De vegades i mirant cap enrere, ens adonem de la quantitat
de coses que hem deixat al llarg del nostre camí per la vida. Avui a El Temps
Passa... i la música queda, com és habitual, escoltarem música i amb ella
intentarem que, encara que sigui per una hora, l'ahir torni a estar viu en
nosaltres. A la banda sonora del programa d'avui tindrem cançons que ens
portaran des del passat Los Payos, Smash, Los Puntos, The Odd Persons, Los
Módulos, Los Javaloyas, Lone Star, Los Mustang, Bruno Lomas, Los Catinos, Els 4
Gats, Yerba Mate, Los 4 Ros, Els Xerracs, Los Z-66, Grupo 15 i Los Mitos. Amb
tots ells farem aquest viatge setmanal als anys seixanta que emprenem junts des
de totes les emissores per les que ens escoltes o per internet, si us
descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de
les emissores que ho permeten. Nosaltres
sóm Quimet Curull i Mario Prades i com fem sempre
Obrim la
Paradeta
Smash – El garrotín
Els sevillans Smash als que avui escoltarem per començar El
Temps Passa… i la música queda, es pot dir que van ser els autèntics creadors
del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es
dedicaven básicament a fer un rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé
sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen
i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant a les emissores
de ràdio-fórmula que abans no haguessin programat als Smash ni per
equivocación, però com ara cobraven... Van començar a Sevilla i Smash va ser una
idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat
amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més 
tard gravaría en
solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va
tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després
entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet
el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb
la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971
amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixar el
grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa
comercial i allunyada del seu estil. Gualberto era un purista i no és deixava
manipular.
Los Payos – Adiós a Jamaica
A El Temps Passa… i la música queda, hem escoltat el tema
“Mi pequeña Anita” a càrrec de Los Payos, però avui hem decidit donar-li la
volta a aquest single publicat per Hispavox l'any 1969 i escoltarem l'altra
cara amb "Adiós a Jamaica" que és una versió del "Jamaica
Farewell" a la manera de Los Payos, és clar. Aquesta cançó la va gravar
originalment el cantant de color i també actor Harry Belafonte, aquell del
calypso “Banana boat" i havia estat escrita per Lord Burgess que realment
es deia Irving Burgie, l'any 1957, però inicialment la cançó anava a ritme de
mento. Los Payos eren 
José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno Salguero el
Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van funcionar de l’any 1967 fins a 1972.
Després Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en humorista i
faria famosa la frase "Vente p'Espanya Tío", Eduardo crearia amb
Jesús de la Rosa
i Tele Palacios que era bateria amb Los Payos, el mític grup Triana i després
de la seva dissolució en morir Jesús, gravaria dos discos en solitari i el Pibe
es va unir a Alameda, una bona banda de rock andalus. Durant un temps Los Payos
van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El major èxitl de Los Payos va ser,
indiscutiblement el "María Isabel" que va ser el seu tercer single,
però ells van tenir una carrera molt reixida. Per cert, Tele Palacios també es
mort. 
Los Pasos – Primavera en la ciudad
Aquest va ser el single que millor va funcionar
comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre
i produïr varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també
van gravar Los Bravos, ja us hem parlat en diverses ocasions de la historia
d’aquesta cançó. “Primavera en la ciudad” que escoltem avui a El Temps Passa… i
la música queda, es va publicar l'any 1968 mitjançant el segell Hispavox i es
tracta, com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta
amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem
“Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres
provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel
teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis 
Enrique Baizán a
la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells
era nuvi si bé no recordem quin era, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any
1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó
al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses
cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins al
1969. Més tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat
de ex membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda que tot i el
seu nóm, es dedicaven a fer rock progresiu.
Los Mitos – Cantemos así (Aleluya)
Seguirem escoltant ara bon pop dels seixanta que aquesta
vegada ens arriva des de el Nort de la penínsul·la. És un dels millors temes,
més canyers i amb més qualitat en la carrera discogràfica dels bilbaïns Los
Mitos, liderats pel cantant José Antonio Santisteban que quan es va llançar en
solitari va passar a anomenar-se Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966
quan s'uneixen músics dels grups Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de
fer un conjunt que treballés els jocs de veus. Inicialment van ser Carlos
Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva i Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc
després el cantant José Antonio Santisteban, al qual avui es recorda com Tony
Landa. Després d'una temporada rodant per Madrid en la qual es diu que van
arribar a mostrar-se dignes del nom de famèlics, van tornar a Bilbao per actuar
a la sala 6 Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de
Conjuntos de 
Zaragoza de 1968 i comencen els canvis en el grup. Quan són
fitxats per Hispavox Los Mitos el configuren Tony Landa (cantant), José Ignacio
Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra rítmica i teclats), Francisco
García (bateria) i Óscar Matia (baix). Van treballar amb Rafael Trabuchelli com
a productor. El 8 d’abril de 1968 presenten en directe a Madrid el seu primer
single amb "Cuando vuelvas", però la cançó que escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda es trobava en el seu segon single, també de
1968. "Es muy fácil" és la peça més recordada en la carrera de Los
Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els canvis en la formació, s’en va Tony
Landa per començar en solitari i en el seu lloc entra Ramón Elorrieta, però per
Los Mitos van passar també Fernando Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego
Corbacho i Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos, Barrabás i Iman Califato
Independiente. Es van separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda
revival van tornar a principi del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va
marxar-se a Mocedades l'any 1971.
Los Módulos – Nada me importa
I ara escoltarem a Los Módulos que van ser la primera banda
de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i
melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de
sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just
contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva
discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los
Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és
que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història i
avui bàsicament es recorda el seu èxit "Todo tiene su fin". Estaven
liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a
un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de
Hispavox, 
va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però
ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás
Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio
García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu,
comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me
importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva
historia, sen número 1 en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava
en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox el 1970 i on
també es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial “Todo
tienen su fin” que curiosament va ser cara B d'aquest single. Los Módulos es
van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis
Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del
Mario. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy
Bautista.
Los Mustang – Sargento Peppers
Els eterns versioneros tornen a El Temps Passa... i la
música queda amb aquest tema de The Beatles que va donar títol a l’àlbum més
venut dels de Liverpool i un dels més venedors de la història del rock i
titulat-se originalment "Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band" que es
va editar l’any 1967, el mateix en què el van treure els barcelonins Los
Mustang, en un EP que incloïa "La ayuda de la amistad", també dels
Beatles, "Tabata Twitchit" dels The Dave Clark Five i "Los dos
tan felices" que era dels nord americans The Turttles. El tema va tornar a
recuperar-se en un CD editat per EMI fa un parell o tres d’anys i titulat
"Los Mustang interpretan a The Beatles" i creiem que també es va
incloure en un altre CD recopilatori titulat "Ayer una vez más" que
va treure Divucsa als 90. Los 
Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi
(guitarra solista) que ja es mort, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i
Tony Mier (bateria). Han estat l'única formació musical espanyola sorgida en
els seixanta que ha mantingut els mateixos components des de la seva creació
fins que es van dissoldre l’any 2000. Per aquest motiu Mario els va lliurar una
placa homenatge en l'edició de la Fira Internacional del Disc i Cinema de
Col·leccionisme que es va celebrar a Malgrat de Mar i que Mario organitzava a
Catalunya i Andorra, la del cinema va ser per al director català Ventura Pons.
The Odd Persons – Aquí en mi nube
L'any 1966 el grup alemany The Odd Persons va publicar un EP
amb quatre cançons, titulat "Cantan en español", però no era cert,
almenys del tot. Només dues cançons, aquesta que escoltarem ara i que era la
seva versió del "Get out of my cloud" dels Rolling Stones, al costat
de "Que familia más original", estaven cantades, en castellà, però
les altres dues "Ojos megros" i "Odd’s boogie", eren
instrumentals, l'última era una composició dels germànics. The Odd Persons es van crear l'any 1962 a Berlín, inicialment
es deien The Boys Beat i posteriorment Dietmar & The Beat Boys i integraven
el grup Dietmar Schetze, Ingo Cramer, Walter Ortel, Peter Pfarr i Frank Kaetke.
Uns altres membres del grup van ser Berna "Nossi" 
Noske i Nossi Spandau. Dins d'una gira que van
realitzar per Alemanya van actuar en el Star Club d'Hamburg, tot i que van
haver de suspendre el tour, sembla ser que no va ser com ells s'esperaven.
Durant aquesta gira van coincidir amb grups espanyols, entre ells Los
Relámpagos, Micky y Los Tonys, Los Tifones que després es convertirien en Los
Pop Tops, Jaime Morey i altres i això els va motivar a venir al nostre país i
per això van gravar aquest disc que va publicar Polygram. Per cert, d'aquest
tema volem destacar la versió que van realitzar a Espanya els barcelonins Lone
Star i una de curiosa a càrrec de la catalana Sonia que va ser acompanyada pel
Latin Quartet i que ja hem escoltat al programa.
Lone Star – Comprensión
Un dels millors EP s en la carrera de Lone Star als quals en
el món musical es coneix com "la leyenda", és aquest del qual us
extraiem el tema que escoltem ara i que era una versió del "Don't let me
be Misunderstood" dels britànics The Animals i que de fet va ser el tema
estrella del disc, però també van incloure una versió del "Eight days a
week" de The Beatles que ells van traduïr com “Ocho días”, "La
playa" de Marie Laforett i "De día y de noche" versión d'un tema
dels The Kinks, la banda de Ray Davies. El disc es va publicar l’any 1965 a través del segell
EMI-La Voz de su Amo. És curiós però Lone Star van ser durant molts anys un
grup de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment
van aconseguir demostrar que a més de grans instrumentistes, recordeu que tots
ells tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també
eren bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels
seixanta com “La leyenda”, “La
Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus
labios”, “Vieja estación” i tantes altres. Inicialment i també per imposició de
la discogràfica, signaven els seus discos com a Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de
diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor
formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, 
guitarra i piano), Joan Miró
(guitarra), Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria). Curiosament no van gravar el seu primer LP
fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone
Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era
millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a
un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta
versions. Però això és una altra història. A finals dels seixanta van començar
els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com
Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis
Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone
Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en
un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la
marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore
espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en
anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano clàsic
a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que
realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint
cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.
Los Z-66 – I’ve been hurt (He sido herido)
La banda mallorquina Los Z-66 van ser un dels millors grups
de R & B de l'estat, clar que ells jugaven amb avantatge ja que compartien
manager amb The Animals, Jimi Hendrix, Flowers Pot Men, John Mayal i altres
artistes, sobretot britànics, el seu manager era Mike Jeffrevs, propietari d’un
local al Terrono, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Zeta es van montar
moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solament sabiem per discos i
referéncies. Els Z-66 es van creà a Mallorca l’any 1966. La formació original
estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo
González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet,
l'autèntic líder del grup Lorenzo Roselló que venia de Los Brios i que quan va
començar per la seva compta es va fe dir 
Lorenzo Santamaría. Quan els Z-66 es
van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra. Aquesta cançó es una versió,
interpretada en angles, del hit del grup nord-americà Bill Deal & The
Rhondels. Hi ha una altra bona versió d'aquesta cançó a càrrec del grup
barceloní Albert Band que la van cantar en castellà titulan-la “Estoy herido”.
Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes
d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord que
acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo
i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant,
no en aparells electrònics.
Los 4 Ros – El viernes en mi recuerdo
La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no
sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià,
encara que nosaltres creiem que eren germans, però val a dir que Los 4 Ros van
tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles,
gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al
llarg dels 60. Aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música
queda es tracta d’una versió del gran èxit del grup australià The Easybeats,
una banda de Sidney que per cert van ser contractats per Alain Milhaud perquè
componguessin alguns dels èxits de Los Bravos. Aquesta cançó es deie
originalment “Friday on My Mind" i la van gravar els australians l’any
1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup de folk-pop The Seekers a la
seva manera, es clar. Per cert, aquest tema també va ser gravat en castellà per
el grup barceloní Los Wikingos i ja l’hem escoltat al programa. La veritat és que
avui no recordem massa de Los 4 Ros, encara que creiem que eren germans i de
terres valencianes, però val a dir que van tenir una carrera bastant
interessant, fins i tot van ser portada de la revista musical Fans, traient un
munt d'EP's i 
també singles, gairebé sempre versions i amb el segell Belter,
encara que ens sembla que van canviar al llarg dels anys 60 a altres casas de discos.
Com uns deiem, Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven
ganes, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música
queda on llueigen els seus bons jocs de veus. Los 4 Ros que nosaltres sempre
hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots ells i entre tots
tocaven 15 instruments, el grup estava integrat per Paco (cantant i òrgan),
Manuel (baix), José (guitarra) i Alfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots
feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival de la Cancion Española
de Benidorm amb la cançó "Amor amargo", van quedar en segona
posición. També van participar en un munt de festivals per tota Espanya, de fet
a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un
munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la
dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i
comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè.
Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i
1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
Per cert, un amic ens ha fet saber que havien actuat a l’antiga bolera de
Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses ocasions.
La Música
que es Feia en Català
Els Xerracs
– Jo he pres dels teus ulls
En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa
l’any 1965 es trobaven “Jo he pres dels teus ulls” que escoltarem ara i que era
una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les
Chats Sauvages que la van gravar abans, l’any 1961, “La fulla” i “Tu i jo sols”
que eren dos temes seus i “Jo vull això”, una versió de "That's my
desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop
liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye
Orchestra.. La cançó es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga
titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornà a
incloures a un CD-llibre recopilatori editat per Picap l’any 2008 que va
dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cinc
xicots que integraven Els Xerracs es deien Joan Josep Buira, Joan Marull,
Santiago Novell, Jordi Barangé i Toti Soler, però la veritat es que tampoc ho
tenim massa clar. A la guitarra es trobava Jordi Soler que després aniria amb
Brenner's Folk que es van convertir en Pic Nic Hem trobat fonts sense confirmar
dient que Els Xerracs es van crear a Barcelona l’any 1964 i que tan sols van
gravar aquest disc.
Yerba Mate – Cuando los Santos vienen marchando
Aquesta cançó és tot un clàssic del dixie-gospel-jazz
nord-americà, en aquest cas versionat per Yerba Mate aquesta nombrosa banda de
Barcelona, el primer grup espanyol de música dixie de la història del rock i
sorgits a finals dels 60. Entre d'altres, van ser els intèrprets de "Tuset
street" i es movien per la
Cova del Drac i després per Zeleste, el de la Via Laietana, el
primer. Eren bons músics i si bé van gravar alguna cançó cantada, la seva cursa
es va basar en peçes instrumentals, però Yerba Mate van tenir una vida més
aviat curta. Després la majoria d'ells s'incorporarien a 
grups de l'anomenada
Ona Laietana. La cançó era el segon tema de la cara B del EP "Tuset
Street" i elva publicar Sono Play l'any 1967, un segell que creiem era
propietat de Movierecord-Estudios Moro. Alguns del components de Yerba Mate van
formà part d’un grup de Terrassa que es deien Mi Generación, altres es van
incorporar a grups de l'ona laietana. Yerba Mate van debutar amb un single on
la peça estrella va ser “El Mirlitón” que era tota una horterada, cantada, aixó
si.
Els 4 Gats – Últims records
Resulta curiós, estudiant la carrera musical del cantant
nord-americà Bobby Vinton que aquesta cançó fos el seu gran èxit a Espanya,
quan la va publicar en els anys setanta i va semblar que ignoréssim el
"Blue Velvet" que va ser el seu major hit i ho va editar a principis
dels seixanta, però és que va ser als Estats Units i aquí no ens va arribar
fins als recopilatoris de música sesentera editats a partir dels 80. però
resulta que molt abans de que la gravés Bobby Vinton, el “Sellado con un beso”
fos enregistrat pel grup català Els 4 Gats que la van titular, això si, “Últims
Records”. L'explicació és simple, Bobby Vinton va versionar el "Sealed
with a Kiss", realmente es tractava d'una composició de Peter Udell i Gary
Geld que havia gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i
l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys. El tema en català a càrrec
d'Els 4 Gats es va incloure en un EP publicat per Edigsa l'any 1963 que va ser
el seu primer disc i on també es van posar “Sempre em perdo” versió del “I Love
You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i
Francesc Pi De La Serra
i “Tu parles 
molt” que és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall. El guitarra
i cantant de Els 4 Gats era Quico Pi de la Serra que el 22 de març de l’any 1962, fa la seva
primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost
de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els
4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes
ocasions. Els altres companys eren Artur Boch, Salvador Sansa i Josep Puvill,
si bé durant un temps també Josep Maria Paris va formar part del grup. Quan
Quico els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per
Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantant havia gravat
un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer
el 30 de juny de 2010. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida on
destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra (a la foto) que va
néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja
com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena
de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona
voluntat i ganes.
Deixarem ara la música feta en català, però seguirem a
Barcelona.
Los Catinos – La Inmensidad
Un altre dels grans grups versioners sorgits a Catalunya van
ser Los Catinos i ara escoltarem a aquesta banda liderada pel cantant Manolo
Vehí interpretant un tema arribat des d'Itàlia i que en la seva versió original
havia gravat Johnny Dorelli, tot i que reconeixem que hi ha una altra gran
versió en castellà a càrrec de Tony Ronald. Aquest cop és Mario qui reclama
l'euro ja que aquest tema, prenent l'holandès com a referència, ell ho havia
cantat moltes vegades. Us l'hem extret d'un EP publicat al 1967 pel segell
Belter en el qual així mateix es van incloure “Cuore matto” del també italià
Little Tony, al costat de “Dove credi di andare” i “G 1” que eren versions.
Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i Golden
Quartet van ser els primers grups catalans en actuà a les matinals del Price de
Madrid, però a Los Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van
crear Los Catinos i van signar contrate amb la casa de discos. Altres com
l’amic Antoni Duran van 
militar en diversos grups com Los No, Tuset 31 i
Autobús. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard.
Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los
Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna
Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir
de 1967 es convertirien en artistes del segell Belter. L’any 1991 van tornar a
gravar un disc "Canciones románticas" que de fet va ser el seu primer
LP i val a dir que Los Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20
anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a
veure'ls en directe, cosa que us recomanem des de El Temps Passa... i la música
queda perquè gaudireu i molt, us assegureu abans que actuïn aquell dia. Van
publicar en total 24 discos petits, entre EP’s i singles, però també un disc
recopilatorio molts anys després d’haver-se desfet, si be en els noranta i amb la moda
revival van tornar i com us deiem segeixen en actiu.
Bruno Lomas – Lo equivocado
Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon
dia, Emilio Baldoví Menéndez va marxar-se a França on el van convertir en Bruno
Lomas. Quan va tornar Los Milos eren Los Top-Son i ell va crear Las Estrellas de
Fuego, però al poc temps va començar ja en solitari, era l’any 1966. Va ser un
dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va
retirar. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan
finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li
van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a
gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus
fueros. Va marxar-se a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos,
traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous
per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots
aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan,
conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla 
de Farnals, el 17
d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas
1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem extret aquest tema
que escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Bruno Lomas era un
aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó
li va significar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també
era un conductor temerari, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus
cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a
Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el
record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el
cinema, va fer dues pel·lículas i va ser el primer solista espanyol que va
gravar un LP en directe.
Los Javaloyas – Los días de Pearly Spencer
En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968
trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" amb el
que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda que va compondre i gravar
el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i
al que un accident va convertir en catant, més o menys el que li va passar a
Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener
de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la
més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell,
sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la peça més importanten la seva
carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada 
versió. En
aquest EP també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde” de Georgie Fame,
“Un eterno amor” versió del “Everlasting love” de Love Affair i “Lo que fue”
que no recordem de qui era, pot ser la van escriure ells. Los Javaloyas són un
dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis
Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres
amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet,
Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria
i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i
el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya,
concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer i van
compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del
conjunt, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, alló va significà
la fi del grup
Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, però no
us deixem sols, us quedareu en companyia de les emissores per les que ens
escolteu o via internet, cas de que us el descarregueu des del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten.
Sóm Quimet Curull i Mario Prades, ens retrobarem la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario