Passat aquest periple de vacances que ens hem pres en
aquestes festes, com és habitual en nosaltres, tot i que aquest any hem trigat
més a tornar, ens posem de nou les piles amb un programa ple de bona música per
recordar aquell ahir que vam deixar enrere fa uns quants anys i comptarem per
començar amb Luis Aguilé, el Kroner’s Dúo i Los Pekenikes que ens traslladaran
amb les seves cançons al Far West, però també tindrem a Los Mustang, Marta
Baizán, Los Talayots, Maria Cinta, Los Teen Tops, Julio Iglesias, Lone Star,
Los Gatos Negros, Licia, Los Botines, el Dúo Dinámico, Los Llopis, Michel i
l’eurovisiva Massiel. Ara posem de nou en marxa El Temps Passa… i la música
queda des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes cada setmana o
via internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i
ara us direm que
Obrim la
Paradeta
Luis Aguilé – Pecos Bill
Sempre s'ha dit que els andalusos són uns
"dezagueraos", és a dir que tendeixen a exagerar-ho tot. Per
descomptat i com sol succeir en masses ocasions amb els tòpics a l'ús,
acostumen a estar errats i mai hem de prendre'ns-ho tot al peu de la lletra.
Per mostra un botó i us demostrarem que si algú és propens a exagerar, són els
nord-americans. A la cançó que escoltarem avui quedarà plenament demostrat que
si algú pot ser mestre de l'exageració, va ser l'autor d'aquesta cançó
inspirada en un clàssic de la literatura còmica de l'oest més tradicional.
Aquesta és la història del "Vaquero más auténtico que existió" i ens
la canta Luis Aguilé en aquesta versió que va fer de “Pecos Bill”. Tal i com
diu la cançó i la llegenda, sent un infant i viatjant en una diligència, Pecos
Bill va caure de la mateixa i va quedà abandonat a la praderia. Pecos Bill va
ser trobat per una família de coiots prop del riu Pecos, al sud-oest de Texas,
va créixer amb la seva família adoptiva de quatre potes i ell es va convertir
en tot un heroi del oest. Muntat en el seu cavall fins a un tornado va
allunyar, també es diu que durant un període de 
sequera va portar pluja des de
Califòrnia fins Texas, tanta aigüa va portar que amb la que va sobrar es va formar el Golf de Mèxic. I un dia, mentres Pecos Bill estaba afeitan-se a dalt
d'un arbre, va matar 2500 indis que estaven atacan Texas City, tot
aixó sense deixar d'afeitar-se. L’any 1948, en la pel·lícula "Ritmo i Melodía" dels Estudis Disney, van incloure un curt animat en el qual el
cantant i actor Roy Rogers (5 de novembre de 1911 - 6 de juliol de 1998)
interpreta la famosa cançó que explica la vida d'aquest vaquer. Luis Aguilé amb
el seu sa bon humor, ens porta per començar El Temps Passa… i la música queda,
aquesta versió en castellà del divertit i exagerat “Pecos Bill” que es va
incloure al disc "A mis amigos los niños". Luis Maria Aguilera Pica,
nascut a Buenos Aires el 24 de febrer del 1936 i establert primer a Barcelona i
posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid, un 10 d’octubre del 2009. Va
compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen
part de la història musical del món ja que va ser versionada per The
Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. Una de les facetes poc
conegudas de Luis Aguilé era la d’escriptor de llibres per infants i era bo, va
guanyar uns quans premis en aquest apartat. Per tots era Luis Aguilé. Un bon
amic!
Kroner’s Dúo – Banjo Boy
altre clàssic, en aquest cas italià i "Banjo Boy" que escoltem ara i
que també era una versió, però no dels Estats Units, l'origen és sud-americà.
Poc després de posar-se aquest disc a la venda el duo se separa i Tony Ronald, amb un altre holandès, Charlie
Kurtz, crearia Tony & Charlie i després es llançaria en solitari primer com
Tony Ronald i Los Kroners i després ja només com Tony Ronald. Siegfried Andre
den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72 anys d'edat i
pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que
va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70,
gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady
Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a
principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de
1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava.
Los Pekenikes – Jinetes en el cielo
Amb un euro
per Quimet us portem tot un clàsic del country americà. El títul
original era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" i és un tema
que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones. S'han fet moltes
versions. La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació
quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també
fantasmes i rep un avís d'ultratomba, o canvia o serà un més d’aquells texans
fantasmes. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the
Storm" i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues
pel•lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. Entre els molts que l’han gravat destaquem les
versions de Johnny Cash, The Outlaws i fins i tot els Blue Brothers. És
clar que la versió que us hem seleccionat és instrumental, en línia surf music
i ens la porten Los Pekenikes, emulant als The Shadows que així mateix la van
gravar. Aquesta cançó es va incloure en un EP en què el tema estrella va ser
"Apache", al costat de “Ramona” i “Madrid”, es va publicar l'any 1961 a través del segell
Hispavox i fou el seu primer disc. Els Pekenikes van ser un grup creat al
Institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que
precisamente va 
morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va
treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso
Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant. Malgrat convertir-se en una de
les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per Los
Pekenikes van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco,
sense oblidar Junior, Aute, Karina, Eddy Guzmán i molts altres. Exigències
d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el
cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar tres EP’s amb
Juan Pardo i creiem que un parell o tres amb Junior, no van tornar a cantar
fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts
músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote,
Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony
Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar
que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar
com a productor i va crear el grup Zapatón.
Los Llopis – Rockabillidad
L'any 1960 Los Llopis van gravar aquesta versió del
"Rockabilidad", un tema ple de rock and roll que curiosament va ser
eclipsat a Espanya per "La
Pachanga" que es va incloure en aquest mateix EP al
costat de "Basta Arturo" i "Amor de niños". La veritat és
que tot i que Los Llopis eren un grup de rock pioner, la discogràfica i degut
al fet que ells eren cubans, a Espanya va potenciar molt més "La Pachanga" i va ser
el seu gran èxit al nostre país, encunyant el terme "patxanguer" per
definir cançons horteres o excessivament comercials. Los Llopis van ser els
primer en fer rock’n’roll en espanyol al estil americà. Es van crear a Cuba
l’any 
1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el
músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe
Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van
començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els
primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es
diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera
amb Celia Cruz inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, molt
orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van
gravar rock and roll en castellà prenent com a referència a Bill Haley i els
pioners. Més tard es van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a
Espanya
Los Teen Tops – La plaga
Un altre euro per Quimet que està molt content, és clar. Tot
i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al
castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats
Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del
Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a
Espanya els que van arribar amb les seves cançons i van introduir aquest rock
and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser
cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment
Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny"
(bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti"
(guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el
seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja
que el contrabaix el va tindre que tocar un músic d'estudi anomenat El 
Pollo.
Enrique va haver de cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser
incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Aquest bon rock and roll es
trobava en un EP amb "El rock de la cárcel" d’Elvis, "Buen Rock
and Roll esta noche" i "Confidente de secundaria" de Jerry Lee
Lewis i que al nostre país va ser el seu millor EP i és va titolar "El
trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral·lelament Enrique Guzmán
(Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i
acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, va
acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera
com a solista i actor. La seva filla Alejandra Guzmán es també una bona cantant
amb una important carrera.
Licia – Help
La cantant aragonesa Lícia, de nom complet Alicia Molia, es
va atrevir en el seu segon disc amb una de les cançons més populars de The
Beatles, la qual donava títol a la seva segona pel·lícula "Help" i no
s'ho fa gens malament, tot i els arranjaments orquestrals. Es tractava d'un EP
en el qual també es van incloure "El primer piropo" amb la qual va
participar al VIIé Festival de la
Cançó de la
Maditerránea que es celebrava a Barcelona, "La verdad"
i "Cantemos" i que va editar el segell Vergara l'any 1966. Nascuda a
Saragossa, Licia va ser una noia Ye-Yé de l'època, encara que va començar en
això del cant al cor del Colegio Santa Inés, on estudiava. Va participar en
diversos concursos, primer en emissores de ràdio, 
recordem un conduït per Luis
García Camañes i finalment es va presentar al “Salto a la Fama” de TVE, un popular
concurs que va guanyar en l'edició de 1964, iniciant-se així el seu periple
musical, encara que en aquella època creiem recordar que vivia ja a Barcelona.
Per cert, Licia va participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera
del 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, on van
participar-hi també Lone Star, El Dúo Dinámico, Los Salvajes, Los Brincos, Los
Bravos i Los Sirex, entre altres. En total Lícia publicaria vuit o nou discos
petits, entre EP's i singles, tots amb el segell barceloní Vergara i finalment
va abandonar la música.
Lone Star – Nuestra generación
Aquesta cançó va ser el gran èxit de The Who al principi de
la seva carrera, ara bé, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los
Salvajes que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de
referència, fins i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però
van ser Lone Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors
EP's, publicat per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve
Sloopy" de The McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff
Beck que la va escriure quan militava a The Yardbirds i "Los
domingos" que la veritat, no recordem ara de qui era. Estem convençuts que
és un dels seus discos més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè
nosaltres sentim debilitat per La
Leyenda, considerem que Lone Star van ser el millor grup
espanyol dels seixanta i també part dels 70. En aquest enregistrament són la
millor formació en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la 
Vega, Enrique López i el
tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó
històrica, en les once temporades que portem sortint per antena, sols l'havíem
posat una vegada, ara repetirem. Curiosament el seu últim treball discogràfic
es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro",
va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en
directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un
enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que
EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a
l'època.
Los Gatos Negros – Corre, corre
L’any 1966 i després d'haver tret un munt d'EP's, finalment
Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP, amb el segell
Vergara, que es va titular "Los Gatos Negros" i del qual nosaltres us
hem extret aquesta bona versió del tema "Keep on running" de Spencer
Davis Grup i en el que es van incloure cançons del seu últim EP que va ser el
més reeixit de la seva carrera com "Cadillac" i "Un efecto
extraño", al costat de versions de Gary Lewis & Playboys o Dave Clark
Five, però també van col•locar un tema seu, composat pel organista Carlos
Maleras "No has de creer" que per cert utilitzava un Farfisa, com ens
identifica immediatament Quimet que ja està reclaman un altre euro. És clar que
després de publicar aquest àlbum la discogràfica els va fer treure un single
amb "Juanita Banana" en una cara i "Raska-yu" a l'altra...
Quin canvi! La veritat és que a partir d'aquest moment Los Gatos Negros ja
només traurien singles. Pels Gatos Negros passarien músics històrics del
pop-rock català com Quique Tudela, Ernesto Rodríguez, Francis Rabassa que
militaria a Barcelona Traction, Frank Mercader, Piero Carando que 
havia tocat
amb Los Pájaros Locos, José María Mesa, l’actriu Mone i Manuel Sanfeliu, entre d'altres. Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van haver de canviar
de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser
simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components
van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys
vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant
"Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop
molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en
actiu, encara que de la formació original creiem que només està l'amic Quique
Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que
també Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar-ho. El passat més de
septembre del 2014 ens va deixar Ernesto Rodríguez que va ser un dels creadors
de Los Gatos Negros i que des de feia cinc anys tocava amb Los Sírex.
Los Jóvenes – Bajo tu techo
Val a dir que aquesta cançó ja l’hem posat en altres
ocasions, però vem tornar a rebre un correo recordant-nos que fa temps que no
“sona” el “Bajo tu techo” de Los Jóvenes a El Temps Passa... i la música queda.
Donç ara tornarà a sonar per la noia que ens la va demanar, per l’amic Sebas de
la colla del carrer Bassegoda que li agrada i també per tots i totes que
escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965,
posiblemente el millor de la seva llarga carrera, us portem a Los Jóvenes,
aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el
pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i
donant-los un caire molt seu. Eren cinc i 
avui resulta molt difícil trobar
informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió
dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP
tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que
llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes. El grup es va desfer
abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge
a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra,
José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al
San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema
Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al Poble Sec. En
total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa
important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va
convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.
Los Talayots – Sha La La La Lee
Fa un parell de temporades vam escoltar la cançó en la
versió que van realitzar Micky y Los Tonys i Mochi i que es va
incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Maratón Ye-Yé", però no us confungueu, no es la mateixa tot i ser igual el títol. Aquest és un tema que va ser èxit a Anglaterra quan la van gravar The Small
Faces, però nosaltres us hem seleccionat aquesta bona versió a càrrec d'un
altre grup sorgit a Mallorca durant els anys seixanta, es tracta dels Talayots.
El tema es va incloure en el primer EP que van publicar Los Talayots i el va
editar el segell Polydor l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “La voz del
silencio” dels Simon & Garfunkel i “Margarita” de Tony Dallara. Los
Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions
prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots van ser inicialment Ramon
Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat
Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i per el
grup van passar molts d'altres músics com Joan Caimari, Toni Morlà que després
es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de 
anar-s’en a
Zebra, algunes fons ens diuen que també va passar per Los Talayots el guitarra
i cantant Tony Obrador, però no estem segurs. Los Talayots van gravar un grapat
de discos, casi tots single i tres o quatre EP’s, per al segell Marfer, Fonal i
Polydor. Per cert, la foto està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just
davant de l'antiga terminal d'Iberia,
amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran
cafeteria que ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els
"suaus", ara creiem que es un banc. Mario va estar viven al carrer
Rey Sancho que feia cantonada amb la sortida del trenet de Sóller que es va
inaugurar el 16 d'abril de 1912, si bé l'estació es va possar en marxa el 14 de
juliol de 1929, per un costat i amb l'avinguda on estaba Cal Meca, per l'altre.
Mario vivia al número 28, a
casa de la seva padrineta Amelia, just al costat d'una carnicería on la
propietaria creu recordar que es deia Margarideta. Per cert, salutacions als
oidors de les illes
La Música
que es Feia en Català
Dúo Dinámico – Tu seras la primera
Escoltarem ara al Dúo Dinámico que com comprovareu també van
gravar cançons en català, encara que tan sols va ser un EP, editat per EMI
l'any 1965 amb quatre temes i així mateix un single amb dos dels temes de l'EP
per tal d'arribar a les butxaques més desfavorides. Aquesta cançó, al costat de
“Ai, aquells ulls tan negres” van ser les que es van incloure en el disc
senzill, en l'EP es van afegir també “La veritat” i “El missatge”. El primer
gran èxit del Dúo Dinámico va ser la versió que van realitzar del
"Rogar" de The Platters, l’any 1959. El Dúo Dinámico oficialmente es
van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es van
presentar a un programa de Ràdio Barcelona, allà al carrer de Caspe, just al
número sis i al costat del cinema Tívoli i front del Novedades. Allà uns xicots
que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique 
Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins
horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan parlem de pop
espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és clar, calia
treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors incansables
i sols en els seus primers tres anys van treuire 15 discos. És diu que aquella
presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i
aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de
Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de
jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres
bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en
la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als
seus companys a la festa de nadal de l'empresa. Per la música pop del pais el
Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo" i tota una referencia. Van rebre
de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010.
Maria Cinta – Per que em dius Adeu
Aquest tema que alguns i pel seu títol podrien confondre amb
una versió de l'èxit de Los Brincos, però res a veure una amb l'altra excepte
l'enunciat ja que aquesta va ser escrita per Jaume Reixach i Lleó Borrell, us
l'hem extret d'un EP de Maria Cinta, un nena Ye Yé catalana que va començar
sent pràcticament una cria. El disc, titulat genèricament "Maria Cinta
III", va ser editat pel segell Edigsa l'any 1965 i també van incloure “El
llimoner” que es una versió del “Lemon Tree” de Will Holt, “El Cor Canviarà”
escrita per Jaume Reixach i Antoni Ros-Marbà i “Nina de cera” que és una versió
del “Poupée de cire, poupée de son” que interpretada per France Gall va guanyar
el Festival d'Eurovisió del 65 representant a Lusemburgo. Amb tan sols 14 anys
d'edat Maria Cinta va gravar el seu primer disc, un EP que va editar el segell Edigsa
i va ser una 
de les veus interessants d’aquella Nova Cançó que sorgia imparable
i de la mà de Josep Maria Espinas i Salvador Escamilla. Maria Cinta va tenir
una carrera interessant, enregistran fins i tot un EP amb el conductor del
programa Radioescope, Salvador Escamilla, és clar que es va limitar a sis o set
EP's que es van editar mitjançant Edigsa, EFI i EMI.La Voz de su Amo i va
desaparèixer a mitjans dels seixanta. Val a dir que també va gravar cantant en
castellà. En els setanta, ja a finals de la dècada, va tornar i ens va mostrar
una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del jazz, la bossa i el pop. Va
anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de l’any 1989 amb molt bones
cançons que es va titular "Ràdio Capvespre". En total Maria Cinta ha
publicat 8 àlbums, a part dels EP’s, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "Quasi
tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar un en castellà. De nom complet
Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada
artísticament com Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una
nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un pop molt ingenu i
sense pretensions.
Michel – Capri s’ha acabat
Tal i com us vam prometre va unes quantes setmanes, anem a
escoltar ara al cantant valencià Michel amb aquesta versió en català del gran
éxito del cantant frances Hervé Vilard, editat per Zafiro en un single amb
“Aline”, del també cantautor francés Christopher, a l’altre cara, totes dues en
català. Michel va ser un gran cantant melòdic amb una bona veu, però
sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no
se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar
diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem
Què s'ha fet de Michel? La història és complexa, molt política i us
l’explicarem. Un bon dia Michel va participar en un festival “allende” les
nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera
del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se cap a
Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la 
seva
veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar
permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la
gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar
una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el
rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una molt "amigable"
fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes
es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar,
però la foto va arribar a les autoritats franquistes i després de la suspensió
de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a
l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador,
Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista
"negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia
Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir
el 14 de gener de 2009.
Acabarem per avui la Secció en Català i continuarem el nostre viatge
per l'ahir, pels anys seixanta.
Massiel – El era mi amigo
Aquesta es una de les bones cançons de Massiel i la va
interpretar en una pel·lícula protagonitzada per Bruno Lomas i Pilar Velázquez,
on també surt la "Tanqueta de Leganitos" junt a Micky i en el film la
acompanyen en les seves actuacions Los Tonys. La pel·lícula va ser dirigida per
Víctor Auz l’any 1967 que en principi era guionista i aquest va ser l'únic film
que va dirigir, però sempre s'ha dit en el mundillo musical i cinematogràfic de
l'època que amb "Codo con codo" van voler fer una segona part de
"Megaton Ye-Yé". Per cert “Codo con codo” ens fa un recorregut per
les sales i clubs del Madrid d’aquells anys, amb locals que veritablemenet
existien com Consulado, Piccadilly i el Royal Bus. La "Tanqueta de
Leganitos", com es coneixia a Massiel, va representar a Espanya per
accident al festival d'Eurovisió de 1968 i un 6 d'abril de 1968, Mario ho
recorda per que aquella nit de dissabte es trobava d’acampada amb uns companys
de la colla del carrer Bassegoda a Santa Coloma de Cervelló, dons bé, Massiel
va guanyar interpretant una cançó del Dúo 
Dinámico que havia de cantar Serrat,
però aquest va decidir en l'últim moment que si no ho feia en català, dons no
la cantava..Massiel es diu en realitat María Félix de los Àngeles Santamaría
Espinosa i va néixer a Madrid el 2 d'agost de 1947. De fet i tot i bones
cançons editades posteriorment com "María de losGuardias", Massiel
viu del "La La La",
però gairebé ja ningú es recorda del Trio La La La que la van acompanyar, de fet tenien que
acompanyar a Serrat. Oi que no? La veritat es que el Trio La La La van tindre problemes
amb Massiel i aquesta no les va voler per la gira que va fer despres
d'Eurovisió. Més tard van ser contractatades per Julio Iglesias i amb elles va
guanyar a Benidorm l'estiu del 68 amb "La vida sigue igual", es clar
que Los Gritos també van tenir a veure en el triomf. El Trío La La La així mateix, van estar
amb Julio Iglesias a Eurovisió, l’any 1970. Nosaltes només recordem el nom
d'una d'elles, la menys agraciada físicament que era Merche Valimaña. A la foto Mario Prades amb Massiel.
Marta Baizán - Te veré en septiembre
L'actriu i cantant Marta Baizán, germana de Luís Enric
Baizán, bateria de Los Pasos i amb una bona carrera pel seu compte, sobretot
gràcies al cinema, també es va dedicar a cantar i ho va fer bé. Havia estat
núvia d'un dels components de Los Pasos. Marta va néixer l’any 1949 a Ceuta, tot i que
algunes biografies diuen que ho va fer a Tetuan, bé, tot està en el nord
d'Àfrica. Va debutar amb 8 anys al programa Ràdio Chupete de la ràdio ceutí. Va
participar en un "Salto a la
Fama" de TVE, la millor televisió en aquella època... de
fet l'única que hi havia. També va participar al Festival de Aranda del Duero i
a partir d'aquí va començar el seu ascens. Va realitzar moltes pel·lícules,
entre elles destaquen “Los Chicos del Preu”, “La ciudad no es para mi”,
“Experiencia Prematrimonial”, “Del rosa al amarillo” i “Hay que educar a 
papa”.
Aquest EP va ser publicat per SonoPlay l’any 1966, un segell, que si no estem
errats era propietat de Estudios Moro i en el vinil també trobavem “Ven con
nosotros”, “Cuando vuelva Abril” i “Tu ya no existes para mi”. Te una lletra
molt de estudiant adolescent i tracta d’una noia que s'acomiada del seu chicot
degut a les vacances d’estiu i li diu que és tornaran a veure al setembre, quan
el curs torni a començar. Marta Baizán va tindre un programa de radio que es
deie “La Hora de
Marta” i va gravar així mateiux un disc infantil, una versió del conte "La Caputxeta Vermella"
modernitzat i titulat "Caperucita ye yé" en el qual Marta feia de la Caputxeta i Miguel Ríos
era el Lobo Feroz. Durant uns anys el seu grup d'acompanyament en directe van
ser Los Polaris.
Los Mustang – Balada en la tumba de un soldado
Aquesta cançó que Mario havia tocat i per aixó reclama també
un euro, es trobava en un EP de l’any 1967 on la cançó estrella va ser
"Catedral de Winchester" i sempre es va dir que aquest tema era una
composició dels Mustang, però la veritat és que nosaltres hem tingut les
nostres dubtes al respecte. Quan una vegada Mario va preguntar-li a Santi Carulla
aixó, no va aconseguir que aquest l'hi aclarís. La veritat és que en l'EP
consten com a autors G. Elorriaga i J. Fusté i el mateix any la va gravar
Manolo Escobar a ritme de sevillanes, al blog us hem posat la caràtula i
en el revers de l'EP de Los Mustang està signat per Santi Carulla i
dedicat a Mario. Per cert, aquesta cançó també la van gravar Los Stop, Michel i
el cantant català Vicent de nom complet Vicente
Solsona i que havia estat cantant de Los Wikingos i que després 
seria vocalista
de l'Orquestra Slàlom. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista) que va morir l’any passat i que era també el compositor de
totes les cançons propies que ells van gravar i que van ser 18, Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir
aquesta formació inicial fins que el grup es va separar l'any 2000. Per cert
aquesta cançó va ser protagonista d’un d’aquells tebeos de la col·lecció Claro
de Luna, també us posem la portada del cómic, com es diu ara.
Julio Iglesias – My Sweet Lord
Fins l'incombustible Julio Iglesias, "Agosto
Catedrales" per la seva popularitat mundial, va versionar a The Beatles.
Bé, aquest tema no és exactamente de The Beatles, però va ser el primer gran
hit de George Harrison (Liverpool, 25 de febrer de 1943 - Los Angeles , 29 de
novembre de 2001) quan es va llançar en solitari ja desfet el grup i es va
incloure al "All Things Must Pass", el primer àlbum triple de la
història. El tema va ser demandat per plagi per la seva similitud amb
"He's So Fine", composada per Ronald Mack l’any 1962 i que va gravar
el grup nord-americà The Chiffons. Aquesta bona versió amb la que avui
conclourem El Temps Passa… i la música queda que ens porta Julio Iglesias us
l'hem tret del 
doble disc "Con la ayuda de la amistad" que va
publicar RamaLama i en què un munt de grups de diverses èpoques, versionaven a
The Beatles. Julio José Iglesias de la
Cueva, va néixer a Madrid el 23 de setembre de 1943 i va ser
porter del Reial Madrid fins que un accident va truncar la seva carrera
esportiva. El seu pare va deixar la seva consulta i es va dedicar plenament al
seu fill fins aconseguir que es recuperés i allí, en la seva convalescència, va
començar una carrera musical que es consolidaria en guanyar el Festival de
Benidorm de 1968 amb la seva cançó "La vida sigue igual", defensada
conjuntament amb Los Gritos. Per cert. al guió de la pel·lícula "La vida sigue igual", protagonitzada per Julio Iglesias, la història està completament canviada i allà ell es recupera degut a l'amor d'una noia, rés a veure amb la realitat, pura ficció. La foto es del film.
Acabarem El Temps Passa… i la música queda per avui, però us
deixarem en la companyia de aquelles emissores per les que sortim a les ones o
via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet
Curull i Mario Prades i us direm Adeu, fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario