El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 26 de junio de 2013

El Temps Passa Programa 27-06-2013

Avui tanquem la setena temporada de El Temps Passa... i la música queda, un programa fet sobretot amb il·lusió i records que vam començar en una emissora del Camp de Tarragona i poc a poc es va anar unint a altres emissores municipals fins que es va sumar al banc de música de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i va anar ampliant el camp de cobertura. Aquesta temporada la tanquem sortint a l'aire a través de 16 emissores que nosaltres sapiguem, a Catalunya i Balears, totes elles consten al blog amb els enllaços corresponents, clar que sabem a través de fonts de la Federació que s'emet a altres que no tenim controlades i per això no les podem tenir en compte en els corresponents blogs, ho sentim. Esperem que al setembre, quan tornem amb la que serà vuitena temporada, altres emissores hagin sumat El Temps Passa a la seva programació. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, en posem en marxa a El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem el programa amb alló de

Obrim la Paradeta

Los Gritos – Los molinos de la Mancha

La cançó més important en la carrera de Los Gritos va ser “La vida sigue igual”, composada per Julio Iglesias i amb ell la van defensar i van guanyar el Festival de la Cançó de Benidorm de 1968, la foto és del moment en què tots plegats van rebre el trofeu. La veritat és què la carrera de Los Gritos anava molt més enllà d'aquesta cançó i com mostra avui per obrir el programa i recordar a Manolo Galván que ens va deixar el passat 15 de maig, als 66 anys d'edat, a causa d'un emfisema pulmonar, en un hospital de Bella Vista, a les afores de Buenos Aires, us hem seleccionat aquest tema que era precisament la cara B del single “La vida sigue igual” i que també la van defensar al Festival, però no va guanyar. És una gran cançó que podem dir que va passar pràcticament desapercebuda a causa de èxit de l'altra, però que ens ofereix una perspectiva de Los Gritos molt més reivindicativa, de fet la lletra podria considerar-se "cançó protesta" i els arranjaments englobar-se dins de l'incipient soul que ens arribava dels Estats Units. Los Gritos van gravar per Belter i eren tres andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra (guitarra) i José Ramón Muñoz (bateria) al costat del seu cantant i líder, l'alacantí Manolo Galván. Van intervindre a la pel·lícula "Abuelo madein Spain". A principis dels 70 i amb camvis entre els membres del grup, es van convertir en La Zarzamora i després d'un sol disc gran i uns quans singles, Manolo Galván es llança en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, va marxar cap a Argentina on va tenir una brillant carrera, s’havie retirat oficialment feia ja un parell o tres d'anys.

Eurogrup – L’Estiu a ciutat

Aquesta és una bona versió del "Summer in the City" dels Lovin' Spoonful, la banda de Nova York liderada pel cantant i guitarrista John B. Sebastian, realitzada en català per el Eurogrup que inicialment es deien Los Fènix, es van crear a finals de 1966. El Eurogrup eren una bona banda. El bateria era Juan Adriano Barras Rojo que va néixa a Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon disc, un single editat l'any 1968. Del primer, un EP publicat l'any 1967 per Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda. En el disc es van incloure tres versions: "Perdo l'esma" versió del "I'll go crazy" de James Brown, "Que passa amb els duros" que era una versió en català del "Get out of my life, woman" d'Allen Toussaint i "A la vora de l'aigua" dels Righteous Brothers. Los Fénix van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri de Gràcia. El bateria Juan Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los Eurono i després s'incorporaria a Los Pioners substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert, actualment resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de Sant Climent i és membre de la Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup resideixen a les Balears.

Eddie Lee Mattison – Good things and band things

Eddie Lee Mattison era un cantant de color que es movia molt bé en el món del soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un disc en directe a Maddox amb el nom de la sala per títol que va publicar Edigsa. El single del qual us extraiem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, el va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb  "Reality" a la cara B, totes dues cançons van ser escrites pel propi Eddie Lee  Mattison. També va treballar per el segell Ariola. El cantant i compositor nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què militaven Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman (guitarres), Bernard Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine Marbouet (saxo), Rudy Jones (saxo) i destacar la tasca de l'organista Mathias Sanuelin que utilitzava un Hammond. Eddie Lee  Mattison es va dedicar a versionar temes clàssics del soul americà per locals catalans i també va treballar molt per França, però mai va deixar d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs, propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va treballar molt a França.

Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está

Ara anirem cap a terres valencianes. La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las millors veus del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno, de veritable nom Emilio Baldoví, va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, a la foto veureu l'estat com va quedar el seu cotxe.

Los Bravos – Bring a little lovin’

Aquesta cançó que es va publicar en single, va donar títol a la segona pel·lícula de Los Bravos "Dóna'm una mica d'amor" de 1968 que en un principi pensaven titular "Los Bravos 2", peró quan el film es va estrenar el van cambiar. La cançó està interpretada en anglès. Es va editar l’any 1967 com a avançament del film i va ser el seu vuitè single, amb "Make it last", una bona balada, a la cara B. Aquest tema va ser una composició de Vanda i Young, dels Easybeats, composada per a Los Bravos per encàrrec d'Alain Milhaud. Cal dir que encara que aquest tema està interpretat en anglès, Los Bravos també van gravar moltes cançons en espanyol, però hem de reconèixa que l'alemany Mike Volker Kögel, encara avui en dia es mou millor en l'idioma de Shakespeare. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima els grups Los Sonor i Mike & The Runaways. Mike  (cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix) tocaven en els segons, mentre que  Tony Martinez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) tocaven en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als Estats Units. A França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el tema en un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de les vendes. Los Bravos  van ser un muntatge mà a mà entre la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va ser en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer Jovellanos, era la primera vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La cadena SER va retransmetre en directe aquell concert. La pel·lícula "Dame un poco de amor", dirigida per José María Forqué, anava de xinesos que de xinesos no tenien res ja que tots ells eren més espanyols que els molins de la Manxa, bé, la protagonista femenina va ser Rosenda Montero que tot i fer també de xinessa, la noia era mexicana i ja va treballar en "Els Set Magnífics" amb Yul Brinner i a "Ninette i un señor de Murcia" amb Fernando Fernan Gómez, entre molts films. Alguns altres dels temes del film van ser composats per Harry Vanda i George Young. Aquesta banda sonora va ser el tercer LP de Los Bravos.

Los Géminis – Eres algo salvaje

Aquest va ser un dels grans èxits del grup britànic The Troggs al costat de "Una noia igual que tu" i us l'hem extret d'un EP de Los Géminis publicat l'any 1966 per Discos Àlma en el què es va incloure "Bus Stop "de The Hollies, "Mama" de Mark Charron que també va gravar Tony Ronald i "Tiempo". Los Géminis no van ser un conjunt trencador, però van treure uns quants discos fins a finals dels 70. Van començar sent cinc components, però al final de la seva carrera eren 6, fins i tot pensem que van arribar a tenir dues noies i tot. Van ser versioners i ells van gravar uns quants discos amb temes del bubblegum pop nord-americà. La veritat és que res recordem de Los Géminis malgrat la seva discografia, vuit o nou singles, si us podem dir que a més de gravar per a Discos Alma ho van fer amb Berta i quatre dels seus singles es van publicar amb Vergara, possiblement els més comercials. La veritat és que no hem trobat informació de Los Géminis i és que amb aquest nom hi ha bandes a Sud-amèrica, Tenerife i un munt de llocs més, nosaltres així de passada recordem una agrupació de ball especialitzada en hotels i que eren de Reus. El que si creiem és que Los Géminis que estem escoltant eren catalans, però tampoc estem segurs.

Lone Star – Nuestra generación

Aquesta cançó que va ser el gran èxit de The Who al principi de la seva carrera, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los Salvajes que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de referència, fins i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però van ser Lone Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors EP's, publicat per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve Sloopy" de The McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff Beck que la va gravar quan militava a The Yardbirds i "Los domingos" que la veritat, no recordem de qui era. Estem convençuts que és un dels seus discos més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè nosaltres sentim debilitat per La Leyenda. Considerem que Lone Star van ser el millor grup espanyol dels seixanta i també part dels 70. En aquest enregistrament són la millor formació en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó històrica, en les set temporades que portem sortint per antena, mai l'havíem posat. Curiosament el seu últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar la fi de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzística per a l'època.

Els Anuncis dels Records

Avui i com nosaltres som molt transgressors i una mica gamberrets us hem seleccionat una sèrie d'anuncis que avui dia estaria prohibit incloure'ls en la programació de qualsevol emissora i és que es tracta d'anuncis de begudes alcohòliques. És clar que nosaltres els hem portat pel seu valor com a part de la història de la ràdio en aquells anys de transició i canvis. Per descomptat la beguda és una cosa que aconsellem que controleu i tingueu molta cura que després s'agafa el cotxe i passa el que passa, els accidents, en massa ocasions mortals. Perquè no sigui tan fort començarem amb alguna cosa per acompanyar el licor.

Coca-Cola Grande (Hermanas Navarro)

En aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre tot gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.

Aceitunas la Española

Per que la beguda no ens posi massa bé, recomanem anar picant i per aixó us portem, las Aceitunas La Española que “están rellenas de rica anchoa” i que són “Una aceituna como ninguna” com deien els eslògans publicitaris de la marca, sorgeix l'any 1941, va ser una creació d'Alfredo Alberola. Encara horas d’ara, continua sent una de les principals marques del mercat. L'any 1940 i després de la guerra civil espanyola es va iniciar una nova etapa en l'economia espanyola. A poc a poc el mercat espanyol va buscar nous productes. Alfredo Alberola, amb visió de futur, va entendre que l'oliva farcida d'anxova, una deliciosa tapa artesanal en aquella època, es convertiria en un producte genuí a la nostra arrelada cultura del vermutet i va fundar l'any 1941 "La Española", una companyia que va unir des del seus orígens, la creativitat en el desenvolupament de nous processos i la capacitat d'innovar en els mercats. Avui les olives farcides són una cosa habitual en prestatgeries de qualsevol supermercat, però en aquelles èpoques era una cosa molt casolana. Doncs hem d'agrair-ho a Aceitunas La Española que per cert, avui dia ja no només estan farcides d'anxova, porten pebrot, aumetlles i altres productes.

Ginebra MG

Ara començarem amb aixó de l'alcohol, anirem de ginebre per poguer combinar amb la coca-cola d’abans i fer-nos un cuba-libre, bé amb ginebre es deia un raf. Una de les ginebres espanyoles que es va publicitar molt bé i va tindre una bona distribuició comercial va ser la Ginebra MG que la veritat, no sabem si encara es comercialitza, però pensem que sí. És una ginebra clàssica espanyola, fabricada per Destilerías MG, propietat de la família Giró, amb llarga tradició en begudes alcohòliques, radicada a Vilanova i la Geltrú, a Barcelona. Ara bé, en el món de la nit reconeixem que la ginebra estrella va ser Larios. La veritat es que amb tant d’alcohol avui acabarem malamente o pot ser massa bé. Xiquets, xiquetes, a controlar-se.

Magno

En aquest anunci del llavors conyac Magno, posteriorment brandi, ens parlen de preus i ens diuen que una ampolla de Magno costa als Estats Units 398 pessetes, 364 a Bèlgica, 387 a Alemanya i ens diuen que a Espanya com sempre que pels càlculs sobre l'època podem considerar que havia d'estar sobre les tres-centes i poc. És clar que actualment i tenint en compte que un euro equival a 166,386 de les antigues pessetes, com ens recorda Quimet, costa al voltant de 10 euros, feu càlculs del que ha pujat el cost de la vida tenint com a exemple aquesta ampolla de Magno. Gran és de cellers Osborne i avui dia segueix sent una de les marques estrelles al mercat, fins i tot es ven un etiqueta negra que suposem ha de ser de 12 anys, encara que la veritat és que nosaltres no som el que es pot anomenar bevedors, de fet Quimet només beu vi en els àpats i Mario al màxim que arriba és a un cigaló, un “carajillo”, i sols en algunes ocasions.

Anís las Cadenas

Un anís molt popular va ser el Anís Las Cadenas que va començar a ser elaborat per la família Esparza a finals del segle XIX. Primer com Anís de Pablo Esparza, fins que l’any 1909, es realitza el registre de la marca "Anís de les Cadenes". El canvi de marca va vindre provocat a causa del lloc on estava el celler, una cruïlla de camins situat al costat i a la qual es coneixia com "encreuament de la cadena" a causa d'una llarga cadena que havia col·locada per poguer lligar les antigues cavalleries. Van començar a cridar al licor el "anís de la cadena" que era coneguda a tota la comarca i el nom va ser imposant. A principis del segle XX, coincidint amb la primera expansió del producte en províncies limítrofes, va passar a ser conegut com el Anís de las Cadenas de Navarra i finalment Anís Las Cadenas. Però nosaltres ens reiterem amb les nostres convinccions patries i tot i reconeixa que és bo, ens agrada molt més el Anis del Mono. Per cert que en aquells temps el conyac ere per els homes i l'anís per les dones.

Ponche Decano i coñac Caballero

Us  portem ara un producte a triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de conyac o ponx, a escollir, això si, el cognac es Decano i el ponx Caballero, val a dir que el Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser el seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830 i va ser creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot l’estat i al extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va posar la veu, la cançó i també la seva imatge per als anuncis enfocats básicament a televisió. Fa poc temps Peret va promocionar una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano i es que el nostre rumber seguix en actiu, sense perruquí, aixó si.

Coñac Fundador

El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va dir a aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que en propers programes parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador, però serà la propera temporada.
Altres anuncis gràfics de licors

I ara a El Temps Passa… i la Música Queda, marxarem cap a Catalunya.

La Música que és Feia en Català

Joan Ramon Bonet – Cançó de s’amor perdut

Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet (a la foto al castell de Bellver) perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure enel seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967. L'any 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució de la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, va ser versionada per Joan Manuel Serrat en l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver escoltat Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE.

Font Sellabona – Una noia extrangera

Va ser considerat el Trobador de Catalunya, es diu Font Sellabona i aquest tema us el hem tret d'un EP que precisament es va titular així "El Trobador de Catalunya" que va ser publicat per Discophon en el 1964.y en aquest tema ens parla de les vicissituds de un jove que lliga a la costa com un desesperat, però després totes aquelles estrangeres porten els seus problemes ja que amb la majoria d'elles no es pot ni entendre ja que el nostre jove no sap idiomes. Es tracte de Josep Font Sellabona 2010. Font Sellabona va ésser un dels pioners de la Cançó en català, es a dir la Nova Cançó, ja que ell va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía” conduït per Joaquín Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any 1961. En total Font Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a dir que les seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montrava una Catalunya molt romàntica i conservadora sense masses reivindicacions socials. Aquesta canço es trobava al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també "A Emili Vendrell", "El paraigues" i "Les veles". Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert al públic a la Vila Vella de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat de l'impressionisme.

Pau Riba – Noia de porcellana

Amb tota seguretat la cançó més popular en la carrera de Pau Riba és aquesta "Noia de porcellana" que va gravar l'any 1968 i anem a escoltar avui a El Temps Passa... i la música queda, de fet i per a molts era l'única cançó destacable de la seva llarga carrera discogràfica, clar que quan Serrat la va versionar magistralment en l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país", molts han canviat d'opinió i pensen que en la cursa de Pau Riba... ja ni aquesta. Pau Riba va néixer a Palma de Mallorca el 7 d'agost de 1948. va dissenyar unes quantes portades de discos per al segell Concentric, paral·lelament al seu treball com a cantautor amb aires rockers. Fou Maria del Mar Bonet qui el va recolzar i va intentar que fos acceptat per Els Setze Jutges, però no va ser així, al Pau no el van trobar un personatge adequat i el van rebutjar, clar que també per mediació de Maria del Mar Bonet, va ser acceptat en el Grup de Folk. És clar que algunes fonts d'internet diuen que ell va ser un dels fundadors, no és cert. La veritat és que Pau Riba i Romeva sempre va ser un transgressor en les seves cançons i concerts. Us recomanem veieu la pel·lícula del Canet Rock 75 i al·lucinareu amb la seva actuació i sobretot la seva "posada en escena" (a la foto del costat). Mario recorda un concert realitzat a Mataró (a la foto abaix) en el què va sortir a escenari amb un negligé, calces i sostenidors... en fi, és Pau Riba

The Beatles – Bésame mucho

Això si que és una tota una curiositat que avui us portem a El Temps Passa… i la música queda. Son The Beatles cantant el "Bésame mucho" amb frases en castellà. És una de les cançons recuperades fa anys i que es diu van gravar en les sessions en que Els Beatles, dient-se The Beat Brothers, acompanyaven a Tony Sheridan i que a Mario li va descobrir el seu amic Mikel Barsa que posseïa els drets del màster i el va publicar en uns recopilatoris confeccionats per regalar amb revistes, entre elles Cambio 16. A la seva vegada Mario li va descubrir el tema a Quimet i ara os toca a aquells de vosaltres que no la coneixeu, així tots contents. En aquest enregistrament, tot i la foto de la portada del single, el bateria no es Ringo Starr, és Peter Best, un home que ha mort no fa massa i al que avui sols es recorda per que va ser el primer batería dels Beatles, oblidant la seva bona carrera, i al que Brian Epstein es va treure de sobre rápidamente, básicamente per que resultava més difícil de controlar (a la foto els primers Beatles). El cert es que aquesta versió del "Bésame mucho", juntament amb 14 cançons més, es va gravar també durant la famosa audició en els estudis Decca, l'1 de gener de 1962 i en la qual van ser rebutjats pel segell i en aquest tema el cantant és Paul McCartney, quan finalmente es va editar el disc es va titular “The Decca Tapes”. The Beatles van tornar a gravar-la l’any 1969 en els estudis Apple i es va publicar en el film "Let it be". "Bésame mucho" és una cançó escrita l’any 1940 per la compositora mexicana Consuelo Velázquez que al seu torn es va basar en l'obra d'Enrique Granados "La Maja i el Ruiseñor" de la suite "Goyescas". Emilio Tuero va ser el primer en gravar-la, però el que la va fer mundialment coneguda va ser el xilè Lucho Gatica. L’any 1999 va ser declarada la cançó en idioma espanyol més cantada i gravada de la història, excloent d’aquesta llista les nadales i el “Cumpleaños feliz”, per soposat.

Los Ángeles – La ayuda de la amistad

Com nosaltres som molt amics dels nostres amics i hem parlat de The Beatles, escoltarem una de les seves cançons més emblemàtiques i que va ser el primer gran èxit del cantant britànic Joe Cocker. Ens la porten un dels millors grups de pop vocal de l'època, es tracta dels granadins Los Angeles que Quimet sempre afirma són els millors versioneros vocals dels The Beatles a Espanya. Quimet ens explica que en cada un dels seus concerts oferien dues parts, la primera eren els seus èxits i la segona, tot versions de The Beatles. Los Angeles van sorgir de Los Ángeles Azules quan el seu cantant Julian Granados va marxar. Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar també a cantar i va començar l'èxit d'aquest bon grup, de la mà del productor Rafael Trabuchelli i gravant en els estudis Torrelaguna de Madrid per al segell Hispavox. Si bé abans van treure amb aquesta nova formació un EP ancara com Los Ángeles Azules. Per cert que Mario va coincidir amb ells en una sola ocasió, sent teloner de Los Angeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar amb molt de retard i el grup de Mario va haver de tocar gairebé una hora més per cobrir la seva tardança, però quan Los Ángeles van arribar van demanar que els deixessin els amplificadors i la bateria ja que sembla ser havien patit un petit accident. Era una Ludwing que el bateria encara estava pagant i es va negar. Finalment van arribar a un acord tripartit la sala, Los Ángeles i el grupde Mario. Aquests cobrarien un increment en el caché, els deixarien els seus instruments i Los Ángeles cedirien per a la segona part al grup de Mario l'equip de veus i microfonia, compta que es tractava d’un Semprini. És clar que quan Los Ángeles van acabar l’actuació, van desmuntar tot el seu equip i se'l van emportar sense complir el pacte. Mario que sempre ha tingut mala llet, va voler sortir darrera d'ells per dir-lis de tot menys bonics i deixar-los algun record de Catalunya, però el “pipa” al que li deien Bugalu ho va impedir sense donar-li explicacions. Quan a la nit van arribar al local d'assaig. casualment en una bossa que va treure el “pipa” somrient, van sortir uns micros Semprini que pel que sembla Los Ángeles "van oblidar".

Los Beta – Congratulations

Van sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta Quartet per passar posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los Beta que és com se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis entre els components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Aquest disc, un single, es va publicar l’any 1968 a través de Sonoplay, va ser el tercer disc amb aquest segell, però van començar sent artistes d'EMI La Vos de su Amo. La veritat és que el single es centra en el Festival d'Eurovisió ja que a la cara A trobem la seva versió del "La, la, la" de Massiel que va guanyar en nom d'Espanya al Festival d'aquell any i a la B aquesta versió del que va ser el segon premi i que originalment la va interpretar Cliff Richard. La veritat és que els anglesos mai van acceptar el segon lloc i molts van ser els que van afirmar que hi havia hagut tongo i que els vots alemanys que van decantar el triomf cap a Espanya havien estat comprats pel llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. Nosaltres no ho creiem així, però a veure qui convenç els anglesos del fet que havien estat derrotats per una espanyola... clar que ells segueixen tenint el Penyal. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època. Creiem que el cantant va crear posteriorment el grup Miguel Moreno y Los Dinos.

Dúo Dinámico – Rock and roll de la alegría

Nosaltres creiem que aquest tema era la primera composició propia del Dúo Dinámico que es va publicar en disc, pero parlan amb Manolo de la Calva ens va dir que no, la primera que van escriure va ser "Linda muñeca" i despres va vindre "Quince años tiene mi amor", peró ara escoltarem al programa "El Rock and roll de la alegría" una peça plena de ritme on Manolo i Ramón demostren que des del principi sabien el que volia el públic i l'hi van donar. Es tracta d'un EP publicat l’any 1961 per EMI. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i per demostrar-ho van oferir un concert el 19 de desembre del 2010 al Palau de la Música, a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant els seus 50 anys i desgranant bones melodies. Era per revalidar el seu èxit, ja que el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona, omplint el local de gom a gom en ambdues ocasions, amb fans arribats i sobretot "arribades", de tota Espanya. Aquest estiu us adelantem que faran un concert a Tarragona, per les Festes Majors, però ara no us podriem dir si serà per Sant Magí, a l’agost, o per Santa Tecla, al setembre. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010. I és que pencaires, el que es diu pencaires, Manolo i Ramon ho són i molt.

Los Caliope – Joven enamorada

Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta cançó que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda. Aquest disc, un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los Calíope del "A Teenager in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort Shuman. Poc us podem dir de Los Caliope, la noia era Maria Elvira, dels tres nois no recordem el nom, encara que podem dir que també cantaven. Les quatre cançons d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD recopilatori de música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i 70 vol, 7". En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.
Els valencians Los Calíope

Manolo Galván – Hijo de ramera

Aquesta és posiblement la millor cançó en la carrera del cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant i que en els seixanta va ser líder de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidor l’any 1968 amb “La vida sigue igual” i que despres es van reconvertir en La Zarzamora. Va morir el 15 de maig passat, als 66 anys d'edat a causa d'un emfisema pulmonar, en un sanatori de la localitat de Bella Vista, a les afores de Buenos Aires  Avui el recordem per tancar aquest darrer programa de El Temps Passa… i la música queda. Quan Manolo Galván va compondre i gravar aquesta peça que escoltem ara, la discogràfica no va tenir pebrots de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i van haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no me levanto" i així es va publicar. Finalment Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya, de les emisores de radio-fórmula i els censors, s’en va anar cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. Allà Manolo Galván va tornar a gravar-la, amb arranjaments musicals més agressius i aquesta vegada amb el títol original "Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem ara. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li al seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es que la lletra passes la censura i el títol, per una sola paraula, no.

Abans de recollir i fotre el camp aquí us teniu la nostre Pin Up d’aquesta setmana i la xiqueta semble estar praparada per marxar-se també de vacances, aixó la posa molt tristona.


Conclou amb aquest programa d’El Temps Passa... i la música queda d’avui la setena temporada, nosaltres ens dedicarem a preparar nova música d’abans per compartir amb tot volsaltres i per descomptat, també ens prendrem uns dies de descans, ens agradaria que fos "Lluny del mundanal soroll", però això no sempre és possible. Com deien a les escoles quan ens suspenien alguna assignatura "Ens veurem al setembre" i passarem llista. Volem que estigueu totes i tots i ens estem referint a la carretera. Aquells que agafeu el cotxe aneu amb compte, us volem vius i il·lesos quan ens retrobem al setembre. Us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nasaltres baixem la paradeta i fins setembre.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres