Aquest d’avui serà un programa
especial i és que "Ens Anem de Vacances". Avui acabem la sisena temporada d'El Temps Passa… i la música queda, pero tranquils,
tranquiles, tornarem al setembre, no us lliurareu de nosaltres tan fàcilment.
La veritat és que de Quimet Curull i Mario Prades es pot dir allò de que “sempre
estan de vacances”, però res més allunyat de la realitat. Quimet afirma que des de que l'han
"jubilao" treballa més que abans i Mario, és que tampoc para. Avui
hem pensat fer un programa de El
Temps Passa... i la música queda, sense Anuncis dels Records ni Parrafada, amb sols una selecció musical 
dedicada a
l'estiu i les vacances, però centrada en la platja, un lloc calcom típic de l'estiu. La
veritat es que no començarem a tocar les campanes per aixó de les vacances i us
confesarem que nosaltres básicament ens dedicarem a preparar nous programes per
la temporada que ve. La realitat ens torna la raó perduda, hem
posat de nou els peus a terra i tal i com estan les coses, sobretot amb l'atur, cada vegada menys cales a les
butxaques i les famílies que es troben més
necessitades, hem arribat a la
conclusió que en parlar d’anar-s’en de vacances pot arribar a semblar que ens
estem burlant de la crisi i lo malament que es troben les butxaques de la “people”, les nostres incloses, no
ens lliurem de la situació. Per tot això el 
programa d'avui i llevat el fet
irrefutable que serà l'últim de la sisena temporada, és un programa com els
altres i sobre tot amb aquest toc de bon
humor sa que creiem sempre ens ha caracteritzat. Per això i
recordant que al setembre tornarem i no es tracta d'una amenaça, és només un
afectuós avís, obrim la paradeta i per començar El Temps Passa... i la música queda ens enlairarem amb avió, un aparell
que ens portarà fins a l’illa de Mallorca, bon lloc per començar les nostres
supossades vacances. De fet en els anys cinquanta i seixanta era el més
escollit per els viatjes de noces. (Fotos: Mario Prades)
Los Javaloyas – Vuelo 502
Amb el "Vuelo 502" el conjunt barceloní Los 4 de la Torre
van guanyar l'any 1966 el 3é Festival
Internacional de la Cançó de Mallorca, però d'aquesta cançó festivalera, festiva i
sobretot patxanguera, s'han fet versions per un tub,
des de Madalena Iglesias
a Los 3 Sudamericanos, passant per Los 3 de
Castilla, Los Mismos, Emilio el
Moro, Pilar y Los
Tamigos, etc. sense
oblidar al Chaval de la Peca o
la versió que escoltem ara
a càrrec de Los Javaloyas,
editat en un
single amb un altre tema del
festival, "Margarita" que era de Tony
Dallara, en l'altra cara, però també es va publicar en
format EP, com veureu al blog. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és
cert Luis Pérez Javaloyas era
valencià i va crear el grup a 
Valencia, però es va establir a les illes i va
reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un
dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va
ser Rafael Torres amb l'acordió,
guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant,
saxo i clarinet, Tony Cobas a la
guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio
Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el
piano. Els Javaloyas van actuar
molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà
van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José
Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys,
al setembre de 2007. 
Jorge con Los Sonor – Contigo en
la playa
La veritat és que aquest tema va ser molt versionat
al país a partir de
1964, quan es va publicar a
Itàlia la versió original a
càrrec de Nico Fidenco que també la va gravar en
castellà, idioma en el qual la
van enregistrar, entre altres
Enrique Guzmán, Adolfo
Ventas, Los Catinos, Jaime Morey, Karina i uns
quants més, entre ells Los Sonor acompanyant
al cantant gallec Jorge, del que més
aviat res sabem, llevat que junts fan
una versió molt digna. Los Sonor van ser un dels millors
grups interpretant música instrumental al país, però ells també van gravar
temes cantats, això ha fet que avui en dia quan se'ls recorda, no se'ls
encaselli dins la surf music,
però Els Sonor van gravar moltes
cançons instrumentals, van gravar en total 15 EP 's i un LP entre 1961 i 1965
per als segells RCA i Philips. Per Los
Sonor (a la foto) van passar un munt de músics: Jorge Matey a la bateria, Tony
Martínez a la guitarra, Manolo
Escobar a la veu (res a veure amb aquell altre del carro i la
minifaldilla), Joe González davant
del 
piano i òrgan i Carlos Guitart al
baix, sense oblidar a Manolo Fernández,
Manolo Díaz, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i alguns més. Van
ser banda d'acompanyament per a alguns cantants, tant en enregistraments com en
gires i durant un temps van ser el grup de Miguel Ríos i Mila. Van participar en la pel.lícula “Abajo espera
la muerte” de Juan de Orduña i
us explicarem una curiositat, el seu primer disc, un EP que es va editar l’any
1961 se'l van pagar ells i només es van editar 250 exemplars, amb una portada amb foto en blanc i negre ja que no
tenien més pressupost i la foto la van acolorir ells mateixos.
Lita Torelló – St. Tropez twist
Aquest tema, composat i
interpretat originalment per Peppino di
Capri, es trobava en un dels molts EP 's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més
d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical
“West side story”. La noia és deia Dolors
Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins
les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé
una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la
burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb
Vergara i va 
participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània,
aconseguint el segon lloc amb la
cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer
EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española
de Benidorm. De fet Lita
Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce
EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres
segells i seguiria gravan. Lita Torelló
a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar
moltes vegades amb les cantants femenines.
Mike Ríos – El vagabundo en la
playa
Nosaltres a El Temps Passa… i la
música queda, pensem
que Miguel
Ríos, quan encara era Mike Ríos, ho tenia
molt clar, ell no anava a la platja ni a
fer bronze, ni ha banyar-se. Mike anava
a la platja a lligar, buscant una noia que "fora
molt maca", com ens explica en aquest tema estiuenc, versió de l'èxit del grup The Beach Comver
que Mike Ríos va
gravar en un EP editat per
Phillips l'any 1964 i en el qual es van incloure “No
pido excusas”, “Esto si que es cariño” i “Tu nombre”. El primer disc que va
gravar Mike Ríos va ser “Pera madura” que va ser produït per Polygram i es va
gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3.000
pessetes de l’época que 
no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar
El Rey del Twist. La millor
cançó de Miguel Ríos en els
seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El
río" que es trobava a un single publicat per Hispavox el 1968 amb un altre
gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Miguel Ríos Campanya va néixa el 7 de
juny de 1944 en el barri de La
Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres
sempre li diem "El Cantant
Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou.
Ara sembla ser que es retira definitivament. Miguel Ríos també va fer cinema.
Va intervindre a unes quantas pel.lículas, entre elles va ser protagonista de
“Hamelin”, on també sortie Camilo Blanes.
Pekenikes – Arena caliente
Per descomptat si aneu a la platja emporteu-vos les "xancletes" no
sigui que arribeu en hores de ple sol i la sorra us cremi els peus, perquè en ple estiu la sorra de la platja sembla el pis d'una paella i si portes els peus desprotegits has de caminar a saltirons, per no socarrimarte els pilreles. Los Pekenikes es portan equesta cançó
“Arena caliente”. Van ser un grup fundat a Madrid l’any 1.959 pels germans Alfonso i Lucas Saiz que va comptà amb bons músics com Tony Luz i el batería Pablo Argote, entre molts altres i si
bé Los Pekenikes son un grup
bàsicament instrumental, per aquesta bona banda hi van passar també molts 
cantants entre ells: Juan Pardo,
Junior, Karina, José Barranco
(Los Estudiantes i Los Flecos), Luis Eduardo Aute i uns quans més. Van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van
actuar a Madrid, però a Barcelona o van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's
corresponents, els hi va posar Massiel.
Aquest tema era la cara B d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb
"Lady Pepa" a la cara A i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de
1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del
grup per títol.
Los Gritos – Estoy de vacaciones
Això si que és un crit de llibertat juvenil i
festiu, tot un cant
proclamant un estat ideal "Estic de vacances" i ens ho porten el grup Los Gritos,
des del seu segon single, editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi
tierra” a la cara A, un tema amb
el qual van guanyar el segon premi en el Primer Festival
Internacional de la Costa del Sol que es va celebrar a Màlaga pocs mesos després que
guanyessin el de Benidorm amb “La vida sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure en el seu únic LP "Los Gritos",
publicat l'any 1969 i que portava un parell
de temes inèdits. A Mèxic els seus dos primers
singles, Belter els va unir
i el disc es va editar en format EP. Us
posem la portada mexicana
aquí al blog. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda sonora del
film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga, protagonitzada per el
recordat Paco Martínez Soria i
en la qual el bateria José Ramón Muñoz
fa el paper de nét seu, sorprenent a l'avi per les seves llargues cholles i
mentre el noi està dormint i tisora a la mà, l'avi li fa “un repàs”
per escurçar-se-les una miqueta, aquelles llargues chollas. Això li va passar
per 
melenut, apa! En el fons es la típica pel.lícula del gran Paco Martinez Soria on fa de cateto de
poble del Aragó més tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el film (a la foto al costat Los Gritos amb gent de la pel.lícula), a
part de cantar, és clar. Los Gritos
eren els andalusos Francisco Doblas
(guitarra), José Serra (guitarra
rítmica) i José Ramón Muñoz
(bateria), amb l'alacantí Manolo Galván
(cantant i baix). Los Gritos
van guanyar el Festival de Benidorm
el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias i allí va començar una
bona carrera musical fins que es van reconvertir a La
Zarzamora i finalment Manolo Galván els va deixar per seguir en solitari i allò va ser
la fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant abans de
desfer-se
Dodó Escolá - ¡Que feliz es el
pez en el agua!
Per descomptat nenes, heu de anar amb compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet tingueu cura des d’abans que arribeu a la sorra de la platja perquè hi ha taurons disposat a clavar la queixalada a tota cuixeta que enxampin i són veritables feres depredadores, taurons de dues potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat sempre, angelets del cel, éssers purs, castos i candorosos que encara poden casar-se de blanc.
És clar que una cosa és indiscutiblement veritat i ens la diu Dodó
Escolà “¡Que feliz es el pez en el agua!”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any
1920 i el seu nom real és Domingo
Escolá i Balagueró. Va ser tot un showman i un gran músic que tocava un
munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar
a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell és va
emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va
tenir que fer més de 7 anys de mili.
Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata “de menjar” a Lleida.
Quatre cançons marcan la carrera del Dodó
“Que feliz es el pez en el agua” que escoltem ara, “El Otorrinolaringólogo”, “Los
cocodrilos” i “Qúe pasa en el Congo” que ja a sonat a El Temps Passa… i la música queda, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre. L'any
1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i
fen-se dir ja sols Dodó Escolà,
per cert que va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.
Hermanos Calatrava – Vino una Ola
Paco i Manolo Calatrava a causa d'una casualitat es van trobar realitzant
versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, sense res fora de to. Calia
tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien
utilitzat els “tacos” ni les paraules malsonants en un escenari, creian que
aixó és humor fàcil i no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que
anaven a dir i "com" anaven a dir-ho. Los Hermanos Calatrava van
començar com a duet seriós i un dia que Paco
va tenir 
problemes de gola i va perdre la veu, va començar a fer fer ganyotes de les seves i allò es va convertir des d’aquell moment en el
seu senyal d'identitat. Aquesta cançó va ser l'èxit de Manolo Díaz un bon músic, cantant i productor que ara sona a El Temps Passa... i la música queda.
Els Germans Calatrava a finals
dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos. Per cert i cosa
curiosa, en la realitat i en contra del que pugues semblar, el serios es Paco i el veritable conyon es Manolo, al enreves del que aparenten. Quimet ens explica una anècdota referent a aquesta cançó. A l'institut on estudiava la seva xicota, realitzaven una funció de play backs. A ell, sempre voluntari, li va tocar representar el paper de Paco Calatrava en aquesta cançó i cada vegada que ho explica es descojona de riure, afirmant que s'arremangava els pantalons quan se sentia allò de "Viene una ola". Ells es diuen Manuel i Francisco García Lozano, però són
coneguts artísticament com Los Hermanos Calatrava,
van néixa a Villanueva de la Serena, Badajoz i van debutar l’any 1952.
Els Germans Calatrava
Bruno Lomas – Ya llega el verano
La veritat és que amb aquesta cançó us
ajuntem tot un munt
de tòpics sobre l'estiu en un mateix sedàs i
ens els porta Emilio
Baldoví, a qui artísticament coneixíem com Bruno Lomas.
Aquest tema es va publicar com a cara A d'un single
de 1968, amb "Bruno no llora por tí", una peça molt fluixeta a
l'altre costat i va ser el primer
disc de Bruno Lomas amb el segell Discophon,
després de trencar les seves relacions
amb EMI i també
es va incloure en el seu tercer recopilatori de grans
èxits. Bruno Lomas va ser el cantant del grup
valencià Los Milos, on en els
seus principis també va tocar Raimon,
si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa, quedant Los Milos com
a tercet. Després que Bruno s’en
va anar a França 
ells van reconvertir-se en Los Top Son i més tard passaria a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno
Lomas, de veritable nom Emilio
Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17
d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una
brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Era un amant de les armes i un fervent admirador de la Guardia Civil a qui
dedicava cançons en els seus concerts. Aixó va fer que rebes amenatzes d’ETA.
També li agradave la velocitat i trapitxa a fons el pedal de l’acelerador dels
seus cotxes. Bruno Lomas va
morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris,
l’any 1990.
Regoli y su Orquesta – En verano
Enrique Llácer Soler, es un gran músic al qual es coneix
popularment com "Regolí",
va ser catalogat com un dels grans percussionistes que teniem a l’Espanya dels
anys cinquanta i seixanta. Regoli va néixa a Alcoi (Alacant) l’any 1934 i és
bateria des de que tenia 10 anys. L'any 1952 Regoli se'n va anar cap a Madrid i va formar
part de diverses orquestes, entre elles les orquestres de Xavier Cugat, Bernard Hilda, Lorenzo
González, Dámaso Pérez Prado
i Tete Montoliu. Aquest tema es
trobava en un EP de Regolí que
es va publicar com a Disc Sorpresa de
Fundador i si bé Regolí acostumava
a gravar discos instrumentals, aquest tema es cantat. Quimet pregunta si cantaba el mateix Regoli, però com es tracta d'un Disco Sorpresa de Fundador, no es
trova cap mena d'informació, però nosaltres creiem que no. Per cert que Regoli, aquest gran
percussionista també toca altres instruments, entre ells el vibràfon i el
xilòfon.
El gran percusionista Enrique Llàzer "Regoli"
Los Mustang – Lluvia de verano
Per descomptat l'estiu porta sol i calor, però també de tant en tant arriben les pluges d'estiu, aquelles que cauen de sobte i gairebé sense anunciar, torrencials i abundants, però duren poc temps i de seguida es van deixant el seu lloc al sol. Que l'hi expliquin a Mario que el dissabte 5 d'agost de 1989 tenia un macro concert al camp de futbol de Salou, a Tarragona, es va dir "Rock en la medianoche" i cap de cartell eren Los Ilegales. No hi havia caigut ni una gota de pluja en tot l'estiu, però quan els camions amb els equips de so i llums van arribar al camp, el cel va obrir les aixetes i van començar a caure gotes com pingüins. Va haver de suspendre ja que encara que la pluja va durar poc, van caure més de 160 litres per metre quadrat, tot Salou es va inundar i fins als camions 
van quedar atrapats pel fang. Per sort el concert estava ben assegurat. Per recordar-vos que a l'estiu de vegades també plou, us portem a Los Mustang, els nostres eterns versioneros i aquesta cançó que es va incloure en un EP de 1965 amb dibuixet a la portada i en el qual també es van incloure "Un bitllet va comprar" de The Beatles que va ser el primer tema dels nois de Liverpool que van publicar i és que Los Mustang van signar un contracte amb Brian Epstein, a través de la discogràfica EMI, per treure les cançons de The Beatles a Espanya abans que ells, no sabem el que els costava de royaltis sobre les vendes, però van saber treure-li suc. Altres cançons de l'EP van ser "El mundo" de Jimmy Fontana i “Volver a ti” que va ser una de les poques cançons que van compondre ells.
Latin Quartet – La misma playa
La passada setmana escoltàvem
aquesta cançó en la versió de Karina y Joe
& The Jaguars, ara us portem la versió que van fer del tema de Mina un
dels grups amb millors músics sorgit a Catalunya. Los Latin Quartet junt al
Latin Combo, eran la "Crem de la crem" dels músics catalans,
liderats per el mestre Francesc Burrull
i dels que ara us oferim aquesta bona versió del clàsic italia. Los Latin Quartet eren Agapit Torrent al saxo i guitarra que
també va tocar amb el Latin Combo
en alguna ocasió, Francesc Burrull
al piano, Lluís Sala
s'encarregava de la bateria i Enric
Ponsa al baix. L'any 1954, la formació de Los Latin Quartet va ser Tete
Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i Enrique Cifuentes. Alguns dels seus
components van tenir grups paral.lels com Frank Miller i els seus Hispània Soul, Liders Grup i l'Oquestra
Selvatana i la trajectòria de Francesc
Burrull com productor, arreglista i director musical de Concentric, és de sobres coneguda. Per cert que en la portada d'aquest disc,
veureu a Francesc Burrull que va
sense el seu mostacho caracteristic, peró destaca per "nassos". A
part de “La misma playa”, una versió del "Stessa Spiaggia, Stesso
Mare" de Mina, en aquest EP
editat per Belter l’any 1964 també s’incluïan “Pigalle”, “Tienes la sonrisa de la Gioconda” i “Sukiyaki”.
Los Íberos – Summertime girl
Quan arriba l'estiu les noies pensen més en els nois
i aquests en elles, els cossos morens
possiblement ajudin a aquesta atracció i
nosaltres recordem aquells somnis de principis d'estiu, quan començàvem a buscar
la nostra "Noia de
l'estiu". Aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat
musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès
i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixa a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de
Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a
causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo
José 
Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més
tard per Carlos Attias. Van
debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", aquest
tema que avui sona a El Temps Passa...
i la música queda. L’any 1969 Los
Íberos participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un
munt de conjunts espanyols de l’época. L'any 1973, després de publicar el single
"Maria, Tobias y John", Los
Íberos es desfan. Adolfo
Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música
espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y
Guzmán, als que es coneixia com CRAG.
Los Tamara – Sapore di sale
tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar
a cap lloc, estaba prohibit. Enrique
Paisal va deixà el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela
i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant
activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari.
Curiosament el nom de Los Tamara
va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una
identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una
antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va
adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin
percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases
de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de
finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la
llengua de Rosalía de Castro.
Massiel – Rufo el pescador
Als pobles costaners, poblacions de pescadors a la majoria dels casos, el progrés ha fet un flac favor en
massa ocasions. L'especulació urbanística
que va començar als anys seixanta
ha marcat skylines que són veritables "bodrios" paisatgístics, aberracions. Precisament d'això ens parla
la cançó de Massiel.
Era una composició de Manolo Díaz
(Los Sonor) que ja s'havia
llançat en solitari i cantada per Massiel
i amb una segona versió a carrec de Manolo
Pelayo (Los Diablos Negros
i Los Botines), es va presentar
al Festival de la Canción de Mallorca l’any 1966
i va guanyar. És una de les millors interpretacions de la "Tanqueta de Leganitos" i molt
superior a la del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom 
María
Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa va néixa a Madrid el 2 d'agost
de 1947 i el seu pare Emilio Santamaría
va ser un dels millors representants artístics de la seva època, tasca que va
heretar el fill, el germà de Massiel
que també va ser president de A.R.T.E.
la Associació de Representans Técnics de l'Espectacle. Massiel va debutar l'any 1966 i el
1968 després del merder que va muntar Serrat al negar-se a cantar en castellà,
ens va representar a Eurovisió i
vam guanyar (al costat el lliurament del premi, amb Cliff Richard i el Dúo Dinámico). Curiosament aquesta peça que escoltem ara, tot i ser tot un crit social, va passar
la censura de l’época que va jutgar era una cançó d’amor i festa. Per cert, ens han dit que Massiel sembla ser que te problemes de salut, des de El Temps Passa... i la música queda nosaltres li desitgem que es recuperi aviat.
A dalt Mario Prades amb Massiel a la que despres veureu amb Micky
a la pel.lícula "Codo con codo" que va protagonitzar Bruno Lomas
a la pel.lícula "Codo con codo" que va protagonitzar Bruno Lomas
Els 5 Xics – La otra tarde
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del
Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van
gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del
"Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el
gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem
ara “La otra tarde”, va ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5
Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be
pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de 
Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a
productor, Antonio Riza a la
guitarra i Vicente Gay al baix i
saxos, a més del organista Bernardo
Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época".
Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i
Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics en altres com Els 5 Chics (a la foto quan van tornar). De fet cinc ho van ser
solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell
Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt
interessant i us el recomanem.
Lone Star – La playa
Aquesta és una versió del tema de Marie Laforet que ens versionan els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i
que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "Eight days a week" de The Beatles i "De día y de
noche" que era de The Kinks.
A Lone Star se'ls coneix avui en
dia com "La Leyenda". La
discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres d'un parell de discos de quatre
cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per
davant. Inicialment Lone Star
eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab a 
la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc foten el camp Enric Fuster
i Willy Nab i es va incorporar
el guitarrista tarragoní Joan Miro.
A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda
catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat
interinament per Alex Sánchez que
ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio
Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per
indisposició de Sierra, el seu
guitarra i Mario els va tindre
actuan a Reus. La fotografia d'Alex
Sánchez es d'aquesta actuació a La Fàbrica de Reus, on Mario era director artístic i va tindre que plegar perqué no és
cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi
va ensenyar que “Per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt
difícil”.
Los Bohemios – Katy
De vegades i amb la
calor de l'estiu sorgeixen
amors estivals que
poden arribar a semblar el gran
amor de la nostra vida, però
en la gran majoria d'ocasions no passen de ser això, "amors d'estiu" que es dilueixen en l'oblit amb
la frescor de la tardor. Com podria ser el cas
d'aquesta noia de la qual ens
parlen ara Los Bohemios. El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be
mols deien que eren de Mallorca. Los
Bohemios l'integraven Paco
Molina, Eugenio Martínez,
Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder.
El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i degut a la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben
vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana és va fer popular, per la seva part, quan va donar
la volta al món en una vespa. Eugenio
Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete
i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot 
arreu, un munt de grups, destacant,
a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10
anys anomenats Los Dinámicos Boys,
Los Rádars que es reconvertiren
a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren
temps gloriosos per al pop espanyol. De fet a Barcelona es deia que a cada
cantonada de la ciutat hi havia un grup fent els seus “pinitos”. Los Bohemios van gravar per Hispavox i
van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser
sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que
va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox l’any
1966 i on també es van incloure “Ya llego el verano”, “La cama” i “Viviane”
Los Sírex – Solo en la playa
Per tant acabarem el
programa d'avui recordant que en masses ocasions les nits a la platja poden
ser molt agradables, encara que
es gaudeixin en soledat. Cal recordar que l'experiència ens ha ensenyat que les
coses que han d'arribar, arriben i no abans per
molts que sortim a buscar-les. Ara us
deixem "Sols a la
platja" de Los Sírex.
Els Sírex que encara
estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el
líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any
1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara per tancar El Temps Passa… i la música
queda, es trobava en un EP editat per Vergara l’any 1966 i també recollia
"Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren
composicions pròpies de Los Sírex. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, però en sembla que Luis també torna a ser-hi.
I aquí us deixem la nostra Pin-Up
d’avui que sembla estar esperan a algú
Desde la xarxa
d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de
Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona
La Torre,
tanquem per avui la paradeta de El
Temps Passa... i la música queda i fotem el camp. Amb el programa d'avui
tanquem la sisena temporada d'El Temps Passa
... i la música
queda, tornarem a estar junts
al setembre i esperem
que s'hagin sumat unes quantes emissores més.
A partir d'avui possiblement es repeteixin programes, això ja és a criteri de les emissores, a nosaltres ens agrada poder continuar estant amb vosaltres, encara
que sigui enllaunats.
Però abans de
marxar volem desitgaros
BONES VACANCES
No gasteu massa... qui tingui per gastar, es clar..
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario