El Temps Passa 08-29

El nostre passeig per la música dels anys daurats al país ara ens portarà a Bruno Lomas, Los Sírex, Doble R, María Isabel Llaudes coneguda posteriorment com Karina, Los Bohemios, Brincos, Els Xocs, Arturo Millán, Los Telstars, Mustang, Tuset 31, el Latin Combo i el Latin Quartet, al costat d'un grup peruà, Los Kreps i molta més gent que van configurar aquella primitiva història del rock que començava. Tindrem també Els Anuncios dels Records i avui us hem portat tot un seguit d'anuncis d'electrodomèstics. Per tant i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el nostre viatje musical per els records, som Quimet Curull i Mario Prades, i avui obrirem amb un clásic de Glenn Miller a carrec del Latin Combo.

Obrim la Paradeta

Latin Combo – En forma

Moltes versions s'han realitzat al llarg dels anys de la cançó "In the mood" que va ser el gran èxit en la carrera del nord-americà Glenn Miller, fins i tot Quimet l'ha tocat i reclama un euro sols començar. Nosaltres i per obrir El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana, us hem portat una a càrrec del Latin Combo i comprovareu la bona feina del saxo de Ricard Roda. Es trobava en un EP titulat "El nuevo Latin Combo" que va publicar Vergara i a més d'aquest tema també es van incloure "Serafino Campanero", "Madison" i "Madisonistas". La veritat és que el Latin Combo i El Latin Quartet van ser els grups amb millors instrumentistes de la seva època. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda (a la foto), Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa que veritablement era el seu líder, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, seguim embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”

Latin Quartet – El Twist de los gitanos

Molts grups espanyols sorgits en la primera meitat de la dècada dels seixanta van mirar al Sud i a la copla i van versionar cançons que podríem considerar clàssiques del gènere donant-lis un aire pop. Uns ho van fer de forma instrumental, altres van posar també veu. És clar que també van sorgir grups que no van versionar, però van gravar temes amb clar regust de Sud com Los Brincos i "Flamenco", Los Cheyenes amb "Válgame la Macarena" i tants d'altres. Aquest tema que us portem ara, carregat de bon humor, l'interpreta el Latin Quartet dels què us parlàvem abans i ens parla de com els gitanos també van adoptar el twist com ritme propi des de les coves de Granada. El disc, un EP editat per Belter, es va publicar l'any 1963 i també es van incloure “Desafinado”, “Telstar” i “Hey, baby”. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra) que era el líder del grup, Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Surgits a mitjans dels cincuenta, l'any 1954, els Latin Quartet van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez que era el propietari de La Oveja Negra, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. Van anar produïn-se cambis i l’any 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués i Julián Martín, però van passar-hi altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin Quartet, Agapit Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda i Jordi Coll, pero van passar mols altres bons músics.

Los Doble R – Sevilla bonita

Un altre grup que va mirar al Sud van ser els tarragonins Los Doble R que només van publicar un EP de quatre cançons, va ser l'any 1966. Hi van versionar aquest clàssic que va popularitzar Carmen Sevilla, intentant mantenir el gust de sud donant-li un toc pop. Los Doble R van adoptar el seu nomt per que dos dels components es diuen Ramón, l'altre, el més petit de tots era el bateria Chispita, tot un crac que ja no està entre nosaltres, el quart era Manel Rodríguez. Només van publicar un disc, un EP editat pel segell Alma on també trobàvem, apart de "Sevilla bonita” que escoltem ara, “Esta botas son para caminar” de Nancy Sinatra, “Septiembre" i "Maldita" que era una composició del grup i hem de reconèixer que la lletra és gore total, però Quimet que els coneixia perque Manel Rodríguez es va casar amb una veina del Quimet, diu que és la cançó que millor funcionava en les seves actuacions. Un dels dos Ramons té una perruqueria de cavallers a Tarragona creiem que a Sant Pere i San Pau. Els Doble R eren Ramón Domenech, Ramón Vidal i Manel Rodríguez, al costat de Chispita a la bateria i que com us deiem es mort. Els tres membres supervivents van actúa en un festival revival on també ho van fer Quimet i el seu grup, Tony amb Grup, actuant a la Rambla Nova de Tarragona i en el què van participar diversos conjunts, tot englobat dins de les Festes de Santa Tecla 2010, els altres dos grups van ser Spejos i Trebol’s. En aquest concert els tres membres supervivents de Doble R es van reforçar amb Kike Germán a la guitarra, Jordi Varela al piano i Oscar Domenech a la bateria i que és fill d'un dels dos Ramons.

Els Doble R al concert fet a Tarragona l'any 2010

Los Telstars – Triana Morena

Nosaltes sempre hen dit que hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i us remeten al fet de que el diccionari ho diu així si be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen i es tracta d’un satèl·lit llençat a l’espai, diuen uns altres. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és totalment cert i ho explicarem. Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966  Luis Cerón de qui Quimet sempre diu que deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom i no es qué precisamente ni hagin masses que es diuen així, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi de la fi, si be van treballar ancara molt de temps i creiem que va entrar llavors Toni Tugones (a la foto) que després va esdevenir pilot comercial. El tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, és trovaba a un EP editat per Belter l’any 1967 i on també es van incloure “Guantanamera”, “Recuerdos de Andalucía” i “Incendio en Rio”. En aquest disc i de fet en tots els que van gravar, els Telstars eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. A Mario el tall musical que fan quan canten aixó de “Triana... Triana Morena” i lo de “Que buena, que buena” sempre li ha fet molta gracia. Los Telstars van gravar en varis EP’s i tres singles i van participà en el Festival de Mallorca. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres.

María Isabel Llaudés “Karina” – Quisiera ser

Karina, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1946, és una de les figures musicals històriques del pop que es va fer als seixanta a la península Ibèrica. Va encunyar el terme "veu karinera" que utilitzem quan ens referim a cantants femenines espanyoles amb un timbre de veu aflautat i agut en excés que tan en moda van posar les cantants nord-americanes en els cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per excel·lència. En la seva carrera destaquen amb llum pròpia cançons com “Las flechas del amor”, “Romeo y Julieta”, “El baúl de los recuerdos”, “Me lo dijo Pérez” o “En un mundo nuevo” amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any 1971 quedant en segona posició. Quan començava l'any 1961, es va presentar i va guanyar un concurs radiofònic de la Voz de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És clar que en aquells temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel Llaudes Santiago. Es vapresentar en uns quants festivals i va gravar anuncis per a publicitat en ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li va posar el nom artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox, encara que algunes fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director del segell Columbia, però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van vendre en botigues, un d'ells amb “El bikini amarillo” com a cançó estrella i també un single publicat per RCA en què es va incloure la cançó que escoltem ara i que era una composición del Dúo Dinámico que també la van gravar. El  primer disc de Karina va ser utilitzat l'any 1961 per una marca comercial que el regalava a gasolineres, encara que creiem que també podies aconseguir-ho en els comerços. Aquest tema de fet el va cantar al Festival de Benidorm de 1961. La cançó, com us deiem, era una composició del Dúo Dinámico, i totes les que va gravar amb el seu autèntic nom no van ser reeditades en un disc gran fins a 1997, quan es va publicar en versió CD “Karina-María Isabel Llaudés Primera época” que pensem va treure Ramalama.

Arturo Millán – Comunicando

El cantant i compositor xilé Arturo Millán va ser el guanyador del 2º Festival de la Canción de Benidorm i es va emportar la Sirenita que erael trofeu que lliuraven, amb la cançó "Comunicando", l'any 1960, es un tema composat per Arturo Millán aque sona al programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda i que a a gravar i va defensar així mateix al festival la també xilena Mona Bell. En aquesta ocasió Arturo Millán està acompanyat a l agravación per l'Orquesta de García Morcillo i el disc, un single amb “Te dirán” a l’altre cara, va ser publicar per el segell RCA-Victor. Arturo Millán va començar com a cantant de la Orquesta de Izidor Handler. Va néixer a Chillán, Xile, l’any 1928. Va morir el 6 de juny de1996 a Santiago de Chile, víctima d'un càncer. Habitual en la televisión chilena, va gravar cançons históriques en el seu pais com "Mi amigo Pedro", "Yo tengo fe" i per sobre de tot "Mi papá, mi amigo", un tema que per cert, junt a els quatre fillo va gravar fen-se dir Aturo Millán y Los Millancitos. També us direm que Arturo Millán va guanyar en dues ocasions el Festival de Viña del Mar.

Los Kreps – Linda muchachita

Vam rebre un correu d'un amic des de Perú preguntant si coneixíem aquest grup que pel que sembla va funcionar molt bé al país germà allà pels anys seixanta i que van arribar a publicar un àlbum al complet. La veritat és que no sabíem res dels Kreps i així ho vam manifestar. En aquest intercanvi de correus, bona voluntat i amistat, ens va remetre una còpia de l'àlbum per tal que recordéssim a El Temps Passa ... i la música queda a aquest jove grup peruà, desconegut a Espanya i avui us hem seleccionat aquesta "Linda muchachita" que pel que sembla era una composició seva. Los Kreps van ser una de les bones bandes de l'anomenada Nova Ona Peruana, una versió al país americà del Ye Yé espanyol i a l'empara d'aquesta etiqueta van sorgir molts grups, alguns plens de veritable qualitat com Los Saicos. Los Kreps es van crear a la ciutat de Lima i estava integrat per tres estudiants Eduardo Bisbal conegut com Lalo, Tito Morales i Alejandro Palma. Aquest àlbum el va publicar l'any 1963 el segell autòcton Sono Ràdio i en l'enregistrament els va acompanyar Enrique Lynce y su Orquesta. En l'àlbum es van recollir algunes versions de Paul Anka, Chubby Checker, The Velvets, etc i també cançons composades per Eduardo, com aquesta que escoltem ara. Encara gravarien un o dos singles en els quals els acompanyaven el grup Los Satélites, però la cosa no va tenir continuïtat i van acabar separant-se. Los Kreps van funcionar de l'any 1961 a 1965, Eduardo Bisbal es va llançar en solitari, Alejandro Palma es va convertir en guitarra d'estudi i finalment es va dedicar a la guitarra clàssica. Del tercer component, Tito Morales, res us podem dir.

Les Surfs – Ahora te puedes marchar

Les Surfs van gravar molts dels seus èxits en castellà, entre ells hem de destacar aquesta cançó que tot i ser un dels més populars en la seva carrera, al costat de "Tu seràs mi baby", no creiem que havíem escoltat anteriorment a El Temps Passa... i la música queda. Realment es tracta de la versió que Les Surfs realitzen d'un dels grans èxits de la cantant britànica Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans menudets, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. Les Surfs van estar en actiu de 1963 a 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. Nosaltres us oferim una fotografia feta quan Les Surfs van ser entrevistats en riguros directe per Enrique Fernández al seu históric programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut cedida per la familia del popular i recordat comunicador.

Los Diablos – Tu también serás Ye Yé

Los Diablos es van consolidar amb "Un rayo de sol", ja l’any 1970, però portaven en actiu des de mitjans de la dècada anterior. Van començar a Collblanc, a L’Hospitalet de Llobregat, dient-se Los Diablillos del Rock i llavors eren un duet integrat per Agustín Ramírez com a cantant i Enrique Marín a la guitarra. Se'ls van ajuntar Emilio Sánchez a la bateria, Amado Jaén al baix que era el compositor, productor i veritable ànima del grup i finalment va arribar Estanislao Olmos. Aquesta cançó es trobava en un dels seus primers EP's, editat a l’any 1966 i que van passar amb més pena que glòria, el va publicar el segell Mayang, un d'aquest segells on arrives, graves, els encarreges 1000 copies, ells te les entreguen, tu pagues i ja t'apanyaras. Aquesta cançó és una composició de Amado Jaén. Los Diablos, com us deiem, eren de Collblanch, a l'Hospitalet de Llobregat i Mario els havia vist actuan en diverses ocasions quan començaven, una d'elles a la Festa Major de Sants del carrer Buenaventura Plaja, darrere d'on ell vivia. Agustí es va casar amb Marga Centaño, la filla del seu representant i avui la del grup que per cert, abans havia sigut la novieta de Leslie de Los Sírex. A mitjans de la passada dècada es van unir a Paco Pastor de Fórmula V per a realitzar gires d'estiu sota el nom Fórmula-Diablos. De fet tant Quimet com Mario els van veure actuar a Constantí i van entrevistar a Agustín de Los Diablos, al que Mario coneixia des de feia la tira d’anys. També Los Diablos van fer una gira conjunta amb Cristina, sense Los Stop, per Florida, als Estats Units. (La foto la va fer Mario Prades al Divertipark de Cambrils a un concert conjunt amb Los Sírex i veureu a Agustín i Lesli).

Els Xocs – Més Enllà

Una altra bona banda de pop català surgida a la década dels seixanta, van ser Els Xocs que van treure un sol EP que va publicar el segell barceloní Concentric i que va ser editat l'any 1966 i on trobàvem quatre versions, entre elles el tema "Piangi con me", una cançó italiana que també van  versionar i van portar a l'èxit els grups The Living Dailings i The Grassroots i que Els Xocs van titular “Plora per ells”, junt a "Tot negre" que ere dels Rolling Stones, "Els bons temps on s'han anat?" de The Kinks i "Més enllà" que escoltem ara, versió del "Milk cow blues boogie", un èxit de Robert Johnson que en els anys 30 va gravar originalment Kokomo Arnold i estem escoltan ara a El Temps Passa... i la música queda i que també havien gravat Elvis Presley, Eddie Cochran i The Kinks. Las lletres van ser adaptadas al català per Ramón Folch i Camarasa i l’engenier de só va ser en aquest EP Daniel Carbonell. La veritat i aixó tenim que reconeixer que aquest EP sona bastant bé, tenin en compte que el va editar Concentric on el só dels conjunts perdia molt i s’apropava al dels cantautors, aquí semble ser que van mantindre l’idea original del grup, però no va tindre continuitat. Per cert, es diu que el nom de Els Xocs els hi va posar Josep María Espinás (abaix a la foto), però no tenim informació d’ells, tret de que el batería es deie Jordi.

Bruno Lomas – Una noche de verano

Quimet comença a donar salts d'alegria per l'estudi i ja està reclamant l'euro al·legant que ell "Summertime blues" s'ha inflat de tocar-lo des de fa dècades i té els seus drets adquirits. Mario remuga però paga que és allò propi en aquests casos. La veritat és que Bruno Lomas realitza una versió genial del gran èxit d'Eddie Cochram. Encara que el tema es va escriure l'any 1958, Bruno Lomas el va gravar en un LP titulat simplement "Bruno Lomas" que va veure la llum l'any 1973 a través d'Discophon, clar que el 1968 i amb EMI ja havia tret un altre LP que també es va titular així, les cançons no tenien res a veure. La veritat és que amb aquest tema ens passem d'època, encara que la cançó correspon, per tant ja tenim a Quimet dient "Ja està bé", mentre es guarda l'euro, és clar. Curiosament aquest àlbum del que us hem extret aquest tema consta en moltes discografies de Bruno Lomas com un disc recopilatori, no és cert, van ser cançons noves gravades per a l'ocasió i la majoria d'elles mai s'havien inclòs en els seus EP 's i singles anteriors, encara que d'aquest LP van sortir dos o tres discos petits. Quan Emilio Baldoví va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i aquests es van convertir en Los Top Son, va reunir els músics que havien treballat amb ell quan va marxar a França, estant uns quants mesos fent una gira, van gravar també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners. Es va canviar el nom a Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual que va succeir a Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockers van tenir una interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que finalment ells que també eren compositors, van decidir començar a gravar cançons cantant ells ja que estaven convençuts que la música instrumental, la surf music, estava ja en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara que no se sàpiga la veritable raó, ambdues carreres es van separar definitivament. L'any 1967 Bruno Lomas va gravar al teatre Calderón de Barcelona el primer LP en directe de la música espanyola, hem de reconèixer que el so és pèssim. Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. De veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990) va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris. La veritat es que li agradava correr molt i a la carretera trepitjava el pedal del acelerador a fons.

Los Sírex – El tren de la costa

La cançó “The train kept a runnin’” va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yarbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan aquest la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000 copies venudes, es clar que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta i els va ser imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També es van incloure en el EP "!!Que haces aquí¡¡" i “Cantemos”. Los Sírex eren en aquesta grabación  Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012.

Tony Ronald y sus Kroner’s – Russian spy and I

Aquí al pais aquesta cançó es va conèixer com "L'espía rus" i estava en un EP publicat per la multinacional EMI-La Voz de su Amo. Es tractave d’un tema composat per Jon Akkerman quan formava part del grup holandes The Hunters que la van gravar i en la seva versió original va arribar al número 3 a Anglaterra. Els Kroner's de Tony Ronald van ser sempre bons músics i entre els Kroner's que l’acompanyaven van estar Max Sunyer, Francis Rabassa, Frank Mercader, Primitivo Sancho, Kitflus i Santi Picó, entre altres. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març de 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava.. Va gravar com a solista i va crear els Kroner’s Dúo, després va ser el duet Tony and Charley. L'èxit popular li va arribar a Tony Ronald ja als anys 70 gràcies a les seves cançons més “paxangueras”, però també les que millor es van vendre, com "Help" que Quimet sempre s'ha negat a tocar. Val a dir que Quimet opina que en aquesta cançó i ens referim als darrers concerts de Tony Ronald, la guitarra de Santi Picó no te res a envexar a la del compositor de la cançó Jon Akkerman, tot i estar reconegut com un dels millors guitarristes del mon. De fet ens agrada molt més la del català. La foto es d'una actuació de Tony Ronald y sus Kroner's al Palau d'Esports de Barcelona.

Los Brincos – Bye bye chiquilla

A El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos i us hem portat una de les millors cançons dels seus principis. Aquesta que escoltem avui es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat l’any 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan en aquest EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia gravat uns anys abans Juan Pardo y su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt diferent. Veritablement les dues no tenen resa veure i és que es nota la mà de la productora Maryví Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta. Per cert, en les primeres gravacions de Los Brincos, no tocaven ells, Marivy Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de gravació. Les coses a Los Brincos van acabar malamente i Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se i va surgir Juan y Junior, perè els seus companys van seguir amb nous components, entre ells els germans de Junior.

Los Bohemios – Dandy

Aquest tema que ens porten Los Bohemios és una versió d'un èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i als que Mikel Barsa, amic i soci de Mario qualificava com el primer grup heavy de la història de la música. La veritat és que es van fer unes quantes versions d'aquest tema a Espanya i nosaltres volem destacar també la que van realitzar Los Mustang, però ara sona a Els Temps Passa… i la música queda, la versió de Los Bohemios. Us el hem extret d'un Disc Sorpresa de Fundador que també incloïa “Que Chica Tan Formal”, “Lo Tomas o Lo Dejas” i “Dame Tu Cariño”. Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar un dia d'aquests a La Parrafada ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar que és un tema del qual ja hem tractat en passades temporades que quedi constància. Los Bohemios, aquest bon grup que era d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui en el nostre apartat d'aquells Anuncis que van formar també part de la nostra banda sonora, us hem seleccionat uns quants que ens recordaran els electrodomèstics que van sorgir en els cinquanta i altres dels seixanta. Algunes marques ja ni existeixen a l'actualitat, però el seu record queda aquí al programa.

Lavadora Ter

Una de les marques de rentadores populars a final dels cinquanta va ser la Rentadora Ter. En l'anunci gràfic que us hem col·locat al blog i que és de l’any 1957, comprovareu que costava 3.780 pessetes... de l'època que no era gens barat per cert, clar que la anunciaven com La Super Màquina de Rentar. L'anunci que escoltem s'enfocava al marit que havia de comprar una Rentadora Ter per aconseguir més temps lliure per a la seva soferta esposa per dedicar a ella mateixa. Amb això aconseguirà l'espòs una millor i més afectuosa rebuda quan arribi a casa seva. Segons el locutor Ter era "La Rentadora que realment necessita la seva dona". Avui dia la Rentadora Ter ja no existeix com a marca comercial, però va ser molt popular, encara que no tots tenien rentadora a casa seva i moltes senyores en aquella època rentaven la roba de casa a la pica i fregant a mà.

Lavadoras Halitan

En aquest anunci de la rentadora Halitan, la genial Mary Santpere ens ofereix una lliçó tècnica de com utilitzar l'electrodomèstic, bàsicament per demostrar a les mestresses de casa tot lo fàcil que resultava utilitzar la Rentadora Halitan. A la "gran", en tots els conceptes fins i tot d'alçada, Mary Santpere la vena còmica li venia de família, Mario recorda al seu pare i la tieta explicant-li, quan encara era nen, com reien sense parar amb els pares de la Santpere quan aquests interpretaven el "Don Juan Tenorio" i el “panzón” de ficar mà i els acuchones que el Sr Santpere li donava a la seva dona a dalt de l'escenari, tot prodigant bon humor i gràcia. Maria Santpere Hernáez (Barcelona, 1 de setembre de 1913 - Madrid, 23 de setembre de 1992) va ser una polifacètica actriu, cantant, vedette i humorista a la qual es va donar el títol de La Reina del Paral·lel i actualment tenen un monument a la Rambla barcelonines dedicat a la gran Mary Santpere (a sota) que va realitzar l'escultor Juan Bordes.

Telefunken Franz Joham

Els aparells de ràdio eren l'estrella a totes les llars en els cinquanta i fins a mitjans dels seixanta. El popular Franz Johan, espanyol, d'origen austríac (Graz, Àustria, 1907 - Barcelona, 15 d'octubre de 1991) va ser la veu de l'anunci que promociona tota la gamma de ràdio-tocadiscos Telefunken de l'època i nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, us hem portat aquest on es fan un recorregut per tota la gama de tocadiscos Telefunken. Mario recorda que a casa seva tenian un Telefunken i el pare recalcava sempre que postava “Onda pesquera”, la veritat, mai la van fer servir, però en portava, aixó si. Ara bé, ell hi conectava un tocadiscos que li va regalar la seva cosina Gloria i va portar-lo dels Estats Units, sols el plat i feia servir la ràdio com amplificador i altaveu.

Asadora Carmela

Ara us portem aquest anunci que la veritat es que no l’hem seleccionat per res en especial, bé si, per una cosa: El seu preu. Tal com es diu en l'anunci, la Asadora Carmela costava "només" 39 pessetes, de l'època es clar. Si be a l'anunci gràfic el preu es un altre, més barat., sols 35 pessetes. Aquesta diferencia suposem que deuri ser degut al cost dels anuncis per publicitar el producte o pot ser el cost de la vida que també pujave en aquelles épocas, és clar que no com és disparen els preus avui en dia. La veritat es que tant Quimet com Mario recordan haver omplit el disposit del cotxe amb cinquante pesetes. Tenim que reconéixer que des de llavors a plogut i molt.

Electrodomésticos Askar

Amb el slogan “Enchufa el Askar” es va promocionar a mitjans dels anys seixanta, tota la gamma d'equips musicals de la casa Askar que incloïa tocadiscos, aparells de ràdio per a la llar, ràdio transistors portàtils, televisors, etc. Avui dia hem trobat rebuscant en la xarxa que encara existeix l'empresa, amb seu social a Almansa, Albacete, una firma que fabrica electrodomèstics i es diu Askar-Electrodomesticos CB, amb una sub empresa anomenada Askar Hogar SL, no sabem si és o no, la mateixa del anunci que escoltem avui.

I ara deixarem Els Anuncis dels Nostres Records i seguirem amb la música que en aquest cas, surgia a Barcelona

Tuset 31 – Nuestro lugar

Val a dir que ara fa temps que no sabem res de l’amic Antoni Durán, des de aquí volem saludarlo. Ell va ser membre de grups històrics com Los Ticanos que al costat de Los Pájaros Locos i els Golden Quarter van ser els primers conjunts catalans que van actuar a Madrid. Sempre hem dit que Los Ticanos es van convertir en Los Catinos i l'amic Antoni Duran ens va assegurar que no va ser realment així, de Los Ticanos van sorgir diverses formacions i entre elles Los Catinos, el mateix nom amb les letres camviades de lloc. Després de formar part de Los Ticanos i diverses formacions, Antoni va entrar a Los No. També es va dedicar a fer veus en gravacions d’altres cantants junt a les Germanes Ros, entre ells per Luis Aguilé a l'àlbum "A Catalunya" (portada a sota). Va formar un grup i quan van fitxar per Zafiro-Novola van passar a ser Tuset 31 i van treure un single l'any 1969, on aquesta cançó que us hem portat ara va ser cara B, al altre costat "Esto es amistad". Es van posar aquest nom per que el barceloní carrer Tuset feia furor a Madrid i com la numeració s’acababa en el 30, donc ells eren Tuset 31. El grup l'integraven els germans Antoni (veu, acordeo, piano i trompeta) i Josep María Durán (guitarra), junt a Ricardo (guitarra), Miguel (batería) i Jorge (baix). Encara gravarien un altre single fen-se dir Autobús i van participà a la preselecció per el Festival d’Eurovisió l’any que va anar-hi Julio Iglesias. Per cert l’amic Antoni Duran es avui en dia arquitecte i ens deie un dia que la carrera se la va pagar actuan a sales de festes como Tropicana, la Cabaña del Tio Tom, el Jamboore i moltes altres de moda en aquells anys gloriosos a Barcelona..

Los Mustang – El sol, no brillará nunca más

Los Mustang son els nostres grans versioners i en aquesta ocasió ens porten un tema que va ser èxit l’any 1966 amb les veus del tercet nord-americà The Walker Brothers “The Sun Ain't Gonna Shine Anymore”, però que ja havia estat èxit anteriorment amb el cantant Frankie Valli. Els Mustang, el nostre grup versioné per excel·lencia eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista i compositor), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació fins que el grup es va desfer l’any 2000, van ser el únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Per cert que Santi Carulla i Tony Mier havien estat components dels Sírex en els seus principis. Un altre dada interesant: Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo i va ser també el compositor de les cançons que van gravar el grup i no eren versions, entre elles hi ha que destacar “Mustang, Reino perdido del Himalaya”. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco Rossi va morir. La veritat es que 2012 ha sortit molt car i l’any 2013 no us diem res..

Acaba per avui El Temps Passa... i la música queda, però abans de tocar el dos, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i tanquem la paradeta, ens retrobarem la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa