El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 29 de marzo de 2017

El Temps Passa 11-26


En moltes ocasions i en sentir-nos sols, la sensació de solitud es dissipa quan una cançó torna de l'ahir a nosaltres i ens adonem que estem envoltats de vivencies. A El Temps Passa... i la música queda i amb l'ajuda de la música, pretenem que els records del passat tornin i gràcies a ells, puguem reviure aquell ahir que crèiem oblidat. Per això avui hem preparat un programa en el qual tindrem a Los 4 Jets, Los Shakers, Grupo 15, Los Puntos, Hàmster, Los Flecos, Los Huracanes, Núria Feliu, Los Ídolos, Los Íberos, Tony Vilaplana, Los Gritos, Tony Ronald amb els seus Kroner’s, Los Flintstones, Álex y Los Findes, Los Massot i Los Jolly’s que després van passar a ser Los Mismos. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge setmanal als anys seixanta que emprenem junts des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i com fem sempre

Obrim la Paradeta

Los 4 Jets – Me comprendes amor

Editat pel segell Polydor en 1964, aquest tema amb el que avui començarem El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP de Los 4 Jets, el seu segon disc, en el qual també es van incloure un tema instrumental “Guitarra enamorada” que ja hem escoltat en el programa, “Dímelo tú” que està cantada a dues veus, un altre tema suau “Ya no quiero tu amor" tot i que de tall molt Merseybeat en la línia de The Beatles i aquesta que compartim avui “Me comprendes amor  amb bons cors i també molt britànica. Tots els temes, aquest també, van ser escrits per ells. Ara farem una miqueta de historia. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. De fet el grup Los 4 Jets adolien de ser molt tècnics interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets (a la foto) i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir.

Los Shakers – Paff… Bum

L'any 1966, Los Shakers van publicar un EP del que us hem extret aquesta cançó que avui escoltarem a El Temps Passa... i la música queda. En el disc que va editar el segell RCA-Victor, també es van incloure “No volveré”, “Gitana” i “Me reiré”. El grup madrileny Los Shakers, aquells que van ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva única gira per Espanya, a l'any 1965, van ser també el grup d'acompanyament d'una joveníssima Ana Belén, de fet van surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” i també van acompanyar en gravacions a una cantant que es deia Lorella i que després es convertiria en María Ostiz. El seu líder i cantant va ser Ricardo Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la capital del Regne, pero per Los Shakers van passar altres músics. Quan van començar l’any 1963 es feien dir The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis, no cinc. Los Shakers l'integraven inicialment els germans Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de Heredia (baix). Ells són fills i nebot del cineasta José Luis Sáenz de Heredia. Completen la formació amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un cantant i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers, l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, com us deiem. Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco, que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de los Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone (òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a finals dels 90.

Los Huracanes – Ocho días cayendo lluvia

El grup Los Huracanes van ser una de les més importants bandes sorgides al País Valencià. Es van crear al 1964 després que es desfessin Los Top-Són i Los Pantalones Azules, però van sofrir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Eren el cantant Víctor Ortiz al costat de Pascual Olives, José Casquel, Juan Roberto González, Julio Andreu, José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar dos ex-components de Los Protones: Abel Mena (baix) i Pepe Morato (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L’any 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estaven Víctor Ortiz i José Miguel Martínez dels antics components. Aquesta cançó es trobava en el seu segon EP publicat al 1965 per Regal, subsegell d'EMI i també oferia una versió del "For your love" de The Yardbirds, al costat de “En tinieblas” i “Aun”.


Los Flecos – Eres poco para mí

La passada setmana us vem prometre que escoltariem aquesta cançó i aquí la teniu, però primer farem una miqueta d’historia. Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i de les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 EP's per el segell català Vergara i no van tenir més continuïtat. Nosaltres sempre hem penat que aquest EP del que us hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.

Los Ídolos – Toma mi mano

Us vam dir en passats programes que escoltaríem aquesta cançó de  Los Ídolos, el primer tema que va compondre Eduardo "Teddy" Bautista i que va ser el seu debut com a compositor, llavors cantant del grup i que també va ser aquell polémic president del SGAE,  la Sociedad General de Autores de España, el del merde. Com nosaltres les promeses solem complir-les sempre, aquí os portem "Toma mi mano", un tema inclòs en el segon EP de Los Ídolos que van gravar l’any 1964 a través del segell Belter. També es recollien en aquest EP "No desperdicies tu amor" versió en castellà de "Your say throw your love away" de The Searchers, al costat de "Amor verdadero" composta per Brian Welch guitarrista de The Shadows i "Ca't buy my love" dels Beatles. Sembla ser que aquesta és la primera versió de aquest tema realitzada per un grup espanyol. Encara van treure un altre EP i reconvertits en The Canaries se'n van anar de gira per Califòrnia per tornar ja com Los Canarios, al costat de Conexion i Doble Dinamita, les millors bandes de soul  espanyoles de la seva época. La història comença l’any 1961, quan Teddy crea Los Diablos del Rock en la seva Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán Pérez (guitarra solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al baixista per Rafael Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables havia molts en el territori musical espanyol i s’en van anar cap a Madrid, però veient que la cosa no rutllava es van venir a Barcelona i van fitxar per Belter. Van gravar al Casino de l'Aliança del Poble Nou amb la bateria embotida en una llotja per fer acallar el seu so i tot en directe, d'una tacada i sense públic, això si. La reverberació de les veus es va fer als lavabos, on hi habia eco natural. Los Ídolos en els seus tres EP’s van versionar cançons de Beatles, Searchers i Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès i castellà. A Catalunya van ser descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els va proposar marxar-se al seu país i ells van recollir els estris i se'n van anar a les USA's aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries, gravan allà un LP. Aquest tema és del 1964, any en què van gravar els seus tres únics discos. Totes les cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un CD editat a l’any 2004.

Grupo 15 – Bus Stop

Aquesta cançó va ser un dels grans èxits del grup de Manchester The Hollies que la van publicar el 17 de juny de 1966. De fet els britànics tenem gravades més de 300 cançons, van estar 33 anys en actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. La primera formació de The Hollies va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk today” que la van portar a l’èxit els Herman’s Hermits, entre moltes altres. El Grupo 15 la van inclóure en un EP publicat per EMI-Regal també l’any 1966 i en el que es van recollir així mateix “Lluvia” dels Beatles, “Operación Sol” de Los 4 de la Torre i “Tu padre, tu madre y tu hermana” que aquesta creiem que era seva, però no estem segurs. El Grupo 15 que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. També van gravar per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren cinq components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem,  van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Älex y Los Findes – Tuvimos que dejar este lugar

La veritat és que nosaltres la que podríem considerar millor versió d'aquest tema de The Animals, encara que va ser escrita per Barry Mann i Cinthya Weil, a Espanya considerem va ser la que van realitzar els Lone Star, però us hem seleccionat per al programa d'avui aquesta a càrrec dels també barcelonins Alex y Los Findes que no està gens malament. En aquest EP, publicat per Discophon l'any 1966 també van incloure "Por tu amor" que era una altra versió, en aquest cas de The Yarbirds i dos temes composats per ells mateixos “Es fácil” i “Yo sería feliz”. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes. Van ser apadrinats per La Reina del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i van incorporar a Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va sis o set anys i creiem que seguiexen treballan. Van treballar per tota la peninsula, però molt a Mallorca, on van compartir cartell fins i tot amb Tom Jones.

Los Flintstones – Hi li li hi lo

Los Flintstones creiem que eran un grup de Mallorca del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjançan el segell de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font, Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van gravar Los Flintstones mirant cap els britànics The Yardbirds que l’havien gravat abans. Val a dir que els britànics van ser famosos per haver tingut els millors guitarristes anglesos de la seva ápoca Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, ells l’havien versionat a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la banda sonora de la pel·lícula “Lili”, protagonitzada per una joveneta Leslie Carol, junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que era del 1953. Molts anys més tard la cançó va ser versionada a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé eren "The" Flinstones, però aquest eren de les Illes Canaries i es van desfer al 1971. En aquest EP de Los Flintstones es van incloure també les cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.

Los Massot – Sugar, sugar

A la ciutat de Palma, a Mallorca, es trobava el petit segell discogràfic Fonal i al seu empar molts grups illencs van gravar els seus primers discos. Curiosament Los Massot, un grup integrat per cinc nois mallorquins als quals escoltarem, ara van començar gravant amb Zafiro, per passar-se posteriorment a Fonal. Van gravar una dotzena de discos petits, però també tres o quatre àlbums, encara que Los Massot van tenir molt poca transcendència fora de les Balears, centrant el seu repertori bàsicament en versions alegres i desenfadades de temes de moda, des de cançons com aquest "Sugar, sugar" a peces molt salseres com “Domitila” i “Guantanamera”, passant per el “Casatschok” o el “Porompompero”. De fet aquest tema que escoltem ara, versió de l'èxit de The Archies, un grup que per cert, no existia, era una sèrie de dibuixos animats, va ser la cara B d'un single publicat per Fonal l'any 1970 i en el qual trobàvem a l'altra banda i com a cançó estrella "Un Rayo de sol" de Los Diablos. Los Massot es van crear a Palma de Mallorca l'any 1967 i creiem que estaven liderats per un músic que es die Miguel Massot.

La Música que es Feia en Català

Hàmster – El carrer que no te nom

Aquesta cançó que ens interpretarà el grup català Hàmster es trobava en un EP que es va publicar ja a l'any 1973, incloent tres peces més "El dia de la nit eterna", junt a "Recordes Emma?" i "Em Trobo sol", clar que quan Mario l'hi recorda a Quimet que ens passem d’any, aquest li replica alló de sempre "No passa res, ja està bé" i la cançó sonarà ara a El Temps Passa... i la música queda, per a tots vosaltres. La veritat és que Hámster eren un trio a cavall del folk i el rock progressiu del que poc recordem, de fet creiem que sols van publicar un parell de discos petits. Nosaltres la cançó us la extraiem també del doble CD compilatori en el què es fa història del mític segell català Edigsa i que es va titular “1961-1983. Nova cançó. Inicis i evolució. 2n volum” que va ser publicat a través de la discogràfica PDI ja que Edigsa havia tancat portes i venut el seu catàleg feia anys, al desembre de 1983. L'Editorial General Societat Anònima (Edigsa), es va crear el 29 de maig de 1961 amb un capital social de 60.000 pessetes, distribuïdes en 120 accions de 500 pessetes. Inicialment estava vinculada a l'empresa donostiarra Ediphone. Els seus fundadors van ser Josep Espar i Ticó, Claudi Martí, Ermengol Passola i Enric Cirici. Va ser el pilar de la cançó en català, suport perfecte per a Els Setze Jutges i un dels seus directius era Josep Maria Espinas que posteriorment s'en va anar i va crear el segell Concentric.

Tony Vilaplana – Dos perfils a contrallum

Aquesta és la versió que Tony Vilaplana va fer del “Silouettes” del grup britànic Hermans’s Hermits, la banda liderada por Peter Noone. És clar que en la adaptació de la letra al català es van permetre moltes llibertats i la traducció del texte està completament allunyada de les altres versions que es van fer en castellà i que van ser un grapat, la veritat sigui dita. Tony Vilaplana està considerat, creiem que molt erróneamente, el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en castellà. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que estava a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962, ell tot just tenia 17 anys. L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara en castellà i un en català, aquest va ser el seu últim disc i d’ell us hem extret la cançó que escoltem ara i també es trobavan “Jo sé d’un lloc”, “Yeh, Yeh” i “El vell café”, creiem que tot eren versions. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys 1962 i 1965 i és que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any 1963, però la veritat, no sabem com va quedar.

Núria Feliu – El vestir d’en Pascual

Fa ja un parell de temporades i escoltant a Font Sellabona vam comentar que l'arranjament musical de la seva cançó "El Caballer Godia" ens recordava "El vestir d'en Pascual" i ara volem confirmar-ho, per aixó aquí teniu a Núria Feliu amb aquest cuplet del fons popular musical català i que l'any 1963 ja havia recuperat Mary Santpere. La lletra va ser escrita per Joan Misterio i la música era de Joan Viladomat. Es va convertir en tot un clàssic en el repertori de la Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana. També la van gravar Guillermina Motta en el seu disc "Remena nena" i Salomé en un single de 1971. Núria Feliu la va incloure en el seu àlbum "El cuplet a Barcelona" de 1970 i posteriorment en el "Cuplets  Tradicionals Catalans" de 1974. Una de les primeres versions destacables de la cançó és la que va realitzar l'Orquestra Odeon Jazz en els anys 20, sense oblidar la de la cupletista Pilar Alonso (Maó, Menorca, 15 de febrer de 1897 - Madrid, 27 de maig de 1980) que va ser una de les primeres a gravar-la. També Linda Vera, una de les artistes d'El Molino, la va gravar l'any 1957. Val a dir que al seu barri de Sants que també és el de Mario, l'han fet a la Núria Feliu una geganta amb el seu aspecte, encara que molt més gran, d'alçada es clar perque ella es gran, molt gran.

Deixarem ara Catalunya i escoltarem a un grup que va triunfar quan vam cambiar de nom.

Los Jolly’s – Mirza

En diverses ocasions i en escoltar a Los Mismos a El Temps Passa… i la música queda, us hem dit que van tenir problemes quan la seva discogràfica es va adonar que era necessari canviar-lis el nom. Doncs bé, aquí us portem a Los Jolly's que fonèticament sonen igual que The Hollies britànics i que van fitxar per Belter l’any 1968 i la casa de discos els va obligar a canviar el nom, clar que com ells no havien canviat i seguien sent els mateixos van decidir anomenar així Los Mismos. Aquesta va ser “la moto” que ens van vendre, però nosaltres tenim els nostres dubtes i de vegades pensem si no seria que, com succeïa en massas ocasions, l'anterior segell discogràfic havia registrat el nom. Aquest tema és de la seva primera etapa com Los Jolly's, abans del canvi que això si, va representar la seva època triomfal. Aquesta cançó que us portem avui es trobava en un EP publicat per el segell Columbia l'any 1966 i parla de "Mirza" que és un gos que s'escapa contínuament. El tercet Los Mismos, creat a Valladolid, d'on són originaris dos dels seus components, estava integrat per Elena Vázquez Minguela (Valladolid, gener de 1948), Antonio Pérez Gutiérrez (Valladolid, 6 d'octubre de 1944) i Benjamín Sans Calonge (Palència, 15 maig 1944). Quan es van separar, Elena va canviar el seu nom pel d'Helena Bianco i va intentar una carrera pel seu compte, amb més pena que glòria i allunyada de la que va tindre amb el grup. Los Mismos des de fa uns anys tornen a estar en actiu.

Los Íberos – Nightime

Los Íberos eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i Cristóbal de Haro al baix que ere d'Almeria i que posteriorment va ser substituït per Carlos Attias, ells eren els components de Los Íberos i es van conèixer a Torremolinos el 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaven les seves cançons en anglès i castellà. L’any 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu tercer single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca l’any 1969 i gravat a Londres. Era una composició del ingenié de so John Pantry i amb “Why can't we be friends” a l’altre cara. El mateix any 1969 participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i "Topical Spanish" de Ramón Masats, al costat de Guillermina Motta. En arrivar l’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, la primera superbanda del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i també cançons noves.

Los Gritos – Sentado en la estación

Los Gritos amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a Puerto de la Cruz i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. Es va incloure a un single publicat per Belter l'any 1970 amb "Ven vamos a cantar" a l'altre costat. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual". Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz. Van intervindre, cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP i uns quans singles que van ser produïts per Juan Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es va llançar en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, marxar-se cap a l'Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa tres o quatre anys. Va morir a Bella Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.

Tony Ronald y sus Kroner’s – St James Infirmary

En els anys 30 del passat segle XX el cantant nord-americà Cab Calloway va gravar una versió entre blues i swing d'aquest tema, una cançó tradicional del folk anglès del segle XVIII titulada originalment "The Rake Unfortunate" sense autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que va ser escrita per Joe Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També Louis Armstrong la va gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, nosaltres volem destacar la que van realitzar Trombone Shorty & Booker T. Jones. La lletra originalment tractava sobre un soldat que es gasta els diners de la soldada en prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser versionada als Estats Units la causa de la mort eren l'alcohol i el joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era una leproseria. Tony Ronald que ens va deixar el 3 de març del 2013, la va gravar en un EP que va incloure “El coche guiarás” que era de The Beatles, “Es mi vida” i “Un, dos, tres”, publicat l’any 1966 i en el que l'acompanyaven els Kroner’s. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari.  Després va crear el seu primer duet Kroner's Dúo, amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van fundar Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres grans músics catalans

Los Puntos - Esa niña que me mira

Aquest tema, escrit per José Grano de Oro i que és ja de l'any 1974, es va publicar en single, a través de Polydor amb “Sólo la he visto un día”, va ser la cançó que va llançar definitivament la carrera de Los Puntos que havien començat l'any 1967, encara que hem de reconeixer que el seu gran èxit comercial va ser indiscutiblement “Llorando por Granada”. Los Puntos, amb els que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, van ser un dels grups mítics del pop dels setanta i eren una banda de Cuevas de Almanzora a Almeria que van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70. Dins de la seva llarga carrera cal destacar també “Cuando salga la luna”, “Goodbye” i “Magdalena”. El grup Los Puntos el integraven José González Grano de Oro (guitarra) que va morir fa uns anys i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista  José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez que ja es mort i Agustín "Tato" Flores a la bateria que així mateix es mort, ens va deixar el 15 de Juliol del 2007. Més tard i substituïn a José Belmonte, s’els uneix Cristóbal de Haro que venia de Los Íberos, després s’en va a Frenos, també van ser components del grup Eduardo Sánchez-Manzanera que va morir no fa massa, Juan Roque Cano, Francisco Caparrós Millán i José Pérez Sánchez. Los Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años". La veritat es que ara no sabriam dir-vos si estan en actiu o no, peró creiem que si.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, us deixem en la companyia de les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens acomiadarem fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

miércoles, 22 de marzo de 2017

El Temps Passa 11-25


El rock and roll sorgeix als Estats Units a principis dels anys cinquanta i hem de reconèixer que va canviar les estructures i conceptes musicals sent un revulsiu per a la joventut de tot el món. A Espanya va arribar ja a finals de la dècada i va tenir el seu màxim esplendor en els seixanta. Avui començarem El Temps Passa... i la música queda escoltant rock'n'roll i tindrem a Los Teen Tops, Chico Valento, Los Llopis, Rocky Khan, Los Sírex i Els 5 Xics, però també escoltarem a Soledad Miranda, Los Sonor, Ennio Sangiusto, Els Corbs, Los Flecos, Connie Francis, Los Mustang, Els Drums, Los 4 Ros, Dodó Escolà, Grupo 15 i acabarem amb el primer èxit del Dúo DinámicoRogar”. Per tant ens posem en marxa i comencem aquest viatge als records, a l'ahir que arriba a vosaltres setmanalment des d’aquelles emissores per les que ens escolteu o bé per internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los Teen Tops – Buen rock esta noche

Obrirem El Temps Passa… i la música queda escoltan a un dels grups pioners en aixó de fer rock and roll en espanyol. Tot i que Los Llopis, al que escoltarem després, van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar mes o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Llavors Enrique va haver de cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a l'estudi. Aquest rock and roll es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "La plaga" i "Confidente de secundaria" i que al nostre país va ser el seu millor disc i és va titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys, va acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. La seva filla Alejandra Guzmán es també una bona cantant amb una important carrera.

Los Llopis – La puerta verde

Aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers en la historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa revolucionaria i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Aquesta cançó que avui compartim al programa, és una versió de "The Green Door", una cançó composada per Bob Davie i Marvin Moore l’any 1956 i que va ser gravada per Jim Lowe i posteriorment per Frankie Vaughan i Bill Haley and His Comets. En el disc, un EP, també es van incloure “No seas cruel” d’Elvis Presley, "Rock a beating boogie" i "Hasta luego cocodrilo". Los Llopis es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que les orquestres toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and roll al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Volem recalcar que Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners.

Chico Valento – Yo soy un vagabundo

Es tracta d'una versió del "The wanderer" que Chico Valento va publicar també l’any 1962, en un EP del segell La Voz de su Amo. El tema estava composat pel cantant nord-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i la va portar a l'èxit el cantant Dion de Mutti també al 62 i en els anys 80 la cançó va tornar a triomfar en la versió que van realitzar els Status Quo. En aquest EP també s'inclou el "Blueberry hill" de Fats Domino, traduït aquí com "Colina Azul". Sempre hem dit que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, peró un cosi seu, José María, es va posar en contacte amb nosaltres per dir-nos molt amablement que no es així, Chico Valento media 1,70 i es deia en realitat Miguel Jiménez de Miñana y Marín, va néixer a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on compartia pis amb Rocky Kan, al que escoltarem després. Al 2002, un any després de la seva mort, el segell EMI va remasteritzà els seus enregistraments i els va editar en format CD. L'últim disc de Chico Valento es va publicar l’any 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 fins a l’any 1966.

Los Sírex – El tren de la costa

Amb un euro per Quimet, escoltarem ara la cançó “The train kept a runnin’” que va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yardbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment aquesta es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan ells la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000 copies venudes, però val a dir que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta i els va ser imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També es van incloure en el EP "!!Que haces aquí¡¡", un altre versió, i “Cantemos” que creiem era composada per ells. Los Sírex eren en aquesta grabación Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012, també va morir, al decembre del 2014, el batería Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb Los Sírex i va ser un dels fundadors de Los Gatos Negros.

Els 5 Xics – Estremécete

El mestre Quimet ja toca un altre euro, ara bé, ell sempre diu que aquesta cançó es titula “Estic xocat” i es que pren com a referencia la versió que va fer La Orquesta Platería en els 70. Aquest tema a carrec del grup valencià Els 5 Xics que escoltarem al programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama, si bé no hem localitçat en quin disc petit es va incloure inicialment el tema, és clar que sí apareix en el àlbum “Els 5 Xics” que es va publicar l’any 1983 i que va ser un intent del grup pèr tornar, el va publicar el segell Val-Disc i nosaltres estem convencuts de que va ser una de les noves gravacions que es van incloure en aquest disc, junt a vells èxits de Els 5 Chics. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part dels dos álbums dels que us hem parlat, un l'ány 1983 i l’altre al 1997.

Ennio Sangiusto – Limbo rock

Us portem ara la versió del “Limbo rock” que va fer el cantant italià Ennio Sangiusto, un home que es va donar a conèixer a Espanya arran d'una actuació al Festival de la Cançó de la Mediterrània, quan davant les salutacions del públic es va agafar els faldons de l'americana i saludant d'una manera molt poc masculina, va realitzar una salutació més propia d'una dama que d'un cavaller. La gent va pronunciar un OOOoooh! mentre ell sortia de l'escenari, però d'Ennio Sangiusto es va parlar, i tant que es va parlar. Aquesta és la versió que Ennio Sangiusto realitza del clàssic de Chubby Checker i que a més a més va ser l'origen d'un ball que la veritat es que aquí no va arrelar en excés, però que va fer furor als Estats Units. Es tractava de col·locar un pal horitzontal i passar agupin-se mentre ballavas una mena de twist, per sota, clar que el llistó cada vegada es posava més baix. Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), era un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va acompanyar la Orquestra de Adolfo Ventas pare i una altre temporada l'Orquestra Fallabrino. Ennio Sangiusto gravava per Belter i en aquest EP també es van incloure “Quinientas millas”, “Charriot” i “Ana-Maria”. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD. Una curiositat: Algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Voleu un altre curiositat, Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín, però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria, va ser a la pel·lícula de dibuixos "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó cantada per ell. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián. Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez. Un altre? Es diu que Ennio Sangiusto va gravar un EP acompanyat per Los Sírex, però aixó es una cosa que nosaltres no tenim massa clar.

Rocky Khan – La Locomoción

El cantant i guitarrista Rocky Kan considerat aragones i del que hem parlat abans, al que ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, va ser un dels pioners del rock and roll a Espanya. Rocky Kan era fill d'un inspector de policia. Havia nascut a Sevilla el 9 de setembre del 42 i després de viure a Barcelona i Madrid, als deu anys es va assentar definitivament a Saragossa. Rocky Kan va començar treballant de “botones” a la sala de festes Pigalle i a continuació va entrar de cambrer al Club d'Oficials de la base americana, on va començar a sentir els primers rock and rolls, a parlar anglès, tocar la guitarra de manera autodidacta i a sentir que "la música estava dins meu", segons confessava. El seu veritable nom era José Luis Cano, però responia al nom artístic de Rocky Kan. Va morir en un accident de trànsit el 27 de desembre de 1992 ara bé, algunes fons diuen que va ser l'any 2002, creiem que s’equivoquen, però... Rocky Kan va començar a treballar en el mon de la música a Barcelona on compartía pis amb al també cantant aragones Chico Valento, al que hem escoltat abans i val a dir que Rocky Kan va ser un dels primers en posarse pantalons de cuir negre per sortir a l’escenari. “La Locomotion” que escoltem ara era una cançó composada per Carole King i Gerald Goffin, marit i muller en aquelles époques i que va gravar originalment la cantant menudeta nord americana Little Eva l’any 1962 que la va portar al número 1 de les llistes americanes. De fet es tractava d’un ball, però aquí al pais mai va funcionar com a tal. En el EP, editat per el segell Iberofon, també es van incloure “Twisteando el madison”, “Se oculta el sol” i la seva versió del “Speedy Gonzalez” de Pat Boone.

Soledad Miranda – Pelucón

Soledad Miranda va ser una actriu que va incursionar en el món musical amb un èxit relatiu. Quan va arribar l'època del destape a finals dels seixanta ella es va pujar al carro i es va muntar unes escenes lèsbiques en "Las Vampiras" de Jesús Franco que es va filmar per al mercat estranger i que van sorprendre el personal. Al blog trobareu una imatge, encara que us hem posat la més light que teníem. Tornant al disc, aquest tema es trobava en un EP editat per Belter l’any 1964 i també es van incloure “Lo que hace a las chicas llorar”, “No leas mi carta” i “Amor perdoname”. La xicota es deia en realitat Soledad Rendón Bueno si bé en ocasions va surtir en el cinema com Susann Korda, era cosina de l’actriu i cantant Paquita Rico i va néixer a Sevilla el 9 de juliol de 1943, va morir un 18 d’agost del 1970 a Lisboa. Una dels seus últims films va ser "El comte Dràcula" (1970) al costat de Christopher Lee. En total va filmar 34 pel·lícules. Soledad Miranda va morir en un accident de circulació en una carretera portuguesa. En la seva carrera musical només va gravar dos discos, aquest és el primer d’ells i en l’enregistrament l'acompanyaven el Cuarteto Latina. En el segon, del 1965, trobem una orquestra dirigida per Adolfo Ventas. Ara bé, si parlem de "destape", os direm que la primera mamella que es va veure clarament a una pel·licula espanyola va ser a la de Elisa Ramírez a "La Celestina", l’any 1969, diritgida per César Fernández Ardavín que va morir l’any 2012 i també hi van sortit Julian Mateos i Amelia de la Torre.

Connie Francis – Linda muchachita

La cantant Connie Francis va gravar molts temes en espanyol i ara us portem un dels que va enregistrar. Es tracta de “Linda Muchachita” que va gravar l'any 1962 incloent-la en un EP editat per MGM i en el qual també trobàvem “Abrazos del corazón”, “Tíralo Joe” i “No rompas corazones” i que es va publicar de cara al mercat de parla hispana d'Amèrica, si bé creiem que no va arribar a editar-se mai a Espanya, encara que no estem segurs. La direcció musical i els arranjaments orquestrals van estar a càrrec de Sammy Lowe i del afamat director nord-americà Don Costa que també va aportar la seva orquestra. De veritable nom Concetta Rosa Maria Franconero, va néixer el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicarem com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel·lat el seu contracte i lliurer-se d’ella i aquesta vegada la van deixar fer servir al seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who's Sorry Now", un clásic que s’havie inclos originalment a la pel·lícula dels Germans MarxUna nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or l'any 1958, comentan així una carrera memorable. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel·lícules i fins i tot va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. L'any 1974 Connie Francis va patir una violació en un hotel després d'un concert a Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat l’any 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

La Música que es Feia en Català

Dodó Escolà – Setze Jutges

Els Setze Jutges van ser una associació de cantautors que van donar a coneixer la cara més reivindicativa de la cançó feta en català. Però van pendre el seu nom d’un Travallengües, també anomenats Embarbussaments, molt antic i popular que deie “Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d'un despenjat”. De fet Mario recorda que la seva tieta Rosita, una dona soltera, germana gran de la seva mare que semblava haver inspirat la cançó de Serrat "La tieta", se la cantava quan ell era un nen. Dodó Escolà amb el seu bon humor la va convertir al cha cha chà i la va gravar a principis dels anys seixanta en un àlbum que es va titular “L’Humor de Sacha Distel i altres” i avui us la portem a El Temps Passa... i la música queda i també es va publicar en format EP. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i va morir a Barcelona, el mes de juliol del 2005. El seu nom real era Domingo Escolá i Balagueró. Dodó com se’l coneixía, va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Va morir a Barcelona als 84 anys, al juliol del 2005. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el  clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata... de menjar, no us confongueu. Quatre cançons marcan la carrera del Dodo Escola, “Qué pasa en el Congo”, “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo” i “Los cocodrilos” que es tracta d’una versió d’un tema molt satíric del cantant frances Jacques Brel.

Els Corbs – El senyor del tambor

Aquesta es un altre peça histórica i Quimet torna a demanar un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.

Els Drums – El submarí groc

Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, tret de que eren un grup amb molt bones perspectivas, però que sols van ser aixó, esperances ja que només van treure que nosaltres recordem, un EP. Aquest disc està publicat pel segell Concentric, va veure la llum l’any 1966. Concentric, com ja us em dit en moltes ocasions, tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions de grups del segell resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots i en aquest EP versionaven també dos grans temas de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de "La poupée qui fait non” també de Polnareff i "Diguem coses" que és el "Words of love" del nord-americà Buddy Holly que va morir en accident d’aviació, una bona cançó que fins i tot va ser versionada pels Beatles.

Acabarem aquí la secció de la Música en Català i marxarem cap a Madrid.

Los Sonor – Diablo de muchacha

Aquest EP és un disc molt curiós en la discografia de Los Sonor i us ho expliquem. Des d’Amèrica el segell RCA va enviar a la seva delegació a Espanya els playbacks d'un munt de cançons i aquí van repartir com a bons amics les cançons entre els grups del segell. A Los Sonor els van tocar aquestes quatre peces i el seu cantant va posar la veu mentre que la resta del grup va fer cors, res més. Tota la instrumentació estava gravada. Aquests EP's es van publicar l'any 1966 en una sèrie econòmica de RCA anomenada "Exitos Mundiales" amb el mateix disseny cutre de portada per a tota la sèrie. Aquest tema és una versió del clàssic "Devil woman" del cantant country Marty Robbins, però en l'EP també van incloure "Hully Gully, Baby" de The Olympics, al costat de "Venus con pantalones" i "Patches". Per cert, va existir en la Amèrica Llatina un grup anomenat Los Sonor’s i el cantant era Antonio Aguilar, res a veure amb els espanyols. Els nostres Sonor es van crear l’any 1960, quan Carlos Guitart va acabar la mili, al costat de José Luis González, José Antonio Otero i el cantant Manolo Escobar. No tenien bateria, però sempre hi havia algun amic disposat a tocar amb ells. Per Los Sonor van passar Tony Martínez, Fernando Sánchez, Luis Eduardo Aute, Manolo Díaz, Jorge Matey, Manolo Fernández i un bon grapat de músics més.

Los Mustang – La leyenda de Xanadú

Santi Carulla i els seus companys tornen una altra vegada a El Temps Passa... i la música queda i ho fan amb una versió, per variar. Es tracta d'un tema del grup britànic Dave Dee, Dozy. Beaky, Mick and Tich que es va gravar l’any 1968 i els va portar al número 1 a Anglaterra i els Estats Units i que quan van començar es deien Dave and The Bostons. Els Mustang com sempre, realitzen una gran versió i aquí la teniu, extreta d'un EP on també hi havia "Lady Madonna" de The Beatles, el tema de The Hollies "Jennifer Eccles" i "Ven, mi amor". Creiem que aquest seria l'últim EP que Los Mustang van gravar i a partir d'aquí ja es van dedicar a publicar singles. Per cert que el segell EMI va editar un CD titulat "Los Mustang interpretan a Los Beatles" on van ficar moltes de les versions que els barcelonins van realitzar de les cançons dels quatre de Liverpool, es va publicar el març de l’any 2011. També van reeditat CD's dels Pekenikes i Los Salvajes. Suposem que ho van fet abans que els de RamaLama i Cocodrilo Records s'adonessin que expiraven els drets i els traguessin ells. Los Mustang eran Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rossi, Miguel Navarro i Antonio Mercadé i van ser l’única banda de pop dels seixanta que fins que es van desfer a l’any 2000, va tindre els mateixos components. Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arriban amb "El submarino amarillo" a vendre més de 130.000 copies. Los Mustang eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i van guanyar el duet valencià Los Pantalones Azules. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i poc després es van passar a Los Mustang. Per cert Marco Rossi, el guitarra del grup, va ser el compositor de les 18 cançons que Los Mustang van gravar i no eren versions. Va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres.

Los Flecos – Distinta

Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los Flecos que van gravar amb el segell barceloní Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a.Los Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria  Los Brincos, però devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Los 4 Ros – Vamos a San Francisco

El tema és una versió del gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To San Francisco", escrita per John Carter i Ken Lewis. Va ser tot un estendard del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les llistes americanes. Los 4 Ros que eren valencians, realitzen una encertadíssima versió amb uns jocs de veus que fan lucinar per la seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós amor". Los 4 Ros que nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots ells i entre tots tocaven 15 instruments, el grup estava integrat per Paco (cantant i òrgan), Manuel (baix), José (guitarra) iAlfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival de la Cancion Española de Benidorm amb la cançó "Amor amargo" i van participar en un munt de festivals per tota Espanya, de fet a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè. Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i 1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians. Per cert, un amic de Reus, Artemi Rosich, ens ha fet saber que Los 4 Ros havien actuat a l’antiga bolera de Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses ocasions, de fet havia tocat com a teloner d’ells.

Grupo 15 – Chica

El Grupo 15 als que escoltarem al programa de El Temps Passa… i la música queda d’aquesta setmana, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. Aquest tema que us portem, es una bona versió del "Girl" de The Beatles, es trobava en un EP publicat per EMI-Regal l’any 1966 i on també s'incloïen "Michelle" així mateix de The Beatles, al costat de "Ninguno me puede juzgar" i "Guararé".  També van gravar per altres segells com SonoPlay. Tot i dir-se Grupo 15 sols eren cinc components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Un d’ells era Martí Salem. Van treure 10 EP’s, 8 singles i un LP. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu Penya van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves o escrites per a ells i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Dúo Dinámico – Rogar

La veritat és que ens venia de gust escoltar ara i per tancar El Temps Passa... i la música queda al Dúo Dinámico i molt, estem convençuts que ells van marcar una etapa molt important en la música espanyola i hi va haver un abans i un després de Manolo de la Calva i Ramón Arcusa. Ells van crear escola i son una referencia quan es parla del pop dels seixanta. Però sempre diem que els deixarem descansar i llavors sona el click i apareix un correu com el que ens van enviar unes amigues des de Tarragona que asseguren ser fans del Dúo, demanant que poséssim "el seu primer gran èxit", sense especificar el títol, però nosaltres ho tenim molt clar, el primer gran èxit del Dúo Dinámico va ser "Rogar" que tot i ser una versió, els arranjaments van ser tan excel·lents que avui en dia i escoltant-la és que la gent no es recorda per a rés del "My Player" de The Platters als que en Amèrica, del Río Grande cap avall se'ls deia Los Plateros. Es trobava en el seu primer EP editat l’any 1959 i ara sona per aquestes "nenes" i per a tots els que escolteu El Temps Passa… i la música queda i nosaltres tanquem la paradeta

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, us deixem en companyia de les emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens acomiadarem fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres