diferent o que sortim de caça,
l'altra tarda. És clar que avui no tindrem ni Anuncis, ni La Parrafada, ni tampoc
Secció en Català, però molts dels cantants i grups que escoltarem avui
són de les nostres terres, de fet començarem a València. Ara comencem El Temps Passa…
i la música queda, un programa per La
Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que
l’emeten som Quimet Curull i Mario Prades i iniciem el nostre recorregut per
els records dient alló de
Obrim la
Paradeta
Los Calíope – Joven enamorada
Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels
primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans
anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta
cançó que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda. Aquest disc,
un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell
Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa
quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de
la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My
Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack
Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los 
Calíope del "A Teenager
in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts
i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort
Shuman. Poc us podem dir de Los Caliope, la noia era Maria Elvira, dels tres
nois no recordem el nom, encara que podem dir que també cantaven. Les quatre
cançons d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD
recopilatori de música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i
70 vol, 7". En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno,
Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.
José Luís y su Guitarra – Señorita Luna
El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixer a
Jaén. Un dels seus gran èxits va ser “Gribraltar Español” on reclama que es
tornin el Peñón. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta
reclamació on es demana alló de “Gibraltar espanyol", no va servir de res i això
que el que ell argumentava en el text de la cançó era totalment cert. José Luis
també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba
"Pasa la Tuna"
diritgida per José María Elorrieta l'any 1960 i a la que trovabem a Ángel de
Andrés i també “Melodías de Hoy” ja un parell d’anys més tard. Es clar que ara
no estem escoltan la cançó del Peñón, ni tampoc la que va donar-lo a coneixa,
en referim a 
“Mariquita”, composada al campament mentre feia la mili i que va
fer famos a José Luis i la seva inseparable Guitarra sonan a totes les emisores
del pais. "Mariquilla" va ser una cançó que va dedicar a la seva
nuvia, amb la que José Luis es va casar un any despres i la va treure el 1958
dins d’un EP, el seu primer disc, publicat per el segell Philips i que va fer
que actues fins i tot a América. Supossem que la nit de noces la guitarra no se
la va andur. Nosaltres os portem ara un altre dels èxits de José Luis, es
tracta d’aquesta cançó on ens parla de la “Señorita Luna”, era una composició seva i es
trovaba al quart EP editat ja al 1959 y que va ser el seu según gran hit. 
Filippo Carletti y su Cuarteto – Poesía en movimiento
Filippo Carletti va ser un italià que es va establir al país
i va gravar diversos discos sense perdre el seu exòtic accent. Va ser un dels
primers artistes italians a formar un grup de pocs músics, un quartet que
acabaria en quintet i també va ser el primer que va utilitzar un Eco aquí al pais.
En el grup destacaven les veus. Aquest tema es trobava en un EP compartit de
l’any 1961 publicat per el segell Philips i a més de Filippo Carletti que es el
que cante aquesta cançó, també cantan David Soto, Esmeralda Roy i Meli Laiz,
cadascun d'ells una cançó del disc. Filippo Carletti va crear un altre grup al
que va anomenar Filippo Carletti y Los Big Boys amb els que va gravar un o dos
EP's. Aquesta cançó que escoltem ara és una versió de "Poetry in
motion" de 
Johnny Tilliston, encara que aquí a Espanya sempre es deia que
era del Dúo Dinámico que l'havien versionat. No vam saber que hi havia un
bon cantant i compositor nord americà anomenat Johnny Tillotson fins que als anys 80 van començar
a publicar-se aquí al pais recopilacions d'èxits dels 60. Que consti que molts van dir a l'escoltar
cantar aquest tema "Qui és aquest que versiona al Dúo Dinámico en
anglès?" Os adoneu que sempre acabem parlan del Dúo Dinámico. Per cert,
Filippo Carletti va ser el profesor de cant de Miguel Ríos.
Billy Cafaro – Marcianita
La cançó més popular de l'argentí Billy Cafaro aquí al país
va ser el seu "Marcianita", publicat a l’Argentina l’any 1959 i que escoten ara per obrir El Temps Passa… i
la música queda, però Billy Cafaro també va cantar twist i balades romàntiques,
tot amb éxito a l’América Llatina. Billy Cafaro va néixer l'1 de novembre de 1936 a Buenos Aires i va
començar fent rock and roll a la fi dels cinquanta. Quan actuava en les
emissores de ràdio es formaven veritables multituds de fans pretenent accedir
al recinte, arribant a col·lapsar els accessos a Ràdio El Mundo, a la seva
ciutat natal. Encara que mai va formar part oficialment del Club del Clan, va
ser convidat en moltes ocasions per actuar amb ells en 
el popular programa de
televisió. A mitjans dels 60 Billy Cafaro va tenir problemes amb les edicions
dels seus discos i es va parlar d'un complot i que estava sent boicotejat per
la seva antiga discogràfica, la veritat és que es va retirar a principis dels
70 per tornar als 80, però ja mai va ser el mateix. A nosaltres Billy Cafaro amb
la seva perilleta i el seu aspecte trapella i desenfadat, sempre ens ha
resultat graciós i una mica Mefistofelic. A la foto el veureu a un programa de
televisió. Per cert, aquesta cançó també va ser èxit a Xile amb la versió que
van fer el grup local Los Flamingos.
Adolfo Ventas – Memphis Tennessee
L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo
Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser
una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs
i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca
"rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la qual ens porta
Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics
com vosaltres o nosaltres, però que va ser un dels noms importants quan el
gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels
seixanta. Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va
acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El
Titi i Madalena Iglesias, també versiona en aquest EP "La casa del sol
naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i “Contigo en
la playa”, un clàsic italià. No heu de confondre a aquest Adolfo Ventas que era
un jove cantant de rock and roll, ni al seu pare, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas
Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919.
Chico Valento – Speedy Gonzalez
Chico Valento, aquest cantant aragonés d’adopció i fet
musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais ens porta
ara una cançó plena de rock. Chico Valento sembla ser que no era menut, tot i
aixó de “Chico”, segons ens deie un nebot seu en un correu que ens va enviar.
Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache (Magreb), quan era
protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és
destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva joventut, encara que per triomfar va haver de traslladar-se a Barcelona on va
compartir 
pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky Kan. Aquesta cançó
va ser un del gran èxits del nord-americà Pat Boone, de veritable nom Charles
Eugene Boone (Jacksonville, Florida, 1 de juny de 1934). La canço va ser esrita
per Buddy Kaye, Ethel Lee i David Hess per The David Dante a l’any 1961 i
tracta de “Speedy Gonzalez”, el ratolí més ràpid de tot Méxic. La versió de Pat
Boone va arrivar al lloc 6 del Billboard. El 2002, un any després de la mort de
Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i
els va editar en format CD. El seu últim disc era de 1966. En total va gravar
20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar i bé des de 1961 a 1966.
The Four
Wins and Dito – You’re no good
Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de
color, liderats per Leo, un personatge carismàtic de la nit de Palma, ens
porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets bona"
inclòs en el seu primer EP editat l’any 1964 a través d'EMI-Regal i del que ja vam
escoltar en programes anteriors la seva versió del "Tijuana". De fet
només van publicar dos EP's, aquest i un altre de l’any 1966 que el segell
Cocodrilo Records va reeditar, ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons
d’uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix
que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom
Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de
Mike & The Runnaways i Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també
s’hi incluía "Bamm lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your
lovin' to em" que era una versió de The Mojos i “Tijuana”, tot un clàssic
de la surf music que van gravar The Persuaders, la banda liderada per Paul Buff.
Los Sírex – El tren de la costa
La cançó “The train kept a runnin’” va ser un dels èxits del
grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van
versionar The Yarbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de
la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres
millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que
quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït
per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu
moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los
Sírex quan aquest la van versionar, clar que la banda, avui 
liderada per Lesli
i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure
en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc
va superar les 130.000 copies venudes, es clar que la cançó estrella va ser "La
escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta.
També es van incloure "!!Que haces aquí¡¡" i “Cantemos”. Los Sírex
eren en aquesta grabación Antonio Miquel
Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix),
Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré
(guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i
Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012.
Los Flecos – Distinta
Los Estudiantes son un grup de referencia quan es parla de
rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear en els
cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i van pasar desde José
Barranco a Fernando Arbex, pasando per Manolo Fernández, entre molts altres.
Quan Los Estudiantes es van desfer a José Barranco li va oferir Luis Sartorius,
que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un
nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i
l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va decidir crear un grup sòlid i compacte que
sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams, obligacions i control
de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el
segell 
barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes),
nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián
Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a
Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de
desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia
15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael
Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu
millor disc. És un EP de l’any 1965 i Mario el va descubrir i comprar a les
rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona..jpg)
Los Jóvenes – Bajo tu techo
Fa ja unes quantes setmanes, Mario va parlar amb un company
de la colla del carrer Bassegoda-Bonvehí-Torns, l’amic Sebas i aquest li va
comentar que no haviem posat al programa “Bajo tu techo” de Los Jóvenes. La
veritat es que si la hem posat, pero va ser fa molt de temps i ara tornarà a
sonar a El Temps Passa… i la música queda, per l’amic Sebas i també per tots i
totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per
Discophon l’any 1965 us portem a Los Jóvenes molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del
seu nom. Aquest tema 
era una versió dels nord americans The Drifters que van
gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de
piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los
Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van
desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis
Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la
guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar
molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al
Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al peu de la montanya de Montjuic. En total Los
Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a
un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en
representant artístic, amb seu a Barcelona.
era una versió dels nord americans The Drifters que van
gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de
piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los
Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van
desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis
Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la
guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar
molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al
Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al peu de la montanya de Montjuic. En total Los
Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a
un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en
representant artístic, amb seu a Barcelona..jpg)
Los 5 del Este – Na na na hey hey adiós
.jpg)
Aquest tema té la seva “miga”. Per descomptat i parlant dels
menorquins Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar
l’any 1969 el grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una
idea del productor Paul Leka al costat del cantant, Gary DeCarlo i Dale
Frashuer i es va gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The
Chateaus contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es
va convertir en milionari en vendes i va ser número 1 del Billboard durant dues
setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una
banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van
incloure aquesta versió, on llueixen els seus bons jocs de veus, en un 
single
amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar ja l’any 1970 a través del segell
EMI-Odeón. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes
Balears, eren de Menorca, al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, etc. i van
funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta.
Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i
Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP's a meitat de la
dècada. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de
Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que
recordem, és que els anys no perdonen pas i internet ofereix poca cosa de tots
aquests grups.
Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda
Amb aquesta cançó, cantada en anglès, per descomptat, la
cantant britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per
això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent.
Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar
a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que
calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La
veritat és que Sandie Shaw sortia descalça als escenaris perquè li venia de
gust. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixer el 26 de
febrer de 1947 a
Londres. Aquesta cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string"
va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes
americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet es la canço per
la qual avui es recorda a la cantant anglesa Sandie Shaw. L'any 2004 es va
publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que
van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español",
és clar.
Los Catinos – Deborah
Aquest tema era una composició del cantant i compositor
italià Fausto Lealli i va arribar a versionarla fins i tot el gran cantant de
soul nord-americà Wilson Picket. La van publicar Los Catinos en un EP editat
per Belter i en el qual la cançó estrella va ser "La balada de Bonnie y
Clyde" de Georgie Fame i també contenia "Canción para ti" i
"La Tramontana"
amb la que es van presentar al Festival de San Remo de 1968 defensant-la amb el
cantant francès Antoine. És clar que el tema que estem escoltant també es va
publicar en format single amb " Canción para ti " a l'altra cara i
que havia estat la guanyadora en el San Remo en la versió del seu autor, el
catante italià Sergio Endrigo es tractava d'arribar a les economies més
reduïdes. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los
Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de conservatori i
l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels
també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat
pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los
Pekenikes, Los Estudiantes i 
Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren
encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen
ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí
(cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser
substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra
solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè
músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va
tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts
catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels
Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los
Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los
Javaloyas, els millors grups versioners de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24
discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la
moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia
quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els
seus èxits.
Juan y Junior – La caza
La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes
de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que
els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar
que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan
y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una popular discoteca de Madrid. Va ser
una carrera curta, poc més de dos anys, però van treure set singles, en
realitat van gravar sis, però n'hi havia un versionant una de les seves cançons
al català, a part d'un LP recopilatori editat l’any 1969 i uns quans en els que
cantaven en anglés i frances, inclus creiem que en italià. Aquest tema era la
cara A d’un single 
amb “Nada” a l’altre cara i que es va publicar l’any 1967,
de fet va ser el seu primer single com a duet i es va vendre molt bé. Per cert
que Juan y Júnior també van fer cinema i aquí al blog ja us hem posat el poster
d'una pel·lícula d'ells que va ser diritgidas per Pedro Olea. Sols van fer-ne una
de pel·lícula, quan estaben a punt de començar la segona es van separar. La
veritat és que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan y Júnior va ser per
culpa de Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males
llengües deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella
sentimental eren ells dos. Com es la gent de mal pensada! Es clar que quan Juan
Pardo es va dedicar, entre altres cosas, a produïr a Camilo Sesto que
físicament s'asemblaba i molt a Júnior, alguns d'aquells periodistes van tornar
a parlar.
Los Javaloyas – Los días de Pearly Spencer
.jpg)
En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968
trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va
compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per
porter de futbol i al que un accident va convertir en catant, més o menys el
que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol
de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora
Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia
des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el
va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més
important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP
també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que
fue”. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis
Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael 
Torres
amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet,
Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant,
bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la
flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya,
concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van
compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del
grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, alló va significà la fi del grup
Els 5 Xics – La otra tarde
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al
barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van
gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del
"Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el
gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5
Chics van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem ara “La otra
tarde”, va ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5 Xics, encara que
no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i
guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón
Asensio, el cantant José Luis 
Ballester,
José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser
declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb
diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes
gravacions consten com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics. De fet cinc ho van
ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El
segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és
molt interessant i us el recomanem.
Los Salvajes – Massachusetts
És curiós, però en les vuit temporades que El Temps Passa
... i la música queda surt a l'aire, hem escoltat al programa diverses versions
espanyoles de "Massachusetts", el gran hit de The Bee Gees que va
compondre Robin Gibb, però mai hem posat la versió que van realitzar Los
Salvajes i això que és genial, per tant avui reparem l'error i com ens heu demanat, aquí la teniu.
Des d'un single que Los Salvajes van publicar l'any 1967 des EMI-La Voz del seu
Amo i amb "El Don Juan", a la cara B. La veritat és que aquest tema
pateix d'un excessiu arranjament orquestral, però a la vegada també aquest és
el seu encant. Gaby recrea la cançó i la fa seva i això val la pena. Los
Salvajes eren Gabriel Alegret a qui coneixíem com Gaby (cantant), al costat de
Andy González (guitarra), Francisco
Miralles (guitarra), Sebastià Sospedra Moya (baix) i Delfí Fernández (bateria).
Curiosament es diu que a Delfí els seus pares li van comprar una bateria per
poder salvar el mobiliari de la casa ja que ell i amb una mena de baquetes, es
dedicava a tocar utilitzant tots els mobles de la llar familiar com a
instrument de percussió. Quan en els seus principis Los Salvajes van realitzar
una gira per Alemanía, Delfí va haver de tornar-s'en per problemes d'edat, Més
tard i
quan van tornar a Barcelona, va ser un altre vegada el batería de Los
Salvajes. Ara us explicarem una curiositat sobre Robin Gibb, l’autor de la
cançó. El 5 de Novembre de l'any 1967 Robin Gibb i la seva núvia Molly que era
secretària de Robert Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar en Hither
Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes mortals i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van
resultar il·lesos i el músic va treure a diverses persones de la runas dels
vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres de distancia, Maurice Gibb, el
bessó de Robin i també component dels Bee Gees i que ja va morir, es va aixecar
de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a
Robin". Barry Gibb va manifestar temps després que aquest esdeveniment va
fer que Robin Gibb es tornés més sensible i poc més tard va compondre un tema que
va ser número 1 a
mig mon, es tractava de "Massachusetts". Volem des d’aquí al programa
rendre un homenatge a Robin Gibb que va morir a causa d’un càncer el 20
de maig del 2012, el músic tenia 62 anys d’edat. 
Los Mustang – El ritmo del silencio
Aquesta cançó amb la que conclou El Temps Passa… i la
música queda d’avui, va ser un dels grans èxits del "dúo" americà
poer excel·lencia, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora
del film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy el van aconseguir
els americans per "Mrs. Robinson", també de la mateixa banda sonora.
Aquí ens la versionen ara Los Mustang amb el títul “El ritmo del silencio” quan
originalmente és deia “Los sonidos del silencio”. La banda barcelonina liderada
pel cantant Santi Carulla que parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes
del segell barceloní Divucsa que estava al Passeig de Carles I. Per cert originalmente la cançó es titulaba "The sound of the silence", però
aixó no te masa importancia 
perquela passada temporada la vam escoltar
versionada per els mallorquins Los Talayots que també van cambiar-li el nom i
la van titular “La voz del silencio”. La veritat es que aquest EP publicar
l’any 1966 es el disc que millor es va vendre en la carrera de Los Mustang, és
clar que la cançó estrella va ser "El submari groc", superan i molt
aquí al pais, les vendes del “Submarino amarillo” dels seus autor, els Beatles
i a part, Los Mustang també van incloure en aquest EP “El Gran Flamingo” que
ere dels Manfred Man i “Verano en la ciudad”, aquesta el gran èxit dels
novaiorquesos Lovin' Spoonful, un grup liderat per John B. Sebastian. Aquest EP
de Los Mustangs va superar les 130.000 copies venudes. Los Mustangs son el
millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi
Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt
a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i
1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars.
Acabarem per avui El Temps Passa... i la música queda, peró
tornarem la propera setmana, ara us deixarem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa. Som Quimet i Mario i tanquem la
paradeta. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario