El Temps Passa 10-32

Enllaç per descarregar-se el programa

Ja és ben cert que El Temps Passa... i la música queda i nosaltres, per fer honor al nom del programa, avui recordarem cançons que el temps possiblement hagi fet que molts i moltes oblidessin, al costat d'altres que són part de la història del pop espanyol, encara que moltes d'elles fossin versions de temes estrangers. Tindrem a Mimo y Los Jumps, Li Morante, Los Sonor, Johnny & Charley, Los Mustang, Licia, els Latin Quartet, Los Rockeros, els italians Rita Pavone, Jimmy Fontana i Pino Donaggio cantant en català, Los Jovenes, Lone Star, José Francis, Lita Torelló, Miguel Ríos, Luis Aguilé i Los 4 de Asís. Amb tots ells omplirem d'ahir aquest programa setmanal que t’arribarà avui des de totes les emissores per les que sortim a les ones o vía internet si es que t’el descarrégues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara ens toca dir, a ritme de yenka, alló de sempre, per variar

Obrim la Paradeta

Johnny & Charley – La vaca lechera

Quan el duet Tony & Charley que ja havia tret 5 EP's es va desfer en emprendre Tony Ronald la seva carrera en solitari acompanyat per els seus Kroner’s, Charley Kurt es va portar al seu germà des de Holanda i va crear un altre duet Johnny & Charley. Ells eren dos germans nascuts a Amsterdam que van ser els creadors l’any 1964 de la yenka, un ritme que encara avui es recorda, encara que la qualitat... però va ser molt popular i segons es deia era l'adaptació moderna d'un ball tradicional finès o suec, bé, del nord d'Europa, cosa que no era certa, es tractava d’una creació de Charley Kurt. De la mà d'un jove Rafael Trabuchelli van gravar al 1964 unes quantes cançons i amb quatre d'elles va sortir el primer disc de la Yenka, editat per Hispavox al 64. És clar que després es tractava d'explotar el ritme i quellas enregistraments i es van aprofitar, encara van obtenir dos EP's, però a mitjans de 1965 i quan es trobaven a la cresta de l'onada, després d’un concert fet a Reus, creiem que al Teatre Fortuny, en accident de cotxe, el 28 de febrer de 1965, a la cruïlla de les quatre carreteres, en la intersecció entre la Nacional i la antiga carretera de Reus a Salou, a Tarragona va morir Charley Kurt i el seu germà Johnny va quedar ferit greu. En aquest EP que va surtir després de la mort i per aprofitar la popularitat del duet, oferien la seva versió del popular "La vaca lechera" a ritme de yenka i amb ella comencem avui El Temps Passa… i la música queda. En el disc també es trobaven "La Yenka rusa", "Manzanilla" i "Capullito de Alhelí". És clar que Hispavox va seguir traient profit a aquelles sessions de gravació, el 1983 van editar un LP amb les dotze cançons publicades per Johnny & Charley, anunciat com un "grans èxits" i que va ser reeditat en versió CD als 90. De fet fins i tot van fer que Johnny gravés un EP en solitari que, la veritat, era molt dolent i va ser un fracas. Després crearia un grup sense relevancia Johnny Recourt Quartet i tornaria a Holanda, Va morir anys més tard, pensem que d’un càncer. Per cert, tanr Charley com Johnny és deien en realitat Recourt de cognom.

Los 4 de Asís – San Francisco Yenka

Res podem dir-vos d'aquest grup Los 4 de Asís, llevat que van sorgir en els anys seixanta a l'illa de Mallorca i van gravar un parell d'EP 's per al segell Discophon. En totes les seves fotografies promocionals aquests quatre nois apareixien vestits amb hàbits franciscans, però de color blau fosc. Aquest tema en què la yenka es converteix en objecte d'acostament al Sant, com ells mateixos diuen a la lletra, es trobava en el que van publicar l'any 1966, el seu segon EP i en ell destacava la versió del tema de Bob Dylan "Blowing in the wind" que Los 4 de Asís titulen en la seva adaptació “Solo el tiempo puede”, junt a “Por ti confié” i “Más allá del mal". Hem trobat algun comentari sobre ells a internet dient que Los 4 de Asís volien catequitzar la joventut a través de les seves cançons, totes elles amb missatges moralitzants i de pau. Escoltant els seus dos discos hem de reconèixer que les lletres de Los 4 de Asís pretenien apropar la joventut al Senyor del sobre àtic, però la veritat és que tal i com estan les coses en aquest món nostre, entre violència, lluites fratricides, problemes laborals i corrupció política, potser hauríem de plantejar-nos la necessitat de grups així. Segons hem pogut esbrinar, encara que no confirmar, Los 4 de Ásis eren veritablement quatre joves monjos franciscans, alguns d'ells professors de música de La Porciúncula, a s'Arenal, a Palma i actuaven sovint en aquesta escola. Per cert, les fotos de les portades dels seus dos discos, estan realitzades en aquest col·legi.

Latin Quartet – Tómbola

En moltes ocasions ja us hem dit o ara ho reiterem que dos grups marquen l’élit dels músics catalans a principis del seixanta, Latin Combo i Latin Quartet. Ara us portem al Latin Quartet que el formaven Francesc Burrull, Agapito Torrent, juntament amb Jaime Cristau, Lluís Brugués i van passar molts altres músics com Julián Martín i sota pseudònim A. Rentor, Myth, Jae i ancara van haver d'altres. Paral•lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo, amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que va morir fa pocs anys i Jordi Coll, pero per el grup van passar també mols més músics de gran qualitat. Aquesta canço que compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell SAEF l’any 1962 i es tracta d’una peça composada per el mestre Augusto Algueró que la va escriure per Marisol i va donar títul a una de les seves pel·lícules més populars, de fet Algueró va escriure tota la banda sonora del film, però el Latin Quartet la trasnsformen, fan un bon joc de veus i li donan un caire més swing i amb du duas inclosos. La cançó estrella del EP era “Alí Babá”, junt a “Ching Ching (Happy Jose)” i “Mádison twist” i com veureu, a la portada van molt en plan “les mil i una nits”.

Licia – Tijuana Taxi

Aquesta cançó que avui escoltarem en el nostre viatge al passat, als anys seixanta, és la versió que Licia va realitzar de l'èxit dels nord-americans Herb Alpert & The Tijuana Brass, una formació liderada pel trompetista i director Herb Alpert (Los Angeles, 31 de març de 1935) i que és un dels propietaris del segell A & M Records. Licia va incloure aquesta versió amb lletra, en un EP publicat l'any 1967 per Vergara en el qual també trobàvem “Cuando digo que te amo” que era de Tony Renis i també van gravar Les Surfs,  “Y ahora qué!” i “Mama”. La cantant aragonesa Lícia es deie de nom complet Alicia Molia i va néixer a Saragossa. Licia va ser una noia Ye-Yé de l'època, encara que va començar en això del cant al cor del Colegio Santa Inés, on estudiava. Va participar en diversos concursos, primer en emissores de ràdio, recordem un que va guanyar a Radio Juventud de Zaragoza, conduït per Luis García Camañes i finalment es va presentar al “Salto a la Fama” de TVE, un popular concurs que va guanyar en l'edició de 1964, iniciant-se així el seu periple musical, encara que en aquella època creiem recordar que vivia ja a Barcelona. Per cert, Licia va participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera de 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star, El Dúo Dinámico, Los Salvajes, Los Brincos, Los Bravos i Los Sirex, entre altres. Aixó mateix volem destacar que va concursar en el VII Festival de la Cançó de la Mediterrànea i en el Festival de Benidorm de 1967, però no va guanyar. En total Lícia publicaria vuit o nou discos petits, entre EP's i singles, tots amb el segell barceloní Vergara i finalment va abandonar la música,

Lita Torelló – St Tropez Twist

El tema, composat i interpretat originalment per Peppino di Capri, es trobava en un dels molts EP's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical “West side story”. La noia és diu en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torelló. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al  Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines. Per cert, Lita Torelló també va gravar en català. Val a dir que fa tres o quatre anys li van fer un homenatge junt amb Santi Carulla, a La Gala dels Fans de la revista Fans (la foto es d'aquell dia).

Li Morante – Dile

Seguim amb noies i ara us portem a Li Morante. La cantant i actriu granadina va gravar aquesta versió del "Tell him" i tot i que a Espanya molts afirmaven que es tractava d'un tema escrit per Luis Aguilé això no era veritat. Si que la va gravar l'amic Luis i la va pujar a dalt en les llistes de vendes, però es tractava d'una versió. Va ser el gran hit del grup vocal nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van portar a dalt de les llistesm en aquest cas extrangeres, Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa masses anys la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. La extraiem del quart EP de Li Morante, publicat l'any 1963 pel segell Phillips i que també va incloure “Dame Felicidad” que creiem recordar era de Palito Ortega, però no ho tenim clar del tot, sí es segur que era d’ell “Bienvenido amor” i la quarta cançó va ser “El ritmo de la lluvia” que va ser un  gran éxit de Sylvie Vartan, si be també la va versionar per que era d’un grup nord americà. Val a dir que les quatre cançons van tenir multitud de versions a Espanya i encara que totes elles són recordades, no tenim tan clar que avui ho siguin per les versions de Li Morante, tot i que són molt dignes. Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va treure  cinc EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc pel·lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il·lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il·lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna cosa de les persones, és la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions.

Mimo y Los Jumps – Amapola

Aquest és un tema clàssic del compositor gadità establert a Nova York, José María Lacalle i que inicialment no tenia lletra, aquesta va ser escrita l’any 1940 per Albert Gams. Ara ens la versiona en clau de pop i molt accelerada Mimo que es recolza amb Los Jumps, el grup que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus dos últims EP's. El seu primer disc que va ser editat al decembre de 1960 el va treure el segell Veriety i Mimo va cantar les quatre cançons en angles, els altres ja van ser en castellà i amb Philips. Mimo es deia en realitat Pilar García de la Mata i l’any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria de los Àngeles de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior, per aixó en les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior en aquella época cantaba amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox per tant la seva imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre segell. Aquest tema es trobava en el seu tercer EP, editat per Philips l'any 1962. Mimo encara publicaria un altre EP i es va retirar de la música. Junior es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb Barrabàs. Per cert, el segell Ramalama ha recuperat tots els seus temes en un CD compartit.que s'acaba de publicar.

José Francis – Pony Time

Escoltant fa temps a Alex Marco i el seu "És el Bicycle", us vam parlar de José Francis, tots dos bons amics, de fet val a dir que José Francis es trobava a París i va ser el francès qui el va animar per gravar el seu primer disc. Fill de pares espanyols, José Francis va néixer a París l’any 1941, però la seva família va tornar a Espanya anys més tard. Va debutar com a cantant a Radio Joventud de Zaragoza i va aconseguir el Primer Premi en el concurs Plataforma de Estrellas, d'on també van sortir Chico Valento i Rocky Khan. Acabada la mili es va tornar a França amb la intenció d'esdevenir una estrella, i va ser apadrinat per Josephine Baker, amiga de la seva família i que li va oferir tot el seu suport en un còctel celebrat a la Biblioteca Espanyola de París l'any 1960. RCA España va editar els dos discos que va treure a França i un nou senzill, aquesta vegada gravat a Espanya, amb una versió de "Los Siete Magníficos". Encara va publicar a Espanya un parell de discos més, entre ells aquest on trobem aquesta versió d'un tema de Chuck Berry on hem de reconèixer que exagera la veu. Va tornar a Paris, al costat de la seva amiga Josephine Baker, una dona excel·lent i famosa per les seues causes benéfiques i que va adoptar nens de moltes nacionalitats i colors, pero que va morir casi a la ruina. Tornem amb José Francis, després de treure un parell de discos més en el veí país va deixar la música. Amb 23 anys d'edat i una feina estable, a la primavera de 1964 decideix casar-se amb la seva nòvia francesa Daniela, al blog us posem una foto del feliç esdeveniment.

La Música que es Feia en Català

Pino Donaggio – Jo no puc viure sense tu

El cantant, compositor, músic i productor italià Pino Donaggio va gravar aquest tema, possiblement el millor èxit de la seva carrera, també en la nostra llengua i com a mostra us la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. És clar que la cançó i com us hem dit en moltes ocasions al referir-nos al món de la música dels seixanta, va tenir dos títols en castellà “Yo que no vivo sin ti” i també “Nos quedamos solos”.  Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va gravar en català un EP de quatre cançons en el que es va incloure aquesta cançó que escoltam ara, una cosa que van fer uns quans cantants italians en aquella época, entre ells Jimmy Fontana i Rita Pavone.  Cançons de Pino Donaggio que destaquen, com “Se llama María”, “Motivo de amor” o aquesta que en anglés es va titular "You Your say Have to Say You Love Me", han estat molt versionades, entre las que es van fer hi ha que destacar les de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley, con us deiem, en angles totes dues. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’any 1961 que va gravar també en català, i de fet ha participat un munt de vegades al festival.

Jimmy Fontana – El món

En diverses ocasions us hem parlat d'aquest EP compartit en el qual quatre de les veus rellevants del pop italià van cantar les seves cançons en català. Era 1965 i en aquest EP publicat per RCA-Victor trobàvem a Jimmy Fontana amb el tema que escoltem ara, al costat de Donatella Moretti i "He vist com sorties", Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va interpretar "Si no et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar aquest EP en català va ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de Barcelona i la cosa va funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any següent un altre EP i també ho van fer altres cantants italians. Algunes d'aquestes cançons en la nostra llengua ja les hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Tornem al cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixa a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934. "El món" va ser la seva cançó més important, de fet un dels millors hits internacionals de la seva època i per descomptat, també la va gravar en castellà. Hi han moltes versions de “El mundo”, pero nosaltres volem destacar la de Josep Guardiola que la va gravar en castellà i també en català, sense oblidar les versions de Los Mustang i Los Catinos. Jimmy Fontama va morir a Roma el 11 de setembre de l’any 2013, sembla ser que va ser a causa de una febrada que li va provocar una infección a les dents quan es trobava fent una gira per Italia.  

Rita Pavone – Ell

La menuda cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", era tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada. Rita Pavone va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. D'aquest primer EP editat l’any 1965 que va compartir amb Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn” que hem escoltat abans, Donatella Moretti “He vist com sorties” i Gianni Morandi “Si no et tinguès ja mai mes”, us posem aquesta que escoltem ara a carrec de Rita Pavone i que va ser una de les seves cançons més populars. I diem aixó de “primer EP” ja que sembla ser que li va trobar el gust a la nostra llengua i l’any següent Rita Pavone va editar a través de RCA una altra EP, va ser al 1966, aquesta vegada tot per ella sola i titulat "Rita catalana" on lluïa barretina, porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua.Quimet diu que la butifarra no es veu a la foto per que la nena se la havia cruspit. Els tècnics de só quan la veien entrar per la porta de l'estudi començaven a tremolar i és que el to de Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno. Entre els seus grans èxits de l'època destaquen “La partita di pallone” (1963) que ja l'hem escoltat al programa, “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), a part d’aquest que escoltem ara en la llengua de Mossen Cinto. Rita Pavone va treballar al cinema i va fer papers allunyants dels musicals.

Acabarem la Secció en Català i ens anirem cap a terres valencianas

Los Rockeros – Todo cambió

Els Herman’s Hermits van gravar el tema “No milk today”, un dels seus millors èxits i que a Espanya va ser bastant versionat, destacant sobretot la que van realitzar Los Gatos Negros, però nosaltres ens hem anat fins al País Valencià i us portem la versió que van realitzar Los Rockeros que la van incloure en el seu quart EP publicat per EMI-Regal l'any 1966, al costat de “Frenesí” que es un clàsic caribeny, “Disco-Clan” i “Noches de España” composades per Cuco Villanueva que eren instrumentals, aquesta és l'única cançó cantada del disc. En total Los Rockeros van gravar sis EP's, un LP i un àlbum recopilatori que es va publicar l'any 1989.  El cas de Los Rockeros és curiós, emulant Cliff Richard & The Shadows, eren la banda d'acompanyament de Bruno Lomas, però així mateix van tenir la seva pròpia carrera paral·lela gravant discos bàsicament instrumentals. El problema va sorgir quan van voler incloure peces cantades composades per ells, cosa que no va agradar a Bruno Lomas i finalment van aixecar el vol. Los Rockeros van començar sent Los Diávolos fins que Bruno Lomas els va proposar ser el seu grup, corria l'any 1963. Los Rockeros eren  Vicente Buig (baix), Pascual  Cortés (guitarra rítmica i ocasional cantant), Joaquín Villanueva conegut com Cuco (guitarra solista) i Luis Segarra (bateria), però serà substituït després per Galileo Marco. Cuco Villanueva va ser considerat com un dels Millors Guitarra  Solista de la seva època i a més era el compositor de gairebé tots els seus temes propis. Es van desfer l’any  1969 i Cuco Villanueva i Vicente Buig van deixar la música, mentre que Pipo Cortés inicia una carrera com a cantant solista sota el pseudònim de Tino Frontiera i Galileo Marco esdevé bateria d'acompanyament de Lorenzo Santamaría, María Jiménez, Bruno Lomas i altres. Un any després de la mort en accident de trànsit de Bruno Lomas, és a dir ja el 1991, Pipo Cortés mor també en accident i l’any 1995 morirà Galileo Marco, també en accident de circulació. Nosaltres ho diem moltes vegades i no ens cansarem de fer-ho... Ull amb la carretera que passa factura.

Los Sonor – Ligados

Avui tornarem amb Los Sonor, un altre dels bons grups espanyols de la seva època que van alternar el seu repertori amb cançons instrumentals i també cantades. Aquesta que us hem seleccionat per escoltar avui és una versió del gran èxit internacional del cantant italià Nico Fidenco i el títol original va ser "Legata a un granello de sabbia". Los Sonor la van incloure en el seu segon EP, editat l'any 1961 per RCA, en el qual també es recollien “Esa chica alborotada” que era el “Tallahassie Lassie” de Freddie Cannon, “Tienes dieciséis años” que era una versió del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i que també van gravar a Espanya els nort americans The Vagabounds i finalment “Esta noche te diré”. Per Los Sonor van passar grans músics, entre ells Tony Martínez que venie de Los Atómicos i Manolo Fernández que havia estat amb Los Estudiantes i què s’en van anar a  Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco, tot dos de Los Estudiantes, va crear Los Flecos, Manolo Díaz de Los Polaris que després va seguir en solitari, un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto" per  Los Pasos i uns quans temes per Los Bravos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van passar encara gent com José Luis González, Manolo Escobar, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmar la nostre opinió os direm que l'any  1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la granadina Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos, Cecilia i altres.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Val a dir que aquesta cançó ja l’hem posat en altres ocasions, però tornar a rebre un correo recordant-nos que fa temps que no “sona” el “Bajo tu techo” de Los Jóvenes a El Temps Passa... i la música queda. Donç ara tornarà a sonar per la noia que ens la va demanar, per l’amic Sebas de la colla del carrer Bassegoda que li agrada i també per tots i totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965, posiblemente el millor de la seva llarga carrera, us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un caire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes. El grup es va desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al Poble Sec. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Lone Star – Y murió de amor

A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969 per Lone Star, es trobava aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda d’avui. Són Lone Star el grup liderat pel cantant, guitarra i pianista Pere Gené i pels que nosaltres sentim certa debilitat. Nolsaltres creiem de tot cor que Lone Star han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. Aquest single dels Lone Star va aconseguir el premi de la SGAE com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta cançó que compartim ara ofereixen una mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquell moment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després d'haver-se gravat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu que es el que surt a la foto de la portada, però en el disc toca l’altre. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una imatge bastante cutrilla i, la veritat, sembla que Joan Miró vagi a passar el riu i tingui por de mullarse els pantalons. El guitarra Joan Miró, per cert, era de Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada?

Los Mustang – Sabor a miel

Aquesta es una bona versió del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i "Witchcraft", curiosament i en contra del que ens tenen acostmats, les dues últimes són instrumentals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, les seves versions tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que també era el propietari del nom de Los Mustang, Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco també va morir.

Miguel Ríos – El río

La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Les dues peças es va extreure del seu primer LP "Mira hacia tí". La canço "El río" va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat Waldo de los Ríos, un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir, Quimet s’encarrega de recordarnos com sonan de be en aquesta cançó els arrengaments de l’orquestra i es que Waldo de Los Ríos era un Mestre i a Quimet sempre l’hi ha agradat escoltar les cançons i esbrinar molt be com sona cada instrument, de fet ens diu que la batería, si hi és, es troba perduda en el fons de tot ja que el ritme està fet amb unes maraques Seran les de Machin?. Miguel Ríos Campaña va néixer al barri de la Cartuja, a Granada, el 7 de juny de 1944 i quan va començar i per obra i gracia de la seva discogràfica, es feia dir Mike Ríos, el Rei del Twist. Miguel Ríos ja fa un parell d’anys que s'ha retirat, però no oblideu que nosaltres sempre li diem el cantant Guadiana, per que apareix i desapareix, però sempre torna, de feta anunciat una gira per aquest estiu amb Víctor Manuel, Ana Belén i Serrat, una mena de segona part de la mítica “El gusto es nuestro”.

Luis Aguile – Fanny

La cançó que ara escoltem en la veu del recordat amic Luis Aguilé per concloure el programa d’avui, va ser una composició del també argentí Leo Dan, clar que a Espanya està identificada sempre amb Luis Aguilé, tot i que també la van gravar els Lone Star fent una gran versió. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar moltes versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina i el “Dile” que hem escoltat abans cantat per Li Morante. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles composades per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixar Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar l'illa, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt petita. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a Cuba. És clar que anys més tard va gravar la continuació "Cuando vuelva a mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, us deixarem amb la companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes totes les setmanes o vía internet, si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adeu fins la sermana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa