En els anys seixanta vam trencar moltes cadenes, musicalment
parlant i es va produir una evolució pel que fa a conceptes i forma d'entendre
la música. També a Espanya van canviar els cànons establerts i la joventut va
adoptar altres tendències allunyades del bolero i la copla imperants, passant
el rock and roll, el beat i el pop a dominar-ho tot, sense oblidar altres
ritmes, encara que molts d'ells van ser d'efímera vida. Avui a El Temps
Passa... i la música queda escoltarem a Quique Roca y su Conjunto, Los
Relámpagos, Miquel Cors, Los Pasos, Miniatura, Los Tonks, The Rocking Boys, Los
Mustang, Mimo y Los Jumps, Los Pájaros Locos, Mike Ríos, Los Huracanes, Jaume
Arnella, Los Posters, Tony Ronald i Los Brincos. Amb tots ells
comencem el nostre viatge als records, al passat i que t'arribarà des de les
emissores per les que sortim a les ones semanalment o per internet, si t’el
descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho
permeten. Som Quimet Curull i Mario Prades i nosaltres
Obrim la
Paradeta
Quique Roca y su Conjunto con Claudia – Renato
Quique Roca y su Conjunto, amb els que avui començarem El
Temps Passa… i la música queda, va ser un grup de principis dels 60 que van
editar uns quants EP's, calculem que entre cinc o sis, comptant amb la cantant
Claudia que consta en alguns dels discos i en altres s'omet, tot i ser-hi.
També algunes de les seves cançons es van incloure en aquells, tan populars a
l’época, Discos Sorpresa de Fundador. Aquest tema, es una versió d’un èxit de
Mina i que ja l’havia gravat en castellà Gelu, Rosalía i també Francisco
Heredero que la va titular “Renata”, és clar, però algunes fons diuen que
l’autor era l’argentí Alberto Cortez que la va dedicar a la seva dona que es
deia precisamente 
Renata. La cançó es trobava en un EP editat per Hispavox
l’any 1962 i on també es van incloure “Locomotion” de Little Eva, “Dos cruces”
i “El Gran Tomás”. La veritat es que en aquest EP hi trobem a faltar “Cantando
bajo la lluvia”, ho diem per els impermeables o gavardines que porten a la foto
de la portada. De fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat
per Quique Roca que sembla ser era d'origen argentí, va està la versió que van
realitzar del "Sukiyaki" que escoltarem un altre dia perquè la
història d'aquesta cançó té molta “miga”. 
Los Relámpagos – Da dou ron ron
Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a
Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de
les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va
ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The
Crystals i va estar composta per Phil al costat de Jeff Barry i Ellie
Greenwich. Los Relámpagos la van gravar
a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "Londonderry
air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos
estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va
dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los
Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria),
Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost
de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez
Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una
emissora que es trobava a les rambles 
barcelonines, Mario creu que era Radio
Exterior de España, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien
actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets del carrer
Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran
i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se
prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un
d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que
sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de
la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir,
ells i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren Los
Relámpagos. Mario i sense discutir, es va treure la seva pipa de la butxaca, la
va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i
olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un “fumadero
d'opi”, per que molts altres i seguint el seu exemple, també es van posar a
fumar. A Mario el van escridassar i va ser expulsat del local. És clar que ell
no era un llampec.
Mike Ríos – Pera madura
El primer disc que va treure Mike Ríos va ser “Pera madura”
i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar
3000 pessetes de l’época com bestreta i pensau que no era poc. Per cert que a
Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist i aquest va ser el títol del seu
primer EP, on es trobava aquesta cançó que es una versió creiem que de Pino
Dinaggio, junr a “El twist” de Hank Ballard, “Cayendo lágrimas” i “Twist de
Saint-Tropez”. Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri
de La Cartuja,
a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El
Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de
nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament si be aquest estiu ha fet una gira amb Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel. Miguel Ríos també va fer
cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser
protagonista de “Hamelin”, on també sortia Camilo 
Sesto quan encara era Camilo
Blanes i també “Dos chicas locas, locas” amb Pili y Mili i Tito Mora. A partir
de l’any 1964 ja passa a ser definitivament Miguel Ríos. Encara que cal a
recordar que el LP més venut en la carrera de Miguel Ríos va ser "Rock
& Ríos", un doble disc gravat en directe i considerat el millor disc
en directe de la dècada dels 80 al costat de "Rock and Roll Circus"
de l'Orquestra Mondragón, hem de reconèixer que el seu millor single va ser
"L'himne a l'alegria", editat l'any 1970 amb arranjaments de Waldo
dels Ríos i que va vendre milions de còpies a tot el món, arribant a
classificar-se en el segon lloc en la llista del Billboard nord-americà. Per
cert, us explicarem una curiositat, quan va començar, el seu professor de cant
va ser l'italià establert a Espanya Filippo Carletti.
Mimo y Los Jumps – Mister Twist
A Mimo l'hem escoltat en moltes ocasions a El Temps Passa...
i la música queda, però aquest tema no havia sonat mai en el programa i avui
hem decidit compartir-ho amb els nostres oïdors ja que es tracta d'una cançó
carregada de ritme ballable. Es trobava en el tercer EP de Mimo, editat per
Philips l'any 1962 en el qual també es van incloure “Amapola” que es un tema clàssic
del compositor gadità establert a Nova York, José María Lacalle i que
inicialment no tenia lletra, aquesta va ser escrita l’any 1940 per Albert
Gams, “Pippermint twist”que creiem també era una versió i “Speedy Gonzalez”
que va ser un dels èxits de Pat Boone. Mimo es recolza amb Los Jumps, el grup
que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus dos últims EP's. El seu
primer disc que va ser editat al decembre de 1960 el va treure el segell
Veriety i Mimo va cantar les quatre cançons en angles, els altres ja van ser en
castellà i amb Philips. Mimo es deia en 
realitat Pilar García de la Mata i l’any 1959 va
participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta
mateixa edició també va participar Maria de los Àngeles de las Heras, coneguda
despres com Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren
els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al
costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig,
però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior, per aixó en les
caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que
Junior en aquella época cantaba amb Los Pekenikes i tenia contracte amb
Hispavox per tant la seva imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre
segell. Mimo encara publicaria un altre EP i es va retirar de la música. Junior
es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va
substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb
Barrabàs. Per cert, el segell Ramalama ha recuperat tots els seus temes en un
CD compartit.que s'acaba de publicar.
Los Brincos – El pasaporte
Quan a Los Brincos es va produir l'escissió de la que us hem
parlat en moltes ocasions i Juan Pardo i Antonio Morales, conegut com Junior,
van deixar el grup per formar el duet Juan y Junior, els crítics especialitzats
van augurar que la cursa dels Brincos estava més acabada que les maraques de
Machín, però Fernando Arbex es va lliurar de Marini Callejo, va prendre les
regnes del grup, es va buscar dos nous músics, Ricky Morales que era germà de
Junior i Vicente Jesús Martínez, tots dos venien del grup Los Shakers i al
costat de Manolo González va seguir endavant, demostrant a aquells "crítics"
que no tenien idea de res i que parlaven, com sol succeir en masses ocasions,
només per parlar i gastar saliva i que amb els seus comentaris havien perdut
una meravellosa ocasió d'estar calladets. Cal dir que aquesta formació tampoc
va ser definitiva ja que Vicente Jesús Martínez els va deixar i al seu torn va
ser substituït per Miguel Morales, també germà de Junior i Ricky i que es va
casar amb Freda Lorente, a la qual coneixíem com La Bombí, una actriu que no es
mullava els peus al dutxar-se i també se la coneixia per la frase que deia al
"Un, Dos, Tres" possant un aire ingenu “Porqué seraaaaa”. L'últim
àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabás, es va titular
"Mundo, demonio y carne", un disc molt més 
enfocat al rock
progressiu, amb tocs de pop, això si, i per ell van passar les agudes tisores
del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi
apareixian nus, però la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i
tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra
caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara
al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquell disc, com us dèiem
l'últim que van treure, Los Brincos ja eren cinc: Fernando Arbex cantant i
compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans
Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de
Los Ampex i Time Machine. Aquesta cançó que compartim ara a El Temps Passa... i
la música queda “El pasaporte”, es trobava en el primer single amb la segona
formació, editat l'any 1967 pel segell Novola-Zafiro com a avançament del LP
“Contrabando” i a la cara B es va incloure "So good to dance", encara
que aquest tema en el single, és una mica diferent de la versió que van
incloure en el LP. La veritat és que va ser tot un èxit, reafirmat pel següent
amb la cançó “Lola”.
Los Puntos – Cuando salga la luna
Escoltarem avui a El Temps Passa… i la música queda a Los
Puntos que van ser un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a
finals dels seixanta. Eren una banda de Cuevas de Almanzora, Almeria i van
triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups
espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a la canço
"Llorando por Granada" que va ser el gran èxit tot i que en van
tiondre un grapat, entre elles cal destacar també “Goodbye” i “Magdalena”. Amb
aquest tema que us portem avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el
va publicar el segell Polydor, però va ser una de les grans cançons de Los Puntos i ens l’han
demanant mitjançan el correu electrónic i els vostres desitjos son órdenes per
a nosaltres. Ja ho sabeu. El grup Los Puntos el integraven José González Grano
de 
Oro (guitarra) que va morir fa uns anys i amb ell, el seu germà Alfonso que
era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez
que ja es mort i Agustín "Tato" Flores a la bateria que així malléis
es mort, ens va deixar el 15 de Juliol del 2007. Més tard i substituïn a José
Belmonte, s’els uneix Cristóbal de Haro que venia de Los Íberos, després s’en
va a Frenos, també van ser components del grup Eduardo Sánchez-Manzanera que va
morir no fa massa, Juan Roque Cano, Francisco Caparrós Millán i José Pérez
Sánchez. Los Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967 fins el 1978, encara
que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i
van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los
Puntos 40 años". La veritat es que ara no sabriam dir-vos si estan en
actiu o no, peró creiem que si.
Los Posters – 1, 2, 3, luz roja
Aquesta peça que sona ara a El Temps Passa… i la música
queda, és una versió del "1, 2, 3 Red Light" del grup nord-americà
1910 Fruitgum Company, un dels líders al costat de Ohio Express del so
Boublegum pop creat per els productors nord-americans Kassenetz & Kazz i
que el grup de Ourense Los Posters van publicar en un single tret per Columbia
l’any 1968 amb "Podré convencer a tu corazón" a l'altra cara que es
el “May I take a giant step”, també una versió dels 1910 Fruitgum Co. El
conjunt Los Posters que tan sols van gravar dos singles, van començar l’any
1965 dient-se 
inicialment Los Dráculas, però quan van fitxar per Columbia i van
treure el seu primer disc, aquest que us hem seleccionat, es van canviar a Los
Posters, supossem que a “sugeriment” de la discogràfica. Més tard es van
convertir en Alfa 4 i despres van ser Nueva Democracia. Estaven liderats pel
guitarra, cantant i compositor Miguel Domínguez, nascut a Ourense, l’any 1947
junt a Mario Dainow (baix), Alejandro
López "Cano" (bateria) i Gustavo Valencia (guitarra solista) aquest
abans havia militat en el grup Los Wagners.
La Música
que es Feia en Català
Jaume Arnella – Les Rondes del Vi
Barcelona
que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3, com la més destacable de totes elles. Hi havia gent
que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia
a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent
com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i
Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès,
Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana,
Dos + Un, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba, El Cachas o Josep Molí,
entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts
altres, va ser l’embrió del que fa surgir la Ona Leietana i
l’actual rock en catalá.
Miniatura – Al mati just a trenc d’alba
Quimet reclama un euro per que aquesta cançó ell la ha tocat
moltes vegades. El disc de Miniatura va estar editat l’any 1969 per Concentric
i eren quatre personatges del panorama musical catalá de finals de la década,
es tractava de José Manuel Brabo conegut com "Cachas" que després va
crear Música Dispersa, el cantautor més galactic de tots Jaume Sisa, junt a
Albert Batiste que venía de Els Tres Tambors i després va formar part de Música
Dispersa i posteriormene creiem que també de Fusioon, i el carismàtic, per dir
alguna cosa, Pau Riba. La veritat es que Miniatura va ser un projecte sense continuitat,
suposem que degut a la qualitat musical dels quatre músics catalans, tot i que
Cachas creiem que era madrileny i havia estat 
component del col·lectiu Canción
del Pueblo, però afincat a Catalunya. En aquest EP també es van incloure “El
Trist i Desconsolat Enterrament de la Meva Esposa”, “Noia” i “Miniaturas”, cada un
d’ells són protagonistas en una de les cançons.i en aquesta que escoltem avui a
El Temps Passa… i la música queda, la veu principal es Pau Riba (a la foto). Val a dir que
aquest EP va ser una idea del Cachas i inclou en el seu interior un fullet
de retallables que va estar dissenyat per Pau Riba (a sota) que en aquella época també
va ser el dissenyador de algunes portades de discos del segell Concentric. El
Cachas després de marxar.se a la mili va deixar la música.
Miquel Cors – Fill de vidua
A principis dels 70 l’actor Miquel Cors, en aquella época
cantant, va gravar un single en el qual la cançó estrella va ser aquest tema
que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música queda i hem d'aclarir que
tot i que consta que la lletra és del poeta català Pere Quart i la música de La Trinca, nosaltres no estem
d'acord totalment ja que anys abans la van gravar Els 3 Tambors amb el títol
“Romanço del fill de vidua” i es tractava del “Tomsbtone Blues” de Bob Dylan.
L'adaptació de la lletra també va ser de Pere Quart, però reconeixem que el
ritme està molt canviat, però d'això a assumir l'autoria, va un abisme, la
veritat. A la cara B del single van incloure "Vaca Suïssa", un tema
de poc més d'un minut de durada 
completament intranscendent. Va ser publicat
pel segell Pebrots i distribuït per Edigsa. De nom complert Miquel Àngel Cors i
Meya, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser cantant, gravant uns
quants discos a finals dels seixanta i va militar en el col•lectiu el Grup de
Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona l’any 1948 i va morir a Valldoreix el
27 de maig del 2010, als 61 anys d’edat. Va ser l'Antonio Aiguader, el
propitari del supermercat, a la popular sèrie de TV3 “Poble Nou” (al costat una escena de la serie) i va estar casat
amb l’actriu Silvia Munt.
Ara deixarem la música feta en català, pero seguim a les nostres terras.
Los Pájaros
Locos – Walking in the rain
Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides
a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los
Pájaros Locos gravaren el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien
Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van
publicar em total 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un
àlbum, encara que aquest es va editar al 2008 i era un recopilatori. Els
germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren
de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres
elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls
uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres
marxaria a Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys i Lucho Guerrero
(bateria). Aquest tema es va incloure en 
el seu segon EP titulat així
"2" i era una versió que canten en angles, del tema del tercet femení
nord-americà The Ronettes, tot i que creiem que la versió original era d’un
grup anomenat The Prisioners que la van gravar estante a la presó. Los Pájaros
Locos la van publicar al 1960
a través del segell Variety amb el qual van treure tres
dels seus EP's. Val a dir que Los
Pájaros Locos, el Golden Quarter i Los Ticanos van ser els primer grups
catalans que van actuar als festivals que es montaven a Madrid, en un
organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil, junt a Los Pekenikes, Los
Estudiantes i Los Blue Boys. És diu que Los Pájaros Locos van ser els primers a
utilitzar un vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un ECO,
encara que aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van
fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys d'edat, va morir
Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros Locos, amb el seu
germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup
que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985 Antonio María
Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics components i nous
músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª Mayolas
Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i cantant),
Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria).
Los Huracanes – Días sin mañana
Durant els anys seixanta i a raó de la gent del folk i la
marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra
de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP
dels valencians Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona
versió del “Eve of Destruction” una tema protesta en contra de la guerra del
Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes Barry McGuire i
va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara
l’scoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de
la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes
van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear
l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però
van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el
cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al 
costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José
Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de
setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el Malayo i Agustín Jiménez.
L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que van
participar com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i
que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la
memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes,
però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els
seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los
Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent
per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics
components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del
Pais Valencià.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo
Escoltarem ara una cançó que ens porta Tony Ronald, de
veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941,
però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és
una de les cançons de la primera época de Tony Ronald que tant a Quimet com a
Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una
versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en
directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "Hippy
hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella
durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi
baby" de The Ronettes. Aquesta cançó també va ser versionada en castellà
per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar
part de diversos duets 
abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony
Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer,
José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3
de març del any 2013, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva
vida podem dir que la va passar aquí ja
que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i
sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos
van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb
Mariló Domínguez.
The Rocking Boys – Palabras
Hi ha un punt d'inflexió en la carrera del grup britànic The
Bee Gees, parlem de l'abans i el després de la "Febre del dissabte
nit", nosaltres ens quedem amb la primera d'elles amb cançons com
"Nova York desastre miner", "Massachussets", "To love
somebody", "Rialles i llum", "Holiday", "Un
missatge et voldria enviar" i tantes altres, però entre totes elles
hauríem de destacar "Words" que escoltarem ara en la versió que van
realitzar els andalusos The Rocking Boys, encara que Quimet s'encarrega de
recordar-nos la de Los Salvajes que és excepcional. The Rocking Boys la van
incloure en un EP editat per Belter l'any 1968 amb “Espérame que voy” que es el
“Hold on I'm coming" de Sam & Dave, “Carmen” que és la seva versió de
la peça central de l'òpera de Bizet a ritme gairebé de blues i “Regresa”. Aquest
és l'últim disc en la carrera de The Rocking Boys que després de canviar de
mànager i establir-se, primer a Barcelona i posteriorment a Bilbao, es desfan. En total The Rocking Boys van
publicar 16 discos, tots ells en format 
EP. The Rocking Boys es van
crear a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. Van ser
una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un
dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i
el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking
Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu) qie era
portugues, Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu
solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia
un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que és
convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The
Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria
amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José
Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders, Los Crikets i
Barrabás, va morir el 20 d'abril del 2014 i nosaltres creiem que es el cantant
en aquesta cançó.
Los Mustang – Mi vida
Aquesta cançó va ser el gran èxit internacional del cantant
francès Alain Barriere i ara l'escoltarem a la recta final de El Temps Passa… i
la música queda, a càrrec de Los Mustang, els nostres eterns versioners, de fet
hem de reconèixer que ells, Los Javaloyas i Los Catinos, van ser els millors
versioners de la seva època. El tema es va incloure en un dels millors EP's de
Los Mustang i un dels que van funcionar molt bé a nivell vendes, editat l'any
1964 per EMI i en el qual també trobàvem “Y volvamos al amor” de Marie Laforet,
“Conocerte mejor” que es la seva versió del "I should have know
better" de The Beatles i “Un mundo sin amor” que tot i haver estat escrita
per Paul McCartney, la van gravar i van portar a l'èxit el duet britànic Peter
& Gordon. La veritat es que i parlant de cançons dels Beatles, Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van 
signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions
abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb
temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues
xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert
en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van
participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la
segona posició creiem que va ser per Los Sírex i la primera pels valencians Los
Pantalones Azules. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins
a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components
originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi que va 
morir
l’any passat, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que Los
Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i
1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars,
arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino
amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya,
a la seva divisió d’aparells de vídeo, va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera, va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de
1942.
Los Tonks – Penny Lane
Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda per
acabar el programa d’avui, un grup surgit a la Ciutat Comtal.
L’any 1967 el quartet barceloní Los Tonks van treure el seu primer disc, un EP
publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser aquesta bona versió del
"Penny Lane", un altre gran èxit del grup de Liverpool, The Beatles.
Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947)
guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero
(Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona
19-06-1947). Encara traurien un altre disc i el grup es va desfer. Juan José
Calvo va entrar en els Mustang substituint provisionalmente a Marco Rossi
mentre aquest complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia
anat a fer el soldat. També va tocar amb Los Diablos i Los Sírex. Alguns dels
seus 
membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per cert i
tonan als Beatles i aquesta cançó, una de les regidores de l'ajuntament de
Liverpool, va proposar un dia canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de
la ciutat ja que ostentaven el nom de famosos negrers, és a dir gent que es va
fer rica comerciant amb esclaus de color. Era un assumpte en el què sembla ser
que tots els regidors estaven d'acord, però el problema va sorgir quan es van
adonar que un dels noms a canviar era el de Penny Lane, el conegut barri, plaça
i carreró i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen
The Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant
Penny Lane com Abbey Road formen part de les rutes turístiques britàniques, el
nom va quedar tal com estava. Per soposat, la moció va ser rebutjada.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però no
us quedareu sols, us deixem en companyia de totes les emissores per les que ens
escolteu o des de internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet
Curull i Mario Prades, fins després de festes.
Sopar de Nadal d'Altafulla Ràdio
BONES FESTES, PAU I AMOR PER A TOTHOM
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario