Un Toc de Rock 09-37

Avui a El Temps Passa... i la música queda i escoltant música que ens traslladarà en aquest viatge pels anys seixanta, volem recordar a Marco Rossi (a la foto), guitarrista i compositor de Los Mustang que va morir el passat 17 de maig als 72 anys de edat. Us ho avançavem fa un parell de programes, tot i que no trobàvem confirmació per la xarxa i ens ho han ratificat l'amic Santi Pico i també Cristina d'Els Stop. Avui comptartem amb La Parrafada i parlarem de la Família Telerín, però tindrem molta música per rememorar l'ahir amb Los Talayots, Pedro Ruy-Blas, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Los Tamara, Andrés DoBarro i molts més que configuraran la nostra banda sonora des de totes les emissores per les que el programa surt a l’aire setmana rere setmana o be mitjançant internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui per obrir el programa us portem al Dúo Dinámicco i us direm un altre vegada alló de

Obrim la Paradeta

Dúo Dinámico – Somos jóvenes

Fa poques setmanes vam començar El Temps Passa ... i la música queda escoltant aquesta cançó a càrrec de Sandra LeBrocq, amb la qual va guanyar el III Festival de la Costa Verda, us vam comentar que es tractava d'una composició del Dúo Dinámico, ara tornarem a començar el programa escoltant el "Somos jóvenes", però en la versió a càrrec dels seus autors ja que, com era habitual en Manolo i Ramón, ells també la van gravar i la van defensar en aquell festival que se celebrava a Astúries. Aquesta cançó, es trobava en un EP que van publicar l’any 1962 i que també incloïa "Siempre en mi corazón", "Mercedes" i "Amor" i va ser el 14è EP que van publicar el popular duet, avui en dia una referencia quan es parla de pop espanyol. Tant Quimet com Mario coincideixen que el Dúo Dinámico s'han convertit en part tan important del Temps Passa... i la música queda que ja és com si fossin de la família i hem comptat tantes coses d'ells que ja no sabem que més dir. És clar que aquest tema ens ve al pèl perquè "tots" i "totes" els que escolteu el programa i per descomptat també nosaltres "Som joves", per tant parlarem menys i escoltarem més. Aquests són Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramón Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixer el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300. També s'han dedicat a la producció i van protagonitzar quatre pel·lícules, Ramón resideix a Miami i Manolo a Catalunya. L’any 2012 el Dúo Dinámico van treure un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisen i graven de nou alguns dels seus grans èxits amb bones col·laboracions. Des de Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro,  Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang. Per cert, els hi van demanar permis per fer servir la cançó "Somos jóvenes" per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i ells van accedir-hi amb gust.

Los Beta Quartet – Night train

El grup mallorquí Los Beta Quarter, van gravar aquest tema instrumental de Jimmy Forrest que la va treure l'any 1951 i que va compondre conjuntament amb Oscar Washington i Lewis P. Simpkins. La veritat és que ha estat un tema molt versionat al llarg de la història i nosaltres volem destacar una versió de 1984 que es va incloure a la banda sonora de "Retorn al Futur", la primera de la saga, i en la qual la interpretaven en el ball de "L'encantament sota el mar" Martin Berry & The Starlighters, la veritat és que al cinema ha estat usada en un munt de pel·lícules. Els Beta Quartet en la seva versió van mirar cap a James Brown que la va gravar l'any 1961. La van publicar en un EP en què també es van incloure “La apasionada”, “El Mira, Mira” i “Let’s go”. Curiosament Los Beta Quartet que a partir de l'estiu de 1966 passarien a ser simplement Los Beta que de fet és com se'ls coneixia familiarmenti, tot i ser Quartet, eren cinc. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. A partir de 1966 i amb el canvi de nom es van produïr també canvis en la formació, eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis encara. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època. El cantant va crear posteriorment el grup Miguel Moreno y Los Dinos.

The Rockings Boys – Surfin' USA

Aquest tema és una versió de l'èxit de The Beach Boys, però aquesta cançó els si va sortir cara als californians. Van ser demandats per Chuck Berry que afirmava que era una còpia del "Sweet seexteens". Els va portar als tribunals en contra dels consells de Leonard Chess, el propietari del segell Chess Records on Chuck gravaba i tot i ser negre en un moment en què els blancs prevalien, en contra dels pronóstics, els tribunals van fallar a favor seu i The Beach Boys van haver de pagar a Berry i reconèixer la seva autoria, encara que en molts títols de crèdit segueixen encara avui en dia, constant ells com els autors de la cançó. Ens la porten ara els The Rocking Boys, un dels millors grups andalusos de l’època i que es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. La cançó es recullia a un EP editat per Belter l’any 1963 amb “Volando”, “Te han visto con otro” d’Adriano Celentano i “A New Orleans”. The Rocking Boys van començar fent twist i rock and roll, els géneres de moda a l'època i seguin les tendencies van anar passan cap el pop. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan) que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria a Barrabás. En total van gravar 16 EP's.

Los Tamara – Mister Pitiful

Bona versió la que ens porta el grup gallec Los Tamara d'aquest clàssic d'Otis Redding i que fa fer que s’el digues així Mister Pitiful, a part de ser el Rei del Soul, per suposat. Es va incloure en un EP editat per Zafiro l’any 1967, ple de soul i en el que també trobaven “Este es el mundo del hombre” de James Brown que també van gravar Lone Star,  "De la musique" i “Yo escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot un Orfeó. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta cançó.

Los Pop Tops – Road to freedom

Aquesta cançó va estar composada per Phil Trim i va ser el primer disc de Los Pop Tops per el segell Explosión de nova creació. Es van editar en dues versions, en angles i en castellà, la primera amb fons de color vermell i la segona verd, van ser publicats l’any 1971. Aquesta que comparetim ara es la versió en angles. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixar, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor del programa de televisió "España en la Memoria" que creiem es va passar per el canal Intereconomía. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama a editat fa un parell d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons.

Los Telstars – La carta

Tot i que hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho diu així si be no l'escriuen igual, segur que s’equivoquen. Diuen un altres que es tracta d’un satèl·lit llençat a l’espai. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és totalment cert, perquè Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó, es a dir que escoltarem ara a Los Telstars interpretant un tema que van gravar i portar a l’èxit el grup nord americà The Box Tops, però va haver-hi un altre gran versió gravada a Anglaterra per el grup The Mindbenders, per tant queda clar que es tracte d’una versió. A Espanya també la van gravar uns quans, entre ells Los Mustang, Rosalia, Los Catinos i un grapat més. Los Telstars la van incloure en un EP en el que també hi trobavem “El ultimo vals” que era una versió de Engelbert Humperdinck, “Más vueltas que la oreja” que creiem era seva i “Al amanecer” que era de Claude François. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada, creiem que es van desfer l’any 1970 i van gravar un total de 9 discos petits, entre EP’s i singles, treballan per els segells Belter i Philips. L’any 1966 Luis Cerón que Quimet sempre diu que deuen ser parents ja que ell també es diu Cerón de segon congnom, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. En aquest disc eren cinc, el cinquè en joc era el cantant Toni Tugores que també tocava els teclats. Per cert Toni durant més de trenta anys va ser pilot de Spanair. Los Telstars també van participar en alguna ocasió en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells, sent mallorquins, no podien faltar en aquest históric festival de les Illes.

Andrés DoBarro – San Antón

A més a més del famós "O tren" que al Quimet l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa... i la música queda, el cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de cançons tant en castellà com en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat que aquesta, tot un troç de cançó, és una de les millors composicions que va gravar Andrés DoBarro. Es va incloure en el seu àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro", el seu primer disc i va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el qual també s'incloïa el "O tren" i "Teño saudade". La lletra de "Teño saudade" era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música era del propi Andrés DoBarro, però el “San Antón” va ser lletra i música d’Andrés DoBarro. L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single "O tren" que es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat espanyol, una cosa que creiem que no s'ha tornat a repetir. En els seus enregistraments i directes l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que Andrés DoBarro va protagonitzar al costat de Concha Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'ell, va ser doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”.

Los Mustang – Mustang, Reino Prohibido del Himalaya

Sempre parlem de Los Mustang com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns versioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui i tal com us vam prometre fa ja uns quants programes, us portem una composició de Marco Rossi per Los Mustang i volem recordar aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig d'aquest any 2015, a Figueres, on vivia. En 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins l’any 2000, quan es van desfer. Aquesta cançó és tota una obra que es podria englobar dins del simfonisme, però es va publicar com a single l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel" l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb EMI perquè l'hi deixessin gravar-la. Les vendes van donar la raó a l’EMI perqué van ser molt fluixes. Per cert, aquell mateix any 1970 Los Mustang van realitzar una gira per Cuba, la foto que us posem al blog está feta a Varadero, dins d’aquella gira per terres cubanes.

La Parrafada

La Familia Telerín

La Família Telerín va ser tota una sensació i van impactar en els espectadors d'una incipient televisió espanyola que començava a popularitzar-se, encara que moltes eren les llars espanyoles que en els seixanta i fins principis dels setanta, no tenien aparell de televisió. Una cosa que sembla impossible per a la mentalitat de la joventut d'avui en dia que en mols cassos tenen un aparell de televisió a cada cambra. La Ràdio durant els seixanta encara va ser la "Reina" de les llars.

La Familia Telerín, aquests simpatics personatges, sempre anunciaven l'hora en què els nens havien d'anar-sen al llit i creieu-nos quan diem que s'els hi feia cas i molts eren els pares que després de l'anunci enviaven els seus fills a dormir. Una altra cosa que avui ens sembla una utopia de ciència-ficció perqué s’emetia als voltants de les nou o nou i mitga del vespre. De la Familia Telerín es van fer àlbums de cromos, llibretes, contes, rellotges, mocadors, ninots... tot un merchandising que es venia i molt. Fins van arribar a fer una pel·lícula, de dibuixos animats, és clar.  Va ser “El Mago de los Sueños”, feta l’any 1966 i es va realitzar als Estudis Macian, a Barcelona per Francisco Macian amb llicencia d’Estudios Moro i on van intervindre Andy Russell, Juan Carlos Mareco "Pinocho", Chicho Gordillo, Teresa María, Tito Mora, Rafael Turia, Ennio Sangiusto, Los 3 Sudamericanos, Los 4 de la Torre i altres, alguns d’ells també van cantar, tot aixó amb música del Mestre José Solà. Al departamento d’animació van intervindre un futimé de dibuixans, entre ells un company de Mario a la Colla del carrer Bassegoda que es deie Pedro Sánchez, si be no l’hem trobat als títols de crédit.

La Família Telerín va ser una creació d'Estudios Moro, aquells que associats a Movierecord trobàvem en totes les sales de cinema oferint una cosa tan valuosa i necessaria per al nostre benestar i salut com eren els anuncis, potser i com una premonició del que avui seria la televisió, on en segons quines cadenes duren tant o més que les sèries i pel·lícules. Estudios Moro eren els germans Santiago i José Luis Moro que van crear l’any 1964 La Familia Telerín que eren Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín, aquest últim era el nador que sempre volia escapar-se d'anar a dormir, el mes trapella de tots. No recordem ara haver vist mai als pares, possiblement sortirien a la pel·lícula, però si la vam veure se'ns ha oblidat. Per cert que Estudis Moro també va ser l'empresa culpable de la famosa Ruperta, la carbasa del "Un, dos, tres".

La Familia Telerín va tenir repercussió internacional i va ser emès en altres països, entre ells El Salvador, on encara es transmet en tres canals de la corporació salvadorenca i també a la República Argentina.

Estudios Moro van obtenir diversos premis internacionals i es van dedicar a molt més que espots comercials. Van ser propietaris de dues discogràfiques SonoPlay i Movie Play. Els primers estudis estaven al carrer dels Masejo, però l’any 1965 es van traslladar als nous edificis de l'Avinguda d'Amèrica de Madrid, sent dissenyats per Santiago Moro i construïts per l'arquitecte Manolo Jaén, al seu costat s'alçava l'edifici de Movierecord. Constaven de tres platós de rodatges, sales d'enregistrament i doblatges, equips d'animació i trucatges, restaurant i camarins.

 

En els Estudis Moro es van realitzar espots publicitaris, això si, tant per a cinema com televisió i dibuixos animats, però també es van dedicar a programes de televisió i rodatges de pel·lícules que estaven filmades i produïdes en els estudis, entre elles "Las Vegas 500 milions", "Los chicos con las chicas" de Los Bravos i també algunes de Raphael i Manolo Escobar. Calia assegurar-se l'èxit de sortida i els Germans Moro no tenien res de ximplets.

I ara marxarem cap a Catalunya, terra que mai hem deixat, és clar.

La Música que es Feia en Català

Els 3 Tambors – El noi dels cabells llargs

Aquest tema és el millor al costat de "Romanço del fill de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia musical, de fet ells i Els Dracs podriem dir que són l’origen del modern rock en català. "Romanço del fill de vidua", cançó estrella del EP editat per Belter, estava composada per Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa aquesta que escoltem ara. De fet Els 3 Tambors sols van gravar tres EP's. El grup Els 3 Tambors per cert no eren tres, eren quatre, els germans  Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral·lel de Joan Reig, membre de Els Pets i amic tant de Quimet com de Mario, on la "Cançó del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem unes altres cançons: “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.

Quixot’s Quartet – Junts som felinos

Inicialment van treballar com Conjunto Los Quijotes i van ser el grup d'acompanyament del Dúo Rúbam fins que van catalanitzar el seu nom i dient-se així van gravar tan en castellà con en català. Aquest tema és una versió del gran èxit dels nord-americans The Turtles, versionat al català. Quíxot’s Quartet eren Pere que havia tocat amb el Quintet Dinki Boys, Francesc que provenia de l'Orquestra Pizarro, La Cobla Girona i el conjunt de l'italià Gabrielle Orizi, Ramón que també tocava en el conjunt de Gabrielle Orizi i l'últim era Vicenç que havie militat en l'Orquestra Neptunos. Els quatre eren músics de Conservatori amb el famos carnet blanc, tres de Barcelona i un valencià,. Aquest EP el va publicar el segell Happyband l’any 1967 i en ell també trobàvem una bona versió del "Windy" de The Associations, junto a “Tristesa” i “Un gest de dolor”. Per cert, no confondre els Quíxot’s Quartet amb un grup actual anomenat Quixote Quartet que no sabem perquè, però ens sona que és una cobla.

Els 7 D’Aquí – Nomes tu

Aquesta cançó es trobava en el primer i creiem que únic EP, publicat per Concentric l’any 1967, del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem també “400 Infants Negres” del cantautor i poeta frances Jean Ferrat, una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda preferim l'original de Los Relámpagos, tot i ser instrumental i “Sing, Sing” que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. La cançó “Nomes tu” va estar composada per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.

Els 4 Gats – Sempre em perdo

Avui i en la secció de la Música feta en Català, us portem de nou a Els 4 Gats per compartir amb vosaltres aquest tema que sonarà ara a El Temps Passa... i la música queda i que es trobava en un EP que va publicar el segell Edigsa l'any 1963 i es la versió del “I Love You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall, sense oblidar "Últims records" que és una bona versió del "Segellat amb un petó" que vam escoltar en passats programes i que era de Peter Udell i Gary Geld i ja l'havien gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys, a part de Bobby Vinton ja en els setanta. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure quatre EP’s, on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El 22 de mars de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4 Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010.

Acabarem aquí la secció en català i marxarem cap al Sud amb un grup surgit a Granada, tot i que estaven afincats a Madrid.

Los Ángeles – Momentos

L'any 1969 Los Ángeles van publicar un single a través del segell Hispavox que com la resta dels seus treballs va estar produït per Rafael Trabucchelli, en el qual trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda. Va ser la cara A i en l'altre costat van incloure “Pequeñas cosas” que va comptar amb un bon acompanyament orquestral. Les dues cançons havien estat escrites per Poncho, cantant i bateria de Los Ángeles. En diverses ocasions i escoltant a Los Ángeles us hem dit que quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant, es tractava de Julian Granados que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian Granados els deixa per anar-s’en a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files  Poncho, Miguel i Javier i allò representa un impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966, sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana, mañana”, “98.6”, “Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. La mort amb la seva dalla va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgneta.

Els 5 Xics – El funeral

El single amb aquesta cançó a la cara A es va publicar a l'any 1969 a través del segell EMI-Regal, era el setè disc petit de Els 5 Chics, podem dir que va ser l'únic que realment va funcionar a nivell vendes a tot l'estat, incloent "Podría ser feliz" a l’altre cara. La veritat és que la lletra és interessant i reivindicativa, però no considerem que realment fos el seu millor disc. Ens parla de les coses que succeeixen quan algú mor, quan tots manifesten tot lo bo i perfecte que arribava a ser el difunt i sorgeixen amics com a bolets. Els 5 Xics van començar sent cinc, però van arribar a ser 7, de fet en aquesta gravació son set components. Els 5 Chics es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de l’any 1965 a 1983 i per la banda valenciana va passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista  Bernardo Adam Ferrero i uns quans músics més. Els 5 Chics que també signaven molts dels seus discos com Els 5 Xics, van ser declarats El Mejor Grupo Valenciano de su Época, es clar que aquesta qualificació també els si van donar a Los Huracanes. Posiblement la cançó més coneguda a Catalunya del grup sigui “Quan un home estima a una dona” de l’any 1968, l’únic tema cantat en valencià que van gravar, clar que Els 5 Chics consten en moltes págines d’internet com un grup englobat dins del rock en català, tot i que sols van gravar un tema, la veritat. Al llarg de la seva carrera musical Els 5 Xics sols van gravar EP’s i singles, pero en arrivar 1983 es va publicar un àlbum recopilatori i l'any 1997 un altre que era doble i recollia tots els seus enregistraments, es va editar mitjançant el segell Ramalama.

Los Talayots – La voz del silencio

Aquest tema va ser versionat al nostre país amb dos títols diferents, aquest i també "El Ritmo del Silencio", encara que cap dels dos es cenyia a l'original que era "El so del silenci", va ser un dels millors temes en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduat". Hi ha una gran versió en castellà a càrrec de Los Mustang, encara que Los Talayots realitzen una versió molt digna. Eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics importants com  Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots single i un o dos EP’s, per al segell Marfer. Aquest tema es trobava en un EP de l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “Sha la la la lee” dels Small Faces i “Margarita” de Tony Dallara i va ser publicat per Polydor. En un dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Un altre de les seves gravacions interesants va ser el tema “Homburg" de la que també hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, en la foto d’aquest EP del que us treiem aquesta cançó que escoltem ara, veiem la Badia de Palma i a la foto la plaça d'Espanya, els noies feiem patria mallorquina.

Pedro Ruy-Blas – A los que hirió el amor

Ara i per acabar el programa escoltarem a Pedro Ample Candel, un home que va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar-se a la mili, sent substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va creà posteriorment el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que es la cançó que escoltem ara i que a França va gravar Johnny Halliday. Va ser regravada de nou i es va incloure darrerament amb clau de jazz, en el seu disc “Ample”, editat l’abril del 2008. Val a dir que la carrera de Pedro Ruy-Blas  com solista va ser curta ja que l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics, tots paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, sols tocava la bateria. El segon single de Pedro Ruy-Blas com a solista a principis dels anys setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Quimet Curull i Mario Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo Superstar" i "Los Miserables".

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda i nosaltres recullim els trastets i fotem el camp, però tornarem a retrobarnos la propera setmana en aquest viatje al ahir, al passat, als anys seixanta amb més música i records. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades. Porteu-se be.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa