El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 27 de junio de 2012

El Temps Passa programa 28-06-2012

Aquest d’avui serà un programa especial i és que "Ens Anem de Vacances". Avui acabem la sisena temporada d'El Temps Passa… i la música queda, pero tranquils, tranquiles, tornarem al setembre, no us lliurareu de nosaltres tan fàcilment. La veritat és que de Quimet Curull i Mario Prades es pot dir allò de que “sempre estan de vacances”, però res més allunyat de la realitat. Quimet afirma que des de que l'han "jubilao" treballa més que abans i Mario, és que tampoc para. Avui hem pensat fer un programa de El Temps Passa... i la música queda, sense Anuncis dels Records ni Parrafada, amb sols una selecció musical dedicada a l'estiu i les vacances, però centrada en la platja, un lloc calcom típic de l'estiu. La veritat es que no començarem a tocar les campanes per aixó de les vacances i us confesarem que nosaltres básicament ens dedicarem a preparar nous programes per la temporada que ve. La realitat ens torna la raó perduda, hem posat de nou els peus a terra i tal i com estan les coses, sobretot amb l'atur, cada vegada menys cales a les butxaques i les famílies  que es troben més necessitades, hem arribat a la conclusió que en parlar d’anar-s’en de vacances pot arribar a semblar que ens estem burlant de la crisi i lo malament que es troben les butxaques de la “people”, les nostres incloses, no ens lliurem de la situació. Per tot això el programa d'avui i llevat el fet irrefutable que serà l'últim de la sisena temporada, és un programa com els altres i sobre tot amb aquest toc de bon humor sa que creiem sempre ens ha caracteritzat. Per això i recordant que al setembre tornarem i no es tracta d'una amenaça, és només un afectuós avís, obrim la paradeta i per començar El Temps Passa... i la música queda ens enlairarem amb avió, un aparell que ens portarà fins a l’illa de Mallorca, bon lloc per començar les nostres supossades vacances. De fet en els anys cinquanta i seixanta era el més escollit per els viatjes de noces. (Fotos: Mario Prades)

Los Javaloyas – Vuelo 502

Amb el "Vuelo 502" el conjunt barceloní Los 4 de la Torre van guanyar l'any 1966 el Festival Internacional de la Cançó de Mallorca, però d'aquesta cançó festivalera, festiva i sobretot patxanguera, s'han fet versions per un tub, des de Madalena Iglesias a Los 3 Sudamericanos, passant per Los 3 de Castilla, Los Mismos, Emilio el Moro, Pilar y Los Tamigos, etc. sense oblidar al Chaval de la Peca o la versió que escoltem ara a càrrec de Los Javaloyas, editat en un single amb un altre tema del festival, "Margarita" que era de Tony Dallara, en l'altra cara, però també es va publicar en format EP, com veureu al blog. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.  

Jorge con Los Sonor – Contigo en la playa

La veritat és que aquest tema va ser molt versionat al país a partir de 1964, quan es va publicar a Itàlia la versió original a càrrec de Nico Fidenco que també la va gravar en castellà, idioma en el qual la van enregistrar, entre altres Enrique Guzmán, Adolfo Ventas, Los Catinos, Jaime Morey, Karina i uns quants més, entre ells Los Sonor acompanyant al cantant gallec Jorge, del que més aviat res sabem, llevat que junts fan una versió molt digna. Los Sonor van ser un dels millors grups interpretant música instrumental al país, però ells també van gravar temes cantats, això ha fet que avui en dia quan se'ls recorda, no se'ls encaselli dins la surf music, però Els Sonor van gravar moltes cançons instrumentals, van gravar en total 15 EP 's i un LP entre 1961 i 1965 per als segells RCA i Philips. Per Los Sonor (a la foto) van passar un munt de músics: Jorge Matey a la bateria, Tony Martínez a la guitarra, Manolo Escobar a la veu (res a veure amb aquell altre del carro i la minifaldilla),  Joe González davant del piano i òrgan i Carlos Guitart al baix, sense oblidar a Manolo Fernández, Manolo Díaz, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i alguns més. Van ser banda d'acompanyament per a alguns cantants, tant en enregistraments com en gires i durant un temps van ser el grup de Miguel Ríos i Mila. Van participar en la pel.lícula “Abajo espera la muerte” de Juan de Orduña i us explicarem una curiositat, el seu primer disc, un EP que es va editar l’any 1961 se'l van pagar ells i només es van editar 250 exemplars, amb una portada amb foto en blanc i negre ja que no tenien més pressupost i la foto la van acolorir ells mateixos.

Lita Torelló – St. Tropez twist

Aquest tema, composat i interpretat originalment per Peppino di Capri, es trobava en un dels molts EP 's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical “West side story”. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.

Mike Ríos – El vagabundo en la playa

Nosaltres a El Temps Passa… i la música queda, pensem que Miguel Ríos, quan encara era Mike Ríos, ho tenia molt clar, ell no anava a la platja ni a fer bronze, ni ha banyar-se. Mike anava a la platja a lligar, buscant una noia que "fora molt maca", com ens explica en aquest tema estiuenc, versió de l'èxit del grup The Beach Comver que Mike Ríos va gravar en un EP editat per Phillips l'any 1964 i en el qual es van incloure “No pido excusas”, “Esto si que es cariño” i “Tu nombre”. El primer disc que va gravar Mike Ríos va ser “Pera madura” que va ser produït per Polygram i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3.000 pessetes de l’época que no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist. La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox el 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Miguel Ríos Campanya va néixa el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que es retira definitivament. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel.lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortie Camilo Blanes.

Pekenikes – Arena caliente

Per descomptat si aneu a la platja emporteu-vos les "xancletes" no sigui que arribeu en hores de ple sol i la sorra us cremi els peus, perquè en ple estiu la sorra de la platja sembla el pis d'una paella i si portes els peus desprotegits has de caminar a saltirons, per no socarrimarte els pilreles. Los Pekenikes es portan equesta cançó “Arena caliente”. Van ser un grup fundat a Madrid l’any 1.959 pels germans Alfonso i Lucas Saiz que va comptà amb bons músics com Tony Luz i el batería Pablo Argote, entre molts altres i si bé Los Pekenikes son un grup bàsicament instrumental, per aquesta bona banda hi van passar també molts cantants entre ells: Juan Pardo, Junior, Karina, José Barranco (Los Estudiantes i Los Flecos), Luis Eduardo Aute i uns quans més. Van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona o van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara B d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Lady Pepa" a la cara A i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol.

Los Gritos – Estoy de vacaciones

Això si que és un crit de llibertat juvenil i festiu, tot un cant proclamant un estat ideal "Estic de vacances" i ens ho porten el grup Los Gritos, des del seu segon single, editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi tierra” a la cara A, un tema amb el qual van guanyar el segon premi en el Primer Festival Internacional de la Costa del Sol que es va celebrar a Màlaga pocs mesos després que guanyessin el de Benidorm amb “La vida sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure en el seu únic LP "Los Gritos", publicat l'any 1969 i que portava un parell de temes inèdits. A Mèxic els seus dos primers singles, Belter els va unir i el disc es va editar en format EP. Us posem la portada mexicana aquí al blog. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda sonora del film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga, protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual el bateria José Ramón Muñoz fa el paper de nét seu, sorprenent a l'avi per les seves llargues cholles i mentre el noi està dormint i tisora a la mà, l'avi li fa “un repàs” per escurçar-se-les una miqueta, aquelles llargues chollas. Això li va passar per melenut, apa! En el fons es la típica pel.lícula del gran Paco Martinez Soria on fa de cateto de poble del Aragó més tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el film (a la foto al costat Los Gritos amb gent de la pel.lícula), a part de cantar, és clar. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias i allí va començar una bona carrera musical fins que es van reconvertir a La Zarzamora i finalment Manolo Galván els va deixar per seguir en solitari i allò va ser la fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant abans de desfer-se

Dodó Escolá - ¡Que feliz es el pez en el agua!

Per descomptat nenes, heu de anar amb compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet tingueu cura des d’abans que arribeu a la sorra de la platja perquè hi ha taurons disposat a clavar la queixalada a tota cuixeta que enxampin i són veritables feres depredadores, taurons de dues potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat sempre, angelets del cel, éssers purs, castos i candorosos que encara poden casar-se de blanc.És clar que una cosa és indiscutiblement veritat i ens la diu Dodó Escolà “¡Que feliz es el pez en el agua!”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell és va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata “de menjar” a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua” que escoltem ara, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i “Qúe pasa en el Congo” que ja a sonat a El Temps Passa… i la música queda, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.
 

Hermanos Calatrava – Vino una Ola

Paco i Manolo Calatrava a causa d'una casualitat es van trobar realitzant versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, sense res fora de to. Calia tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien utilitzat els “tacos” ni les paraules malsonants en un escenari, creian que aixó és humor fàcil i no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que anaven a dir i "com" anaven a dir-ho. Los Hermanos Calatrava van començar com a duet seriós i un dia que Paco va tenir problemes de gola i va perdre la veu, va començar a fer fer ganyotes de les seves i allò es va convertir des d’aquell moment en el seu senyal d'identitat. Aquesta cançó va ser l'èxit de Manolo Díaz un bon músic, cantant i productor que ara sona a El Temps Passa... i la música queda. Els Germans Calatrava a finals dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos. Per cert i cosa curiosa, en la realitat i en contra del que pugues semblar, el serios es Paco i el veritable conyon es Manolo, al enreves del que aparenten. Quimet ens explica una anècdota referent a aquesta cançó. A l'institut on estudiava la seva xicota, realitzaven una funció de play backs. A ell, sempre voluntari, li va tocar representar el paper de Paco Calatrava en aquesta cançó i cada vegada que ho explica es descojona de riure, afirmant que s'arremangava els pantalons quan se sentia allò de "Viene una ola". Ells es diuen Manuel i Francisco García Lozano, però són coneguts artísticament com Los Hermanos Calatrava, van néixa a Villanueva de la Serena, Badajoz i van debutar l’any 1952.
Els Germans Calatrava

Bruno Lomas – Ya llega el verano

La veritat és que amb aquesta cançó us ajuntem tot un munt de tòpics sobre l'estiu en un mateix sedàs i ens els porta Emilio Baldoví, a qui artísticament coneixíem com Bruno Lomas. Aquest tema es va publicar com a cara A d'un single de 1968, amb "Bruno no llora por tí", una peça molt fluixeta a l'altre costat i va ser el primer disc de Bruno Lomas amb el segell Discophon, després de trencar les seves relacions amb EMI i també es va incloure en el seu tercer recopilatori de grans èxits.  Bruno Lomas va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells van reconvertir-se en Los Top Son i més tard passaria a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Era un  amant de les armes i un fervent admirador de la Guardia Civil a qui dedicava cançons en els seus concerts. Aixó va fer que rebes amenatzes d’ETA. També li agradave la velocitat i trapitxa a fons el pedal de l’acelerador dels seus cotxes. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990.

Regoli y su Orquesta – En verano

Enrique Llácer Soler, es un gran músic al qual es coneix popularment com "Regolí", va ser catalogat com un dels grans percussionistes que teniem a l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta. Regoli va néixa a Alcoi (Alacant) l’any 1934 i és bateria des de que tenia 10 anys. L'any 1952 Regoli se'n va anar cap a Madrid i va formar part de diverses orquestes, entre elles les orquestres de Xavier Cugat, Bernard Hilda, Lorenzo González, Dámaso Pérez Prado i Tete Montoliu. Aquest tema es trobava en un EP de Regolí que es va publicar com a Disc Sorpresa de Fundador i si bé Regolí acostumava a gravar discos instrumentals, aquest tema es cantat. Quimet pregunta si cantaba el mateix Regoli, però com es tracta d'un Disco Sorpresa de Fundador, no es trova cap mena d'informació, però nosaltres creiem que no. Per cert que Regoli, aquest gran percussionista també toca altres instruments, entre ells el vibràfon i el xilòfon.
El gran percusionista Enrique Llàzer "Regoli"


Los Mustang – Lluvia de verano

Per descomptat l'estiu porta sol i calor, però també de tant en tant arriben les pluges d'estiu, aquelles que cauen de sobte i gairebé sense anunciar, torrencials i abundants, però duren poc temps i de seguida es van deixant el seu lloc al sol. Que l'hi expliquin a Mario que el dissabte 5 d'agost de 1989 tenia un macro concert al camp de futbol de Salou, a Tarragona, es va dir "Rock en la medianoche" i cap de cartell eren Los Ilegales. No hi havia caigut ni una gota de pluja en tot l'estiu, però quan els camions amb els equips de so i llums van arribar al camp, el cel va obrir les aixetes i van començar a caure gotes com pingüins. Va haver de suspendre ja que encara que la pluja va durar poc, van caure més de 160 litres per metre quadrat, tot Salou es va inundar i fins als camions  van quedar atrapats pel fang. Per sort el concert estava ben assegurat. Per recordar-vos que a l'estiu de vegades també plou, us portem a Los Mustang, els nostres eterns versioneros i aquesta cançó que es va incloure en un EP de 1965 amb dibuixet a la portada i en el qual també es van incloure "Un bitllet va comprar" de The Beatles que va ser el primer tema dels nois de Liverpool que van publicar i és que Los Mustang van signar un contracte amb Brian Epstein, a través de la discogràfica EMI, per treure les cançons de The Beatles a Espanya abans que ells, no sabem el que els costava de royaltis sobre les vendes, però van saber treure-li suc. Altres cançons de l'EP van ser "El mundo" de Jimmy Fontana i “Volver a ti” que va ser una de les poques cançons que van compondre ells.

Latin Quartet – La misma playa

La passada setmana escoltàvem aquesta cançó en la versió de Karina y Joe & The Jaguars, ara us portem la versió que van fer del tema de Mina un dels grups amb millors músics sorgit a Catalunya. Los Latin Quartet junt al Latin Combo, eran la "Crem de la crem" dels músics catalans, liderats per el mestre Francesc Burrull i dels que ara us oferim aquesta bona versió del clàsic italia. Los Latin Quartet eren Agapit Torrent al saxo i guitarra que també va tocar amb el Latin Combo en alguna ocasió, Francesc Burrull al piano, Lluís Sala s'encarregava de la bateria i Enric Ponsa al baix. L'any 1954, la formació de Los Latin Quartet va ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i Enrique Cifuentes. Alguns dels seus components van tenir grups paral.lels com Frank Miller i els seus Hispània Soul, Liders Grup i l'Oquestra Selvatana i la trajectòria de Francesc Burrull com productor, arreglista i director musical de Concentric, és de sobres coneguda. Per cert que en la portada d'aquest disc, veureu a Francesc Burrull que va sense el seu mostacho caracteristic, peró destaca per "nassos". A part de “La misma playa”, una versió del "Stessa Spiaggia, Stesso Mare" de Mina, en aquest EP editat per Belter l’any 1964 també s’incluïan “Pigalle”, “Tienes la sonrisa de la Gioconda” i “Sukiyaki”.
 

Los Íberos – Summertime girl

Quan arriba l'estiu les noies pensen més en els nois i aquests en elles, els cossos morens possiblement ajudin a aquesta atracció i nosaltres recordem aquells somnis de principis d'estiu, quan començàvem a buscar la nostra "Noia de l'estiu". Aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixa a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia  Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. L'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG.

Los Tamara – Sapore di sale

Un dels records que ens queden de l'estiu és el del regust d'aigua de mar, el tast de l'aigua salada sobre les pells suades queda en les nostres pituïtàries durant molt de temps i ens ho recorda ara el grup gallec Los Tamara gràcies a aquesta versió del gran èxit de l'italià Gino Paoli que es va incloure a un EP editat per Zafiro l'any 1964, al costat de “Y por tanto” de Charles Azanavour, “Yo” i “Se burló de mí”. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant), i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt a la Terra Galega. També Los Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixà el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya,  Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro.

Massiel – Rufo el pescador

Als pobles costaners, poblacions de pescadors a la majoria dels casos, el progrés ha fet un flac favor en massa ocasions. L'especulació urbanística que va començar als anys seixanta ha marcat skylines que són veritables "bodrios" paisatgístics, aberracions. Precisament d'això ens parla la cançó de Massiel. Era una composició de Manolo Díaz (Los Sonor) que ja s'havia llançat en solitari i cantada per Massiel i amb una segona versió a carrec de Manolo Pelayo (Los Diablos Negros i Los Botines), es va presentar al Festival de la Canción de Mallorca l’any 1966 i va guanyar. És una de les millors interpretacions de la "Tanqueta de Leganitos" i molt superior a la del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom  María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa va néixa a Madrid el 2 d'agost de 1947 i el seu pare Emilio Santamaría va ser un dels millors representants artístics de la seva època, tasca que va heretar el fill, el germà de Massiel que també va ser president de A.R.T.E. la Associació de Representans Técnics de l'Espectacle. Massiel va debutar l'any 1966 i el 1968 després del merder que va muntar Serrat al negar-se a cantar en castellà, ens va representar a Eurovisió i vam guanyar (al costat el lliurament del premi, amb Cliff Richard i el Dúo Dinámico). Curiosament aquesta peça que escoltem ara, tot i ser tot un crit social, va passar la censura de l’época que va jutgar era una cançó d’amor i festa. Per cert, ens han dit que Massiel sembla ser que te problemes de salut, des de El Temps Passa... i la música queda nosaltres li desitgem que es recuperi aviat.

A dalt Mario Prades amb Massiel a la que despres veureu amb Micky
 a la pel.lícula "Codo con codo" que va protagonitzar Bruno Lomas

Els 5 Xics – La otra tarde

Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem ara “La otra tarde”, va ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics en altres com Els 5 Chics (a la foto quan van tornar). De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem.

Lone Star – La playa

Aquesta és una versió del tema de Marie Laforet que ens versionan els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "Eight days a week" de The Beatles i "De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda". La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres d'un parell de discos de quatre cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per davant. Inicialment  Lone Star eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès  Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc foten el camp Enric Fuster i Willy Nab i es va incorporar el guitarrista tarragoní Joan Miro. A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat interinament per Alex Sánchez que ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per indisposició de Sierra, el seu guitarra i Mario els va tindre actuan a Reus. La fotografia d'Alex Sánchez es d'aquesta actuació a La Fàbrica de Reus, on Mario era director artístic i va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que “Per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil”.

Los Bohemios – Katy

De vegades i amb la calor de l'estiu sorgeixen amors estivals que poden arribar a semblar el gran amor de la nostra vida, però en la gran majoria d'ocasions no passen de ser això, "amors d'estiu" que es dilueixen en l'oblit amb la frescor de la tardor. Com podria ser el cas d'aquesta noia de la qual ens parlen ara Los Bohemios. El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i degut a la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana és va fer popular, per la seva part, quan va donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Rádars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. De fet a Barcelona es deia que a cada cantonada de la ciutat hi havia un grup fent els seus “pinitos”. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox l’any 1966 i on també es van incloure “Ya llego el verano”, “La cama” i “Viviane”

Los Sírex – Solo en la playa

Per tant acabarem el programa d'avui recordant que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Cal recordar que l'experiència ens ha ensenyat que les coses que han d'arribar, arriben i no abans per molts que sortim a buscar-les. Ara us deixem "Sols a la platja" de Los Sírex. Els Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara per tancar El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per Vergara l’any 1966 i també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, però en sembla que Luis també torna a ser-hi.


I aquí us deixem la nostra Pin-Up d’avui que sembla estar esperan a algú


Desde la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre, tanquem per avui la paradeta de El Temps Passa... i la música queda i fotem el camp. Amb el programa d'avui tanquem la sisena temporada d'El Temps Passa ... i la música queda, tornarem a estar junts al setembre i esperem que s'hagin sumat unes quantes emissores més. A partir d'avui possiblement es repeteixin programes, això ja és a criteri de les emissores, a nosaltres ens agrada poder continuar estant amb vosaltres, encara que sigui enllaunats.

Però abans de marxar volem desitgaros

BONES VACANCES
 

No gasteu massa... qui tingui per gastar, es clar..

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres