El director d'un diari va
comentar un dia que "No
hi ha notícia més
vella que la del diari
d'ahir" i la
veritat és que les notícies
actualment i amb
això d'internet es
publiquen pràcticament abans que hagin succeït.
No era així en la
nostra dècada gloriosa, en aquells anys dels
seixanta les notícies que volies o necessitaves
es sabessin amb
rapidesa les comunicaves
mitjançant un telegrama i acostumaven a arribar unes hores
després que el posessis
si el destinatari vivia en una gran ciutat, però
si ho remitías a
un poble amb mala comunicació podia arribar
al dia següent o fins i
tot més tard. És
clar que en rebre un telegrama
començaves a sentir en el teu interior aquella veu que et deia per lo bajinis "problemes". Glòria, la cosina americana de
Mario tenia raó quan deia "No
hi ha notícies... bones notícies”. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa avui en
posarem en marxa a El Temps Passa... i la música queda, amb un telegrama, però
aquest si que porta bones noticies. Som Quimet Curull i Mario Prades i
nosaltres.
Obrim la
Paradeta
Monna Bell – Un telegrama
La cantant xilena Monna Bell va
ser a finals dels anys cinquanta i principis
de la següent dècada, una de les grans
veus del panorama pop espanyol. Amb
aquesta cançó Monna
Bell va guanyar el Festival de la Cançó de Benidorm de 1959, la
primera edició, i va ser la seva carta de
presentació al país, però ella ja havia triomfat abans al
seu, Xile, on va funcionar molt bé amb la seva
versió del "My player" de The Platters
i que va gravar amb
ells amb el títol
"Mi oración". El
tema original en la versió
dels nord-americans s'havia inclòs en la
pel·lícula "Anastasia". La veritat és que "Un
telegrama" va ser un èxit a tot el món de parla
hispana. Monna Bell el va publicar en un EP de cutre portada,
editat l'any 
1959 per Hispavox i que
també va incloure "Don Quijote", "La montaña" i "Mi Platerito". La veritat es que Monna Bell va anar altres vegades al Festival. El cinema es va dur a Monna
Bell cap a Mèxic
on també va
prosseguir gravant discos fins
que en els anys vuitanta la seva carrera
es va anar diluint en l'oblit i ella pràcticament
es va retirar. Va ser el cantant i compositor mexicà Juan Gabriel que
la idolatrava i
va voler gravar un àlbum amb ella el que
va tornar a posar a Monna Bell en primer
pla. Era un gran admirador de la cantant i no va acceptar un no
per resposta fins que la va convèncer. Mona Bell va residir al país dels mariachis
fins a la seva mort. Va néixer a Santiago de
Xile el 5 de gener de 1938 i
va morir a Tijuana, a causa d'una embòlia, després
d'haver estat intervinguda
d'un càncer de
còlon, un 21 abril 2008. 
Los TNT – Eso, eso, eso
Sota el nom de Conjunto TNT,
l'any 1960, van publicar a
través de RCA un
single a 33 rpm que va incloure aquest tema, el seu primer èxit, al costat de "Luna de miel". La cançó va
obrir també el seu segon àlbum que es va publicar així mateix l'any 1960 ja com Los TNT i amb el títol "Los Fabulosos TNT" i es va incloure a un EL posteriorment amb el títol canviat, li van dir "Tu eres eso". El tercet
uruguaià Los TNT van portar a
l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones com aquesta. Los TNT eren tres germans urugüaians i
les sigles del seu nom no tenen res a veure amb el producte explosiu, encara
que tinguin la seva similitud, són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren tampoc aquests els seus veritables
noms. Tony es deia en realitat Edelweiss, Nelly responia al nom d'Argentina
G. i Tim es deia Hermes David Faustino, tots amb el
cognom Croatto, aixó si. L’any
1960 Los TNT van gravar a
l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que escoltem
ara i va ser un èxit internacional i els van englobar en l'anomenada
"Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a 
Espanya
recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser
desplaçats i es van desfer al 1966. L’any 1964 Los TNT van representar a Espanya en el Festival de la Cançó
d'Eurovisió que va guanyar Gigliola
Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el tema
“Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del festival que només permetia solistes i duos, els
va obligar a anar amb Nelly com
a cantant solista i acompanyada de un cor format per els seus germans Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests dels
festivals. Actualment les normes son diferents, és clar que el festival tampoc te l'importancia que tenia.
Los 5 Latinos – Amor joven
Aquest tema que ens porten des
de l'Argentina Los 5 Latinos era una composició dels nord-americans Ric Cartey i Carole Joyner que la van escriure l'any 1956 i els primers que la van gravar van ser Ric Cartey With The Jiva-Tones, el
24 de novembre de 1956, però la que millor va funcionar
va ser la versió de Sonny James, també l’any 1956. Uns
altres que també la van portar
a l'èxit van ser The Crew-Cuts i l'actor i cantant Tab Hunter, ja en el
57. A
partir de 1958 les versions del tema van
proliferar i trobem cantant-la
a Frankie Avalon, el duet britànic Bo and
Peep i en
aquest enregistrament es diu que van participar
Mick Jagger, Lesley Gore, Mary Hopkin, Connie Smith & Nat Stuckey,
Donny Osmond, Ray Stevens i Twister Alley, entre
molts altres. Los 5 Latinos
van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig
de 1929), dona amb una bona veu. Los 5
Latinos es van crear l’any 1957 i eren Estela 
Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano
Crisiglione i Jorge Francisco
Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. L’any 1957 van gravar el seu primer single amb
aquesta cançó que escoltem ara “Amor joven" i a l'altre cara“Abran las
ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso!
¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure
així mateix aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori
titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu
marit Ricardo Romero va militar
en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela Raval es va llançar com a
solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any
1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny del passat any 2012, a causa d'un càncer.
Gelu – Down town
Va ser un dels grans èxits
de la cantant britànica Petula Clark i Gelu, aquesta catalana d'adopció
també la va gravar i va ser un èxit
a Espanya en la seva versió. És clar que
aquí se'ns presenta una Gelu molt internacional, comença a cantar en
castellà per després seguir en anglès i
hem de reconèixer que no té mala pronunciació,
de fet el títol ja
és en anglès i a
Espanya es va titular "Chao,
Chao" i la van gravar fins i tot Los Sírex. La cançó es va
incloure en un EP editat l'any 1965 i que també tenia
“Chica Yé-Yé”, “Jamás, jamás” i “Yo te amé”. Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot s’ha
arrivat a dir que era catalana, la cantant popular pels seus crits enmig de les
cançons i de veritable nom Maria dels
Ángeles Rodríguez Fernández, va néixer a Granada l’any 1945. 
Gelu va ser una de les cantants de
moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar
el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que
gravés un EP l'any 1963, acompanyada per Los Mustang. Gelu va
omplir moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar
diversos discos i si bé sembla ser que aquest li va demanar en diverses ocasions que es casessin,
finalment Gelu va decidir fer-ho
amb el també cantant Santy Palau
que va ser propietari de la discoteca
Wonder, a Lleida capital i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. L'any 1968 i
després de casar-se, Gelu es va
retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets
característics de Gelu i que
també va fer servir Li Morante,
ja els van utilitzar anys abans gent com Torcuato y los Cuatro.
Los 3 de Castilla – Dum dum
En finalitzar la dècada dels seixanta i
principis de la següent, Los 3 de Castilla
es van dedicar a versionar temes de moda i l'any 1971 publicarien un single a través
de Philips amb aquest
tema a la cara A
i "Acapulco i tu" a l'altre banda, Curiosament el
tema "Dum, dum"
és una versió amb
ritme brasiler, d'un
grup espanyol pràcticament
desconegut que només van tenir aquest èxit,
es deien Caña Brava, de manera que Los 3 de Castilla
jugaven amb avantatge
ja que ells eren
un grup completament consolidat, tot i que ja havia començat el seu
declivi. Mayra García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava 
Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a
intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats en
directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol
de 1951, mantenint-se fins a
mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors
a Bobby Deglané que va marxar a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'Home del
Temps de Televisió Espanyola.
Tito Mora – Chin chin
I ja que hem parlat d'ell, Tito Mora va incloure aquest
tema en un EP
editat l'any 1964 al costat de "Hoy de rodillas" i
dues cançons més, però el tema es va incloure també en el doble CD que va
publicar Ramalama titulat "Tito Mora Sus
primeros EP´s en Discos RCA (1962
- 1964)" i
que també incloïa
els duets que van
realitzar Tito Mora i Gelu i que mai s'havien
editat en versió LP
o CD. Tito
Mora, de veritable nom Carlos García Romero,
va néixer a Madrid el 25 de juny de 1940, fill
del baríton José García Fernández Olaria
i de la soprano
Ana Romero Campos.
Va formar part del grup Los Brujos, on militaven
Maryní Callejo i
Luis Gardey i quan el grup es va separar Luis Gardey
va començar en solitari,
Tito Mora ja ho
havia fet abans.
Maryní es va dedicar a la producció, entre d'altres
a Los Brincos
i Fórmula V
i els altres
components van crear Los Quandos. Va ser el locutor Raúl
Matas qui el va
batejar com Tito Mora, des del seu programa "Radiomanía"
i l'any 1962 
publicaria el seu primer disc, un EP, com estava
manat en l'època. Va participar en diversos festivals entre ells el Festival de la Canción de Madrid i el d'Aranda de Duero. Va tenir una
carrera brillant i va protagonitzar portades i pàgines interiors
en moltes revistes del cor d'aquells anys,
per la seva relació sentimental amb la cantant Gelu. L’any 1964 Tito Mora va
rebre un Disc d'Or i li va ser lliurat
pel llavors ministre d'Informació i Turisme
Manuel Fraga Iribarne
i també l'any 1964 va ser declarat el cantant més
popular de Veneçuela i l'any 1965 debuta al cinema en el
film "Mayores con reparos". Per cert, va guanyar
també un Festival de Benidorm, encara que no recordem l'any, clar
que si recordem
que ja havia
participat a principis de la dècada en aquest festival, quan era component de Los
Brujos. L'any 1967
creiem que va ser, va actuar al Town Hall de Nova York
i es va establir
a aquesta ciutat, publicant un parell d'àlbums
als Estats Units, fins que l'any
1976 va tornar a Madrid. El seu últim enregistrament és de 1996. A la foto Gelu amb Miguel Ríos i Tito Mora.
Mimo y
los Jumps – Speedy Gonzalez
Va ser el gran èxit del nord americà Pat Boone i Mimo en explica ara en castellà l’historia d'un ratoli mexicà ràpit
com un llampec. En aquest EP, on també es trobaven “Amapola”, “Mr Twist” i
"Pippermint twist”, Mimo es
recolza en Los Jumps que la van
acompanyar en l'enregistrament dels seus tres últims EP's. La noia es deia en
realitat Pilar García de la Mata, va néixa el 6 de
setembre de 1942 i l'any 1959 va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta
mateixa edició també va participar Maria
dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. Primerament Mimo
va ser acompanyada per Filippo
Carletti y su Quarteto i a partir de 1961 s'acompanya de Los 
Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada
bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig,
però Miguel Celada és substituït
per Antonio Morales Junior. En
les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior tocaba també amb Los
Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox pel que la seva imatge i nom no
podia aparèixa en discos d'un altre segell. Aquest tema es trobava en el seu
tercer EP, editat per Philips a 1962. Mimo
encara publicaria un quart EP i es va retirar de la música amb solament
20 anys d’edad. Junior es va
incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard i també va
tocar amb Barrabàs.
Chico Valento – El rock de
la cárcel
haviem cregut que li deien Chico per que ere menut d'alçada, però vem rebre un correo d'un dels seus nebots dient-nos que no, que era força alt. Ell ho sabrà bé, suposem. Als cinc anys el seu pare, militar
professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es
va haver de traslladar a Barcelona, on va compartí pis amb un altre cantant
aragones Rocky Kan. El 2002, un any després de la seva mort, EMI va remasteritzà
els seus enregistraments i els va editar en format CD. El seu últim disc era de
l’any 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 a 1966. Després li vem
perde la pista.
Los Gatos Negros – Ella te quiere
És una bona versió en castellà del "She loves
you" que Los Gatos Negros,
un dels grans grups surgits a Barcelona van gravar per al seu primer EP amb
Marbella, subsegell de Vergara, l’any 1964, tot i que ja havien editat
anteriorment dos EP 's amb Belter. En aquest disc, amb una foto a la caràtula molt en la linea dels Beatles, hi havia una altra cançó dels de Liverpool, el "From me to
you". Per cert, la creadora del famós pentinat de The Beatles, va ser la fotògrafa alemanya Astrid Kirchherr que quan ells van actuar a Hamburg es va
convertir en companya sentimental de Stu
Sutcliffe (Liverpool 23 de juny de1940 - Hamburg 10 d'abril de 1962) que va ser
el primer baixista del grup i amic íntim de John Lennon des del institut. Quan van acabar la gira Stu es va quedar a Alemanya i moriria
poc després a causa d'una hemorràgia cerebral l'origen de la qual estava en una
baralla de carrer sostinguda a Liverpool feia un parell d'anys. Los Gatos Negros es troven en actiu,
si bé pensem que del grupo original avui solsament queda el guitarra Quique Tudela.
Los Indonesios – Can’t you hear
Los
Indonesios van ser una banda curiosa, alguns dels seus components
procedien de la Indonèsia
holandesa, d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat
de músics francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 fins l’any 1969. Per la
banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby
el Rubio, Rafael Pérez, Shorty Miller, Joe Fusté, Nono de Vries,
etc. Alguns d'ells despres van crear Los
Bombines. Los Indonesios es
van presentar als concursos de moda en l'època i van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de
León. Aquest tema, una composició del cantant de color Lee Dorsey (24 de decembre de 1924 – 2
de decembre de 1986), es trobava en un EP, Disc Sorpresa de Fundador, editat l’any 1968 amb "El silencio
es oro" com a tema estrella, però ja s'havia publicat en single un any
abans, el 1967. Los Indonesios van
gravar per discos Polygram i avui en dia son un dels grups poc recordats, tot i
que eren bons.
Los Indonesios
Mike & The Runaways – Corazón lleno de mal
Els
mallorquins Mike & The Runaways
van gravar a Hamburg i en directe dos discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The Runaways. Mike
& The Runaways
van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes i Los
Huracanes, van voler mamà directament de les fonts europees del rock i
en els 60's va anar a la vasta xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i
al qual van acudir fins als Beatles on
aixó del rock es podia apendre de veritat i cap allà s’en van anar els
mallorquins. Val a dir que Pablo
Sanllehí, el batería, era de Barcelona. A Espanya, van gravar 2 EP's, en
un d'ells trobem aquesta bona versió de aquest tema composat per Jeff Beck i que van portar a l'èxit The Yarbirds. Curiosament en aquest EP
publicat per EMI-Regal l’any 1965, dues de les cançons tenen a Mike com a solista, però en les altres
dues només fa cors, el cantant si no ens equivoquem va ser Tony Obrador, al costat dels seus companys fen veus, el problema era que aquestes
dues cançons es van gravar en castellà i Mike no aconseguia 
vocalitzar correctament dues paraules
seguides, de fet ancara avui en dia li costa i molt parlar un castellà una mica
comprensible. Mike & The Runaways
es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio
Pascual, Miguel Vicens al
baix i Pablo Sanllehí a la
bateria. Quan van marxar a Alemanya el cantant és diu que “se rajó” tot just arribar i van
haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Rat Kogel que ja havia gravat un
single com a solista i un altre amb el grup Michael & Firebirds. Després de la dissolució del grup amb
milis pel mig, uns van passar a Los
Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a Zebra. A la foto Mario
Prades entrevistat a Mike
Kennedy, amb Santi Picó i
Pablo Sanllehí darrere.
Fours Winds & Dito – Tijuana
Seguim a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet. El
grup Four Winds and Dito,
liderats per Leo, un home carismàtic de
la nit a Palma, eren
mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per el EMI que el segell El Cocodrilo Records va reeditar, ja
en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons de uns altres
mallorquins, Mike & The Runnaways,
aquest Mike és el mateix que
després passaria a liderar Los Bravos
i més tard canviant el seu cognom Kogel
per Kennedy, es llançaria
en solitari. De fet acabem de escoltarlos. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és
tot un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament original 
es va
realitzar a California, però a la
Califòrnia mexicana. Four
Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i es
va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm
lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin 'to
em" que era una versió de The
Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en un LP publicat per EMI en
els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es van
incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son
i Los Mustang. La veritat es que
els nois de Four Winds and Dito
no desmereixien entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó Quimet
s’ha inflat de tocarla, per tant ja ho sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona.
Els
Anuncis dels Nostres Records
Avui la secció d'Els Anuncis de
nostres Records la
centrarem en electrodomèstics, però no parlarem
d'elements per a la cuina o rentadores,
ni estufes, res
d'això. Avui a El Temps Passsa ... i la música queda us portem aparells de ràdio, tocadiscos,
televisors, fins i tot un aparell de ràdio per al
cotxe, sense casset
que això és molt
modern.
Schneider
radio y televisión
Amb aquesta marca es van comercialitzar molts dels aparells
de ràdio denominats "portàtils" i que la veritat, eren d'unes mesures
força considerables, la majoria de les vegades amb altaveus de la mateixa mida
que els d'aparells no portàtils. Però això si, incorporava la FM
que per aquelles èpoques era un canal molt marginal. Us el podriem comparar a les
segones cadenes de les emissores de televisió avui en dia, però molt pitjor,
és clar que a traves de la frecuencia modulada va arribar la música més moderna a la juventut. Schneider segueix sent una marca en
l'actual mercat, centrada en televisió i so bàsicament.
Askar Electrodomésticos
Amb el slogan “Enchufa el Askar” es va promocionar a mitjans dels anys seixanta, tota
la gamma d'equips musicals de la casa Askar
que incloïa tocadiscos, aparells de ràdio per a
la llar, ràdio transistors
portàtils, televisors, etc. Avui dia hem trobat rebuscant
en la xarxa que
encara existeix l'empresa, amb
seu social a Almansa, Albacete, una firma que
fabrica electrodomèstics i
es diu Askar-Electrodomesticos CB, amb una sub empresa
anomenada Askar Hogar SL, no
sabem si és
o no, la mateixa del anunci.
Skreibson autoradios
És clar que en els cotxes de l'època, ja sigui el
modest Biscuter, als 1400, 1500 o 600, quan el
compraves i pretenies escoltar música mentre conduïes, ho tenies clar, Cap
cotxe incorporava de sèrie una cosa tan habitual avui en dia com el aparell de
ràdio i diem ràdio, no radíocasete que això va ser un invent massificat ja en
els 70. Pagant, com estava manat quan compraves el cotxe t’instalaven un
aparell de ràdio amb la seva antena corresponent i una de les bones marques, al
costat de Telefunken, va ser Skreibson. Mario recorda que el primer dels molts ràdio-cassettes que li van
robar d'un cotxe va ser precisament una Skreibson,
d'un Seat 124, ja l’any 1977 i
al qual, com solien fer els xoriços, li van torçar la petita finestreta davantera
obrint així el cotxe i va ser d'un pàrquing del Passeig de Gràcia, a Barcelona.
Res a reclamar, les reclamacions al mestre armero, li van anar a dir.
Televisor Zoppas
La genial trapezista Pinito
del Oro va publicitar amb la seva imatge una
campanya per a una marca de televisió de la que
avui dia pràcticament no se'n recorda ja ningú
aquí a Espanya, es tracta d'Zoppas. És
clar que la marca creiem que encara fabrica
i no només televisors,
tenen una àmplia gamma
d'electrodomèstics. D'origen a Suècia, Zoppas Industries
van començar a fabricar els
seus productes l'any
1963 i en aquella època estaven especialitzats
en televisors portàtils. Hem d'aclarir que en aquest anunci, a Pinito
d'Or li van
doblar la veu, la que sona no és la seva. El seu veritable
nom era Cristina
María del Pino Segura i es va
convertir a una 
figura
mundial del trapezi, va néixer a Las Palmas de Gran Canària, 6 de novembre de 1931 i creiem que
encara és viva. Quan es va retirar del trapezi, l'any 1970, Mary Santpere li va tallar "la cueta" al circ Price de Madrid.
Us explicarem una
cosa que parla de la perillositat
del seu treball en el trapezi. Va patir tres
caigudes gairebé mortals a Huelva, Suècia i
a Laredo. A la primera es va trencar el crani i va romandre vuit
dies en coma, amb només 17 anys. Es va
trencar una altra vegada el crani,
tres vegades les mans,
i han hagut d'operar
els peus per
erguirle els dits, encorbats de tant puntejar
al trapezi, de 12 a 30 metres
sobre el terra i moltes vegades sense
xarxa.
Werner Televisión
A poc a poc i a mesura que avançava la dècada dels 60
la televisió va anar compartint protagonisme i finalment va desplaçar a la
ràdio a les llars espanyoles. Van sorgir moltes marques i es tractava d'uns
trastos immensos que pesaven una barbaritat i que necessitaven ser dos o tres per
moure'ls. TVE va ser la Millor televisió
d'Espanya ja que no hi havia una altra, és clar que més tard es posaria
en marxa la segona cadena, coneguda com el UHF, tot això en blanc i negre, encara que alguns espavilats deian
tenir televisió en color. Mario
la primera d’aqueste “televisions en color” la va veure a Palma de Mallorca, en
un bar anomenat Cal Meca situat
just a la confluència amb la plaça d'Espanya i que avui ja no existeix i Mario va lucinar tot i tenir menys de
deu anys i és que es tractava d'un cel.lofan transparent amb franges acolorides
el que donava, encara que només a la primera mirada, la sensació de color, a
partir de la tercera començaves a marejar-te. És clar que l'eslògan de Werner era clar "Fije su
atención... en Werner televisión".
Telefunken
Els aparells de ràdio eren l'estrella a totes les
llars en els cinquanta i fins a mitjans dels seixanta. El popular Franz Johan, espanyol, d'origen
austríac (Graz, Àustria, 1907 - Barcelona, 15 d'octubre de 1991) va ser la veu
de l'anunci que promociona tota la gamma de ràdio-tocadiscos Telefunken de l'època i nosaltres avui
a El Temps Passa... i la música queda, us hem portat aquest on es fan un
recorregut per tota la gama de tocadiscos Telefunken. Mario recorda que a casa
seva tenian un Telefunken i el pare recalcava sempre que postava “Onda
pesquera”, la veritat, mai la van fer servir, però en portava, aixó si. Ara bé, ell
hi conectava un tocadiscos que li va regalar la seva cosina Gloria i va
portar-lo dels Estats Units, sols el plat i feia servir la ràdio com
amplificador i altaveu. 
I ara deixarem Els Anuncis dels Nostres Records i
seguirem amb la música i un grup que cantava en català, però també ho van fer
en castellà.
Els Corbs – El senyor del tambor
.jpg)
Es
tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més
reconegudes cançons de Bob Dylan,
un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un
tambor. Els Corbs eren cinc
joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem
ara a El Temps Passa... i la música
queda, s'apropa més a la versió de
The Byrds que a la de Bob Dylan.
En aquest EP publicat
l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life"
i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de
quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no
ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra,
sense perdre de vista les USAS Esas
i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El
Mundo"de Jimmy Fontana i
per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.
Joan Vidal que ere el batería, va tocar després amb els grups Symbolo i
Unidades.
Los Bravos – Sympathy
Amb
músics de Mike & The Runaways
i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que
dir Los Nuevos Sonor, però
despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, la veritat es que tot va
ser un montatge d'Alain Milhaud
que els va produïr i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al
"Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants
dels 60. Quimet sempre els
anomena Els Senyors Black is Black, des de que en un concert els va escoltar
tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó
que es va classificar fins i tot en el segon lloc
en les llistes del Billboard americà.
Nosaltres avui a El Temps Passa... i la
música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la de millor qualitat musical en tota la carrera
dels Bravos i que va ser editada
en un EP de 1967 i que va ser l'últim disc amb aquest format, a partir d’aquell
moment ja 
solsament gravarien singles i LP’s. L’any 1969 Mikel Kogël abandona el grup per
començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup britànic Yes i canviant el seu estil cap a un
rock-funky. A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses
ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en
actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho
feian músics d’estudi. Us explicarem un altre, els nois no volien gravar el
"Black is black" i va ser Alain
Milhaud qui els va obligar a fer-ho. Sempre van estar envoltats de
perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser
substituït per Jesús Gluck, a
aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap
perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial,
tot pur teatre i no us diem rés dels vestidets que els hi posaven a les pelis,
en van fer dues. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy, la va fer Mario Prades.
.jpg)
Pino Donaggio – Una casa encima del mundo
.jpg)
El cantant italià Pino Donaggio
va publicar l'any
1966 aquest tema en la seva llengua original i va participar en la XVI edició del Festival de Sanremo, però immediatament la va
versionar al castellà en un single editat el
mateix any i que contenia “No tengo la culpa”
a la cara B. Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24
de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio
va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va
gravar en català un EP de quatre cançons, una cosa que van fer uns quans
cantants italians en aquella época.
Cançons de Pino Donaggio
que destaquen, com “Se llama María”, “Motivo de amor” o "You Your say Have
to Say You Love Me", han estat molt versionades, entre las que es van fer
hi ha que destacar las del “Yo que no vivo sin tí” de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley, en angles totes dues. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores
de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema
"Come sinfonia", l’any 1961 i de fet ha participat un munt de vegades
al festival.
.jpg)
Eydie Gormé – Dime
Eydie Gorme ens versiona
en castellà aquest
gran èxit de Morris Albert, el "Feeling"
que va ser tot un cebollazo en la seva època, en la versió original. De
fet també Morris
Albert la va cantar en la nostra llengua. La
cantant nord-americana es diu en realitat Edith Gormezano
i va néixer a
Nova York el 16 d'agost de 1931 de pares sefardites
d'origen hispà-turc.
Al costat del seu marit, el cantant Steve Lawrence,
amb qui es va casar a Las Vegas el 29 de
desembre, de 1957, van ser
grans difusors de
la música pop amb arrel llatina als Estats Units
i Eydie Gorme
va gravar en diverses ocasions amb Los Panchos i
en castellà, creiem
que en total van ser tres àlbums, cap a l’any 1964. Per cert, amb el seu marit van realitzar molts duets còmics
fent humor sobre la
vida conjugal i la relació de parella,
en una línea que anys més tard ferien servir Pimpinela. Va
realitzar el seu primer enregistrament l'any 1950 amb l'Orquestra de Tommy Tucker
i Don Brown, era
un disc de pissarra a 78 rpm. Va treballar
com a cantant en les
bandes de Glenn Miller
i Tex Beneke,
fins que va començar a gravar com a solista. Va aconseguir col·locar molts temes en
les llistes d'èxits
del Billboard, però des de 1963 no ha
tornat a tenir un tema en aquestes llistes,
tot i que ha seguit gravant i
venent discos. Entre
els grans èxits de Eydie Gorme destaca
sobretot "Cúlpale a la bossa nova",
del 1963 que també va gravar en
castellà, sense oblidar "If He Walked
Into My Life"
que li va valer un
Grammy. A finals dels seixanta
va tornar a unir-se professionalment al seu marit i van crear el duo
Steve and Eydie
i encara que es van
retirar, creiem que va ser en
els vuitanta, amb
el nou segle van fer una gira i van publicar el disc "One
More For The
Road", va ser l'any 2002. La veritat és que discografia de
Eydie Gorme és
de les que
acollona.
Los Talayots - Fiesta
Acabarem el nostre viatge per
la música dels records, per la nostra banda sonora a les Illes
Balears i des de
Mallorca us portem una bona banda balear, Los Talayots que ens ofereixen
aquesta versió del "Holiday" de The Bee Gees. Es va
incloure en un single en el qual la cara A era
un altre tema dels germans
Gibbs "Words" i es va publicar l'any 1968. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van
prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar
10 anys i van passar molts d'altres músics importants com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria
com cantautor i també l’amic Joan
Bibiloni abans de anar-sen a Zebra,
algunes fons ens diuen que també va passar per Los Talayots el guitarra i
cantant Tony Obrador, però no estem segurs. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots
single i un o dos EP’s, per al segell Marfer. Un altre de les seves gravacions
interesants va ser el tema “Homburg" de la que també hi ha una versió molt
bona a càrrec de Los Gatos Negros,
barcelonins. Per cert, la foto de la caràtula del disc amb aquest tema dels Procol 
Harum, està presa a la plaça d'Espanya de
Palma, just davant
de l'antiga terminal
d'Iberia, amb el
monument a Jaume I al darrera
i al costat
de Cal Meca, una gran cafeteria
que ja no existeix,
on Mario, de nen, es prenia els
"suaus". Mario va estar
viven al carrer Rey Sancho, molt
aprop, un carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Sóller que es va inaugurar el 16 d'abril de 1912, si bé
l'estació es va possar en marxa el 14 de juliol de 1929, per un costat i amb
l'avinguda on estaba Cal Meca,
per l'altre. Mario vivia al
número 28, a
casa de la seva padrineta, just al costat d'una carnicería on la propietaria
creu recordar que es deia Margarideta.
La mateixa foto de la portada d'un dels seus vinils, aquest os veiem la plaça
d'Espanya, es va aprofitar per un altre dels seus discos, a sota els teniu. Per
cert, salutacions als oidors de les illes. 
.jpg)
Conclou per avui El Temps Passa... i la música queda,
però aquí us deixem la nostre Pin-Up d’aquesta setmana que sembla tenir una miqueta de fred, és clar que la noia va una mica lleugereta de roba, pensem, però ja està bé No?
Ara tanquem El Temps Passa... i la música queda, però
us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el
programa. Nosaltres fotem el camp i baixem la paradeta. Fins la propera
setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario