El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 31 de mayo de 2017

El Temps Passa 11-33


La música amb sabor "sabrosón" va influir i molt en el pop espanyol dels seixanta, encara que va anar quedant relegada a un segon pla amb l'arriba del rock i els ritmes moderns. Avui a El Temps Passa… i la música queda, farem un homenatge a un dels grans del bolero i escoltarem “El Manisero” de Antonio Machín, junt a Los Machucambos, Los 3 de Castilla, Magdalena Castro i Los 3 Sudamericanos. Tindrem Anuncis per el Record i com som transgressors i una mica gamberrets us portarem alguns que actualment estarien molt mal vistos. També tindrem, formant part de la banda sonora d'aquest viatge a l'ahir, als anys seixanta que emprenem cada setmana a Los Javaloyas, Bruno Lomas, Los Sírex, Suco y Los Escorpiones, Silvana Velasco, Tony Vilaplana, Los Stop, Francesc Heredero, Los Tamara i Los Talayots. Per tant ens posem immediatament en marxa des de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara toca dir-vos alló de

Obrim la Paradeta

Los 3 Sudamericanos – Tómbola

Aquesta cançó que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda per començar el programa d’avui, va ser una composició del mestre Augusto Algueró, però la va escriure per Marisol i de fet va donar títol a una de les seves moltes pel·lícules. Nosaltres com sempre som transgressors, per compartir en el programa us hem seleccionat aquesta versió que van realitzar Los 3 Sudamericanos i que es va publicar a través de CBS que aquí distribuïa Discophon, també l'any 1962 dins d'un EP titulat “Los 3 Sudamericanos en España” i que així mateix va incloure “Cuando calienta el sol”, “Chiquitina” i “Celedonio”, però es va publicar més tard en versió single per a les butxaques més pobres. Va ser el primer disc de Los 3 Sudamericanos publicat directament per al mercat espanyol i es va gravar a Madrid, encara que inicialment es va editar en format monoaural. Quan definitivament es van assentar a Espanya passarien a ser artistes del segell Belter. Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però després  d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, s’haviem tingut que casar per que ella pogues sortis del seu pais ja que era menor d’edat, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins l’any 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor argentí Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte discos amb la guitarra espanyola com a protagonista.

Los 3 de Castilla – Upa negrito

A El Temps Passa... i la música queda us portem aquest tema que hem extret d'un disc publicat l'any 1968 per Los 3 de Castilla, un dels grups més populars a l'Espanya de començaments dels seixanta. Curiosament aquest single editat pel segell Philips, amb el tema “Ponteio” a la cara A, va ser el disc que va començar a marcar el declivi d'aquest tercet i les vendes van ser escasses. La cançó és un tema brasiler composat per Edu Lobo i del que va realitzar una gran versió, ja a l'any 1973, l'argentí Daniel Viglietti.  Durant la dècada dels seixanta i principis de la següent, Los 3 de Castilla es van dedicar a versionar temes de moda. Mayra García Barbero cantant femenina de Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups dels seixanta i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo  que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula. Los 3 de Castilla sorgeixen l'any 1956, ella era de Salamanca, però els  nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngeles Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta.

Antonio Machín – El Manisero

Indiscutiblement i al costat dels “Angelitos Negros”, “Madrecita”, "Dos Gradenias" i algunes més, “El manisero” és la cançó més recordada en la carrera del cantant cubà Antonio Machín, aquell de les eternes maraques i avui l'hem portat per compartir a El Temps Passa... i la música queda. La cançó “El Manisero” va ser escrita per Moisés Simons, encara que algunes fonts asseguren que l'autor era Gonzalo G. de Mello i la primera que la va publicar en disc va ser la cantant Rita Montaner, va ser gravada per Antonio Machín l'any 1930 quan era cantant de la Havana Casino Orchestra de Don Aspiazu i el va publicar el segell RCA-Victor de Nova York, sent el primer tema que va vendre més d'un milió de discos en la història de la música cubana. De nom complet Antonio Abat Lugo Machín, el cantant va néixer a Sagua laGrande, Cuba, l'11 de febrer de l'any 1903 i després de passar per França, va traslladar la seva residència a Espanya on va triomfar plenament. Va morir a Madrid el 4 d'agost de 1977. El seu pare era d'origen gallec i havia emigrat a l'illa de Cuba, sempre va opinar que el cant era una activitat immoral, cal dir que Antonio Machín tenia quinze germans. Al 1956 comença a actuar per cafetins de l'Havana fins que entra a l'orquestra de Don Aspiazu i paral·lelament va fundar un sextet. Al 1930 deixa Cuba, a la qual no tornaria fins a 1958, però de visita, no per quedar-se, ell residia ja a Espanya. Després de formar part de diverses orquestres, aconsegueix l'èxit en solitari a Europa, sobretot a França. Ve a Espanya al 1939, a Sevilla, fugint de la Segona Guerra Mundial que assolava Europa, però aquí i amb això de la postguerra civil, tampoc és que estiguéssim molt millor. El primer èxit que va tenir a Espanya va ser "Noche triste", un fox melòdic gravat amb els Mihuras de Sobré, orquestra que va acompanyar a Machín en els seus primers èxits. Després arribaria una carrera triomfal.

Los Machucambos – Pepito

Un dels grans èxits del tercet Los Machucambos va ser "El Otorinolaringólogo", però nosaltres d'aquest tercet i per compartir a El Temps Passa… i la música queda, us hem seleccionat ara el seu “Pepito”. Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem de música amb arrel a la Amèrica Llatina, tot i que ells van sorgir, es van formar i van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema estrella d'un single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la cançó us l'extraiem d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també es va incloure en un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4 Fases", amb so quadrafónic, de fet van gravar diversos discos en aquest nou format musical, nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de quallar tot i la qualitat de so que oferia. Los Machucambos sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any 1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava integrat al principi per una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE, en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.

Magdalena Castro – La Yedra

L'any 1961 la cantant Magdalena Castro va gravar en un EP publicat per el segell Odeon aquesta versió de “La Yedra”, un bon bolero que fins i tot va arribar a gravar i en una bona versió, Mochi, en el disc Magdalena Castro també va incloure “Pa que sientas lo que siento” i “Nada espero” en les tres la acompanyan el Trío Guadalajara i “Tenías que marcharte” amb el Mariachi de Miguel Santana. Hi ha que dir que tant el Trío Guadalajara com el Mariachi de Miguel Santaba, van acompanyar a Magdalena Casto en moltes gravacions. La veritat es que “La Yedra” que a Mario sempre li porta records entranyables dels seus catorce anys i unes vacances a Tortosa, no era un tema arribat de la América latina, és tractava de una cançó escritat per italians. Més tard Magdalena Castro que creiem era catalana, es va deviar de la ona folklorica sudamericana i va gravar temas més poppis, inclus va arribar a treure discos conjuntament amb altres intérprets, entre ells el xiulador Kurt Savoy amb el que va gravar un EP de twist  o Charlie Kurt, aquell de la yenka. En total i entre 1958 i 1966, Magdalena Iglesias va edotar 11 EP’s i va participart en el Festival de la Canción Atlántica que és clebrava a les Illes Canarias, en 1961.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i com nosaltres seguim sen molt transgressors i gamberrets us hem seleccionat una anuncis que alguns d'ells avui dia estaria prohibit incloure'ls en la programació de qualsevol emissora i és que es tracta de begudes alcohòliques. És clar que nosaltres els hem portat pel seu valor com a part de la història de la ràdio en aquells anys de transició i canvis. Per descomptat la beguda és una cosa que aconsellem que controleu i tingueu molta cura per qué després s'agafa el cotxe i passa el que passa, els accidents, en masses ocasions mortals.

Coca-Cola Grande Hermanas Navarro

Per que no tot siguin begudes alcohóliques i per començar els nostres Anuncis, ara un portem un refresc de cola, alló que surgeix d’una beguda espanyola coneguda com “zarzaparrilla”, avui completamente oblidada. En aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre tot gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda de cola i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després i poc a poc, la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.

Coñac Fundador

El personatge de Fundador, aquell ninot i el seu eslògan "Está como nunca", junt als Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va dir a aquelles botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals  holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixer Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que la propera temporada tornarem a parlar dels Discos Sorpresa de Fundador, per que hem rebut diversos correus demanan-nos que toquem de nou aquest tema..

Ponche Caballero y Coñac Decano Peret

En aquells anys a Espanya el conyac no era brandy i el champagne no era cava, aixó va passar a ser així quan va arrivar la democracia al pais. Us  portem ara un producte a triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de conyac o ponx, a escollir, això si, el conyac es Decano i el ponx Caballero, val a dir que el Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser el seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830 i va ser creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot l’estat i al extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va morir el 27 d’agost de l'any 2014 i va posar la veu, la cançó i també la seva imatge per als anuncis de televisió. Fa poc temps Peret va promocionar també una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano i es que el nostre rumber va estar en actiu, sense perruquí, aixó si, fins que es va retirar degut a l’enfermetat i la mort.

Magno

En aquest anunci del llavors conyac Magno, posteriorment brandy, ens parlen de preus i ens diuen que una ampolla de Magno costa als Estats Units 398 pessetes, 364 a Bèlgica, 387 a Alemanya i ens diuen que a Espanya “com sempre”, cosa que pels càlculs sobre l'època podem considerar que havia d'estar sobre les dues-centes i escacs. És clar que actualment i tenint en compte que un euro equival a 166,386 de les antigues pessetes, com ens recorda Quimet, i costa al voltant de 10 euros, feu càlculs del que ha pujat el cost de la vida tenint com a exemple aquesta ampolla de Magno. Magno és de cellers Osborne i avui dia segueix sent una de les marques estrelles al mercat, fins i tot es ven un etiqueta negra que suposem ha de ser de 12 anys, encara que la veritat és que nosaltres no som el que es pot anomenar bevedors entesos, de fet Quimet només beu vi en els àpats i Mario al màxim que arriba és a un cigaló, un “carajillo” de Ron Pujol i sols en algunes ocasions especials. Abstemis no ho sóm… però prácticamente.

Bíter Martini 1969

James Bond va popularitzar a tot el món el Dry Martini, però la marca també ha comercialitzat altres productes, entre ells el bíter Martini, de sabor amarg i molt similar al Campari, encara que un dels més populars sempre ha estat el bíter Cinzano, sense oblidar el bíter Kas, encara que aquest es diu que és "sense alcohol", fals, conté alcohol, encara que en molt poca quantitat. El Bíter Martini, l'anunci del qual l’escoltarem avui, és un aperitiu de sabor amargant que va començar a comercialitzar-se a Itàlia l'any 1872. Martini és una marca de begudes, principalment vermuts alcohòlics, pertanyent a la multinacional italiana Martini & Rossi i que actualment forma part del grup internacional Bacardi-Martini. El bíter acostuma a tenir un 45% de graduació alcohòlica i a més de com digestiu es fa servir per fer còctels i volem posar l'accent en el fet que antigament es comercialitzaven com a "medicament miraculós per a la salut".

La Casera

En aquella èpoques llunyanes en el temps, us parlem del final dels cinquanta i ja en els seixanta, a les taules de les famílies a les hores de dinar i sopar es feia servir aigua mineral amb gas, en altres s'usava sifó, aquelles que s’havien d’estrènyer més el cinturó, una cosa com el que ens està passant ara i com el seu presupost no arribava, doncs prenien els populars litines que es diluïa en un litre d'aigua de la aixeta i “s'assemblava” a l'aigua mineral amb gas. Però els que podien permetre-so menjant i acompanyant al vi bevien gasosa. Aquest és un anunci de La Casera, una primera marca, fins i tot en el present i ja sabeu el que es diu “Si no hay Casera nos vamos”, com nosaltres tenim l'anunci, encara que sigui d'aquella dècada gloriosa, ens quedarem un bona estoneta més. Quimet recorda que a Tarragona “años ha” hi havia la marca Blandinieres, molt arrelada encara que avui sigui record. De fet fabriques de gasosa les havia i moltes en totes les comarques.

Acabats els Anuncis dels Nostres Records, ara tornarem a la música amb Emilio Baldovi.

Bruno Lomas – Una noche de verano

Quimet comença a donar salts d'alegria per l'estudi i ja està reclamant l'euro al·legant que ell el "Summertime blues" s'ha inflat de tocar-lo des de fa dècades i té els seus drets adquirits. Mario remuga però paga que és allò propi en aquests casos. La veritat és que Bruno Lomas realitza una versió genial del gran èxit d'Eddie Cochram. Encara que el tema es va escriure l'any 1958, Bruno Lomas el va gravar en un LP titulat simplement "Bruno Lomas" que va veure la llum l'any 1973 a través d'Discophon, clar que al 1968 i amb EMI ja havia tret un altre LP que també es va titular així, les cançons no tenien res a veure. La veritat és que amb aquest tema ens passem d'època, encara que la cançó correspon, per tant ja tenim a Quimet dient "Ja està bé...", mentre es guarda l'euro, és clar. Curiosament aquest àlbum del que us hem extret aquest tema consta en moltes discografies de Bruno Lomas com un disc recopilatori, no és cert, van ser cançons noves gravades per a l'ocasió i la majoria d'elles mai s'havien inclòs en els seus EP's i singles anteriors, encara que d'aquest LP van sortir dos o tres discos petits. Quan Emilio Baldoví Menéndez va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i aquests es van convertir en Los Top Son, va reunir els músics que havien treballat amb ell quan va marxar a França, estant uns quants mesos fent una gira, van gravar també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners. Es va canviar el nom a Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual que va succeir a Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockeros van tenir una interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que finalment ells que també eren compositors, van decidir començar a gravar cançons cantant ells ja que estaven convençuts que la música instrumental, la surf music, estava ja en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara que no se sàpiga la veritable raó, ambdues carreres es van separar definitivament. L'any 1967 Bruno Lomas va gravar al teatre Calderón de Barcelona el primer LP en directe de la música espanyola, hem de reconèixer que el so és pèssim. Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. De veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990) va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris. La veritat es que li agradava correr molt i a la carretera trepitjava el pedal del acelerador a fons.

Los Sírex – El tranvía

És una de les composicions de Los Sírex més celebrades i avui en dia forma part de l’historia musical de aquest conjunt barceloní. Es trovaba a un EP amb "Que se mueran los feos", "Culpable" i "Has de ser mi mujer", un dels seus millors discos. Ho hem dit en diverses ocasions, però ho repetirem avui que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. Los Sírex eren Lesli, Luis Gomis de Pruneda que va morir el 4 de setembre del 2012, Guillermo, Manolo Madruga que va morir pocs dies després del seu company i José Fontseré. Per cert, Los Sírex van ser els teloners de The Beatles al concert de Barcelona. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem comentar que es van retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos, avui al blog us posem una foto, feta per Mario Prades, del dia d'aquest retrobament, l’any 1988, veure a Lesli amb Agustín de Los Diablos. Per cert que de la formació original actualmente només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex també van fer cinema, van rodar dues pel·lícules, sota la direcció de Miguel Iglesias, el "sogre" del Mario, però no recordem els noms. Ernesto Rodríguez que era el batería de Los Sírex des de feia 5 anys i va ser el fundador de Los Gatos Negros, va morir fa un parell d’anys.

Silvana Velasco – Jardín de Rosas

El 30 de juliol del 2015 moria a Nashville, Tennessee, la cantant country Lynn Anderson, nascuda a Grand Forks, Dakota del Nord, el 26 de setembre de 1947. En record d'aquesta gran veu nord-americana, avui a El Temps Passa... i la música queda volem compartir al programa aquesta cançó que va ser el seu gran èxit internacional, en la versió que va realitzar a Espanya la cantant Silvana Velasco, una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta, avui prácticamente oblidada i amb una carrera àmplia i molt important i que a més va compondre diverses de les seves cançons. Curiosament la discografia de Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Sols recordem una col·lecció titulada "Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum 5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema i a més a més, la noia estava de molt bon veure. El seu nom era realment Silvana Rosa Caravera Núñez i va néixer a Madrid l’any 1947. Va aconseguir uns quants premis en diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm. Aquesta cançó es trobava en el seu penultim disc, un single que va ser editat per Iberofón l’any 1971 i a la cara B es trobava una versió del “Jack in the box” que va interpretar a Eurovisión la cantant irlandesa Clodagh Rodgers i que Silvana Velasco titula “Caja de sorpresas”. Quan Silvana Velasco va començar a dedicar-se a l'espectacle va treballar en la pel•lícula “Siempre es Domingo” de Fernando Palacios, filmada l’any 1961, però va preferir dedicar-se a la cançó. Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de Fundador i també per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes. De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a farciment en EP's que es van publicar posteriorment. En el 67 va signar amb RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través de Euterpe l’any 1976. Al 1966, Luis Cerón que venia dels Telstars es va unir a la seva orquestra. En total Silvana Velasco va gravar de 1964 a 1976 un total de 18 discos, entre EP’s i singles.

Suco y Los Escorpiones – La Telefonista

Suco, líder del grup valencià Los Escorpiones era el cantant Vicente Moya que va cantar en públic per primera vegada als 17 anys. Abans d'entrar a formar part de Los Escorpiones va militar en el grup Los Lakers. Quan es va incorporar a la banda van passar a ser Suco y Los Escorpiones que durant un temps van ser també la banda d'acompanyament de Henry Stephen, aquell del "Limón, limonero", fins que la policia va “facturar” al veneçolà cap al seu país per problemes de drogues. També van acompanyar a Juan Camacho. Suco y Los Escorpiones van gravar un sol single amb aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la  música queda que es trobava a la cara A, la cara B va ser "The boom lay boom" i “La Telefonista” es una bona canço que ens recorda aquelles époques en las que per fer una trucada tenies que passar per la centraleta del poble i esperar tindre sort. Aquestes dues cançons s'han inclòs en diversos discos recopilatoris de grups valencians dels seixanta. Aquesta banda interesant, Suco y Los Escorpiones, l'integraven, a més de Suco, Andrés, Pepe, Paco i José. Suco va deixar el frontal dels escenaris per passar a la rereguarda quan li van proposar ser el mànager de Nino Bravo. Després de la mort del cantant va ser manager de Juan Bau i a ell es deu el descobriment de Francisco. La foto que us posem al blog a sota, correspon a la Segona Trobada Rockers Valencians que es va celebrar l'1 d'octubre de 2008. Actualment Suco, es a dir Vicent Moya, es troba retirat.

La Müsica que es Feia en Català

Los Javaloyas – Bona nit

Aquesta cançó va ser la cara A d'un single de Los Javaloyas, publicat per EMI-La Voz de su Amo al 1967, mentres que a l'altre vostat trobem “Ella tornà” que va ser omposada per Antoni Parera Font. Resulta curios, però les dues cançons incloses en aquest disc que Los Javaloyas van gravar en català, també van ser gravades, en un altre single, per Los Beta, així mateix en la nostra llengua, o millor seria dir, en aquest cas, en mallorquí i creiem que també per Los Telstars. En aquest disc Los Javaloyas s'acompanyen per una orquestra, si bé i tenin en compte que tots ells eren multiinstrumentistes, la veritat es que tenim duptes de que en lloc d'una orquesta no es tractes d'ells mateixos doblan pistes. Las dues cançóns es van incloure un any més tard, en el 68, en el primer LP que van publicar, titulàn-se simplement “Los Javaloyas”. Los Javaloyas als que avui escoltem a El Temps Passa… i la música queda, eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat valencià, al llarg de la seva carrera van realitzar moltes versions i molt bones. José Luis Pérez Javaloyas va crear el grup a Valencia, però e va establir-se a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.

Tony Vilaplana – Reten la nit

Tony Vilaplana està considerat en algunes fonts d’Internet com el primer rockanroler català de la història de la música, cosa de la que nosaltres i per variar, discrepem i molt, ja os ho hem demostrat escoltant a Víctor Balaguer en altres programes o Francesc Heredero que ens vindrà després. La veritat és que Tony Vilaplana va començar a gravar en castellà i al llarg de la seva carrera sols va enregistrar dos discos en català. Va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous artistes, li gravi el seu primer disc, era 1962. Aquest tema que us portem es trobava en un EP en català de Tony Vilaplana que va editar el segell Vergara l'any 1963 i que també incloïa "El teu besar", al costat de "A la teva edat" i "El Tangaccio". L’any 1965 Tony Vilaplana va treure, al final de la seva carrera, un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara i en castellà. Aquesta cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un clàsic del cantant frances Johnny Halliday i també la van gravar molta més gent, entre ells el Dúo Juvent’s, en castellà, es clar. De fet aquesta peça va ser gravada per el mateix Tony Vilaplana l’any 1.962 també en castellà. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que el 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va acabar.

Francesc Heredero – Sentimentalment

Aquesta va ser una de les primeres produccions de Edigsa que incursionà en el pop de l'època amb tocs de rock and roll, si bé aquest tema es una gran balada. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop dels anys seixanta, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, és clar que ell era molt més modernillo. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va guanyar el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutar discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català, entre elles aquesta peça.Francisco Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç esdeveniment. Aquesta cançó que compartim ara a El Temps Passa… i la música queda, es va incloure també en un doble CD recopilatori dels artistes del segell Edigsa titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”, editat en els anys noranta. Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta. Per cert, Francisco Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen casats, van gravar uns quans discos juntets catant a duet bones versions.

Acabem aquí la música feta des de Catalunya, però seguirem a les nostres terres

Los Stop – Balada en la tumba de un soldado

Es va dir en molts cercles musicals que aquesta cançó era una composició, de les poques, de Los Mustang, però no era cert. Es tractava d'una versió que van gravar un munt de gent a més dels Mustang, entre ells Michel, Vicent que havia estat el cantant de Los Wikingos abans de començar en solitari, el Conjunto 7 x 7, fins i tot Manolo Escobar el del carro i aquests que ens la porten ara, Los Stop amb Cristina al capdavant que la van incloure en un LP titulat "Los Stop" editat en el nadal del 1968. Aquesta cançó no es va publicar mai en format single o EP. El grup barceloní Los Stop van començar l'any 1964 sent primer Donald Duck, per passar a ser Los Stop quan van fitxar per Belter. A més de Cristina, de veritable nom  Mari Carmen Arévalo, integraven el conjunt José María Serra a la guitarra que ere amic de Mario i manager en els anys noranta, Joan Comellas a l'òrgan, Fernando Cubedo al baix i Andrés Gallego davant de la bateria. Cristina els va deixar més tard per crear Cristina i Los Tops i després llançar-se en solitari i creiem que seguéis en actiu. Per cert, en aquest tema i per acabar la canço, van incloure un sol de trompeta a lo Rudy Ventura o Roy Etzel en el que escoltem “El silencio” que va ser un gran èxit, però que ells pretenen recordem la cançó amb la que s’acabava el dia a les casernes militars i amb la que finalitzava tot fins demà.

Los Talayots – La voz del silencio

Aquest tema va ser versionat al nostre país amb títols diferents, aquest i també "El Ritmo del Silencio", encara que cap dels dos es cenyia a l'original que era "El so del silenci", va ser un dels millors temes en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduat". Hi ha una gran versió en castellà a càrrec de Los Mustang, encara que Los Talayots realitzen una versió molt digne. Eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i per el grup van passar molts d'altres músics importants com  Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots singles i un o dos EP’s, per al segell Marfer. Aquest tema es trobava en un EP de l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “Sha la la la lee” dels Small Faces i “Margarita” de Tony Dallara i va ser publicat per Polydor. En un dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Un altre de les seves gravacions interesants va ser el tema “Homburg" de la que també hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, en la foto d’aquest EP del que us treiem aquesta cançó que escoltem ara, veiem la Badia de Palma i a la foto la plaça d'Espanya, els noies feiem patria mallorquina.

Los Tamara - Massachusetts

Aquest tema va ser el gran èxit internacional de The Bee Gees, la banda dels germans Gibbs que abans de la “Febre del dissabte nit" eren cinc, es trobava en el seu LP "Horitzontal". La versió dels Tamara és molt digna i la van publicar l’any 1967 en un single amb “Contigo es mejor” a l’altre cara. Los Tamara es van formar al 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Pau, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant), i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). La veritat es que Los Tamara, quan van començar,  van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i a finals de la década dels seixanta van començar a cantar i molt a la seva Terra Galega i en gallec. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions a Europa. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara et deixarén en companyia de les emissores per les que sortim a les ones o per internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades, ens retrobarem la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres