El Temps Passa Programa 02-05-2013

Amb caire molt festiu, encara que dins d'un ordre, obrirem El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana. I ja us avancem que avui tindrem Anuncis amb una mena de La Parrafada, però es que tot està barrejat i hem seleccionat anuncis d'aquells que s'emetien en directe, tocant l'orquestra els anuncis dins de cada un dels programes. També tindrem molta música. Per tant començarem el nostre viatge pels records, per la banda sonora de la nostra vida, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, son Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los Maex – Yo fui el mayordomo del Kaiser Bill

Avui obrirem amb Los Maex que és un altre d'aquests grups dels que no tenim informació. Si us podem dir que es tracta d'un EP de Los Maex titulat "¡Instrumental Magnífico!" que va treure Discos Sintonia L’any 1967 amb els temes “Marionetas en la cuerda”, “Hablemos del amor” i “Nacida libre". Los Maex, dels que rés us podem dir, eren un grup de música instrumental i versionaven temes de moda. No recordem que haguesin tret cap més disc. "I Was Kaiser Bill s Batman" va ser l'únic hit a la cursa de l'anglès Whistling Jack Smith de veritable nom John O'Neill que va néixer a County Durham, Anglaterra, l’any 1926 i va morir l'any 1999. Si bé Whistling Jack Smith va ser un xiulador, ell era veritablement trompetista i sembla ser que bó. Aquesta peça també va ser gravada per Los Mustang que li van afexir veu. Havia estat una composició de Roger Cook i Roger Greenaway i val a dir que aquesta cançó va ser la idea que va inspirà a Ennio Morricone per incloure xiulets a la banda sonora dels seus spaguetti westers, clar que en aquelles pel·lícules el xiulador és l'espanyol Kurt Savoy.

Micky y Los Tonys – Guau, ladrido de perro cuando ladra

El grup Micky y Los Tonys estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill de Ataulfo Argenta), Juan Ferrer (baix) i Enrique Modell (bateria), si bé el seu líder real era Tony del Corral i en un principi van ser solsament Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al al Club Santiago Apòstol, on es van conèixer. Van composar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de Los Shakers madrilenys i Mochi. L’any 1966 havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar de Portugal. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Micky y los Tonys és van desfer l’any 1970 i Micky va començà en solitari, mentres que Tony va passar a dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar. “La gallina” era la cara A d’aquest single, però nosaltres us hem seleccionat aquesta altre que també es molt divertida "Guau, ladrido de perro cuando ladra”. Creiem que totes dues cançons van ser composades per Micky. El disc es va publicar l’any 1966, va sortir a la venda amb dos caràtulas difents i amb les cançons cambiades de cara.

Los Botines – Ya te tengo

Aquesta cançó era de Sonny & Cher i originalment es va titular "I got you babe". Recordeu una pel·lícula que a Espanya es va dir "Atrapat en el temps? El títol correcte hauria estat "El dia de la marmota". Era una paranoia en clau d'humor on cada dia és el mateix dia i així una i una altra vegada. Doncs bé, cada matí Bill Murray, el nostre protagonista es desperta escoltant aquesta cançó en el seu radiodespertador. El origen de Los Botines el trobem en el grup madrileny Los Diablos Negros que es van reconvertir i l’any 1965 en Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre una campanya promocional amb el seu primer EP. Los Botines eren Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos Daniel Grandchamp (baix) i Dominique Varchar (òrgan). La veritat és que les vendes d’aquell primer EP no van ser destacables i Dominique Varchar s’en va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar l’any 1965 graven un segon EP amb "Capri c'est fini" que va aconseguir millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió i en el que també es trobava aquesta que estem escoltan ara a El Temps Passa… i la música queda, però poc despres és Daniel qui se'n va a Los Flecos. Finalment Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van gravar un sol single, però van participar en les pel·lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado, 1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es van desfer l’any 1967. Avui en dia Los Botines son una de les bandes históriques del pop espanyol.

Los Diablos Negros – Sábado triste

Ara i després d'escoltar Los Botines, hem decidit retrocedir una mica més en el temps i sonaran Los Diablos Negros que com us dèiem abans, van ser la llavor de la qual van sorgir Los Botines. Van ser qualificats com "El Conjunt més Bronca de Madrid" i és que els seus concerts eren tumultuosos i els seus seguidors es desmadraban i s'esgargamellaven amb frenesí i en moltes ocasions els seus concerts acabaven en merder. La veritat és que ells, amb Manolo Pelayo al capdavant, mai es van prendre seriosament això de la música com a professió. Només volien divertir-se i lligar. Tots ells eren nens de casa bona, del barri del Retiro i van sorgir l'any 1961 anomenant-se primer Los Vultures. Res a veure amb la saga "Crepuscle" iposteriorment Las Estrellas Negras i ja l'any 1962 definitivament Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclán (bateria) i Luis María Herranz (baix). Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP publicat per Discophon l'any 1964 que també va incloure "Hully Gully" de The Olympics que reversionaron Sam the Sam and the Pharaohs, "Twist and shout" i "Ella et vol", les dues últimes versions d'èxits de The Beatles. "Sábado triste" va ser un dels grans hits d'Adriano Celentano. En total Los Diablos Negros van gravar quatre EP 's, l'últim l'any 1965 i amb canvis entre els músics, es van reconvertir a Los Botines. L'any 1984 el segell Alligator Records va publicar un LP amb la seva discografia completa. També Ramalama ha reeditat un CD amb els seus èxits, però compartit amb Los Botines i Manolo Pelayo (a la foto) en solitari, abaix teniu una del grup senser en una actuació.

Los Apson – Susie Q

Ara el nostre viatge musical ens portarà cap a Mèxic i hem rescatat un dels grups que van innovar la música pop dels seixanta que es feia al país dels mariachis. Fins al moment en què van sorgir, els músics i grups mexicans miraven atentament el rock and roll, però Los Apson van donar un gir cap al beat britànic i el rock més contundent que arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat natal Aguas Prietas, a Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament Agrupació Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir l'any 1957. Aquest tema en què miren a la Creedence Clearwater Revival, us ho hem extret d'un recopilatori titulat "20 Grandes éxitos" que es va publicar l'any 2006 i en què es van recollir els temes més representatius de la seva àmplia carrera musical. La veritat és que van tenir molts canvis de components al llarg dels anys i també han estat diversos els músics que ja van morir, entre ells el cantant Leopoldo SánchezLabastida, Arturo Durazo (guitarra) i Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana els va qualificar com una de les millors formacions musicals mexicanes sorgides en els anys seixanta. Aquesta cançó, avui en dia tot un clàssic, va ser una composició de Dale Hawkins, Stan Lewis i Eleanor Broadwater i el primer que la va gravar va ser el cantant i guitarra Dale Hawkins, l'any 1957. Entre les versions que s'han fet volem destacar, a més de la que va realitzar la CCR, la de José Feliciano i una dels Rolling Stones que la van gravar l'any 1965.

Lone Star – Sin su amor

A Espanya es van fer diverses versions del "Heart full of soul", composta per Jeff Beck i que va gravar quan estava a The Yarbirds, sent un dels principals èxits del grup britànic. Cal destacar la versió que van realitzar Mike & The Runaways que la van titular "Corazón lleno de mal", però sobretot aquesta que escoltarem ara a càrrec de Lone Star que la van incloure en un dels seus millors EP, publicat per EMI l'any 1966 i en què el tema estrella va ser "Mi generación" que era de The Who, però en el EP també es van incloure "Vuelve Sloopy" que era de The McCoys i "Los domingos", també una versió, però no recordem de qui era. Va ser un disc que es va vendre molt bé i nosaltres no recordem que haguéssim punxat cap cançó d'aquest disc anteriorment. Creiem que ja ho

hem comentat en alguna ocasió, però us volem recordar el que va dir Julián Molero dels Lone Star: "De vegades va ser un tren de càrrega, altres, un exprés, alguna vegada va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut". En aquesta producció el grup estava integrat per la millor formació de Lone Star: Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. Nosaltres hem de reconèixer que a El Temps passa... i la música queda tenim una especial debilitat per Lone Star, als que en el món de la música es coneixen com "La Leyenda". Possiblement el Millor Grup Espanyol de tots els temps i un dels pocs que es dedicaven a la música moderna que els quatre components tenien el famós "carnet blanc" que els avalava com músics de conservatori, la gran majoria haviem de fer servir el "carnet vermell" que lliurava el Sindicat Vertical després d'una prova molt simple, però que només autoritzava per fer "Atracció" no permetia ball. Coses de l'època.

La Parrafada

Els Anuncis dels Nostres Records... en directe

En moltes ocasions a El Temps Passa... i la música queda us hem parlat de la ràdio en els anys cinquanta i principis dels seixanta, en directe rigorós, amb els artistes cantant acompanyats d'orquestres i fins a la publicitat s'emetia d'aquesta manera. Moltes vegades els programes es realitzaven amb públic en aquells estudis amb teatre que i això s'ha de tenir en compte, en alguns hi havia un aforament molt gran. José Guardiola ens va parlar de la seva presentació del "Come prima" a Madrid, amb Bobby Deglané com presentador i davant més de mil persones.

Com us dèiem, tot era en directe i a més a més els anuncis acostumaven a ser anuncis llargs, quan els interpretaven les orquestres. De fet en la majoria de les ocasions, cada anunci era una cançó completa el que comportava un treball de composició i arranjaments molt elaborat.

És clar que en la majoria dels casos s'adaptaven ritmes de moda com la samba, el bolero, polka, cha cha chá, xotis, fins i tot la sarsuela en moltes ocasions. No és fàcil trobar gravacions d'anuncis d'aquelles èpoques, quan la ràdio era tot pura artesania. De fet Quimet lucina sempre amb els efectes especials que també eren en directe i per descomptat, trucs sonors. En aquest moment a Quimet li ve al cap com es feien el soroll d'un cavall galopant que era mitjançant dos medis cocos, és a dir, un coco sencer partit per el mig. Mario recorda el del foc que es realitzava fent cruixir davant del micròfon un paper de celofà.

Els anuncis d'avui, dins d'aquesta mena de Parrafada, seran anuncis emesos tots ells en rigorós directe. Cançons llargues que no sempre anem a emetre senceres, però si escoltareu el context de les cançons i us adonareu que en la majoria dels casos són veritables històries amb trama, argument i desenllaç.

Samba del Netol

La marca Netol és encara avui dia un producte de neteja que es troba a les botigues, especialitzat en netejar i abrillantar metalls, però en els seus inicis a Espanya i com podreu comprovar, es tractava de polvos netegadors que ens arriben a ritme de sambita, encara que tenim altres anuncis d'aquesta marca amb majordom al logotip, a ritme de polka, xotis i rumba. Els anuncis sempre insistien en el efectius que eren Els Polvos Netol i el bo que resultaven per les mans de les senyores que els usaven, Hem de tenir en compte que en

els anys cinquanta les mestresses de casa compraven els seus productes de neteja a pes a les drogueries del barri i va costar i molt introduir les marques. Avui és impensable això d'anar a comprar a "granel", però era l'habitual en aquells temps del passat. Volem que recordeu la imatge del majordom del Netol, amb les seves amplies galtes que va donar peu a molts acudits.

Limpiador Raqui

A ritme de xotis madrileny ens arriba ara l'anunci del Limpiador Raqui que servia per netejar pràcticament tot: Terres, catifes, lavabos, vidres, banyeres... Afirmaven en l'anunci que el Limopiador Raqui era "Activo y eficaz" i usant Limpiador Raqui "Todo limpio quedará" i per cert, es venia en bosses. És clar que les senyores només ho compraven, según diu l’anunci "Si realmente era eficaz".

Insecticida Chas Armenia

Ara us portem un insecticida a ritme de música àrab, però era un producte original i curiós ja que no es tractava d'un esprai com us podríeu imaginar ni un aparell per posar en l'endoll. El Insecticida Chas Armènia es venia en sobres i es tractava d'unes tires que colocabas en una habitació, la tancaves durant una estona i després, quan tornaves a entrar calia portar l'escombra i un recollidor ja que l'anunci afirmava que et trobaves totes les mosques i mosquits morts a terra. Això és almenys el que ens deia l'anunci que escoltem ara i afegia que no era res perillós per a la salut de les persones. És clar que a aquest punt no se li pot donar massa fiabilitat, tenint en compte que l'insecticida més corrent i usat en aquelles èpoques era el DDT i anys més tard es prohibiria per la seva alta toxicitat. Ens sembla graciós això d'escoltar als insectes demanant a Chas Armènia que si us plau... no els mate.

Cervecería La Tropical

La Cervecería La Tropical va ser un establiment molt popular al Madrid dels cinquanta i principis dels seixanta. Amenitzat amb orquestres que deixaven anar la seva música també en directe, podies degustar un bon cafè o qualsevol altra beguda que et vingués de gust i tinguessin en estoc, clar. En l'anunci ens parlen del local, de la seva prestància senyorial, del seu amè ambient i l'ideal que representava per a reunions, a més afegien que "es podia cantar". Sobretot recalquen la neteja dels seus vidres. Per cert, va canviar de nom i en els setanta era Cervecería Restaurante Rolando que al setembre de 1974 va patir el considerat més greu atemptat terrorista registrat a la Puerta del Sol en aquells anys. ETA va ser la que va dipositar una bomba que va ocasionar a l'explotar un total de 11 morts i 71 ferits de diversa consideració. La detonació, amb una càrrega de més de trenta quilos de dinamita i metralla a base de femelles, claus i cargols, es va produir a dos quarts de tres del mitgdia. La Cafeteria estava situada al carrer del Correo, davant de l'edifici de la Dirección General de Seguridad. El culpable que va ser identificat, sembla ser que era l'etarra Juan Manuel Galarraga Mendizábal que havia estat treballant de cambrer en l'establiment.Us hem posat un retall de prensa del diari ABC amb la noticia del atemptat

I ara deixarem els nostres anuncis i aquesta espècie de mitja Parrafada d'avui i tornarem a la música dient adéu, tot i que no ens en anem encara que consti.

Los Puntos – Goodbye

Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda un dels grups míticos del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta, os estem parlant de Los Puntos que eren un conjunt de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a "Llorando por Granada". Amb aquest tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és del 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les  grans cançons de Los Puntos, inclosa en el single que van publicar després de “Cuando salga la luna” que aquesta si que la hem escoltat al programa. Ens l’han demanant mitjançan un correu electrónic i els vostres desitjos ja sabeu quer son órdenes per a nosaltres, sobre tot si ens ho damana una xiqueta que ens deia que la ballava quan era joveneta. Ja ho sabeu. Parlem de Los Puntos. El grup el integraven José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los Puntos funcionaren de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años".

Lorenzo Santamaría – Rosy

En moltes ocasions hem escoltat al programa els Z-66 i us hem parlat del seu cantant,  ja que parlem de Llorençs Roselló Horrach, aquí us portem el seu primer èxit en solitari, quan va deixar a Los Zetas i que és de 1971, però quan va gravar aquest tema ja havia tret dos singles més. Mario va descobrir a Lorenzo Santamaría en solitari quan va escoltar aquesta cançó per primera vegada, en una sala de ball a la qual acudien amb els seus companys de la colla del carrer Bassegoda per ballar uns i per veure que lligaven la majoria dels que no estaven aparellats i on anaven molts diumenges per la tarda. Mario creu recordar que era el Club 21 i es trobava en un pis del Passeig de Gràcia de Barcelona, a prop del carrer Aragó. Llorenç va néixer a Santa Maria del Camí, un poblet de Mallorca i per això va adoptar el Santamaría com el seu cognom artístic. Per cert, quan abans hem dit que Lorenzo Santamaría va milità a Z-66, ens hem deixat de mencionar que abans va anar amb Los Brios i Los Fugitivos.

Los Catinos – Chica tengo noticias para ti

Un dels grans grups versioneros dels anys seixanta van ser els barcelonins Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, quan es van recorvertir passarien a ser Los Catinos els hi van canviar lletres de lloc al nom antic. Van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per el segell Vergara i a partir de l'any 1967 es convertirien en artistes de Belter. Aquesta cançó es va incloure a un single amb "Ayer cuando era joven" de Charles Aznavour a l'altre cara. L'any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, us aconsellem que truqueu abans per telefon per confirmar que aquella nit hi siguin, per que no actuen a diari ni cada setmana. Aquest tema era una versió, l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original creiem que mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single mexicà que li va enviar la seva novieta del pais del mariachis i us posem la caràtula aquí al blog d'El Temps Passa... i la música queda.

La Música que es Feia en Català

Tony Vilaplana – Jo se d’un lloc

Aquesta cançó es va incloure en l'últim disc que va publicar Tony Vilaplana i que va editar el segell Concentric l'any 1965, interpretades les quatre cançons en català. Es tracta d'una versió d'un èxit de la cantant i actriu britànica Petula Clark, però en el disc també es van incloure “Yeh! Yeh!” de Georgie Fame, “Dos perfils a contrallum” que és la seva versió del “Silhouetes” de Herman's Hermits i “El vell cafè” que no identifiquem, si bé és tracte també d’un cover. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962. Tret d’aquest únic disc per Concentric, tots els altres els va editar amb Vergara. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys 1962 i 1965 i és que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar masses vegades quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any 1963, però no sabem com va quedar.

Isidor – Senyoreta Felicitat

Isidor Marí forma part actualment de Falsterbo Marí, la reconversió del grup de folk català Falsterbo 3, però va començar com a cantautor en una línea entre pop i folk, amb cançons com “Eivissa”, “A mi ni mi va ni mi ve” o aquesta que us portem ara i que va estar un dels seus principals èxits en aquella época gloriosa, es va publicar l’any 1971. Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i que també va reunir un número molt significatiu de “Grises” controlant porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el veritable rerefons real gairebé sempre. Aquest tema va ser recuperat per PDI en un doble CD titulat "Nova Cançó (Edigsa 1961-1983)" que recollia una part molt significativa del catàleg del mític segell català Edigsa i que va tenir la seva continuïtat en un segon doble volum. Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part del duet Isidor i Joan, de 1965 a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de 1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí.

Josep Guardiola – Aquest vespre pago jo

Ara us portem una cançó gore total ja que mentres el xicot ronda a la nena cantant-li cançons, una veina li diu que deixi de cantar ja que ella ha mort aquest mati. El nostre gran crooner per excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català. Aquest és un d'aquests EP's, publicat per Vergara l'any 1963 o pot ser era 1962, en el que trobàvem aquesta bona versió de "Stasera pago Io" del granb cantant italià Domenico Modugno, juntament a “Dona'm felicitat”, “La terra (Chariot)” i “Dona'm les mans i corre”. Per cert a la portada veureu un Josep Guardiola, al que coneixíem popularment com Pepe Hucha, sense el seu característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José Guardiola a fi d'arribar a les fans, llegiu compradores de discos, més joves que el seu públic habitual i competir amb els joves valors que anaven sorgint a l’estat. Ara i escoltan aquesta peça volem recordar que l’èxit més important en la carrera de José Guardiola ha estat la versió que va fer de “Diez y seis toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa. L’any 1963 ens va representar a Eurovisión. Ens va deixar el 9 d’abril del any passat, José Guardiola tenía 82 anys d’edat.

I ara tanquem la secció de la Música que es Feie en Català i escoltarem a Los Bravos que no saben ni el seu nom. Vaja problema!

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó interpretada en anglès va ser la cara B de "Black is black", el disc més rellevant en la carrera del Los Bravos i també es va incloure a la cara B del segon disc que van treure, un single. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, per desfer-se després.

Luis Aguilé – Fanny

Aquesta cançó que ara escoltem en la veu del recordat amic Luis Aguilé, va ser una composició de Leo Dan, clar que a Espanya està identificada sempre amb Luis Aguilé. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles compostes per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixà Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar Cuba, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario (la foto amb Mario Prades) que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt limitada. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a l’illa. És clar que anys més tard va gravar la continuació, el tema "Cuando vuelva a mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils.

Dúo Dinámico - Rogar

La veritat és que ens ve de gust escoltar ara i per tancar El Temps Passa... i la música queda al Dúo Dinámico i molt, estem convençuts que van marcar una etapa molt important en la música espanyola i hi va haver un abans i un després de Manolo de la Calva i Ramón Arcusa. Ells van crear escola. Però sempre diem que els deixarem descansar i llavors sona el click i apareix un correu com el que ens van enviar dues amigues des de Barcelona que asseguren ser fans del Dúo, demanant que poséssim "el seu primer gran èxit", sense especificar el títol, però nosaltres ho tenim molt clar, el primer gran èxit del Dúo Dinámico va ser "Rogar" que tot i ser una versió, els arranjaments van ser tan excel.lents que avui en dia i escoltant-la és que la gent no es recorda per a rés del "My Player" de The Platters als que en Amèrica, del Río Grande cap avall se'ls deia Los Plateros. Es trobava en el seu primer EP editat l’any 1959 i ara sona per aquestes "nenes" i per a tots els que escolteu El Temps Passa… i la música queda i nosaltres tanquem la paradeta

Tanquem El Temps Passa... i la música queda per avui, però aquí us deixem la nostre Pin-Up d’aquesta setmana. Una nena molt marinera, com veureu.

Ara plegem la paradeta de El Temps Passa... i la música queda,  però no us deixem sols, us quedeu amb companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres fotem el camp. A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa