El Temps Passa Programa 09-05-2013

El passat disapte la colla del carrer Bassegoda i voltants ens vam reunir a les Caves Torre Blanca de Sant Sadurní de Noia per fer un dinar. No érem tots, ni de lluny, però els que vam poder anar, per suposat amb les respectives dones, ens ho vam passar molt bé, sobre tot a la sobretaula quan els records i les anècdotes de juventut i infantesa van ser protagonistas. Aqui us deixo algunes fotografies.

 

En moltes ocasions us hem parlat i per descomptat escoltat a El Temps Passa... i la música queda, a conjunts sorgits a les Balears, bàsicament a Mallorca i és que nosaltres sempre hem estat molt vinculats a les Illes. Però llevat de Maria del Mar Bonet, Pau Riba i Guillem d'Efak, pocs han estat els cantautors que hem escoltat. Avui i en la Secció de Música en Català sonarà un bon cantautor mallorquí que només va publicar un disc, però era bo i mereix sonar al programa. Tindrem com sempre molta música i records, però com aquest programa el vam gravar durant la Setmana Santa i no teníem masses ganes de treballar, no hi haurà Anuncis ni tampoc Parrafada, una altra setmana serà. Per tant i des de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda, obrim el nostre bagul dels records i ens posem en marxa, ha arribat l'hora i

Obrim la Paradeta

Dúo Juvent’s – Dime

En un dels últims EP 's que va publicar el Dúo Juvent’s trobàvem aquest tema amb el qual obrirem El Temps Passa... i la música queda d'avui, res a veure amb el "Tell Him" que en castellà va versionar Luis Aguilé, aquest va ser composat per a ells pel mestre Alfredo Domenech que al capdavant de l'Orquestra Vergara els va acompanyar en la gravació dels quatre temes del disc. A més del "Dime" també es van recollir "Lolita", "Goody, Goody" i "Wini, wini (Tamouré)". El Dúo Juvent’s, integrat per l'amic Emili Huguer que des de fa una pila d'anys resideix a Tarragona i Jesús Lardín, van ser una de les bones formacions sorgides en els  començaments de la dècada dels seixanta. Van tenir una carrera brillant arribant a gravar vuit EP's i la mili va truncar la seva trajectòria professional. El Dúo Juvent’s gravaven per al segell Vergara i va ser precisamentel locutor Joaquín Soler Serrano, en aquell temps a Ràdio Barcelona, el que els va posar en contacte amb la casa de discos que estava al final del Passeig Sant Joan, a la Ciutat Comtal. Creiem que el Dúo Juvent’s també van participar en una edició del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que es celebrava a Barcelona. A la foto Emili Huguer, Quimet Curull i Mario Prades als estudis.

Latin Combo – Presentimiento

Un dels grups amb músics de qualitat més reconeguda de la seva època van ser Los Latin Combo que en aquest EP del qual extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, van posar el punt de mira en el 3r Festival de la Cançó de la Mediterrània que se celebrava anualment a Barcelona i van versionar quatre temes que van participar en aquesta edició "Presentimiento" que escoltem ara i la va defensar Lita Torelló, "Dans le creux de ta main" de Robert Jantal que és el que creiem va guanyar, "Jo soy el novio" i "Ta grisa natania". Us vam dir fa temps que us comptaríem perquè va desaparèixer aquest festival, però primer us direm que inicialment havia de ser el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, quan va començar el setembre de 1959, però les autoritats pertinents no van donar permís per utilitzar el "Barcelona" i és que Madrid no tenia festival, per tant la Ciutat Comtal tampoc havia de tenir-ne. Coses de la dictadura. Doncs bé, el festival va desaparèixer després que Massiel guanyés el d'Eurovisió l'any 1968. La causa va ser també Madrid ja que van decidir que els esforços festivalers calia posar-los en Eurovisió i clar, el de Barcelona sobrava, però no van treure el de Benidorm, encara que creiem que si van desaparèixer altres com el d'Aranda de Duero o el de la Canción del Miño, no només rebem els catalans, tot sigui dit. Un dia d'aquests us prepararem una Parrafada en la que parlarem del Festival de la Cançó de la Mediterrània que per cert, va tenir també els seus escàndols, tongos i embolics. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix el mestre Francesc Burrull també va militar durant un temps amb el Latin Combo.

The Brisk – Twist and shout

El cantant de The Brisk va ser Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar dient-se Los Halògenos i després The Brisk Boys (a la foto amb presentadora de ràdio inclosa), per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant) que els va deixar. Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. De fet van ser un dels grups més importants surgits al Sur de l’Estat. A finals del19 67 Julián Granados abandona el grup i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaran un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. El tema que escoltem ara  i que es trobava en el seu segon EP, és una versió de The Beatles, encara que aquests al seu torn també l'havien versionat ja que els primers a gravar-la havien estat The Isley Brothers. També recull aquest EP una altra versió dels de Liverpool "Do you want to know a secret?" que ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda, al costat de "Un diablo disfrazado” i “Para ti". Val a dir que la pronunciació de l’angles que fa Julian Granados es d’aquelles que resulta bastant incomprensible per tots aquells que parlan la llengua de Shakespeare, però el noi hi posa voluntat i ganes, aixó no se li por negar.

Kroner’s Dúo – Tutti Frutti

Recordant a Tony Ronald que ens va deixar el passat mes de març, ara us portem el seu primer duet y aquesta versió del clàsic de Little Richard, un tema que va tindre problemes als Estats Units degut a que el títol es una expresió que als Estats Units es l’equivalet al “¿Entiendes?” que es fa servir a España per preguntar l’orientació sexual de la gent. Tony Ronald va gravar primer en solitari i la pasada setmana ja vam escoltar una cançó del seu primer disc, però després va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, si be creiem que sols van gravara dos o tres EP’s. Més tard l’holandes formaria Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's, recuperant el nom del duet que de fet era el cognom de la seva mare. En aquest disc la peça estrella era “Jóvenes”, peró també es van incloure “Personalidad” i “Las campanas me llamaban”. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer  Kramer, ens va deixar el passat 3 de març, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili (a la foto Tony fet el soldat) i es va establir a Catalunya. Tony Roland va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.

Tony Roland en els anys noranta (Foto: Mario Prades)

Los Archiduques – Lamento de gaitas

Los Archiduques van ser un grup asturià amb una discografia escassa, però això si, en la seva trajectòria destaca el fet que un dels seus cantants fora Tino Casal, precisament ell és el que canta en aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda. Es trobava com a cara A del primer single que Tino Casal va gravar amb Los Archiduques l’any 1967 o potsé va ser ja al 68. Per el single dels Archiduques amb “Lamento de gaitas” que era del 67, confirmat, s'han arribat a pagar més de 20.000 de les antigues pessetes en fires de col·leccionisme. Los Archiduques es van formar l’any 1963, a Oviedo. Inicialment eren Tony a la guitarra solista, Claudio a la rítmica, Tito al baix, Pedro a la bateria i el melillenc Armando Pelayoa l'òrgan. Tino Casal que als 80 es va convertir en el Rei del Glam espanyol, tocava anteriorment a Los Zafiros Negros i tenia només 17 anys quan es va incorporar als asturians l’any 1967. Els membres originals de Los Archiduques es reunirien de nou l'any 1982 per gravar el seu major èxit, pel que sempre seran recordats "Lamento de gaitas" que de fet no era una cançó d’ells, es tracta d’una versió del tema "I Love How You Love Me" dels germans britànics Paul i Barry Ryan quan eran duet. Aixó si, els asturians incluien acompanyament de sacs de gamecs (gaitas) asturianes. Curiosament, el gran èxit de la carrera de Tino Casal ja als anys 80 va ser “Eloise” que era també una cançó de Paul Ryan que va cantar el seu germà Barry Ryan, quan el duet ja s’havie saparat.

Los Salvajes – Algo de títere

La cançó és la versió que Los Salvajes van realitzar del "Jumpin'Jack Flash" dels Rolling Stones, una de les bandes que ells van versionar en múltiples ocasions i es va publicar com cara B d'un single editat per EMI l’any 1968 en què la cançó estrella va ser "Vuelve baby" que era la versió del clàssic de The Equals “Baby come back”. La veritat és que ens quedem amb la cara B. En aquesta gravació ja no està en el grup el baixista Sebastià Sospedra. A finals d'aquest any a Los Salvajes s'incorporaria Frank Mercader que va tenir alguna cosa a veure, abans o després, amb Los Gatos Negros i que va tocar amb els Kroner’s de Tony Ronald i seria el director de la banda de El Terrat de  Buenafuente en els nou segle, a l'òrgan i guitarra i amb un baixista que no recordem qui va ser, passarien a ser sis, van treure un parell de single més i ja l’any 1970 Los Salvajes es desfan. Als 80 tornarien, però de la formació original sol estava Gaby Alegret, el cantant. Mario els va redescobrir quan van presentar a Planeta 2001 de Barcelona, un nou LP titulat "1988" i parlant amb Gaby li va comentar que amb els anys, havia arribat a cantar bé i tot. Els dos encara s'estan descollonant ara. Des de llavors van mantenir una bona relació i de fet Mario des de la seva agència artística Guitar-T Producciones els va proporcionar uns quants concerts.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Aquest tema el treiem d'un single de Los Bohemios publicat per Hispavox, es va titular en la seva versió original en anglès "Gimme some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis Grup i anys més tard es va incloure en la banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore, en la versió dels anglesos, es clar. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva versió del "Winchester Cathedral". El grup d'Albacete l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre i els hi feie la roba.

Los Brincos – Giulietta

Un dels millors EP’s de la primera etapa de Los Brincos va ser aquest os es trobava la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Junt a "Giulietta" es trobaven en el mateix EP "Un sorbito de champagne", "Renacerá" i "Tu en mi" i que com us deiem, es al nostre parer el seu millor EP i també l'últim en el qual van intervindre Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex que a partir d’aquell moment es va convertir en el arrengador i productor de les cançons, lliuranse de l’influencia de Maryní Callejo, va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. De fet el grup teloner de The Beatles tenian que ser Los Brincos, pero ells, la productora, la seva discogràfica o tots juntets en comandita, es van negar, ells eran prou importants, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí".,  Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixà de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. 

Tuset 31 – Nuestro lugar

Ara fa temps que no sabem res de l’amic Antoni Durán. Ell va ser membre de grups històrics com Los Ticanos que al costat de Los Pájaros Locos i els Golden Quarter van ser els primers conjunts catalans que van actuar a Madrid. Sempre hem dit que Los Ticanos es van convertir en Los Catinos i l'amic Antoni Duran ens va assegurar que no va ser realment així, de Los Ticanos van sorgir diverses formacions i entre elles Los Catinos. Després de formar part de Los Ticanos i diverses formacions, Antoni va entrar a formar part de Los No. També es va dedicar a fer veus en gravacions d’altres cantants junt a les Germanes Ros. Va formar un grup i quan van fitxar per Zafiro-Novola van passar a ser Tuset 31 i van treure un single l'any 1969, on aquesta cançó que us hem portat ara va ser cara B, al altre costat "Esto es amistad". Es van posar aquest nom per que el carrer Tuset feia furor a Madrid i com la numeració s’acababa en el 30, donc ells eren Tuset 31. El grup l'integraven els germans Antoni (veu, acordeo, piano i trompeta) i Josep María Durán (guitarra), junt a Ricardo (guitarra), Miguel (batería) i Jorge (baix). Encara gravarien un altre single fen-se dir Autobús i van participà a la preselecció per el Festival d’Eurovisió l’any que va anar Julio Iglesias. Per cert l’amic Antoni Duran es avui en dia arquitecte i ens deie un dia que la carrera se la va pagar actuan a sales de festes como Tropicana, la Cabaña del Tio Tom, el Jamboore i moltes altres de moda en aquells anys gloriosos a Barcelona..

Article sobre Tuset 31 a la revista Cicerone, portada i págines interiors

La Música que es Feie en Català

En Mates – Cançó de febrer

De les Illes Balears també i com a Catalunya a l'ombra de la chanson francesa, van sorgir tot un seguit de cantautors: Maria del Mar Bonet, el seu germà Joan Ramon Bonet, Guillem d'Efak, Tony Obrador que també era guitarrista i va tocar amb els Pekenikes, la jove parelleta infantil Queta i Teo, Miquela Llauradó i alguns més, però nosaltres avui hem decidit recuperar En Mates. De nom complet Gerard Mates, va sorgir a Mallorca a mitjans dels cinquanta i el seu pare era Gabriel Mates Valls. La veritat és que en Mates era un artista plàstic, però també va cantar les seves cançons. Només va gravar aquest EP que va publicar el segell Concentric l'any 1968 i la portada va ser dissenyada pel també balear Pau Riba, un home a qui no van acceptar Els Setze Jutges, però que va formar part del Grup de Folk. La veritat és que insistirem en una cosa que ja hem dit, les portades de Pau Riba eren bastant cutrillas, si bé aquesta encara podrien dir que es una miqueta original. Aquest tema que escoltem ara i "L'escarada" van ser composades per Guillem Colom, però en el disc també es van incloure "Cançó de l'adéu" sobre un tema popular mallorquí i "Balada de nova vida" amb lletra de l'escriptor Joan Manresa, també nascut a Mallorca. Gerard Mates va tenir una interessant carrera com a escultor i pintor posteriorment.

Lita Torelló – Bon dia

L'any 1965 Lita Torelló va publicar a través del segell Concentric un EP de quatre cançons que portava per títol "Fantastic Lina" i del que us extraiem aquesta cançó que malgrat el seu títol no té res a veure amb el tema d'Els Pets que en aquella època caminaven encara amb bolquers o poc més. En aquest EP es van incloure "Es tant!", "No t'ho dire pas" i "Potser dema". "Bon dia" te lletra de Jordi Sarsanedas i música de Francesc Burull que va escriure la música dels quatre temes i també va realitzar els arranjaments i es va encarregar de la producció i direcció musical. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrànea, amb el tema "Presentimiento", aconseguint el segon lloc, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.

Lleó Segarra – Sovint amics m’he preguntat

L'any 1965 el segell barceloní Concentric va publicar un EP de Lleó Segarra on destacava la cançó que estem escoltant ara a El Temps Passa... i la música queda i que és l'adaptació al català del tema "Je em suis souvent demandé" del cantant francès Richard Anthony. En aquest disc també es recollien "Qualsevol hora va bé" de Burt Bacharach, "No és res d'excepcional" que era una versió de l'èxit de Tom Jones i "Ets una cosa gran" que va ser composada i interpretada per el gran cantant italià Domenico Modugno, posiblement la millor veu del pop al veí pais, de tots els temps. Les adaptacions de les lletres van estar a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. La veritat és que Lleó Segarra era un cantant del que avui anomenaríem pop, però amb cançons com aquesta, amb una lletra que ens parla de marginació i racisme, van pretendre apropar-lo als cantautors de la Nova Cançó, però ell estava lluny d'aquest camp, tot i que aquest tema hem de reconèixa que el broda. Lleó Segarra va gravar dos o tres EP's, un parell de singles i també gravaria en castellà, com a mínim un LP editat l'any 1969 i que es va titular "Vacaciones en la Costa Brava", amb una portada a base de noia mona lluint "cuerpo serrano", que ens sembla bastant cutre, la veritat.

Núria Feliu – Que tal Dolly

L'amiga Núria Feliu va publicar l'àlbum "Núria de nit" en el que va incloure tot un seguit de musicals clàssics nord-americans entre els quals trobem aquesta versió del gran èxit de Louis Armstrong "Hello Dolly", de fet aquest tema i el "What a wonderful word" són les cançons cantades més populars del gran trompetista de color que va portar el jazz a les masses i al qual es coneixia com Satchmo. Aquest LP va ser publicat pel segell Hispavox. Per cert, us explicarem una història curiosa. A finals dels vuitanta, Mario va visitar a Núria a la seva casa del carrer Violant d'Hongria, a Sants, just davant dels jardins de Can Mantega, a la terrassa té una placa del metro amb el nom de l'estació de Sants, però això no és res de nou, el  cas, és a dir la història, la va explicar Núria a    Mario. Iberia havia contractat a la Dama de la Cançó Catalana per actuar a Barcelona i Nova York a las galas d'inauguració del pont aeri que uniria les dues capitals. Poc abans de les dates pactades i amb els contractes degudament signats per ambdues parts, li van comunicar a Núria que el repertori havia de ser en castellà i anglès, cosa a la qual Núria Feliu es va negar al·legant que de tots era sabut que ella tenia un repertori centrat només en la llengua catalana. Iberia li va rescindir unilateralment els contractes. Com allò havia estat una confidència entre amics, després d'haver estat autoritzat per la cantant, Mario va publicar la notícia al Diari de Tarragona i la cosa va portar molta cua. Sobretot pel fet que en aquella època el president d'Iberia era de Reus. A la foto Núria Feliu amb Mario Prades

Rudy Ventura – En forma

I parlant de clàssics americans que us sembla si ara el genial trompetista català Rudy Ventura ens porta aquest tema que va ser el major èxit internacional del recordat Glenn Miller, la versió del "In the mood" que Rudy amb la seva trompeta recrea a tope i que va gravar en l'àlbum "Nit de revetlla" que va editar el segell Olympo. En aquest LP també es van incloure cançons festives com "Mustafà català", "En Joan Petit com balla", "Ball de rams", "El gato montés", "La Raspa", "La conga" i uns quants més, tots ells temes especialment seleccionats per amenitzar una bona nit de revetlla. Cantant, trompetista, director d'orquestres i conjunts, la discografia de Rudy Ventura és una de les més àmplies del món musical català i ha cantat temes en les dues llengües, català i castellà indistintament. El seu veritable nom era Jaume Ventura Serra, però va ser conegut popularment com Rudy Ventura. L'amic Rudy Ventura va néixer el 10 de setembre de 1926 a Canet de Mar i va morir el 2 d'abril de 2009, a Barcelona. Mario el coneixia i en alguna ocasió ja us hem explicat aquella història de quan la discogràfica el va enviar a casa de Mario per portar-li un CD que acabava de publicar en el què Rudy tocava la seva trompeta i cantava Montse Amor, la seva jove esposa, per tant avui no ho tornarem a explicar. Si us recordarem que aquesta trompeta de la que Rudy Ventura extreia aquells sons tan harmònics, la trobem a faltar al Camp Nou, ell era un fervent seguir del Barça.

Los Top Son – Jersey Azul

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar a França, els seus companys havien de negociar per aconseguir nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio se n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el mexicà Enrique Guzmán i “Recuerdos de verano” que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va tornà no va agradar-li el camvi de nom i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Va ser l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon ja com a duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per Adamo i que Mario ja havia escoltat en directe a Los Samurais, un bon grup barceloni que ell havie vist tocan a una sala sita a Sants, a la cruïlla entre la avinguda Madrid i el carrer Brasil, al costat de l’Esglesia. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Los Flaps – Mercurius

Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. Eren molt bons fent música instrumental, els que aquí es deie el so Shadows, de fet surf music. El tema estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964. Eren 5 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del any 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentre que José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps afagint a Julián Sacristán a la guitarra solista i  Alberto Nuevo al baix. Encara van haver més canvis i això que Los Flaps solsament van gravar quatre EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos. També creiem que per Los Flaps va passar Tony Reinoso, però no estem segurs. En aquest EP també es trovaben “Washington Square”, “El vagabundo de la playa” i “Dejála, dejála”. Per cert que Mario creo que el primer per la dreta a la foto de la portada del disc, era José Mari Guzmán, i si no, es semblava molt. L'any 1986 es va publicar un LP recopilatori amb les seves velles cançons titulat "Los Flaps Discografía completa".

Los Flecos – Distinta

I ja que hem parlat de Los Flecos, aquí els teniu, pero primer farem historia. Los Estudiantes son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per  los Estudiantes van passar desde José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i comprar a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Juan Erasmo Mochi – Amada mía

Acabarem el programa d’avui escoltan a Mochi, tal i com us vam prometre fa setmanes. Juan Erasmo Mochi es va fer molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, ens referim a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. De fet no fa mases programas a La Parrafada vem parlar d’aquest programa. Però Mochi, ja que aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Mario recorda una gran versió que va realitzar de "La Hiedra". Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxà a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i posteriorment Los Bravos i Los Z-66. La seva popularitat com a presentador va fer que també aparegués en el cinema. Mochi al costat de Micky va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" i algun altre. Va tenir diversos matrimonis, més que Mario, uns a Espanya i altres a Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes de gent com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels amics del programa al facebook que ens coordina Montse.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, però aquí us deixem la nostre Pin-Up d’avui. A la xiqueta sembla ser que el esport li agrada i vol fer musculatura, la veritat es que no li fa gens de falta.

Ara tanquem la paradeta de El Temps Passa... i la música queda i us deixarem amb companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres toquem el dos i baixem la paradeta. A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa