Avui a El Temps Passa... i la
música queda i escoltant música que ens traslladarà en aquest viatge pels anys
seixanta, volem recordar a Marco Rossi (a la foto), guitarrista i compositor de Los Mustang
que va morir el passat 17 de maig als 72 anys de edat. Us ho avançavem fa un
parell de programes, tot i que no trobàvem confirmació per la xarxa i ens ho han ratificat
l'amic Santi Pico i també Cristina d'Els Stop. Avui comptartem amb
La Parrafada
i parlarem de la
Família Telerín, però tindrem molta música per rememorar l'ahir
amb Los Talayots, Pedro Ruy-Blas, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Los Tamara, Andrés
DoBarro i molts més que configuraran la nostra banda sonora des de totes les
emissores per les que el programa surt a l’aire setmana rere setmana o be
mitjançant internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse.
Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui per obrir el programa us
portem al Dúo Dinámicco i us direm un altre vegada alló de
Obrim la Paradeta
Dúo Dinámico – Somos jóvenes
Fa poques setmanes vam començar El
Temps Passa ... i la música queda escoltant aquesta cançó a càrrec de Sandra
LeBrocq, amb la qual va guanyar el III Festival de la Costa Verda, us
vam comentar que es tractava d'una composició del Dúo Dinámico, ara tornarem a
començar el programa escoltant el "Somos jóvenes", però en la versió
a càrrec dels seus autors ja que, com era habitual en Manolo i Ramón, ells
també la van gravar i la van defensar en aquell festival que se celebrava a
Astúries. Aquesta cançó, es trobava en un EP que van publicar l’any 1962 i que
també incloïa "Siempre en mi corazón", "Mercedes" i
"Amor" i va ser el 14è EP que van publicar el popular duet, avui en
dia una referencia quan es parla de pop espanyol. Tant Quimet com Mario coincideixen
que el Dúo Dinámico s'han convertit en part tan important del Temps Passa... i la
música queda que ja és com si fossin de la família i hem comptat tantes coses
d'ells que ja no sabem que més dir. És clar que aquest tema ens ve al pèl
perquè "tots" i "totes" els que escolteu el programa i per
descomptat també nosaltres "Som joves", per tant parlarem menys i
escoltarem més. Aquests són Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer
de 1937 i Ramón Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixer el 10 de
desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i
han gravat unes 300. També s'han dedicat a la producció i van protagonitzar
quatre pel·lícules, Ramón resideix a Miami i Manolo a Catalunya. L’any 2012 el Dúo Dinámico van
treure un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el
què revisen i graven de nou alguns dels seus grans èxits amb bones
col·laboracions. Des de Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas,
Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio
Iglesias, Diana Navarro, Lesli de Los
Sírex i Santi Carulla de Los Mustang. Per cert, els hi van demanar permis per fer servir
la cançó "Somos jóvenes" per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i
ells van accedir-hi amb gust.
Los Beta Quartet – Night train
El grup mallorquí Los Beta
Quarter, van gravar aquest tema instrumental de Jimmy Forrest que la va treure
l'any 1951 i que va compondre conjuntament amb Oscar Washington i Lewis P.
Simpkins. La veritat és que ha estat un tema molt versionat al llarg de la
història i nosaltres volem destacar una versió de 1984 que es va incloure a la
banda sonora de "Retorn al Futur", la primera de la saga, i en la
qual la interpretaven en el ball de "L'encantament sota el mar"
Martin Berry & The Starlighters, la veritat és que al cinema ha estat usada
en un munt de pel·lícules. Els Beta Quartet en la seva versió van mirar cap a
James Brown que la va gravar l'any 1961. La van publicar en un EP en què també
es van incloure “La apasionada”, “El Mira, Mira” i “Let’s go”. Curiosament Los
Beta Quartet que a partir de l'estiu de 1966 passarien a ser simplement Los
Beta que de fet és com se'ls coneixia familiarmenti, tot i ser Quartet, eren
cinc. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en
els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza
que tocava la guitarra. A partir de 1966 i amb el canvi de nom es van produïr també canvis
en la formació, eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el
cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan
Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis encara. Los Beta es van
desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioneros
mallorquins de la seva època. El cantant va crear posteriorment el grup Miguel
Moreno y Los Dinos.
The Rockings Boys – Surfin' USA
Aquest tema és una versió de
l'èxit de The Beach Boys, però aquesta cançó els si va sortir cara als
californians. Van ser demandats per Chuck Berry que afirmava que era una còpia
del "Sweet seexteens". Els va portar als tribunals en contra dels
consells de Leonard Chess, el propietari del segell Chess Records on Chuck
gravaba i tot i ser negre en un moment en què els blancs prevalien, en contra
dels pronóstics, els tribunals van fallar a favor seu i The Beach Boys van
haver de pagar a Berry i reconèixer la seva autoria, encara que en molts títols
de crèdit segueixen encara avui en dia, constant ells com els autors de la cançó. Ens la porten ara
els The Rocking Boys, un dels millors grups andalusos de l’època i que es van
formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva música. La cançó es recullia a un EP editat per
Belter l’any 1963 amb “Volando”, “Te han visto con otro” d’Adriano Celentano i
“A New Orleans”. The Rocking Boys van començar fent twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'època i seguin les tendencies van anar passan cap el pop. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes
andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols
en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar
moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José
Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i
saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es
van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José
Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant.
Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan) que
venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria)
que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment
militaria a Barrabás. En total van gravar 16 EP's.
Los Tamara – Mister Pitiful
Bona versió la que ens porta el
grup gallec Los Tamara d'aquest clàssic d'Otis Redding i que fa fer que s’el
digues així Mister Pitiful, a part de ser el Rei del Soul, per suposat. Es va
incloure en un EP editat per Zafiro l’any 1967, ple de soul i en el que també
trobaven “Este es el mundo del hombre” de James Brown que també van gravar Lone
Star, "De la musique" i “Yo
escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot
un Orfeó. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928
- 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega
i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el
van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop
versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels
gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van
posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar
per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España
que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a
Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies
escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven
música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes
al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música
de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va
treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb
tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta
cançó.
Los
Pop Tops – Road to freedom
Aquesta cançó va estar composada
per Phil Trim i va ser el primer disc de Los Pop Tops per el segell Explosión
de nova creació. Es van editar en dues versions, en angles i en castellà, la
primera amb fons de color vermell i la segona verd, van ser publicats l’any
1971. Aquesta que comparetim ara es la versió en angles. Los Pop Tops van ser
una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van
dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va
deixar, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema
que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la
portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser
produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a
Los Bravos i un grapat més de gent. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani,
Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels
Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda
de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus
Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup
durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor del programa de
televisió "España en la
Memoria" que creiem es va passar per el canal
Intereconomía. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i
s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama a editat fa
un parell d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45
cançons.
Los Telstars – La carta
Tot i que hi ha qui afirma que
Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el
diccionari ho diu així si be no l'escriuen igual, segur que s’equivoquen. Diuen
un altres que es tracta d’un satèl·lit llençat a l’espai. Nosaltres estem
convençuts que tot aixó no és totalment cert, perquè Los Telstars van ser un
grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem
un botó, es a dir que escoltarem ara a Los Telstars interpretant un tema que
van gravar i portar a l’èxit el grup nord americà The Box Tops, però va
haver-hi un altre gran versió gravada a Anglaterra per el grup The Mindbenders,
per tant queda clar que es tracte d’una versió. A Espanya també la van gravar
uns quans, entre ells Los Mustang, Rosalia, Los Catinos i un grapat més. Los
Telstars la van incloure en un EP en el que també hi trobavem “El ultimo vals”
que era una versió de Engelbert Humperdinck, “Más vueltas que la oreja” que
creiem era seva i “Al amanecer” que era de Claude François. Los Telstars eren
Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells
venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals
de la dècada, creiem que es van desfer l’any 1970 i van gravar un total de 9
discos petits, entre EP’s i singles, treballan per els segells Belter i
Philips. L’any 1966 Luis Cerón que Quimet sempre diu que deuen ser parents ja
que ell també es diu Cerón de segon congnom, va marxar-se per anar a tocar a
l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. En aquest
disc eren cinc, el cinquè en joc era el cantant Toni Tugores que també tocava
els teclats. Per cert Toni durant més de trenta anys va ser pilot de Spanair.
Los Telstars també van participar en alguna ocasió en el Festival Internacional
de la Canción
de Mallorca, ells, sent mallorquins, no podien faltar en aquest históric
festival de les Illes.
Andrés DoBarro – San Antón
A més a més del famós "O
tren" que al Quimet l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa...
i la música queda, el cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de
cançons tant en castellà com en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat
de cançons sempre hem jutjat que aquesta, tot un troç de cançó, és una de les
millors composicions que va gravar Andrés DoBarro. Es va incloure en el seu
àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro", el seu primer disc i va
publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el qual també s'incloïa
el "O tren" i "Teño saudade". La lletra de "Teño
saudade" era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música era del propi
Andrés DoBarro, però el “San Antón” va ser lletra i música d’Andrés DoBarro.
L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single "O tren" que
es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en gallec que
va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat espanyol, una cosa que creiem
que no s'ha tornat a repetir. En els seus enregistraments i directes
l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es
coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va participar en la pel·lícula
"En la red de mi canción" que Andrés DoBarro va protagonitzar al costat
de Concha Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'ell, va ser
doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser
del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any
1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de
l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb
les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica.
L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989,
pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD
amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones
en RCA 1969-1972”.
Los Mustang – Mustang, Reino
Prohibido del Himalaya
Sempre parlem de Los Mustang com
el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una
veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns versioners, també Los Mustang
van gravar algunes cançons pròpies. Avui i tal com us vam prometre fa ja uns
quants programes, us portem una composició de Marco Rossi per Los Mustang i
volem recordar aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu
manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig d'aquest any 2015, a Figueres, on vivia. En
40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells
escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost
de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva
fundación fins l’any 2000, quan es van desfer. Aquesta cançó és tota una obra
que es podria englobar dins del simfonisme, però es va publicar com a single
l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B
que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica
de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel"
l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla se'ns
despenja amb un llarg poema en pla lectura poética. Aquest single de Los
Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una
baralla amb EMI perquè l'hi deixessin gravar-la. Les vendes van donar la raó a
l’EMI perqué van ser molt fluixes. Per cert, aquell mateix any 1970 Los Mustang van
realitzar una gira per Cuba, la foto que us posem al blog está feta a Varadero,
dins d’aquella gira per terres cubanes.
La Parrafada
La Familia Telerín
La Família Telerín va ser tota una sensació i van impactar en els espectadors
d'una incipient televisió espanyola que començava a popularitzar-se, encara que
moltes eren les llars espanyoles que en els seixanta i fins principis dels
setanta, no tenien aparell de televisió. Una cosa que sembla impossible per a
la mentalitat de la joventut d'avui en dia que en mols cassos tenen un aparell
de televisió a cada cambra. La
Ràdio durant els seixanta encara va ser la "Reina"
de les llars.
La Familia Telerín, aquests simpatics personatges, sempre anunciaven l'hora
en què els nens havien d'anar-sen al llit i creieu-nos quan diem que s'els hi
feia cas i molts eren els pares que després de l'anunci enviaven els seus fills
a dormir. Una altra cosa que avui ens sembla una utopia de ciència-ficció
perqué s’emetia als voltants de les nou o nou i mitga del vespre. De la Familia Telerín es
van fer àlbums de cromos, llibretes, contes, rellotges, mocadors, ninots... tot
un merchandising que es venia i molt. Fins van arribar a fer una pel·lícula, de
dibuixos animats, és clar. Va ser “El
Mago de los Sueños”, feta l’any 1966 i es va realitzar als Estudis Macian, a
Barcelona per Francisco Macian amb llicencia d’Estudios Moro i on van
intervindre Andy Russell, Juan Carlos Mareco "Pinocho", Chicho
Gordillo, Teresa María, Tito Mora, Rafael Turia, Ennio Sangiusto, Los 3
Sudamericanos, Los 4 de la Torre
i altres, alguns d’ells també van cantar, tot aixó amb música del Mestre José
Solà. Al departamento d’animació van intervindre un futimé de dibuixans, entre
ells un company de Mario a la
Colla del carrer Bassegoda que es deie Pedro Sánchez, si be
no l’hem trobat als títols de crédit.
La Família Telerín va ser una creació d'Estudios Moro, aquells que associats
a Movierecord trobàvem en totes les sales de cinema oferint una cosa tan
valuosa i necessaria per al nostre benestar i salut com eren els anuncis,
potser i com una premonició del que avui seria la televisió, on en segons
quines cadenes duren tant o més que les sèries i pel·lícules. Estudios Moro
eren els germans Santiago i José Luis Moro que van crear l’any 1964 La Familia Telerín
que eren Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín, aquest últim era el
nador que sempre volia escapar-se d'anar a dormir, el mes trapella de tots. No
recordem ara haver vist mai als pares, possiblement sortirien a la pel·lícula,
però si la vam veure se'ns ha oblidat. Per cert que Estudis Moro també va ser
l'empresa culpable de la famosa Ruperta, la carbasa del "Un, dos,
tres".
La Familia Telerín va tenir repercussió internacional i va ser emès en altres
països, entre ells El Salvador, on encara es transmet en tres canals de la
corporació salvadorenca i també a la República Argentina.
Estudios Moro van obtenir diversos
premis internacionals i es van dedicar a molt més que espots comercials. Van
ser propietaris de dues discogràfiques SonoPlay i Movie Play. Els primers
estudis estaven al carrer dels Masejo, però l’any 1965 es van traslladar als
nous edificis de l'Avinguda d'Amèrica de Madrid, sent dissenyats per Santiago
Moro i construïts per l'arquitecte Manolo Jaén, al seu costat s'alçava
l'edifici de Movierecord. Constaven de tres platós de rodatges, sales
d'enregistrament i doblatges, equips d'animació i trucatges, restaurant i
camarins.
En els Estudis Moro es van
realitzar espots publicitaris, això si, tant per a cinema com televisió i
dibuixos animats, però també es van dedicar a programes de televisió i rodatges
de pel·lícules que estaven filmades i produïdes en els estudis, entre elles
"Las Vegas 500 milions", "Los chicos con las chicas" de Los
Bravos i també algunes de Raphael i Manolo Escobar. Calia assegurar-se l'èxit
de sortida i els Germans Moro no tenien res de ximplets.
I ara marxarem cap a Catalunya,
terra que mai hem deixat, és clar.
La Música
que es Feia en Català
Els 3 Tambors – El noi dels
cabells llargs
Aquest tema és el millor al costat
de "Romanço del fill de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest
bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i
que avui son part de la nostra historia musical, de fet ells i Els Dracs podriem
dir que són l’origen del modern rock en català. "Romanço del fill de
vidua", cançó estrella del EP editat per Belter, estava composada per Bob
Dylan i el text va ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a
dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el
que ha estat el seu millor EP i també incluïa aquesta que escoltem ara. De fet
Els 3 Tambors sols van gravar tres EP's. El grup Els 3 Tambors per cert no eren
tres, eren quatre, els germans Jordi i
Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer
disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó
del noi dels cabells llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi
Batiste quan sols tenia disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat
aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup
Refugi, projecte paral·lel de Joan Reig, membre de Els Pets i amic tant de Quimet com de
Mario, on la "Cançó del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori
habitual. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste.
També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també
hi trovabem unes altres cançons: “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Quixot’s Quartet – Junts som
felinos
Inicialment van treballar com
Conjunto Los Quijotes i van ser el grup d'acompanyament del Dúo Rúbam fins que
van catalanitzar el seu nom i dient-se així van gravar tan en castellà con en
català. Aquest tema és una versió del gran èxit dels nord-americans The
Turtles, versionat al català. Quíxot’s Quartet eren Pere que havia tocat amb el
Quintet Dinki Boys, Francesc que provenia de l'Orquestra Pizarro, La Cobla Girona i el
conjunt de l'italià Gabrielle Orizi, Ramón que també tocava en el conjunt de
Gabrielle Orizi i l'últim era Vicenç que havie militat en l'Orquestra Neptunos.
Els quatre eren músics de Conservatori amb el famos carnet blanc, tres de
Barcelona i un valencià,. Aquest EP el va publicar el segell Happyband l’any
1967 i en ell també trobàvem una bona versió del "Windy" de The
Associations, junto a “Tristesa” i “Un gest de dolor”. Per cert, no confondre
els Quíxot’s Quartet amb un grup actual anomenat Quixote Quartet que no sabem
perquè, però ens sona que és una cobla.
Els 7 D’Aquí – Nomes tu
Aquesta cançó es trobava en el
primer i creiem que únic EP, publicat per Concentric l’any 1967, del grup Els 7
d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem també “400
Infants Negres” del cantautor i poeta frances Jean Ferrat, una bona versió de
"Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música
queda preferim l'original de Los Relámpagos, tot i ser instrumental i “Sing,
Sing” que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. Els 7
d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom,
nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara
que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs
de veus. La cançó “Nomes tu” va estar composada per Carlos Sist que creiem era
component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de
Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.
Els 4 Gats – Sempre em perdo
Avui i en la secció de la Música feta en Català, us
portem de nou a Els 4 Gats per compartir amb vosaltres aquest tema que sonarà
ara a El Temps Passa... i la música queda i que es trobava en un EP que va
publicar el segell Edigsa l'any 1963 i es la versió del “I Love You Honey” de
John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que
és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall, sense oblidar "Últims
records" que és una bona versió del "Segellat amb un petó" que
vam escoltar en passats programes i que era de Peter Udell i Gary Geld i ja
l'havien gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any
1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys, a part de Bobby Vinton ja en els
setanta. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure quatre
EP’s, on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a
Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a
cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R
& B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El
22 de mars de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels
Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en
directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les
portes". Despres Quico Pi de la
Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3
discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per
anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des
de 1963, el séptim Jutge i com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”,
l’any 1965 i amb Els 4 Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa
d’un càncer el 30 de juny de 2010.
Acabarem aquí la secció en català
i marxarem cap al Sud amb un grup surgit a Granada, tot i que estaven afincats
a Madrid.
Los Ángeles – Momentos
L'any 1969 Los Ángeles van
publicar un single a través del segell Hispavox que com la resta dels seus
treballs va estar produït per Rafael Trabucchelli, en el qual trobàvem aquest
tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda. Va ser la cara
A i en l'altre costat van incloure “Pequeñas cosas” que va comptar amb un bon
acompanyament orquestral. Les dues cançons havien estat escrites per Poncho,
cantant i bateria de Los Ángeles. En diverses ocasions i escoltant a Los
Ángeles us hem dit que quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren
cinc, tenien cantant, es tractava de Julian Granados que els va deixar per
incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es
van crear l'any 1963, a
Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián
Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però
se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i
Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian Granados els deixa per anar-s’en a The
Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou
cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els
primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben
les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un
impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966,
sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i
queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria),
Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra
rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà
de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los
Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en
actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana,
mañana”, “98.6”,
“Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. La mort amb la seva dalla
va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va
marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un
accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un
concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a
l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb
lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgneta.
Els 5 Xics – El funeral
El single amb aquesta cançó a la
cara A es va publicar a l'any 1969
a través del segell EMI-Regal, era el setè disc petit de
Els 5 Chics, podem dir que va ser l'únic que realment va funcionar a nivell
vendes a tot l'estat, incloent "Podría ser feliz" a l’altre cara. La
veritat és que la lletra és interessant i reivindicativa, però no considerem
que realment fos el seu millor disc. Ens parla de les coses que succeeixen quan
algú mor, quan tots manifesten tot lo bo i perfecte que arribava a ser el
difunt i sorgeixen amics com a bolets. Els 5 Xics van començar sent cinc, però
van arribar a ser 7, de fet en aquesta gravació son set components. Els 5 Chics
es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de l’any 1965 a 1983 i per la banda
valenciana va passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló,
al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José
Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero i uns quans músics més.
Els 5 Chics que també signaven molts dels seus discos com Els 5 Xics, van ser
declarats El Mejor Grupo Valenciano de su Época, es clar que aquesta
qualificació també els si van donar a Los Huracanes. Posiblement la cançó més
coneguda a Catalunya del grup sigui “Quan un home estima a una dona” de l’any
1968, l’únic tema cantat en valencià que van gravar, clar que Els 5 Chics
consten en moltes págines d’internet com un grup englobat dins del rock en
català, tot i que sols van gravar un tema, la veritat. Al llarg de la seva
carrera musical Els 5 Xics sols van gravar EP’s i singles, pero en arrivar 1983
es va publicar un àlbum recopilatori i l'any 1997 un altre que era doble i
recollia tots els seus enregistraments, es va editar mitjançant el segell Ramalama.
Los Talayots – La voz del silencio
Aquest tema va ser versionat al
nostre país amb dos títols diferents, aquest i també "El Ritmo del
Silencio", encara que cap dels dos es cenyia a l'original que era
"El so del silenci", va ser un dels millors temes en la carrera
del duet nord-americà Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda
sonora del film "El Graduat". Hi ha una gran versió en castellà a
càrrec de Los Mustang, encara que Los Talayots realitzen una versió molt digna.
Eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions
prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon
Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat
Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van
passar molts d'altres músics importants com Joan Caimari, Toni Morlà que
després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de
anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots
single i un o dos EP’s, per al segell Marfer. Aquest tema es trobava en un EP
de l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “Sha la la la lee” dels Small Faces i
“Margarita” de Tony Dallara i va ser publicat per Polydor. En un dels seus singles
versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Un altre de les seves gravacions interesants va ser el tema
“Homburg" de la que també hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos
Negros, barcelonins. Per cert, en la foto d’aquest EP del que us treiem aquesta cançó que escoltem ara, veiem la Badia de Palma i a la foto la plaça d'Espanya, els noies feiem patria mallorquina.
Pedro Ruy-Blas – A los que hirió
el amor
Ara i per acabar el programa
escoltarem a Pedro Ample Candel, un home que va néixer a Madrid l’any 1949 i
havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va
gravar un munt de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a
Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar-se a la mili, sent substituït en el
grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va creà posteriorment el grup
Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començà a gravar en
solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el
amor" que es la cançó que escoltem ara i que a França va gravar Johnny
Halliday. Va ser regravada de nou i es va incloure darrerament amb clau de
jazz, en el seu disc “Ample”, editat l’abril del 2008. Val a dir que la carrera
de Pedro Ruy-Blas com solista va ser curta ja que l'any 1977 va crear la
primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de
Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas
i altres músics, tots paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va
cantar, sols tocava la bateria. El segon single de Pedro Ruy-Blas com a solista
a principis dels anys setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat
per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de
la moral i els bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó
subversiva i no és va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia,
paraula de Quimet Curull i Mario Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va
participar als musicals "Jesucristo Superstar" i "Los
Miserables".
Conclou per avui El Temps Passa… i
la música queda i nosaltres recullim els trastets i fotem el camp, però
tornarem a retrobarnos la propera setmana en aquest viatje al ahir, al passat,
als anys seixanta amb més música i records. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades.
Porteu-se be.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario