El Temps Passa 10-35

Enllaç per descarregar-se el programa

A El Temps Passa... i la música queda, avui farem un breu repàs per grups que van sorgir a les Amèriques, encara que molts d'ells siguin pràcticament desconeguts a Espanya i tindrem a Los Hermanos Carrión, Los Ángeles Negros, Los Teen Tops, Rockin Devils, Los Locos del Ritmo, Alan y sus Bates, Los Beatniks, Hermanos Rigual, Los Impala i Los Indios Tabajaras, junt a Los Javaloyas, Latin Quartet, Los Gatos Negros, Lucky Guri & Peter Roar i Los Hermanos Calatrava. També tindrem Parrafada i parlarem sobre La Bomba de Palomares, un fet del qual el passat mes de gener es van complir cinquanta anys. Per tant anem a començar el nostre viatge pel temps i tornarem als seixanta des de totes les emissores per les que ens escoltes cada setmana o vía Internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores. Som Quimet Curull i Mario Prades i de seguida us direm alló de cada vegada

Obrim la Paradeta

Los Locos del Ritmo – Chica alborotada

En diverses ocasions us hem comentat que el rock and roll interpretat en castellà, versionant als pioners nord-americans, a Méxic va sorgir de la mà de quatre grups que es reparteixen o competeixen per l'honor de ser els primers a gravar, es tracta de Los Camisas Negras, Los Teen Tops, Los Rebeldes del Rock i Los Locos del Ritmo. Ara us portem aquesta "Noia esvalotada" de la mà dels últims, amb la qual cosa nosaltres no neguem que poguessin ser els primers, però Los Locos del Ritmo van saber mantenir-se en actiu adaptant-se a les noves tendències musicals d'avantguarda. Els primers components de Los Locos del Ritmo van ser Toño de la Vila Verdez Sánchez (veu), Pepe Negrete (piano), Alberto Figueroa (requint), José del Río (bateria) i Álvaro González (guitarra). L'èxit del grup va començar quan van guanyar el concurs organitzat per Telesistema México l’any 1958, guanyant un viatge als Estats Units, on es van presentar-se en un programa concurs televisiu conduït per Ted Mack i anomenat "Original Amateur Hour" en el qual van quedar en segon lloc. S’en van anar Alberto Figueroa i Álvaro González que s'incorporarien a Los Zipps. En el seu lloc entren Jesús González (requint) i Rafael Acosta (bateria). En declaracions d'aquest últim, afirmen ser els primers que van gravar rock and roll, el seu primer disc es va gravar en una sola sessió al desembre de 1958, però Discos Orfeón va tenir el màster gairebé un any en un calaix sense publicar-se. De fet cal aclarir que a Mèxic els grups no gravaven EP, ells registraven llargues durades. Toño de la Vila va morir el 5 de maig de 1962 a causa d'un càncer de gola, en un hospital de Texas. Aquest tema que estem escoltant, l'últim que va gravar Toño i que va ser el segon àlbum de Los Locos del Ritmo, va comptar amb Mario Sanabria (baix) i Manuel López Reyes (guitarra). La veritat és que per Los Locos del Ritmo van passar un munt de músics i fins i tot van haver de canviar el nom abreujant-lo a Los Locos per problemes legals entre els ex-membres del conjunt. Los Locos del Ritmo van desfer-se a principis dels anys 90.

Los Rockin Devils – Mi gorda es fea

Aquest va ser un dels bons conjunts que van sorgir a Mèxic en els 60 i al igual que Los Mustang a Espanya, ells van ser un dels millors grups de versions del seu país. Aquest tema es trobava en un EP de Los Rockin Devils editat a Mèxic l’any 1966 i es tracta de la versió del "Red Hot" de Billy The Kid Emerson. I abans que ningú pugui picar-se i hàgim de dir-li allò de que "Quien se pica ajos come", quan a Mèxic a una noia un noi li diu “Mi Gorda”, és un terme molt afectuós, no es tracta de cap insult, es el mateix que a Cuba representa dir “Mi negra”, un terme carinyos. Els Rockin Devils es van formar a Tijuana el 1962 i eren originalment Francisco Estrada (cantant), Jesús Olivas (cantant), Jaime González Castellanos (orgue i piano), Elías Amables Palma (requint), Miguel Ángel Osuna (baix), José Luis Villanueva (bateria), Francisco Campos (saxofon), Juan Campos (trompeta) i els seus dos cantant femenines, les germanes Blanca i Irma Estrada. Després del seu primer disc hi ha canvis i els nous que es van incorporar van ser Alejandro Robles (bateria) i Víctor Mariano Rojas, però van tenir molts canvis i pel grup també van passar Guillermo Barajas, David González, Memo Méndez Landeros i Esteban Rios. Creiem que segueixen en actiu.

Los Teen Tops – Confidente de secundaria

Escoltarem als Teen Tops, un del grups introductors del rock and roll. Però tot i que Los Llopis van ser el primers de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Rebeldes del Rock, Los Locos del Ritmo que hem escoltat abans i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, els altres ni van sonar a les emissores de ràdio de l’época. Escoltarem ara a Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo i Enrique Guzmán va tindre que cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Aquest tema es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche", “Anoche no dormí” i "Confidente de secundaria" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que al nostre país va ser el seu millor EP, és va titular "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Per cert, aquesta cançó es una versió d’un èxit de Jerry Lee Lewis. Paral·lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista, acompanyan-se d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre continuitat.

Los Beatniks – Rebelde

Aquesta cançó ens la porten el grup argentí Los Beatniks, des de el seu únic disc, un single editat l’any 1966 sense caràtula, sols la funda, amb la cançó “Rebelde” con a tema estrella i “No finjas más” a l’altre costat. Per tal de promocionar-lo, van tocar mig despullats en una font pública i les fotografies van ser publicades per la revista Así, una publicació molt sensacionalista, encara que l'edició va ser censurada pel govern argentí. Ells van passar tres dies tancats a la presó, però van aconseguir una cobertura mediàtica insospitada, tot i que tan sols van vendre 200 copies del disc. Los Beatniks són una banda considerat per molts com el primer grup del rock argentí de la història i creadors del que es va dir “Rock Nacional”. Esteven liderats per Mauricio Birabent, conegut com Moris, cantant, compositor i guitarrista que va néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19 de novembre de 1942 i que l’any 1970 ca començar a gravar en solitari, però poc després i degut als problemas polítics de l’Argentina, es va autoexiliar a Espanya on va estar traballan i gravan cançons importants com “Sabado noche” o la seva versió del “Zapatos de gamuza azul” de Carl Perkins. L’any 1990 Moris va tornar a la seva Argentina natal. Los Beatniks que tan sols van gravar aquest disc, eren Moris (cantant i guitarra), Alberto Ramón García que era conegut com Pajarito Zaguri (guitarra i veus), Javier Martínez (bateria), Antonio Pérez Estévez (baix) i Jorge Navarro (teclats). Alguns d’ells van formar part després de grups histórics com Manal i La Barra de Chocolate. Per cert, a Méxic va surtir per aquela época un altre grup que també es deien Los Beatniks, rés a veure amb aquests.

Els Beatniks actuan pels carrers i pugats a una camioneta

Hermanos Carrión – De mí para ti

Aquest tema que en anglès es va titular “From me to you”, va ser un èxit de The Beatles i ens el porten Los Hermanos Carrión des d'un àlbum que es va titular genèricament “Éxitos de los Beatles con Los Carrión” que va publicar l'any 1966 el segell mexicà Orfeón. Los Hermanos Carrión van ser un duet sorgit a Ciutat de Mèxic al 1960, un altre dels grups pioners d'aquell incipient rock and roll al país dels mariachis i que es deia es van inspirar en els Everly Brothers. Eren els germans Eduardo Federico Carrión, conegut com Lalo, en el paper de cantant principal i Ricardo Sergio Carrion a l'acompanyament i inicialment es van dedicar a versionar temes arribats des dels Estats Units, el grup es complementava amb Ricardo Escasena i  Martin Jiménez a la instrumentació, encara que van passar altres músics com Diego de Cossio que venia de Los Camisas Negras, el seu germà Juan Manuel de Cossio, Héctor Enrique Carrión Samaniego, Alejandro García Gómez, Heriberto Estrada i Marc Domínguez Vall. Lalo Carrión l’any 1963 va deixar el grup per llançar-se com solista, portant a l'orquestra de Chuck Anderson com a banda d'acompanyament, encara que anys després va tornar a Los Hermanos Carrión. El 30 gener 2015 va morir Héctor Enrique Carrión, víctima d'una aturada cardíaca, a Mèxic, DF.

Alan y sus Bates – La balsa

Aquest tema va ser el primer èxit d'un grup argentí pioner de l'anomenat Rock Nacional que es deien Los Gatos i estaven liderats per Litto Nebia, res a veure amb Los Gatos Negros catalans que al final de la seva carrera, ja a principis de 1970 van passar a denominar-se també Los Gatos. Aquesta versió ens arriba des de Xile i ens la porten el grup Alan y sus Bates que van ser una banda xilena que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravar fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells mai van fer servir el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les cançons de Alan y sus Bates eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP recopilatori titulat "Rumbo al Go Go" que creiem no consta en la discografia oficial del grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells “Fue una noche de verano”, "Difícil", "No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant Julio Escobar que va néixer l’any 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al públic, sobre tot al femení. Alan y sus Bates va ser una veritable escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total Alan y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, entre ells un grapat de cançons pròpies.

Los Gatos Negros – C’mon everybody

I ja que hem parlat d'ells, ara els escoltarem. Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decermbre del 2014 i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquesta cançó que van gravar l'any 1962, és va incloure a un EP editat per Belter l’any 1963 i on també trobàvem el "Speedy Gonzales" de Pat Boone, "What'd I say" de Ray Charles i ”The locomotions” l'èxit de Brenda Lee composat per Carole King. Aquest va ser el seu primer EP i va estar produït rudimentàriament per Alain Milhaud que va gravar-lo en dues pistes, una per els instruments i una altra per les veus, aquesta darrera es va realitzar en els lavabos per aconseguir una millor reverberació, al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Francament, la portada es molt hortera. La cançó és una composició d'Eddie Cochran, un dels pioners del R & R que va morir a Londres, el 18 d'abril del 1960. Aquesta cançó van tornar a gravar-la fa uns anys amb arranjaments molt actuals i la van incloure en el seu CD “En negro y blanco”. Es clar que Los Gatos Negros, i no ho amaguen, han canviat una part i ens la porten a ritme de Twist que estava molt més de moda en aquelles èpoques que el rock and roll.

La Parafada

La Bomba de Palomares i el Dinosaure

Avui parlarem de Manuel Fraga Iribarne que va morir el 15 de gener del 2012 i tractarem un tema que hem decidit recuperar en honor de aquest polític fidel a les seves creences i que en l'època franquista, tot i haver estat Embajador a Anglaterra i Ministre d'Informació i Turisme, va representar una mena d'oposició, molt moderada això si, al règim franquista. La veritat es que va ser un aperturista. També Manuel Fraga va ser l'impulsor de la denominada "Llei de Premsa" de 1966 i que abolia la censura prèvia a la ràdio. És clar que a partir d'aquell moment els professionals del mitjà es van haver de convertir en els seus propis censors ja que la censura i les sancions van seguir en vigor i creiem que més dures que abans. Es diu d'ell que en una reunió per instaurar la democràcia a Espanya a la qual assistien líders polítics dels diveros partits i encapçalada per Adolfo Suarez, Manuel Fraga va prendre la paraula dient, més o menys: "La democràcia és una cosa bona i necessària per a Espanya i si el poble no l'accepta, se la imposem per collons". No sabem si aixó va ser una realitat o es tracta d'una llegenda urbana, però ara tractarem d’una cosa que si es totalmente certa.

Un fet que forma part dels annals de la història contemporània d'Espanya és el de "La Bomba de Palomares" on el llavors ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne va lluir "cuerpo serrano" i banyador a lo Joselito en la "Illa dels Famosos". Hauria pogut ser tràgic, molt tràgic, però es va quedar en còmic, per sort.

Va passar el 17 de gener de 1966, aquest any s’han complert 50 anys des del dia en què a la Força Aèria dels Estats Units "se les extraviaron" un avió cisterna, un bombarder estratègic i les armes nuclears que transportava aquest últim. És clar que a buscar-los no van anar pas al departament de “Objectes Perduts".

A l'accident de Palomares, a Almeria, van estar implicats un bombarder estratègic nord-americà B-52 i un KC-135, un avió de reaprovisionament en vol (carregat amb 110.000 litres de combustible) provinent de la base americana de Morón de la Frontera i que van xocar a 30.000 peus d'alçada sobre la costa del Mediterrani mentre intentaven practicar una operació de aprovisionament al aire, en el transcurs d'unes maniobres de la Força Aèria Nord-americana. Un error va provocar que el bombarder volés massa baix, el que va causar que xoqués amb la panxa de l'altra aeronau. Aquest accident es va produir quan tornava de Turquia amb destinació a la seva base de Carolina del Nord. Els dos avions es van desintegrar i van caure entre la terra i la mar. Set tripulants van resultar morts i quatre van aconseguir saltar en paracaigudes.

Sembla ser que el B-52 transportava almenys quatre bombes termonuclears B28 de 1,5 megatons. Dues d'elles van quedar intactes, una a terra i una altra al mar. Les dues bombes restants van caure a prop del poble i va explotar el detonant convencional que porten per aconseguir la primera reacció nuclear. Aquestes explosions "convencionals" van escampar uns 20 quilograms de plutoni altament radioactiu pels voltants.

El problema seriós semblava ser la bomba que va caure al mar. El seu poder destructiu podia seguir intacte, la bomba podia explotar o el que resultava pitxor a ulls de les autoritats nord-americanes i del régim, podia ser recuperada per algun altre país i dir això, era el mateix que dir l'antiga Unió Soviètica. L'Armada dels Estats Units va desplegar un gran dispositiu de bussejadors, usant 34 vaixells i 4 minisubmarins. Finalment després de 80 dies de recerca la bomba va ser localitzada pel minisubmarí Alvin a 869 metres de profunditat i 5 milles de la costa gràcies a l'ajuda d'un pescador local, anomenat Francisco Simó Orts que estava pescant al mar prop de l'accident i va guiar a els marines fins al lloc on va caure la bomba. Des d'aquell dia sel coneix en la zona com Paco el de la bomba. De fet ell abans ja es va inflar de dir on estava la bomba sense que li fecin cap cas, al final cansats de buscar sense resultats el van cridar i ell els va conduir al lloc exacte.

En terra tot va ser "netejat" per tropes americanes i guàrdies civils espanyols. Ni el govern americà ni el franquista van subministrar equips especials per treballar amb material radioactiu. La dictadura, sota pressió del Govern nord-americà, va mantenir secrets els informes mèdics fins que es van desclassificar l’any 1986. Es va saber llavors que aproximadament el 29% de la població de Palomares presentava restes de plutoni radioactiu en el seu organisme.

Però el problema per al govern de la dictadura i per al senyor ministre eran els turistes. Ells aportaven la pasta gansa i amb la por de perill nuclear i radioactivitat, el turisme i les seves plenes carteres deixarien de venir i això no es podria tolerar i aquí Manuel Fraga va posar els “webs” sobre la taula, encara que per això va tindre que baixarlos de la gola, on els tenia primer. De fet van tindre que posar els “webs” ell i l'ambaixador nord-americà Angier Biddle Duke que per això cobraven els sous que percebien mensualment. La veritat és que no es van banyar a Palomares con es va dir, el famos bany va ser a en realitat a Mojacar, a 15 quilòmetres del lloc de l'accident, enfront del Parador Nacional d'aquesta localitat, però es tractaba de fer tota la publicitat positiva possible i demostrar que les costes espanyoles eren segures perquè els estrangers es deixessin aquí les seves divises. A més hi va haver dos banys, primer i sense càmeres, es va banyar l'ambaixador sol i en el segon ho van fer els dos. Que Fraga de tonto no tenia ni un pel. Amb les càmaras al devant i com a bons amiguets es van ficar a l'aigua i el NO-DO va immortalitzar el fresc acte. Perquè estaven a l'hivern, això ha de quedar molt clar. També us direm que les bombes atómiques recuperades a Palomares es troben exposades a un museu americà.

I ara arriba una gran exclusiva de El Temps Passa... i la música queda. Tot el que es diu sobre el banyador de "Joselito a l'illa dels famosos" de que era el mateix que va lluir Don Fraga... és totalment fals. Nosaltres ho sabem de bona font perqué Joselito "No portava tirants en el seu banyador".

I aquest és el famós i conegut cas de "El Bany del ministre, l'Ambaixador i la bomba de Palomares", també conegut com “El bañó del Dinosaurio”.

Ara tornem a la músic a El Temps Passa... i la música queda, però des de Catalunya.

La Música que es Feia en Català

Los Javaloyas – Les muntanyes

També el grup valencià Los Javaloyas, establert a Mallorca i reestructurat amb músics de l'illa, van cantar, al llarg de la seva àmplia carrera, en català i com a mostra us portem aquest tema que es va incloure en un EP publicat l'any 1964 per La Voz de su Amo, amb una portada molt mallorquina i en el qual també es van incloure “Paradise of love”, “Ave María en el Morro” i “Mallorca bella”.  Per cert, totes elles van tornar a incloure’s en un LP que Los Javaloyas publicarien un any més tard, al 1965, una mena de grans èxits i que es va titular “En Mallorca”, en el qual van incloure 18 cançons entre les que hauríem d'oblidar “El porompompero”. Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però després va establir-se a les illes i va reestructurar la banda, a rel de surtir-li una gira per l’extranger, amb músics mallorquins com el cantant  Serafín Nebot. Los Javaloyas als que escoltem al programa d’avui, són un dels grups més veterans de l'estat, es van crear l'any 1952, tots ells eren multiinstrumentistes. La formación més estable va ser la integrada per Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet,  Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari a Hamburg amb The Beatles. Es clar que llavors els de Liverpool eren pràcticament uns desconeguts en Espanya. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.

Latin Quartet – Lawrence de Arabia

És clar que la "Crem de la crem" de bons músics catalans la trobàvem en els Latin Quartet, on militaba el mestre Francesc Burrull. La peçá us la treiem d'un EP publicat per el segell Barnafón on també es recollien "Otros Gentleman", "A long time" i "Dearly (Cariño)". El Latin Quartet eren Agapit Torrent com a líder, saxo i guitarra i Francesc Burrull al piano,  tots dos també van tocar amb el Latin Combo en alguna ocasió, un altre dels grups forta interesant per la qualitat dels seus músics, però també hi trobavem a Lluís Sala que s'encarregava de la bateria i Enric Ponsa al baix. Anteriorment a aqueste disc, l'any 1954, els Latin Quartet van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i Enrique Cifuentes. Alguns dels seus components van tenir grups paral·lels com Frank Miller y sus Hispània Soul, Liders Grup i l'Oquestra Selvatana i la trajectòria del extraordinari pianista, arreglista i productor Francesc Burrull és de sobres coneguda. La cançó que estem escoltan ara és una versió del tema del film "Lawrence d'Aràbia", una pel·lícula protagonitzada per Peter O'Toole l’any 1962. Per cert que en la portada d’aquesta disc que veureu al blog, Francesc Burrull va sense el seu mostacho caracteristic, peró destaca per nassos i sobre tot per la seva qualitat com a músic.

Lucky Guri & Peter Roar – When I’m 64

Ara al programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri que des de fa treinta anys viu a Sant Gervasi i havia estat membre de Barcelona Traction, i el saxofonista Peter Roar que havie militat a Máquina!, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Aquest disc tan sols va estar un parell de setmanes a la venda ja que l’editora de The Beatles i la EMI van demandar-los, exigin es retires de les botigues i ho van aconseguir. Sembla ser que tot va ser per questió de cales, alló dels permisos i els royaltis. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Whem I’m sixty-four” dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic molt dixi i val a dir que hi ha una bona versió per Los Mustang, gravada ja en els 80 on Santi ens canta les coses que li pasaran quan tingui 63 anys, es va treure un any de sobre. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. Tant Quimet com Mario es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc. Per cert, aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap, creiem que han caducat els drets de les cançons, i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser protagonistas tots els músics. Es un CD molt recomenable.

Ara seguirem a Catalunya, però cambiant de llengua i estil.

Hermanos Calatrava – Vino una ola

Paco i Manolo Calatrava per causa d'una casualitat es van trobar realitzant versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, net, calia tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot ambles seves tisoras esmolades. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien utilitzat els “tacos” ni les paraules grulleres en un escenari, creien que aixó és humor fàcil i a ells no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que anaven a dir i "com" "anaven a dir-ho". Van començar com a duet molt seriós i un dia que Paco va tenir problemes de gola en una actuación, va començar a fer de les seves i allò es va convertir en la seva senyal d'identitat. Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser un dels grans èxits de Manolo Díaz que havia estat component de Los Sonor i Los Polaris i després es llançaria en solitari i també farie de productor, ara sonarà al programa perque fa molt de temps que no escoltaven a Los Hermanos Calatrava i els ho vam prometre, per tant, aquí estan un altre vegada aquesta parella. Els Germans Calatrava a finals dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos. Per cert i cosa curiosa, fora dels escenaris el serios es Paco i el conyon es Manolo, al enreves del que semblen. Per cert, Quimet de jove va fer el playback d’aquesta cançó a una festa del col·legi, el va enredar la seva núvia, ara la seva dona i fins i tot es va remangar els camals dels pantalons per fer el numeret ben fet. És clar que el director de l’escola va adressar-se a ell per felicitar-lo per la seva bona actuación.

Los Indios Tabajaras – María Elena

“María Elena”, de l’any 1957 i publicada a Espanya ja al 1963, escrita per Lorenzo Barcelata al 1932, va ser la cançó més popular en la llarga carrera d'aquest duet brasileiro, veritables estilistes de la guitarra. Quimet reclama el euro de seguida per que diu s'ha inflat de tacar aquest tema. Los Indios Tabajaras eren Mussapere i Herundy, tots dos germans, tercer i quart dels trenta fills d'un dels cacics de la tribu Tabajara, de nom Mitanga i no es conya, es deie així. Nascuts a la selva profunda de l'estat de Ceará, al nord-est de Brasil. La seva història és molt curiosa, almenys com es relaten en les seves biografies: "Mussapere i Herundy, van trobar en l'espessa selva una guitarra, en el camí on justament havia passat una expedició d'homes blancs. No sabíent la utilitat que tenia, la van portar al seu poblat i la van tenir amagada aproximadament dues setmanes. En analitzar l'instrument cautelosament i adonar-sen que no es tractava d'una arma, després de ser vista pels altres membres de la tribu, els dos joves indígenes la van seguir estudiant més detingudament. Els sons que emetien les cordes mentre les seves mans la exploraven, acréixaben encara més la seva curiositat i d'una manera inexplicable, els germans van aprendre a executar l'instrument, prenent-li molt d'afecte, arribant a prendre la decisió de deixar la tribu i endinsar-se en la civilització dels homes blancs, per saber el lloc de procedència de l'instrument musical". Un espavilat empresari mexicà els va escoltar tocant cançons típiques de la seva tribu, els va portar a Mèxic i allà va començar una de les més brillants carreres d'un grup instrumental llatí d'aquella època. Per cert, van passar a anomenar-se Antenor i Natalicio Moreyra Lima, però artísticamente eren Los Indios Tabajaras.

Los Ángeles Negros – Murió la flor

En algunes ocasions us hem parlat de la novieta que Mario tenia a Mèxic, es deia Magnòlia Santiago Martínez. Ella li feia arrivar discos editats al seu país i que molt d’ells mai s’havien publicat a Espanya. En una ocasió Mario va rebre un paquet des del país dels mariachis amb diversos singles. Un d'ells venia sense caràtula, només amb la funda promocional i li va cridar l'atenció quan va veure que el grup era Los Ángeles Negros, clar que quan els va escoltar, Mario es va immediatament adonar que eren uns altres Ángeles Negros, no els espanyols que ens sembla recordar eren valencians. Curiosament i en indagar, ens adonem que tampoc és un grup mexicà, Los Ángeles Negros que escoltem i ens arriven a ritme de boleret, eren de San Carlos, a Xile. La banda la va fundar Mario Gutiérrez i un dels seus elements importants va ser el cantant Óscar Germain de la Fuente Maureira, però pel grup han passat bons músics al llarg dels anys. Aquest single va ser editat per EMI Odeon l'any 1969 i conté les cançons més conegudes d'aquest grup a cavall del pop i el bolero, "Y Volveré" i aquesta que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda que es titula "Murió la flor" i era una composició de Germain de la Fuente i Nano Concha, ambdues cançons es van extreure del seu segon àlbum. A principi dels setanta Los Ángeles Negros es van assentar a Mèxic i actualment hi ha tres formacions musicals que treballen amb aquest nom. Creiem que dels membres originals només segueix Germain de la Fuente.

Los Hermanos Rigual – Cuando calienta el sol

Seguirem amb uns altres germans i al programa d’avui escoltarem ara una cançó que ja va sonar a El Temps Passa… i la música queda la temporada passada, en una bona versió que van realitzar els Golden Quarter i vam rebre un correu demanant-nos que poséssim la versió "original" a càrrec del grup mexicà Los Hermanos Rigual, clar que els Hermanos Rigual no eren mexicans, eren cubans establerts a Mèxic, on com tants i tants, es van autoexiliar amb l'arribada de la Revolució encapçalada pels germans Castro que van fotre fora a Batista. Ara bé, "Cuando calienta el sol" havia triunfat a Espanya en la versió que va fer Antonio Prieto i també l'havien gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que així mateix la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a Espanya la que va escoltar-se, junt a la d’Antonio Prieto, va ser la dels Hermanos Rigual, un tercet integrat per Pedro Rigual que va néixer el 29 de juny de 1918, Carlos nascut el 4 de novembre de 1920 i que va morir l'any 1994 i Mario nascut el 19 de novembre de 1922, tots ells eren de Guantánamo, a Cuba. La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor, algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment "Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composada per Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per "aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués amb el seu veritable autor.

Los Impala – Con su blanca palidez

Aquesta cançó “A Whiter Shade of Pale”, és actualment tot un clàssic del simfonisme britànic que va sorgir a finals dels seixanta, es tractava d'un tema que van portar a l'èxit en gairebé tot el món els anglesos Procol Harum i de la qual a Espanya i en castellà es van fer un munt de versions, tot i que reconeixem que la que millor es va vendre va ser la de Los Pop Tops, a més de convertir-se en la seva carta de presentació. Recordem Los Salvajes, Los Lagartos, Los Stop, Los Pops, Los Go Go, Sergio Denis, Los Rebeldes, fins i tot José Feliciano i uns quants més. És clar que nosaltres sempre hem opinat que Phil Trim dels Pop Tops, cantava en castellà de pena i no s'entenia ni la meitat del que deia, cosa que també passava amb Mike Kennedy, per això us hem escollit per al programa d'avui aquesta versió que, cantada en espanyol, ens arriba des d'Amèrica del Sud. Es tracta del grup veneçolà Los Impala, un dels millors i més populars conjunts sorgits en aquest país en els anys seixanta, quan no havien en el gobern del pais ni Chaves ni Maduro, supossem que vivien més tranquils. Los Impala es creen a Maracaibo l'any 1957 i estan considerats com els pioners en fer rock and roll i pop modern a Veneçuela. Els fundadors del grup van ser Henry Prat (piano), Gilberto Urdaneta (baix) i Servando Alzatti (bateria), però per Los Impala i fins a la seva dissolució l'any 1970 van passar molts músics, entre ells Pedro Alfonso, Bob Bush, Heberto Medina, Bernardo Ball, Francisco Belisario, Henry Stephen que posteriorment es llançaria en solitari i al nostre país triomfaria amb el "Limón, limonero", Nerio Quintero, Omar Paduai que va morir l'any 1993, Rafael Montero, Paco Piedrafita i Edgardo Quintero, aquest es llançaria en solitari fent-se dir Edgar Alexander. De fet el grup es separa l'any 1961, però tornen a reunir-se al 63, ja fins a la seva disgregació definitiva en el 1970. Los Impala van gravar en total vuit discos, sent un dels grups de la seva època que més àlbums gravarien i aquesta cançó us la hem extret d'un LP editat en el 1968 i titulat "Esto son los Impala". Creiem que amb les modes revival, Los Impala van tornar a posar-se en marxa, però no us podem dir qui integrava el conjunt. Al desembre de 2006 va sortir a la venda un CD recopilatori amb 42 èxits del grup que també va incloure aquesta cançó.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, us deixarem en la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a les ones o vía internet, si t’el descarréges del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara fotrem el camp. Porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa