El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

lunes, 19 de diciembre de 2016

El Temps Passa 11-15


En els anys seixanta vam trencar moltes cadenes, musicalment parlant i es va produir una evolució pel que fa a conceptes i forma d'entendre la música. També a Espanya van canviar els cànons establerts i la joventut va adoptar altres tendències allunyades del bolero i la copla imperants, passant el rock and roll, el beat i el pop a dominar-ho tot, sense oblidar altres ritmes, encara que molts d'ells van ser d'efímera vida. Avui a El Temps Passa... i la música queda escoltarem a Quique Roca y su Conjunto, Los Relámpagos, Miquel Cors, Los Pasos, Miniatura, Los Tonks, The Rocking Boys, Los Mustang, Mimo y Los Jumps, Los Pájaros Locos, Mike Ríos, Los Huracanes, Jaume Arnella, Los Posters, Tony Ronald i Los Brincos. Amb tots ells comencem el nostre viatge als records, al passat i que t'arribarà des de les emissores per les que sortim a les ones semanalment o per internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Som Quimet Curull i Mario Prades i nosaltres

Obrim la Paradeta

Quique Roca y su Conjunto con Claudia – Renato

Quique Roca y su Conjunto, amb els que avui començarem El Temps Passa… i la música queda, va ser un grup de principis dels 60 que van editar uns quants EP's, calculem que entre cinc o sis, comptant amb la cantant Claudia que consta en alguns dels discos i en altres s'omet, tot i ser-hi. També algunes de les seves cançons es van incloure en aquells, tan populars a l’época, Discos Sorpresa de Fundador. Aquest tema, es una versió d’un èxit de Mina i que ja l’havia gravat en castellà Gelu, Rosalía i també Francisco Heredero que la va titular “Renata”, és clar, però algunes fons diuen que l’autor era l’argentí Alberto Cortez que la va dedicar a la seva dona que es deia precisamente  Renata. La cançó es trobava en un EP editat per Hispavox l’any 1962 i on també es van incloure “Locomotion” de Little Eva, “Dos cruces” i “El Gran Tomás”. La veritat es que en aquest EP hi trobem a faltar “Cantando bajo la lluvia”, ho diem per els impermeables o gavardines que porten a la foto de la portada. De fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat per Quique Roca que sembla ser era d'origen argentí, va està la versió que van realitzar del "Sukiyaki" que escoltarem un altre dia perquè la història d'aquesta cançó té molta “miga”.

Los Relámpagos – Da dou ron ron

Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The Crystals i va estar composta per Phil al costat de Jeff Barry i Ellie Greenwich. Los Relámpagos  la van gravar a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "Londonderry air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Radio Exterior de España, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Mario i sense discutir, es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un “fumadero d'opi”, per que molts altres i seguint el seu exemple, també es van posar a fumar. A Mario el van escridassar i va ser expulsat del local. És clar que ell no era un llampec.

Mike Ríos – Pera madura

El primer disc que va treure Mike Ríos va ser “Pera madura” i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3000 pessetes de l’época com bestreta i pensau que no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist i aquest va ser el títol del seu primer EP, on es trobava aquesta cançó que es una versió creiem que de Pino Dinaggio, junr a “El twist” de Hank Ballard, “Cayendo lágrimas” i “Twist de Saint-Tropez”. Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament si be aquest estiu ha fet una gira amb Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortia Camilo Sesto quan encara era Camilo Blanes i també “Dos chicas locas, locas” amb Pili y Mili i Tito Mora. A partir de l’any 1964 ja passa a ser definitivament Miguel Ríos. Encara que cal a recordar que el LP més venut en la carrera de Miguel Ríos va ser "Rock & Ríos", un doble disc gravat en directe i considerat el millor disc en directe de la dècada dels 80 al costat de "Rock and Roll Circus" de l'Orquestra Mondragón, hem de reconèixer que el seu millor single va ser "L'himne a l'alegria", editat l'any 1970 amb arranjaments de Waldo dels Ríos i que va vendre milions de còpies a tot el món, arribant a classificar-se en el segon lloc en la llista del Billboard nord-americà. Per cert, us explicarem una curiositat, quan va començar, el seu professor de cant va ser l'italià establert a Espanya Filippo Carletti.

Mimo y Los Jumps – Mister Twist

A Mimo l'hem escoltat en moltes ocasions a El Temps Passa... i la música queda, però aquest tema no havia sonat mai en el programa i avui hem decidit compartir-ho amb els nostres oïdors ja que es tracta d'una cançó carregada de ritme ballable. Es trobava en el tercer EP de Mimo, editat per Philips l'any 1962 en el qual també es van incloure “Amapola” que es un tema clàssic del compositor gadità establert a Nova York, José María Lacalle i que inicialment no tenia lletra, aquesta va ser escrita l’any 1940 per Albert Gams, “Pippermint twist”que creiem també era una versió i “Speedy Gonzalez” que va ser un dels èxits de Pat Boone. Mimo es recolza amb Los Jumps, el grup que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus dos últims EP's. El seu primer disc que va ser editat al decembre de 1960 el va treure el segell Veriety i Mimo va cantar les quatre cançons en angles, els altres ja van ser en castellà i amb Philips. Mimo es deia en realitat Pilar García de la Mata i l’any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria de los Àngeles de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior, per aixó en les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior en aquella época cantaba amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox per tant la seva imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre segell. Mimo encara publicaria un altre EP i es va retirar de la música. Junior es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb Barrabàs. Per cert, el segell Ramalama ha recuperat tots els seus temes en un CD compartit.que s'acaba de publicar.

Los Brincos – El pasaporte

Quan a Los Brincos es va produir l'escissió de la que us hem parlat en moltes ocasions i Juan Pardo i Antonio Morales, conegut com Junior, van deixar el grup per formar el duet Juan y Junior, els crítics especialitzats van augurar que la cursa dels Brincos estava més acabada que les maraques de Machín, però Fernando Arbex es va lliurar de Marini Callejo, va prendre les regnes del grup, es va buscar dos nous músics, Ricky Morales que era germà de Junior i Vicente Jesús Martínez, tots dos venien del grup Los Shakers i al costat de Manolo González va seguir endavant, demostrant a aquells "crítics" que no tenien idea de res i que parlaven, com sol succeir en masses ocasions, només per parlar i gastar saliva i que amb els seus comentaris havien perdut una meravellosa ocasió d'estar calladets. Cal dir que aquesta formació tampoc va ser definitiva ja que Vicente Jesús Martínez els va deixar i al seu torn va ser substituït per Miguel Morales, també germà de Junior i Ricky i que es va casar amb Freda Lorente, a la qual coneixíem com La Bombí, una actriu que no es mullava els peus al dutxar-se i també se la coneixia per la frase que deia al "Un, Dos, Tres" possant un aire ingenu “Porqué seraaaaa”. L'últim àlbum de Los  Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabás, es va titular "Mundo, demonio y carne", un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si, i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquell disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos ja eren cinc: Fernando Arbex cantant i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Aquesta cançó que compartim ara a El Temps Passa... i la música quedaEl pasaporte”, es trobava en el primer single amb la segona formació, editat l'any 1967 pel segell Novola-Zafiro com a avançament del LP “Contrabando” i a la cara B es va incloure "So good to dance", encara que aquest tema en el single, és una mica diferent de la versió que van incloure en el LP. La veritat és que va ser tot un èxit, reafirmat pel següent amb la cançó “Lola”.

Los Puntos – Cuando salga la luna

Escoltarem avui a El Temps Passa… i la música queda a Los Puntos que van ser un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta. Eren una banda de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a la canço "Llorando por Granada" que va ser el gran èxit tot i que en van tiondre un grapat, entre elles cal destacar també “Goodbye” i “Magdalena”. Amb aquest tema que us portem avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el va publicar el segell Polydor, però va ser una de les  grans cançons de Los Puntos i ens l’han demanant mitjançan el correu electrónic i els vostres desitjos son órdenes per a nosaltres. Ja ho sabeu. El grup Los Puntos el integraven José González Grano de Oro (guitarra) que va morir fa uns anys i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista  José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez que ja es mort i Agustín "Tato" Flores a la bateria que així malléis es mort, ens va deixar el 15 de Juliol del 2007. Més tard i substituïn a José Belmonte, s’els uneix Cristóbal de Haro que venia de Los Íberos, després s’en va a Frenos, també van ser components del grup Eduardo Sánchez-Manzanera que va morir no fa massa, Juan Roque Cano, Francisco Caparrós Millán i José Pérez Sánchez. Los Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años". La veritat es que ara no sabriam dir-vos si estan en actiu o no, peró creiem que si.

Los Posters – 1, 2, 3, luz roja

Aquesta peça que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és una versió del "1, 2, 3 Red Light" del grup nord-americà 1910 Fruitgum Company, un dels líders al costat de Ohio Express del so Boublegum pop creat per els productors nord-americans Kassenetz & Kazz i que el grup de Ourense Los Posters van publicar en un single tret per Columbia l’any 1968 amb "Podré convencer a tu corazón" a l'altra cara que es el “May I take a giant step”, també una versió dels 1910 Fruitgum Co. El conjunt Los Posters que tan sols van gravar dos singles, van començar l’any 1965 dient-se inicialment Los Dráculas, però quan van fitxar per Columbia i van treure el seu primer disc, aquest que us hem seleccionat, es van canviar a Los Posters, supossem que a “sugeriment” de la discogràfica. Més tard es van convertir en Alfa 4 i despres van ser Nueva Democracia. Estaven liderats pel guitarra, cantant i compositor Miguel Domínguez, nascut a Ourense, l’any 1947 junt a Mario Dainow (baix),  Alejandro López "Cano" (bateria) i Gustavo Valencia (guitarra solista) aquest abans havia militat en el grup Los Wagners.

La Música que es Feia en Català

Jaume Arnella – Les Rondes del Vi

Amb “La Timba de les cartes” a la cara B, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella va ser aquest que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda. Quimet reclama l'euro d'inmediat. Aquest va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les més representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any 1943 que ha liderat el col·leciu del Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos grups significatius, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3, com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Dos + Un, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba, El Cachas o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en catalá.

Miniatura – Al mati just a trenc d’alba

Quimet reclama un euro per que aquesta cançó ell la ha tocat moltes vegades. El disc de Miniatura va estar editat l’any 1969 per Concentric i eren quatre personatges del panorama musical catalá de finals de la década, es tractava de José Manuel Brabo conegut com "Cachas" que després va crear Música Dispersa, el cantautor més galactic de tots Jaume Sisa, junt a Albert Batiste que venía de Els Tres Tambors i després va formar part de Música Dispersa i posteriormene creiem que també de Fusioon, i el carismàtic, per dir alguna cosa, Pau Riba. La veritat es que Miniatura va ser un projecte sense continuitat, suposem que degut a la qualitat musical dels quatre músics catalans, tot i que Cachas creiem que era madrileny i havia estat component del col·lectiu Canción del Pueblo, però afincat a Catalunya. En aquest EP també es van incloure “El Trist i Desconsolat Enterrament de la Meva Esposa”, “Noia” i “Miniaturas”, cada un d’ells són protagonistas en una de les cançons.i en aquesta que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, la veu principal es Pau Riba (a la foto). Val a dir que aquest EP va ser una idea del Cachas i inclou en el seu interior un fullet de retallables que va estar dissenyat per Pau Riba (a sota) que en aquella época també va ser el dissenyador de algunes portades de discos del segell Concentric. El Cachas després de marxar.se a la mili va deixar la música.

Miquel Cors – Fill de vidua

A principis dels 70 l’actor Miquel Cors, en aquella época cantant, va gravar un single en el qual la cançó estrella va ser aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música queda i hem d'aclarir que tot i que consta que la lletra és del poeta català Pere Quart i la música de La Trinca, nosaltres no estem d'acord totalment ja que anys abans la van gravar Els 3 Tambors amb el títol “Romanço del fill de vidua” i es tractava del “Tomsbtone Blues” de Bob Dylan. L'adaptació de la lletra també va ser de Pere Quart, però reconeixem que el ritme està molt canviat, però d'això a assumir l'autoria, va un abisme, la veritat. A la cara B del single van incloure "Vaca Suïssa", un tema de poc més d'un minut de durada completament intranscendent. Va ser publicat pel segell Pebrots i distribuït per Edigsa. De nom complert Miquel Àngel Cors i Meya, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser cantant, gravant uns quants discos a finals dels seixanta i va militar en el col•lectiu el Grup de Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona l’any 1948 i va morir a Valldoreix el 27 de maig del 2010, als 61 anys d’edat. Va ser l'Antonio Aiguader, el propitari del supermercat, a la popular sèrie de TV3 Poble Nou” (al costat una escena de la serie) i va estar casat amb l’actriu Silvia Munt.

Ara deixarem la música feta en català, pero seguim a les nostres terras.

Los Pájaros Locos – Walking in the rain

Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar em total 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar al 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres marxaria a Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys i Lucho Guerrero (bateria). Aquest tema es va incloure en el seu segon EP titulat així "2" i era una versió que canten en angles, del tema del tercet femení nord-americà The Ronettes, tot i que creiem que la versió original era d’un grup anomenat The Prisioners que la van gravar estante a la presó. Los Pájaros Locos la van publicar al 1960 a través del segell Variety amb el qual van treure tres dels seus EP's. Val a dir que Los Pájaros Locos, el Golden Quarter i Los Ticanos van ser els primer grups catalans que van actuar als festivals que es montaven a Madrid, en un organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil, junt a Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. És diu que Los Pájaros Locos van ser els primers a utilitzar un vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un ECO, encara que aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys d'edat, va morir Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros Locos, amb el seu germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985 Antonio María Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics components i nous músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª Mayolas Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i cantant), Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria).

Los Huracanes – Días sin mañana

Durant els anys seixanta i a raó de la gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP dels valencians Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” una tema protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes Barry McGuire i va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara l’scoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de  Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que van participar com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià.

Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo

Escoltarem ara una cançó que ens porta Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és una de les cançons de la primera época de Tony Ronald que tant a Quimet com a Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "Hippy hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi baby" de The Ronettes. Aquesta cançó també va ser versionada en castellà per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3 de març del any 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí  ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.

The Rocking Boys – Palabras

Hi ha un punt d'inflexió en la carrera del grup britànic The Bee Gees, parlem de l'abans i el després de la "Febre del dissabte nit", nosaltres ens quedem amb la primera d'elles amb cançons com "Nova York desastre miner", "Massachussets", "To love somebody", "Rialles i llum", "Holiday", "Un missatge et voldria enviar" i tantes altres, però entre totes elles hauríem de destacar "Words" que escoltarem ara en la versió que van realitzar els andalusos The Rocking Boys, encara que Quimet s'encarrega de recordar-nos la de Los Salvajes que és excepcional. The Rocking Boys la van incloure en un EP editat per Belter l'any 1968 amb “Espérame que voy” que es el “Hold on I'm coming" de Sam & Dave, “Carmen” que és la seva versió de la peça central de l'òpera de Bizet a ritme gairebé de blues i “Regresa”. Aquest és l'últim disc en la carrera de The Rocking Boys que després de canviar de mànager i establir-se, primer a Barcelona i posteriorment a Bilbao, es desfan. En total The Rocking Boys van publicar 16 discos, tots ells en format EP. The Rocking Boys es van crear a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. Van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu) qie era portugues, Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders, Los Crikets i Barrabás, va morir el 20 d'abril del 2014 i nosaltres creiem que es el cantant en aquesta cançó.

Los Mustang – Mi vida

Aquesta cançó va ser el gran èxit internacional del cantant francès Alain Barriere i ara l'escoltarem a la recta final de El Temps Passa… i la música queda, a càrrec de Los Mustang, els nostres eterns versioners, de fet hem de reconèixer que ells, Los Javaloyas i Los Catinos, van ser els millors versioners de la seva època. El tema es va incloure en un dels millors EP's de Los Mustang i un dels que van funcionar molt bé a nivell vendes, editat l'any 1964 per EMI i en el qual també trobàvem “Y volvamos al amor” de Marie Laforet, “Conocerte mejor” que es la seva versió del "I should have know better" de The Beatles i “Un mundo sin amor” que tot i haver estat escrita per Paul McCartney, la van gravar i van portar a l'èxit el duet britànic Peter & Gordon. La veritat es que i parlant de cançons dels Beatles, Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i la primera pels valencians Los Pantalones Azules. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi que va morir l’any passat, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo, va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al llarg de la seva carrera, va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942.

Los Tonks – Penny Lane

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda per acabar el programa d’avui, un grup surgit a la Ciutat Comtal. L’any 1967 el quartet barceloní Los Tonks van treure el seu primer disc, un EP publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser aquesta bona versió del "Penny Lane", un altre gran èxit del grup de Liverpool, The Beatles. Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona 19-06-1947). Encara traurien un altre disc i el grup es va desfer. Juan José Calvo va entrar en els Mustang substituint provisionalmente a Marco Rossi mentre aquest complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat. També va tocar amb Los Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per cert i tonan als Beatles i aquesta cançó, una de les regidores de l'ajuntament de Liverpool, va proposar un dia canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de la ciutat ja que ostentaven el nom de famosos negrers, és a dir gent que es va fer rica comerciant amb esclaus de color. Era un assumpte en el què sembla ser que tots els regidors estaven d'acord, però el problema va sorgir quan es van adonar que un dels noms a canviar era el de Penny Lane, el conegut barri, plaça i carreró i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen The Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant Penny Lane com Abbey Road formen part de les rutes turístiques britàniques, el nom va quedar tal com estava. Per soposat, la moció va ser rebutjada.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però no us quedareu sols, us deixem en companyia de totes les emissores per les que ens escolteu o des de internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins després de festes.

Sopar de Nadal d'Altafulla Ràdio


BONES FESTES, PAU I AMOR PER A TOTHOM

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres