El Temps Passa 09-35

A El Temps Passa… i la música queda d’avui començarem escoltant una serie de artistes que són germans, sobretot germanes i obrirem des de Mèxic amb les Hermanas Navarro, però també tindrem a les Benitez, les Serrano, Tina y Tesa, las Hermanas Fleta, Los H H, Los Calatrava amb el seu bon humor, fins i tot un grup nombrós, tots germans, de color i pigmeus que responien al nom de Les Surf. Tindrem així mateix anuncis dedicats tots ells a les xiquetes que ens escolten, i avui escoltarem també a Los Beta Quartet, Santi Sans, Voces Amigas, Els 5 Xics, Cefe y Los Gigantes i més gent que ens acompanyaran en aquest viatge als records des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes cada setmana. Som Quimet Curull i Mario Prades i us direm com cada vegada alló de

Obrim la Paradeta

Hermanas Navarro – Ay Carmelo

Avui començarem el nostre viatge pels records, per l'ahir, escoltant a les Hermanas Navarro que van sorgir a Mèxic a finals dels anys quaranta, de fet van debutar al 48. Aquest tema es trobava a l'album “De todo un poco” i encara que està ple de ritme sabrosón, elles van ser el primer grup vocal femení en interpretar ritmes moderns a Mèxic. A Espanya els seus discos van començar a vendre's a partir de 1958, arran de començar a projectar-se en els cinemes algunes de les moltes pel·lícules en què van intervenir. Las mexicanes Hermanas Navarro eren Socorro i Rosina Navarro que van neixer a Torreón, Coahuila. El seu tema més conegut va ser "Pepe", aquell que no és que no premés quan ballava, és que Pepe sabia com prémer a la xicota, gravat a principis dels 60. Durant molr de temps van treballar amb l'Orquestra de Rafael de Paz. Las Hermanas Navarro van incursiona i molt en el rock and roll, el twist i el pop d’aquells anys, sent un dels  primers duets femenins en cantar rock and roll en castellà. Cal tindre en compta que Las Hermanas Navarro van ser les veritables introductores del rock and roll en castellà a Méxic, començant a gravar versions d'aquest génere molt abans que els grups mexicans com Los Teen Tops, Los Camisas Negras o Los Locos del Ritmo, això si, molt més en la línia de les Andrew Sisters que la de aquells pioners del rock and roll. Per cert que en els anys seixanta Las Hermanas Navarro van gravar un anunci publicitant la Coca-Cola Gran. El 27 de juny del 1995 va morir Socorro Navarro a causa d’una afecció cardíaca

Hermanas Fleta – El chacachá del tren

I ara escoltarem a El Temps Passa… i la música quieda a les Hermanas Fleta que ens parlaran d’un viatge a Lisboa en tren de luxe. Las Hermanas Fleta, Paloma i Elia Fleta, eren filles del gran tenor líric Miguel Fleta, van ser unes de les que van acostar els "Discos Solicitados" a una línia molt més pop, el que es deia llavors “Canción moderna” i al costat de "Chino Li Wong" i “Penjamo”, "El chacachá del tren" que és de 1955, son las cançons més populars de las Hermanas Fleta i aquesta va arrivar a sonar i molt, en les emissores de l'època, de fet encara avui la cançó forma part del repertori de gairebé totes les orquestres de ball, nosaltres li donarem un Euro al  Quimet que s’ha inflat de tocar-la i avui comença a "recollir". La lletra va agradar molt i és que aquests portuguesos tirant "els tejos" a la nena viatgera van cridar i molt l'atenció de l'època. Aquesta cançó la podríem dedicar a l'amic Joao, portuguès establert a Constantí, ell i la seva dona, l’Herminia, son cunyats de Mario i amics de Quimet. Quan a principis dels seixanta Las Hermanas Fleta que durant molt de temps van ser acompanyades per l'Orquesta de Luis Araque, amb el que van gravar uns quans discos, es van separar, Paloma va casar-se amb un nord americà i es va dedicar a la vida familiar, va morir als 80, Elia (a la foto la de l'esquerra) es va passar al jazz, gravant dos EP's amb el Tete Montoliu Trio i va partipar a festivals internacionals fins ben entrats els anys setanta. Una neboda seva, filla de Paloma i que també es diu Elia, va tindre un duet a Colombia o per allà.

Hermanas Benítez – Al compás de la yenka

L'any 1965 les cubanes Hermanas Benítez van publicar un EP a Espanya a través del segell Discophon en el qual trobàvem aquest tema que com el seu títol indica clarament, ens arriba a ritme de yenka, ensenyant-nos a ballar-ho i en el qual també es van incloure el “Chao Chao” de Petula Clark, “Muñeca De Cera” que era la seva versió del “Poupée De Cire, Poupée De Son” que va compondre Serge Gainsbourg i que va triomfar en la veu de France Gall i “Cu Cu Rru Cu Cu Paloma” que és un clàssic del folklore mexicà. Quimet sempre fa la conya de dir que las Hermanas Benítez anaven a "tan el kilo", es a dir que las contrataves a pes, i es que segons el pressupost s’et presentaven per actuar tres, quatre, fins i tot cinc germanes. Eren naturals de Cuba i Las Hermanas Benítez com tants i tants músics i artistes cubans, van fotre el camp de la seva illa cap a Mèxic fugint del régim dictatorial dels germans Castro, després es van vindre a Espanya. Les Hermanas Benítez eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita, més tard sel's va afegir un altre, Haydee que era la més petita. Les nenes van cantar a moltes pel·lícules de Cantinflas, entre ellas destaca "Sube y baja", filmada l’any 1958 i van gravar quinze LP’s al llarg de la seva carrera musical. La cançó més popular en la trajectoria de Las Hermanas Benítez va ser “Corazón de melón”, pero elles van incursionà i molt dins del pop amb cançons com aquesta que us portem avui. Eren filles de l'ex-ministre cubà de Treball Francisco Benítez, el creador de la llei de Treball que va ser coneguda popularment com "8 x 5" que protegia als treballadors cubans de jornades setmanals superiors a 40 hores. Van començar molt joves, en realitat gairebé per casualitat i d'amagat del seu pare, però amb la complicitat de la seva mare Felicia Hernández de Benítez que sempre les va recolzar. En el 1957 viatgen als Estats Units, durant 6 mesos, fent una gira per més de 20 ciutats i que va ser un gran èxit, allà els va sorgir el contracte per anar-se'n a Mèxic i d’allí a Espanya on van debutar al Pasapoga de Madrid.

Los H H – Twist de la risa

Els HH eren tres germans que van publicar l'any 1963 un EP editat per Hispavox, era el seu segon treball discogràfic i la cançó estrella va ser aquest tema que anem a compartir ara a El Temps Passa ... i la música queda i que també havien gravat Los Sonor i el Dúo Cramer. Es tractava d'una versió del "Twistin' and Kissin" que va popularitzar un dels joves rockanroleros nord-americans que van sorgir com a fre i substituts d'aquells pioners que a les autoritats els preocupaven tant i als que hi va haver d'anar esborrant del mercat anglosaxó quan es va realitzar, a la fi dels cinquanta, aquella caça de bruixes contra els ídols del rock and roll primitiu, es tracta de Fabian que també va treballar al cinema igual que molts dels seus companys, nens bonics i de comportament i vestir molt correcte a fi d'agradar a les mares de les joves teenagers. En el disc també es van incloure “Sucedió en Atenas” que és la seva versió del tema de la pel·lícula del mateix títol, "Bat Masterson" que originalment era el tema d'una sèrie de televisió que anava de l'oest i els seus pistolers i “Sí o no” que arriba a ritme de calypso / rock i que pensem era una composició dels tres germans. Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de Barrameda, a Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de Hermanos Hermoso que era el seu primer nom artistic. El perquè del canvi suposem que ho haureu comprès perfectament, la de conyas que haguessin sorgit amb el seu nom de guerra tenin en compte els seus tons de veu tan aguts i armoniosos. Los H H van tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de EP’s i singles amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar l'any 1961 i van funcionar fins 1975. Al 1981 Jaime i  Fermín van gravar, dient-se Jayfer, un acrónim amb els seus dos noms, un LP amb temes propis titulat "Nido de amor". L'any 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después".

Tina y Tesa – Ven al Twist

Ara us portem a dues germanes que molt ficar el twist en el títol, per seguir la moda del moment, però dins de la cançó aquestes germanetes ens parlen del madison, un altre ritme que va funcionar en els 60. Les germanes Tina y Tesa eren de Alacant, però van haver de venir-se cap a Barcelona per poguer llançar-se professionalment. Les dues germanes tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava inclòs en el segon EP de Tina i Tesa, editat l’any 1963 i amb "The locomotions" com a cançó estrella del disc. Encara van gravar un altre EP al 1964 i un últim disc, un single amb el segell Belter, l’any 1966 i també van participar en un festival que va tindre lloc a Menorca. Després el duet Tina i Tesa van desaparèixer del mercat musical.

Las Hermanas Serrano – Champagne Twist

L'any 1962 i dins del que va ser el seu quinzè EP, Les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Les Veus de Cristall, van incloure aquesta cançó que escoltarem ara i que ens arriba a ritme de twist i és que les cases de discos, en aquest cas La Voz de su Amo, intentaven que els seus artistes estiguessin al dia i en moltes ocasions els obligaven a gravar cançons allunyades del seu estil, com és aquest cas, tot i que les nenes saben sortir-bé de la prova i el resultat no està gens malament. En el disc també es van incloure “Twist en España”, “Después de aquello” que és un chachachá escrit per la compositora espanyola Fina de Calderón i “Fin de semana”. Per cert, com comprovareu al blog la portada pretén ser de "disseny", però és francament horrible. Encara gravarien un parell de discos més, l'últim en el 63. Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra, gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. L’any 1958. Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare, una dona patidora de vella escola. van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixar la música, una d’ellas s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

Los Hermanos Calatrava – Llorona

Aquesta cançó va ser un dels grans èxits de Raphael i Los Hermanos Calatrava van decidir riure's del tema i fer riure als espanyolets de l'època amb aquesta versió bufa en la qual Paco plora sense parar mentre crida unes vegades Que dolor! I altres Que alegria!, això si, sense parar de plorar com una Magdalena per Setmana Santa i dient "Me parece que voy a llorar". L'EP el va publicà el segell barceloní Vergara i també trobàvem les seves particulars visions de "La Festa no es para feos" de Peret, "Mañana, mañana" de Los Angeles i "Ayer tuve un sueño" de Manolo Díaz. Quimet ens explica que ell va dramatitzar aquesta cançó en un festival de playbacks escolar i que portava preparat un mocador xop i després de fer veure que plorava el rebregava i les rialles del públic eren estrepitoses mentre el mocador regalimava aigua.  Paco i Manolo Calatrava per causa d'una casualitat es van trobar realitzant versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, net, calia tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot ambles seves tisoras esmolades. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien utilitzat els “tacos” ni les paraulotes grulleres en un escenari, créian que aixó és humor fàcil i a ells no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que anaven a dir i "com anaven a dir-ho". Van començar com a duet molt seriós i un dia que Paco va tenir problemes de gola en una actuación, va començar a fer de les seves i allò es va convertir en la seva senyal d'identitat. Els Germans Calatrava a finals dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos fent paródies bufes de cançons de moda i fins im tot van fer un parell de pel·lícules. Per cert i cosa curiosa, fora dels escenaris el serios es Paco i al conyon es Manolo, al enreves del que semblen.

Les Surfs – Tu serás mi baby

I parlant de germans, aquí us portem un bon grapat, es tracte de Les Surfs que van gravar molts dels seus èxits en castellà, entre ells hem de destacar “Ahora te puedes marchar” que tot va ser un dels més populars en la seva carrera, al costat d’aquesta que va ser l'adaptació al francès i després a l'espanyol de l'èxit de les Ronettes nord-americanes "Be My Baby” i que ells van titular en castellà "Tu serás mi Baby" que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. La van gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans menudets, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. Les Surfs van estar en actiu de 1963 a 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs.

Los Hermanos Rigual – Cuando calienta el sol

Seguirem amb més germans i al programa d’avui escoltarem ara una cançó que ja va sonar a El Temps Passa… i la música queda la temporada passada, en una bona versió que van realitzar els Golden Quarter i vam rebre un correu demanant-nos que poséssim la versió "original" a càrrec del grup mexicà Los Hermanos Rigual, clar que els Hermanos Rigual no eren mexicans, eren cubans establerts a Mèxic, on com tants i tants, es van autoexiliar amb l'arribada de la Revolució encapçalada pels germans Castro que van fotre fora a Batista. Ara bé, "Cuando calienta el sol" havia triunfat a Espanya en la versió que va fer Antonio Prieto i també l'havien gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que així mateix la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a Espanya la que va escoltar-se, junt a la d’Antonio Prieto, va ser la dels Hermanos Rigual, un tercet integrat per Pedro Rigual que va néixer el 29 de juny de 1918, Carlos nascut el 4 de novembre de 1920 i que va morir l'any 1994 i Mario nascut el 19 de novembre de 1922, tots ells eren de Guantánamo, a Cuba. La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor, algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment "Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composada per Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per "aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués amb el seu veritable autor.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui tornem a enfocar els anuncis del record a les nenes que ens escolten, a fi que, si això és possible encara que ens resulta difícil de creure, siguin més belles del que ja són, nosaltres sabem que les nostres xiquetes són les més belles del món, com deia la cançó

.

Crema C de Pons

Ara bé, val a dir que si avui se'ns ven la moto de multitut de processos per embellir ràpidament a les nenes, aixó del spam, així com cremes que després d’usar-les vint o trenta dies garanteixen resultats miraculosos que riu-te tu d'una visita a Lourdes amb miracle a l'itinerari inclos, ja en els anys seixanta l'Institut de Bellesa Pons garantia a les senyores i senyoretes que amd La Crema C de Pons serien belles amb rapidessa, però com ells en sabien molt d’aixó d’embellir, el proces, tal i com deien en els seus anuncis aquells del Plan Pons, ere en només set dies i després agrades a tot el mon. ¡Toma Ya!

Emcasuín Corses

La veritat és que avui en dia i parlant de moda femenina, cosa sobre la qual nosaltres hem de confessar que no som en res experts, encara que tenim bona vista per apreciar la bellesa de totes les nostres noies i les maneres que hi ha per fer que aquesta bellesa ressalti molt més, les cotilles sembla que estan molt desfasades i relegades al segle passat. És clar que en els anys seixanta l'actriu i també cantant Conchita Velasco va publicitar aquesta marca de cotilles de la qual hem de reconèixer que res no us podem dir perquè a través de la xarxa no hem trobat la més mínima informació. És clar que avui les cotilles són utilitzats per les chiquetes, pero com si fossin jerseis i per l'exterior, cosa que han popularitzat cantants com Cher, Lady GaGa o Madonna, però ara són més tipus cosset. Per descomptat els corsés o cotilles, com el que publicita Concha Velasco, eren molt durs i pressionaven per tal d'estrènyer les cintures i els primers portaven balenes. Recordeu a la criada negra de "Alló que el vent s’andugué" estrenyent les cingles de la cotilla de la Señorita Escarlata?

Polvos de Tocador productes Ana Bolena

Actualment els clàssics Polvos de Tocador que les senyores tenien a sobre del moble tocador, al dormitori, on es maquillaven i posaven més guapes, han passat a la història, tot i que quan una noia al restaurant, la discoteca o qualsevol altre lloc diu que va a "emoolsar-se el nas" o "retocar-se el maquillatge" no penseu en un altre tipus de pols per al nas, malpensats! Ara utilitzen aquestes capsetes amb mirall i un petit coixinet que conté un polsim que és maquillatge. Però en la nostra joventut fins i tot vèiem les mares amb aquelles grans borles que com es passessin, deixaven la seva cara envoltada d'una calitja espessa que donava la impressió que la mare es perdia entre la boira. La firma Ana Bolena va revolucionar molts conceptes els productes de bellesa en incloure seda natural, publicitava en aquest anunci tota la seva gamma de productes, llapis de llavis, crema contra les arrugues, etc, tot en 15 segons. És clar que hem de tenir en compte que a l'original Ana Bolena, aquella que va ser reina consort a l’Anglaterra d'Enric VIII, li van tallar el cap.

Sujetador Belcor

Un altre objecte per posar belles a les nostres nenes per dins, amb roba interior d'aquella còmoda, però molt sensual són els sostenidors. Com diu el seu eslògan "La millor moda en roba interior femenina, una llenceria moderna i actual fabricada amb els millors materials". Belcor encara és una de les marques principals dins del seu apartat comercial, firma col·laboradora i compromesa en la lluita contra el càncer de mama. Belcor porta més de cinquanta anys venent els seus productes i actualment tenen una divisió complementària Belcor Baño on trobem banyadors, biquinis, etc. que redueixen o augmenten el volum del pit i ajuden a l'esquena, com resen les seves actuals campanyes publicitàries. Belcor té botigues pròpies a Espanya i altres que comercialitzen els seus productes.

Panties Mari Claire

És clar que la revolució en quan a moda íntima femenina la van representar els panties que començaren a comercialitzar-se en els anys seixanta i que com deia l'eslògan publicitari de Marie Claire "No son medias, son enteras", és clar un altre dels seus anuncis deia "Marie Claire, Marie Claire, un pantie para cada mujer". Per cert que nosaltres sempre hem dit Els Panties, però sembla ser que el correcte és Les Panties. Nosaltres buscant, buscant, hem trobat una pàgina, una mena de blog, on les dones opinaven sobre Les Panties Marie Claire i una de les usuàries del producte deia: "... són boníssimes de veritat, per més que les utilitzo cada dia per treballar i per a tot, estan com noves, sempre lluentes". Nosaltres volem suposar que almenys, havia de rentar-las, encara que sigui una miqueta només, perquè en cas contrari la podríem anomenar amb l'adjectiu de "Gorrina".

Acabem aquí els anuncis per embellir a les nostres nenes, però en tenim molts més que escoltarem un altre dia i ara seguirem el viatge pels anys seixanta amb més música

Los Ángeles – Los dos tan felices

L'any 1968 Los Angeles van publicar el seu primer LP en el qual al costat de temes que ja havien estat publicats en format single, van incloure altres inèdits, entre ells trobàvem aquesta bona versió del gran èxit del grup nord-americà The Turtles, el "Happy togheter" que també va ser versionat per molts altres grups espanyols de l'època, entre ells Los Mustang, com s'encarrega de recordar-nos Quimet. Així mateix i com cançons noves es trobaven “Waterloo sunset” de The Kinks i “With a little help fron my friends” de The Beatles i encara que aquestes dues es van publicar posteriorment en single, no va passar el mateix amb el “Los dos tan felices” que mai es va editar en disc petit. La producció, per descomptat, va estar a càrrec de Rafael Trabucchelli que per cert, va morir el 28 de setembre del 2006. En diverses ocasions i escoltant a Los Ángeles us hem dit que quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant. Es tractava de Julian Granados que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian Granados els deixar per anar-s’en a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966, sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana, malana”, “98.6”, “Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. Durant un temps i també per questions de mili, un dels membres va ser Pepe Robles que després crearia Los Módulos. La mort amb la seva dalla va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgneta.

Cefe y Los Gigantes – Amigos míos

Aquest disc, el primer EP que va publicar el grup madrileny Cefe y Los Gigantes, editat per Columbia a l'any 1965, s'obria amb una composició del grup "Sin rencor", però nosaltres i per compartir en el programa d'avui us hem seleccionat aquest tema que és una versió de l'èxit del cantant italià Tony Dallara que per cert, també l'havia gravat en castellà. En el disc es van incloure “El juego del amor” que és una versió del “The game of love” de Wayne Fontana & The Mindbenders i “No me lo recuerdes” que creiem també era seva. La producció va estar a càrrec d'Alain Milhaud que així mateix va posar la seva veu en els cors. Cefe y Los Gigantes van tenir una curta vida professional, encara que en el mateix any encara publicarien un altre EP en el qual les quatre cançons van ser composicions pròpies i es van desfer a causa que Cefe fou cridat a files. La veritat és que els seus companys van intentar seguir i se'ls uneix un jove Camilo Blanes que acabava de deixar a Los Dalysons, però només va estar amb ells una setmana ja que li van oferir incorporar-se a Los Botines i aquests tenien pendents dues pel·lícules. No s'ho va pensar molt i els va abandonar, posteriorment i ja en solitari seria conegut com Camilo Sesto. El conjunt estava liderat per Ceferino Feito que va crear la banda l'any 1963, al costat de Rodrigo Alcaraz a la guitarra solista, Gonzalo González al baix, Carlos enfront de la bateria i Diego Lillo que s'encarregava de la guitarra rítmica. Cefe posteriorment es llançaria en solitari, tenint una bona carrera com a solista fins a mitjans dels anys 70, encara que va passar a anomenar-se Daniel Velázquez (a la foto) Posteriorment alguns dels xicots de Cefe y Los Gigantes van ser músics de Daniel Velázquez i altres van acompanyar a Camilo Sesto.

 

Voces Amigas – Canta con nosotros

Voces Amigas van ser un quartet mixt, tots ells estudiants a Madrid, creat per Pablo Herrero que ja havia deixat a Los Relámpagos i es dedicava a produir. Estava liderat pel gallec Carlos Antonio Fernández Prida, al costat de Javier de Miguel i dues noies Isabel Roselló i l'argentina Diana Linklater. Van gravar per Novola, el subsegell creat per Zafiro i van debutar l’any 1968 amb un single que recullia aquest tema i que va ser el més popular de la seva carrera, la cançó era la cara A. Els arranjaments orquestals van ser de Juan Carlos Calderón i la producció de Pablo Herrero. Voces Amigas van ser un grup molt del gust del règim ja que vestien correctament, sense melenes, tampoc tenien lletres amb pretesos missatges de protesta social i sexe encobert o descarat, simplement ells li cantaven a l'amistat, l'amor i als bons valors de l'esperit i això estava molt d'acord amb la censura i els valors morals del moviment, no d'aquell que es demostra caminant, l'altre, el de "O calles o garrotada va". Voces Amigas van treure set singles, un únic LP i es van desfer el 1970. La veritat és que Voces Amigas van ser un grup prefabricat i enfocat cap a vendre i enriquir les arques de discogràfiques, mànagers i productors i si alguna cosa quedava per a ells, doncs això que treien. A finals de l’any 1970, Voces Amigas desapareix. Carlos Fernández iniciarà l'any següent una breu carrera com a solista sota el nom de Carlos Antón i una altra més important com a compositor. Diana Maria Linklater va gravar alguns senzills i desaparèixer, creiem que va marxar cap al seu pais. La veritat es que Voces Amigas rés van aportar de nou al panorama musical espanyol i avui només ens recordem d'ells per aquesta cançó que va tornar a gravar-se en els anys 80 pel grup Glutamato Ye-Yé liderat per Iñaki Fernández.

La Música que es Feia en Català

Santi Sans – El trastet

Santi Sans, aquest genial humorista català va gravar mols discos de monólegs, però també cantant, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va publicar el segell Concentric l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta", "El dormilega" i "Josep". Aquesta cançó està carregada de bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe que té arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell "trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i  Televisió Espanyola i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, era una versió del "Road Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va néixer a Barcelona l’any 1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el Conqueridor" on troben a l'actriu Crista Leem, una noia de molt bon veure. Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca. Fa un parell o tres d’anys Santi Sans va presentar un llibre escrit per ell al show de Tony Rovira.

Los Beta Quartet – Na Catalina de Plaça

Aquest tema del grup mallorquí Los Beta Quartet us el hem extret d'un single publicat per Regal, un subsegell d'EMI, al 1965 i que incloïa dues cançons tradicionals de les Illes Balears, aquesta que era la cara B i "Ton pare no te nes" a l'altra banda. Tot i ser illencs, com comprovareu per la portada del single, Los Beta Quartet amb la seva imatge feien pàtria molt andalusa, barrets cordovesos inclosos. De fet aquesta cançó que escoltem també va ser gravada per Los Javaloyas i creiem que també altres grups mallorquins que igual que fan Los Beta Quartet, inclouen reminiscències de polka o altres ritmes ballables enfocats al públic forà, els turistes que inundaven Mallorca quan arribaven les calors de l'estiu.  Los Beta Quartet eren mallorquins i van ser un d'aquests grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a ser només Los Beta. Van gaudir de certa popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, cantant amb Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Els Beta Quartet es van presentar l'any 1965 al Festival de Mallorca amb el tema “El chocar de las olas” que no va guanyar, van començar a les Illes Balears a principis dels seixanta i el fundador va ser el multinstumentista Francesc "Xisco" Balaguer, al costat de Jaime Palou (bateria) i Joan Bauza (guitarra) com un trio de jazz, amb la incorporació del baixista Miguel Pieras passen a ser Los Beta Quartet, encara que quatre només ho van ser en els seus inicis ja que l'any 1964 se'ls uneix el cantant Miguel Moreno, a partir d'aquell moment ja serien sempre cinc. Van debutar discogràficament amb un EP editat per Regal que va incloure "El porompompero". La veritat és que les discogràfiques sempre els van forçar a gravar moltes versions, completament allunyades del seu esperit musical, però així eren les coses en aquelles èpoques. L'any 1966 i amb canvis en la formació, es converteixen en Los Beta que de fet era com se'ls cridava familiarment. Los Beta eren Leopoldo González, a qui en el món nocturn de Palma se'l coneixia com Leo, Manuel Saucedo (guitarra), al costat del cantant Miguel Moreno, el teclista Francesc Balaguer i Joan Bauza (guitarra) que eren de la primera formació, encara que van tornar a produir-se canvies abans que se separessin definitivament l'any 1975. Posteriorment el cantant gravaria com Miguel Moreno i Los Dinos. Los Beta van ser al costat dels Javaloyas, els grups líders de la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el Terreno, propietat del marit d'una de les Germanes Serrano.

Los Javaloyas – Ella tornà

Parlan de Los Javaloyas, dons aquí estan i cantant també en català. Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop que no sabíem era pop, aquí al país. Es van crear l’any 1952 i van estar en actiu, fins a la mort de Luis Pérez Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la seva època. Aquest single publicat per EMI el 1967 conté dues cançons cantades en català i que van participar en el 4é Festival de la Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva terra i no van guanyar. "Ella tornà" va ser una composició de Tony Obrador que creiem també la va interpretar en el festival. La cara A conté "Bona nit" que era d'Antoni Parera Font. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es va establir a les Balears i la banda va sofrir canvis fins aconseguir la seva formació més sòlida amb Serafín Nebot a la veu, saxo i clarinet, Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis va morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de setembre de 2007.

Michel – Aline

Aquesta es la versió que el cantant valencià Michel va fer en català del èxit del frances Chistopher, editat a un single amb “Capri s'ha acabat” a l’altre cara, també una versió francesa, en aquest cas de HervéVilard i que de fet es la que voliem posar, però ens hem equivocat de cara i Quimet li recorda a Mario que aquesta la vem posar no fa massa. Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa, molt política i us l’explicarem. Un bon dia Michel va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar a les autoritats franquistes i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.

Gianni Morandi – Si no et tingues ja mai més

Ara i des de un EP compartit, editat l’any 1965 per el segell RCA-Victor, interpretan tot ell en català i en el que el cantant italià Gianni Morandi cantava “Si no et tingues ja mai més” que escoltarem ara i en el que va compartir protagonisme amb Rita Pavone que interpretava “Ell”, Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn” i Donatella Moretti amb “He vist com sorties”, us portem a El Temps Passa… i la música queda, aquest gran cantant italià. Gianni Morandi, és un cantant, actor i presentador de televisió italià, nascut a Monghidoro, l'11 de desembre de 1944. Gianni Morandi ha participat en molts festivals al seu país i fora d'aquest, Espanya inclusa, i ha actuat amb grans cantants italians com Jimmy Fontana, Luciano Pavarotti, Rita Pavone i Donatella Moretti. Gianni Morandi es va fer famós amb "Bella Belinda", versió del "Pretty Belinda" de Chris Andrews i per cert, l’italià ha gravat gairebé 35 àlbums al llarg de la seva carrera musical. Aquesta cançó que escoltem ara está plena de sentiment i d’alló que diriem “amor desgarrao” en la llengua mesetaria. De fet i com a compositor Gianni Morandi va ser un dels grans de la música pop italiana i cançons seves las han interpretan fins i tot Elvis Presley i Dusty Springfield, en angles, és clar

Acabem aquí la música en català i seguirem a Catalunya.

Dúo Dinámico – María del Pilar

Si dins de la música nord-americana "El Dúo" eren Simon & Garfunkel, a Espanya van ser indiscutiblement el Dúo Dinámico. Aquesta cançó es destacable pels seus arranjaments molt més moderns del que Manolo de la Calva i Ramón Arcusa ens tenien acostumats fins el moment, si bé no és una de les seves cançons més recordades, és de l’any 1966 i el tema principal d'aquest EP era "Como ayer" amb la que van guanyar el primer premi del VIII Festival de la Cançó de la Mediterrània, defensada conjuntament amb un altre artista, fet obligat en els festivals de l'època i que encara es continua fent en el de San Remo, on també és obligatori cantar en italià, en aquesta ocasió “l’altre” guanyador defensant aquesta cançó va ser Bruno Lomas, paraules majors, i que va participar amb un altre peça, també va cantar el "Amor amargo". El Dúo Dinámico van treballar també al cinema i van filmar quatre pel·lículas, en pasades semanes ja vem parlar d'aixó. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i va cosa dún any van treure un disco nou ple de col·laboracions, si be es tractava dels seus vells èxits. Per cert tenim una curiositat sobre el Dúo Dinámico. Recordeu la seva cançó "Somos jóvenes"? Doncs els hi van demanar permis per fer-la servir per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i ells van accedir-hi amb molt de gust.

Els 5 Xics – Bajo la lluvia

El grup valencià Els 5 Xics, amb els que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, ens versionen la cançó "Just wolking in the rain" dels nord americans The Walker Brothers. Però ek tema va ser compost per Johnny Bragg i Robert Riley, els dos empresonats a la Tennessee State Prison a Nashville i que ja la van gravar des de la presó amb el seu grup, de nom explicatiu The Prisonaires, l’any 1953. També la va gravar Johnnie Ray, aquest l’any 1956 i la va col·locar en la segona posició del Billboard. Que consti que a Espanya ja l'havien gravat els catalans Los Pájaros Locos i molts altres grups, però la versió d'Els 5 Xics és francament bona. Van començar sent 5, però van arribar a ser 7 i es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de 1965 fins l’any 1983 i per la banda van passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Chics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época", és clar que resulta molt curios aixó perqué Los Huracanes també van ser escollits "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà que va morir el passat mes d’abril. En moltes de les seves gravacions consten com Els 5 Chics i en altres com Els 5 Xics.

Acabará El Temps Passa… i la música queda per avui i toca recullir els trastets fins la propera setmana. Us deixarem en companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes. Tornarem la setmana que vé, som Quimet Curull i Mario Prades. Porteu-se be..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa