El Temps Passa 08-26

En els anys de la nostra joventut, en un restaurant de batalla, dels coneguts popularment com "restaurant de treballadors", com del que es tractava era d'abaratir costos, era habitual trobar a la taula el porró amb el vi i per descomptat el setrill i una vinagrera. El porró va passar a la història per obra i gràcia de la modernitat, però ara també passaran a formar part del record els setrills i aquí el culpable és el govern que els ha prohibit. Que no ens venguin la moto, en els bars de menú, no espereu trobar ara oli d'arbequina, serà de batalla, el més barat. "Guanyarem en qualitat" asseguren, però això és fals. Els únics que "guanyaran" seran les empreses embotelladores d'oli, i tinguen en compte que el mercat de l'oli està acaparat bàsicament per Itàlia, no per Espanya Guanyarà el govern en impostos? Potser si, però no ho tenim clar. El que si és cert és que el gran perjudicat serà l'hostaler, cas que pugui suportar absorbir la pujada de costos, en cas contrari, podeu estar segur que pagarà el consumidor. Primer va ser la llei del tabac imposada pel PSOE que malgrat tot el que van prometre, no ha derogat el PP que ara es treu de la màniga aixó de l'oli. Serà que el govern, sigui del color que sigui, sent antagonisme pel sector hostaler i vol enfonsar-ho? Nosaltres des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem ara el nostre viatje musical per els records, som Quimet Curull i Mario Prades, i avui iniciarem el recorregut escoltant tot un clàssic del rock and roll i aquesta es la primera cançó del génere que es va gravar a Catalunya.

Obrim la Paradeta

Víctor Balaguer – Tuti Fruti

El cantant Víctor Balaguer va néixer l'any 1921 a Barcelona, la mateixa ciutat on va morir el 17 d'abril de 1984 a causa d'un càncer. L’any 1962 va representar a Espanya en el Festival de Eurovisió amb el tema "Llámame", el festival és va celebrar en aquella ocasió a Luxemburg, però Víctor Balaguer no va guanyar. Si ho va aconseguir a un Festival de Benidorm i va participar també al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "La muralla de Berlín", en la mateixa edició en què van guanyar Salomé i Raimon amb el "S'en va anar". Víctor Balaguer va cantar en castellà i català i en algunes fonts se l'engloba dins de la Nova Cançó catalana, tot i que ell mai va anar de cantautor, es pot dir que era un crooner al us, es dir, un cantant d’orquestres. El gener de l’any 1959 Víctor Balaguer va treure un EP de quatre cançons titulat "El Rocker Español", on es va incloure la primera versió espanyola del "Tutti Frutti" de Little Richard (a la foto), un home conegut com “La Reina del R & R” i aquesta està considerada la primera gravació de génere realitzada a Espanya, tot i que ell era un gran cantant melòdic. En aquesta ocasió es acompanyat per l'Orquestra del mestre José Solá al que vem escoltar la passada setmana. El disc es va editar mitjançant el segell Columbia. La lletra ha estat molt alterada ja que l’original en anglés tracta de relacions gays que es el que volía dir “Tuti frutti” per els nort-americans, una mena del “Entiendes?” que es fa servir aquí. De fet la lletra ja va tindre problemes en la seva versió original als EstatsUnits.

Los T,N.T. – Pan y mantequilla

Aquesta peça és de l’any 1.964 i va ser gravada pel segell Belter. Es tracta d’una versió i el títol original és “Bread and butter” i era del grup nord-americà The Newbeats. A Espanya també va ser versionat i molt bé, pel grup Los Botines encara que Los TNT compten amb l'avantatge de tenir una veu de noia i tant en la versió dels Botines com en la de The Newbeats, la veu femenina és d'un dels components del grup, amb el que representa de dificultós fer la veu de falset que es la protagonista del tema. El tercet uruguaià Los TNT van portar a l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones com aquesta. Los TNT eren tres germans urugüaians i les sigles del seu nom no tenen res a veure amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud, són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es deia en realitat Edelweiss, Nelly responia al nom d'Argentina G. i Tim es deia realment Hermes David Faustino, tots amb el cognom Croatto, aixó si. L’any 1960 Los TNT van gravar a l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que va ser un èxit internacional i es van englobar en l'anomenada "Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a Espanya recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser desplaçats i es van desfer el 1966. L’any 1964 Los TNT van representar a Espanya en el Festival de la Cançó d'Eurovisió que va guanyar Gigliola Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el tema “Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del festival en aquell llavors, que només permetia solistes i duos, els va obligar a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada del cor format per els seus germans Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests dels festivals. En aquest EPque va publicar Belter, també es van incloure “Mi timidez”, “Sally Anne” i “Demasiado control”.

Sonia con el Latin Quartet – Si un chico fuera yo

La veritat és que creiem, casi amb tota seguretat suposem que Sonia era catalana, però poc us podem dir ja que tot just la recordem i poc mes, pel fet que va tenir una carrera avui oblidada, si bé va treure uns quans EP's, però en aquest que va publicar Belter l’any 1965 compta amb els Latin Quartet, el grup del mestre Francesc Burrull acompanyant-la i fent les veus i això són paraules majors. El tema és una versió del "Wenn Ich Ein Junge War" de la menuda cantant italiana Rita Pavone, us posem el títol en alemany perquè amb aquesta cançó va arribar a la primera posició al país germànic, Rita, no Sonia, no somniem truites. Sonia que era una Noia Ie Ie, va participar en uns quans festivals, a la foto veureu una actuació al Festibal Internacional Playa de Palma. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. L’any 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar fa un parell o tres d’anys i Jordi Coll, pero van passar mols altres bons músics.

Ontiveros – Anoche

Ontiveros alque escoltarem aquesta setmana a El Temps Passa… i la música queda, va estar un dels primers rockanrolers madrilenys de la història de la música moderna espanyola. Ontiveros era un dels solistes que no disposava de grup propi i encara que posseïa una posada en escena força interessant, va passar de manera fugaç pel panorama musical espanyol. Ell va obrir la primera matinal celebrada al Price de la capital del regne (ñ'edifici a la foto), sota el títol "Primer Festival De Ritmos Modernos" i que es va celebrar el 18 de Novembre de l’any 1962, aquest festivals van durar fins el 17 de febrer de 1964, data en què es van prohibir definitivament per ordre governamental. No oblideu que el rock and roll era un ritme demoníac i pervertia els valors morals de la sana joventut espanyola, el malléis que, sempre segons el regime, feien a Catalunya els cantautors. Aquest tema que us portem avui a El Temps Passa… i la música queda, estava recollit en un EP editat per Zafiro l’any 1964 i en el que també es van incloure "Contigo en la playa”, “Los chicos malos” i “Busca una excusa". En total Ontiveros només va gravar 10 cançons, repartides entre EP’s i singles. Aquesta que sona avui a El Temps Passa... i la música queda i que va estar publicada l’any 1964 mitjançan el segell Zafiro, era una composició de Maria Teresa Arroyo i es va editar en versió single, per les butxaques més magres i també en un EP.

Micky y Los Tonys con Mochi – Sha-La-La

A la pel·lícula "Maratón Ye-Yé", el primer film en què el protagonisme el va tenir la música pop espanyola del moment i que va ser estrenada el 14 de setembre de l’any 1965 comptan amb Miguel Ángel Carreño "Micky" com a protagonista, van participar molts altres artistes, entre ells destaca Juan Erasmo Mochi que en aquella època era simplement Mochi. En el LP amb la banda sonora van compartir protagonisme Mochi i Micky y Los Tonys, quatre cançons pel primer i vuit a càrrec del grup de Tony del Corral que va compondre gairebé tots els temes originals al costat de Mochi. Aquest que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda està interpretat per Micky y Los Tonys i Mochi conjuntament i és una versió dels britànics Small Faces. La pel·lícula va estar dirigida per Jesús Yagüe i va ser produïda per Francisco Lara. També van intervenir María José Goyanes, Glòria Cámara, Los Shakers, Álvaro de Luna i Luis Sánchez Polack, entre d'altres artistes. El film va ser estrenat al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la foto del blog es del dia de l’estrena i podreu veure a María José Goyanes, Micky i Mochi entrant al recinte del festival, molt ben escoltats.

La Música que es Feie en Català

Tony Vilaplana – Yeh! Yhe!

El cantant Tony Vilaplana està considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que ell va començar a gravar en castellà. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962. Aquest tema que us portem es trobava en el seu últim disc, un EP en català que va editar el segell Concentric l’any 1965 i que incloïa "Jo sé d'un lloc" versió del tema de Petula Clark, al costat de "El vell cafè" i "Dos Perfils a Contrallum". Aquest és l'únic disc per Concentric, tots els altres els va treure amb Vergara. En total va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que l’any 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, de fet ja us ho hem dit un grapat de vegades, la mili desfeia conjunts, duets i solistes.

Els Xocs – Plora per ells

Una bona banda de pop català surgida a la década dels seixanta, van ser Els Xocs que van treure un sol EP que va publicar el segell barceloní Concentric i que va ser editat l'any 1966 i on trobàvem quatre versions, entre elles el tema que escoltarem ara i que es una versió del "Piangi con me", una cançó italiana que també van  versionar i van portar a l'èxit els grups The Living Dailings i The Grassroots i que Els Xocs van titular “Plora per ells”, junt a "Tot negre" que ere dels Rolling Stones, "Els bons temps on s'han anat?" de The Kinks i "Més enllà", versió del "Milk cow blues boogie", un èxit de Robert Johnson que en els anys 30 va gravar originalment Kokomo Arnold que també havien gravat Elvis Presley, Eddie Cochran i The Kinks. Las lletres de totes les peçes van ser adaptadas al català per Ramón Folch i Camarasa i l’engenier de só va ser en aquest EP Daniel Carbonell. La veritat i aixó ho tenim que reconeixer, és que aquest EP sona bastant bé, tenin en compte que el va editar Concentric on el só dels conjunts perdia molt i s’apropava al dels cantautors, aquí semble ser que van mantindre l’idea original del grup, però no va tindre continuitat. Per cert, es diu que el nom de Els Xocs els hi va posar Josep María Espinás, però no tenim informació d’ells, tret de que el batería es deie Jordi.

Els Xerracs – Jo vull això

Aquesta es una versió de la cançó "That's my desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye Orchestra. Ara al programa ens la porten en català Els Xerracs, un grup que pensem eren mallorquins, però no ho tenim massa clar, la veritat. En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa l’any 1965 també es trobaven “La fulla”, “Jo he pres dels teus ulls” que ere una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les Chats Sauvages que la van gravar l’any 1961 i “Tu i jo sols”. La cançó es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornà a incloures a un CD-llibre recopilatori editat per Picap l’any 2008 que va dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cuatro xicots que integraven Els Xerracs es deien F. Ibañez, R. Oriol, J. J. Buira i J. Macias, però la veritat es que tampoc ho tenim massa clar. A la guitarra hi va col·laborar Jordi Soler que després aniria amb Pic Nic i més tard Om, per finalmente llançar-se en solitarti dient-se Toti Soler.

Juan y Junior – A dues nenes

El duet espanyol per excel•lència ha estat El Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década dels seixanta eren Juan y Junior, tot i que la seva carrera va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar l’any 1958 fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Després el Dúo Dinámico van tornar i segueixen treballan. Nosaltres us portem una cançó de Juan y Junior molt curiosa, la versió en català del "A dos niñas", una de les seves cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la carrera de Juan y Junior cantada en la nostra llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. De fet també la van gravar en anglés. El disc és de l'any 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula d’aquest single de Juan y Junior no és que es matessin molt els de Zafiro-Novola, van agafar les caràtules dels discos sobrans de la edició castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana" i apa, cap a les botigues de Catalunya que tot va bé i els catalans ho compraran.

Deixarem ara Catalunya, però serà per saltar cap a les Illes.

Miguel Moreno y Los Dinos – Leonor

D'aquest grup no sabem realment res, llevat que van editar com a mínim un single el 1970 que contenia, a la cara B, aquesta versió del tema dels nord-americans The Turttles, un dels seus grans èxits. El disc es va publicar a través d'un d'aquests segells d'autofinançament anomenat Discos Fonal. Per cert, val a dir que la cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mitos que liderava Tony Landa. Ah! Aquests Dinos que acompanyen el cantant Miguel Moreno, no tenen res a veure amb els mexicans. El que si sabem es que Miguel Moreno que ere mallorquí, va ser el cantant  de Los Beta Quartet que després van passar a ser tan sols Los Beta. Quan Manuel Moreno els va deixar ells van seguir fins l’any 1975, en el que es van desfer definitivament

The Rocking Boys – Quiero que me quieras

Quan parlem de pop espanyol dels seixanta, un dels grups a tenir en compte són Los Rocking Boys, una banda sorgida a La Línea de la Concepció, a Càdis, a finals dels 50 i que junt a The Brisk van ser els millors grups surgis al Sud de la península a la primera meitat de la década. L’any 1961 The Rocking Boys es van presentar al "I Certamen Internacional de Conjuntos Musicales" de Madrid, quedant en el 2 º lloc. Eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i cantant). Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que es va convertir en el seu representant. Van gravar en total 16 EP's. Aquest tema es trovaba a un EP publicat per Belter i on la peçá estrella va ser una versió del clàssic de Percy Sledge “Cuando un hombre se enamora”, una de les millors balades del soul de tots els temps i que en català van versionà Els 5 Xics. En aquest EP trobemi altres cançons, també versions, "Me gusta el amarillo" de Donovan, "Lady Jane" dels Rolling Stones i "Quiero que me quieras" que escoltem ara i que era dels britànics Spencer Davis Grup, el grup liderat per Spencer Davis i on el cantant i organiste era Stevie Winwood. Aquest disc, com us deiem un EP, es va publicar l'any 1967.

La Zarzamora – Si una paloma

Quan Los Gritos canviaren de segell discogràfic es van trobar amb una pràctica habitual en aquella època, la casa de discos o el seu representan, no ho tenim molt clar, tenian registrat el nom de Los Gritos. De fet el camvi de nom també es diu que va vindre derivat del inpas provocat per la mili de Manolo Galván. Van decidir canviar de nom i la banda liderada per Manolo Galván va passar a anomenar-se La Zarzamora. Van gravar un sol LP, interessant, que va ser produït per Juan Pardo, però que a nivell vendes no va aconseguir les expectatives i no van trigar a desfer-se. Manolo es va llançar en solitari amb bastant èxit i problemes amb la censura espanyola. Aixó va fer que, desenganyat de tot, fotés el camp cap a l’Argentina, on es va establir i va tenir una brillant carrera artística, retirant-se fa pocs anys. Va morir el 15 de maig del 2013 a Bella Vista, a l'Argentina, on Manolo Galván residia. Aquest cançó es trobava en un single publicat per Belter l’any 1971 i que tenia "Dicen" a la cara B. Ja ens hem passat d'any! De fet Los Gritos van treure així mateix quatre o cinc single, inclos un amb el cantant que va substituïr a Manolo Galván. Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però sols eren quatre. A la foto Manolo Galván amb Cristina.

Tony Ronald y sus Kroner’s – St. James Infirmary

En els anys 30 del passat segle XX el cantant nord-americà Cab Calloway va gravar una versió entre blues i swing d'aquest tema, una cançó tradicional del folk anglès del segle XVIII titulada originalment "The Rake Unfortunate" sense autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que va ser escrita per Joe Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També Louis Armstrong la va gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, nosaltres volem destacar també la que van realitzar Trombone Shorty & Booker T. Jones. La lletra originalment tractava sobre un soldat que es gasta els diners de la soldada en prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser versionada als Estats Units la causa de la mort eren l'alcohol i el joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era una leproseria. Tony Ronald que ens va deixar el 3 de març del passat 2013, la va gravar en un EP que va incloure “El coche guiarás” que era de The Beatles, “Es mi vida” i “Un, dos, tres”, publicat l’any 1966 i en el que l'acompanyaven els Kroner’s. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari.  Després va crear el seu primer duet,  Kroner's Dúo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van fundar Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's (a la foto) van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres grans músics catalans

Los Wikingos – Lady Jane

Los Wikingos, escrit així amb doble V, eren un grup de Barcelona que petaba molt bé i aquest tema que versionen ara a El Temps Passa… i la música queda, és una composició del grup británic The Rolling Stones, és una preciosa cançó que formà part de l'àlbum "Aftermath" dels Stones, publicat l’any 1966. La lletra, en la seva versió original, és clar, ens parla de Joana Seymour, tercera esposa del rei Enric VIII d'Anglaterra, aquell famos “matadones”, ella va ser una de les poques dones del rei que no van ser executades, encara que aquella reina va morir durant el part del seu únic fill. La peça va ser escrita pel tàndem Jagger / Richards i en aquest enregistrament original destaca la tasca de Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969), guitarra del grup en aquells moments i que va ser el veritable fundador dels Stones que toca el dulcimer, un instrument de cordes de la família del salteri que per el so i la forma de tocar-ho, ens recorda un sitar. Aquesta que escoltem avui és una pura versió que això si, Los Wikingos broden. Ja hem parlat d'ells i els hem escoltat en altres ocasions, el grup que es va crear l’any 1964, l’integraven Vicent Solsona (cantante), Jesús Oregón i Jaume Sabaté (guitarras), Josép Sánchez (bajo), Josep María Casanovas (bateria) i Josép María Gutiérrez (órgano). Durant un temps un dels músics i cantant de Los Wikingos va ser Óscar Janot, un dels Amics de El Temps Passa des de el  facebook que ens coordina l’estimada Montse Aliaga i val a dir que Óscar també va tocar amb Los Go Gos, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera en solitari amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como siempre, para siempre" i "Pajarillo volador". Altre gent que va tocar amb el grup van ser Enrique López (cantant), Joan Miró i José Ruiz. Los Wikingos van intervindre així mateix en una pel·lícula, us estem parlan de "La Tia de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino, protagonitzada per Cassen, de veritable nom Castro Sendra i que era de Tarragona. En aquest EP, el seu segon disc, publicat l’any 1967 per el segell barceloní Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la pel·lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la versió de "El viernes en mi recuerdo" que era dels australians The Easybeats, una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. En total van treure tres EP’s, l’ultim també l’any 1967.

Los Mustang – San Francisco

Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI l’any 1967 i on a la cara A es va incloure aquesta bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest (Jacksonville, Florida, 10 de gener de 1939 - Los Ángeles, California, 18 de agosto de 2012). A l’altre cara es trovaba “Molino al viento” de l’italià Little Tony. Los Mustang han sigut la banda mes estable del pop espanyol ya que des de la seva creació van mantenir la mateixa formació, amb els mateixos músics, fins que es van separar definitivament l'any 2000. Precisament per aquest motiu Mario els va fer un homenatge amb placa commemorativa inclosa que es va lliurar a Santi Carulla a la Fira del Disc i Cinema de Col.lecionisme de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta cançó es deia originalment “Flores en tu pelo (San Francisco)”.

Los Bohemios – Katy

El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquesta Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, és farie popular quan va donar la volta al món en vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per el pop espanyol. De feu us direm que sols a Barcelona es calculava que hi havien més de tres cents conjunts. Los Bohemios van gravar per el segell Hispavox i van treure un bon grapat d’EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox l’any 1966 on també hi trobavem “Ya llegó el verano”, “La cama” i “Viviane”.

Los Talayotts - Margarita

Els Talayotts eren sis nois mallorquins  i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques que son típiques de les Balears. Van gravar un parell o tres de singles i EP’s per al segell Marfer. Aquest tema es trobava a un d'ells amb "La voz del silencio" com a cançó estel del disc i que no es res mes que un altre versió del clásico de Simon & Garfunkel. En un altre dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday" i amb un altre trovabem una bona versió del "Homburg" dels Procol Harum de la que hi ha una versió molt bona a càrrec de Los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, la foto de la caràtula del disc amb “Homburg” està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just davant de l'antiga terminal d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els "suaus". Mario va estar viven al carrer Rey Sancho, molt aprop, un carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Soller per un costat i amb l'avinguda on estaba Can Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, just al costat d'una carnisseria que feia cantonada i amb la que comunicaven per un pati interior i curiosamente la propietaria es deie Margarideta. De fet els Talayotts sempre feien patria per aixó la portada d’aquest EP mostra una foto dels nois feta a la Bahia de Palma, amb el castell de Bellber al fons i a dalt de tot de la montanya. Per cert, aquesta cançó que escoltem pèr a tencar per avui El Temps Passa… i la música queda, es una versió del éxit del italià Tony Dallara, amb el que va guanyar el Festival de Mallorca l’any 1966 i també hi ha una bona versió a carrec de Los Javaloyas.

Acaba per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, però abans de marxar-nos, us deixem un vidéo de Quimet amb Els Grills, és de l'estiu passat a un concert fet a Constantí i toquen el "Río sin fin".

Ara us quedareu amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades. Tanquem la paradeta i Adéu!

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa