El Temps Passa Programa 06-06-2013

Les coses estan en continu moviment i encara que resulti un tòpic, la vida sempre segueix i tot evoluciona a mesura que passen els anys. Avui a La Parrafada recordarem a la Família Telerín, aquells simpàtics ninots que anunciaven per la televisió a la mainada que havia arribat l'hora d'anar-s’en a dormir. És una cosa que també ha canviat i molt. Avui en molts casos, la gran majoria d'ells, són els nens i nenes que decideixen quan volen anar-s’en a dormir i els pares ho toleren condescendentment "No coartem el lliure albir", alló del "albedrío", diuen molts. Però algú té en compte que per sobre del que un infant "vol" es troba "el que a l'infant li convé"? L'endemà han d'anar a l'escola a estudiar i a més es troben en edat de creixement On queda allò del descans necessari per poder rendir? Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa avui en posarem en marxa a El Temps Passa... i la música queda, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los 4 de Asís – Digan lo que quieran

Molt poc podem dir-vos d'aquest grup Los 4 de Asís, llevat que van sorgir en els anys seixanta a l'illa de Mallorca i van gravar un parell d'EP 's per al segell Discophon. En totes les seves fotografies promocionals i portades dels discos, aquests quatre nois apareixien vestits amb hàbits franciscans, però de color blau fosc. Aquest tema que us portem ara es va editar en un dels seus dos EP’s i va ser editat per Discophon l’any 1966, en el disc també es van incloure “El figitivo”, “Buscando la,luz” i “No te vayas al cielo”. Hem trobat algun comentari sobre ells a internet dient que  Los 4 de Asís volien catequitzar la joventut a través de les seves cançons, totes elles amb missatges moralitzants i de pau. Escoltant els seus dos discos hem de reconèixer que les lletres de Los 4 de Asís pretenien apropar la joventut al Senyor del sobre àtic, però la veritat és que tal i com estan les coses en aquest món nostre, entre violència, lluites fratricides, problemes laborals i corrupció política, potser hauríem de plantejar-nos la necessitat de grups així. Ells volien apropar a la joventut un missatge de fe i esperança. Segons hem pogut esbrinar, encara que no confirmar, Los 4 de Ásis eren veritablement quatre joves monjos franciscans, alguns d'ells professors de música de La Porciúncula, a s'Arenal, a Palma i actuaven sovint en aquesta escola. Per cert, les fotos de les portades dels seus dos discos, estan realitzades en aquest col·legi.

Los Continentales – El último tres del espacio

La veritat és que la música instrumental al més pur estil surf music, però mirant a The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Los Relámpagos, Los Flaps i Los Sonor, encara que altres grups van incursionar en el gènere, molts d’ells van alternar el seu repertori a base de temes instrumentals i cançons amb veu. Un grup destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta al país van ser Los Continentales que es van formar al 1962 i van gravar el seu primer EP, en el qual es va incloure aquest tema, versió d'un èxit de The Spotnicks l'any 1964. En aquest disc, editat per Belter i amb quatre cançons instrumentals, també es va incloure una versió del "Don Quijote" d'Augusto Algueró que escoltarem un altre dia perquè és francament bona, a més de l'avui ja clàssic "Hava Naguila" i "El mar cruel" que era una versió de The Dakotas, la banda d'acompanyament de Billy Kramer. Curiosament el guitarra solista en aquestes gravacions és Álvaro Yébenes que demostra tenir una gran qualitat com a instrumentista, però que posteriorment passaria a tocar el baix. També integravan Los Continentales, a part de Álvaro, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix)  i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique, va entrar José Manuel Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas, Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los Canarios com baixista. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any 1968. Per cert, creiem que és al Perú on existeix un altre grup amb el mateix nom, res a veure amb ells. La veritat és que a Amèrica hi ha un parell de grups que es diuen així.

Gelu – Twist, twist, twist

Tenim que reconeixer que en la amplia carrera de Gelu, aquesta catalana d'adopció,si bénascuda a Granada, aqwuest EP de 1962 es possiblement un dels més oblidats i no estave rés malament, per aixó el recuperem ara a El Temps Passa... i la música queda. A part del tema que escoltem ara i que ens arriva a ritme de twist i per triplicat, en el disc també es van incloure “No me puedo quejar” que era una versió de Editt Piaf, “Déjenme en paz” i “El puente del sol”, tambié versions. María de los Ángeles Rodríguez Fernández, va néixer a Granada l’any 1945 i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta, però tot i que va debutar a  Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb el cantant Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé sembla ser que aquest li va demanar en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir fer-ho amb el també cantant Santy Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. L'any 1968 i després de casar-se, tant Gelu com Santy es van retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar i altres negocis. Curiosament Gelu mai va “tornar”. Per cert, els cridets característics de Gelu i que també va fer servir Li Morante, ja els van utilitzar anys abans que elles Torcuato y los Cuatro.

Los Pájaros Locos – Mira como bailo yo

Ells són Los Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans de la Costa Brava. Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu de Los Pájaros Locos un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) i Lucho Guerrero (bateria). Le veritat es que Los Pájaros Locos van ser un bon grup, un dels millors que van sorgir a principis del seixanta, pero es van quedar estancats dins del twist i aixó els hi va fer mal. Quan es van desfer Piero Carando va marxar amb Los Gatos Negros. Aquesta cançó la havie gravat l'italià Ennio Sangiusto i es trovaba a un EP de 1964 on també hi eren “Corazón” de Rita Pavone, “Despeinada” de Palito Ortega i “Si de mi te alejas” que pensem que posiblement fossi seva. Junt a Los Ticanos i els Golden Quartet, van ser els primers conjunts catalans que van actuar a les matinals del Price de Madrid.

Adolfo Ventas – Memphis, Tennessee

L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca "rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la qual ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics com vosaltres o nosaltres, però que va ser un dels noms importants quan el gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i Madalena Iglesias, també versiona en aquest EP "La casa del sol naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i “Contigo en la playa”, un clàsic italià. Per cert, no hem de confondre a aquest Adolfo Ventas, cantant, amb el gran saxofonista ampostí del mateix nom i cognom.

Lone Star – Ocho días

Un dels millors EP s en la carrera de Lone Star als quals en el món musical es coneix com "la leyenda", és aquest del qual us extraiem el tema que escoltem ara i que era una versió del "Eight days a week" de The Beatles i que curiosament no recordem que mai l'haguéssim posat al programa i això que portem set temporades en antena, cosa que ens van recordar uns amics de Cadaqués en un correu. El tema estrella de l'EP va ser "Comprensión" que era la versió del "Don't let me be Misunderstood" de The Animals, "La playa" de Marie Laforett i "De dia y de noche" que va ser una genial versió del "All day and all of the night "dels britànics The Kinks, la banda de Ray Davies. Es va publicar l’any 1965 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. És curiós però Lone Star van ser durant molts anys un grup de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment van aconseguir demostrar que amés de grans instrumentistes, recordeu que tots ells tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també eren bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels seixanta com “La leyenda”, “La Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus labios”, “Viejaestación” i tantes altres. Inicialment i també per imposició de la discogràfica, signaven els seus discos com a Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miró (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria). A finals dels seixanta van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.

Los Bravos – Black is black

Aquesta és la cançó més important en la carrera de Los Bravos i els va col·locar en una privilegiada segona posició en les llistes britàniques i la quarta als Estats Units, sent el primer grup de rock espanyol que aconseguia ficar-se en el Billboard. "Black is black" va ser el seu quart disc petit, es va publicar l’any 1966 amb "No se mi nombre", en anglès, a l'altra cara, és clar que aquest tema ja l'havien inclòs en el seu primer EP i també en el seu primer single, cantat en castellà, això si. Aquesta cançó la va portar l'arranjador Ivor Raymonde i curiosament ells no volia gravar el "Black is black", no els agradava, però tenien un contracte amb el productor Alain Milhaud mitjançant el qual aquest era amo fins i tot de la seva ànima i els va obligar a gravar-la, de fet es deia que ells no van tocar en els seus primers discos, ni tampoc en aquest, Alain Milhaud va posar músics profesionals per tal de millorar la qualitat de l'enregistrament i estalviar hores d'estudi i quan es van adonar el disc era al carrer i ells sense assabentar-se de rés, clar que el temps i el públic, van donar la raó al productor. Los Bravos sorgeixen de la unió de músics de Los Sonor i Mike & The Runaways, enmig d'un circ mediàtic. Inicialment havien de dir-se Los Nuevos Sonor, però Alain Milhaud i dins d'una esplèndida estratègia comercial es va muntar conjuntament amb una cadena de radiofórmula un concurs radiofònic per escollir nom per al grup, resulta molt sospitós que quan es va saber que el nom seleccionat per els oidors era Los Bravos, el primer disc ja estigués preparat per ser enviat a les botigues i en ell constava així mateix Los Bravos No us sembla almenys curiós tanta clarividència? La veritat és que Los Bravos sempre van estar envoltats de circ mediàtic, però van arribar a rodar fins i tot dues pel·lícules i no es va realitzar la tercera que ja estava pactada, a causa del suïdi de Manolo, després de la mort de la seva dona en un accident. Los Bravos eren Mike Kogel (cantant), Tony Martínez (guitarra), Pablo Sanllehí (bateria), Miquel Vicens (baix) i Manolo Fernández (òrgan). Després de la mort de Manolo va entrar Jesús Gluck, però quan Mike es va llançar en solitari com Mike Kennedy (a la foto amb Montse Aliaga), els canvis de components van ser continus fins que finalment Los Bravos es van desfer. És clar que després van tornar a reunir-se vivint del record del "Black is black", de fet Quimet en un concert va escoltar tocar-la quatre o cinc vegades i sense tallerse ni un pel.

Los Bravos a la pel·lícula "Los Chicos con las chicas"

Pop Tops – Viento de otoño

És una bona cançó gravada l’any 1967 que per cert, també la van gravar en angles i que trobem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant i guitarra de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup LosPop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixa el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert, el segell RamaLama a editat fa poc un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons.

La Parrafada

La Familia Telerín

La Família Telerín va ser tota una sensació i va impactar en els espectadors d'una incipient televisió espanyola que començava a popularitzar-se, encara que moltes, moltes, eren les llars espanyoles que en els seixanta i fins principis dels setanta, no tenien aparell de televisió. Una cosa que sembla impossible per a la mentalitat de la joventut d'avui en dia que en mols cassos tenen un aparell de televisió a cada cambra. La Ràdio durant els seixanta encara va ser la "Reina" de les llars.

La Familia Telerín, aquests simpatics personatges, sempre anunciaven l'hora en què els nens havien d'anar-sen al llit i creieu-nos quan diem que s'els hi feia cas i molts eren els pares que després de l'anunci enviaven els seus fills a dormir. Una altra cosa que avui ens sembla una utopia de ciència-ficció perqué s’emetia als voltants de les nou o nou i mitge del vespre. De la Familia Telerín es van fer àlbums de cromos, llibretes, contes, rellotges, mocadors, ninots... tot un merchandising que es venia i molt. Fins van arribar a fer una pel•lícula, de dibuixos animats, és clar.

La Família Telerín va ser una creació d'Estudios Moro, aquells que associats a Movierecord trobàvem en totes les sales de cinema oferint una cosa tan valuosa i necessaria per al nostre benestar i salut com eren els anuncis, potser i com una premonició del que avui seria la televisió, on en segons quines emissores duren tant o més que les sèries i pel·lícules. Estudios Moro eren els germans Santiago i José Luis Moro que van crear l’any 1964 La Familia Telerín que eren Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín, aquest últim era el nador que sempre volia escapar-se d'anar a dormir, el mes trapella de tots. No recordem ara haver vist mai als pares, possiblement sortirien a la pel·lícula, però si la vam veure se'ns ha oblidat. Per cert que Estudis Moro també va ser l'empresa culpable de la famosa Ruperta, la carbasa del "Un, dos, tres".

La Familia Telerín va tenir repercussió internacional i va ser emès en altres països, entre ells El Salvador, on encara es transmet en tres canals de la corporació salvadorenca i també a la República Argentina.

Estudios Moro van obtenir diversos premis internacionals i es van dedicar a molt més que espots comercials. Van ser propietaris de dues discogràfiques SonoPlay i Movie Play. Els primers estudis estaven al carrer dels Masejo, però l’any 1965 es van traslladar als nous edificis de l'Avinguda d'Amèrica de Madrid, sent dissenyats per Santiago Moro i construïts per l'arquitecte Manolo Jaén, al seu costat s'alçava l'edifici de Movierecord. Constaven de tres platós de rodatges, sales d'enregistrament i doblatges, equips d'animació i trucatges, restaurant i camerinos.

En els Estudis Moro es van realitzar espots publicitaris, això si, tant per a cinema com televisió i dibuixos animats, però també es van dedicar a programes de televisió i rodatges de pel·lícules que estaven filmades i produïdes en els estudis, entre elles "Las Vegas 500 milions" , "Los chicos con las chicas" de Los Bravos i també algunes pel•lícules de Raphael i de Manolo Escobar que ens sembla deu estar ancara buscant el carro. Calia assegurar-se l'èxit de sortida i els Germans Moro no tenien res de ximplets.

I ara marxarem cap a Catalunya, terra que mai hem deixat, és clar.

La Música que es Feia en Català

El Grup de 3 – Puff, el bon drac màgic

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el grup de folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos com els Setze Jutges i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar els germans Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure el 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, el 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada per primer cop a l’any 1963. Per cert que Jordi, el fill més jove del Mario, quan estabem escoltan-la i fen la selecció musical del programa d’avui, ens va dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren”, el disc va ser editat per Edigsa.

Francesc Heredero – Sentimentalment

Aquesta peça va ser una de les primeres produccions de Edigsa que incursionà en el pop de l'època. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop dels anys seixanta, encara que no va arribar al nivell vocal de José Guardiola o Ramón Calduch. Us la hem extret del recopilatorio doble editat en format CD recollin èxits de la Nova Cançó del segell Edigsa, de fet aquest doble CD i el segon volum que també era doble, son una part molt important de la nostra historia musical. A principis dels seixanta Francisco Heredero guanya el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta a Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català, entre las quals es trobava aquesta cançó. Inicialment era un cantant de rock and roll. Es va casar l’any 1967 amb la també cantant Luisita Tenor, tots dos van protagonitzar moltes pàgines a les revistes del cor. Val a dir que Francesc Heredero va ser un dels grans de la música pop espanyola d’aquella década. Heredero es va retirar en 1972, per cert, durant els setanta el seu guitarra va ser Joan Miró que havia estat a Lone Star i era de Rocafort de Queralt, a Tarragona. Al blog us incloem una fotografia del casament de Francesc Heredero amb Luisita Tenor que creiem va ser a la Colonia Güell o un lloc així, no estem segurs dón va ser.

Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona – La nostra cançó

La Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona van gravar un parell d'EP s en català. Del primer d'aquests discos, editat a l'any 1965 us hem extret aquest tema que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. En aquest disc que s'allunya una mica del clàssic so de les tunes, també es van incloure "No vull que ploris", "Sebastopol" i "Bella nit". L'adaptació de la música i les lletres va estar a càrrec de Felip Cañellas que també va ser el director musical. Aquesta cançó que escoltem és l'adaptació del tema "La Ronda de las Estrellas". Us hem seleccionat a la Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona per diverses raons, entre elles que peten bé i el fet de cantar en la nostra llengua, van ser la primera tuna que va gravar en català, però un altre de rellevant és que un dels seus components era Ricardo Fernández Deu, un home que és advocat, presentador de televisió i tertulià habitual si bé la veu solista en aquest disc és Ricardo Vázquez-Prada. La fotografia de la portada va ser realitzada per Oriol Maspons. L'any 1968 traurien un altre EP editat també per Concentric, però en aquest segon disc de la Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona, també dirigit per Felip Cañellas, el solista ja va ser Ricardo Fernández Deu (a la foto). Un altre dia escoltarem alguna cançó d'aquest vinil, però serà ja la propera temporada.

Tony Vilaplana – Dos perfils a contrallum

Aquesta és la versió que Tony Vilaplana va fer del “Silouettes” del grup britànic Hermans’s Hermits, la banda liderada por Peter Noone. És clar que en la adaptació de la letra al català es van permetre moltes llibertats i la traducció del texte està completament allunyada de les altres versions que es van fer en castellà i que van ser un grapat, la veritat sigui dita. Tony Vilaplana està considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en castellà. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que estava a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962, ell tot just tenia 17 anys. L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara, aquest va ser el seu últim disc i d’ell us hem extret la cançó que escoltem ara i també es trobavan “Jo sé d’un lloc”, “Yeh, Yeh” i “El vell café”, creiem que tot eren versions. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys 1962 i 1965 i és que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any 1963, però la veritat, no sabem com va quedar.

Jimmy Fontana – El món

En diverses ocasions us hem parlat d'aquest EP compartit en el qual quatre de les veus rellevants del pop italià van cantar les seves cançons en català. Era 1965 i en aquest EP publicat per RCA-Victor trobàvem a Jimmy Fontana amb el tema que escoltem ara, al costat de Donatella Moretti i "He vist com sorties", Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va interpretar "Si no et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar aquest EP en català va ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de Barcelona i la cosa va funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any següent un altre EP amb quatre cançons en la llengua de Mossèn Cinto i també ho van fer altres cantants italians. Algunes d'aquestes cançons en la nostra llengua ja les hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Tornem al cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixa a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934. "El món" va ser la seva cançó més important, de fet un dels millors hits internacionals de la seva època i per descomptat, també la va gravar en castellà. Hi han moltes versions de “El mundo”, pero nosaltres volem destacar la de Josep Guardiola que la va gravar en castellà i també en català, sense oblidar les versions de Los Mustang i Los Catinos als que escoltarem ara.

Los Catinos – Sapore di sale

El segell Vergara va editar a l’any 1964 un EP de Los Catinos, un dels grans conjunts versioners de la seva època al costat de Los Mustang i Los Javaloyas. D'aquest disc us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda aquest tema que va ser el gran èxit en la carrera del cantant italià Gino Paoli i que Los Catinos versionen al castellà. És clar que la cançó estrella de l'EP va ser "No tiene edad" amb la qual Gigliola Cinquetti va guanyar aquell any el Festival de San Remo, al costat de "Si tuviera un martillo" que composada per Pete Seeger va ser èxit internacionalment en la versió de Peter, Paul & Mary i "St Tropez twist" de Pino Donaggio. Los Catinos van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers grups catalans que van actuar a les matinals del Prince de Madrid. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, però l’amic Antoni Duran ens explicava que va haver-hi una escisió i llavors van surgir Los Catinos, jugan amb les lletres del nom camviades de lloc. Eren de Barcelona, es van formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls, confirmeu que aquest dia estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada setmana. Us diem aixó perque vem rebre un correo d’una amics que havien anat a veure-els i aquell dia no tocaven ells. Nosaltres podeu estar segurs de que no tenim rés a veure amb aixó. Curiosament i tot i treure discos petits per un tub, no van treure un LP fins 1991.

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Aquesta cançó es trobava a un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac” dels Kinks, de fet aquest es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part,  no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000, creiem que també ha mort un altre dels seus components, si be ara no recordem quin.

Grupo 15 – Chica

A les Illes Balears, a part de ensaimadas, sobrada, palo, suaus, ginet, fotmatge i altres "delicatesens", van surgir grans conjunts, gent amb molta qualitat que per descomptat, feien versions, aquest es un d’ells. El Grupo 15 eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. Aquest tema que us portem, es una bona versió del "Girl" de The Beatles, es trobava en un EP publicat per EMI-Regal l’any 1966 i on també s'incloïen "Michelle" així mateix de The Beatles, al costat de "Ninguno me puede juzgar" i "Guararé".  També van gravar per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, solsament eren sis components. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i alguns dels seus components van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 solsament van gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves. Tenim que reconeixa a El Temps Passa… i la música queda que va ser un bon canvi, la veritat.

Conexion – Harmony

Conexion van ser un dels millors grups de soul i gospel que va sorgir com una competència comercial a Los Canarios i junt a Los Canarios van ser les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la seva formació i liderant el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes tard es va fer famos versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó "Un mundo sin amor", va ser el gran èxit de Conexion, es va publicar en single l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van haver-hi altres com "Preparad el camino al Señor" o "Harmony" que escoltem ara i que també va ser gravada en angles. De fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens agrada, però es troba fora de temps ja que el single amb aquesta cançó el va editar Movieplay l’any 1972. El grup Conexión el van formar a més del seu líder i principal compositor Luis Cobos que inicialment tocava el saxo i la flauta (Camp de Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan al·lucinar al personal.

Luis Aguilé – Miquel i Isabel

Tancarem el programa d’aquesta setmana de El Temps Passa… i la música queda amb aquesta bona cançó de Luis Aguilé. Va ser una de les grans balades dels anys seixanta d'aquest cantant argentí que va viure a Cuba fins a l'arribada del règim castrista i ell va tindre que fotre el camp. Aquest tema, li va explicar una vegada Luis Aguilé a Mario que el va composar inspirant-se en una parella que va conèixer quan residia a l'illa de Cuba. A Mario sempre li recorda una altra parella de la colla del carrer Bassegoda, Bartolo i Isabel, sempre estaven com el gos i el gat. Trencaven, tornaven a estar junts, tornaven a trencar i així fins que un bon dia es van casar. Mario finalment va poder anar fa poques setmanes a un dinar que es va fer a les Caves Torre Blanca, a Sant Sadurní de Nolla, amb els seus antics amics de joventut i les actuals parelles, va asabantar-se que Bartolo i Isabel segueixen junts i a ell li agrada que sigui així. A aquests amics de juventut dediquem la cançó amb la que tanquem el programa d'avui, cançó d’un altre bom amic Luis Aguilé que ja no està amb nosaltres, va morir a Madrid, el 10 d’octubre de 2009. Es clar que us portem la versió que Luis Aguilé va fer en català, l’any 1975, incloent-la en el seu LP "A Catalunya", cantat tot ell en català i comptant amb Lleó Borrell a la direcció musical i arranjaments orquestrals i amb Francesc Burrull al piano, Albert Moraleda al baix, las germanes Ros i l’amic Antoni Durán (del grup Tuset 31) al cors, entre altres grans músics catalans.

Abans de tencar el programa d’avui, aquí us deixem la nostre Pin Up d’aquesta setmana que te una manera curiosa de anar a passegar el gosset.

Acaba El Temps Passa... i la música queda, si bé abans de tocar el dos us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres baixem la paradeta i fotem el camp. Nens, nenes, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa