El Temps Passa 11-24

Enllaç per descarregar-se el programa

La veritat és que la música instrumental al més pur estil surf music, però mirant als britànics The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Relámpagos i Los Sonor, encara que altres grups con Los 4 Jets, Los Ben Posta, Los Flaps, Los Continentales i molts altres van incursionar en el gènere, alguns d’ells van alternar el seu repertori a base de temes instrumentals i cançons amb veu i a uns quans d’ells els escoltarem avui a El Temps Passa… i la música queda, al costat de Anuncis de productes de neteja que en aquella epòca se enfocaven bàsicament a les dones, avui en dia i per sort, les coses han canviat i els marits comparteixen en moltes ocasions les tasques de la llar. Tindrem així mateix més música dels anys seixanta que arribarà a tu des de totes les emissores per les que sortim a l’aire cada setmana o via internet, si ets descarregues el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ha arribat el moment en el que nosaltres

Obrim la Paradeta

Los Continentales – El millonario

Los Continentales, amb els que avui començarem El Temps Passa… i la música queda, van se un grup destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta, es van formar l’any 1962 i van gravar el seu primer EP al 1964. Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP editat també l'any 1964 i a més d'aquest tema i "El barco del amor" que són versions del grup britànic The Dakotas, la banda d'acompanyament de Billy Kramer, en las que hem de destacar la guitarra d'Álvaro Yébenes que curiosament després es passaria al baix i s'incorporaria a Los Canarios, també es va incloure "Tema de chicos" i la quarta cançó és "Espacial" que era una composició pròpia del grup. També integravan Los Continentales, al que ja hem escoltar en altres programes, a part de Álvaro, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix)  i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique. Va  entrar  José Manuel Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso que després de tocar a altres grups crearia Los Solitarios, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas, Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los Canarios. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any 1968.

Los Flaps – Washington Square

Els madrilenys Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema que escoltem ara estava en un EP publicat per RCA-Victor l’any 1964 que també va incloure “El vagabundo de la playa”, “Déjala, déjala” i “Mercurius”. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica, per aixó el seu nom. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Vam funcionar del 1964 fins l’any 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard anar-s’en a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant-se Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps, entre ells l’amic Tony Reinoso i això que amb el nom del grup només van gravar uns tres o quatre EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, als que escoltarem després, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.

Los Relámpagos – Baby elephant walk

Seguirem amb més música instrumental i aquesta cançó que es una bona composició del gran Henry Mancini que va fer per a la pel·lícula “Hatari”, un bon film que si bé el protagonitzaba va ser John Wayne, anaba sobre Àfrica i la cacera d’animals salvatges vius. Com podreu comprovar escoltan-la, el grup Los Relámpagos realitzan una versió genial, si bé molt més acelerada que va fer que molts es pensesin que aquesta cançó era seva, de fet aixó va arrivar a dir-se. Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Mike Ríos en enregistraments i actuacions i també a altres, entre ells el Dúo Cramer i Juan Pardo en el seu primer EP quan firmaba com Juan Pardo y su Conjunto que tot i ser Los Telekos, a l’hora de gravar van tindre que ser Los Relámpagos, una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol, liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968 i que va morir al juny del passat 2016. Per Los Relámpagos van passar a més a més, Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Durant un temps també van tindre al cantant i guitarra Juan Camacho, una de les grans veus valencianes dels setanta

Los Pekenikes – Lady Pepa

Los Pekenikes van ser una auténtica fàbrica de músics i tot i ser la millor banda instrumental dels seixanta, van tendré en els seus principis un grapat de cantants: Juan Pardo, Junior, José Barranco, Eddy Guzmán, Aute i uns quans més, entre ells Karina. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'Instituto Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del  Price on, per descomptat, Pekenikes  van ser nom habitual d'aquestes matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona fem constar que també les vam tenir, al Palau d’Esports de Montjuic i a diferents sales com el Lesseps, Price o el Novedades. Las de Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals i la paraula més suau que els hi deien era la de "gamberros". Liderats per els germans Alfonso que va morir l’any passat, i Lucas Saiz, Pekenikes van comptà amb bons músics com Tony Luz, Félix Arribas, Pablo Argote, Pepe Nieto, Ray Gómez que fins i tot va tocar al grup de John Lennon, Jorge Matey, Pedro Luis García, Tony Obrador, Antonio Brito, Guillermo Acevedo, Vicente Gasca, Manuel Más, Salvador Domínguez, Paco Gómez, Fernando Martínez, Rodrigo García i una quans més. Los Pekenikes van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona o van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara A d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Arena caliente" a l’altre costat i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol. Músics de Los Pekenikes van integra posteriormente un grapat de bandes espanyoles, entre elles Los Flecos, Brincos, CRAG, Los Pasos, Pop Tops, Tarantos, Zapatón, Banzai i tants altres

Los Polaris – Texas

Los Polaris, als que ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, aquesta finestra al record, a la dècada gloriosa dels seixanta, musicalment parlant, van ser un grup que tan sols va publicar un disc, un EP de quatre cançons, però avui podríem considerar a Los Polaris com un els grups rellevants en els inicis d'aquell rock and roll pioner de principis d'aquella dècada, dins dels conjunts madrilenys. Va ser creat per dos nois de només 17 anys, Fernando Muñoz (òrgan) i Fernando Mariscal (bateria), als quals se'ls uneixen Ele Juárez (guitarra), Juanjo Sánchez Campins (baix) i Luis Blanco (guitarra). Però Juanjo se'n va a Los Relámpagos i comencen els canvis. S'incorpora el baixista japonès Tony Yoh i Los Polaris comencen a fer actuacions en clubs de Madrid com a grup instrumental i anomenant-se Los Zipi-Zape. Canvien a Los Polaris i l'any 1964 es reconeix la seva vàlua professional i apareixen un reportatge seu a la revista Fonorama i això que encara no havien gravat res. Llavors es converteixen en la banda d'acompanyament del francès Robert Jeantal. Segueixen els canvis i entra Manolo Díaz Pallarés (guitarra), que tocava amb Los Flaps i també Manolo Díaz, que venia de Los Sonor, com a cantant i guitarra rítmica, passant Ele a tocar el baix. A l'any 1965 i amb el segell Columbia es publica, amb producció d'Alain Milhaud que començava llavors a Espanya, el seu primer i únic disc en el qual es va incloure aquesta cançó, una versió d'un tema country, al costat de “Cantando voy” que era seva, “Te prefiero a tí” i “Cerca de ti”. Manolo Díaz deixa el grup a finals d'any per llançar-se com productor i en solitari i ells passen a ser grup de suport de gent com Marta Baizán, Valen i Dyango, també tornan a acompanyar a Robert Jeantal. Allà es va acabar la carrera de Los Polaris com a grup. Per cert, Manolo Díaz Pallarés ja va morir.

Los Pekes – Hago mal en quererte

Aquest és un tema amb un ritme pesat, però molt simple, segons ens explica Quimet. És clar que la cançó tenia la seva gràcia i per aixó sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Los Pekes eren quatre nois i una noia, surgits a Madrid i van gravar aquest EP per al segell Zafiro l’any 1965, es clar que seguin la moda imposada per las cases de discos en aquells anys, no era un tema seu, es tractava d'una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool's errant)" del rocker britànic Billy Fury, un home que va morir a l'escenari tal i com va prometre i de la qual també hi ha a Espanya dues bones versions més, una a càrrec de Karina i una altra per el grup Los Ágaros. En aquest EP també versionen el "Do what Diddy Diddy" de Manfred Mann, "Por ti no puedo dormir” i “La quiero". Los Pekes van gravar un grapat de discos, gairebé sempre amb versions. Ara fem historia, tres germans anomenats Benito, Jesús i Pedro es van incorporar a la rondalla San José Bernans, allà coneixen a José. Quan compleixen els quinze anys, l’any 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda integrat per: Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra), Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria), junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt, per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.

Els Anuncis dels Nostres Records

Per a aquest programa d'El Temps Passa... i la música queda, us hem seleccionats anuncis de productes per a la neteja que en aquelles èpoques estaven destinats bàsicament a la dona. És clar que avui en dia les coses han canviat molt i ara quan parlem de "posar una rentadora" ha deixat ja de ser patrimoni femení, molts són els homes que també realitzen tasques a la llar.

Detergente Colón

Quan en publicitat fa unes décades es parlava de campanyes horteres, sempre acavabem referint-nos als detergents i útils per a rentar. Sembla que els publicistes quan preparaven una campanya publicitària, enfocada a les dones en aquella època, les tractés de retardades mentals amb aquells missatges la majoria de les vegades estúpids i ridículs, però era així i és un fet constatat. Això dels publicistes, no que les noies siguin retrassades mentals ja que la majoria de les vegades la saben més llarga que nosaltres, pobres víctimes del nostre orgull masculí. Colón va ser un altre dels famosos detergens de l'època i avui encara existeix. Creiem que van ser els que van encunyar l'eslògan "Busqui, compari i si troba alguna cosa millor... compri". És clar que altres l'hi deien alló de “Lava más blanco” a les seves veïnes, a la seva cosina, a la seva cunyada, a la nuvia del carter, a la carnisera, etc. i en general, els anuncis més beningnes tractaven a les xicotes de correveidiles i porteras.

Detergente Elena

Com que si es tracta de rentar, una cosa imprescidible es el sabó, us portem Detergentes Elena que va ser un dels sabons famosos a l'època junt a Omo i Esse i que fabricava Jabones Camp. A vegades em parlat del pare de Mario que després d'haver-se dedicat al transport internacional, va entrar en una fàbrica de refinat d'olis anomenada La Compañía Fabril de Aceites Vegetales i on les sobres de refinats de coco, cacauet, soja i altres productor oliosos, exceptuan l’oli d'oliva que pel que sembla no havia de ser "vegetal" ja que no el tocaven, eren venudes a les fàbriques de sabó, les sobres de les sobres de les sobres que ja dingú volia, les comprava Jabones Camp. Curiosament qui comprava la millor qualitat per fabricar els seus sabons era Jabones Lagarto, el seu anunci l’escoltarem després i os parlarem més de la fàbrica, a la plaça la Farga de Sants, tocan a la Bordeta i que avui en dia ja no existeix. Jabones Camp va ser comprada l’any 1989 per la multinacional alemanya Benckiser que comercialitza els productes de neteja Calgón i Calgonit.

Limpiador Raqui

A ritme de xotis madrileny ens arriba ara l'anunci del Limpiador Raqui que servia per netejar-ho pràcticament tot: Terres, catifes, lavabos, vidres, banyeres... Afirmaven en l'anunci que el Limopiador Raqui era "Activo y eficaz" i usant Limpiador Raqui "Todo limpio quedará" i per cert, es venia en bosses. És clar que les senyores només ho compraven, según diu l’anunci "Si realmente era eficaz". Es un d’aquells anuncis gravats en directe i surgit de la primitiva ràdio, tot era en directe i a més a més els anuncis acostumaven a ser anuncis llargs, quan els interpretaven les orquestres. De fet en la majoria de les ocasions, cada anunci era una cançó completa el que comportava un treball de composició i arranjaments molt elaborat.. És clar que en la majoria dels casos s'adaptaven ritmes de moda com la samba, el bolero, polka, cha cha chá, xotis, fins i tot la sarsuela en moltes ocasions. No és fàcil trobar gravacions d'anuncis d'aquelles èpoques, quan la ràdio era tot pura artesania.

Lejía Los Tres Ramos

Ara parlarem de lleixiu. La Lejía Los Tres Ramos, centrada bàsicament en la Comunitat Valenciana com a àrea d'influència comercial, va estar a les botigues fins febrer de l'any 2008, quan es va anunciar que la Lejía Los Tres Ramos i el detergent Viker havien deixat de comercialitzar-se en tancar l'empresa Químicas Alfonso SL, amb planta a Xirivella, al polígon industrial Verge de la Salut. Les marques valencianes Los Tres Ramos i Viker havien estat comprades ja l'any 1995 per Salvador Alfonso Ricós, fill del fundador de Lejías Alfonso, Salvador Alfonso Badía, que va crear la societat l’any 1950. A la foto veureu un tramvia valencià de l'època amb publicitat de la Lejía Los Tres Ramos en el seu frontal posterior. Aquest anunci es molt masclista, però el marit es molt "considerat" amb la dona ja que li diu que utilitzi Lejia Los 3 Ramos per cuidar-se millor les mans i no se li facin malvé, no parle per rés d'ajudarla ell, per si de cas.

Limpiador Netol

La marca Netol és encara avui dia un producte de neteja que es troba a les botigues, especialitzat en netejar i abrillantar metalls, però en els seus inicis a Espanya i com podreu comprovar, es tractava de polvos netegadors que ens arriben a ritme de polka, encara que tenim altres anuncis d'aquesta marca amb majordom al logotip, a ritme de samba, xotis i rumba. Els anuncis sempre insistien en el efectius que eren Els Polvos Netol i el bo que resultaven per les mans de les senyores que els usaven, Hem de tenir en compte que en els anys cinquanta les mestresses de casa compraven els seus productes de neteja a pes a les drogueries del barri i va costar i molt introduir les marques. Avui és impensable això d'anar a comprar a "granel", però era l'habitual en aquells temps del passat. Volem que recordeu la imatge del majordom del Netol, amb les seves amplies galtes que va donar peu a molts acudits. Es un altre d’aquest anuncia fets en directe des de els estudios de ràdio i amb el públic al devant.

Jabón Lagarto

Un dels sabons més clàssics i també més infravalorats dels anys cinquanta i seixanta va ser el Jabón Lagarto i sabeu una cosa, a la Casa Lagarto els subministrava la matèria primera la fàbrica on pencaba el pare de Mario, la Compañía Fabril de Aceites Vegetales que es trovaba a la plaça la Farga, a cavall entre Sants i la Bordeta, una fàbrica que donava a totas les rodalies de la zona un olor molt especial, però que no resultava desagradable i val a dir que Mario recorda sentir dir al seu pare que Lagarto comprava el material per fabricar el seu sabó de primera qualitat. És clar que alguns atrevits van usar el Jabón Lagarto fins i tot per rentar-se el cap, pobrets quina front més clara han de tenir ara. La veritat és que el Jabón Lagarto rentava bé, treia la brutícia, però era d'un aspre que deixava fins i tot la pell irritada. Per cert, a la fàbrica on treballava el pare de Mario, un cosi del pare anomenat Modesto i també el avi i padrí de Mario, es van rodar escenes de la pel·lícula "La ciutat cremada" d'Antoni Ribas, us posem una imatge al blog.

Norit el Borreguito

Acabarem amb un dels anuncis més recordats d'aquella època, el de Norit, especialitzat en robes delicades i la imatge del seu borreguito, un animalet que va ser creat per Josep Sala i Llorens que va morir el 25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Per cert, va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila l’any 1993. Estem convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat l’any 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col·lecció Novelas y Cuentos i per altra el cotonós i blanc Borreguito de Norit. Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els dissenyadors gràfics de la Dècada Prodigiosa, precursors del grafisme comercial, un camp en el qual actualment treballen centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’un nou art que amb el temps es diria Disseny gràfic. Norit encara es ven avui en dia.

La Música que es Feia en Català

Antoni Parera Fons – A Aranjuez pensant en tu

Aquest EP es va publicar l'any 1967 a través d'EMI-Regal i a més d'aquesta cançó en la qual Antoni Parera Fons ens versiona aquest tema, mirant al francès Richard Anthony, composat pel Mestre Rodrigo, trobem dos cançons composades per el mateix Antoni Parera Fons, si bé ell va fer la música, les lletres són poemes d'Antoni Mus, "Nina no em deixis" i "Ai, aquesta timidesa". Antoni Parera Fons és un dels bons compositors mallorquins, va néixer a Manacor, l'any 1943. També ha musicat poemes de Guillem d'Efak i Miquel Àngel Riera. Cançons composades per ell les han interpretat des de Maria del Mar Bonet a Josep Carreras, passant per Montserrat Caballé i Núria Feliu entre d'altres. Antoni Parera Fons és l'autor de l'himne dels Jocs Paralímpics de Barcelona del 1992. Possiblement les dues cançons més emblemàtiques de la seva carrera com a cantant siguin "M'es ben igual" i "T'estim i t'estimaré", ambdues també de l’any 1967 i almenys amb una d'elles, es va presentar al Festival de la cançó de Mallorca, sense oblidar “M’es ben igual”..

Joan Manuel Serrat – La guitarra

L’any 1965 Joan Manuel Serrat, el Noi del poble Sec, va treure aquesta cançó en un EP que va publicar Edigsa i on també es trobaven "Ella em deixa", "El mocador" i "La mort de l'avi". El nostre millor cantautor va gravar amb Edigsa en català, va signar contracte amb Novola-Zafiro per treure els seus discos en castellà mantenint el contracte per a la producció en català amb Edigsa i finalment va unificar ambdues trajectòries a mitjans dels 70, després de fundar el seu propi segell Oliba, al fitxar amb la multinacional BMG-Ariola amb la qual creiem que segueix actualment, si bé tenim duptes. Joan Manuel Serrat i Teresa va néixer a la Clínica de La Alianza, tot i que es diu que va ser al Poble-Sec, el 27 de desembre de 1943. Va estudiar per torner a la Laboral de Tarragona i va fer la mili a Castillejos. Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia solsament al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó del govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història. Mario té una anècdota, al grup del carrer Bassegoda es va unir l'any 1969 un amic del que no recorda el nom, però que era d'étinia gitana i havia arribat amb la seva família d'Argentina. Era cosí de Moncho el dels boleros i va ser el primer a qui Mario a escoltà versionat a ritme de rumba cançons de moda, una cosa que més tard faria famós a Manzanita. Doncs quan Mario i ell, amb 19 anys, s'anaven de marxa per barres americanes en pla nens bons i amb poca pela, cosa que sempre els va funcionar molt bé amb aquelles maravellosas noies, quan començaven a anar una mica carregats de copes l'amic sortia al cotxe, es portava la guitarra i començava la revetlla. La manera de saber si ja anaven passats de rosca, es a dir bufadets, era simple, fer-los cantar, si l'amic interpretava la rumba aquella de "Hospital Santa Maria, donde viven los doctores..." i Mario mentre el col·lega li donava al ritme de rumbeta i com a ell això mai li ha agradat massa, cantava "La guitarra" emulant Serrat, de manera que la barreja era si més no curiosa, doncs bé, quan això passava és que tots dos anaven molt bolingas.

Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut

Avui us portem un altrre vagada a aquest component de la Nova Cançó. És tracta possiblement de la millor peça en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967. Al 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució a difondre la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, va ser versionada i molt bé, per Joan Manuel Serrat al doble àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver-la escoltat a Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE i acompanyat per el recordat mestre Bardagí a la guitarra.

Acabarem aquí la música feta en la nostra llengua i marxarem ha terres valencianes recordant un gran rocker

Bruno Lomas – En el desván antiguo de mi abuela

L'any 1967 i mitjançant el segell EMI-Regal, Bruno Lomas va publicar un EP en el qual aquest tema que era una cançó escrita per ell, va ser la peça estrella i en el qual també es van incloure “Quiero” que va ser co-escrita així mateix per Emilio Baldovi que era el seu veritable nom, “Siempre junto a ti” i “El mundo de nuestro amor”, les dues últimes cançons eren versions. Aquesta que frega l'etapa romàntica de Bruno Lomas, imposada per la seva discogràfica, va ser recuperada després de la seva mort en un doble disc recopilatori editat l’any 1990 titulat “Bruno Lomas 1940-1990”. Bruno Lomas va ser inicialmente component de Los Milos, després es llançaria en solitari sent un dels millors cantants de la seva època i obtenint èxits sense parar. Val a dir que va ser el primer artista espanyol que va gravar un LP en directe, va ser a un teatre de Barcelona, amb un só nefast, però va ser el primer. Havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250, a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava pactat i del que us hem parlat abans, entre el cantant i la discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", on es trovaba també aquesta cançó, però el disc amb cançons noves que també havien signat, mai va poguer gravarse, la mort amb la seva dalla ho va impedir. Per cert, Bruno Lomas va protagonitzar dues pel·lícules "Codo con codo" i "Chico Chica Boom".

José Guardiola – Dieciséis toneladas

Escoltarem al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, a Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. Es José Guardiola que va gravar aquest tema l’any 1960, quan es pot dir que acabava de començar la seva carrera, que va iniciar al 1958. Va ser la seva consolidació, el seu gran hit. Era una versió del "Sixteen Tons" de Tennessee Ernie Ford, però això no era del tot cert ja que la primera versió que es va gravar era de Merle Travis, a mitjans dels anys 50, tot i que José Guardiola i aixó es veritat, va emular l’Ernie Ford. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola Díaz de Rada ja no tenia. José Guardiola va néixer l’any 1930, a Barcelona i va morir el 9 d'abril del 2012, va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimavem. José Guardiola va ser l'últim crooner espanyol de la història de la música i val a dir que a pesar de la seva edat, Quimet el va veure actuan a Constantí i quan el públic li demanava cançons que no tenía en el seu repertori, ell les va cantar en directe, a acappella que es diu ara, abans li deiem “cantar a pel”, demostran que José Guardiola ancara tenia bona potencia de veu i molta. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu, també a Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga.

Los Brincos – Es para ti

La cançó "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda l'any 1965. Aquests que trovem en aquesta grabación són els primers Brincos: Fernando Arbex, Juan Pardo, Júnior i Manolo González. Curiosament i sent pitjors músics que els seus reemplaçaments, són els més recordats. Un bon dia van fotre el camp per llançar-se com a duet Juan Pardo i Antonio Morales, conegut com Júnior, dient-se Juan y Junior, però la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per  Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí", més tard entraria també el teclista Óscar Lazprilla. Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica, la productora Maryní Callejo o tot juntets en comandita, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixar de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. Una curiositat, amb tot i el que es diu, en les seves primeres gravacions ells no tocaven els instruments, ho feien músics d’estudi, aixó que la casa de discos els hi va adelantar 300.000 pessetes de l’època per comprar-se instruments. Antonio Morales “Junior”, nascut a Manila, Filipines, un 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d’abril de l’any 2014 i el seu company Fernando Arbex ja ens havia deixat abans, el 5 de juliol del 2003.

Juan y Junior – Anduriña

Antonio Morales conegut popularment com Júnior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment al costat del seu company Juan Pardo va crear Juan y Junior. Posteriorment es llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys d'edat. Avui a El Temps Passa... i la música queda recordarem aquest home que va formar part de la història del pop espanyol i una de les cançons més importants de la seva època com Juan y Junior, encara que aquest tema va ser composat sols per Juan Pardo. Només sis singles van gravar Juan & Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el seu major èxit i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per Pablo Picasso. Eren Juan Pardo Suárez, nascut el 1942 a Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior  present i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, però no recordem ara el títul. Per cert Juan y Junior van treure en un single, una cançó en català "A dues nenes" que ja l'hem escoltat al programa.

Los Pop-Tops – Mamy Blue

Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar l’any 1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", composat pel francès Hubert Giraud per a la seva dona, la cantant Nicoletta. Avui aquest es un dels temes més emblàtics del pop espanyol dels anys setenta i l’escoltarem a El Temps Passa… i la música queda per acomiadar el programa. Amb aquesta cançó el grup espanyol amb Phil Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col·locar en el lloc 42 de les llistes nord americanes. Es va versionar a diversos idiomes interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta, Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Celine Dion, Stories, Charisma, Dalida i Ricky Shayne. Els Pop Tops van començar anomenant-se Los Tifones, però després de la marxa del seu cantant i guitarra Luis Fierro i l'arribada des de Trinitat Tobago de Phil Trim, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Luis Fierro tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels components del grup Alfonso Arteseros, creiem que era el presentador del programa "España en la memoria" al canal Intereconomia o al menys ho era per que aquest canal ara no emet per a Catalunya. Per cert que l'amic Quimet, ens explica que en un programa de televisió ha vist que actualment Phil Trim, a causa dels problemes que va tenir amb les drogues, treballava com a guarda nocturn en una obra, a Madrid. També ens explica que un dia quan ell i el seu conjunt estaven tocant, va entrar a la sala Phil Trim amb membres del seu grup i es van quedar més de mitja hora contemplant-los actuar, no havien de fer-ho tan malament perquè si una cosa no t'agrada als dos minuts et gires i fots el camp. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama a editat fa dos o tres d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons, entre elles aquesta.

Per avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem en la bona companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i us direm Adeu fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa