabarem com vam començar, amagats al vàter
perquè no ens vegi ningú", Quimet fa més de trenta anys que va deixar de
fumar, però la seva dona encara fuma, ell sempre ha estat molt tolerant, Mario
segueix fumant i a casa seva tots exhalen volutes de fum. Ara bé, val a dir que
tots dos opinem que com els fumadors estem tan injuriats i assetjats, ens hem
convertit en "Animals en vies d'extinció", per tant necessitem una
ONG, subvencionada per descomptat, que s'encarregui de defensar-nos, preservar-nos, mimar-nos i acaronar-nos, en fin que tenen que donar-nos molt
d'amor.
La Música
que es Feie a Catalunya
Els Dracs – No contesta ningú
Aquesta cançó, una versió del “No reply” de The Beatles, és trobava recollida en el que està considerat el disc de pop que millor es va vendre en el segell Concentric, sobre tot al incluir la versió en català de
“La casa del sol nacixent” de The Animals, junt a “Sota el cel plujós” versió
del “Walking in the rain” que entre d'altres van portar al èxit The Walker Botherts
i “Un bon amic es excelente” que es la versió catalana del “Un ami ça n’¡a pas
de Prix” que ara no recordem de qui era. Tenim que reivindicar que Els
Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en
català de la seva època i val a dir que 
també van gravar en castella i molt,
fen-se dir Los Dracs. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va
treballar des de l'any 1964 fins al 1971 i van gravar un grapat d’EP 's, si bé
els que van gravar en castellà els firmaven com us deiem amb el nom de Los
Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós,
Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer
conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona, és clar que no debem oblidar que el propietari del segell Concentric
era Josep María Espinás. Després de desfer-se nosaltres els vem perdre la
pista, però hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de
2010 als 63 anys d'edat. Per cert, l'any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP
recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les
cançons dels seus quatre discos amb Concentric. 
Els Drums – El Submarí Groc
Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The
Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos
d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, tret de que eren un grup
amb molt bones perspectivas, però que sols van ser aixó, esperaces ja que sols
van treure que nosaltres recordem, un sol EP. Aquest disc està publicat pel
segell Concentric, es un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric, com ja
us em dit en moltes ocasions, tenia un problema molt serios en quan a la
gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria
Espinas, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels
creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per
tant les gravacions de grups del segell resultaven fluxes en quan a baixos i
bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre
Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots
i en aquest EP versionaven també un altre gran tema de Michael Polnareff, el
seu hit "Love me, please love me", al costat de la cançó composada i
interpretada també per el francès Michael Polnareff "La poupée qui fait
non” i "Diguem coses" que és el "Words of love" del
nord-americà Buddy Holly que va morir en accident d’aviació, una bona cançó que
fins i tot va ser versionada pels Beatles.
The Beatles van ser els creadors del "Submari groc"
i el cantant va ser Ringo Starr.
The Bonds – Satisfacció
Us portem ara un altre bon grup que va fer pop en català.
Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i
la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a
veure. Pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric l’any 1965 on la peça
estrella va ser la versió en català del "Que família más original" i
aquesta que es la seva versió del mític tema dels Rolling Stones. També hi estava "Ahir"
versió dels “Yesterday” de The Beatles i el "Wooly Bully" dels nord
americans Sam The Sham and the Pharaohs. Creiem que no van gravar res
més. Per cert i parlan de la cançó, Keith Richard es trobava a la seva cambra, a
l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va tenir un riff de
guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan van prendre un taxi amb
Mick Jagger li va ensenyar, van agafar paper i boli i es va compondre
"Satisfaction" durant aquell curt viatge. Ràpidament van planejar-se
la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís la lletra el
10 de maig de 1965 als Chess Studios de Chicago (a la foto), propietat de Leronard Chess i
on van coneixer al seu ídol Muddy Watters. Inicialment Brian Jones toca
l'harmònica. Van tornar a gravarla l'endemà passat en els RCA Studios de
Hollywood, en aquest enregistrament, que va concloure el 13 de maig, Richards
va fer la veu de fons i va tocar la guitarra rítmica. Jack 
Nitzsche, que
treballava amb els Stones, va acabar tocant la pandereta després dels infructuosos
intents de Mick Jagger que no portava bé el ritme. La cançó es va llançar als
Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va incloure en l'àlbum
"Out of Our Heads", que va sortir a la venda al juliol d'aquest
mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra usant el pedal
Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz disponibles al mercat,
convertint aquesta cançó en el primer número 1 en utilitzar aquest efecte. Val
a dir que la versió dels The Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es
sensilla: Concentric-Espinas Ah!
Keith Richard, el creador d'aquesta cançó
Tornem al panorama peninsular amb
Los Flaps – Washington Square
Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup
d'acompanyament de molts solistes. El tema que escoltem ara estava en un EP
publicat per RCA-Victor l’any 1964 que també va incloure “El vagabundo de la
playa”, “Déjala, déjala” i “Mercurius”. El grup eren 4 bons instrumentistes,
estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per
José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra
rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la
guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro
i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard
incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb
Los Flaps incorporant-se Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo
al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps i això que amb el nom del
grup només van gravar uns quans EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos,
Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser
component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.
Los Bravos – No se mi nombre
Aquesta cançó que soina ara a El Temps Passa… i la música
queda, interpretada en anglès, aixó si, va ser la cara B de "Black is
black", el disc més rellevant en la carrera del Los Bravos i també es va
incloure a la cara B del segon disc que van treure, un single. Va ser un tema
composat per Manolo Diaz i aquesta versió en castellà es anterior a les altres,
es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per
Columbia i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir
moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres
cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos
no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un
llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en
compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren
“Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup 
totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va
assegurar tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte
amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos
originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que
havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i
Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El
suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de
trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i
la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després,
marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns
anys amb dos cantants nous, un d'ells Anthony Anderson que era germà del
cantant dels britànics Yes, per desfer-se després.Si bé avio segiexen en actiu, però sols queden Mike, Pablo i Miquel, Tony també va morir
Los Brincos – Nila
Los Brincos van ser un dels millors grups dels seixanta, tot
i que van ser una banda creada a base de marketing, comptant amb la productora
Marivy Callejo que va fer, per abaratar costos, que en les seves primers
gravacions no toquesin ells, ho feien músics d’estudi contractats. “Nila” es
una de les seves millors cançons, tot i que ja l'havia gravat uns anys abans
Juan Pardo y Su Conjunto, el mateix Juan que es va incorporar a Los Brincos.
Les dues versions no tenen res a veure i és que es nota la mà de la productora,
Mariny Callejo. Aquesta que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda
es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un
sueño" i "Bye, bye, chiquilla", publicat l'any 1964 per
Novola-Zafiror, un dels seus millors 
discos. Per cert, us explicarem una
curiositat, quan Los Brincos va signar el contracte amb Novola-Zafito, la casa de discos els va avançar 300.000 pessetes per a la
compra de material de so i instruments, una cosa molt inusual en l'Espanya de
l'època. Inicialment un dels Brincos havia de ser José Barranco que militava
amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i
ell no va voler deixar els estudis i en el seu lloc va entrar Antonio Morales
Junior. La veritat es que nosaltres estem convençuts de que José Barranco no va
voler enrar en un Bussines tan comercial i manipulat. Los Brincos signaven les
cançons precisamente com Los Brincos i aixó va portar problemas pel fet de que
básicamente composava Fernando Arbex i una mica Junior i Juan Pardo, però
cobraven tot per igual De fet quan Juan
y Junior van fotre el camp van deixar de cobrar i en el seu lloc ho feien els
germans de Junior que van entrar en el seu lloc, aixó que ells no havien
intervingut ni en les gravacions originals.
Conexión – Harmony
Conexion van ser un dels millors grups de soul i gospel que
va sorgir com competència comercial a Los Canarios i junt a Los Canarios i
Doble Dinamita, van ser les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la
seva formació i liderant el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes
tard es va fer famos versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó
"Un mundo sin amor", va ser el gran èxit de Conexion, es va publicar
en single l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van
haver-hi altres com "Preparad el camino al Señor" o
"Harmony" que escoltem ara i que també va ser gravada en angles. De
fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens agrada, però es
troba fora de temps ja que el single amb aquesta cançó el va editar Movieplay
l’any 1972. El grup Conexión el van formar a més del seu líder i principal
compositor Luis Cobos que 
inicialment tocava el saxo i la flauta (Camp de
Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta
Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al
baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos
(Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly
(Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució
del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música
clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com
de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan
al·lucinar al personal.
Los Pop
Tops – Oh Lord, why Lord
Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” i “Viento
de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda
creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro
els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad
Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Van
ser produits per Alain Milhaud. Anys més tard Luis Fierro tornaria com segona
veu i guitarra, romanent amb el grup fins a la seva dissolució per començar
llavors com a cantant solista gravant cançons mítiques del pop espanyol dels
70, entre elles "Reconciliación", "Amándote" i "Ella".
Aquesta cançó és una variant del Cànon de Pachebel i Quimet ens 
parla d'ell...
Johann Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653 i mor a la mateixa
ciutat el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes obres musicals i
entre elles la més popular és "Canon i giga en Re Major per a tres violins i baix continu" aquesta
obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té moltes
versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra,
guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els Pets,
menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Quimet us recomena veieu al Youtube
la versió lliure que fa el pianista David Lanz, us avisem que dura quasi deu
minuts, però val la pena.
.jpg)
Bruno Lomas – Llévame a la Luna
Una etapa de Bruno Lomas que sempre ens ha encantat és
aquella en la qual va gravar tot un seguit de cançons plenes de swing que
fregaven el jazz. “Llévame a la
Luna” és un d'aquests temes, “Fly me to the Moon”, tot un
clàssic que fins i tot va gravar Frank Sinatra. Aquesta cançó que Bruno Lomas,
de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la seva poderosa veu recrea a plaer. es
trovaba inicialment al LP “Cara y Cruz de Bruno Lomas” que es va publicar l’any
1968 i va ser recuperada després de la seva mort en un doble disc recopilatori
editat l’any 1990. Bruno Lomas va ser inicialmente component de Los Milos,
després es llançaria en solitari sent un dels millors cantants de la seva època
i obtenint èxits sense parar. Val a dir que va ser el 
primer cantant espanyol
que va gravar un LP en directe, amb un só nefast, però va ser el primer. Havia
nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan
conduïa un Mercedes 250 (a la foto el vehicle després de l'accident), a
la carretera de la Pobla
de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva
carrera. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas
que ja estava pactat i del que us hem parlat abans, entre el cantant i la
discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas
1940-1990", però el disc amb cançons noves que també havien signat, mai va
poguer gravarse. La mort ho va impedir.
Los Ángeles – 98.6
Quimet sempre afirma que Los Ángeles amb els que tancarem el
programa d’avui, son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a
The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus
rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso
González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El
guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. L’any
1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de
septembre de 1976 a
Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va
acabar, a més a més, amb l'existència del grup, Carlos va quedar molt mal
ferit. Si be Los Ángeles van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho
i gravant un CD acústic de vells èxits. Los Ángeles van ser el millor grup
vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer
dir primer Los Ángeles Azules 
per, després que els deixés el seu cantant
Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de
tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps i mentre un d’ells feia
la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos.
Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va
encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en el seu segon
single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan dichoso” que era dels The McCoys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera i la
orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli que per cert es mort. Val
a dir que també va ser el seu primer gran èxit i posiblement el millor de tots,
sense oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es
tractave d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En total Los
Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976.
Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda,
peró us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. Nosaltres tanquem la paradeta i acabem per
avui. Fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario