El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 24 de junio de 2015

El Temps Passa 09-38

Aquest matí ens hem aixecat amb ganes de foter-li canya al mono i us hem preparat un programa ple de força, ritme i trempera que esperem sigui del vostre gust. Per tant avui a El Temps Passa... i la música queda, recorrerem els anys seixanta i els records d'aquella dècada daurada, musicalment parlant, de la mà de Los Brincos, Los Sírex, Javalotas, Z-66, Catinos, Bruno Lomas, Jorque Querol, Módulos, Mitos, Mirla Castellanos, Els Dracs, Els Xerracs i uns quants més que avui configuraran la nostra banda sonora. Ara toca, des de totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones cada setmana o be mitjançant internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse, conectar la màquineta del temps. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui per obrir el programa us portem a Los Mustang i també us direm com sempre que

Obrim la Paradeta

Los Mustang – Aio, Aio

Aquesta cançó que us hem seleccionat per començar ara El Temps Passa… i la música queda i que s'incluia a un single amb "Me invitaron" a l'altre cara, ens la porta el grup barceloní Los Mustang, una de les millors bandes espanyoles dels seixanta, si bé ells destaquen precisament perquè la seva discografia, àmplia i extensa, està centrada bàsicament en versions, però van ser els millors versioneros de la seva època, al costat dels Catinos i Los Javaloyas. Per no variar, aquesta cançó que ens porten Los Mustang ara també és una versió, en aquest cas de The Bee Gees que la van incloure en el seu disc "Cucumber Castle", publicat l’any 1970 i que és l'únic àlbum dels Bee Gees sense Robin Gibb. Els  Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van ser l’unic grup espanyol de la seva època que van mantenir la formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000. Curisament quan van començar Los Mustang eren un grup instrumental, fins que a un concurs van coincidir amb Los Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang que per cert, també van gravar composicions propies, prácticamente totes escrites per Marco Rossi, poques, aixó si que es veritat, però volem recordar aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig a Figueres, on vivia. En 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins l’any 2000, quan es van desfer..

Los Brincos – Vive la realidad

La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los Brincos abans de desfer-se. Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada i en la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època. L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, es va titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però al blog us posem les dues portades i veureu que la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutiblem cantant i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després d’Alacrán sorgís Barrabàs.
A salt portada del disc censurat, a sota a la dreta, veureu la
que va ser publicada a Espanya

Los Módulos – Nada me importa

I ara escoltarem a Los Módulos, liderats per Pepe Robles que en la tornada del grup, fa uns anys, va ser substituit per l’amic José Luis Iglesias Pibe. Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història i avui bàsicament es recorda el seu èxit "Todo tiene su fin". Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia, sen número 1 en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l'any 1970 i on també es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial i coneguda “Todo tienen su fin” que curiosament va ser cara B d'aquest single. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista. Los Módulos van tornar anys després, sense Pepe Robles que com us déiem va ser substituit per José Luis Iglesias "Pibe" i van gravar un nou disc del que ara no recordem el títol.

Los Mitos – Cantemos así (Aleluya)

Seguirem i ara escoltarem una miqueta de bon pop que ens arriva des de el Nort de la penínsul·la. Aquest és un dels millors temes, més canyers i amb més qualitat en la carrera discogràfica dels bilbaïns Los Mitos, liderats pel cantant José Antonio Santisteban que quan es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels grups Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un conjunt que treballés els jocs de veus. Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva i Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc després el cantant José Antonio Santisteban, al qual avui sols es recorda com Tony Landa. Després d'una temporada rodant per Madrid en la qual es diu que van arribar a mostrar-se dignes del nom de famèlics, van tornar a Bilbao per actuar a la sala 6 Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de Conjuntos de Zaragoza de 1968 i comencen els canvis en el grup. Quan són fitxats per Hispavox Los Mitos el configuren  Tony Landa (cantant), José Ignacio Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra rítmica i teclats), Francisco García (bateria) i Óscar Matia (baix). Van treballar amb Rafael Trabuchelli com a productor. El 8 d’abril de 1968 presenten en directe a Madrid el seu primer single amb "Cuando vuelvas", però la cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda es trobava en el seu segon single, també de 1968. "Es muy fácil" és la peça més recordada en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els canvis en la formació, s’en va Tony Landa per començar en solitari i en el seu lloc entra Ramón Elorrieta, però per Los Mitos van passar també Fernando Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego Corbacho i Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i Barrabás. Es van separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival van tornar a principi del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va marxar-se a Mocedades l'any 1971.

Mirla Castellanos – La noche de Chicago

La cançó "La noche que Chicago murió" que está una mica fora de temps, probablement és la més emblemàtica dels britànics Paper Lace i la peça va estar composada per Peter Callander i Mitch Murray. El single va ser disc de Platí, va ser publicat el 15 de juny del 1974, va puxar al lloc 3 del Billboard i el segon al Canadà, mentre que a Anglaterra va ser número 1 de les llistes. La cançó ens parla de la massacre que es va produir l'any 1929 a Chicago, d'Al Capone i de la màfia, de guerres al carrer i vengances, de gansters i agents de la llei enfrontan-se amb ells buscant la justicia. La veritat és que no recordem gaires versions en espanyol d'aquesta cançó. Una a càrrec dels mexicans Banda Toro en els noranta i aquesta de la cantant veneçolana Mirla Castellanos que la veritat, hem de reconèixer té una bona producció i val la pena escoltar-la a El Temps Passa ... i la música queda, tot i que el títol en aquesta ocasió va ser "La noche de Chicago". El disc es va publicar l'any 1973 a través del segell Corporación Los Ruices. La cantant i actriu de teatre Mirla Castellanos, que inicialment signava els seus discos sol com Mirla, va néixer a València, Veneçuela, el 31 de març de 1941 i era coneguda amb el sobrenom de La Primeríssima. Mirla és una cantant molt important en l'àmbit llatí i es calcula que al llarg de la seva carrera ha venut més de 13 milions de discos des que va començar l'any 1961. Segueix en actiu i també realitza treballs com a actriu. Alguns dels discos de Mirla també es van publicar a Espanya. Per cert, el 3 d’octubre de 2012, va estar present al costat d'altres artistes en un acte polític a favor del llavors candidat a la presidència del seu pais Henrique Capriles Radonsky.

Jorge Querol con Los Go Go – Rudi enamorado

L'any 1968 el grup britànic The Locomotive publicarien un tema titulat "Rudi’s in love" que va tenir un relatiu èxit a Anglaterra i en els anys 80 gravarien els The Specials i que a Espanya seria versionat en un single amb "Algo me pasó" en l'altra cara , per aquest cantant del qual poc recordem que fes en solitari llevat que el van acompanyar el grup barceloní Los Go-Go, una bona banda de pop rock catalana de la qual va ser cantant de 1964 a 1967. Jorge Pérez Querol publicaria un altre single l'any 1969 amb el tema "¿A donde vas compañero?" i creiem que poc més va fer, encara que la veritat és que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda està molt bé i te reminiscències de soul i ska i també la van gravar, cantada en angles, Los Bravos. De seguida Jorgue Querol es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Suñer i que Mario ha punxat en diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Go van publicar dos singles i un EP abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat "Grabaciones y rarezas" en el què també es va incloure el tema que estem escoltant ara. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go trobàvem a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, del barri de Sant Gervasi (tots ells a la postal). Per cert, durant un temps Óscar Janot va formar part del grup com a cantant i instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hocker, Ray Charles i James Brown.

Manolo Pelayo con Los Plátanos – Algo me incita a volver

L'any 1967 Manolo Pelayo va treure un single a través del segell Columbia, el seu tercer disc, amb aquest tema a la cara A i "Recordando", una balada simplona i infantil, a l'altra banda. Aquest va ser el tercer senzill de Manolo Pelayo en solitari i val a dir que aquest tema està ple de connotacions negres, so Motown al màxim i cal dir a favor de Manolo Pelayo, un canari establert a Madrid que no força per a res la veu, és la seva natural i quadra molt bé. En algunes fonts hem vist que es diu que a Manolo Pelayo l'acompanyava en aquest enregistrament un grup anomenat Los Plátanos, encara que res sabem d'això ni recordem cap conjunt amb aquest nom. Després de passar una temporada a Londres, Manolo Pelayo torna a Madrid per estudiar i l'any 1961 crea el grup Los Vultures. Més tard sorgeixen Los Diablos Negros que es van reconvertir a Los Botines. Quan finalment Manolo Pelayo va decidir llançar-se en solitari el seu lloc en el grup va ser ocupat per un jove Camilo Blanes que quan al seu torn es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Camilo Sesto. Manolo Pelayo va treure uns quants discos petits en solitari molt interessants, possiblement el que millor va funcionar a nivell vendes va ser "Rufo el pescador", un tema de Manolo Díaz amb el qual va guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1966, defensant-la conjuntament amb Massiel. Tot i aixó Manolo Pelayo, supossem que a instancias de la seva casa de discos, va incursionar en estils molt dispars i mai va tindre la seva línea musical, aixó va ser una de les causes de que no arrives a funcionar mai del tot. A finals dels seixanta i després d'haver publicat cinc singles i haver participat en dos o tres festivals més, entre ells un dels de Benidorm, Manolo Pelayo va desaparèixer del panorama musical. Mario diu que la seva imatge per moments li recorda a Albert Rivera el polític que lidera Ciutadans

Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está

Ara anirem cap a terres valencianes. La cançó "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff.  Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar  Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant  Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. També va fer dues pel·lícules. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, la veritat es que conduïnt era molt temerarí i esbojarrat i la carretera, us ho hem dit en moltes ocasions, sempre passa factura.

Los Brujos – Vuelve pequeña

Anirem ara cap a les illes Balears, un punt de trobaca prácticamente en tots els nostres programes i des de Mallorca en arriben Los Brujos, però primer us farem una miqueta d’historia. Los Brujos, els antics, van ser una banda històrica del pop espanyol de principis dels seixanta. Estaven liderats per una noia anomenada Mariní Callejo, de la que hem parlat abans i que era la "líder" del grup ja que s'encarregava també de la producció i els arranjaments musicals, a més de tocar diversos instruments i no cantava. Pel grup van passar cantants que van tenir carreres importants com a solistes més tard, entre ells Luis Gardey i el recordat Tito Mora que va morir al desembre del 2013, comptava 72 anys d'edat. Mariní va ser també la primera dona productora del pop espanyol i a ella es deu el triomf dels Brincos o Fórmula V. Es van desfer i alguns dels seus components van crear Los Quandos. Però aquests Brujos que nosaltres us hem portat avui a El Temps Passa... i la música queda, no són els mateixos, res a veure uns amb els altres. Los Brujos que escoltem ara es van crear a Mallorca quan l'any 1967 es va desfer Los Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico (baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir endavant i se'ls uneix el cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i posteriorment van unir el Los al nom i van prescindir del 2000, Van publicar un single amb “Sólo quiero amor” que va ser una composició del grup i que es va subtitular en anglès "I Only wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclusos a la cara B, però com a peça estrella trovabem, la seva versió del “Baby come back” de The Equals que escoltarem ara i que va ser el gran èxit del grupo britànic liderat per Eddy Grant que de fet va ser l'autor del tema. La veritat es que tot i el gran triumf obtingut per els anglesos, la cançó no va ser massa versionada en castellà, recordem una de bona a carrec de Los Salvajes i poc més. De fet Los Brujos basaven el seu repertori en versions de Cream, Equals, Steppenwolf, The Bar-Keys, The Troggs i altres grups rellevants del panorama rock internacional. Van mantenir la seva carrera professional centrada en actuacions en clubs de l'illa fins a l'any 1975. Es van produir canvis entre els seus components i la darrera formació eren Pep (veu), Bartomeu (guitarra), Bernat (baix), Rafael (teclat) i Julián (bateria).

Los Z-66 – Despierta el amor

Seguirem a les illes Balears i en el nostre viatje per els records i l’ahir, escoltarem aquesta peça que va ser el gran èxit en la carrera dels britànics Edison Lighthouse, la banda liderada pel cantant Tony Burrows i que ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)". Es va publicar l’any 1970 i aquí ens la versionen els Z-66, banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com s’els coneixia, es van formar l’any 1966 i eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i després de canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el amor" va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfer. Tenien el mateix manager que The Animals, Flowers Pop Men, John Mayal i Jimy Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt Pepper’s de Palma, al Terreno, propietat del manager, amb gent de la que a Espanya sols coneixiem per referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics. A la foto Llorenç quan estava amb Los Fugitivos.

Los Catinos – Chica, tengo noticias para ti

Un altre dels grans grups versioneros dels anys seixanta van ser els barcelonins Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, quan es van recorvertir passarien a ser Los Catinos els hi van canviar lletres de lloc al nom antic. Junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quartet van ser els tres primers grups catalans que van actuar a les mationals de Madrid, en un festival organitzat per un sindicat estudiantil. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Van gravar inicialment per el segell Vergara i a partir de l'any 1967 es convertirien en artistes de Belter. Aquesta cançó es va incloure a un single amb "Ayer cuando era joven" de Charles Aznavour a l'altre cara. L'any 1991 van tornar a gravar un disc "Canciones románticas" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, us aconsellem que truqueu abans per telefon per confirmar que aquella nit hi siguin, per que no actuen a diari ni cada setmana. Aquest tema era una versió, l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original creiem que mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single mexicà que li va enviar la seva novieta del pais del mariachis, una noia que es deia Magnolia Santiago Martínez.

Los Javaloyas – Barbara Ann

Los Javaloyas, junt a Los Catinos i Los Mustang, als que hem escoltat abans, van ser els millors verionars de la seva época i ens porten ara un dels grans èxits dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van versionà, era d’un grup anomenat The Regents que la van gravar l’any 1959 i el cantant va ser Ernie Maresca que va tindre una bona carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels seixanta i que va escriure “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels Status Quo anys més tard. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a principis dels cinquanta, però es va establir a les illes i degut a contractes per actuar a l'extranger va tindre que reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot, és clar que en aquest tema i tal com feien algunes vegades The Beatles, qui canta és Antonio, el bateria. Aquest disc era un EPque va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet (a la foto), Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007 i val a dir que Los Javaloyas van estar en actiu fins la seva mort.

Los Bravos – People talking around

En aquesta grabación, feta l’any 1970, el cantant de Los Bravos era Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant dels Yes, que havia substituït a Robert Wright que al seu torn ho va fer amb Mike Kogel quan es va llançar en solitari anomenant-se Mike Kennedy. El teclista era Jesús Gluck si bé el primer que va entrar va ser Peter Shelley, al costat de Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Tony Martínez que eren els únics que quedaven dels primitius Bravos. De l’etapa de Andy Anderson amb Los Bravos cal destacar el tema "People Talking Around" que escoltem ara i amb el qual van guanyar el Festival Barbarella 70 que es feia en aquesta popular discoteca de Palma. La veritat és que Los Bravos ja no van aconseguir el nivell de popularitat que havien obtingut en la seva primera etapa, sobretot gràcies al "Black is Black". Andy els va deixar per incorporar-se a Zebra, la banda de Joan Bibiloni i en el seu lloc va entrar Pedro Chaklat i amb ell van gravar en el 73 "Welcome to Mars", un únic single. El lloc de cantant va ser aquesta vegada per a Henry Seür que gravaria dos singles amb Los Bravos i la banda decideix separar-se l'any 1974, encara que en el 76 tornen com Mike Kennedy y Los Bravos, però no va tenir continuïtat. Avui en dia creiem que segueixen en actiu, però Quimet sempre els hi diu Els Senyors Black is Black ja que en l'últim concert de Los Bravos al qual va assistir, van tocar aquest tema cinc o sis vegades. El guitarra Tony Martínez va morir en un accident el 19 de juny de 1990 i l’organista Manolo va morir en els seixanta, es va suicidar.

Los 4 Ros – El viernes de mi recuerdo

La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià, i que nosaltres creiem eren germans, però val a dir que Los 4 Ros van tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels 60. Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes i feien molt bons jocs de veus, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda que es tracta d’una versió del gran èxit del grup australià The Easybeats, una banda de Sidney que per cert van ser contractats per Alain Milhaud perquè componguessin alguns dels èxits de Los Bravos. Aquesta cançó es deie originalment Friday on My Mind" i la van gravar els australians l’any 1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup de folk-pop The Seekers a la seva manera, es clar. Los 4 Ros finalment es van reconvertir en Los Ros quan es va incorporà un cinque component. Per cert, aquest tema també va ser gravat en castellà per el grup barceloní Los Wikingos i ja l’hem escoltat al programa. Los 4 Ros amb la cançó “De la mano” que creiem era seva, es van presentar al IX Festival de la Cançó de Benidorm, celebrat l’any 1967, però creiem que no van guanyar-lo.

Los Sírex – Esto si me altera el cuerpo

Amb aquest tema ens anem de dècada i molt ja que es va publicar com a single l'any 1980 a través del segell Ariola, però tenint en compte que es tracta de Los Sírex i ningú pot posar en dubte la seva condició de grup de referència, parlant de la música dels seixanta, hem decidit compartir-la avui amb tots vosaltres i escoltar-la a El Tems Passa... i la música queda. Va ser la cara A del senzill encara que a l’altre costat i trobavem “Maldigo mi destino” que per la seva qualitat podia haver ocupat perfectament l'A i que ja hem escoltat al programa. De fet van col·locar aquest single entre els més venuts d'Espanya durant una mica més d'un mes, aconseguint la desena posició en les llistes, cosa que mai havien aconseguit cap altre grup revival fins aquell moment. La veritat és que semblava que Los Sírex estaven acabats a mitjans dels setanta, però la seva participació en el Canet 75 va ser un impacte per a la gent jove que els mirava com a antiguitats musicals i els considerava uns Yayos, però els Yayos en aquell festival van començar a deixar anar la seva canya, la seva qualitat i l'experiència obtinguda després de més d'una dècada trepitjant escenaris i tots es van quedar bocabadats amb Los Sírex. Va ser el ressorgir d'un grup, ja sense Manolo Madruga que els va deixar per anar-se'n a viure a Alemanya amb la seva esposa que era d'allà i va ser substituït per Juanjo. També va ajudar i molt el festival revival organitzat per Gay Mercader "Hasta luego cocodrilo" que va representar un ressorgir per a moltes bandes dels seixanta. Manolo Madruga i Lluís Gomis de Prunera van morir amb pocs dies de diferència al setembre de 2012 i l'últim bateria, Enrique Rodríguez que havia estat un dels fundadors dels Gatos Negros, va morir a l'octubre del passat any 2014.

Los Flecos – Distinta

Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los Flecos que van gravar amb Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a.Los Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

La Música que es Feia en Català

Michel – Capri s’ha acabat

Tal i com us vam prometre va un parell o tres de setmanes, anem a escoltar al cantant valencià Michel amb aquesta versió en català del gran éxito del cantant frances Hervé Vilard, editat per Zafiro en un single amb “Aline”, del també cantautor francés Christopher, a l’altre cara, totes dues en català. Michel va ser un gran cantant melòdic amb una bona veu, però sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa, molt política i us l’explicarem. Un bon dia Michel va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una molt "amigable" fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar a les autoritats franquistes i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.

Els Xerracs – Tu i jo sols

En aquest EP de Els Xerracs, editat per Edigsa l’any 1965 també es trobaven “La fulla”, “Jo he pres dels teus ulls” que ere una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les Chats Sauvages que la van gravar l’any 1961 i “Jo vull aixó” que es una versió de la cançó "That's my desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye Orchestra. Però també trobavem aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que era seva, va ser escrit per Joan Josep Buira i J. Macias. La cançó “Jo vull aixó” es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornar a incloure-la a un CD-llibre recopilatorio editat per Picap l’any 2008 que va dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els xicots que integraven Els Xerracs eren de Barcelona i es deien F. Ibañez, R. Oriol, Joan Josep Buira i J. Macias, però la veritat es que tampoc ho tenim massa clar. Al grup també hi trobavem a Toti Soler que més tard gravaria per els seu compte i formaria part de Pic Nic i OM, avui en dia està considerat un dels millors guitarres catalans, si bé s’ha decantat cap el flamenc. Durant 25 anys va acompanyar a Ovidi Mntllor. A la foto Toti Soler amb Quico Pi de la Serra.

Els Dracs – La nit

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda per acabar el programa d’avui, va ser una composició del Rei dels Guateques, Salvatore Adamo, però tot i que el disc de Adamo es va vendre bé a Espanya, la versió que va gravar Raphael va ser el gran hit del tema al país i la més important a l’hora de vendre. El grup català Els Dracs realitzen aquesta versió, molt digna, però ens resulta bastant anodina tot i que està ben interpretada. Creiem que està fora del seu estil. Es va incloure en el mateix disc on també van ficar "Comprensió", "Un cor fet d'amor" i "El joc de l'amor", editat per el segell Concentric, propietat de Josep Maria Espinás. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i també van gravar en castella i molt, fen-se dir Los Dracs i mitjançant el segell Discos Alma. La veritat es que a El Temps Passa... i la música queda ja hem escoltat en moltes ocasions a Els Dracs, tant en català com en castellà i tot i ser un grup que ens agrada, reconeixem que la qualitat musical es millor en las grabacions en la llengua de Cervantes. Amb tota seguretat la raó la trobarem a la producció, pero sobre tot al segell discogràfic. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP's en català per Concentric i un grapat en castellà per Discos Alma. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric. El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat.

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per avui i nosaltres fotem el camp amb els nostres records i vivencies, però tornarem a retrobarnos la setmana que ve en aquest viatje al passat, als anys seixanta amb més molta música i records. Per cert, el proper serà l’últim programa de la novena temporada. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades. Fins la propera setmana..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa