El Temps Passa programa 21-06-2012

Avui us portem unes roses, dues son per Montse i Dolors i l'altre per 

cadascuna de les noies que  escotem el  programa.  Som uns cavallers

de la Vella Escola.  (Foto Mario Prades)

El Limbo Rock va ser una mena de ball que als Estats Units van popularitzar The Champs al costat d'uns quants grups, duets i solistes, tot això sense oblidar al cantant de color Chubby Checker que va ser qui va introduir el ritme a Espanya ja que els discos de The Champs i els altres, no es van vendre en el mercat espanyol. Entremesclat amb el calypso, tocs de twist i rock and roll, va fer furor a les terres de l'Oncle Sam, encara que a Espanya mai va obtenir el mateix resultat, tot i que van arribar a gravar la cançó fins i tot el Dúo Dinámico. A la fotografia veureu al duet nord-americà Vinnie and Johnny. És clar que si bé al nostre país avui és un ritme gairebé oblidat, segueix fent furor al Carib on està molt de moda per festes i saraus nocturns a les platges i festes d'hotels i discoteques. Obrim la paradeta de El Temps Passa… i la música queda.

Ennio Sangiusto – Limbo Rock

Nosaltres us portem la versió del cantant italià Ennio Sangiusto, un home que es va donar a conèixa a Espanya arran d'una actuació al Festival de la Cançó de la Mediterrània, quan davant les salutacions del públic es va agafar els faldons de l'americana i saludant d'una manera molt poc masculina, va realitzar una salutació més propia d'una dama que d'un cavaller. La gent va pronunciar un OOOoooh! mentre ell sortia de l'escenari, però d'Ennio Sangiusto es va parlar, i tant que es va parlar. Aquesta és la versió que Ennio Sangiusto  realitza del clàssic de Chubby Checker i que a més a més va ser l'origen d'un ball que la veritat es que aquí no va arrelar en excés, però que va fer furor als Estats Units. Es tractava de col.locar un pal horitzontal i passar agupin-se mentre ballavas una mena de twist, per sota, clar que el llistó cada vegada es posava més baix. Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), era un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va acompanyar la Orquestra de Adolfo Ventas pare i una altre temporada l'Orquestra Fallabrino. Ennio Sangiusto gravava per Belter i en aquest EP també es van incloure “Quinientas millas”, “Charriot” i “Ana-Maria”. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD. Una curiositat: Algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Voleu un altre curiositat, Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín, però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria, va ser a la pel.lícula de dibuixos "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó cantada per ell. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta pel-lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián. Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez. Un altre? Ennio Sangiusto va gravar un EP acompanyat per Los Sírex.

Dúo Radiant’s – Eres mi bombón

Sorgits com tants altres de l'època, a l'ombra del Dúo Dinámico, el Dúo Radiant's que eren catalans, van treure uns quants EP's i singles i van funcionar més o menys bé. Aquest tema és una versió de "My boy Lollipop" de la jamaicana Millie Small que també havien versionat el trio Los Antifaces i a aquests ja els hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Aquest tema va ser l'únic hit de la cantant de color Millie Small i que donava títol a un disc publicat creiem l’any 1962, per cert que Millie Small no ha tornat a gravar fins a aquest segle, més de quaranta anys entre el primer disc i el segon, no està malament, això si que és pensar-s'ho bé. El tema es trobava en un single del Dúo Radiant’s editat l’any 1964 pel segell Zafiro amb "El amor" a la cara A i per la portada veureu que fins i tot amb els pullovers que portaven, podem dir que el Dúo Radiant’s s’apropaban a Manolo i Ramón. Per cert que la portada d'aquest single va ser la mateixa, amb diferent to de color que la d'un altre amb "Anoche" i "De chica en chica" que ja també ha sonat a El Temps Passa... i la música queda. Vuit cançons del Dúo Radiant’s es van incloure anys més tard en un LP titulat "Tutti Frutti" compartit amb el Kroner’s Dúo on militava Tony Ronald, Los Campantes i Los Dreamers.

Karina con Joe & The Jaguars – La misma playa

La nostra inefable i aparenmen sempre tendra, dolça i infantil Karina va gravar aquesta cançó que originalment va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina va gravar-la l’any 1964 i la va incloure en un EP al costat de "No está bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren soldats nord-americans, fent la seva mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen i amb uns quants anys a l'esquena, és una dona que no ha sabut envellir i hi ha moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys... en el cos d'una dona de gairebé setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una televisió i havie anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Fitxats. Si és que no perden pistonada.

Los Gatos Negros – Ella te quiere

Aquest EP va ser editat pel segell Marbella l’any 1964, fins aquell moment Los Gatos Negros havien gravat per Belter i aquí el grup eren només quatre ja que els havia deixat Manolo Sanfeliú. En tots els temes del disc cal destacar la bona feina del guitarrista José María Mesa, encara que l’any 1965 marxaria sent substituït per Quique Tudela. Aquesta es la versió del tema de The Beatles, però al disco hi havien altres com "Para tí", també dels Beatles, “Tu serás mi baby” que si bé era de las Ronettes, ells van mirar cap Les Surfs a l’hora de versionar-la i "Hippy, hippy shake" de  The Swinging Blue Jeans. Els Gatos Negros van començar l’any 1958 i fen-se dir Catch es Catch Can fins el 1961. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero Carando i Carlos Maleras, van fer un munt de fotonovel.les i és que ells eren dos guaperes de l'època. Carlos Maleras va morir l’any 2000. Per cert, aquesta cançó, en la versió de Los Gatos Negros, creiem que es va incloure a un dels dobles CD's que s'han publicat amb la banda sonora de la serie de TVE "Cuéntame". Quan van arrivar els anys vuitanta Los Gatos Negros van tornar a gravar un LP, en aquesta ocasió amb una cantant femenina, la també actriu Mone que va treballar a la serie de TV3 "El cor de la ciutat".

A aquest Extra de la col.lecció Claro de Luna, Los Gatos Negros

 compartien protagonisme amb Los No

Tony Ronald y sus Kroner's – Un billete compró

I parlant de The Beatles, aquesta és una altra bona versió d'un tema dels de Liverpool "Ticket to ride" i ens la porta el holandès establert a Catalunya Tony Ronald. Es va publicar en un EP de 1965 al costat de “Como el corazón me late”, “Quiero vivir” i “No me digas adiós”. Tony Ronald va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament per la seva compta, si bé abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Mas "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música queda, ho fem perquè creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han estat contínues. El seu veritable nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda l’any 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Des de fa décades viu a Castelldefels, per la zona de la Pava i forma part dels “Mágicos 60-70”. Tony Ronald a la foto del costat, feta per Mario Prades a una actuació.

Los Teen Tops – Popotitos

Aquest tema s'ha convertit en un clàssic quan parlem del rock and roll pioner i la lletra tal com la coneixem, va ser una adaptació molt particular de Los Teen Tops que van prendre el "Bony Moronie" del nord-americà Larry Williams que la va publicar l'any 1957 i el text original parlava i molt de sexe i van alterar la lletra. A Espanya hi ha moltes versions, però nosaltres volem destacar la de Miguel Ríos que la va gravar l'any 1962 i va ser el seu primer èxit. Aquesta cançó que estem escoltan, es trobava en el tercer LP de Los Teen Tops, publicat l'any 1961. Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, els altres ni van sonar a les emisores de ràdio. Los Teen Tops eren el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrique va tindre que cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Després Enrique Guzmán va tindre una bona carrera en solitari i fa fer unes quantes pel.lículas.

Francisco Heredero – Despeinada 1964

“Despeinada” va ser un dels grans èxits de l'argentí Palito Ortega i nosaltres a El Temps Passa... i la música queda us portem aquesta versió a càrrec del català Francisco Heredero. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat per Vergara l'any 1964 en el qual es van incloure “Si tuviera un martillo”, “Estás morenísima” i “Desata mi corazón”. Francisco Heredero va ser un dels bons cantants de pop de l'època i encara que no arribava al nivell vocal de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modern” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poco a poc es va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta Francisco  Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta a Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. Es va casar l’any 1967 amb la cantant Luisita Tenor. Heredero es va retirar l'any 1972. Per el que correspon a la seva dona, Luisita Tenor, va beure de fonts musicals des de la seva infantesa, els seus pares eren el Dúo Tucumán i segons sembla recordar Mario, el seu pare els coneixia. L’any 1955 Luisita Tenor va debutar al Teatre Alcázar de València. Va participar en el primer Festival de la Cançó de la Mediterrània al qual tornaria a presentar-se en el 65 amb "Canción para antes de nacer". Amb el seu marit Francisco Heredero van formar parella artística durant un temps gravant uns quants discos.

 

Los Llopis – Rock habilidad

L'any 1960 Los Llopis van editar aquest tema dins d'un EP publicat per Zafiro i en el qual es van incloure “Quito A Poquito”, versió del "Little By Little", “Cantando Mis Tristezas” versió del "Singing The Blues" i “Happy Baby” de Frank Pingatore. Va ser el seu segon disc editat a Espanya, encara que al seu país i a Méxic ja havien tret uns quants. Los Llopis van passar de ser el grup pioner en introduïr el rock and roll original americà cantat en castellà, però també van ser el grup que va crear “La Pachanga” originant el termi “patxanguer”, tot un contrast si més no curios. “La Pachanga” es va publicar l’any 1962 si be algunes fons diuen que va ser al 1964. Los Llopis es van crear a Cuba el 1951 i inicialmente es van cridar Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb la arrivada del rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar-lis que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o La Sonora Matancera inclouren rock al seu repertori, aixó si, tots feien un rock'n'roll molt orquestrat i amb caire caribeny, però Los Llopis (a la foto amb noies del cos de ball) van sapiguer pendre l’esprit dels pioners i ho van fer molt bé, creant escola.

Los Relámpagos – Da Dou Ron Ron

Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The Crystals  i va estar composta per aquest, al costat de Jeff Barry i Ellie Greenwich. Los Relámpagos  la van gravar a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "Londonderry air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Radio Exterior de España, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi, per que molts altres i seguint el seu exemple, també es van posar a fumar. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.

Els Anuncis dels Nostres Records

La passada setmana us vam dir, escoltant les Hermanas Navarro que la propera temporada escoltaríem l'anunci que van realitzar a Mèxic per promocionar la Coca-Cola Gran, la d'un litre, però ens hem dit "I perquè esperar?" i avui obrim aquesta secció amb Les Germanes Navarro.

Coca Cola Grande

En aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre toto gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.

Afeitadoras Philishave

A Espanya, no sabem si també en altres països, encara que suposem que si, la guerra quan parlàvem de màquines d'afaitar elèctriques, va estar sempre entre Braun que és de capçal pla i Philips que té tres capçals rodons, encara que en les primeres màquines només disposava de dos capçals. Nosaltres avui a la secció dels anuncis del record d'El Temps Passa... i la música queda, us hem portat el model Philishave, creiem que amb moltes variacions, això si, se segueix fabricant, clar que avui són sense fils i amb tot això que ens ha deparat la moderna tecnologia. Perquè en qüestió d'afaitar, ha passat ja a la història la navalla d'afaitar que Mario va intentar utilitzar alguna vegada, però va ser un  total desastre i es va passar a les fulles manuals d'afaitar i a la brotxa i el sabó de barra. Philips ha arribat a produir un total de 400 milions de màquines Philishave des que va començar a comercialitzar-se l’any 1938. Es calcula que Philips ha arribat a vendre una mitjana de 700 màquinas d'afaitar per hora cada dia, a tot el món, clar que són fonts properes a la marca, però ningú pot posar en dubte la seva capacitat per arribar al públic i les intenses campanyes publicitàries que encara avui segueixen existin. Fins James Bond s'afaita amb una Philishave, almenys l'actor Pierce Brosnan en les pel.lícules de la saga 007.

Hoja de Afeitar Gillette Supersilver Platinum

Seguim amb la neteja masculina i amb l'afaitat, un problema diari per a molts, no és el cas de Mario que per a això es va deixar barba, retallada això si, però s'afaita només un parell de vegades a la setmana i a vegades ni aixó. Nosaltres vam deixar enrere la navalla d'afaitar, però no la brotxa i el sabó, no parlem d'escuma d'afaitar que és un invent molt més modern. Vam descobrir aquelles maquinetes que desenroscabas pel mànec obrint la part superior i podies anar canviant les fulles d'afaitar a mesura que anaven perdent tall. És clar que llavors havia d'anar pensant en quin full usaves. Existien un munt de marques, nosaltres ens recordem ara de les espanyolas Iberia i Sevillanas, però amb Guillette la cosa va prendre modernitat i quan van treure el Silver Platinum allò va ser ja "l'hòstia" de la suavitat, almenys és el que diu aquest anunci que us hem portat ara i en el que ens parlen que es tracta d'una fulla de Platí amb el tall gairebé indestructible i deixa el rostre de qui la fa servir, tan suau com el culet d'un nadó. Per cert La podrà fer servir un home llop per afaitar-se?

Donuts (Vigileu la cartera)

Un dels anuncis més recordats quan es parla de coses dolces per mengar, és el del "Donut i la cartera", aquella que els nens oblidaven sempre per culpa de menjar-se un Donut. En angles es diuen doughnut, pero aquí tembé s'els va dir rocos, rosquilles i berlines. Mario sempre recomana menjar-se un Donut cada matí al llevarse, perquè així ningú pugui dir que aquell dia no t'has menjat un rosco. Actualment tenim Donuts de quaranta mil tipus i sabors diferents, per poguer triar, però ara que és celebra el 50é aniversari a Espanya del producte, sembla ser que s’ha comercialitzan un altre vegada el Donut de sempre, aquell donut que era simplement un donut. Es considere que el Donut te el seu origen en un dolçs de Nadal creat per els holandesos al segle XVI que van portar a Nova York quan encara es deie Nova Amsterdam i al qual li deien Oliebollen, però uns altres aseguren que va ser creat per un mariner anomenat Hanson Gregory, l’any 1847. Els fes el qui els fes i l’inventes qui fosi, la vertitat es que els donuts estan molt bons i son tot un vici que aixó si, tingueu en compte que va directe a les "cartutxeres".

Bic Cristal

Quan a les escoles encara s'escrivia amb ploma i tinta negra de fabricació casolana, Bic va comercialitzar el seu Bic Cristal que tal com diu l'anunci, només costava sis pessetes. Era de tinta blava, pero després van treure el Bic Naranja que era de punta més fina i tinta negra. Per cert que a les escoles, al principi y fins casi la mitat dels anys seixanta, va estar prohibit rigurosament escriure amb boli, era obligació fer-ho amb la plumilla i així vem aprendre caligrafia la nostra generació. Com a molt, et deixaven escriure amb ploma estilogràfica. La veritat es que Bic seguiex sent una de les marques més populars, tant amb bolis com encenedors.

Amb Bic Cristal tanquem els Anuncis dels Nostres Records per avui, anem a la música un altre vegada.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Aquest tema el treiem d'un single de Los Bohemios publicat per Hispavox, es va titular en la seva versió original en anglès "Gimme some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis Grup i anys més tard es va incloure en la banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore, en la versió dels anglesos. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva versió del "Winchester Cathedral". El grup d'Albacete l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (us sona aquest nom, no son ells), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre.

Los Flecos – Vales poco para mi

Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i de les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 o 4 EP's per el segell català Vergara i no van tenir més continuïtat. Jo sempre he penat que aquest EP del que us he tret la caançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.

Los Catinos – Reunión de madre e hijo

Aquest va ser el primer èxit en solitari de Paul Simon, després d'haver-se desfet el duet Simon & Garfunkel. És una cançó a ritme de reggae que ens versionen i molt bé Los Catinos en un single amb "Sacramento" del tercet britànic Christie, a l'altra cara i que es va publicar l'any 1972 a través de Belter, com veieu ens anem una mica de temps. Després dels Mustang i al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar més difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers grups catalans que van actuar a les matinals del Prince de Madrid. Inicialment es van dir Los Ticanos, però un “Lumbreras” de la casa de discos de seguida va veure que Los Catinos era mol millor nom i els hi va fer canviar-lo. Eren de Barcelona, es van formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls, confirmeu que aquest dia estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada setmana.

Los Brincos – Giulietta

Un dels millors EP’s de la primera etapa de Los Brincos va ser aquest os es trobava la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda. "Giulietta" es trobava en el mateix EP on estaven "Un sorbito de champagne", "Renacerá" i "Tu en mi" i que com us deiem, es al nostre parer el seu millor EP i també l'últim en el qual van intervindre Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica o la productora Maryní Callejo o tot juntets, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, vaja colla de Lumbreras. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Junior, van deixà de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. 

La Música Que es Feia a Catalunya

Santi Sans – El meu trastet

Santi Sans, aquest genial humorista català va gravar mols discos, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va publicar el segell Concentric l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta", "El dormilega" i "Josep". Aquesta cançó està carregada de bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe que té arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell "Trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió Espanyola i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, era una versió del "Road Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va néixa a Barcelona el 1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona. Un dels  discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el Conqueridor" onn troben a l'actriu Crista Leem. Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca.

Els Drums – El submarí groc

Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, aquest disc està publicat pel segell Concentric, en un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions de grups resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis components i en aquest EP versionaven també un altre gran tema de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de la cançó composada i interpretada també per el francès Michael Polnareff "La poupée qui fait non” i "Diguem coses" que és el "Words of love" del nord-americà Buddy Holly, una cançó que també va ser versionada pels Beatles.

Yerba Mate – El paso del tigre

Els Yerba Mate eren un grup de Barcelona que van gravar entre d'altres el tema "Tuset Street" i van debutar amb “El mirlitón”. Yerba Mate van ser la primera macro-banda que van oferir dixie de qualitat des del Principat. Van començar a funcionar a finals dels anys seixanta i no hem de confondrels amb un grup del mateix nom que va treballar per Amèrica Llatina. Aquest tema que ens porten ara els Yerba Mate a El Temps Passa... i la música queda, és un clàssic del ragtime nord-americà, herència del xarleston. El single va ser publicat per Sonoplay i a l'altre cara hi havie "Deborah", una cançó del italià Fausto Lealli que fins i tot va gravar Wilson Picket. Quan el grup Yerba Mate es va desfer, els seus músics es van anar integrar en diversos conjunts englobats dins de la "Ona Laietana". Curisament als Yerba Mate en moltes fons d’internet els clasifiquen com un grupo de soul, pero aixó no es així, l’unica cosa que tenien en comun Yerba Mate amb els grups de soul es que ells també feien servir metalls.

Els Xerracs – Jo vull aixó

Aquesta es una versió de la cançó "That's my desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop liderada per Dion de Mutti i que abans també havie gravat la Sammy Kaye Orchestra. Ara a El Temps Passa… i la música queda, ens la porten Els Xerracs, un grup que pensem eren mallorquins, però no ho tenim massa clar, la veritat. En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa l’any 1965 també es trobaven “La fulla”, “Jo he pres dels teus ulls” que ere una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les Chats Sauvages que la van gravar l’any 1961 i “Tu i jo sols”. La cançó es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornà a incloures a un CD-llibre recopilatorio editat per Picap l’any 2008 que va dirigir l'amic Joan Carles Doval, propietari del segell i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cuatro xicots que integraven Els Xerracs es deien F. Ibañez, R. Oriol, J. J. Buira i J. Macias, però la veritat es que tampoc ho tenim massa clar. A la guitarra hi va col.laborar Jordi Soler.

Després de tot aixó, seguirem amb la música en castellà.

Los Ángeles – Créeme

En moltes ocasions us hem explicat a El Temps Passa... i la música queda que la mili va destruir les carreres de molts solistes i grups. Allò d'haver d'anar a complir amb el deure amb la Pàtria va trencar moltes esperances i somnis. Alguns grups van saber litigà amb el servei militar canviant, provisionalment o definitivament a components que s'anaven a jurar bandera per altres músics. És el cas de los Ángeles que quan en el 68 Paco i Agustín van ser cridats a files, van ser substituïts per Pepe Robles i Santiago Villaseñor. El pas de Pepe Robles per Los Ángeles va ser important per la seva carrera ja que Rafael Trabuchelli, el productor de Hispavox i del grup li va proposar llançar-lo en solitari, però ell se sentia més acompanyat per un grup i quan va haver de deixar a Los Ángeles va crear una de les millors bandes espanyoles de l'historia del pop i la primera que a l'estat espanyol va realitzar rock simfònic i progressiu, us parlem de Los Módulos. El temps que va passar Pepe Robles amb el grup Los Ángeles va ser fructífer per al grup ja que Pepe i Poncho van compondre diverses cançons, entre elles aquesta que sona ara i que es va publicar l'any 1968 en un single amb "Jenny", en l'altra cara. Per cert que Los Ángeles van ser, creiem que l'any 1968, el grup escollit per actuar en la posada de llarg de la néta de Franco. Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporase als The Brisk i més tard a Los Buenos, van haber-hi canvis a la formació i Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. Los Ángeles van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga, al 1970. Aquesta cançó que escoltem, es va incloure també com a cara B d'un single amb "Mañana, mañana" al altre costat i que va ser regalat per Mirinda.

També Los Ángeles van ser portada de revistes musicals

Pop Tops – Oh Lord, why Lord

Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” i “Viento de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Llavors es van reconvertir en Los Pop Tops. Van ser produits per el francés Alain Milhaud. Anys més tard Luis Fierro tornaria com segona veu i guitarra, romanent amb el grup fins a la seva dissolució per començar llavors com a cantant solista gravant cançons mítiques del pop espanyol dels 70, entre elles "Reconciliación", "Amándote" i "Ella". Aquesta cançó és una variant del Cànon de Pachebel i Quimet ens parla d'ell... Johann Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653 i mor a la mateixa ciutat el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes obres musicals i entre elles la més popular és "Canon i giga en Re Major per  a tres violins i baix continu" aquesta obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té moltes versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra, guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els Pets, menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Quimet us recomana que veieu al Youtube la versió lliure que fa el pianista David Lanz (us avisa també que dura casi deu minuts). 

Per avui toquem el dos y fermem la paradeta d’El Temps Passa… i la música queda. Us deixem en bona companyia, la de la xarxa d’emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre. Ara plegem i fins la propera setmana que serà l’ùltima d’aquesta temporada.

Es clar que abans de fotre el camp, us deixem la nostra Pin-Up d’avui i veureu que la jove te veritables problemes per capotar el cotxe. Potser tindriem que ajudar-la una miqueta.

A reveure i que sigueu bons i bones.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Link per descarregar-se el programa