El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 28 de mayo de 2014

El Temps Passa 08-33

Nosaltres sempre diem i avui ens reafirmem en la nostra opinió que per beure cal tenir primer l'àtic bé moblat i saber controlar-se. No trobem correcta l'actitud d'un segment molt ampli de la joventut que surt de festa només per agafar una curda de mil dimonis. Estem convençuts que hi ha d'haver altres maneres de divertir-se al màxim sense arribar a extrems etílics. Per tant ara començarem el viatge per els records i el nostre passat, des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui a El Temps Passa… i la música queda tindrem un "O tren", per que Quimet es posi content, sense que prenguí ni una gota d’alcohol, és clar que obrirem amb una banda que toca molt malament i es que “La Banda… está borracha” i ja sabeu el que passa quan es beu massa.

Obrim la Paradeta

Los 3 Sudamericanos – La Banda está borracha

La autoria d’aquesta cançó no està gens clasra. Unes fonts se la donen al dominicà Rafael Sánchez López, mentres que altres parlen de Valentín Elizalde, també s'esmenta a un músic veneçolà de cognom Jiménez, fins i tot algunes fonts donen a Luis Aguilé com el seu autor i això últim ja us diem nosaltres ara que no és cert. A Espanya s'han realitzat multitud de versions del tema, nosaltres us hem seleccionat aquesta a càrrec de Los 3 Sudamericanos que inicialment la van gravar en un EP que va incloure “Vuelo 502”, “Reir, Reir” i “Mamá Mallorca” encara que nosaltres us l'hem extret d'un CD recopilatori que va editar Divucsa en els 90 i és que el segell barceloní es va quedar una part molt important del catàleg Belter que havia publicat totes aquestes cançons originalment. Ara farem una mica d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar gràcies a cançons com "La Pollera colorá", "Cartagenera", “Juanita Banana”, "Me lo dijo Pérez", “Guantanamera”, “El Orangután” i un munt de versions com aquesta que escoltarem ara, però que la veritat, en masses ocasions van fregar la paxangada. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny Torales i Alma Maria Vaesken que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem. 

Los 5 latinos – Tren de carga

Aquest “Tren de carga” ens el porten Los 5 Latinos, un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929 - 6 de juny de 2012), una dona amb una extraordinària veu, com podreu comprovar escoltant la cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal del swing amb un intent de rock and roll que la veritat, no queda res malament. Per cert, Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny del 2012, a causa d'un càncer. Los 5 Latinos es van crear l'any 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. L'any 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso! Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestrade Waldo de los Ríos i on es trovaba “Tren de carga” aquesta cançó que estem escoltan que també es va publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert i això és curiós, a The Platters del Rio Grande cap avall, se'ls deia Los Plateros. .

Abbe Lane con Tito Puente & His Orchestra – Pan, amor y cha cha chá

La cantant Abbe Lane, dona d'extraordinària bellesa i sensualitat a dojo, va ser el gran amor de Xavier Cugat, un home que va néixer amb el segle XX i va ser un dels nostres directors d'orquestres més internacionals, de fet va estar residint i gravant discos durant dècades als Estats Units i va treballar dirigint orquestres en nombroses pel·lícules de Hollywood. Tots dos van estar casats durant 12 anys i Cugat (1 de gener de 1900 - 27 octubre 1990) va reconèixer una vegada a Mario que Abbe Lane seguia sent el seu "gran amor" tot i estar divorciats i a ella va llegar la major part de la seva herència quan va morir. Peró en aquesta gravació de l’any 1959, a Abbe Lane l'acompanya l'orquestra del gran mestre cubà Tito Puente (20 abril 1923 - 1 de juny de 2000) i la cançó és una composició del propi Cugat, aixó si. El veritable nom d'Abbe Lane és Abigail Francine Lassman, d'origen jueu, va néixer el 4 de desembre de 1932 a Brooklyn, New York. Aquest àlbum es va gravar l'any 1959, quan Abbe Lane encara estava casada amb Xavier Cugat que per cert, l'última pel·lícula que l’insigne català va rodar ho va fer a Catalunya i a les ordres del "sogre" de Mario, el director Miguel Iglesias Bonns, va ser "Una rosa al viento" de l’any 1984 i van treballar també Mónica Randall, Alfredo Landa i la nena Sete Molas, molt dolenta com actriu, però el seu pare va ser el productor i la pel·lícula es va fer per el lluimen de la criatura, deu ni do. Per cert que Miguel Iglesias Bonns va morir el 9 de març del 2012, en pau descanse, era una bellísima persona a qui Mario estimava molt.

Dodó Escola - ¡Qué feliz es el pez en el agua!

Per descomptat nenes, ara que be l’estiu, heu de anar amb compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet tingueu cura des d’abans que arribeu a la sorra de la platja perquè hi ha taurons disposat a clavar la queixalada a tota cuixeta que enxampin i són veritables feres depredadores, taurons de dues potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat sempre, angelets del cel, éssers purs, castos i candorosos que encara poden casar-se de blanc. És clar que una cosa és indiscutiblement veritat parlan de la mar,i ens la diu Dodó Escolà “¡Que feliz es el pez en el agua!”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell és va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata “de menjar” a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua” que escoltem ara, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i “Qúe pasa en el Congo” que ja han sonat a El Temps Passa… i la música queda, des de La Xarxa de comunicación Local i totes les emissores que l’emeten. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.

Latin Comno – ¡Ay Pepita!

La cançó va ser un dels grans èxits de Los Machucambos, però nosaltres hem decidit que compartirem aquesta bona versió que va realitzar el grup català Latin Combo, clar que com ells són cinc nois, en lloc de cantar-li a Pepito ho fan a la seva Pepita. La cançó es trobava en un EP publicat l'any 1961 pel segell EMI-La Voz de su Amo i que sota el títol genèric “4 grandes éxitos”, també va incloure “Las hojas verdes” que en la seua versió original va formar part de la banda sonora de “El Álamo”, junt a “El Álamo” també del film i “La montaña de Imittos” que la veritat, no recordem de qui era. En aquest dis eren quatre, però la millor formació del Latin Combo la van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit en altres ocaions. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder del Latin Combo no era Ricard Roda, va ser Jaume Villagrasa.

Los 4 de la Torre – Mamita

Aquest conjunt català ha tingut diferents noms, Los de la Torre, Els de la Torre, Los 4 de la Torre, etc. I els seus components eren Emilio, Paco, Juan i Carlos, tres d’ells eren germans. En aquest EP que el va publicar la casa Belter, a la cara A hi ha la “Mamita” que estem escoltan ara i que va ser la cançó estrella, pero també hi trovabem “Sigue, sigue”, “Siluetas” dels Herman's Hermits i un altre dels grans èxits de Los 4 de la Torre “Española abanicame” una peça que ja ha sonat a El Temps Passa… i la música queda, si be fa unes quantes temporades. Los 4 de la Torre van ser el primer artista de l'estat espanyol en gravar una peça amb ritme de ska, el títol va ser“Operación Sol”, es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La canción del trabajo” de Raphael. Un altre dels gran èxits en la carrera discogràfica de Los 4 de la Torre va ser “Vuelo 502”, amb la que creiem van guanyar un festival de Mallorca, la veritat es que és tracte d’una peça que va ser molt versionada. De fet Los 4 de la Torre van tindre camvis i un d'ells va marxar-se, passan a ser un tercet i també quintet. Eren de Barcelona i fa anys que els hi vam perdre el restre.

Lone Star – Guajira Guantanamera

Parlant de temes amb clar sabor llatí, us hem seleccionat aquest que és tot un clàssic del folklore cubà, però com nosaltres som molt gamberrets, us hem portat aquesta versió que van realitzar la millor banda de rock espanyol dels seixanta i part dels setanta, són Lone Star, La Leyenda. La banda liderada per Pere Gené, nascut a Barcelona el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, la van gravar en un EP publicat per EMI el 1964 que també incloure “Tú no tienes corazón” de Petula Clark, una versió del èxit de Johnny Kidd & The Pirates “Niña, estoy llorando” i “Nunca te olvidaré” que era el “Not fade away” de Buddy Holly. Va ser el cinquè EP publicat per Lone Star i el primer que van signar ja només com Lone Star, en els seus anteriors discos i per desig de la seva casa de discos eren Conjunto Lone Star, cosa amb el que ells mai van estar d'acord. Tambiém és el primer disc que es va gravar amb el guitarrista de Rocafort de Queralt, un dels millors instrumentistes del seu temps, Joan Miró. De fet en aquest disc ja són la millor formació del grup a través de la seva llarga història: Pere Gené, Joan Miro, el baixista Rafa de la Vega i Enrique López davant la bateria. També us direm que en aquest EP mostren a la portada la imatge del ninotet, un  indi que durant un temps va ser la seva senyal d'identitat i al qual tornarem a veure a la caràtula del següent disc de quatre cançons, una de les seves obres mestres, “La casa del sol naciente” que també es va publicar l'any 1964. Lone Star a finals dels seixanta van patir molt camvis i van passar gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez, altres músics que van militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i pensem que ens deixem algun. Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a l'època. Recentment hem sabut que Pere Gené torna a gravar, però no com Lone Star i entre els músics amb què compta trobem a l’amic Josep Más Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es dirà “Boomerang”.

La Música que es Feia en Català

Hermanas Serrano – Tschi Bam

La passada setmana vam parlar d’ellas i abans de rebre algún correo, hem decidit adelantar-nos. Sempre us hem dit que després de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya i acabada la guerra civil, no va existir cançó moderneta interpretada en català. Les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes Serrano ja a l'any 1958. L'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea i que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical. Escoltarem una de les cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc que les Germanes Serrano van editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer treball discogràfic, l'EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. Les cançons d'aquest EP son "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" que escoltem avui on ens parla de les relacions d’una noia amb “El Sevillano” que es va quedan magre mentres ella s’angreiga i "Besa'm tres vegades", per cert a la gravació las acompanyaven el Latin Combo. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixar el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma de Mallorca. Las Hermanas Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana. Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un grup de ball andalus.

José Guardiola – La primera vegada

El segon que va gravar en catalá aquell incipient pop va ser l’amic Josep Guardiola que poc despres i també sota la batuta i direcció del mateix Mestre Josep Casas Augé, va gravar “Come prima (La primera vegada)” que era una versió del èxit de Domenico Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival de San Remo. Aquest  EP va arrivar a vendre més de 8000 unitats al mes de posarse a la venda, deu ni do per ser 1958, quan vendre 2.000 era una bona venda per un disc. Per cert que Josep Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que os hem parlat i que presentava el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones de públic, va anunciar que Josep Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá. Josep deia que li tremolaven les cametes al sentir-lo, pero finalment va sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. Bé, tembé os direm que en aquest EP amb el mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran la "molta i desbocada imaginació" dels AR's de l'època, es va dir "José Guardiola canta en catalán los éxitos internacionales", s'hi trovaben tres cançons més. "El vell carrer de l’aimada”, “Besa’m en silenci” i “Diumenge és sempre diumenge”. José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les llistes d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú deixa de reconèixer és la seva qualitat vocal que va mantenir i demostrar fins les seves últimes actuacions. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en la seva llengua natal, el català, signant en aquests enregistraments com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. L'hi agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell va fer i cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no tenia. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga. Un altre dia i també a Constantí, aquest cop per la Associació de Jubilats de Constantí, va tornar a actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep actuava amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del 2012 José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimavem.

José Casas Augé i la Orquesta de los Festivales de Barcelona – Jingo

I ja que hem estat parlant del mestre Josep Casas Augé, ara anem a escoltar-ho a El Temps Passa ... i la música queda i us hem escollit aquest tema extret d'un LP que José Casas Augé va gravar ja l'any 1970 al capdavant de la Orquesta de los Festivales de Barcelona. És una genial versió del "Jingo" que va ser el primer èxit de Santana, tot un repte en el qual José Casas Augé ens demostra la seva gran vàlua professional. Va néixer a Barcelona el 6 de juny de 1913 i entre moltes altres, és l'autor d'un tema avui clàssic, d'aquells que resulta difícil recordar de qui era a causa de la seva difusió i la gran quantitat d'artistes que l'han gravat, ens referim al "Ball de Rams", una de les cançons que no poden faltar en un ball de Festa Major. Al llarg de la seva carrera va compondre moltes bandes sonores, de fet va ser un dels cinc compositors més prolífics en el món del cinema i va dirigir diverses orquestres gravant pel seu compte i acompanyant molts cantants entre ells La Trinca, Pau Riba, Antonio Machín, Marcos Redondo i Antonio Molina, a més d'actuar també com a productor i arranjador. Per cert, en moltes de les seves composicions signava com Miguel Valle. Va ser el fundador dels barcelonins Estudis Gema i col·laborador habitual a Ràdio Barcelona. També va realitzar un grapat d'enregistraments de contes infantils. Josep Casas Augé va morir a Barcelona el 7 de novembre del 1988.

Pau Riba – Noia de porcelana


Amb tota seguretat la cançó més popular en la carrera de Pau Riba és aquesta "Noia de porcellana" que va gravar l'any 1968 i anem a escoltar avui a El Temps Passa... i la música queda, de fet i per a molts era l'única cançó destacable de la seva llarga carrera discogràfica, clar que quan Serrat la va versionar magistralment en l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país", molts han canviat d'opinió i pensen que en la cursa de Pau Riba... ja ni aquesta. Pau Riba va néixer a Palma de Mallorca el 7 d'agost de 1948. va dissenyar unes quantes portades de discos per al segell Concentric, paral·lelament al seu treball com a  amb aires rockers iva gravar un parell de discos amb el duet Pau i Jordi. Fou Maria del Mar Bonet qui el va recolzar i va intentar que fos acceptat per Els Setze Jutges, però no va ser així,  al Pau no el van trobar un personatge adequat i el van rebutjar, clar que també per mediació de Maria del Mar Bonet, va ser acceptat finalmente en el col·lectiu el Grup de Folk. Ara be, algunes fonts d'internet diuen que ell va ser un dels fundadors del col·lectiu, aixó no és cert. La veritat és que Pau Riba i Romeva sempre va ser un transgressor en les seves cançons i concerts. Us recomanem veieu la pel·lícula del Canet Rock 75 i al·lucinareu amb la seva actuació i sobretot la seva "posada en escena" (a la foto del costat). Mario recorda un concert realitzat a Mataró o Badalona (a la foto abaix), en el què va sortir a escenari amb un negligé, calces i sostenidors... en fi, és Pau Riba  Que us podem dir que no sapigueu?

Els Corbs – El senyor del tambor

Es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista les USAS Esas i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo"de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.

Tornarem a la música peninsular i anem cap a Madrid amb aquesta bona banda.

Los Diablos Negros – And I love her

Aquest grup madrileny ens porten ara una versió molt bona d'aquest tema de The Beatles que vam escoltar la passada setmana en la versió de Lucky Guri i Peter Roar en clau de jazz. Segons Mario és una de les millors cançons del grup de Liverpool i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Tenim ara a les mans un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac” dels Kinks, però aquesta es una gran cançó. De fet aquest es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The Yardbirds i el "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també es mort.

Los Mustang – Sabor a miel

Aquesta bona versió del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i "Witchcraft" que curiosament i en contra del que ens tenen acostmats, és instrumental. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades, fins a la seva dissolució l'any 2000.

Los Gritos – Sentado en la estación


Los Gritos. Amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a Puerto de la Cruz i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual" (la foto es del moment on tots van recullir la Sirenita). Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz. Van intervindre, cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser  La Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP que va ser produït per Juan Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es llançà en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, marxar-se a Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa un parell o tres d'anys. Va morir a Bella Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.
 

Los Brincos – Es para ti

La cançó "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda l’any 1965. Ara i per tancar El Temps Passa... i la música queda d’avui us hem portat aquesta cançó que correspont a la primera época de Los Brincos, un grup completament pre-fabricat per a ser la “banda estrella” del segell Novola, una sub divisió de Zafiro, La primera formació de Los Brincos van ser Fernando Arbex (bateria i veus) que ja es mort, Juan Pardo (guitarra i veus), Antonio Morales Junior (guitarra i veus) i Manolo González (baix i veus). Curiosament i tot que erem pitjors músics que els que els van substituir, avui en dia son la formació més recordada de Los Brincos. La idea de crear un grup de nois joves i macos que gravessin les seves cançons va ser de Luis Sartorius que havie sigut músic de Los Estudiantes i llavors era directiu d’una casa de discos i al primer que li van propossar ser membre de Los Brincos va ser a José Barranco que venia de Los Estudiantes i Los Pekenikes, però no va aceptar-ho i va crear Los Flecos. La veritat es que sota la batuta de la productora Mariní Callejo, en els seus primers discos no tocaven ells, eran músics d’estudi. Després van fotre el campo Juan Pardo i Antonio Morales Junior per crear Juan y Junior i per Los Brincos van passar Ricky i Miguel Morales, germans de Junior, el teclista Óscar Lazprilla i Vicente Jesús Martínez. Recordem ara per acabar a Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943, era conegut popularment com Junior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment Juan y Junior. Després es llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir per causes naturals, a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys d'edat.

Conclou El Temps Passa... i la música queda, us deixem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten en programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades 
i tancarem la paradeta fins la propera setmana.amb una foto de Quimet (primer per la dreta) a un concert fet amb Els Grills.
 
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres