El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 29 de junio de 2016

El Temps Passa 10-37


Avui i corroborant allò que a El Temps Passa... i la música queda som transgressors, els nostres Anuncis del Record estarien en l'actualitat completament prohibits ja que es tracta de tabac, però creiem que és un document de la publicitat que es feia en aquella dècada gloriosa, musicalment parlant, els anys seixanta i us hem portat uns quants que ens envoltaran en fum. També tindrem música per recordar i escoltarem a Los Bulldogs, Dúo Dinámico, Los Pasos, Cristina, Los Apson, Els 4 Z, Los Bohemios, Falsterbo 3, Los Diapason’s, Conexión, Los Huracanes, Jean Paul El Troglodita”, Los Rangers, Gelu i el Golden Quarter. Ens posem en marxa des de les emissores per les que ens escoltes semanalment o per internet, si es que et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webbs de les emissores. Som Quimet Curull i Mario Prades i us diem que ara

Obrim la Paradeta

Dúo Dinámico – Diávolo

Obrirem avui El Temps Passa... i la música queda escoltant el Dúo Dinámico i aquest tema, escrit pels compositors italians Carlo Donida i Giulio Mogol que va ser molt versionat al'època i que nosaltres us hem extret d'un EP publicat per La Voz de su Amo l'any 1960 en què el tema estrella va ser la seva versió de “Adán y Eva” de Paul Anka, encara que en el disc també es van incloure “Repíteme” que va ser escrita per ells i “Caminando” que també era una versió, en aquest cas del "Walkin' Along" de The Diamonds. Avui en dia parlar del Duo Dinámico és citar una referència al respecte del pop espanyol dels seixanta, ells van ser uns innovadors al país i van crear escola musical. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són el Dúo Dinámico i oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es va presentar a un programa de Ràdio Barcelona, al carrer Caspe, just al número sis i front del cinema Novedades i al costat del Tivoli. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors incansables i els seus primers tres anys van treure 15 discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo" i son tota una referencia musical.

Los Apson– Bule Bule

El títol original en anglès era "Wooly Bully" i la veritat és que la cançó va ser molt versionada en els anys seixanta, tant a Espanya com fora de la península Ibèrica. Es tracta d'un tema que van portar a l'èxit el grup nord-americà Sam de Sham & The Pharaohs i ara nosaltres us portem des de Mèxic la versió que van realitzar Los Apson, encara que també al país dels mariachis la gravarien Los Rocking Devils. Fins al moment en què van sorgir, els músics i grups mexicans miraven atentament el rock and roll, però Los Apson van donar un gir cap al beat britànic i el rock més contundent que arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat natal Aguas Prietas, prop de Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament Agrupació Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir l'any 1957. Aquest tema us el hem extret d'un recopilatori titulat "20 Grandes éxitos" que es va publicar l'any 2006 i en què es van recollir els temes més representatius de la seva àmplia carrera musical. La veritat és que van tenir molts canvis de components al llarg dels anys i també han estat diversos els músics que ja van morir, entre ells el cantant Leopoldo Sánchez Labastida, Arturo Durazo (guitarra) i Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana els va qualificar com una de les millors formacions musicals mexicanes sorgides en els anys seixanta. 

Los Bohemios – Dandy

Aquesta cançó que ens porten Los Bohemios és una versió d'un èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i als que Mikel Barsa, amic de Mario qualificava com el primer grup heavy de la història de la música, de fet Mikel va escriure un llibre sobre Ray Davis i els Kinks. La veritat és que es van fer unes quantes versions d'aquest tema a Espanya i nosaltres volem destacar també las que van realitzar Los Mustang i el Grupo 15, però ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem la versió de Los Bohemios. Us l’hem extret d'un Disco Sorpresa de Fundador que també incloïa “Que chica tan formal” que era una versió del “Respectable” dels Isley Brothers, “Lo tomas o lo dejas” que es el “Take it or leave it” dels Rolling Stones i “Dame tu cariño” que era del  britànics Spencer Davis Group. Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar un dia d'aquests a La Parrafada ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar que és un tema del qual ja hem tractat en passades temporades que quedi constància. Los Bohemios, aquest bon grup que era d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo, a part de músics, també era sastre, és clar.

Los Bulldogs – Black is Black

Us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, un grup dels que se'ns van quedar en el tinter l'altre dia quan vam fer aquell programa en el qual vam escoltar bandes arribades des de Amèrica Llatina, es tracta de Los Bulldogs i aquesta interessant versió del "Black is Black" que va ser el gran èxit internacional de Los Bravos i cal reconèixer que es tracta d'un bon cover del tema. Van començar l'any 1964 anomenant-se Los Épsilons i van gravar un single per un segell de Montevideo, per canviar-se posteriorment el nom i traslladar-se a Argentina, establint-se a Buenos Aires. Los Bulldogs eren un grup surgit a l'Uruguai i la banda estava integrat per Neng (guitarra líder), Kano (segona guitarra i veu), Jorge (baix) i Ricardo (bateria). Després de gravar dos LP, un en el 67 i altre un any més tard, es van canviar el nom a Kano y Los Bulldogs, obtenint cert èxit amb la cançó "Sobre Un Vidrio Mojado" ja a l’any 1969.  Finalment i al 1972 van treure un álbum titulat “Carita con carita” i Kano y Los Bulldogs es van desfer.

Los Pasos – No me gusta decir si

En el cinquè single de Los Pasos, editat per Hispavox al 1967, trobàvem aquesta cançó que va escriure Manolo Díaz per Los Pasos i que així mateix gravarien Los Bravos, tot i que nosaltres us hem seleccionat aquesta que considerem "l'original" i que estem convençuts que és molt millor, sobretot en haver-se inclòs uns tocs de flauta que li donen un caire proper al folk. A la cara B trobàvem “Quiero volver”. Les dues cançons es van incloure en el primer LP que Los Pasos van treure també l'any 1967 i en el qual van recollir els temes dels seus sis singles publicats anteriorment, era un recopilatori. Al 1978 l'àlbum va ser reeditat a la col·lecció d'Hispavox "Grandes Pioneros Españoles". Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que havia militat a Los Sonor i Los Polaris i ja treballava en solitari i com a productor. Manolo va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. De fet va ser el tercer single de Los Pasos que eran un bon grup, es van formar a Madrid, tots amb experiencia musical a l'esquena i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos van protagonitzar la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.

Los Diapason’s – Demuéstrame tu cariño

Los Diapason’s van ser un bon grup que va sorgir en terres valencianes i va comptar amb Juan Camacho (a la foto) com a cantant, un home que en els anys 70 tindria una important carrera com a solista. Aquest tema amb Juan Camacho (Valencia, 16 de febrer de 1947 - Madrid, 21 d'octuvre de 1982) a la veu que va morir en accident de transit, es va publicar en un single de l’any 1967 que va editar el segell RCA i es tracta de la versió del "Gimme A Little Sign" de Brenton Wood, amb "Hago música rock and roll" a l'altra cara. Primer es van anomenar Los Texas i eren Odón Cosme  (cantant), Plácido Morales (bateria), Enrique Adam (guitarra baixa),  Carmelo Tortosa (guitarra solista) i Bernardo Adam (teclats). Ja com Los Diapason’s graven el seu primer single en any 1966 amb "Mi Yaya" i "Que misterio". L’any 1967 Joan Camacho substitueix a Odón i graven aquest single que escoltem ara, però Juan Camacho s’en va anar com guitarra a Los Relámpagos, amb ells va gravar un LP i desprès va tindre una bona carrera en solitari fina la seva mort en accident de tràfic. Posteriorment Los Diapason’s serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales, Franky Pérez, Salvador Llacer i Francisco Crespo que venia de Los Protones. Los Diapason’s en total van gravar dos singles i es desfan l’any 1971. Cançons seves s’han inclos en diversos discos recopilatoris de grups surgits a terres valencianes, entre ells a la col·lecció “Valencia canta

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis tractaran un tema políticament molt incorrecte, parlarem del tabac: cigars i cigarrets. Nosaltres sempre us diem que som transgressors i avui també ho serem, perquè anem a fer un recorregut per anuncis dels nostres records, d'aquell passat avui gairebé oblidat, embolicats en fum. De fet quan se celebrava una festivitat familiar o una festa assenyalada, les senyores es permetien llibertats i mentre que ells encenien, després de les postres i prenen café, el seu cigar puro, elles feien el mateix amb una cigarreta de tabac ros. Mario recorda que la seva mare deia sempre que a ella no li agradava aixó de fumar, però el seu pare li insistia "Tu l’encens, el aguantes a la mà una miqueta i després l'apagues, així no donaràs la nota". Com han canviat les coses! Ell opina que els fumadors acabarem com vam començar "Fumant amagats al lavabo perquè ningú ens vegi", clar que Quimet ens recorda que ell fa més de 40 anys que va deixar de fumar.

46

Els cigarrets 46 van ser una de les marques més venudes pel que fa a tabac negre, un segment del mercat liderat des de fa anys per Ducados, encara que referents del nostre passat històric són també Rex i sobretot Celtes i Ideales, el popular Caldo de Gallina. Mario recorda que la seva mare posseïa un "olfacte" especial. Ell amagava els paquets de cigarrets i els llumins en llocs molt secrets, per a ell, perquè la seva mare sempre se'ls localitzava i el paquet desapareixia, encara que no els llumins, molt mala llet, la veritat, la de la Senyora Anita. És clar que a Mario li van permetre fumar oficialment gràcies a un paquet de 46 i us ho expliquem. A la comunió de la filla d'uns amics dels seus pares, va portar un paquet de 46 i un encenedor, Mario tenia 15 anys. Quan van servir el cafè va treure tranquilament el paquet de tabac i va convidar a l'amfitrió i un parell d'amics, el seu pare el mirava atònit, però Mario sense inmutar-se, li va comentar que no li donava perquè sabia que només fumava purs, caliquenyos i pipa, però sense tallar-se ni un pèl li va demanar foc per al seu propi cigarret, el seu pare per educació no va voler muntar el “follón” davant de la gent i li va donar foc. Ell s'esperava la bronca, però el seu pare no obria la boca. L'endemà li va regalar un encenedor. Sobraven les paraules.

Águila

Encara portàvem pantalons curts, érem uns criajos i volíem aparentar ser majors i molt mascles, voliem emular als actors "durs" del cinema, per això enceníem els primers cigarrets, amb tós i d'amagat i moltes vegades els compartíem amb els companys de joc perquè el pressupost no donava per a més. Compràvem els cigarrets solts en moltes ocasions. Recordeu el preu mitjà d'un paquet avui en dia es 4 o 5 euros, doncs els cigarrets Àguila, com consta a l'anunci que escoltem ara, costaven 12 pessetes, de l’època, ès clar. Per cert Àguila eren cigarrets negres, més barats que el ros, per tant en molts moments i seguns l’economia, més atractius.

Bisonte

Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser l’anunci de Tabacalera dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui en dia un paquet de tabac costa de 4 a 5 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims. Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava era el bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el  Bisonte amb filtre, fins aquell moment tots els Bisontes anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons, una la venda de Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca demanda del producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de producció. Data de l'any 1930 en què es va construir la nova planta sobre un extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de molts altres.

Camel

Ara us hem portat Camel que va començar sent un cigarret sense filtre, d'estil turc barrejat amb tabac de Virgínia i fabricat als Estats Units. Camel és una marca de cigarrets fundada l’any 1913 per RJ i P.E.L.G Reynolds Tobacco, pertanyent actualment al grup Japan Tobacco Inc que és el tercer fabricant de tabac més important del món. La veritat és que en la nostra infantesa i aquells primers cigars, trobem marques de tabac ros que es consumien bàsicament no per la seva qualitat, si no pel seu preu, destaquen Antillana i Tres Carabelas com a producte nacional, sense oblidar Bubi, Timonel, Diana, Peninsulares que els havia de curts i llargs, Tamausú, Piper i Rocío, aquets dos últims eren mentolats, Palmitas amb el paper de color marró i el filtre daurat, Feten, Mencey, Sombra, Goya (sense filtre), Rumbo i molts més que ens arribaven de l'estranger, encara que de tots els que hem citats ens sembla que uns quants eren tabac negre.

Cumbre

Dels cigarrets Cumbre la veritat és que ni Quimet ni Mario recorden res de res, és com si els cigarrets Cumbre no hagués existit mai. Els dos tenim un gran buit, una llacuna en la nostra memòria, però d'existir podem dir que van existir, per demostrar-ho aquí teniu la publicitat sonora de Cumbre, fent especial èmfasi en la C de Cumbre, segons la publicitat, també C de qualitat. És clar que això i sense la C és el que deien i diuen totes les marques referint-se als seus productes.

Cigarrillos Montecino

Nosaltres estàvem convençuts que Montefino era una marca de cigarrets tipus Señoritas, aquells petits purets amb mida de cigarret, però no és així, es tracta de cigarrets tradicionals, no ho teniem clar, però finalment hem esbrinat que era negre, el que si està clar, escoltant la publicitat, és que es tractava del millor de tots els que es trobaven al mercat, clar que això ho deia fins a la publicitat del Celtes, llarg o curt, amb o sense filtre.

Cigarros Álvaro

Ara parlarem sobre cigars purs, de producció nacional i que tenien molta sortida, possiblement per això de preu més econòmic que els clàssics cigars cubans com Montecristo, Partagás, Davidoff, Romeo y Julieta, Cohiba i tants altres que eren prohibitius per a les butxaques del ciutadà de a peu. Aquest Juan Español al que li venia de gust fumar-se un cigar pur i en masses ocasions s'havia de conformar amb un Álvaro que dins de tot, no estava gens malament i trobaves els Álvaro en casaments, comunions, batejos, etc. llocs on era habitual obsequiar els convidats masculins amb un pur i a les senyores amb un cigarret ros. Els cigars Álvaro estaven fabricats a Canàries, per tant era una labor espanyola. És clar que altres que tampoc arribaven al cost del pur espanyol, gaudien del "plaer" de fumar-se una Breva, Farias, toscano o caliquenyos. El pare de Mario també va estar ficat en això de l'estraperlo i es portava caliquenyos casolans fabricats a València per la família d'un gran amic seu i els col·locava a Barcelona, tot a petita escala. Tots guanyaven alguna cosa en el trapicheo, excepte l'estat, és clar.

Tancarem els Nostres Anuncis dels Records per avui amb una ferma convicció: Com els fumadors estem tan injuriats i assetjats, ens hem convertit en "Animals en vies d'extinció", per tant necessitem una ONG, subvencionada per descomptat, que s'encarregui de defensar-nos, preservar-nos, mimar-nos i acaronar-nos, en fin que tenen que donar-nos molt d'amor.

La Música que es Feia en Català

Els Calafats – Joveneta

El grup mallorquí Els Calafats van participar amb aquesta cançó al Vè Festival Internacional de la Cançó de Mallorca i es va publicar en un single, editat l'any 1969 pel segell barceloní Belter amb “Una parella” a l'altra cara. La veritat és que al llarg de la seva carrera el grup Els Calafats gravarien un munt d'EP's i singles, fins i tot creiem que un parell de LP's, almenys un de 1966. La veritat és que tot i ser un grup que va ser molt popular a les Balears i que en moltes de les seves cançons s'endinsin en el folklore de les illes, de fet en alguns vinils apareixen abillats amb els vestits regionals típics de Mallorca, poca informació us podem donar sobre ells. Creiem que estaven liderats per Bartomeu Calatayud que també es dedicava a realitzar els arranjaments i la producció dels seus discos. Un altre dels músics que va ser component d'Els Calafats era el guitarrista Pep Toni amb el qual van realitzar una gira per Egipte. Un dels membres fundadors va ser Toni Roig que ja va morir i que també va militar en el grup Al Mayurqa.  

Els 4 Z – Capri s’ha acabat

El grup valencià Els 4 Z van editar un disc, un EP que va publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va titular "Els 4 Z III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un èxit de del frances Hervé Vilard, però en l'EP també es van incloure “Si un dia vols” de Raimon, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió del “Le Rossignol Anglais” escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i “L'Arbre” que és un tema tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z van debutar al febrer de l'any 1961 actuant en l'emissora La Voz de Levante i inicialment es deien Lluís Miquel y sus 4 Z, però quan el cantant Luis Miguel Campos els va deixar ells van seguir ja només com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor audiovisual i animador cultural, va rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014. Us explicarem una curiositat, el dilluns 28 de febrer de l’any 1966, grisos d’aquells de la Brigada Político-Social van detindre durant 72 hores i després de ser incomunicats també vam ser multats per el Tribunal d'Ordre Públic, als components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert que s’havia fet un dia abans, el 27 que era diumenge, a l’antic cinema Artis de la ciutat de València, un concert on també va participar Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un altre vegada amb el cantant Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari i va formar part del grup Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a mitjans dels 70. El batería es deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava dels teclats, i un altre era José Luis Berenguer, no recordem el nom del que ens falta

Falsterbo 3 – Ai, Adéu cara bonica

Dins del folk catalá i formant part del col·lectiu El Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical de casa nostra. Al gener de l’any 1968 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra al projecte neix Falsterbo 3. L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Deixa la por”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. Al març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe, a un recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona, un bon disc. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. La veritat es que parlant dels Falsterbo 3, Quimet sempre ens ho recorda, van participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella, tota una fita històrica, ja que va ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones, van ser 7 hores de música sota l'atenta vigilància dels "grisos" que porra en mà, s'asseguraven que la gent no es desmadres. Quan es van separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor.

Ara seguirem amb el nostre viatge pel passat, pels anys seixanta escoltant a una granadina establerta a Catalunya

Gelu – Cuando más lejos estoy

Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixer a Granada, l’any 1945. Va ser una de les principals noies Ye Yé, de la seva època i Gelu es va donar a conèixer al 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora que va omplir pàgines de les revistes del cor d’aquells temps, però després Gelu es va casar amb el també cantant Santi Palau, que després va ser el propietari de la discoteca Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls. Un dels grans èxits de Gelu va ser "Si yo tuviera un martillo" amb l'acompanyament musical a càrrec de Los Mustang. “Cuanto más lejos estoy” que escoltem ara, és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo Dinàmico, de fet es va editar en un EP titulat “Gelu canta 4 canciones del Dúo Dinámico” que va publicar el segell EMI l’any 1965 i on també trobavem “24 horas cada día”, "Me gusta el verano" i “La verdad”, val a dir que Ramón Arcusa i Manolo de la Calva van escriure aquestes cançons per la Gelu, si be i seguin el seu costum, creiem que també les van gravar ells mateixos, de fet d’aquesta estem segurs. Gelu es va retirar l’any 1968, en casar-se, com solia passar em masses ocasions amb les cantants femenines d’aquella época.

Cristina – Cambiemos el color del cielo

Quan Cristina ja s'havia llançat en solitari, deixant enrere, primer a Los Stop i posteriorment a Los Tops, trobem aquest single, editat per Belter l'any 1970 i que tenia “Me gusta, me gusta” a l'altra cara. El tema es va incloure també en el seu primer LP, editat així mateix l'any 1970. Cristina va néixer a Barcelona el 19 de setembre del 1943 i el seu verdader nom era Mari Carmen Arévalo Latorre. Va començar actuant en festes escolars i també realitzant teatre d'aficionats. Es va unir a Juan, Alfonso, Rafa i Paco i van formar el seu primer grup musical al qual van anomenar Donald Duck i així mateix i com era habitual en aquella època, van participar en un concurs de ràdio, obtenint el primer premi. Quan van signar contracte amb el segell Belter va haver-hi canvis entre els components del grup i els van canviar el nom a Los Stop. La veritat és que van editar un bon munt de discos i van gravar cançons històriques del pop espanyol com “El turista 1.999.999” amn la que al 1967 van guanyar el "Premio del Instituto de Cultura Hispana" i un Festival de Mallorca, “Tres cosas: Salud, dinero y amor”, “La, la, la” i moltes altres, fins i tot van arribar a gravar en català, però Cristina va decidir començar pel seu compte i es va trobar que el nom del grup estava registrat i va crear Cristina y Los Top per finalment a finals dels seixanta, llançar-se en solitari. També l'any 1970, TVE va crear un programa anomenat “Pasaporte a Dublín” per escollir la cançó i l'artista que havia de representar Espanya al festival d'Eurovisió de 1971 i Cristina va participar amb Rocío Jurado, Karina, Nino Bravo, Elena de Los Mismos, Concha Márquez Piquer, Junior i Jaime Morey. Finalment va guanyar Karina amb la cançó "En un mundo nuevo", escrita per Tony Luz que era el seu company sentimental i Rafael Trabuchelli, Cristina va aconseguir 116 punts, quedant en segon lloc. A finals dels anys setanta Cristina deixa la música per dedicar-se a la seva filla i Mario creu recordar que tenia una sabateria a Sant Boi de Llobregat, però les seves inquietuds musicals la van fer tornar als escenaris, fa un any o dos ha tret un disc signant com Cristina Stop.

Los Huracanes – Dulce despertar

Un dels millors discos de Los Huracanes, una de les grans bandes sorgides a València, va ser el seu tercer EP publicat al 1966 per EMI-Regal en el qual es va incloure aquesta cançó, escrita per ells, encara que el tema estrella va ser la seva versió del “Días sin mañana” de Barry McGuire i en el qual també trobàvem “A la caída del sol” i “Sonríeme”, així mateix escrites pel grup. Los Huracanes van ser considerats El Millor Grup Valencià de la seva Època. La veritat és que tot i com funcionaven les coses a la dècada dels seixanta amb els conjunts traient EP's i singles, bàsicament amb versions, el cas de Los Huracanes parla per si mateix. En aquest enregistrament Los Huracanes eren Víctor Ortiz (cantant) que anteriorment havia militat en el duo Los Pantalones Azules, Julio Andreu (bateria), Pascual Olivas (guitarra, piano i veus) que venia de Los Top-Son i abans a Los Milos, José Segura conegut com el Malayo (baix)) que després tocaria amb Los Telstars i José Casquel (guitarra). Van debutar discogràficament al desembre de 1965 amb un EP en el qual destacava la seva versió del "For your love" de The Yardbirds i en el qual inclourien un tema propi. L'any 1967 Pascual Olivas decideix deixar el grup i dedicar-se als seus estudis de medicina i avui és un refutat ginecòleg, la veritat és que no paraven de fer actuacions i allò era esgotador. Los Huracanes van seguir i es va incorporar una secció de vent amb els saxofonistes Vicente Balaguer i El Nano, encara que van seguir produint-se canvis i entren Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que venien de Los Protones. També van canviar de casa de discos passant a Ekipo. Se segueixen produint canvis i per Los Huracanes passarien el trompetista Chimo, Enrique Otero (bateria) que venia del Adam Grup i podem dir que en la seva última etapa només Víctor Ortíz quedava dels membres originals. Van tornar l'any 2001 encara que només Víctor Ortiz i José Miguel Martínez eren antics components. En total van treure 15 discos petits, entre singles i EP’s i un álbum.

Conexión – Harmony

Els Conexión, als que avui escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, van ser un dels millors grups de soul i gospel que va sorgir com competència comercial a Los Canarios i junt a aquests i Doble Dinamita, van ser les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la seva formació i liderant el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes tard es va fer famos versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó "Un mundo sin amor", va ser el primer gran èxit de Conexion, es va publicar en single l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van haver-hi altres com "Preparad el camino al Señor" o "Harmony" que escoltem ara i que també va ser gravada en catsellà, però aquesta és la versió en angles. De fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens agrada, però es troba fora de temps ja que el single amb aquest tema el va editar Movieplay l’any 1972. Els Conexión el van formar a més del principal compositor Luis Cobos que inicialment tocava el saxo i la flauta (Camp de Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan al·lucinar al personal.

Golden Quarter – Cuando calienta el sol

L'any 1962 el trio considerats per a molt com mexicà, però que en realitat eran cubans, Hermanos Rigual van gravar la millor cançó de la seva carrera "Cuando calienta el sol" que va arribar a convertir-se en tot un estàndard del pop de la seva època i va ser molt versionada a tot el món, Espanya inclosa. Ara bé, "Cuando calienta el sol" l'havien gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que també la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a Espanya la que va escoltar-se va ser la dels Hermanos Rigual i la de Antonio Prieto. La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor, algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment "Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composada per Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per "aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués amb el seu veritable autor. Nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, amb un euro per Quimet que la toca, però a ritme de swing, us hem portat aquesta que van fer els catalans Golden Quarter que per cert, van ser al costat de Los Ticanos i Los Pájaros Locos, els primers conjunts catalans que van actuar en les matinals del Prince madrileny. Aquest tema us el extraiem d'un EP editat a través del segell Vergara i que també va incloure les seves versions de “Speedy Gonzalez”, "Mantequilla de cacahuetes” i “Hey baby”. Els  Golden Quarter funcionaren bastant bé a principis dels anys seixanta. En total els Golden Quarter que es van crear l'any 1961, van gravar 8 EP's entre els anys 1962 i 1965. El seu cantant Tony Preysler, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit. El grup l'integraven Tony Preysler (cantant), José María Renobell (baix), Enrique Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i orgue) i José María Vidal (guitarra). La veritat es que els Golden Quarter eran un grup que petava molt bé.

Jean Paul El Troglodita– La casa del sol naciente

La veritat és que d'aquest tema d'autoria anònima s'han realitzat moltíssimes versions al llarg de la història musical de les últimes dècades, des que Alan Price, organista i líder de The Animals la va prendre del folk tradicional nord-americà i va realitzar la seva meravellosa adaptació al R & B a principis dels anys seixanta. A Espanya volem destacar sobretot la versió que van realitzar Lone Star, sense oblidar les de Bruno Lomas i Los Diablos Negros, i en català Els Dracs, però ara us portem des de terres americanes, concretament des de Perú, la que va fer el cantant Jean Paul "El Troglodita", un cantant del qual es deia que era “El eslabón perdido entre el cavernícola y el homo a go-gó”. La va publicar en un single editat per Polydor que va incloure “Muchacha triste” a l’altre cara. Al Perú va sorgir un cantant que va impactar al públic jove i mai millor dit. Enrique Roberto Tellería Dávila era conegut com Jean Paul "El Troglodita" i va començar en el món musical sent cantant del grup Los Delfines del Callao. El periodista Guido Monteverde el va batejar com El Troglodita a causa dels seus shows passats de rosca, on sortia vestit de lleopard primer i de hippy anglès més tard i en els que es dedicava a destrossar tot el que trobava a l'escenari, com The Who, però ancara més a lo bèstia. És clar que allò també es va convertir en la seva senyal d'identitat. És històrica una presentació que va fer al Canal 4 de TV, on va destruir tot el decorat de l'escenari, cadires i tot el que trobava en el seu camí, fins que el van treure els de seguretat a la força.

Los Rangers – Melodía encadenada

Acabarem el programa d’avui escoltant a Los Rangers que ens van arribar des de València i el tema central d’aquest EP va ser “Tu amor de ayer” que havia estat el gran èxit del cantant britànic Chris Andrews que la va titular, aixó si, "Yesterday man", però nosaltres us hem seleccionat per concloue el programa "Melodía encadenada", una versió del "Unchained melody" del duet nord-americà The Righteous Brothers, és clar que d'aquesta ens quedem amb la versió que va realitzar aquí a Espanya Tony Ronald que pensum es superior. Les dues cançons es van incloure en un EP editat per Marfer l'any 1965, creiem que l'únic que van gravar, en el qual també trobàvem "Muy lejos de aquí" que és una versió de "We Gotta Get Out Of This Place" de The Animals i tot un clàssic "María Dolores".  Algunes de les cançons de Los Rangers es van incloure en un LP recopilatori publicat fa uns anys i titulat "Valencianos vol. 1" i també en una sèrie de discos de grups del Llevant espanyol que es va dir "Valencia Canta: Grupos valencianos de los 60 i 70". Los Rangers es trobaven en el volum 2. Amb la moda revival creiem que Los Rangers van tornar. Actualment existeix el Grupo Musical Los Rangers que són de Archena, a Múrcia, no sabem si tenen alguna cosa a veure entre ells. Curiosament a Saragossa va existir un grup anomenat The Rangers que inicialment es van fer dir The Ranger's Boys, van funcionar de 1963 a 1966 i van intervenir en la pel·lícula protagonitzada per Alberto Closas "Muere una mujer". També a Vigo va surgir un grup que es deien Los Rangers.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, ara us deixarem en la bona companyia de aquelles emissores per les que sortim a l’aire o per internet, si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us diem Adéu, tornarem la propera setmana amb més música i records

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres