El Temps Passa 08-32

Avui el programa serà molt atípic, per començar El Temps Passa... i la música queda, us hem reunit un munt de germans i germanes que van ser populars en la dècada dels seixanta i alguns encara segueixen en actiu. Tindrem Els Anuncis dels Nostres Records plens de llaminadures i una llarga Secció de la Música que es Feia a Catalunya en la que avui tindrem molts tocs jazzístics: Per tant començarem el nostre viatge per un passat musical que va estretament unit amb els records, des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, i ara començarem als els Hermanos Rigual que ens diuen que calenta el sol i molt, peró aixó sols passa si tu estas al nostre costat.

Obrim la Paradeta

Los Hermanos Rigual – Cuando calienta el sol

Obrirem el programa d’avui escoltan aquesta cançó que ja va sonar a El Temps Passa… i la música queda la temporada passada, en una bona versió que van realitzar els Golden Quarter i vam rebre un correu demanant-nos que poséssim la versió "original" a càrrec del grup mexicà Los Hermanos Rigual, clar que els Hermanos Rigual no eren mexicans, eren cubans establerts a Mèxic, on com tants i tants, es van autoexiliar amb l'arribada de la Revolució encapçalada pels germans Castro que van fotre fora a Batista. Ara bé, "Cuando calienta el sol" l'havien gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que també la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a Espanya la que va escoltar-se va ser la dels Hermanos Rigual, un tercet integrat per Pedro Rigual que va néixer el 29 de juny de 1918, Carlos nascut el 4 de novembre de 1920 i que va morir l'any 1994 i Mario nascut el 19 de novembre de 1922, tots ells eren de Guantánamo, a Cuba. La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor, algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment "Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composada per Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per "aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués amb el seu veritable autor.

Hermanas Serrano – Patricia

Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra. Gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar i molt, als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela, al blog us posem una foto d’aquell esdeveniment. També l’any 1958 Les Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del gran crooner José Guardiola. Aquest tema que escoltem ara, una composició del genial Pérez Prado, es recollía en el seu primer EP, publicat per La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixar la música, una d’ellas, ara no recordem quina, s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

Las Hermanas Fletra – Pénjamo

Ara fotrem el camp cap a Pénjamo, una de les ciutats mexicanes on es diu que resideixen els xulos més xulos entre tots els xulos mexicans, bé que allà cada home deu de ser un "Siete Machos", segons ens expliquen les Germanes Fleta a la seva cançó. A Pénjamo tenen un licor típic la tequila Real de Pénjamo i que te una graduació que solsament oloran-lo tomba d'esquena. Es clar que ara nosaltres no volem fer una "Parrafada" sobre els productes típics del país dels mariachis. Aquesta cançó, junt amb el “El Chacachá del tren” van ser els grans èxits de les germanes Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel Fleta, un duet que va tenir també molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas dues cançons en líders de l'apartat més avançat i modern, musicalment parlan, en els programes de ràdio demanant "Discos Sol·licitats". A Las Hermanas Fleta durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari gravan uns cuants discos de pop i finalment va dedicar-se al jazz i va ser acompanyada en un parell de discos per el Tete Montoliu Trio. A Elia Fleta fen jazz ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.

Las Hermanas Benítez – Pata, Pata

El “Pata, Pata” ens va arribar amb la veu de l'extraordinària cantant de color Miriam Makeba, però la lletra d'aquesta cançó va ser trasngiversada per complet i en la traducció al castellà la van convertir en una mena de ball, deixant completament de costat el sentit reivindicatiu del tema que originalment i quan la va gravar la cantant africana, era un crit en contra del racisme i l'apartheid. Avui us hem portat a El Temps Passa... i la música queda, aquesta versió a càrrec d'un altre grup de germanes, en aquest cas les cubanes Hermanas Benítez. Aquesta cançó la van editar en format single amb "La Canción de las gemelas" a l'altra cara i que era d'una pel·lícula. El disc va ser publicat per Discophon l'any 1968. Hi ha una bona versió, també en castellà, a càrrec de Los Stop i ja l'hem escoltat en el programa. Las Hermanas Benítez, a las que no escoltaven des de feia un parell de temporades, eran naturals de Cuba i d’allí van passar, com tants altres músics, a Mèxic, fugin dels de la barba i el puro, després es van venir cap a Espanya. La veritat es que si bé eren un tercet quan actuaban variaban el número de germanes dependen dels pressupostos ja que elles creiem que eren cinc o sis noies. Quimet sempre fa la conya de dir que las Benítez anaven a "tan el kilo", es a dir que las contrataves a pes. La veritat es que tampoc era així, oficialment eren tan sols tres. Las Hermanas Benítez eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita i més tard sel's va afegir la Haydeen. Van cantar a moltes pel·ícules de Mario Moreno "Cantinflas" i van gravar quinze LP’s. A mesura que van anar casant-se es van retirar de la música, però pensem que ancara es troven en actiu, si bé no totes elles. La seva cançó més popular va ser “Corazón de melón”, però van incursionà i molt dins del mon del pop, com en aquesta cançó.

Los H H – Aquel amanecer de mayo

Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de Barrameda, Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de Hermanos Hermoso que era el seu primer nom artistic. El perquè del canvi suposem que ho haureu comprès perfectament, la de conyas que haguessin sorgit amb el seu nom de guerra. Van tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de discos amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar l'any 1961 i van funcionar fins 1975. El 1981 Jaime i  Fermín van gravar, amb el nom de Jayfer, un LP amb temes propis titulat "Nido de amor". L'any 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después". El tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda va ser la cançó més important de la seva carrera i es trovaba al seu sise EP, el primer que van editar amb el segell Philips al l’any 1966 i va ser composada per Fermín i en el disc també es recollien “River deep, mountain high” de Ike & Tina Turner, “Vete donde quieras” de The Mamas & The Papas i “La tonada del viejo amor” del cantautor argentí Eduardo Falú.

Los Hermanos Calatrava – Viene una ola

Paco i Manolo Calatrava per causa d'una casualitat es van trobar realitzant versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, net, calia tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot ambles seves tisoras esmolades. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien utilitzat els “tacos” ni les paraules grulleres en un escenari, creian que aixó és humor fàcil i a ells no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que anaven a dir i "com" "anaven a dir-ho". Van començar com a duet molt seriós i un dia que Paco va tenir problemes de gola en una actuación, va començar a fer de les seves i allò es vaconvertir en la seva senyal d'identitat. Aquesta cançó va ser un dels grans èxits de Manolo Díaz que havia estat component de Los Sonor i després es llançaria en solitari i també farie de productor, ara sonant a El Temps Passa... i la música queda. Els Germans Calatrava a finals dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos. Per cert i cosa curiosa, fora dels escenaris el serios es Paco i al conyon es Manolo, al enreves del que semblen. Per cert, Quimet de jove va fer el playback d’aquesta cançó a una festa del col·legi, el va enredar la seva núvia, ara la seva dona i fins i tot es va remangar els camals dels pantalons per fer el numeret ben fet.

Els Anuncis dels Nostres Records

Tots els anuncis que recuperem avui a El Temps Passa... i la música queda són interesants i alimenten molt. Com deia Oscar Wilde "Ho resistim tot, menys la temptació" i avui la temptació és molt dolça. Som uns llaminers Qué hi farem?

Conguitos

Els Conguitos van ser una línia de productes dolços destinats als nens i els no tan nens que gaudien d'aquests refrigeris. Bàsicament eren cacauets torrats coberts per una capa de xocolata negra i ja molt més modern, això si, van treure la cobertura de xocolata blanca. La imatge ha anat canviant al llarg de la història, però aquell “negrito” que no sabem si ere o no de l’Africa Tropical, somrient i  bon vivant, no tenia res a aveure amb els actuals habitants d'Etiopia. Aquell ninot negret anomenat Conguito, va sorgir de la mà del veterà publicista espanyol Juan Tudela com el seu primer treball d'il.lustrador per a una agència de Saragossa. Els Conguitos com a imatge publicitària han anat variant, actualitzant-se i adaptant-se als temps, sent un dels canvis més notables, la substitució de la llança per una mà amb el dit polze aixecat en senyal d'aprovació. També els anuncis de ràdio i televisió han anat canviant. Si be la difusió massiva dels Conguitos va ser als anys vuitanta, l’empresa que va comprar l'antiga fàbrica dels Conguitos als vuitanta, no era nova. L’any 1852, Antonio Lacasa va fundar a Jaca un magatzem en el qual venia teixits, cigrons i xocolata, un producte que ell mateix fabricava. A principis del segle XX Lacasa era el fabricant més important de la regió i quan va arribar 1928 fabricava 500 quilos diaris de xocolata de quatre varietats diferents expandint-se solsament en un àrea comarcal, on es venien fins que finalmenet i molt anys més tard, arrivaren a cobrir tot el territori nacional (això ja en els anys cinquanta) i seguia sent una empresa familiar. És clar que una altra faceta no tan coneguda, però comercialment tan important com la xocolata va ser la del cafè. Després de la Guerra Civil, els germans Lacasa traslladen l'empresa a Saragossa buscant nous canals comercials, entre els productes que van destacar es trobava el torró per pastisseries, els bombons fets a mà i van ser els primers a fabricar torró de xocolata amb ametlles. L'any 1972 es va constituir la societat mercantil Lacasa, SA,

Lacasitos

Un altre producte de Lacasa van ser els Lacasitos que van sorgir posteriorment a Els Conguitos, però també formen part de la nostra cultura infantil en el seu apartat de llaminadures, és clar que avui se'ls anomena chuches, però llavors eren simplement dolços i pica-piques. Els Lacasitos es van inspirar en els famosos Smarties de Nestlé creats l’any 1882 per la marca britànica Rowntree. La forma i la mida són similars a la d'una píndola rodona i estan recoberts de 150 capes de sucre. Cada pastilla té un color diferent dins d'una varietat total de 7 colors diferenciats. Per cert, a nosaltres sempre ens ha cridat l'atenció la música de l'anunci, un clàssic del rock and roll que a Espanya vam conèixer en la versió de Los Llopis que la van titular "Dr Brujo".

Gelats Asterix i Obelix

Un dels primers anuncis que va realitzar Judit Mascó per televisió, sent encara una nena de dotze o tretze anys, va ser el d'uns gelats, un pol i un cucurutxo, les marques Astèrix i Obèlix respectivament. Al principi ella solament havia de formar part del munt de nens que apareixien en l'anunci fent bulto, però els productors van decidir donar-li una frase i gairebé al final ella apareix en un primer pla dient "Ahhhh delicioso sabor de fresa" i ja està. La veritat és que Judit sempre ha dit que si va arribar a les passarel·les va ser gràcies a la publicitat. I per aquell primer anunci Judit Mascó (a la foto) va cobrar 11.000 pessetes de l'any 1982, ens em passat i molt d'any. Un dia la vam veure a una entrevista feta a televisió i escoltan-la parlà ens hem donat compta que els de Ferrero Roche van fer bé escollin-la per substituí a la Presley, li va al pel. "Oh seaaaaa".

Xiclet May

A molta gent quan fuman o beuen brandi, els hi canta l'alè més que l'aixella de Rocky després de pujar les escales aquelles i quan t'acostes a una bella i somrient senyoreta pots trobar-te amb que ella arrugui el nas molesta per la teva halitosi impregnada de vicis mal vistos, alcohol i tabac. Per tant ara nosaltres tenim una sol·lució i passa per posar-se a la boca i mastegar un Xiclet May, una de les marques importants de l'època al costat del Xiclet Bazoka. I és que el xiclet va arribar des dels Estats Units a mitjans dels 50 i nosaltres emulant els ídols del cinema i ja que per la nostra primerenca edat no ens estava permès fumar, ho compensàvem fent el xulo a base de mastegar xiclet com ho faria un marine i fer bombes, com més grans millor i en això, hem de reconèixer-ho, el xiclet Bazoka era molt millor que el May que era pla i allargat.

Chicolates Loyola

La xocolata que fins a 1840 només es prenia beguda i feta amb aigua en lloc de llet, es un dels productes més arrelats al nostre país. Va arribar des de Veneçuela a través de les rutes de comerç obertes per la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas i de la seva preparació ràpidament es van encarregar famílies jueves procedents de França. En els anys 40 van sorgir a Guipúscoa gairebé al mateix temps, diverses empreses a la localitat d'Oñate dedicades a la xocolata, com Orbea, Loyola, Zahor, Onena, Guereca o Maiztegui. Totes han anat desapareixent, llevat Zahor. L'última, Loyola, ho va fer en els vuitanta, tot i formar part en aquells moments de la multinacional Cadbury Schweppes. Per cert va tindre també el seu personatge promocional i es deie Barriguín.

Chupa Chups

El fenomen Chupa Chups és digne d'estudi. Un caramel col·locat en un palet, afusellament de la clàssica piruleta de tota la vida, però rodó en aquest cas, s'ha convertit en un dels productes sorgits a Catalunya amb més difusió mundial i és que el Chupa Chups es ven fins a la Xina i no es conya. Es va crear l'any 1958 i l'actual logotip va ser dissenyat per Salvador Dalí, és clar que ho va fer  per diners, però parlem de molts, molts diners, uns quants milions de les antigues pessetes. Un dels que van contribuir a popularitzar-lo a tot l'orbe va ser l'actor Teddy Savallas, el popular Koyak que en una època on els fumadors estaven molt ben vistos, ell es dedicava a xuclar un Chupa Chups. L'actual seu de l'empresa a Espanya es troba a Sant Esteve de Sesrovires, a Barcelona. L'empresa va ser fundada per el català Enric Bernat l'any 1958 a Villamayor (Astúries), si bé la companyia pertany al grup italià Perfetti Van Melle des de 2006. Inicialment es deia només Chups, però quan va sorgir l'eslògan "Chupa... Chups" es van unir les dues paraules en l'argot popular i va passar a ser Chupa Chups. L’any 1995 es convertia en el primer caramel amb pal consumit en l'espai. Per cert, al Japó en diuen "chupachaps". Recordeu la cançoneta "Un palito lo sostiene para no mancharte tú".

Flan Potax

El Flan Potax, al costat del Flan Tocy, Flan Royal i el Flan Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquellas èpocas. Flan Potax va ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a dir en sobre per fer-lo a casa i recomenan que fos de mida petita, ja que aquí les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa tallan-lo a trocets quan es servia. Nosaltres estem gairebé segurs que avui dia el Flan Tocy i el Mandarín ja no es fabrican, si bé tenim duptes amb el Flan Potax que era de Gallina Blanca i aquet creiem que potse si que estigui ancara a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla, però ara i recordan-los, ens ve la gana i la panxa comença a fer surollets reclamant “combustible” i es que tant Quimet com Mario, com us hem dit moltes vegades, som una mica “triperos” i ens seria igual flam o crema. Bé aixó no es veritat del tot, a Mario li agrada molt més el flan que la crema catalana.

Doble Caldo Starlux

Ara i per tots aquells i aquelles als que el dolç no us diu rés, hem portat un caldet que fa revifar a un mort per tencar els nostres Anuncis del Record d’avui. Aquest és l'anunci d'un sopicaldo, una cosa en la que a Espanya van ser pioners les marques Avecrem-Gallina Blanca i Potax dels que parlàvem abans, però Starlux va ser una altra de les marques estrelles ja a finals de la dècada dels seixanta i va seguir comercialitzant-se fins a començaments del nou segle, quan es va fusionar amb Avecrem. Encara que en els seus orígens Starlux era només brou de carn, era "doble", com deia l'anunci. Les pastilles eren d'un color més fosc i més greixoses que la del Avecrem, però es venia bé. En aquest anunci la dona el fa servir per reanimar el marit que sembla ser li ha donat una mena de patatús i només reacciona després de beure una tassa de brou, però és per demanar una altra tassa. La veritat és que el to de veu de la dona ens resulta força repel·lent, no ens estranya que el marit prefereixi dormir, creiem que no van saber escollir la persona adequada per realitzar-lo. Per cert, també eren marques de Starlux el tomàquet fregit Solis i la Nocilla. Starlux va treure discos, es va tractar de la col·lecció Supervendes Promo Caldo Starlux, intentant utilitzar una via oberta pels Discos Sorpresa de Fundador i que també va usar Mirinda, detergents Skip i els Quesitos MG, entre altres firmes comercials, encara que en els de Starlux no te enterabas de qui eren els grups ja que només s'anunciava la cançó i normalment eren covers.

La Música que es Feie en Català

Núria Feliu i Tete Montoliu Trío – Tot es gris (Misty)

La Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana, va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu i com a mostra aquí os portem aquesta extraordinaria versión del clàsic del jazz “Misty”, composada per el pianista nort-americà Erroll Garner l’any 1954. Núria Feliu la titula “Tot es gris” i aquesta cançó s’ha convertit en un dels gran estandars dins del repertori de la cantant. Es va publicar l’any 1966 dins d’un LP titulat “Núria Feliu i Tete Montoliu”. Junt a Núria i a Tete Montoliu trovem a Erich Peter al contrabaix, Billy Brooks a la batería i Booke Ervin al saxo tenor. Tete Montoliu es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Núria d'any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York, convidats per la Càmara de Comerç. Ara bé, quan Iberia  va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul"lar el contracte en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i la Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar Mario (a la foto amb la Núria) des de Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i curiosament estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià.

Lucky Guri & Peter Roar – And I love her

Ara i al programa d’avui escoltarem un altre cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. Després de sortir el disc al carrer, la discogràfica dels Beatles, EMI, va presentar una demanda contra Discobolo pels drets d'autor i el disc va ser retirat del mercat. Això l'ha convertit en una peça de col·lecció. Aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser Peter Roar el protagonista i incluien també la resta dels músics.Aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz del “And I love her” dels Beatles, ells li han imprès un ritmillo jazzístic molt acullidor. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc.

Lone Star – Punta d’Alba

El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també han gravat en català, si bé sols ho van fer en una ocasió, publicant un maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest single, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no teniem massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, hem confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gener, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que va estar vivint i estudiant piano a Anglaterra gracies a una beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb “L’amor s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a El Temps Passa… i la música queda. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” i el guitarra Alex Sánchez, la direcció musical va estar a carrec de Jordi Doncos. Per cert, quan Lone Star van començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els tres i quatre primers EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va ser el tarragoní Joan Miró, aquella formación, complementada amb Rafa de la Vega al baix, Enriquer López ala batería i por supossat Pere Gener, va ser la millor del grup (tots quatre a la foto). Lone Star es va desfer a principis dels anys noranta, després de publicar un CD titulat “Hacia el futuro”.

Alfredo Domenech – Strangers in the night

El mestre Alfredo Domenech va ser durant molts anys el director musical de Vergara i va acompanyar als artistes del segell en enregistraments i directes. Per descomptat també va gravar un munt de discos com a director de l'Orquestra Vergara, però nosaltres avui i en la Secció de la Música que es feia en Català, us hem portat al gran músic al capdavant del seu propi conjunt amb aquesta gran versió de l'èxit de Frank Sinatra i no hem d'oblidar que hi ha una bona gravació a càrrec de José Guardiola que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Aquest tema us el hem extret de l'àlbum "Éxitos del 66" que com podeu suposar, es va publicar l'any 1966, compilant un munt de hits i en aquest enregistrament signat com Alfredo Domenech y su Conjunto, el mestre també toca el piano i l'orgue. Alfredo Domenech va néixer a Barcelona el primer de gener de l'any 1938. Va debutar als 11 anys en un programa infantil de Ràdio Barcelona anomenat "Siguiendo mi camino". Amb 14 dirigia companyies amateurs de sarsuela i amb 17, va treballar a Ràdio Nacional d'Espanya com a director musical, posteriorment passaria a TVE. Va ser director artístic de Vergara i va participar com a pianista i director de l’orquestra al Festival de la Cançó de la Mediterrània de l'any 1963.

Rudy Ventura y su Conjunto – Anan a la Font del Gat

I avui acabarem el programa i la secció en català escoltant al gran Rudy Ventura que ens porta tot un clàssic de la música catalana. És clar que Rudy amb el seu bon humor ha retocat la lletra i ens ofereix una versió molt seva d'aquesta noia que al costat del soldat anaven cap a la Font del Gat, a Montjuïc. Per cert, Mario reconeix que ell també havia anat a la Font del Gat amb alguna amigueta, afirma que anaven només per veure si localitzaven al soldat i la nena. Van deixar d'acudir per que pujaven masses parelletes, suposem que buscant el mateix en aquells jardins, clar que a finals dels seixanta també acudia la policia, aquella de la porra i amb tons grisos, intentant posar ordre ja que en ocasions i a més de parelles "buscant", anaven joves "tafaners" i van arribar a haver-hi problemes. Aquest tema us el hem extret d'un doble CD titulat “Rudy Ventura Sus primeros EP's en Columbia 1960-1961” i originalment s'havia editat en un EP que també va incloure “Una caseta”, “Recordant la moños” i “Qui la fa la paga”. El seu veritable nom era Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barsa. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treballar i molt al capdavant de conjunts, com en aquest cas.

Acabarem El Temps Passa... i la música queda per avui, pero abans de tencar el programa us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara tanquem la paradeta i fotem el camp fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa