El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 29 de mayo de 2013

El Temps Passa Programa 30-05-2013

Preparar aquest programa ha estat una cosa molt accidentada, o si no que li ho diguin a Mario. Problemes sense parar, un darrere l'altre i empalmant-se, semblava que ja no podia passar res més i quan estàvem a punt de gravar, va i es penja l'ordinador. En la loteria dels embolics avui ens ha tocat el primer premi. És que hi ha dies que un no hauria aixecar-se del llit. Creuant els dits i encomanant-nos a tots els sants haguts i per haver-hi, anem a començar a gravar. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa avui en posarem en marxa a El Temps Passa... i la música queda, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Dúo Cramer – Sucedió en mí

Començarem escoltan avui al Dúo Cramer amb aquesta cançó que us hem tret d’un EP de 1962 on així mateix trobavem “Mi talismán” que també la va gravar el català Tony Vilaplana, “Bailando locomoción” i “Pequeña chica”, todas ellas versiones. Al Dúo Cramer els van acompanyar durant molt temps en gravacions i concerts el grup Los Relámpagos que de fet van ser banda d'acompanyament de molts artistes de l'època, entre ells Miguel Ríos i Juan Pardo. En aquest EP destaque la feina del guitarrista José Luis Armenteros. Tot i que la gran majoria de duets sorgits en els seixanta a imitació del Dúo Dinámico eren catalans, el Dúo Cramer es va crear a Madrid a finals de 1961 i eren Antonio Jiménez i Manolo Iglesias, el segon havia estat guitarra del grup Los Teddy Boys. Julián Molero afirmava que van obtenir el corresponent carnet vermell de varietats que permetia actuar, encara que oficialment no servia per fer ball, el mateix dia que el va aconseguir Miguel Ríos. Quimet també es va examinar i va aprobar, però encara està esperant el carnet que anaven a  enviar-li per correu després d'haver aprobat i pagat les tases. En total el Dúo Cramer van gravar 6 EP's i quan Manuel Iglesias es va incorporar a files, és a dir que s’en va anar a fer el soldat com dèiem a Catalunya, va representar la fi del duet. La veritat és que és una cosa que com ja us us hem dir altres vegades, acostumava a passar en massa ocasions i si la mili trencava molts conjunts, imagineu-vos els duets. Un altre que va desaparèixer per la mateixa raó va ser el Dúo Juvent’s.

Los Sírex – Eso si me altera el cuerpo
Amb aquesta cançó de Los Sírex ens anem i molt de temps ja que es trobava obrint un LP que els barcelonins van editar l’any 1980 a través del segell Ariola i que es va titular "Ni más ni menos", en què destacava el single "Maldigo mi destino". Totes les cançons eren noves i composades pel baixista i productor Guillermo Rodríguez Holgado, de fet l'autèntic líder de Los Sírex ja que portava fins i tot la contractació del grup, encara que la imatge sempre va ser Lesli. El festival "Hasta luego cocodrilo" organitzat per Gay Mercader va representar la seva tornada als escenaris i el seu retorn al candelero, però les noves generacions no els van acceptar com ells es mereixien i només van ser reconeguts pels nostàlgics que vam saber valorar la seva qualitat musical. En aquest enregistrament el guitarrista era Juanjo Calvo que havia substituït a Manolo Madruga que els va deixar quan va marxar cap a Alemanya amb la seva dona. Per cert que aprofitarem que ens hem extralimitat d'època i recordarem una memorable actuació de Los Sírex al Canet Rock de 1978 en la qual els van fer la "putada" de programar la seva actuació a les set del matí, una hora nefasta per a un festival d'aquest tipus ja que el públic dorm o està esgotat, però ells van obrir amb tot un clàssic "El tren de la costa" i allò va ser el acabose, els joves assistents es van trasbalsar amb la música de Los Sírex que van demostrar allò de "La veterania és un grau". La veritat és que els seus vells discos van tornar a vendres i des d'aquell moment van ser part habitual dels estius catalans. Us podem dir que després de la mort de Luis de Pruneda i Manolo Madruga el passat mes de setembre, amb cinc dies de diferència, segueixen en actiu, ja us ho podem confirmar i l'actual formació son Lesli, Guillermo, José Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodríguez. El passat 27 d'abril van actuar al Centre Cultural Municipal de Valls i a la seva pàgina del facebook anuncien diversos concerts. Montse s'ha encarregat d'informar-nos d'això.

Grupo 15 – Cuando sea un sesentón

Composada per Paul McCartney, encara que com era habitual en ells, la van signar com Lennon / McCartney, incloent-la com a cara B del single amb "Sgt Pepper 's Lonely Hearts Club Band" a l'altre costat, es va editar l’any 1967 i en la lletra original un jove s'he la canta a la seva núvia dient que espera envellir al seu costat i que el segueixi estimant quan compleixi 64 anys. El cert és que "When I'm sixty-four" la va escriure Paul quan sols tenia 15 anys i la van recuperar en l'etapa Beatles (a la foto), formant part del seu repertori quan actuaven a The Cavern, encara que la van modificar quan es va gravar. Els mallorquins Grupo 15 ens fan una versió molt digna, una de les millors que es van gravar en castellà i la van incloure en un EP amb “Que será”, “El silencio es oro” de The Tremeloes i “Alma cariñosa”. Per cert, si mireu la portada que us incloem al blog, la foto està feta al Castell de Bellver, a Palma de Mallorca. El Grupo 15 no eren quince, eren tan sols cinc, es van crear a Manacor i van gravar el seu últim single l'any 1971, però a finals dels anys setanta es van reconvertir en Falcons, encara que ja només eren quatre, van gravar tres discos molt recomanables i al 82 es van desfer. Per cert, hi ha un grup llatí americà que es diu igual, Grupo 15, i interpreten cúmbies, res a veure amb ells.

Lone Star – Comprensión

Lone Star són la millor banda espanyola de rock de totes les èpoques, aquesta es la nostre opinió i està corraborada per la de molts entesos en aixó de la música, de fet s’els i diu “La leyenda”. La seva qualitat es va veure al llarg dels innombrables EP's i singles que van ser publicant, però dues cançons són les més representatives de la seva carrera "La casa del sol naixent" i "Comprensión" i casualment les dues són versions d'èxits de The Animals. És clar que tenen moltes més i molt bones, però les primeres que vénen sempre a la ment són aquestes dues. El títol original de la escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda era "Your say Let Me Be Misunderstood", però aquí vam anar més hàbils i el canviem per "Comprensión" que era molt més simple i fàcil de recordar. En aquest EP també es recollien "Ocho días" que era de The Beatles, "De día y de noche" versión d'un tema dels The Kinks i "La Playa", una extraordinaria balada de la cantant franceça Marie Laforet. Lone Star a aquella època gloriosa eren Pere Gené, Joan Miró, Enrique López i Rafa de la Vega, la millor formació del grup. Curiosament no van gravar el seu primer LP fins a 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions. Però això és una altra història.

Tony Ronald y sus Kroner’s – St. James Infermery

En els anys 30 del passat segle XX el cantant nord-americà Cab Calloway va gravar una versió entre blues i swing d'aquest tema, una cançó tradicional del folk anglès del segle XVIII titulada originalment "The Rake Unfortunate" sense autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que va ser escrita per Joe Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També Louis Armstrong la va gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, nosaltres volem destacar també la que van realitzar Trombone Shorty & Booker T. Jones. La lletra originalment tractava sobre un soldat que es gasta els diners en prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser versionada als Estats Units la causa de la mort eren l'alcohol i el joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era una leproseria. Tony Ronald que ens va deixar el passat 3 de març, la va gravar en un EP que va incloure “El coche guiarás” que era de The Beatles, “Es mi vida” i “Un, dos, tres”, publicat l’any 1966 i en el que l'acompanyaven els Kroner’s. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari. Després va crear el seu primer duet,  Kroner's Dúo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van fundar Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres grans músics catalans

Els Anuncis dels Nostres Records

Els nostres anuncis d'avui els centrarem a recordar productes promocionats per tal de fer més maques, si això és possible, a les nostres oients femenines. Escoltarem publicitat de sabons "d'olor" com es deia en aquella dècada, però primer començarem amb un dentífric que també té a veure amb el sabó, en aquest cas per la boca.

Anticariol

Amb el slogan “Dientes sanos salud perfecta” es va promocionar aquesta crema dental per tal de mantenir la dentadura sana, clar que això és aplicable a tots dos gèneres femení i masculí. Aquest anunci correspon a aquells "llargs" és dir als que es realitzaven en rigorós directe, però és tracten de El Consorcio que va recuperar en algun dels seus treballs antics anuncis, creiem que aquest es trobava en un CD titulat"Lo que nunca muere". Anticariol era una marca de pasta de dents real que es va comercialitzar als anys cinquanta i que es va publicitar també en calendaris de butxaca i reversos de cartes fabricades per Fournier. Anticariol el fabricava la firma Médical SA, una empresa amb seu a Còrdova i que a partir de 1954 va editar calendaris amb Fournier tenint com a motiu fonamental diverses vistes de monuments cordovesos fotografiats en els seus anversos i la publicitat de Anticariol que portava en la seva fórmula penicil•lina i sulfamides, segons explicaven en la publicitat. La cançó va començar a emetres l'any 1952 i segons sembla es va comercialitzar fins a 1970, els calendaris donen fe. La nostra protagonista femenina no és menjava una rosca i és que li cantava l'alè cosa mala, va perdre quatre pretendents en cosa d'un mes per culpa de la seva halitosis, fins que va començar a usar Anticariol i a partir de pocs dies començava a lligar com una desesperada. L'autor de la cançó va ser Ramón Medina que va morir l'any 1964.

Jabón Lux

Les pastilles de Sabó Lux s'anunciaven com “El jabón de las estrellas” i entre els coneguts del cinema que van promocionar la marca trobàvem aquest anunci on ens parlen de Julie Christie, però també hi ha publicitat gràfica de Natalie Wood, Rita Hayworth, Elisabeth Taylor, Rosanna Podesta, Dana Wynter, Ursula Andrews, Sophia Loren, Gene Tierney, Graciela Borges i un llarg etc. de noies de bon veure que devien la seva bellesa, segons la publicitat, al'ús de les pastilles de sabó d'olor, com se les denominava en els anys cinquanta i seixanta. De fet l'eslògan era “9 de cada diez estrellas usan Lux”. El sabó Lux encara se segueix comercialitzant.

Jabón Camay Rosado

Una altra marca de pastilles de sabó era Camay que entre les seves especialitats va posar a la venda el Jabón Camay Rosado l'anunci del qual us hem portat ara. Les pastilles destinades a netejar i embellir les noies es denominaven Sabó de tocador i pesaven al voltant de 180 grams. Estaven destinades sobretot a perfumar i moltes de les nostres mares les utilitzaven no per rentar-se, les sofertes mares dels cinquanta i dècades posteriors van trobar un ús millor, les col•locaven entre la roba dels armaris per aconseguir aromatitzar i que aquest aroma es passés a llençols, tovalloles fins i tot roba interior. Avui estem habituats a veure pastilles de sabó olorós en pràcticament totes les cambres de bany, però en aquella època no ho era tant i Camay va ser una de les primeres marques en llançar sabó per embellir a les senyores i senyoretes.
Jabón Heno de Pravia

És clar que una de les marques més esteses i populars en aquells temps era Heno de Pravia que posseïa una gamma molt àmplia de productes, fins i tot aigua de colònia i era de les clàssiques per regalar quan arribava Nadal o el Dia de la Mare que aleshores era el 8 de desembre, fins que l'Església es va adonar que el dia de la Immaculada Concepció no era el més adequat per ser el de la Mare i ens el van canviar al primer diumenge de maig. El sabó Heno de Pravia comença la seva història l'any 1903, quan Salvador Echeandía Gal, fundador de Perfumeria Gal, realitzava un viatge per Astúries. En passar per la vila de Pravia va quedar enamorat de l'aroma que es desprenia del fenc, l’”heno”, acabat de tallar. Es va obsessionar amb la idea de crear un perfum amb aquella olor. Com a conseqüència, l'any 1905 va treure a la venda un sabó amb l'aroma del fenc acabat de tallar al que va nomenar Heno de Pravia en record d'aquesta localitat. Aquest sabó es presentava en forma d'una pastilla de color verd com el fenc verd i es trobava embolicada en paper groc com el fenc sec. Una curiositat, a Pravia existeix actualment un parc anomenat Heno de Pravia en reconeixement a la promoció que el sabó ha fet de la vila.

Jabón Desodorante Rexona

Una altra de les marques clàssiques pel que fa a partilletes de sabó, allò que es deia sabó de tocador, va ser Rexona que a més era "desodorant" i com ens diuen en l'anunci, resulta que el cos "canta" i molt, com els o les que el pateixen no s'adonen que posseeixen allò que en aquesta publicitat anomenen "olor corporal" i també OC, la solució passa per utilitzar Rexona i amb el seu ús les males olors desapareixen i tot fa olor de net. Rexona se segueix comercialitzant encara avui i posseeix també una àmplia gamma de productes per a la neteja personal: xampús, desodorants en esprai o rolón, antibacterianes, etc. La marca Rexona la va crear Helene Curtis Industries, Inc una firma de Chicago, a l’any 1927, encara que creiem que en els noranta va ser absorbida o venuda, però això dels assumptes sobre Economia no són lo nostre.

Plan Pons (Belleza en siete días)

Ara bé, val a dir que si avui se'ns ven la moto de multitut de processos per embellir ràpidament a les nenes, aixó del spam, així com cremes que després d’usar-les vint o trenta dies garanteixen resultats miraculosos que riu-te tu d'una visita a Lourdes amb miracle a l'itinerari inclos, ja en els anys seixanta l'Institut de Bellesa Pons garantia a les senyores i senyoretes que amd La Crema C de Pons serien belles amb rapidessa, però com ells en sabien molt d’aixó d’embellir, el proces, tal i com deien en els seus anuncis aquells del Plan Pons, ere en només set dies i després agrades a tot el mon. ¡Toma Ya!

Tots aquests productes, nosaltres els hem de recomanar a aquella amiga que es va presentar una vegada a un concurs de lletges i la van fer fora per abusona.

Jabón Lagarto

El sabó Lagarto era un dels sabons més clàssics dels anys cinquanta i seixanta, es clar que en principi era per rentar la roba, si bé molt el feien servir també per aixó del “aseo personal”, inclus per rentarse el cap, i sabeu una cosa, a la Casa Lagarto els subministrava la matèria primera la fàbrica on pencaba el pare de Mario, la Compañía Fabril de Aceites Vegetales que es trovaba a la plaça la Farga de Barcelona, a cavall entre Sants i la Bordeta, una fàbrica que donava a totas les rodalies de la zona un olor molt especial, però que no resultava desagradable i val a dir que Mario recorda sentir dir al seu pare que Lagarto comprava el material per fabricar el seu sabó de primera qualitat. És clar que com hem dit, alguns atrevits van usar el Jabón Lagarto fins i tot per rentar-se el cap, pobrets quina front més clara han de tenir ara. La veritat és que el Jabón Lagarto rentava bé, treia la brutícia, però era d'un aspre que deixava fins i tot la pell irritada. Per cert, a la fàbrica on treballaven el pare de Mario, un cosi del pare anomenat Modesto i també el avi i padrí de Mario, es van rodar escenes de la pel•lícula "La ciutat cremada" d'Antoni Ribas, us posem una imatge al blog.

Ara i després de escoltar els anuncis d’avui marxarem cap a Catalunya amb la secció de la música en la nostra llengua.

La Música que es Feia en Català

Josep Guardiola – Un petó es poca cosa

Dins d'aquest EP editat per José Guardiola a 1965 a través del segell Concentric, en què el tema "El mon" de Jimmy Fontana va ser la peça estrella, trobàvem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa ... i la música queda i que va comptar amb la producció i direcció musical de Francesc Burrull. Es tracta de l'adaptació al català realitzada per Ramón Folch i Camarasa d'un tema italià que no recordem ara qui la va cantar originalment, encara que nosaltres estem convençuts que va ser Mina, la gran veu femenina del pop italià. L'autor va ser el compositor, director d'orquestra i productor Bruno Canfora al costat del lletrista Antonio Amurri. En l'EP també es van incloure “Marioneta” de Christophe i “Tants” que era del també francés Alain Barriere. Josep Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van anar allunyant de les llistes d'èxits. De nom complet José Guardiola Díaz de Rada, va nèixer a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Carinyosament li deiem Pepe Hucha, va ser l’ultim gran crooner espanyol. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". És clar que tots sabem que Eurovisió és un festival més polític que artístic. Quimet recorda que a Constantí, organitzat per la Associació de Jubilats, va actuar amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del passat 2012, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. Comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i volien.

Magda – Milord

Magda va ser una cantant de la Nova Cançó, germana gran de la també cantant Nuri, ambdues van morir amb un any de diferència, Magda l'any 2001 i la seva germana petita un any més tard. Aquesta cançó us l'hem tret d'un EP editat per Concentric el 1968 i titulat "Magda canta les cançons d'Edit Piaf" en què també es van incloure “Himne al amor”, “Jo se molt bé” i la seva versió del “Non, je ne regrette rien” que Magda la titula “No, jo no hem planyo de rés”, aquest disc va ser el seu últim treball. La adaptació de la cançó que escoltem i que va ser escrita per George Moustaki, la va fer Ramón Folch i Camarasa i la producció i la direcció musical del disc va estar a carrec del mestre Francesc Burrull que de fet era el director musical del segell Concentric. Magda, de nom complert Magda Santamaria i Salvat, nascuda l’any 1943 va començár a cantar l’any 1960 i va gravar sis discos al llarg de la seva carrera musical. Un dels seus treballs, gravat l’any 1963 va patir la censura franquiste i no es va publicar aquí al país. Es diu que va debutar a una matinal feta al teatre Romea de Barcelona i va inaugurar la Cova del Drac. Amb la cançó “Un glop” va guanyar el primer premio del III Concurs de la Cançó de La Selva del Camp, a Tarragona, l'any 1964. Per cert, Josep Maria Espinas la va volguer bategar com “La Dama de la Cançó”, craso error, la Dama sempre va ser i serà Núria Feliu.

Núria Espert – Surabaia, Johnny

L'any 1967 l'actriu Núria Espert va publicar també amb el segell Concentric un EP titulat "Canta Bertolt Brecht" en què va versionar al català quatre cançons del cantautor francès. La veritat és que ja ho hem dit en diverses ocasions, els cantautors i artistes catalans de la Nova Cançó van prendre pràcticament sempre com a referència als cantautors de la chançon francesa, mentre els grups i conjunts miraven cap a la música anglosaxona. Núria Espert no va ser una excepció. En aquest EP del que us extraiem aquest tema que ocupava tota la cara A, es van recollir dues cançons a l'altra banda “Cançó dels vuit elefans” i “Cançó del fum”, la qual sona hora va ser adaptada al català per Josep Maria Espinas, mentre que de les altres dues es va encarregar C. Serrallonga. La direcció musical va estar a càrrec de Francesc Burrull i Núria Espert va comptar amb una banda de luxe Fernando Orteu a la guitarra, Josep Andreu a la flauta, Miquel Badia al trombó, Enric Ponsa del Latin Quartet al contrabaix, Juli Pañella s'encarrega del clarinet, Robert Armegol de les percussions i el mateix Francesc Burrull del piano. L'actriu i directora Núria Espert va néixer a Hospitalet de Llobregat l'11 de juny de 1935 i la seva consolidació professional li va arribar l'any 1954 quan va haver de substituir a l'actriu Elvira Noriega a "Medea", al Teatre Grec de Barcelona. En el 59 va crear la seva pròpia companyia i la seva carrera professional ha estat plena d'èxits i reconeixements. Encara que la seva vida professional s'ha centrat en el teatre, ha participat en unes quantes pel•lícules, entre elles “La ciutat cremada”.

Núria Feliu amb Los Guacamayos – Con un gust meu

Núria Feliu, la Dama de la Cançó Catalana, va treure un disc acompanyada per Los Guacamayos amb un grapat de boleros, entre els que es trobava aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda i que és la seva versió al català de “Sabor a mi”, tot un clàsic del bolero. Aixó si, cantades totes elles amb català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Convidats per la Càmara de Comerç. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul•lar el contracte en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar Mario (a la foto amb la Núria) des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià.

Latin Combo - Summertime

Ja que hem parlat de grans músics catalans ara escoltarem a Ricard Roda amb el seu grup els Latin Combo que ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema en l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, un altre de les grans formacions musicals de principis dels seixanta. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i creiem que el primer del segell Zeleste i també va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010, des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”.

Ara tornarem a la música que es feia a la península sense surtir de moment de terres catalanes.

Los Mustang – Un mundo sin amor

Aquest tema al que molts coneixien pel títol fals de “La gente dirá”, es trobava en un dels millors EP s de Los Mustang, es tracta de la versió que els barcelonins van realitzar del gran èxit del duet britànic Peter & Gordon, encara que havia estat escrita per a ells pel tàndem Lennon i McCartney ja que Paul va ser l'etern nòvio de la germana de Peter Asher, fins que un bon dia Paul McCartney va sorprendre el món casant-se amb una altra, amb Linda Eastman. Per cert que quan el feliç esdeveniment va tenir lloc, Mario treballava a la Kodak que es trobava a L’Hospitalet de Llobregat, concretament a Santa Eulalia i els “curritos” van rebre un comunicat intern aclarint-lis que "Aquella Linda Eastman res tenia a veure amb l'empresa Kodak Eastman Company". L'EP de Los Mustang on s'incloïa aquest tema es va publicar l'octubre de 1964 i també trobàvem "Ma vie" d'Alain Barriere, "Y volvamos al amor" de Marie Laforet i "Conocerte mejor" que era el "I should have know better" de The Beatles. És un dels seus millors discos, encara que en vendes no va arribar a les del "Submarino amarillo". Los Mustang va ser un grup creat el novembre de 1960 pels guitarristes Marco Rossi i Tony Mercadé amb el baixista Miguel Navarro i en un principi feien cançons instrumentals, a ells es van incorporar el cantant Santi Carulla i el bateria Tony Mier que venien de Los Sírex. El 19 de maig de 1966 Los Mustang van participar en l'històric concert del Palau dels Esports de Madrid al costat de Los Bravos, Los Brincos, Los Sírex i Los Relámpagos, presentats a la publicitat del festival com “Los cinco grandes conjuntos de la década”. La veritat es que no anaven gens errats.Tenim que reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo" que fins i tot va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles.

Los Grimm – La amistad

Aquesta cançó, considerada la millor en la seva carrera, es trobava com a cara A del primer single que van publicar Los Grimm, era l'any 1967. Van ser una de les grans bandes espanyoles de finals de la dècada dels 60. Los Grimm són una de les bandes històriques del pop espanyol que van sorgir de Los Gringos. Van ser apadrinats per el arquitecte Mario Gomez Morán ja que un d’ells, Jesús, treballava en el seu estudi i els va prestar els diners per comprar un equip de segona mà. Inicialment eren els germans Fernández, Ángel era el cantant però va deixar de seguida el projecte que va continuar el seu germà Jesús (guitarra), també hi havia el bateria Eduardo Sainz que era germà d'Alfonso i Lucas, membres dels Pekenikes. Quan van signar contracte amb Fonogram s'havia incorporat Carlos María de la Iglesia a la bateria i el cantant Pedro Ample que després seria conegut com Pedro Ruy-Blas. En aquell moment es pot dir que van néixer Los Grimm. Després de publicar tres singles Pedro Ruy-Blas s'uneix a Los Canarios substituint a Teddy Bautista que feia la mili, encara que mai va ser membre oficial del grup i més tard crearia Frecuencia i es llançaria en solitari, per fundar a mitjans dels 70 el grup Dolores, la primera banda de flamenc-jazz de la història. El seu lloc a Los Grimm l'ocuparia Pedro Talavera i despres Pablo Abraira que anys més tard tindria una brillant carrera com a solista. A Los Grimm també van tocar Tomas Vega, Joao Vilar i altres músics. L'any 1969 i amb Pablo Abraira com a cantant graven el que seria el seu últim single. Los Grimm (a la foto) es van desfer poc després. El bateria Carlos María de la Iglesia va morir el 2 d'agost de 1976 en el mateix accident de trànsit que també va acabar amb la vida de Cecilia, ell viatjava amb la cantant ja que formava part del seu grup d'acompanyament.

Los Ángeles – Mañana, mañana

Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sent ja Los Angeles. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produïr els seus discos. Aquest tema, publicat en single, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera. Quimet sempre afirma que ell gaudia molt en els seus concerts, en els quals interpretaven una primera part amb els seus temes i una segona amb cançons de The Beatles. Mario va compartir escenari amb ells en una ocasió. Va ser al Casino de Manlleu, a Barcelona i van tenir problemes amb els instruments ja que van haver de deixar-lis a Los Angeles la bateria, una Ludwig i els amplificadors (tres CMB i un Vox) ja que ells van patir un accident amb la seva furgoneta, cosa que Mario mai va creure del tot. A canvi, Los Angeles havien de deixar-lis al seu torn l'equip de veus per a la segona part, teniu en compte que es tractava d’un Semprini, així com també van pactar cobrar més per part del empresari pel fet que van haver de tocar més d'una hora fora de context a causa del retard de Los Angeles. A la segona part Los Angeles van desaparèixa i l'equip de veus amb ells, incomplint el pacte i Poncho, el molt animal, la caixa de la batería l'havia ensorrat un pam. És clar que al pipa del grup de Mario que li deien Bugulú i per pura casualitat, se li van quedar "enganxats" a les mans, tres micròfons Semprini. Coses curioses de la vida que passen quan no es cumpleixen els pactes.

Els 5 Xics – El funeral

El single amb aquesta cançó a la cara A que es va publicar a l'any 1969 a través del segell EMI-Regal i era el setè disc petit de Els 5 Chics, podem dir que va ser l'únic que realment va funcionar a nivell vendes a tot l'estat, incloent "Podría ser feliz "a l’altre cara. La veritat és que la lletra és interessant i reivindicativa, però no considerem que realment fos el seu millor disc. Ens parla de les coses que succeeixen quan algú mor, quan tots manifesten tot lo bo i perfecte que arribava a ser el difunt i sorgeixen amics com a bolets. Els 5 Xics van començar sent cinc, però van arribar a ser 7, de fet en aquesta gravació son set components. Els 5 Chics es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de l’any 1965 a 1983 i per la banda valenciana va passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero  que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero i uns quans músics més. Els 5 Chics que també signaven molts dels seus discos com Els 5 Xics, van ser declarats El Mejor Grupo Valenciano de su Época, es clar que aquesta qualificació també els si van donar a Los Huracanes. Posiblement la cançó més coneguda a Catalunya del grup sigui “Quan un home estima a una dona” de l’any 1968, l’únic tema cantat en valencià que van gravar, clar que Els 5 Chics consten en moltes págines d’internet com un grup englobat dins del rock en català, tot i que sols van gravar un tema, la veritat. Al llarg de la seva carrera musical sols van gravar EP’s i singles, pero l’any 1983 es va publicar un àlbum recopilatori i l'any 1997 un altre que era doble i recollia tots els seus enregistraments, es va editar mitjançant el segell Ramalama.

Los Z-66 - Sueño

Quan parlem de simfonisme i els seus orígens gairebé sempre acostumem a remetre'ns a Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 van ser The Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus components formaven part de la Belgian National Philharmonic Orchestra, Raymond Vincent i Jacques Namotte, i això tenia el seu pes instrumentalment parlant. Dues cançons van marcar la carrera de Wallace Collection "Serenade" i "Daydream" que ara escoltem per tancar El Temps Passa... i la música queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens porta el grup mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Es va publicar en un single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A, però nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix i The Animals ja que era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffreys. Els Z-66 es formà a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma de que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada, la foto es d'aquell dia.

Abans de tocar el dos aquí teniu la nostre Pin Up d’aquesta setmana i que val a dir que es una xiqueta molt sugerent.


Ara tancarem per aquesta setmana el programa, si bé abans de fotre el camp us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres espantem la boire i baixem la paradeta. Apa, xiquets, xiquetes, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres