Obrim la Paradeta
Els 5 Xics –
Estremécete
Quimet sempre diu
que aquesta cançó es titula “Estic xocat” i es que ell pren com a referencia la
versió que va fer L’Orquesta Platería. Aquest tema a carrec del grup valencià
Els 5 Xics ame els que obrim el programa d'avui de El Temps Passa… i la música
queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama, si bé noi hem localitçat en quin disc petit es va inclooure inicialment el tema, és clar que sí apareix en el àlbum “Els 5 Xics”
que es va publicar en 1983 i que va ser un intent del grupèr tornar, el va publicar el segell Val-Disc i nosaltres estem convencuts de que va ser una de les noves gravacions que es van incloure en aquest disc, junt a vells èxits de Els 5
Chics. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va
estar 
en actiu de 1965 a
1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar
amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en
valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord
americà Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els
components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest
enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi
Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el
cantant José Luis Ballester, José Llusar
que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay
al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser
declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb
diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc
ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7
músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part dels
dos álbums dels que us hem parlat, un l'ány 1983 i l’altre al 1997.
The Rocking Boys –
Multiplicación
La cançó en la seva
versió original en anglès per Bobby Darin, va ser interpretada per aquest en el
film "En arribar Setembre", protagonitzat per Rock Hudson, Gina
Lollobrigida, Sandra Dee i el propi Bobby Darin. Existeix també una bona versió
a càrrec de Micky i un altre de Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una
de les millors és la que van realitzar Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres
a El Temps Passa... i la música queda us portem la que van fer The Rocking Boys
i que van publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la
cançó "Cuando llegue septiembre" com a peça estrella. En aquest disc
es van incloure “Que siga el twist” i “Seguir soñando”. The Rocking Boys es van
formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock
and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan
al pop. The Rocking Boys van ser
una de les millors bandes
andaluses del principi de la dècada i també són un
dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i
el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The
Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu),
Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista), però amb
la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a
l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu
representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben
Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra
Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada
(cantant) que posteriorment militaria en Barrabás. En total van gravar 16 EP's.
Rocky Kan – La Locomoción
El cantant i
guitarrista Rocky Kan, amb el que avui obrirem El Temps Passa… i la música
queda, va ser un dels pioners del rock and roll a Espanya. Rocky Kan era fill
d'un inspector de policia. Havia nascut a Sevilla el 9 de setembre del 42 i
després de viure a Barcelona i Madrid, als deu anys es va assentar
definitivament a Saragossa. Rocky Kan va començar treballant de “botones” a la
sala de festes Pigalle i a continuació va entrar de cambrer al Club d'Oficials
de la base americana, on va començar a sentir els primers rocanrols, a parlar
anglès, a tocar la guitarra de manera autodidacta i a 
sentir que "la
música estava dins meu", segons confessava. El seu veritable nom era José
Luis Cano, però responia al nom artístic de Rocky Kan. Va morir en un accident
de trànsit el 27 de desembre de 1992 ara bé, algunes fons diuen que va ser
l'any 2002, creiem que s’equivoquen, però…. Rocky Kan va començar a treballar
en el mon de la música a Barcelona on compartía pis amb al també cantant
aragones Chico Valento, al que vam escoltar la passada setmana i va ser un dels
primers en posarse pantalons de cuir negre per sortir a l’escenari. “La Locomotion” era una
cançó composada per Carole King i Gerald Goffin, esposa i marit en aquelles époques,
que va gravar originalment Little Eva l’any 1962 que la va portar al número 1
de les llistes americanes. De fet es tractava d’un ball, però aquí al pais mai
va funcionar com a tal.
Tomba de Rocky Kan, a sota caràtuila d'un disc
Jorge con Los Sonor – Contigo
en la playa
La veritat és que
aquest tema va ser molt versionat a Espanya a partir de 1961 o pot ser seria al
62, quan es va publicar a Itàlia la versió original a càrrec de Nico Fidenco
que també la va gravar en castellà, idioma en el qual la van enregistrar, entre
altres Enrique Guzmán, Adolfo Ventas, Los Catinos, Jaime Morey, Karina i uns
quants més, entre ells un cantant que es deie Jorge a qui van acompanyar Los Sonor que escoltem ara. Del xicot poc us poder dir, però de Los Sonor...Van ser un dels millors
grups interpretant música instrumental al país, però ells també van gravar
temes cantats, això ha fet que avui en dia quan se'ls recorda, no se'ls
encaselli dins la surf music, però Els Sonor van enregistrar moltes cançons
instrumentals, van gravar en total 15 EP 's i un LP entre 1961 i 1965 per als
segells RCA i Philips. Per Los Sonor van passar un munt de músics: Jorge Matey
a la bateria, Tony Martínez a la guitarra, Manolo Escobar a la veu (res a veure
amb aquell altre del carro i la minifaldilla) i que crteiem que es el cantant en aquesta peça,
Joe 
González davant del piano i òrgan i Carlos Guitart al baix, sense
oblidar a Manolo Fernández, Manolo Díaz, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, José
Antonio Otero i alguns més. Van ser banda d'acompanyament per a alguns
cantants, tant en enregistraments com en gires i durant un temps van ser el
grup de Miguel Ríos, Jorge i Mila. Los Sonor van participar en la pel·lícula
“Abajo espera la muerte” de Juan de Orduña, rés a veure amb un film musical, i
us explicarem una curiositat, el seu primer disc, un EP que es va editar l’any
1961 se'l van pagar ells i només es van editar 250 exemplars, amb una
portada amb foto en blanc i negre ja que no tenien més pressupost i la foto la
van acolorir ells mateixos.
Los Bohemios – Dame
tu cariño
Aquest tema el
treiem d'un single de Los Bohemios publicat per Hispavox, es va titular en la
seva versió original en anglès "Gimme some loving", va ser un dels
grans èxits del grup britànic Spencer Davis Grup que tenian a Stevie Winwood com
a organista, guitarra i cantant i que al incorporarse al grup sols tenia 16
anyets i la cançó, molts més tard es va incloure en la banda sonora del film
"Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore, en la versió dels
anglesos, es clar. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada
de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva versió del
"Winchester Cathedral". El grup d'Albacete l'integraven Paco Molina,
Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era
el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquesta
Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar pel fet de
donar la volta al món en una 
vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa
d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a
tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los
Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars
que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps
gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van
treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components
i es van desfer a la fi dels 60. Una curiositat: Es deie que Los Bohemios eren
el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de
Leo era sastre i els hi feie la roba a mida.
Los Salvajes – Las
ovejitas
Diuen que una manera
que té l'ésser humà per poder agafar el son és comptant “ovejitas”, clar que la
nostra pregunta seria ¿Què compten les ovelles per agafar el son? Interessant
pregunta digna de La
Parrafada. És clar que aquestes ovelletes que compten Los
Salvajes es troben molt en la seva línia i és una de les moltes cançons que al
llarg de la seva carrera discogràfica, van compondre ells mateixos, en aquest
cas amb lletra del locutor Luis Arribas Castro. En aquest EP, l'últim que van
gravar Los Salvajes ja que després van passar de Regal a La Voz de su Amo, tot això dins
del segell EMI i ja només gravarien singles, hi havia una altra cançó que també
pensem era d'ells "Rosa de papel", al costat de "Extiende tus
brazos" de The Four Tops i "No me puedo controlar" que era de
The Troggs. Los Salvajes eren Gabi Alegret que va 
néixer el 9 de desembre de
1944, Sebastià Sospedra nascut el 31 de gener de 1946, el bateria Delfí
Fernández que va veure la llum el 15 de gener de 1941, Francisco Miralles que
va néixer un 8 maig 1944 i Andrés González que ho va fer el 4 d'octubre de
1946. La veritat és que Los Salvajes van ser un grup bastant gamberro, avui els
qualificaríem com una banda de garatge, encara que i ja ho hem repetit en
diverses ocasions, en aquelles èpoques això de la "música garatge" no
existia com a tal, igual que el pop. Los Salvajes es van desfer en els setanta
per tornar a mitjans dels vuitanta amb el disc "1988" un bon treball
en el qual ja només trobàvem a Gabi de la primitiva formación i seguexen en actiu.
Andrés DoBarro – O
tren
Ara disfrutarà el
Quimet perqué agafarem el "O tren". És curiosa l'afició que aquest
home té pels trens, potser en una altra vida va ser ferroviari. Aquesta peça
del gallec Andres DoBarro va ser la primera cançó de la història del pop
espanol, cantada en gallec que va pujar al més alt de les llistes de vendes
espanyoles, era l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver un
altre número 1 nacional cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés
Lapique Dobarro, va néixer a El Ferrol, llavors El Ferrol del Caudillo, La Corunya, l'1 d'octubre de
1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la 
pel·lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de
Mariano Ozores i amb Concha Velasco, on
Andres DoBarro va ser doblat per un actor de doblatge professional degut al seu
fort accent gallec que no agradava a la productora ni al director, però cantava
les seves cançons en gallec i en castellà, que Andrés
Do Barro també va gravar en castellà que quedi constància. En total Andrés Do
Barro va publicar 3 LP's. La veritat es que Andrés Do Barro no va saber paí
l’exit i va começar amb les drogues i l’alcohol i finalmente va anar de capa
caiguda i va fotre el camp cap a Méxic. Va tornar a finals dels setenta,però
rés era ja igual. El grup que l’acompanyaba en les seves gravacions i directes
eran Los Splinters que es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez
"O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i
The Wryders, i que ja es mort, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van
tindre una bona carrera per el seu compte i van treure un grapat de discos
petits, peró tot i que van ser un grup que va gravar versions, si més no també
van gravar composicions pròpies des del seu primer disc l’any 1966.
Los Brincos – Sola
Aquesta es una de
les més recordades cançons de Los Brincos que instrumentalment van ser un dels
millors grups espanyols de la seva época, però hi havie truc i és que en els
seus primers enregistraments no tocaven ells, ho feien músics d'estudi
coordinats per Maryni Callejo, la seva productora, per al segell Novola, una
divisió de Zafiro per llançar grups de pop espanyol de l'època, cosa que als
anys setanta van tornar a fer crean Chapa Discos. Aquesta peça va ser la cara B
d’un single de Los Brincos de 1965 amb “Borracho” a la cara A, tota una
hoterada, la veritat es que “Sola” es molt millor. Aquest va ser el primer
single que Mario es va comprar i encara el te, si bé la portada fa veritable
pena. El mateix any es va editar un EP amb 
aquestes mateixes cançons, junt a
“Tu me dijiste adiós” i “Eres tú”. Los Brincos eren ala seva primera etapa, la
més brillant en quan a èxits comercials, Juan Pardo, Antonio Morales
"Junior", Fernando Arbex i Manolo González. Després tots sabem que va
passar: S’en van anar Juan i Junior per llançar-se com a duet, despres d’un intent de cop d’estat i el
fracas a una actuación al Festival de Benidor, van entrar els germans de
Junior, Miguel i Ricky Morales i la banda va seguir per finalment, ja el 1970 i
juntan els components d’Alacrán, el grup paral·lel de Fernando Arbex,
convertir-se en Barrabas. Los Brincos van gravar en castellà, pero també ho van
fer en angles, frances i italià.
Eddie Lee Mattison – Good things and bad things
Eddie Lee Mattison
era un cantant de color que es movia molt bé en el món del soul i el R & B.
Es va establir a Catalunya i es va convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot
la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va
arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un disc en directe a Maddox
amb el nom de la sala per títol que va publicar Edigsa. Volem des de El Temps
Passa... i la música queda, saludar als oidors i oidores de Ràdio Platja d’Aro
que han incorporat recentment el programa a la seva graella setmanal. El single
del qual us extraiem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa ... i la
música queda, el va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb
"Reality" a la cara B, totes dues
cançons van ser escrites pel propi Eddie Lee Mattison. També va treballar per
el segell Ariola. El cantant i compositor nord-americà de color, al capdavant
d'una estupenda banda en què militaven Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman
(guitarres), Bernard Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine
Marbouet (saxo), Rudy Jones (saxo) i destacar la tasca de l'organista Mathias
Sanuelin que utilitzava un Hammond. Es va dedicar a versionar temes clàssics
del soul americà per locals catalans i per el Nord de l'Estat, però mai va
deixar d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs,
propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va
treballar molt a França.
La Parrafada
Els Anuncis dels
Nostres Records
Cola – Cao
La marca Cola-Cao va
ser creada per l'empresa familiar espanyola Nutrexpá l’any 1946. Va néixer quan
l’any 1940 es van associar dos empresaris del barri de Gràcia, a Barcelona,
eren José Ignacio Ferrero Cabanach i José María Ventura Mallofré. Des d'un
primer moment es va dedicar a l'elaboració de productes alimentaris destinats
al mercat domèstic. L'any 1956 es va gestar la idea de crear una cançó
publicitària per Cola-Cao com una eina de comunicació per a usar en un mitjà
sonor com era la ràdio, el mitjà de més audiència en aquells temps, ja que
encara no existia la televisió i les famílies es reunien al voltant del
receptor de ràdio a discutir la jugada. S'afirma que l'autor de la cançó és
Aurelio Jordi Dotras, però sembla que va ser Fernando Aroca i la veu que la
canta també té contradiccions. Uns afirmen que cantava Antonio Machín, però el
cantant original va ser Roberto Rizzo. La qual cosa no vol dir que afirmem que
Machín no la va gravar, peró tenim moltes duptes.
L’any 1962 es va
rodar un espot per al cinema, aquells "Filmets" que sortien dins de
Movierecord Estudios Moro i avans o despres, per descomptat, del NO-DO. Es va
confeccionar amb imatges reals al costat de dibuixos animats, técnica creada
per Walt Disney a la pel·licula “Els Tres Caballers”, escenificant tota la
història de la Cançó
del Cola-Cao. Aquesta cançó es va convertir també en el primer espot que
Cola-Cao va passar per televisió quan L'Ente públic va començar a emetre
publicitat. Per supossat van haver altres anuncis amb entitat pròpia, com el
"Está como nunca" de Fundador o el de Norit el Borreguito, entre
altres, però Cola-Cao va ser el primer i això ningú podrà treure-li mai a
aquell "negrito, africà i tropical".
Ara tornarem a la
música peninsular.
Los 4 Ros – Vamos a
San Francisco
Aquest tema és una
versió del gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To San
Francisco", va ser escrit per John Carter i Ken Lewis. Per cert
que els britànics tenien el mateix mànager que The Animals, John Mayal i els mallorquins
Z-66. The Flower Pot Men van ser
tot un estandard del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les
llistes americanes. Los 4 Ros realitzen una encertadíssima
versió de la cançó, amb uns jocs de veus que fan lucinar per la seva qualitat.
Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també contenia
"Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós amor".
Ja us hem comentat en diverses ocasions que poc podem dir-vos de Los 4 Ros,
llevat que sempre hem estat convençuts que eren germans, però tampoc ho tenim
clar. Ja cap els finals de la seva carrera van incorporrà un cinque membre i
van passar a ser Los Ros. La veritat és que és una pena que es trobi tan poca
informació per internet d'aquest bon grup, amb una discografia molt àmplia, en
total van gravar 18 discos entre els anys 1966 i 1979, tot EP's i singles i
aixó si us ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
La Música que es Feia
en Català
The Bonds –
Satisfacció
Us portem ara un
altre bon grup que va fer pop en català. Eren quatre nois que van adoptar
aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos,
grup madrileny amb el que no tenien res a veure. Pertanyia a un EP publicat pel
segell Concentric l’any 1965 on la peça estrella va ser la versió en català del
"Que família más original" i aquesta que es la seva versió del mític
tema dels Rolling Stones. També hi estava "Ahir" versió dels
“Yesterday” de The Beatles i el "Wooly Bully" dels nord americans Sam
The Sham and the Pharaohs. Creiem
que no van gravar res més. Per cert i parlan de la cançó, Keith Richard es
trobava a la seva cambra, a l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota
la nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette.
Quan van prendre un taxi amb Mick Jagger li va ensenyar, van agafar paper i
boli i es va compondre "Satisfaction" durant aquell curt viatge.
Ràpidament van planejar-se la gravació de la cançó, només 5 dies després que
Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 
1965 als Chess Studios de Chicago, propietat de Leonard Chess i on van coneixer al seu ídol Muddy
Watters. Inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla
l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que
va concloure el 13 de maig, Richards va fer la veu de fons i va tocar la
guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar
tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger que no
portava bé el ritme. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de
1965, però també es va incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va
sortir a la venda al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un
fuzz a la seva guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers
pedals de fuzz disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer
número 1 en utilitzar aquest efecte. Els Stones a la foto. Val a dir que la versió dels The Bonds es
bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Ah!
Tony Ronald – Estem
vivint
Ja us hem dit en
diverses ocasions que també Tony Ronald havia cantat en català i clar, de
seguida vam donçs vem rebre un correu dient-nos que perquè no puntxaven alguna de les
dues cançons que va gravar. De fet ja hem escoltat aquest single de Tony Ronald
editat per el segell EMI l’any 1967 amb “Cada dia” a la cara B aquí al
programa, però no tenim cap problema per escoltar-la un altre vegada, tot el
contrari, aquí la teniu, però volem fer constar el fet important de que les
dues cançons d'aquest únic single gravat per aquest holandès afincat a
Castelldefels, en català, ja han sonat en altres ocasions en El Temps Passa… i
la música queda. Per cert que Quimet diu que a Tony Ronald se l’enten millor
quan canta en català que quan ho fa en castellà. Tony Ronald, productor,
compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer
Kramer, ens va deixar el passat 3 de març, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia
72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí
al país ja que va arribar amb els vint tot just 
complerts, recent acabada la
mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els
70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady
Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a
principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de
1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó
"Oh July" i per cert la seva filla també es deia July i va morir a principis d'aquest mes de febrer. Tony Ronald des de feia anys estava casat amb Mariló
Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari, després va crear el seu
primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961
amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar
cinc EP’s amb La Voz
de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que
"diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia
fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van
tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà
Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van
crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en
solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R
& B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer,
José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres.
Tony Vilaplana –
Reten la nit
Tony Vilaplana està
considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que
va començar a gravar en castellà. Va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio
Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell,
aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous
artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era 1962. Aquest tema que us
portem es trobava en un EP en català de Tony Vilaplana que va editar el segell
Vergara l'any 1963 
i que també incloïa "El teu besar", al costat de "A la
teva edat" i "El Tangaccio". L’any 1965 Tony Vilaplana va treure
un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb
Vergara. Aquesta cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un
clàsic del cantant frances Johnny Halliday i la passada setmana la ven escoltar
per el Dúo Juvent’s, en castellà, es clar. Aquesta peça va ser gravada per el
mateix Tony Vilaplana l’any 1.962 en castellà. En total Tony Vilaplana va
gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que el 1966 s’en va anar a la mili i com
solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va
acabar.
Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona
– El cant dels Adeus
La Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona van gravar un
parell d'EP's en català. Del primer d'aquests discos, editat a l'any 1965 ja
hem escoltan alguna cançó a El Temps Passa... i la música queda. En aquest disc
que s'allunya una mica del clàssic so de les tunes, es van incloure “La Nostra cançó”, "No
vull que ploris", "Sebastopol" i "Bella nit".
L'adaptació de la música i les lletres va estar a càrrec de Felip Cañellas que
també va ser el director musical. Us hem seleccionat a la Tuna de la Facultat de Dret de
Barcelona per diverses raons, entre elles que peten bé i per el fet de cantar
en la nostra llengua, de fet van ser la primera tuna que va gravar en català,
però un altre de rellevant 
és que un dels seus components era Ricardo Fernández
Deu, un home que és advocat, presentador de televisió i tertulià habitual si bé
la veu solista en el primer disc era Ricardo Vázquez-Prada, l'any 1968 traurien
un altre EP editat també per Concentric, però en aquest segon disc de la Tuna de la Facultat de Dret de
Barcelona, també dirigit per Felip Cañellas, el solista ja va ser Ricardo
Fernández Deu (a la foto) i aquest es que escoltem avui a El Temps Passa… i la música
queda, amb tot un clàsic “El cant dels adeus” que es una de les cançons que no
poden faltar a un ball d’envalat ja que es el “Vals de las velas”, ara bé, es
tracte d’una cançó tradicional escocesa, pero en el disc també trobavem “Cançó
de Bresol” de Mozart, el “Tema de Lara”
de pel·lícula “Dr. Zhivago” i “Carolina”. La foto de la portada del EP era de
Joaquín Soler i l’adaptació de la lletra i la música va ser de Felip
Cañellas.que com amb el primer disc, va ser així mateix el director musical 
Los Ángeles – La
ayuda de la amistad
.jpg)
Com nosaltres som
molt amics dels nostres amics i avui hem parlat de The Beatles, escoltarem una
de les seves cançons més emblemàtiques i que va ser el primer gran èxit del
cantant britànic Joe Cocker. Ens la porten perconcloure el programad’avui, un
dels millors grups de pop vocal de l'època, es tracta dels granadins Los
Angeles que Quimet sempre afirma són els millors versioneros vocals dels The
Beatles a Espanya. Quimet ens explica que en cada un dels seus concerts oferien
dues parts, la primera eren els seus èxits i la segona, tot versions de The
Beatles. Los Angeles van sorgir de Los Ángeles Azules quan el seu cantant
Julian Granados va marxar-se a The Brisk. Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar
també a cantar i va començar l'èxit d'aquest bon grup, de la mà del productor
Rafael Trabuchelli i gravant en els estudis Torrelaguna de Madrid per al segell
Hispavox. Si bé abans van treure amb aquesta nova formació 
Conclou El Temps
Passa... i la música queda per aquesta setmana, però abans de marxar-nos us
deixarem amb bona companyia, la de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que
emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario. Tencarem la paradeta i us direm
alló de… Sigueu bons, sigueu bones i porteu-se bé.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario