El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 26 de marzo de 2014

El Temps Passa 08-25

Avui a la nostra Parrafada tornarem ha fer-nos unes quantes preguntes curioses d'aquestes que en molts casos semblen no tenir sentit, però que fan pensar. Reconeixem que som xafarders i amb l'edat, cada vegada tenim més ganes de "saber". Per descomptat avui tindrem molta música i també la secció en català, en la qual escoltarem a Falsterbo 3, Grau Carol i també recordarem a l'Enric Barbat. Recorrerem la península Ibèrica i ens passejarem una mica per les Illes Balears prenent un suau, una ensaïmada o potser una mica de sobrassada amb formatge de Maó i un gotet de Palo. Per tant ara i amb la tripa plena, des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres començarem el nostre viatje musical per els records, som Quimet Curull i Mario Prades, i començarem el recorregut escoltant tot un clàssic de la música pop italiana.

Obrim la Paradeta

José Solá y su Orquesta – Tintarella di Luna

Comptant amb la veu del cantant Jaume Granje, obrim el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda, escoltant aquest clàssic del pop italià que ens porta el mestre José Sola al capdavant de la seva orquestra i que us hem extret d'un EP publicat l'any 1960 pel segell Columbia en el qual la cançó estrella va ser la seva versió del "Mustapha" de Bob Azzam, interpretat en català, aquesta peça compta amb la veu de Rudy Ventura, no Jaime Granje, encara que nosaltres recordem una gran versió a càrrec de José Guardiola. En el disc també es van incloure “Después de seis tequilas” i “Te fuiste gitana!”. Per cert, aquest tema que estem escoltant va ser un dels primers èxits de la cantant italiana Mina i la que va interpretar la primera vegada que va aparèixer a la RAI. La veritat és que ha estat molt versionada en molts idiomes, però nosaltres volem recordar ara la que van realitzar Los Pájaros Locos, possiblement la més poppi de totes les de la seva època. El mestre José Solá, a més de compondre, arreglar i produir, també va dirigir la seva orquestra en enregistraments de discos de grans èxits del moment. Així mateix va compondre bandes sonores, entre elles "El Mago de los Sueños". Va realitzar així mateix gravacions signant com José Solá y su Sonido de Algodón. José Solá va ser un dels pioners a introduir el jazz a la banda sonora d'una pel·lícula espanyola, es va tractar del film "Un vaso de Whisky" de l’any 1958. Una altra d'aquestes pel·lícules era "Su nombre es Daphne", dirigida per Germán Lorente i rodada a la Costa Brava, en ple boom turístic. Creiem que mai es va editar la banda sonora completa d'aquest film, però si es poden trobar, almenys, dos talls en discos recopilatoris de l'època.

Quique Roca, su conjunto músico-vocal y Claudia - Renato

Quique Roca y su Conjunto van ser un grup de principis dels 60 que van editar uns quants EP's, calculem que entre cinc o sis, comptant amb la cantant Claudia que consta en alguns dels discos i en altres s'omet, tot i ser-hi. També algunes de les seves cançons es van incloure en els Discos Sorpresa de Fundador. Aquest tema, versió així mateix d’un èxit de Mina i ja l’havia gravat en castellà Gelu i també Francisco Heredero que la va titular “Renata”, és clar, si bé algunes fons diuen que l’autor era Alberto Cortez que la va dedicar a la seva dona que es deia Renata, es trobava en un EP editat per Hispavox l’any 1962 i on també es van incloure “Locomotion” de Little Eva, “Dos cruces” i “El Gran Tomás”. La veritat es que en aquest EP hi trobem a faltar “Cantando bajo la lluvia”, ho diem per els impermeables o gavardines que porten a la foto de la portada. De fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat per Quique Roca que sembla ser era d'origen argentí, va està la versió que van realitzar del "Sukiyaki" que escoltarem un altre dia perquè la història d'aquesta cançó té molta “miga”.

Rudy Ventura y su Conjunto – Souvenirs

Seguim ara amb un altre músic català de renom, el gran Rudy Ventura, del que hem parlat abans, si be el seu veritable nom era Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barsa. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treball i molt al capdavant de conjunts, com en aquest cas. Aquest tema és una versió de la cançó "Souvenirs, souvenirs", un dels èxits del rocker francès Johnny Hallyday, si be va estar composada per Cy Corben que Rudy Ventura i el seu conjunt broden donant-li un caire italià a lo Renato Carossone, Pepino deCapri i Maríno Marini. L'EP el va publicar el segell Columbia l’any 1960, i per si la portada us crida l’atenció, la foto es va fer molt abans de que els Beatles es fotografiessin botan a la caràtula del "Twist and shout". Seria per que van veure aquest disc de Rudy Ventura? Bé, suposem que no i la veritat és que dubtem que els nois de Liverpool tinguessin alguna vegada a les seves mans aquesta caràtula. En aquest dis també es trobaven les cançons “La luna enamora”, “Clementina” i “Bim Bom Bey”. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Dúo Dinámico – Quince años tiene mi amor

Aquesta es una de les cançons més populars en la llarga carrera musical del Dúo Dinámico, el Dúo, com se’ls coneix, i Manolo de la Calva i Ramón Arcusa li van cantar a tota Espanya i a mig món més que el seu amor només tenia 15 anys i mira per on, ningú els va criticar ni censurar per això avui seria políticamente molt incorrecte, i aquest tema és un dels clàssics en la seva carrera. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i per demostrar-ho no paren de treballar i seguiexen oferin concerts. El 19 de desembre del 2010 van actuar al Palau de la Música, a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant els seus 50 anys i desgranant bones melodies. Per revalidar el seu èxit, el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona, omplint el local de gom a gom en ambdues ocasions amb fans arribats i sobretot "arribades", de tota Espanya. L’estiu passat van actuar a Tarragona ciutat i van omplir, cosa que no van fer, per exemple, els Manel que també van actuar per les festes majors. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny 2010. I és que pencaires Manolo i Ramón ho són i molt. Aquest tema és de l'any 1960 i es trobava en un EP amb tres cançons de la banda sonora de la pel·lícula "Botón de Ancla en color" i que protagonitzaven ells mateixos, tot i que aquesta no la cantaven en el film.

Dúo Juvent’s – Twisteando el madison

Amb “Penas del alma” com a tema estrella, el Dúo Juvent’s va publicar a través del segell Vergara aquest tema que anem a escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda, en un EP en el qual també es van incloure “My angel baby” i “La profesora”. La veritat és que quan parlem de duets espanyols de principis dels anys seixanta el Dúo Juvent’s no pot faltar, encara que nosaltres reconeixem que l'amistat que ens uneix amb Emili Huguer, del que per cert, fa molt de temps que no sabem res, tot i els nostres intents per contactar amb ell per telèfon o correu electrònic, i la simpatia per Tomas Lardin, ens fa ser poc crítics i que ens agradi la seva obra. La veritat és que van gravar 8 EP's i la mili va ser la causa que el duet es desfés. Una vegada l’Emili ens va explicar que quan li van plantejar al seu pare que volien dedicar-se a la música, aquest els va fer una proposició sense apel·lació: "Portar-los a un amic seu que era músic professional i cantar per a ell. Si aquest jutjava que tenien possibilitats els deixaria dedicar-se a la música i els recolzaria, cas contrari ja podien oblidar-se de tot". Poc després d'aquella prova decisiva el Dúo Juvent’s gravava el seu primer disc. Per cert si la imatge característica del Dúo Dinámico eren els seus pullovers vermells, la del Dúo Juvent’s eren les americanes de colors llampans i cridaners, com comprovareu en algunes de les portades dels seus discos, no en la d'aquest en la que sembla ser que volien volar molt alt. A la foto Montse Aliaga amb Emili Huguer.
Quimet i Mario amb E·mili Huger, al estudis d'Altafulla Ràdio

Ennio Sangiusto – Limbo Rock

Nosaltres us portem ara la versió del “Limbo rock” que va fer el cantant italià Ennio Sangiusto, un home que es va donar a conèixer a Espanya arran d'una actuació al Festival de la Cançó de la Mediterrània, quan davant les salutacions del públic es va agafar els faldons de l'americana i saludant d'una manera molt poc masculina, va realitzar una salutació més propia d'una dama que d'un cavaller. La gent va pronunciar un OOOoooh! mentre ell sortia de l'escenari, però d'Ennio Sangiusto es va parlar, i tant que es va parlar. Aquesta és la versió que Ennio Sangiusto realitza del clàssic de Chubby Checker i que a més a més va ser l'origen d'un ball que la veritat es que aquí no va arrelar en excés, però que va fer furor als Estats Units. Es tractava de col·locar un pal horitzontal i passar agupin-se mentre ballavas una mena de twist, per sota, clar que el llistó cada vegada es posava més baix. Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), era un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va acompanyar la Orquestra de Adolfo Ventas pare i una altre temporada l'Orquestra Fallabrino. Ennio Sangiusto gravava per Belter i en aquest EP també es van incloure “Quinientas millas”, “Charriot” i “Ana-Maria”. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD. Una curiositat: Algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Voleu un altre curiositat, Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín, però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria, va ser a la pel·lícula de dibuixos "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó cantada per ell. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián. Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez. Un altre? Es diu que Ennio Sangiusto va gravar un EP acompanyat per Los Sírex, però aixó es una cosa que nosaltres no tenim massa clar.

Los Telstars – Una chica igual que tú

Hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho diu així si be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen, diuen un altres i es tracta d’un satèl·lit llençat a l’espai. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és totalment cert, sabem de molt bones fonts que Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó. Los Telstars eren Luis Cerón que Quimet diu que deu de ser un parent llunya seu perque ell també es diu Cerón de segon cognom, Migiel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis Cerón va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final del grup. El tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda, és de l’any 1967 i es tracte d’una versió del éxito dels britànics The Troggs i que així mateix va ser versionada per Los Salvajes, entre altres. En aquest disc els nois eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. Per cert, Los Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells no podien faltar.

Four Winds & Dito – Tijuana

Seguim a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet. El grup Four Winds and Dito, liderats per Leo, un home carismàtic de la nit a Palma, eren mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per el EMI que el segell El Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és tot un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament original es va realitzar a California, però a la Califòrnia mexicana. Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin 'to em" que era una versió de The Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en un LP publicat per EMI en els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es van incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top Son i Los Mustang. La veritat es que els nois de Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó Quimet s’ha inflat de tocarla, per tant ja ho sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona.

La Parrafada

Avui a la nostra Parrafada tornarem ha fer-nos unes quantes preguntes curioses d'aquestes que en molts casos semblen no tenir sentit, però que fan pensar.

Hem de reconèixer que amb l'edat, tant Quimet com Mario es van tornant cada dia més curiosos i encara que acceptem moltes respostes, no per això estem d'acord plenament amb el que se'ns diu, no oblideu una cosa, la major mentida és aquella que sorgeix utilitzant mitges veritats o ometent una part d'aquesta veritat.

De dues coses si estem completament segurs i són, que som uns triperos, la gula ens pot i del fet que cada vegada, som més incrèduls. És clar que Mario sempre afirma que al seu poble, els incrèduls són aquells que "Si no veuen no creuen" i els crèduls són "Aquells que ja han vist".

Avui ens hem aixecat del llit amb el peu esquerre i amb diverses qüestions de temes molt diferents, a la punta de la llengua i us les deixarem anar immediatament, clar que abans reconeixerem que algunes ens les han enviat els oients:

- Per què els cementiris tenen normalment els murs tan alts, si els que estan dins no poden sortir i els que estan fora no volen entrar?

- Per què a les pel·lícules de batalles espaials les explosions són tan sorolloses, si el so no es propaga en el buit de l'espai exterior?

- Al cinema les bombes que s'han de desactivar sempre tenen rellotge Perquè si ningú es quedarà per saber l'hora? Podrien haver-s'ho estalviat en els costos de fabricació que no està la cosa com per malgastar.

- Com s'escriu el zero en xifres romanes?

- Per què quan t'ensabones el cap per segona vegada, fa molta més bromera que la primera?

- Com se les arregla per treballar en el teclat d'un ordinador, a l'hora d'escriure @ i altres signes similars... un manc?

- Per què les ballarines de ballet van sempre de puntetes? No seria més fàcil contractar ballarines més altes?

- De quin color es veu un camaleó quan es mira en un mirall?

- Si el congelador d'una nevera es troba aproximadament a 10 graus sota zero, i en l'Antàrtida, en un hivern molt fred la temperatura ambient arriba a 50 graus sota zero. No podrien escalfar-se les persones entrant en els congeladors?

- Parlem ara d'una paella. Si res s'enganxa al tefló... com enganxen el tefló a la paella?

- Per què prems els botons del comandament a distància del televisor amb més força, quan s'està quedant sense piles?

- Si Adam i Eva eren els primers Tenien melic?

- Els vegetarians, poden menjar galetes amb forma d'animalets?

- Per què es diu a la pilota "pilota" i a la bota "bota" si el que bota és la "pilota" i no la "bota"?

- Si els diners és la causa de tots els mals Per què hem de treballar?

Per avui ja està bé de ser tan curiosos i xafarders, tornem a la crua realitat que ens diu allò de "Escolta a aquells que ens dirigeixen democràticament, segur que saben moltes veritats que no diuen, però són molt savis per habar estat elegits per la gent a les urnes". És clar que també és la dura realitat qui ens diu baixet i a cau d'orella "Així ens va Xiquetes", "Així ens va Xiquets".

Apa.

La Música que es Feia en Català

Enric Barbat – Dimarts i Tretze

En aquesta cançó Enric Barbat, un dels cantautors més carismàtics de la Nova Cançó i que va ser membre dels Setze Jutges, ens parla d'un "pupes". El protagonista és un home amb tan mala estrella que si es compra un circ segur que li creixen els nans. Això si, quan va a un funeral es presenta de vintiun botons amb el seu vestit negre i les sabates molt bé lustrades, però com té tanta mala sort, al funeral acaba sent el protagonista. Escolteu-la. Enric Barbat dins del col·lectiu, va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges. El cantautor va néixer a a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963. Desenganyat, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la  Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca” que dicen al Regne, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquests darrers anys estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt, deu estar fent una inmensa Big Band i una bona coral.

Falsterbo 3 – Ai, adéu, cara bonica

Dins del folk catalán i formant part del col·lectiu El Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical en catalá. Al gener de l’any 1968 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra als altres dos neix Falsterbo 3. L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Deixa la por”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. Al març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe, a un recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona, un bon disc. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. La veritat es que parlant dels Falsterbo 3, Quimet sempre ens ho recorda, van participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella (la foto es d'aquell concert), tota una fita històrica, ja que va ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones, van ser 7 hores de música sota l'atenta vigilància dels "grisos" que porra en mà, s'asseguraven que la gent no es desmadres. Quan es van separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.

Grau Carol i Orquestra – Sento el crit del tren

Ara Quimet comença a sentir-se una mica més content i no sabem si és perquè li agraden els trens o per que reclama un euro ja que aquesta cançó s'ha fet un fart de tocar-la o pot ser serà per les dues coses. En el doble CD d’Edigsa, publicat per el segell PDI en els noranta i titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2” es recollia aquesta peça de Grau Carol que va ser un dels primers cantants que es van especialitzar en interpretar versions d’èxits internacionals en català. Originalment es va incloure a un EP que es va publicar mitjançan el segell Edigsa l’any 1963, l'acompanya una orquestra dirigida pel mestre Lleó Borrell. El disseny de la portada va ser realitzat per Jordi Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant frances Richard Anthony i amb el mateix títol i en l’idioma de Moliere, ara ens la porta Grau Carol, pero inicialment es deie “500 Miles Away from Home” i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 el cantant Bobby Bare, però també va ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i Brothers Four, pero hi han bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher, entre moltes altres. La versió que ens porta avui Grau Carol s’apropa més a la de Bobby Bare i sobre tot, a la de Richard Anthony que a les de folk.

Hàmster – El carrer que no te nom

Aquesta cançó que ens interpretarà el grup català Hàmster es trobava en un EP que es va publicar ja a l'any 1973, incloent tres peces més "El dia de la nit eterna", junt a "Recordes Emma?" i "Em Trobo sol", clar que quan Mario l'hi recorda a Quimet que ens passem d’any, aquest li replica alló de sempre "No passa res, ja està bé" i la cançó sonarà ara a El Temps Passa... i la música queda, per a tots vosaltres. La veritat és que Hámster eren un trio a cavall del folk i el rock progressiu del que poc recordem, de fet creiem que va ser l'únic disc que van publicar. Nosaltres la cançó us la extraiem també del doble CD compilatori en el què es fa història del mític segell català Edigsa i que es va titular “1961-1983. Nova cançó. Inicis i evolució. 2n volum” que va ser publicat a través de la discogràfica PDI ja que Edigsa havia tancat portes i venut el seu catàleg feia anys, al desembre de 1983. L'Editorial General Societat Anònima (Edigsa), es va crear el 29 de maig de 1961 amb un capital social de 60.000 pessetes, distribuïdes en 120 accions de 500 pessetes. Inicialment estava vinculada a l'empresa donostiarra Ediphone. Els seus fundadors van ser Josep Espar i Ticó, Claudi Martí, Ermengol Passola i Enric Cirici. Va ser el pilar de la cançó en català, suport perfecte per a Els Setze Jutges i un dels seus directius era Josep Maria Espinas que posteriorment s'en va anar i va crear el segell Concentric.

Anirem ara cap al panorama peninsular, però sense deixar del tot la nostra Catalunya.

Los Gatos Negros – Todo cambió

Un dels bons grups catalans dels anys seixanta, encara que mai van ser valorats com realment es mereixien, van ser els barcelonins Los Gatos Negros. Tenien un greu problema i és que ells no eren artistes de multinacional i les possibilitats econòmiques de les seves discogràfiques (Belter, Marbella i Vergara) no van permetre que sonessin com la seva qualitat requeria. Aixó si, Los Gatos Negros van treure bons discos, destacant sobretot un EP amb "Cadillac" i el single amb la versió espanyola de “La tierra de las mil danzas”, dos temes que van marcar la seva carrera. Aquest que us portem ara és la versió en castellà del "No milk today" dels Herman’s Hermits, una banda de Manchester liderada per Peter Noone i era precisament la cara B del single “La tierra de las mil danzas”. Va ser publicat per Vergara l’any 1967. Es van crear el 1959 i primer es van fer dir Catch es Catch Can i a partir de 1961 van passar ja a ser Los Gatos Negros. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Manuel Sanfeliú, Francis Rabassa, Carlos Maleras que va morir el 2000 i José María Mesa. Es van produir molts canvis en el grup, anades i vingudes i per Los Gatos Negros van passar Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Quique Tudela, Frank Andrada, Mone, etc. A principis dels 70 fitxen per EMI, per fi una multinacional, però el nom estava registrat per Vergara i van gravar els seus dos discos com Los Gatos. Avui en dia segueixen en actiu, si bé creiem que sols queda Quique Tudela que també toca amb Los Salvajes. Per cert, d’aquesta cançó hi ha un altre bona versió a carrec dels mallorquins Los Pops. Creiem que Carlos Maleras i Piero Carando ja són morts.

Los Salvajes – Pienso en ti

Aquesta peça es una de les recordades en la carrera de Los Salvajes, tot i que no era d’ells, es tracta d'una versió del "You were on my mind" d'Ian & Sylvia i que també va versionar el nord americà Barry McGuire. Los Salvajes amb Gaby Alegret al capdavant, li donen el seu caire canyero que els va caracteritzar a l'època. De fet van ser un dels grups "durs" dels 60. Tenim una gran versió en català de la cançó, no per ells aixo si, pero bona versió que us portarem en propers programes de El Temps Passa… i la música queda, la tocan Els Dracs. Aquesta peça es trobava a un EP publicat l’any 1966 que també incloïa “Al Capone” com cançó estrella, "Paff... Bum" i "A la buena de Dios" que era una versió d'un tema italià que no recordem de qui era, ni ens interessa massa, la veritat. Los Salvajes es van crear l'any 1962 i a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica),  Sebastià Sospedra (baix) que després marxaria a Lone Star i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L’any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de Los Salvajes a Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar so, és van posar a jugar a futbol al recinte, amb un terra de cimen molt du i llançan-se per terra sense miraments i es que ells eren "Los Salvajes". Per cert que Gaby va publicar un llibre amb la història del grup l’any passat, creiem que va ser.

Pino Donaggio – Una casa encima del mundo

El cantant italià Pino Donaggio va publicar l'any 1966 aquest tema en la seva llengua original i va participar en la XVI edició del Festival de Sanremo, però immediatament la va versionar al castellà en un single editat el mateix any i que contenia “No tengo la culpa” a la cara B. Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va gravar en català un EP de quatre cançons, una cosa que van fer uns quans cantants italians en aquella época.  Cançons de Pino Donaggio que destaquen, com “Se llama María”, “Motivo de amor” o "You Your say Have to Say You Love Me", han estat molt versionades, entre las que es van fer hi ha que destacar las del “Yo que no vivo sin tí” de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley, en angles totes dues. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’any 1961 i de fet ha participat un munt de vegades al festival.

Grupo 15 – Chica

El Grupo 15 amb els que arribarem a la recta final de El Temps Passa… i la música queda d’aquesta setmana, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. Aquest tema que us portem, es una bona versió del "Girl" de The Beatles, es trobava en un EP publicat per EMI-Regal l’any 1966 i on també s'incloïen "Michelle" així mateix de The Beatles, al costat de "Ninguno me puede juzgar" i "Guararé". També van gravar per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren cins components i després sis, mai van arribar a ser  quinze. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i alguns dels seus components van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons (a la foto) van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Lone Star – El pájaro de la montaña

Tancarem El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana escoltant a “La Leyenda”, els barcelonins Lone Star, amb una cançó que us extraiem del seu primer LP, un disc en què el grup va ser enganyat per la seva discogràfica. Portaven temps lluitant per publicar un disc gran, un àlbum i EMI els havia acceptat que totes les cançons del disc serien composicions seves. Quan finalment van donar llum verda al projecte erls nois de Lone Star es van trobar amb la sorpresa. Només anaven a incloure versions. Pere Gene, Rafa de la Vega, Joan Miro i Enrique López no van acceptar la "generosa oferta" i van exigir que EMI complís allò promès i els deixés gravar un àlbum amb les seves pròpies cançons. Finalment el rifi rafe va acabar amb un acord salomònic, van ser meitat i meitat. És clar que en les sessions d'enregistrament es van gravar més versions que temes de Lone Star i es van incloure en els diferents EP’s. Aquest va ser el primer LP que Mario es va comprar, fins aquell moment no havia passat de singles i EP's., La veritat és que va trigar molt de temps a comprar-s’en un altre d’àlbum Us explicarem una curiositat, en algunes cançons el guitarra no és Joan Miró que estava fent la mili i no podia acudir quan volie als enregistraments i va haver de ser substituir per Álex Sánchez que anys després seria membre oficial del grup. No us podem garantir qui és el guitarrista en aquest tema que escoltem ara i que és una de les versions, es tracta del "The sweet little mountain bird" de Ray Charles i és l'última cançó del disc.

Conclou ara El Temps Passa... i la música queda, però abans de fotre el camp us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario. Ara baixerem la paradeta fins la propera setmana, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario