Des que érem joves, fa d'això un bon munt d'anys, hem sentit
dir que a l'home s'el conquesta a través del seu estómac, nosaltres no sabem
si és cert o no, però si tenim clar que ens agrada menjar bé i a més procurem
que sigui sa, sempre sense descontrolar-nos, que quedi molt clar. Per això i ja
que som el que s'anomena a Catalunya "Un bon vivant", és a dir
"triperos", avui la secció dels nostres Anuncis per al Record se
centrarà en productes alimentaris, per anar fent gana. Tindrem música dels
seixanta, per descomptat i a El Temps Passa... i la música queda, avui
comptarem amb Los Ben Posta, el Dúo Dinámico, Los Arlequines, Adam Grup, Los
Ases, Los Bravos, The Bonds, Los Beta, Els Corbs, Los Catinos, Charles
Aznavour, Los Ángeles, Pop Tops, Los Brincos, Els Drums i Los Diablos Negros.
Tots ells ens acompanyen en el nostre viatge als records que emprenem
setmanalment des de totes les emissores per les que ens escolteu o vía internet
si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet
Curull i Mario Prades i ara ens toca dir, que nosaltres som molt joves
Obrim la
Paradeta
Dúo Dinámico – Somos jóvenes
La passada temporada vam escoltar a El Temps Passa ... i la
música queda aquesta cançó a càrrec de Sandra LeBrocq, amb la qual va guanyar
el III Festival de la
Costa Verda, us vam comentar que es tractava d'una composició
del Dúo Dinámico, ara començarem el programa escoltant el "Somos
jóvenes", però en la versió a càrrec dels seus autors ja que, com era
habitual en Manolo i Ramón, ells també la van gravar i la van defensar en
aquell festival que se celebrava a Astúries. Aquesta cançó, es trobava en un EP
que van publicar l’any 1962 i que també incloïa "Siempre en mi
corazón", "Mercedes" i "Amor" i va ser el 14è EP que
van publicar el popular duet, avui en dia una referencia quan es parla de pop
espanyol. Tant Quimet com Mario coincideixen que el Dúo Dinámico s'han
convertit en part tan important de El Temps 
Passa... i la música queda que ja és
com si fossin de la família i hem comptat tantes coses d'ells que ja no sabem
que més dir. És clar que aquest tema ens ve al pèl perquè "tots" i
"totes" els que escolteu el programa i per descomptat també nosaltres
"Som joves", per tant parlarem menys i escoltarem més. Aquests són
Manuel de la Calva Diego,
nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramón Arcusa Alcón que també és de
Barcelona i va néixer el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la
seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300. També s'han dedicat a la
producció i van protagonitzar quatre pel·lícules, Ramón resideix a Miami i
Manolo a Catalunya. L’any 2012 el Dúo Dinámico van treure un nou treball al
carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisen i graven de
nou alguns dels seus grans èxits amb bones col·laboracions. Des de Serrat a
Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel
Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro, Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang.
Per cert, els hi van demanar permis per fer servir la cançó "Somos
jóvenes" per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i
ells van accedir-hi amb gust.
Los Ben Posta – Tarantela
El grup gallec Los Ben Posta van publicar un sol disc, un EP
de quatre cançons que es va editar al juliol de l'any 1965 a través del segell
EMI-Regal i en el qual es trobava aquest tema que escoltem ara a El Temps
Passa... i la música queda. Es tracta d'una versió instrumental. a ritme de
surf music, d'un antic tema folk tradicional italià del qual s'ignora qui és el
compositor, el temps no ha deixat rastres. En el vinil també es van incloure
altres tres cançons "Zorongo gitano", "Moscow guitars" i
"Danza del sable", totes elles versions i instrumentals, ja que el
grup no tenia cantant. Los Ben Posta eren quatre nois de la Ciudad de los Muchachos, a
Ourense i van prendre el nom de la fundació que es diu Benposta, tot junt i que
entre altres activitats, a més de les musicals, també disposaven d'un circ. Los
Ben Posta eren Afonso Frean Prieto, Celso Gómez Cruz, Daniel Bouzo i José
Mosquera.
Los Ases – Besa, bésame
Escoltarem ara aquest tema, escrit per Alfredo Domenech i
Ángel Guirao que creiem també van gravar Los Condes, però en aquesta ocasió ens
arribarà a càrrec del grup murcià Los Ases que la van incloure en un single que
va publicar el segell Belter l'any 1969 amb “Labrador” a la cara B. El disc va
ser el seu premi per guanyar un concurs regional organitzat per Belter a la
caça de nous talents i també van incloure cançons seves en un LP titulat “Música
Superpop”, editat així mateix per Belter en el 69, compartit amb altres
conjunts que van participar en el mateix concurs, entre ells recordem a Los
Kabiros, Los Sixfer's i Los Roller. Amb la cançó “Besa, bésame” també van
intervenir en el XI Festival Internacional de la Cançó espanyola de Benidorm
del 69, defensant aquest tema amb Los Ochenta Centavos, però no van guanyar. La
cançó que es va endur La
Sireneta va ser “Ese día llegará”, composada per Manuel
Alejandro i que van defensar Mirla i Koldo i Los Impactos. 
Los Arlequines – Tomando café
El grup Los Arlequines sorgeixen a Madrid a mitjans dels anys
seixanta, quan el Ye Yé anava de mal borràs i els conjunts començaven a mirar
cap al R & B, la psicodèlia i el blues-rock. Los Arlequines, es van crear
l'any 1965 i van estar en actiu fins a l'any 1968, creiem que tan sols van
gravar un disc, aquest single en el qual el tema “Tomando café” ocupava la cara
A i “No hay amor para mi”, cantada en anglès, a l'altra banda i que va editar
el segell RCA al 1967, però Los Arlequines són un grup a tenir en compte pels
seus components que posteriorment van tenir carreres rellevants en altres
bandes. Pepe Robles (guitarra, veu) tocaria amb Los Angeles i al costat dels
seus companys de Los Arlequines Tomás Bohórquez (orgue) i Emilio 
Bueno (baix)
serien els fundadors de Los Módulos, José María Panizo (bateria), que va ser el
primer a deixar el grup, formaria part de Henry & The Seven i posteriorment
d'Aguaviva, després i durant anys acompanyaria al contrabaix a María Dolores
Pradera. El cinquè component era José Luis Avellaneda, que en realitat i com us
hem dit en moltes ocasions, es deia José Luis García Román i es va incorporar
en la seva última etapa a Los Angeles, va morir en el mateix tràgic accident de
cotxe, ocorregut en Montilla del Palancar després d'un concert realitzat a
Tarragona i que també va costar la vida a Poncho.
Los Bravos – La parada del autobús
L'any 1965 Los Bravos publicarien a través del segell
Columbia, un dels seus singles més comercials, el seu tercer disc petit, que
incloïa “La parada del autobús”, escrita per Manolo Díaz que de fet va escriure
unes quantes cançons per a Los Bravos, entre elles “No se mi nombre” que va ser
la cara B del "Black is Black", però a la cara B d'aquest single es
va incloure "Will you always love me". La cançó que escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda, reflecteix la desesperació d'aquell que
espera l'arribada del transport públic, veient passar el temps i l'autobús no
arriba. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, prefabricat, la millor
creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar de tenir-ho tot ben
lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor
era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony
Martínez 
(guitarra) que va morir a Colmenar Viejo, a causa d'un accident de
trànsit, el 19 de juny de 1990 i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a
Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens
(baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de
Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la
seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de
Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la
fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys més amb
tres o quatre cantants nous, entre ells
Bob Wright i Anthony Anderson que era germà de Jon Anderson dels Yes,
per desfer-se després. Una curiositat: Es diu que en les seves primeras
gravacions, fetes a Londres, no tocaven ells, eren músics de sessió. També us
direm que quan van gravar el “Black is black”, van ser enredats ja que a ells
no els agradava la cançó i no la volien enregistrar, els va enganyar Alain
Milhaud i el de la discográfica, però mira per on, va ser el seu gran àxit
internacional.
Adam Grup – Estoy bien
Des de Valencia ens va arrivà el Adam Grup, una banda
integrada per quatre joves valencians que interpretaven soul i R & B, encara
que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco
Carabia (a la foto) al que és coneixia com Adam, nascut a València l'any 1946 i
que abans de crear el Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter.
Adam va formar el grup l’any 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat
amb Los Top-Son i que després es 
marxaria a Los Canarios, Alfredo Manuel Pareja
(guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria
a Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que més tard crearia el grup
vocal Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup van tenir una curta
existència i creiem que només van gravar un single o com a molt dos, amb el
segell SonoPlay, aquest disc és de l’any 1967. Adam Grup ha publicat les seves
cançons a un parell o tres de recopilatoris de grups valencians dels seixanta,
a sota teniu un parell de caràtules. Adam, el líder del grup, va marxar a treballar per
Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les cançons del Adam Grup es van incloure
també a un recopilatori de grups valencians titulat "Valencianos volumen
1". Aquest tema, una bona versió de la cançó va ser la cara B d’un single
i era una versió del “I feel good” de James Brown, amb “Cry, cry, cry” de Bobby
Bland al altre costat.
Els Anuncis dels Nostres Records
Aceitunas La
Española
Per que la beguda no ens posi “massa bé”, nosaltres sempre
recomanem anar picant i per aixó us portem ara per començar las Aceitunas La Española que “están
rellenas de rica anchoa” i que són “Una aceituna como ninguna” com deien els
eslògans publicitaris de la marca. Sorgeix l'any 1941, va ser una creació
d'Alfredo Alberola i horas d’ara, continua sent una de les principals marques
del mercat. L'any 1940 i després de la guerra civil espanyola es va iniciar una
nova etapa en l'economia del pais. A poc a poc el mercat espanyol va buscar
nous productes. Alfredo Alberola, amb visió de futur, va entendre que l'oliva
farcida d'anxova, una deliciosa tapa artesanal en aquella època, es convertiria
en un producte genuí a la nostra arrelada cultura del vermutet i va fundar
l'any 1941 "La Española",
una companyia que va unir des del seus orígens, la creativitat en el
desenvolupament de nous processos i la capacitat d'innovar en els mercats. Avui
les olives farcides són una cosa habitual en prestatgeries de qualsevol
supermercat, però en aquelles èpoques era una cosa molt casolana. Doncs hem
d'agrair-ho a Aceitunas La
Española que per cert, avui dia ja no només estan farcides
d'anxova, porten també pebrot, aumetlles i altres productes.
Mahonesa Solís
Quan parlem de cuinar, un dels productes bàsics que no poden
faltar al rebost de la cuina Quin és? Dons l’oli. A Catalunya tenim la
denominació d’origen Siurana, un oli de molta qualitat fet amb olives
arbequines. Cal tenir en compte que amb oli també es fa la maionesa i el bon
allioli. Però la marca Solis que va ser de les pioneres oferin maioneses ja
fetes, a més a més ens regalava receptes de cuina en els seus anuncis, en
aquest que us hem seleccionat avui per escoltar a El Temps Passa... i la música
queda, ens ensenyan com fer uns macarrons a la cubana. Després va comercialtzar
altres producte com el tomàquet fregit. Quimet confesa que l'hi agrada més el
allioli i fet a casa per ell, amb el morter i a mà. Aquell al que li dons la
volta am la mà de morter clavada i no cau. Però ja sabeu que als restaurants
avui en dia aixó els hi tenem totalment prohibit l’ús del ou per salses, està
molt controlat per estalviar-se coses perilloses per la salut com la salmonela.
És clar que també tenim polémica amb l’oli d’amanir i les cetrilleres.
Arroz Brillante
Dues de les grans actrius del cinema espanyol dels anys
seixanta i setenta que ja no estan entre nosaltres, las genials i recordades
Florinda Chico (Don Benito, Badajoz, 24 d’abril de 1926 - Madrid, 19 de febrer
de 2011) i Rafaela Aparicio de veritable nom Rafaela Díaz Valiente (Marbella,
Málaga, 9 d’abril de 1906 - Madrid, 9 de juny de 1996), també es van dedicar en
diverses ocasions a la publicitat, fent masses vegades de minyones amb un
parlar més aviat curtet, molt allunyat de la seva realitat, però és el que es
venia. Ara us portem l’anunci del Arroz Brillante, una de les primeres marcas
en vendre un arròs que no es passava a la paella i al que, com elles expliquen,
hi tenies que afegir molta més aigua del normal, però estave molt bó, ens
deien. Arroz Brillante segueix al mercat i ara tembé venen plats precuinats
d'aquests que s'escalfen al microones.
Mantequilla Lorenzana
La
Vaca Marcelina era la protagonista d'aquest anunci, carregat
de bon humor, de Mantequilla Lorenzana, una marca de Mantequera del Tineo que
era asturiana i podem seguir trobant-la en les prestatgeries dels supermercats,
tot i que adaptant-se a l'actual mercat es comercialitzen diverses varietats,
amb i sense sal i en diversos tipus d'envàs. Si bé i des de fa ja diverses
dècades la margarina va prenent protagonisme, sobretot per qüestió de preu,
suponem, però nosaltres seguim quedant-nos amb la mantega tradicional, la de
tota la vida. Per cert que en aquest anunci ens diuen que Marcelina és la vaca
del cha cha chá i la veritat és que la falca té un munt d'anys, és de 1958 i
l'espot per a la televisió que també va haver-hi un, va ser realitzat per
Estudis Moro que curiosament, en la mateixa època van realitzar un altre per
Starlux en el què apareixien dues vaques muntant amb bicicleta i s'assemblaven
molt a la Marcelina,
clar que eren animalets de la mateixa espècie, no siguem dolents.
Conservas Miau
De Galícia vénen les millors conserves, segons ens adverteix
aquest anunci que ens diu “Conservas Miau, Lo mejor del mar” i cal tenir en
compte que l’empresa Bernardo Alfageme amb més de cent anys d’historia i que va
comercialitzar les Conserves Miau, era un dels grans de les industria
conservera gallega. A nosaltres aixó de dir-les Miau sempre ens a fet molta
gracia. De fet les conserves marca Miau encara estaven al mercat i vem escoltar
que fa sis o set anys la casa Bernardo Alfageme volia comprar la marca Calvo,
un altre histórica de les llaunes de conserves, la veritat es que no tenim ni
idea de com va acabar tot, però si sabem que la cosa per l’empresa de Conserves
Miau ha acabat molt malament. La fallida de l’empresa Bernardo Alfageme,
propietària de conserves Miau, al novembre del any 2012, ha deixat a la Xunta de Galícia amb un
deute de 30 milions d'euros, a 150 treballadors sense feina, als propietaris de
l'empresa apartats del mercat i als competidors sense poder licitar pel grup.
Doble Caldo Starlux
Aquest és l'anunci d'un sopicaldo, una cosa en la que a
Espanya van ser pioners Avecrem-Gallina Blanca i Potax, però Starlux va ser una
altra de les marques estrelles ja a finals de la dècada dels seixanta i va
seguir comercialitzant-se fins a començaments del nou segle, quan es va
fusionar amb Avecrem. Encara que en els seus orígens Starlux era només brou de
carn, era "doble", com deia l'anunci, després van anar amplian la
gama de gustos. Les pastilles eren d'un color més fosc i més greixoses que la
del Avecrem, però es venia bé. En aquest anunci la dona el fa servir per
reanimar el marit que sembla ser li ha donat una mena de patatús i només
reacciona després de beure's una tassa de brou Starlux, però és per demanar un
altra tassa. La veritat és que el to de veu de la dona ens resulta força
repel·lent, no ens estranya que el marit prefereixi dormir, creiem que no van
saber escollir la persona adequada per realitzar-lo. Per cert, també eren
marques de Starlux el tomàquet fregit Solis i la Nocilla. Starlux
va treure discos que regalaven, es va tractar de la col·lecció Supervendes
Promo Caldo Starlux, intentant utilitzar una via oberta pels Discos Sorpresa de
Fundador i que també va usar Mirinda, detergents Skip i els Quesitos MG, entre
altres firmes comercials, encara que en els de Starlux no t'enterabas de qui
eren els grups ja que només s'anunciava la cançó i normalment eren covers.
La Y de Ybarra
Acabarem els anuncis d’avui amb Ybarra que va ser un dels
olis populars a l'època, sobretot per allò de que "Que si, que si, el
secreto está en la Y,
la Y
d'Ybarra". Per cert que en els anys 50 Ybarra és va va obrir al marcat
sud-americà des de l'Argentina. La campanya publicitaria la va fer Zulma Faiad,
actriu, model, ballarina i vedette de revistes que va néixer a Buenos Aires
l'any 1944. La seva carrera artística va començar en els seixanta com a model
publicitària i la va llançar la propaganda del "Aceite 38 de Ybarra"
en la qual sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta
lechuguita no le falta nada", parlan de l'amanida, no penseu malament. No
és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte. La firma Ybarra va
ser creada l’any 1842, per José María de Ybarra y Gutierrez de Caviedes, primer
Conde de Ybarra i amb l'objectiu de comercialitzar els productes agraris de les
propietats familiars a Andalusia, va fundar Hijos de Ybarra. L'oli va
aconseguir el premi a la qualitat atorgat a la fira de Filadèlfia de 1876.
L’any 1985 Ybarra va ser la primera empresa del sector que va envasar oli
d'oliva en tetra-brik. Es clar que per oli bó, bo de veritat, el que tenim a
les nostres comarques, oli d'arbequina, el millor de tot el mon i part del extranger.
La Música
que es Feia en Català
Els Corbs – El senyor del tambor
Aquesta es un altre peça histórica i Quimet reclama
inmediatament un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del
"Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob
Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al
català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per
Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música
queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966
també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my
life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The
Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre
cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van
fer gens malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense
perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos
fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem
escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en
castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.
The Bonds – Ahir
Aquesta peça, una de les més popular cançons escrites per
Paul i signada com Lennon / McCartney pertanyia a un EP dels The Bonds, quatre
nois que van adoptar aquest nom amb connotacions del agent 007. Va ser publicat
pel segell Concentric, propietat de Josep María Espinas, l’any 1965, on la peça
estrella va ser la versió en català del "Que família más original" de
Sacha Distel. També estava
"Satisfacció" versió del mític tema dels Stones i un altre clàsic, el
"Wooly Gully" dels mord americans Sam The Sham & The Pharaohs. Creiem
que The Bonds no van arribar a gravar res més. Val a dir que la versió dels The
Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas
Aaaaahhhh! Segons el Llibre Guinness dels rècords, “Yesterday” és la cançó amb
més transmissions a la ràdio a tot el món, amb més de sis milions d'emissions
sols en els Estats Units. “Yesterday” és a més la cançó més versionada en la
història de la música popular amb unes 1600 interpretacions diferents.
Els Drums –
Love me, please, love me
Molt poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que
responien al nom de Els Drums. Aquesta cançó està publicada pel segell
Concentric, en un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric tenia un
problema molt serios en quan a la gravació de grups de pop i rock i es que el
propietari era Josep Maria Espinas, com us hem dit en duverses ocasions, tot un
convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els
Setze Jutges i va fer molt per difondre la llengua catalana, però per a ell tot
tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions dels grups de Concentric
acostumavent a resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el
productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem
que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots i en aquest EP
versionaven aquest gran tema de Michael Polnareff, el seu hit "Love me,
please love me", al costat de la cançó composada i interpretada també per
el francès "La poupée qui fait non”, “El submari groc” de The Beatles i
"Diguem coses" que es el "Words of love" de Buddy Holly,
una cançó que per cert, també va ser versionada pels Beatles.
Seguirem ara amb la música des de Andalucia.
Los Ángeles – Mañana, mañana
Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels grups de
pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles
Azules per, després que els deixés el seu cantant Julián Granados,
reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i
sent ja Los Ángeles al fitxar per el segell Hispavox quan els va descubrir
Rafael Trabuchelli que va morir el 28 de septiembre de 2006 a Madrid, ell es va
encarregar de produïr els seus discos. Aquest tema, publicat en single l'any 1968 amb "No pienses" a l'altre costat va ser
la cançó estrella de la seva àmplia carrera. L’any 1972 va ser gairebé sabàtic
per a Los Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i van incorporar al guitarra
José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román i com us
hem dit havia estat a Los 
Arlequines. El dia 26 de setembre de 1976, després
d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta
cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda
van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que el van tenir
molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero, el
quart component, no viatjava al cotxe,
es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles.
A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en
marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de
Poncho a la bateria. Quimet sempre afirma que ell gaudia molt en els seus
concerts, en els quals interpretaven una primera part amb els seus temes i una
segona amb cançons de The Beatles. Mario va compartir escenari amb ells en una
ocasió. Va ser al Casino de Manlleu, a Barcelona i van tenir problemes amb els
instruments ja que van haver de deixar-les a Los Ángeles la bateria, una Ludwig
i els amplificadors (tres CMB i un Vox) ja que ells sembla que van patir un accident
amb la seva furgoneta, cosa que Mario mai es va creure del tot. A canvi, Los
Ángeles havien de deixar-lis al seu torn l'equip de veus per a la segona part,
teniu en compte que es tractava d’un Semprini, així com també van pactar cobrar
més per part del empresari pel fet que van haver de tocar més d'una hora fora
de context a causa del retard de Los Ángeles. A la segona part Los Ángeles van
desaparèixer i l'equip de veus amb ells, incomplint el pacte i Poncho, el molt
animalot, la caixa de la batería l'havia ensorrat un pam. És clar que al pipa
del grup de Mario que li deien Bugulú i per pura casualitat, se li van quedar
"enganxats" a les mans, tres micròfons Semprini. Coses curioses de la
vida que passen quan no es cumpleixen els pactes.
Los Beta – En el año 2525
Els mallorquins Los Beta que van començar sent Los Beta
Quartet, ens porten ara aquesta cançó en la que ells camvien l’any i ens el
comverteigen en 2033 i van pujan de mil en mil.
El single va ser publicat al 1969 amb "Llego el domingo" a l'altre cara, pero es tractava d'una versió del
gran èxit del duet nord-americà Zager & Evans, integrat per Denny Zager i
Rick Evans que eren de Lincoln, Nebraska i havien format part del grup The
Eccentrics, una banda de country. L’any 1964 Evans va compondre aquesta cançó
en només mitja hora. La van gravar i com cap discogràfica va creure en ells,
van fundar l'any 1968 el seu segell i van editar 1000 còpies del single que es
titulava realment "In the year 2525 (exordium and terminus)", es van
vendre en un parell de dies. Això va fer que les multinacionals del disc els
prestessin atenció. Zager & Evans van fitxar per RCA i el single va ser
reeditat l’any 1969 aconseguint l'èxit massiu i sent número 1 als Estats Units,
romanent en aquesta posició durant sis setmanes i també va pujar al primer lloc
a Anglaterra. Van vendre més de quatre milions de còpies i això que eran un
duet sense futur. Després de treure un LP amb el mateix títol, Zager &
Evans no van tornar a aconseguir cap altre hit i es van diluir en l'oblit,
encara que aquest tema ha quedat en els annals de la música com la primera
cançó 
futurista de la història del rock. Prevenia dels perills de la
tecnologia, mostrant-nos un futur en el qual la raça humana és destruïda per
les seves pròpies innovacions tecnològiques i mèdiques, així com per la ira
divina. Quan Los Beta que havien començat sent Los Beta Quartet, van canviar de
companyia discogràfica i van deixar de ser artistes d'EMI-Regal, estaven
disposats a gravar cançons pròpies o escollir ells les versions, però resulta
que la nova casa de discos que era Sonoplay els va dir allò de "No hijo,
no", els va tocar seguir fent més del mateix o pitjor. Los Beta van sorgir
a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta Quartet per passar
posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los Beta que és com
se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis entre els
components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el
cantant Miguel Moreno que despré formaria el grup Miguel Moreno y Los Dinos, el
teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van
haver-hi més canvis. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un
dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època i val a dir que els
seus directes eren molt bons
Los Pop Tops – Dios a todos hizo libres
Aquesta cançó va estar composada per Phil Trim i va ser el
primer disc de Los Pop Tops per la discogràfica Explosión, un segell de nova
creació. Es va editar en dues versions, en angles i en castellà, la primera amb
fons de color vermell i la segona verd, tots dos singles van ser publicats
l’any 1971. Aquesta que compartim ara es la versió en castellà, amb “Movimiento
de amor” a l’altre costat. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel
cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant
de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixar, va ser substituït
pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la
popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca
palidez", però aquesta cançó és més animada i la 
portem avui a El Temps
Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a
Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de
gent. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez,
Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a
tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de
color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5
de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser
Alfonso Arteseros, conductor del programa de televisió "España en la Memoria" que creiem
es va passar per el canal Intereconomía. Van haver-hi altres músics, entre ells
Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el
sello RamaLama a editat fa un parell d’anys un doble CD titulat “Pop Tops,
todas sus grabaciones 1967-1974”,
son un total de 45 cançons, entre elles aquesta.
Los Brincos – Nila
Los Brincos van ser un dels millors grups dels seixanta, tot
i que van ser una banda creada a base de marketing, comptant amb la productora
Mariny Callejo que va fer, per abaratar costos, que en les seves primers
gravacions no toquesin ells, ho feien músics d’estudi contractats. “Nila” es
una de les seves millors cançons, tot i que ja l'havia gravat uns anys abans
Juan Pardo y Su Conjunto, el mateix Juan que es va incorporar a Los Brincos.
Les dues versions no tenen res a veure i és que es nota la mà de la productora,
Mariny Callejo. Aquesta que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda
es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un
sueño" i "Bye, bye, chiquilla", publicat l'any 1964 per
Novola-Zafiror, 
un dels seus millors discos. Per cert, us explicarem una
curiositat, quan Los Brincos va signar el contracte amb Novola-Zafito, la casa
de discos els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so i
instruments, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. Inicialment un dels
Brincos havia de ser José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los
Estudiantes, però li demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els
estudis i en el seu lloc va entrar Antonio Morales Junior. La veritat es que
nosaltres estem convençuts de que José Barranco no va voler entrar a formar
part d’un bussines tan comercial i manipulat. Los Brincos signaven les cançons
precisamente com Los Brincos i aixó va portar problemas pel fet de que
básicamente composava Fernando Arbex i una mica Junior i Juan Pardo, però
cobraven tots per igual De fet quan Juan
i Junior van fotre el camp van deixar de cobrar i en el seu lloc ho feien que van entrar, un d'ells els
germà de Junior , aixó que ells no havien intervingut
ni en les gravacions originals.
Los Diablos
Negros – And I love her
El grup madrileny Los Diablos Negros amb els que acabarem el
programa d’avui, ens porten ara una versió molt bona d'aquest tema de The
Beatles. Segons Mario és una de les millors cançons del grup de Liverpool i per
la qual Quimet ja està reclaman l’euro, però resulta que Mario també l’ha
tocat, per tant ara aquí no cobra ningú. Los Diablos Negros eren nois de casa
bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los
Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista
van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros.
Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José
Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va
proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es
que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a 
Catalunya al
regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos
va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo
va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price
com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que
participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona
devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks,
els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé
i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos
Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va
llançar per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a
Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.
Fins aquí em arribat per avui amb El Temps Passa… i la
música queda, ara nosaltres fotem el camp, però us deixem amb companyia de
totes les emissores per les que sortim a les ones o be per internet, si t’el
descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i ara marxem fins la sermana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario