El Temps Passa 10-36

Enllaç per descarregar-se el programa

Plens d'ingenuïtat, de vegades rebusquem entre les cendres del passat buscant trobar una mica d'aquella joventut que ja vam deixar enrere fa molt de temps, encara que de vegades hi trobem un besllum d'aquella adolescència en la música que ens fa reviure moments de l'ahir que crèiem perduts i escoltant-la tornem a sentir-nos joves, plens d'aquella il·lusió i ganes de menjar-nos el món que el temps semblava haver-nos robat. Avui en el nostre viatge als records escoltarem cançons que ens portaran Los Mustang, Els Dracs, Los Sírex, Eurogrup, Los Salvajes, Bruno Lomas, Los Ágaros, The Blue Diamonds, Los Stop, Andrés Do Barro, Los Sprinters, Adamo, Los NO i Gatos Negros que esperem us facin reviure moments agradables del passat i que t'arribarà des de aquelles emissores per les que sortim a les ones semanalment o vía internet, si es que et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webbs de les emissores. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i com sempre us diem que ara

Obrim la Paradeta

Los Mustang – Nadie respondió

Los Mustang van ser un dels millors grups espanyols dels anys seixanta i avui obriran El Temps Passa... i la música queda amb aquesta versió del "No reply" de The Beatles i la veritat és que Els Mustang amb Santi Carulla al capdavant, la broden. En aquest EP publicat l’any 1965 també trovabem “El juego del amor” que era una versió del “The game of love” de Wayne Fontana, junt amb el tema estrella que va ser el “Chao Chao” de Petula Clark i “Do wah diddy diddy” de Manfred Mann. Los Mustang van ser el millor grup versioner sorgit en els seixanta, al costat de Los Catinos i Los Javaloyas, però ells tenien un gran avantatge enfront dels seus competidors. Per gestió d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i tot abans que al país es publiqués la versió original, a causa d'això amb temes com "El submarino amarillo" que va vendre més de 130.000 copies o "Obladí oblada", van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a Espanya. Inicialment eren un grup instrumental integrat pels guitarristes Marco Rossi i Tony Mercadé amb el baixista Miguel Navarro, però l’any 1961 i després de participar en un concurs, se'ls uneixen Santi Carulla i Tony Mier que eren membres de Los Sírex i comença una carrera brillant que va durar fins a l'any 2000. Són l'únic grup dels anys seixanta que han mantingut la mateixa formació fins a la seva dissolució. Quan aquesta es va produir Santi Carulla va començar en solitari. Malgrat la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi que va morir el 17 de maig del passat 2015 a Figueres, va composar moltes cançons per Los Mustang, entre elles "Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial, en total 16. Entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo”, com us deiem abans. Per cert, en els seu primer disc van signar com Los Mustangs, pluralitzant el seu nom, després finalment van treure la S, cosas de la casa de discos.

Los Sírex – Tus celos

Los Sírex, un dels millors grups de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquesta cançó que escoltem ara “San Carlos Club”, "Si yo canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i també "El Anxoveta" i junt a Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir al setembre de l’any 2011, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que va ser el fundador de Los Gatos Negros i portava cinc anys com a bateria amb Los Sírex, també va morir, en aquest cas l’any 2014. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Actualment Los Sírex seguiexen en actiu si bé sols quedan Lesli i Guillermo dels originals, junt a Juanjo Calvo que va substituir a Manolo Madruga quan els va deixar.

Los Salvajes – These boots are made for walking

Un dels millors EP's de Los Salvajes va ser aquest, publicat per EMI-Regal l’any 1966, del qual us hem extret el tema que compartirem en el programa d’avui i que va ser el gran èxit al país de Nancy Sinatra, la filla de Frank Sinatra que si be a Espanya, tret d’àquesta cançó i “Una tonteria” a duet amb el seu pare, poc ha fet de bo, als Estats Units ha tret un munt de discos i ha tingut sempre molt bona aceptación. En aquest disc també es van incloure “La Neurastenia” de The Rolling Stones, “Corre, corre” que era el "Keep on running" de The Spencer Davis Group i “Soy así” que era una composición de Los Salvajes. Per cert, aquest EP va doblar a Espanya les vendes del "19th Nervous Breakdown" dels Stones. Los Salvajes van ser un dels grups que van participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera del mateix any 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi també Lone Star, Dúo Dinámico, Los  Brincos, Los Bravos, Los Sirex i Licia, entre daltres. Los Salvajes, liderats per el cantant Gaby Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Van gravar cançons pròpies que van funcionar molt bé i també moltíssimes versions. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González que encara es el guitarra en aquest disc. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona.

Los No – Gloria

La cançó que es va incloure al primer EP que va publicar el grup barceloní Los No, és una bona versió de la composició de Van Morrison que l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup Theam, abans de llançar-se en solitari. En aquest EP de Los No, editat per Vergara l'any 1966, també va incloure “La llave” que era d’ells, “Sentada a mi lado” de The Kinks i “Lloro por ti” que també era una versió, creiem que de The Walker Brothers. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als anys 70 Los No van tornar i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. Per cert i parlant de Los No, en el seu segon disc i havie la cançó “Moscovita” que va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que podia recordar el comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emissions per escoltar-la a la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.

Los Brincos – Mejor

Aquesta és una de les cançons més emblemátiques, Quimet reclama l’euro rápidamente, quan avui en dia recordem la carrera de Los Brincos i reconeixem que es un dels millors temes del grup madrileny, integrat en aquesta gravació per Juan Pardo, Manolo González, Antonio Morales "Junior" i Fernando Arbex. Com podeu comprovar pels músics és de la primera època i la producció va estar a càrrec de Marini Callejo que habia militat a Los Brujos i va ser la primera dona productora del pop espanyol. "Mejor" es va editar com a cara A d'un single amb "I try to fine" a l'altre costat i que es va publicar l'any 1966 mitjançant el Segell Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de só, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes i posteriormente a Pekenikes, però li demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta. Per cert, en les primeres gravacions de Los Brincos, no tocaven ells, Mariní Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de gravació. Quan Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se per crear Juan y Junior, o els van fotre fora que nosaltres no ho tenim massa clar, els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. De fet el grup teloner de The Beatles tenian que ser Los Brincos, pero ells, la productora, la seva discogràfica o tots juntets en comandita, es van negar, ells eran prou importants, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Júnior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Posteriorment s'incorporaria el teclista Óscar Lazprilla. Per cert, Junior, nascut a Manila, Filipines, el 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, Fernando Arbex també es mort, ens va deixar el 5 de juliol del 2003.

Los Beta Quartet – Night train

El grup mallorquí Los Beta Quarter, van gravar aquest tema instrumental de Jimmy Forrest que la va treure l'any 1951 i que va compondre conjuntament amb Oscar Washington i Lewis P. Simpkins. La veritat és que ha estat un tema molt versionat al llarg de la història i nosaltres volem destacar una versió de 1984 que es va incloure a la banda sonora de "Retorn al Futur", la primera de la saga, i en la qual la interpretaven en el ball de "L'encantament sota el mar" Martin Berry & The Starlighters, la veritat és que al cinema ha estat usada en un munt de pel·lícules. Els Beta Quartet en la seva versió van mirar cap a James Brown que la va gravar l'any 1961. La van publicar en un EP en què també es van incloure “La apasionada”, “El Mira, Mira” i “Let’s go”. Curiosament Los Beta Quartet que a partir de l'estiu de 1966 passarien a ser simplement Los Beta que de fet és com se'ls coneixia familiarmenti, tot i ser Quartet, eren cinc.Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. A partir de 1966 i amb el canvi de nom es van produïr també canvis en la formació, eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis encara. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època. El cantant va crear posteriorment el grup Miguel Moreno y Los Dinos.

La Música que es Feia en Català

Eurogrup – Qué passa amb els duros?

Aquesta cançó és una versió del “Get out of  my life, woman” del pianista, cantant i compositor de color nord-americà Allen Toussaint que per cert va morir a Madrid el 10 de novembre del passat 2015, després d'una actuació. Es trobava en el primer disc editat per el Eurogrup i publicat pel segell Concèntric, propietat de Josep Maria Espinàs, l’any 1967. En aquest disc, un EP, també hi havia una bona versió del "Summer in the City" dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, la banda liderada pel cantant i guitarrista John B. Sebastian, "Perdo l'esma" versió del "I'll go crazy" de James Brown i "A la vora de l'aigua" dels Righteous Brothers. Eurogrup inicialment es deien Los Fènix i es van crear a finals de 1966, però Los Fénix van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri de Gràcia. El Eurogrup eren una bona banda. El bateria va ser Juan Adriano Barras Rojo que va nèixer a Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon i últim disc, un single editat l'any 1968. El bateria Juan Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los Eurono i després s'incorporaria a Los Pioners substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert, actualment resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de Sant Climent i és membre de la Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup resideixen a les Balears.

Els Dracs – Un cor fet d’amor

Ara a la secció en català us portem un dels millors grupos de pop-folk català dels anys seixanta, es tracte de Els Dracs. Parlar de Els Dracs és una altra cosa. Van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups en català de l'època i aquest EP del que us hem extret la gran versió que realitzen del tema "Heart full of soul" composat pel guitarrista Jeff Beck i que ell va gravar amb el seu grup The Yardbirds es un dels millors temes de la seva carrera. Els Dracs van treure un altre EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i aquest disc del que os parlem  va ser el més venut del catàleg del segell Concentric si bé i com és habitual en les produccions de Concentric, les seves grabacions sempre tenen falta de baixos i bateria que sonen molt per sota del volum al qual haurien d'estar. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's en català i un grapat  en castellà, anomenan-se Los Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, és clar que no debem oblidar que el propietari del segell Concentric era Josep María Espinás. Després de desfer-se nosaltres els vem perdre la pista, però hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. Per cert, l'any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric. Per cert us explicarem una curiositat, quan The Yardbirds van gravar aquesta cançó, va ser el primer disc amb Jeff Beck a la guitarra substituïn a Eric Clapton que havie marxat amb John Mayal, dons bé, a l’edició dels Estats Units es van equivocar i a les fotografies de la cuberta veureu a Eric Clapton en lloc de Jeff Beck, però amb els noms camviats.

Bruno Lomas – Per Sant Joan

L'any 1969 el Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània havia desaparegut, la causa va ser que al 1968 Massiel va guanyar Eurovisió i les autoritats no volien cap festival que fes ombra internacionalment ia més, ja teniem a Espanya el de Benidorm. És clar que a la Ciutat Comtal voliem mantenir el nostre aire festivaler i sorgeix el Festival de Barcelona, ja sense el "Internacional", és clar. En la seva primera edició participa Bruno Lomas amb aquesta cançó, cantada en valencià i que havia estat composada per Juan i Junior, amb lletra en la nostra llengua a càrrec de Joan Manuel Serrat i que també havia gravat en català Glòria. Va quedar en la tercera posició. El single va ser editat l'any 1969 pel segell Discophon amb “Serà així” a l’altre cara. Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar  Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant-se  Los Milos com a tercet. Després que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldovi Menéndez,  s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a un dels Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i es va retirar a finals dels anys 70. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se el tornar i Bruno Lomas va decidir gravar de nou i la seva volta als escenaris, es trobava en plena forma. Va marxar-se cap a Madrid i va signar contracte amb EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan al tornar, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues pel·lículas. 

Acabarem aquí la Secció de la Música que es feia en Català i marxarem fins a Holanda.

The Blue Diamonds – Que te deje de querer

L'any 1964 The Blue Diamonds van gravar aquesta cançó que ara escoltarem al programa d'avui, interpretant-la en castellà per al mercat espanyol i també enfocat al públic de Amèrica Llatina. Es tracta d'una versió del tema "You Can Never Stop Me Loving You" que va ser un dels grans èxit del nord americà Johnny Tillotson, el mateix que també va treure el "Poesia en moviment" que aquí va ser èxit del Dúo Dinámico, tot i que en el seu moment els seus discos no van arribar a publicar-se en el nostre país. Aquest tema també va ser gravat per Los Sírex que francament, realitzen una gran versió que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Els Blue Diamonds la van publicar a través del segell Fontana en un EP en el qual també es van incloure “Jericó”, “Buenas noches, pequeño mío” i “Ya lo ves”. The Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any 1960 i que ja hem escoltat al programa. The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure en total 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca.

Los Stop – Casi nada

Es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald Duck. És clar que quan l'any 1966 van signar contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i els van rebatejar com Los Stop. Amb aquesta cançó Los Stop van guanyar el Tercer Festival de Fortuna, a la ciutat de Múrcia i es tractava d'una composició d'Aurelio Rodríguez i Chano Montes. És un tema amb un toc festiu i reminiscències brasileres en el que mereixen destacar-se per curios els cors dels nois del grup en una línia que sense poder dir que sigui doo wop, se li acosta molt, tot i que els cors queden molt diluïts en la distància. Es va publicar en el seu segon disc, un single de 1967 amb “No pienses en mí” a l'altra cara i també es va incloure en el seu primer LP "Los Stop", de 1968, pero aixo mateix en diversos discos, un dells amb "El turista 1.999.999" al altre costat i es que Los Stop repetien cançons en moltes dels seus vinils. El grup l’integraven Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo, a la qual  Mario coneix des de fa anys i que es una de les amigues d’El Temps Passa des de el facebook de Montse, al costat de Josep Maria Sanz que després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era amic de Mario. Els altres components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego que després marxaria a Los No i Fernando Cubedo. Quan Cristina va separar-se del grup i va crear Cristina y Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari, Los Stop es van buscar una altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van gravar un single. Els discos de Los Stop van editar-se primer amb Belter i després per el segell Columbia i creiem que a mitjans dels setanta van tornar a cambiar de cantant.

Andrés do Barro – Meu amor

La cançó del “O tren” per la que te debilitat Quimet, va ser el primer tema de la història del pop cantat en gallec que va pujar al lloc més alt de les llistes espanyoles, va ser l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver un altre número 1 cantat en la llengua de Rosalía de Castro. El cantant i compositor Andrés Lapique Dobarro, va néixer a El Ferrol, La Corunya, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la pel·lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha Velasco, on va ser doblat per un actor de doblatge professional degut al seu fort acent gallec, però cantava les seves cançons en la seva llengua i el seu grup d’acompanyament que feia servir sempre eran Los Sprinters que escoltarem després al programa, liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com "O Tranquilo". Per cert, Andrés do Barro també va gravar en castellà les seves cançons. El seu primer àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro" va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec i es va incloure aquesta que escoltem ara, en gallec i que també va ser versionada per ell mateix en castellà i la va titular "Amor mio", però primer  la va enregistrar en gallec. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”.

Adamo – Nuestra novela

Ara a El Temps Passa… i la música queda tindrem a l'Adamo romàntic i tendre al que estem acostumats tots i totes. Aquesta no va ser una de les seves principals cançó, però va sonar bastant en les emissores de ràdio i era bona. Us l'extraiem d'un EP editat per EMI-La Voz de su Amo l’any 1967, amb quatre temes en espanyol i a més d'aquesta peça es van incloure “Inch’ Allah”, “Yo te ofrezco” i “Muy juntos”. La veritat és que Adamo va gravar pràcticament tots els seus èxits dels seixanta en castellà, però també ho va fer en francès, italià, anglès i creiem recordar que en alemany. Molts deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva, bé Quimet diu que si que ho era, la veritat es que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Tot dos encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit en moltes ocasions que es degut a la paciència que ella ha demostrat sempre al aguantar-lo. Adamo va ser el Rei dels Guateques i les Festes Particulars, un cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar-vos, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", “Tu nombre”, "La noche", "Ella", "Cae la nieve", "Mis manos en tu cintura", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”.

Los Sprinters – Rain and tears

El grup Los Sprinters dels que hem parlat abans i que anem a escoltar ara al programa d’avui d’El Temps Passa... i la música queda, eren un bon conjunt surgit a Galicia i van acabar sent la banda d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. Aquesta cançó, que us portem, un tema ple de sinfonisme, es la seva versió del èxit dels Aphrodite’s Child, el grup integrat per Vangelis, Demis Rousos i Lucas Sideras i es trobava en un single que Los Sprinters van publicar l’any 1968 a través del segell Fontana i que va ser el seu últim disc. A la cara B i trobavem un altre versió, en aquest cas dins del estil conegut en els Estats Units com bublegum pop, el “Yummy, yummy, yummy” dels nord americans Ohio Express. Los Sprinters s'havien creat l’any 1965 i el grup el formaven Miguel Varela Suárez “O Tranquilo” (guitarra i cantant), Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Una de les seves cançons més populars es trobava en el seu primer disc, es tracta de "El Tablao" i curiosament, era una cançó composada per ells. És clar que després van gravar versions, unes quantes com aquesta que avui escolteu a El Temps Passa... i la música queda. En total al llarg de la seva carrera Los Sprinters van gravar set discos entre EP's i singles i finalment es van convertir en el grup d'Andrés DoBarro, amb ell van treballar a la pel·lícula “En la red de mi canción”, protagonitzada per Andrés DoBarro i Concha Velasco. El 19 de setembre de 1998 Miquel Varela moriria després d'una llarga malaltia, per cert, quan es van desfer Los Sprinters havia format duet amb la seva dona dient-se Manuela e Miguel.

Los Tamara – Este es el mundo del hombre

Bona versió la que ens porta el grup també gallec Los Tamara al programa d’avui, d'aquest clàssic de James Brown que també van gravar Lone Star. Quimet diu que està molt ben tocada, técnicamente és perfecta, però ell troba que li falta l’esprit R & B de la versió original que si van saber imprimir-li els Lone Star. El tema es trobava en un EP editat l’any 1967 per Zafiro i que incloïa "Míster Pitiful" d'Otis Redding, "De la musique" i “Yo escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot un Orfeó. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta cançó

Los Gatos Negros – Homburg

Arriba el moment d'enfilar la  recta final del programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda i recordarem a Ernesto Rodríguez que com us deiem abans, escoltant a Los Sírex, ens va deixar el 1 d’octubre de l’any 2014, per tant ho farem ara amb els barcelonins Los Gatos Negros i aquesta bona versió que van realitzar l’any 1967 d'aquest tema del grup Procol Harum i que juntament a "Amb la seva blanca pal.lidesa" són els millors en la carrera dels britànics. Aquest single va ser el primer treball amb Los Gatos Negros del baixista Frank Andrada que venia de Los Albas i també havia tocat en el grup de Tony Ronald i van comptar amb un nou productor Ramón Ferrán, que havia tocat en el grup Ramón 5 i gravat uns quants discos amb la seva Orquestra i el òrgan  Hammond ja que era el demostrador a Catalunya de la marca, al programa ja hem escoltat alguna cançó seva, de fet en aquest enregistrament Carlos Maleras va canviar el seu òrgan Vox per un Hammond de segona mà que segons es deia li havia comprat al mateix Brian Auger. Per cert que a la cara B d'aquest single es trobava “¡Que contento estoy!”, una bona versió dels Cream. Per cert, dels originals Gatos Negros, també Carlos Maleras i Piero Carando són morts, tot i que seguiexen en actiu, però sols quedan Quique Tudela i Frank Andrada dels primitius..

Los Ágaros – Take five

Avui en dia Los Ágaros, amb els que avui acabarem el programa, són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP es van publicar a l'agost i al disc gran es van incloure 14 talls, entre ells aquest que escoltem ara i que es una versió d’un clàsic del jazz de Dave Brubeck Quartet, un grup liderat per el pianista Dave Brubek, un dels grans del jazz que ens va deixar el 5 de desembre del 2012. Va néixer el 6 de desembre de 1920 a Concord, Califòrnia i va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema cardíac. Curiosament el tema "Take Five", una mena de cannon a ritme de 5 x 4, una cosa bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més recordat a l'àmplia carrera del Dave Brubeck Quartet, no era una composició seva, va ser escrita l'any 1959 per Paul Desmond (25 de novembre de 1924 - 30 de maig de 1977), saxofonista del grup i es va incloure a l'àlbum "Time Out", gravat a Nova York els dies 25 de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en tres dies. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.

Acabem per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de tocar el dos us deixem en companyia de totes les emissores per les que ens escoltes o vía internet, si ey descarregues el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara marxem fins la propera setmana

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa