El Temps Pasa 08-30

Hem gravat aquest programa després que Quimet s'hagi sotmès a una operació a l'Hospital de Joan XXIII, a Tarragona que per cert i tot el que diuen sobre els terminis d'espera a la Seguretat Social, ell portava esperant que el cridessin més de tres anys. La cosa ha anat bé i tot i que està encara recuperant-se, no ha volgut faltar a la cita amb tots vosaltres, amb totes vosaltres. Per tot això el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda serà estrictament musical, encara que per això tindrem també la Secció de la Música que es feia en Català. Però us hem preparat unes quantes sorpreses musicals que esperem siguin del vostre agrat. Per tant ara i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el nostre recorregut  per els records, per la música i les cançons del passat que hem deixar enrere. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, i obrim amb un actor que que possiblement no sabéssiu que també va cantar i va gravar un parell de discos d’aquells de quatre cançons, el recordats EP’s.

Obrim la Paradeta

Luis Varela – Soy como quieres tú

L'actor Luis Varela, un dels personatges populars en els anys seixanta en el cinema espanyol va tornar al candeler quan va interpretar el personatge de Gregorio Antúnez, el "cap" de l'esbojarrada oficina a la sèrie de TV "Cámera Café". Avui i per començar El Temps Passa... i la música queda, us hem seleccionat aquest tema amb el qual comprovareu una faceta de l'actor poc coneguda actualment per al gran públic, la de cantant, de fet creiem recordar que tambér tocava la bateria. L'any 1966 i a través del segell Sonoplay, va publicar el seu primer disc, un single que va ser la seva cara de presentació i en el qual trobàvem aquest tema a la cara A, versió del "Sono come tu mi vuoi" que va ser un èxit de la italiana Mina i a l'altra costat "Hombre solitario" que així mateix era una versió, en aquest cas del nord-americà Neil Diamond. De la direcció artística i la producció es va encarregar Adolfo Waltzman. Luis Varela va publicar dos o tres discos, encara que la seva carrera com a cantant mai va ser excessivament brillant, però fins i tot va participar en una edició del Festival de Mallorca, va ser l’any 1967 i va cantar dues cançons escrites per ell. Quimet s'encarrega de recordar-nos que Luis Varela, actor de cinema, doblatge, televisió i teatre, nascut a Madrid l'11 de gener de 1943, també formava part de l'elenc d'actors que feien playbacks al mític programa de TVE "Escala en HI-FI" des del qual es va llançar.

 

Rafael Turia con el Latin Quartet – Me gusta una chica bonita

El valencià Rafael Túria és avui recordat per la seva tasca com a locutor de ràdio a Radio Juventud la Voz de Cataluña, quan els estudis es trobaven en un vell xalet del carrer Saragossa, a Barcelona, on van haver noms avui mítics del món de les ones com Ángel Casas, José María “Popllardo”, Josep María Bachs, Agustín Rodríguez que va ser el Mestre en aixó de la ràdio de Mario i altres nom mítics de la ràdio barcelonina, tot i que Rafael Túria va passar també per moltes altres emissores d'àmbit nacional. Va ser el descobridor dels Pic Nic, una banda popular gràcies al tema "Cállate niña" i es va convertir també en el seu manager, els escoltarem més tard al programa. Però el que avui pocs recorden és al Rafael Túria cantant i això que va tenir una important carrera en el món del disc, de fet va ser on va començar al costat del teatre. L'any 1965 va guanyar el concurs de TVE "Salto a la fama" amb la cançó "Pobre niña rica". És clar que nosaltres us hem portat per compartir en el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda aquest tema, extret d'un EP publicat por Belter l’any 1965 en el qual l'acompanyen, ni més ni menys que el Latin Quartet del Mestre Burrull i en el qual també es va incloure el tema del concurs que era un èxit del francès Claude François, juntament a “Yo quiero volver”, “Al despertar” i “Me gusta una chica bonita” que és la que escoltem ara. La veritat és que va gravar uns quants discos petits i hem de reconèixer que no s'ho muntava gens malament. Rafael Turia (a la foto molt més propera) va néixer a València i encara avui, als seus 73 anys d'edat, es dedica a realitzar lectures de poesia, després d'haver treballat com a actor de doblatge.

Los Ágaros – When  the Saints go marchin’in

Aquesta és una de les cançons que hores d'ara ningú sap qui la va compondre, tot i que podem assegurar que va sortir del món del gospel, dels espirituals negres, però va ser adoptada pels artistes de jazz, destacant la versió que va fer el genial Satchmo, aquell trompetista i cantant que responia al nom de Louis Armstrong. En castellà s'ha traduït el títol com “La marcha de los Santos”, “Los Santos van marchando” o simplement “Los Santos”. Per cert, és una de les cançons que s'utilitzen habitualment en els folklòrics funerals de Nova Orleans i encara que no és per això, ja que mai l'ha tocat en un enterrament, Quimet reclama l'euro perquè ell l'ha interpretat en moltes ocasions. De fet és un tema molt versionat i nosaltres recordem ara que fins i tot va arribar a gravar-la Elvis Presley. Aquesta que escoltarem ara és la versió que fan Los Ágaros que avui en dia són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjuntm per lligar. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis de Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), el seu germà Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP 's, però un LP era una cosa molt remota, el disc es va gravar el 15 de maig de 1964. L'àlbum es va publicar a l'agosti incluía aquest tema que escoltem ara i que mai va publicarse en format EP, en total l'àlbum va incloure 14 talls. Aquest disc consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic al pàis. Un dels EP’s de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que al 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència..

Los Continentales – El último tren del espacio

Aquest tema és una versió de l'èxit del grup suec The Spotnicks que ens portan Los Continentales, una de les bandes mítiques sorgides al Madrid dels 60, de fet es van formar en el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es recorda d'ells, sols quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres que escolteu El Temps Passa... i la música queda. Inicialment Los Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra), Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Interpretaven una música instrumental en la línia de la surf music americana que aquí la identificàvem com "Só Shadows" i van ser una de les bones formacions d'aquest estil, amb discos de qualitat i demostrant en les seves actuacions que sabien el que tenien entre mans, van ser un dels grups que participaven en les populars matinals del Price madrileny. Aquesta cançó es va incloure en el seu primer EP, publicat l’any 1964 i en el què el tema estrella va ser "Don Quijote", una cançó d'Augusto Algueró que també van gravar Los Estudiantes. En el disc es va incloure el que era el tema més sol·licitat en les seves actuacions, la versió que van realitzar de la cançó israelí "Hava Naguila" i "El mar cruel". Per cert, la foto de la portada és un escenari molt gastat, la plaça d'Espanya de Madrid amb l'estàtua de Cervantes, l'autor del Quixot, al fons. L’any 1965 es van produir canvis en el si del grup que decideix incloure cantant i deixar de costat els temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el cantant José Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per anar a la mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González, Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i altres. De fet i amb l'auge de la música soul Los Continentales van arribar a ser set components. L’any 1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari, Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios i la vida va seguir.

Pekenikes – Hilo de seda

Aquesta va ser una de les principals cançons en la carrera dels Pekenikes, aquest bon grup instrumental espanyol, possiblement el més avançat de la seva època, però que quan començaren van tenir un grapat de cantants, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Junior, Aute, Eddy Guzmán, Karina, Alfonso Sainz, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ignacio Martín Sequeros i uns quans més. Va ser Hispavox, la seva discogràfica qui els va convertir en banda instrumental perquè era el que estava imperant i calia emular a The Shadows. A poc a poc Los Pekenikes van anar enriquinse musicalment i van incorporar una secció de vent. Massiel sempre va afirmar que el nom, amb les dues K, l'hi va posar ella, encara que es van crear l’any 1959 i aixó ens fa duptar. Aquesta cançó es va publicar l'any 1966 i la trobàvem en el seu primer LP, ja sense cançons cantades. En la gravació d'aquest disc estaven Tony, Ignacio, Jorge i els germans Lucas i Alfonso Sainz, encara que pensem que el guitarra en aquella època era Ray Gómez, un home que als 70 va marxar a Estats Units i va tocar en el grup de John Lennon, així com amb Stanley Clarke, Eumir Deodato, Narada Michael Walden, Herbie Hancock i molts altres dels grans. La veritat es que per Los Pekenikes van passar un bon grapat de músics, entre ells Tony Luz i Pepe Nieto. La foto correspont a la prehistoria de Los Pekenikes.

Los Flecos – Vales poco para mi

Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i volia tindre un grup que escribis les seves cançons al seu caire. De les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per el segell barceloní Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein que va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 EP's per el segell català Vergara i no van tenir més continuïtat. Mario sempre he penat que aquest EP del que us hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.

Mirla Castellanos – La noche que Chicago murió

Aquesta cançó que está una mica fora de temps, probablement és la més emblemàtica dels britànics Paper Lace i la peça va estar composada per Peter Callander i Mitch Murray. El single va ser disc de Platí, va ser publicat el 15 de juny del 1974, va puxar al lloc 3 del Billboard i el segon al Canadà, mentre que a Anglaterra va ser número 1 de les llistes. La cançó ens parla de la massacre que es va produir l'any 1929 a Chicago, d'Al Capone i de la màfia, de guerres al carrer i vengances, de gansters i agents de la llei enfrontan-se amb ells buscant la justicia. La veritat és que no recordem gaires versions en espanyol d'aquesta cançó. Una a càrrec dels mexicans Banda Toro en els noranta i aquesta de la cantant veneçolana Mirla Castellanos que la veritat, hem de reconèixer té una bona producció i val la pena escoltar-la a El Temps Passa ... i la música queda. El disc es va publicar l'any 1973 a través del segell Corporación Los Ruices. La cantant i actriu de teatre Mirla Castellanos, que inicialment signava els seus discos sol com Mirla, va néixer a València, Veneçuela, el 31 de març de 1941 i era coneguda amb el sobrenom de La Primeríssima. Mirla és una cantant molt important en l'àmbit llatí i es calcula que al llarg de la seva carrera ha venut més de 13 milions de discos des que va començar l'any 1961. Segueix en actiu i també realitza treballs com a actriu. Alguns dels discos de Mirla també es van publicar a Espanya. Per cert, el 3 d’octubre de 2012, va estar present al costat d'altres artistes en un acte polític a favor del llavors candidat a la presidència del seu pais Henrique Capriles Radonsky.

Fórmula V – Ayer y hoy

Aquest tema amb el qual esperem sorprener-vos, es va incloure en el LP "Busca un amor" que Fórmula V van publicar l'any 1969, el seu primer disc gran, però anteriorment havia estat la cara B del seu tercer single amb “Tengo tu amor” com a cançó estrella i que va ser el seu primer èxit, editat un any abans, el 1968. La veritat és que ens agrada l'aire gairebé simfònic d'aquesta cançó. Els Fórmula V es van crear l'any 1965 a Madrid i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony Sevilla, Kino de la Peña, José Chefo, Mariano Sanz i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto que era component de Los Pekenikes i els va presentar a Maryni Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer a la discogràfica per fitxarlos. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent Va funcionar! Van seguir pujant amb "Tengo tu amor", és clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. Fórmula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit i estant a dalt de tot, van decidir sorprenentment desfer-se. Paco Pastor es va llançar en solitari, però amb una carrera molt discreta. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous, aixó si.

Los Puntos – Goodbye

Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta, os estem parlant de Los Puntos que eren un conjunt de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies al "Llorando por Granada". Amb aquest tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és del 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les  grans cançons de Los Puntos, inclosa en el single que van publicar després de “Cuando salga la luna” que aquesta si que la hem escoltat al programa. Ens l’han demanant mitjançan un correu electrónic i els vostres desitjos ja sabeu quer son órdenes per a nosaltres, sobre tot si ens ho damana una xiqueta que ens deia que la ballava quan era joveneta. Ja ho sabeu. Parlem de Los Puntos. El grup estava integrat per José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los Puntos van funcionar de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años" que aquest es un recull d'èxits.

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos després de participar en un concurs a Saragossa. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony Santiesteban (a la foto) els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao os possem una foto d'aquell dia.

La Música que es Feie en Català

Els Dracs – Visca La Patum

Aquesta va ser la cançó principal de l'últim disc que Els Dracs publicarien amb el segell Concèntric, ja eren tan sols cinc components i l'EP, de fet l'últim que van treure, incloïa a més "Es ella" que va ser la seva versió del "Girl" de The Beatles, una altra versió "Visca l 'amor" i "Et trobaré" que era la seva primera composició pròpia i curiosament l'última cançó que gravarien. Es va editar l'any 1967 i la cançó és l'adaptació que van realitzar d'un tema popular de Berga, origen de les Festes de la Patum. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups en català de l'època. Els Dracs van treure un EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i va ser el disc més venut del catàleg del segell Concentric si bé i com és habitual en les produccions de Concentric, les seves grabacions sempre tenen falta de baixos i bateria que sonen molt per sota del volum al qual haurien d'estar. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's en català i un grapat  en castellà, anomenan-se Los Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, és clar que no debem oblidar que el propietari del segell Concentric era Josep María Espinás. Després de desfer-se nosaltres els vem perdre la pista, però hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. Per cert, l'any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric.

Joan Ramon Bonet – No serem moguts

L'any 1967 Joan Ramon Bonet publicaria a través del segell Edigsa un EP amb aquesta cançó que havia estat escrita per ell i que es va convertir en tot un himne de la lluita antifranquista que es vivia a Catalunya. Va ser el seu tercer i últim EP i en ell també es van incloure “Nova cançó de s’amor perdut” que és possiblement la millor peça en la seva carrera musical i ja l'hem escoltat en el programa, “Balada de sol a sol” i “Sa gavina”. Joan Ramon Bonet es un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català i el resurgir musical de la nostra llengua. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema, com us deiem, es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i de la peça “Nova cançó de s’amor perdut” que vem escoltar la pasada temporada, creiem que en l’últim programa va fer una maravillosa versió Joan Manuel Serrat en el disc “Banda sonora d’un temps, d’un pais”. L'any 2007 Joan Ramon Bonet va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució a la difusió de la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges.

Salomé – S’en va anar

Una altra gran cantant que va cantar en castellà i català va ser Salomé. La segona guanyadora espanyola del Festival d'Eurovisió, ja a l’any 1969, encara que ella va haver de compartir el primer premi amb altres tres participants. La veritat es que va ser un festival completamente atípic i amb molta pol·lémica, un dia d'aquest parlarem d'aixó. Salomé es diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet, i va néixer a Barcelona el 21 de juny de 1939. Des de fa molts anys resideix amb la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb Iberofón, Zafiro i creiem que amb algun altre segell discogràfic mes. L’any 1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest era d'aquí, us parlem del Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo que tenia lloc a Barcelona, conjuntament amb Raimon i defensane la cançó "S'en va anar" que escoltem ara. Per cert que Salomé (a la foto actuan al Festival) i Raimon van guanyar gràcies a Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme que va fotre la pota, us explicarem la història. Quan els organitzadors van veure que es presentava aquest tema, cantat en català, van saltar totes les alarmes. La primera intenció va ser rebutjar-lo, però finalment van decidir passar-li la patata calenta al Ministeri d'Informació i Turisme de qui depenia el festival. Manuel Fraga Iribarne va reomenar que s'autoritzés la cançó tot i estar interpretada en català afirmant "Total no ganará", però mira per on, si que va guanyar i això que estava cantada en la llengua de Mossèn Cinto. Vaja Lumbreras! També us explicarem una altra curiositat. Raimón va ser obligat per Edigsa, la seva casa de discos, a cantar aquesta cançó al Festival, ell no volia. Però fora d'aquesta actuació, Raimon sempre s'ha negat a cantar-la en públic.

Jordi Soler – Petita Festa

Jordi Soler i Galí va ser component de Los Pic Nic i a més havia gravat també en solitari un parell de singles, aquest és el primer d'ells i el va publicar Hispavox dins de la seva sèrie Estel, signat com Jordi Soler, encara que aquest gran guitarrista que després que es desfessin Pic Nic va formar part del grup OM, va tocar amb Pau Riba i posteriorment va acompanyar a la guitarra durant 25 anys a Ovidi Montllor, component i produint molts dels seus discos, seria conegut ja com Toti Soler i la seva posterior carrera en solitari s'ha anat decantant cap al flamenc. La lletra d'aquest tema  que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, va ser escrita pel poeta xinès Li Po, al qual actualment s'ha donat per dir-li Li Bai i va ser musicat pel propi Toti Soler. Aquest tema va ser interpretat per Toti i Sílvia Pérez en un concert realitzat al Festival de Música de Cardedeu l'any 2011 i forma part del seu repertori dels darrers anys, clar que el que molts no recorden és que ell la va gravar ja a finals dels seixanta. Toti Soler va néixer a Vilassar de Dalt, Barcelona, el 7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera va acompanyar a Ovidi Montllor, Léo Ferré, Taj Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa que ens sembla recordar era la seva companya, Francesc Pi de la Serra, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i altres. L'any 2005, va rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya, atorgat per la Generalitat de Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de Tortosa", "Racconto" i "Guitarra i cançons" i l’any 2006 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.

Tornarem a la Península, però no per això deixarem Catalunya, escoltant aquesta bona banda on també militava Toti Soler

Pic Nic – Negra estrella

El grup Pic Nic que escoltarem al programa d’avui, té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser descoberts per el locutor de ràdio Rafael Túria que els va posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin "Cállate niña", el tema que els va llançar a l'èxit. Van treure diversos singles, però Rafael que també es va convertir en el seu manager, es va trobar amb un problema seriós. Els cridaven per contractar actuacions, però no tenien repertori, tot just les cançons dels seus tres singles i a sobre Jeanette i sobre tot Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels membres del grup: Isidoro de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions. Es clar que “Negra estrella” que escoltem ara i era la cara B del seu primer single amb “Cállate niña” a l’altre cara, era una versió, creiem que de Peter, Paul & Mary. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jeannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del grup Om on va militar el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal. "Cállate niña" va ser el seu gran èxit, el single és de l’any 1967 i va ser el primer single com a Pic-Nic.

Los Javaloyas – Honey

Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però després es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Aquesta cançó es trovabe a un single amb “Don Simón” a la cara B i el va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1968. Los Javaloyas són un dels grups més veterans de l'estat, es van crear l'any 1952, tots eren multiinstrumentistes. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles. Es clar que llavors els de Liverpool eren pràcticament uns desconeguts. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. “Honey” va ser una composició del nort-americà Bobby Golsdboro i la veritat i tenin en compte les diverses versions que es van fer al país, a l’hora de traduïr la lletra tots van estar errats ja que ens parlaven d’amor, de novietes que ens deixaven o morien i aixó no tenía res a veure amb la idea original de Bobby Goldsboro, els que s’hi van apropar molt van ser los Hermanos Calatrava en una versió plena del seu bo i sá humor, com solien fer sempre ells. Ens deien que “Honey” era un gos i es la veritat, d’aixó anava la cançó del americà.

Pop Tops – Mamy Blue

Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar l’any 1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", composat pel francès Hubert Giraud per a la seva dona, la cantant Nicoletta. Avui aquest es un dels temes més emblàtics del pop espanyol dels anys setenta i amb el que avui acabarem el programa. Amb aquesta cançó el grup espanyol amb Phil Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col·locar en el lloc 42 de les llistes americanes. Es va versionar a diversos idiomes interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta, Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Celine Dion, Stories, Charisma, Dalida i Ricky Shayne. Els Pop Tops van començar anomenant-se Los Tifones, però després de la marxa del seu cantant i guitarra Luis Fierro i l'arribada des de Trinitat Tobago de Phil Trim, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Luis Fierro tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels components del grup Alfonso Arteseros, creiem que era el presentador del programa "España en la memoria" al canal Intereconomia o al menys ho era per que aquest canal ara no emet per Catalunya. Per cert que l'amic Quimet, ens explica que en un programa de televisió haa vist que actualment Phil Trim, a causa dels problemes que va tenir amb les drogues, treballava com a guarda nocturn en una obra, a Madrid. També ens explica que un dia quan ell i el seu conjunt estaven tocant, va entrar a la sala Phil Trim amb membres del seu grup i es van quedar més de mitja hora contemplant-los actuar, no havien de fer-ho tan malament perquè si una cosa no t'agrada als dos minuts et gires i fots el camp.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, però abans de marxar-nos, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara tanquem la paradeta, fins el proper programa.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa