El Temps Passa 08-24

Hem de reconèixer que en els anys seixanta i com ha seguit passant en les dècades posteriors fins a l'actualitat, el món musical ha tingut veritables horterades. Temes denominats popularment amb l'etiqueta de "patxangueros", quan encara no s'havia inventat aquest nyap infamant anomenat "Cançó de l'Estiu", en masses ocasions veritables ofenses per les nostres delicades orelletes. Avui obrirem escoltant unes quantes d'aquestes cançons i fent una mica d'història. Per tant ara i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, nosaltres començarem el nostre viatje musical per els records, som Quimet Curull i Mario Prades, i per iniciar aquesta cita setmanal amb el nostre passat musical, per la nostra banda sonora, viatjarem en un cotxet molt simpaticot.

Obrim la Paradeta

The Brisks – El cochecito

També The Brisks, amb el que obrim El Temps Passa… i la música queda d’avui, van gravar peces festivaleras, molt properes a l’horterada, entre elles "Pepe será papá", "Maria Cristina" i aquesta que sona ara. The Brisks són, al costat de The Rocking Boys, els millors grups arribats del sud en la primera meitat dels seixanta i tenen una discografia impressionant. També van ser la banda d'acompanyament en gires i discos de Rocío Dúrcal, Conchita Velasco i l'italià Ennio Sangiusto, entre d'altres. Aquesta cançó va ser composada per el duet Juan y Junior per Marisol, tot i que amb un lleu retoc en la lletra, també la van gravar The Brisks l'any 1965 per al segell Belter, en un EP on també es van incloure “Esperando”, “Por tu amor” i “Un nuevo amor”. El cantant de The Brisks en aquesta época era Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisks van començar com Los Halògenos i després The Brisks Boys (la foto es d'aquella época i la noia es la presentadora del acte), per acabar sent The Brisks i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior, i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaràn un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l'any 2004

Los de la Torre – Señor López

Un altre cançó que també és podria calificar com horterada es aquesta. Los 4 de la Torre van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró també van arrivar a ser cinc. No volien reivindicar res en especial, si cas Els 4 de la Torre oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter titulat “Bailando el ska con Los 4 de la Torre” i també es recollien "Marionetas en la cuerda" que era la seva versió del èxit de la britànica Sandie Shaw amb la que la cantant dels peus descalços va  guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1967, "Hay que vivir" i “Te puedes ir en paz”. Per cert tres dels componetes de los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, no recordem el nom del tercer, però els altres dos components és deien Carlos i Paco, creiem que aquest últim es el que no era germà, però no estem segurs, per tant, no ens feu massa cas. Per cert, Los 4 de la Torre van ser el primer grup espanyol que va gravar una cançó a ritme de ska "Operació Sol" que la veritat es tota una horterada

Karina – Me lo dijo Pérez

Dins d'aquests temes festivalers, alegres i desenfadats que en moltes ocasions podrien qualificar-se com patxanguers, us hem seleccionat ara aquest tema de Karina, composat per Alberto Cortez i amb el que es va presentar i creiem que va guanyar, una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de Palma de Mallorca, la del 1965. És clar que el tema lloa les excel·lències de l'illa balear i això sempre era una bona ajudeta en aquest festival. Com era habitual al festival defensaven el tema dos artistes, en aquest cas a més de Karina la va cantar-la Mochi. Es va publicar a través d'Hispavox en format EP, incloent també “Oh, oh, sheriff”, “Olvidemos el mañana” que era una versió del tema de la pel·lícula "El Rolls Royce Amarillo” i “Yeh! Yeh!” del británic Georgie Fame. Karina, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1946, és una de les figures musicals històriques del pop que es va fer als seixanta a la península Ibèrica. Va encunyar el terme "veu karinera" que utilitzem quan ens referim a cantants femenines espanyoles amb un timbre de veu aflautat i agut en excés que tan en moda van posar les cantants nord-americanes en els cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per excel·lència. En la seva carrera destaquen amb llum pròpia cançons com “Las flechas del amor”, “Romeo y Julieta”, “El baúl de los recuerdos” o “En un mundo nuevo” amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any 1971 (la foto es de l'actuació al festival) quedant en segona posició. Quan començava l'any 1961, es va presentar i va guanyar un concurs radiofònic de la Voz de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És clar que en aquells temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel Llaudes Santiago. Es va presentar en uns quants festivals i va gravar anuncis per a publicitat en ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li va posar el nom artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox, encara que algunes fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director del segell Columbia, però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van vendre en botigues, un d'ells amb “El bikini amarillo” com a cançó estrella i també un single publicat per RCA en què es va incloure la cançó que va ser utilitzat l'any 1961 per una marca comercial que el regalava a gasolineres, encara que creiem que també podies aconseguir-ho en els comerços.

Los Stop – El turista 1.999.999

L’any 1.967 Los Stop guanyen el "Premio del Instituto de Cultura Hispana" amb la cançó “El turista 1.999.999”, una horterada que va guanyar també el Festival de Mallorca i que amb els anys es una de les seves cançons més recordades. Al mateix any Los Stop treuen la seva cançó més popular que és “Salud, dinero y amor” a la que també li deiem “Tres cosas” que de fet era el seu títul real. Ja us hem dit moltes vegades que hi ha cançons amb títuls oficials i altres que els hi ha possat el pùblic al llarc dels anys. Los Stop van començar sent un grup de pop molt interesant, però al seva discogràfica els va encasillà i la seva carrera està marcada per un munt d’horterades. Los Stop eren un grup de Barcelona que van començar fen-se dir Donald Duck i al signar contracte amb Belter els hi van cambiar per Los Stop. Van gravar uns quans discos en català, tampoc masses no us creieu, però la seva carrera es va centrar en cantar en castellà. Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es va rebotar amb els seus companys de Los Stop i va decidir anar-s'en, però quan volia andur-se amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per els seus companys i alesores va creà Cristina i Los Tops. Per cert que Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Quan Cristina va fotre el camp, durant un temps ells van tindre un altre cantat femenina, es deia Miriam i creiem que encara en van tindre un altre. A la Carmen, aquí tots coneixiem com Cristina (a la foto) i que va tindre una interesant carrera en solitario, li deien "la voz gemela de Rita Pavone". Bé, Mario que la coneix bastant be sempre somriu quan es diu aixó, la veritat es que Cristina té una bona veu i diem “té” perque encara està en actiu, però Rita Pavone tenia un to de veu tan alt que els técnics de só tremolaven quan la veien entrar al estudi.

Los Mismos – El puente

Una altra cançó que ronda la patxangeria és aquesta que us portem ara i que va ser el tema més popular a la llarga carrera de Los Mismos. És la història d'aquest utòpic i fictici pont que s'havia de construir-se per unir València i Mallorca, a fi de poder viatjar a la capital de les Balears en cotxe i sense marejar-se per mar o aire. És clar que aquest tema no és l'original, es tracta d'un enregistrament inclos en el CD "Los Mismos Grandes éxitos" que van publicar en els noranta i que incloïa les seves cançons més importants regravades de nou. El tercet estava integrat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamí Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Van començar l’any 1964 anomenant-se Los Jollys i van publicar diversos discos per al segell Columbia fins que van ser fitxats per Belter l'any 1968 i van passar a ser Los Mismos. La veritat és que ells mateixos i en diversos programes de ràdio van manifestar que el canvi va ser imposat per la seva nova casa de discos al poder confondres fonèticament amb The Hollies britànics i com ells no havia canviat, van adoptar el de Los Mismos, però nosaltres sempre hem estat convençuts que la veritable raó era que Columbia, com era habitual en aquelles èpoques, tenia registrat el nom i per tant, es van veure obligats a canviar-ho. Van funcionar molt bé fins a 1978 gràcies a cançons com "El puente" que escoltem ara, però nosaltres reconeixem que els seus temes eren bastant horteres. Elena va tenir una discreta carrera en solitari fent-se dir Helena Bianco, però ja en els noranta el grup va tornar a la carretera amb Guillermo substituint a Antonio i segueixen en actiu.

Los Mitos – Cantemos así (Aleluya)

I ara deixarem de costat aquelles cançons tan festivaleres i escoltarem una miqueta de bon pop. Aquest és un dels millors temes, més canyers i amb més qualitat en la carrera discogràfica dels bilbaïns Los Mitos, liderats pel cantant José Antonio Santisteban que quan es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels grups Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un conjunt que treballés els jocs de veus. Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cova i Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc després el cantant José Antonio Santisteban, al qual avui sols es recorda com Tony Landa. Després d'una temporada rodant per Madrid en la qual es diu que van arribar a mostrar-se dignes del nom dels famèlics, van tornar a Bilbao per actuar a la sala 6 Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de Conjunts de Saragossa de 1968 i comencen els canvis en el grup. Quan són fitxats per Hispavox el grup el configuren  Tony Landa (cantant), José Ignacio Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra rítmica i teclats), Francisco García (bateria) i Óscar Matia (baix). Van treballar amb Rafael Trabuchelli com a productor. El 8 d’abril de 1968 presenten en directe a Madrid el seu primer single amb "Cuando vuelvas". La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda es trobava en el seu segon single, també de 1968. "Es muy fácil" és la peça més recordada en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els canvis en la formació, s’en va Tony Landa per començar en solitari i en el seu lloc entra Ramón Elorrieta, però per Los Mitos van passar també Fernando Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego Corbacho i Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i Barrabás. Es van separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival van tornar a principi del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va marxar a Mocedades l'any 1971.

Los Pasos – Tiempos felices

Los Pasos van ser un bon grup, descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es posiblement la seva millor cançó, junt a "Nací de pie” i aquesta que us portam ara a El Temps Passa… i la música queda i que va ser la cara A del seu primer single, editat per Hispavox l’any 1966. Los Pasos es van formar a Madrid i tots els seus membres tenien experiencia ja que provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Los Pasos estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure cançons seves en la banda sonora del film. Los Pasos funcionaren de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.

Los Pop Tops – Viento de otoño

És una bona cançó gravada l’any 1967 que per cert, també la van treure en angles i que trobem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas, al blog us posarem les dues. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar-se a tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla ser que va ser Alfonso Arteseros, conductor del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el segell RamaLama ha editat fa un parell d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons d’aquest grup mític de la música de finals dels seixanta i principis dels setanta

La Música que es Feia en Català

Pau i Jordi – En Pere Gallerí

Pau Riba i Jordi Pujol, aquest últim no té res a veure amb l'expresident de la Generalitat, van ser un duet sorgit en el si del col·lectiu El Grup de Folk i que a finals dels 60 es van unir formant un duet d'efímera vida. Van debutar discogràficament amb el tema "l'Enuig de Sant Josep" que es va incloure en un EP compartit de Nadales que va publicar el segell Concèntric l'any 1967. Aquest tema que us hem seleccionat per obrir avui la secció en català, es trobava en el seu primer disc, un EP editat l'any 1968 també per Concèntric, en el què a més a més, es van incloure “La llebreta”, “La viudeta” i “La Pastoreta” i en aquestes gravacions va col·laborar al baix Jordi Batiste que aleshores formava part de Els 3 Tambors, al costat de Jaume Arnella i components de la Orquestrina Galana i Els Sapastres. Per cert, el diseny del disc va estar a carrec de Pau Riba que de fet, va fer l’art de molt discos de Concentruc. El duo encara trauria un single, també l'any 1968, amb els temes “El rei de Xauxa” i “El bon caçador” i es van separar. Pau Riba (la curiosa foto es d'un concert, crec que va ser a Badalona) havia començat ja la seva carrera en solitari i a l’octubre del 68 va treure”Noia de porcellana”. Al decembre Pau i Jordi van presentar l’espectacle “Joguines d’Època i Capses de Mistos” a la Cova del Drac del carrer Tuset i es van desfer. Trenta anys després tornarien a juntar-se per fer una gira que es va titular precisamente “Joguines d’Època i Capses de Mistos” i van treure un disc que es va titular així mateix, però la cosa no va tindre continuitat.

Font Sellabona – Una noia extrangera

Va ser considerat el Trobador de Catalunya, es diu Font Sellabona i aquesta cançó us la hem tret d'un EP que precisament es va titular així "El Trobador de Catalunya" que va ser publicat per Discophon l’any 1964.i en aquest tema ens parla de les vicissituds de un jove que lliga a la costa com un desesperat, però després totes aquelles estrangeres porten els seus problemes ja que amb la majoria d'elles no es pot ni entendre, pel que sembla el nostre jove no sap idiomes. Es tracte de Josep Font Sellabona, conegut artísticamente sols com Font Sellabona i que va ésser un dels pioners de la Cançó en català, es a dir la Nova Cançó, ja que ell va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía” conduït per Joaquín Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any 1961. En total Font Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a dir que les seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montraven una Catalunya molt romàntica i conservadora sense masses reivindicacions socials i por ser per aixó mai va formar part de la Nova Cançó. Aquesta peça es trobava al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també "A Emili Vendrell", "El paraigues" i "Les veles". Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert al públic a la Vila Vella de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat de l'impressionisme.

Latin Combo – Summertime

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a Ricard Roda, tot un mestre que amb el seu grup els Latin Combo, ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema en l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit en altres ocaions. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant la troca al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste. També va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”. Per cert, el líder del Latin Combo no era Ricard Roda, va ser Jaume Villagrasa.

Tornarem de nou a la música que es feia a la península Ibèrica amb un grup madrileny

.

Pekenikes – Cerca de las estrellas

Des que Junior i Juan Pardo van deixar de ser membres de Los Pekenikes, el grup històric del pop instrumental espanyol dels seixanta no havia tornat a incloure veu en les seves cançons, però amb aquesta que es va editar en single l'any 1968 Los Pekenikes van tornar a posar-hi veu, encara que el cantant en aquesta ocasió va ser el bateria Félix Arribas i amb uns cors diluïts en la instrumentació. Es tracta d'una composició d'Alfonso Sainz. El single tenia “Soñar no cuesta nada” a l'altra cara, si bé aquesta si era instrumental. Los Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Sainz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des deJuan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. Un altre component históric de Los Pekenikes va se el guitarrista Tony Luz que va formar part dels Pekenikes de 1961 fins l’any 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. A mitjans dels 60 Los Pekenikes van incorporar metalls i nous músics i van arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny.

     

Los Mustang – El mundo

Escoltarem ara aquesta versió genial que Los Mustang van realitzar del clàssic de Jimmy Fontana que per cert, l’italià també la gravaria en català. És clar que Santi Carulla al capdavant de Los Mustang la interpreten en castellà i es va incloure en un dels seus millors EP's, publicat per EMI Regal a l'octubre de 1964, on també trobem "Un billete compró" de The Beatles, "Volver a tí"  i "Lluvia de verano". De fet val a dir que Los Mustang van ser els grans versioneros al país de The Beatles i és que ells i gràcies a les gestions entre Brian Epstein i EMI van aconseguir ser l'únic grup que podia gravar les cançons de The Beatles en moltes ocasions abans que aquestes es publiquessin al país pels seus autors, els nois de Liverpool. Los Mustang es van crear l’any 1961 al barri barceloní del Poble Sec i eren originalment els guitarres Marco Rossi i Tony Mercadé, al costat del baixista Miguel Navarro, interpretaven temes instrumentals fins que després de participar al Certamen de Conjuntos Universitarios se'ls uneix el cantant Santi Carulla i el bateria Tony Mier que en aquella època formaven part de Los Sírex, començant una carrera gloriosa que va culminar l'any 2000, quan es van desfer, sent l'únic grup espanyol de la seva època que sempre van estar en actiu i amb els mateixos components inicials. L'any 1962 van publicar el seu primer EP amb "500 millas" com a tema principal, tot i que la discogràfica va ficar la pota i els va fer signar com Los Mustangs, a partir del segon ja passarien a ser Los Mustang, sense la S final. Per cert, en el seu segon EP, ja de l'any 1963, es va incloure un tema instrumental, “Telstar”, una de les, poques cançons sense veu que van gravar els nois de Santi Carulla.

Julio Iglesias – En un barrio de la ciudad

A la pel·lícula "La vida sigue igual", d'Eugenio Martín, filmada l’any 1969 i que pretén ser una primerenca i sensiblera biografia de Julio Iglesias, el cantant interpreta aquest tema mentre es veuen les imatges d'un nen invàlid, en una part molt simplona i lacrimògena del film, però al mateix temps molt tendra. Sempre s'ha dit que aquesta cançó la va compondre Julio Iglesias pensant en ell mateix i en la seva difícil i dura recuperació després de l'accident que va patir i el va obligar a deixar el futbol, no oblidem que era porter del Real Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell va sobreviure de miracle. Julio Iglesias que en aquell moment tenia 20 anys, va quedar semiparalític i no tenia cap esperança de tornar a caminar. La veritat és que el film està massa novel·lat i una noia l'ajuda a sortir de la crisi, això no va ser realment així. La seva recuperació va ser deguda als esforços del seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga que va fermar la consulta i es va dedicar només a la recuperació del seu fill. Julio és en aquests moments el nostre cantant més internacional i va néixer a Madrid, a les 2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del carrer Mesón de Paredes. Aquesta cançó també es va incloure en el seu LP "Yo canto". Segons fonts de la seva discogràfica, Julio Iglesias ja ha venut més de 300 milions d'àlbums a tot el món.

Imatges de la pel·lícula "La vida sigue igual"

Luis Aguilé – Mi pueblo es así

El seu veritable nom era Luis María Aguilera Picca (Buenos Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), però per a tots era Luis Aguilé. Sent un triomfador a Amèrica Llatina es va instal·lar a Espanya i aquí es va quedar. Vivia a Madrid, encara que al principi ho va fer a Barcelona. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada per els nord americans The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. També va escriure llibres per a la mainada i va guanyar diversos premis en aquest apartat. En el tema que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, ens parla del seu poble, un poble fictici es clar, però que podria ser qualsevol dels milers i milers de petits poblets que es troben a la nostra geografia. És una bona lletra plena d'ingenuïtat, sinceritat i bons desitjos, però també reflectit una realitat que el pas dels anys no l’ha envellit. Luis Aguilé va gravar un disc senser integrament en català i es va titular "A Catalunya". Mario recorda un dinar amb Luis Aguilé i les seves respectives dones, la foto es d'aquell dia, al desaparegut Can Gatell, a Cambrils, on quan van arrivar les postres, Luis els hi va cantar a acapella una sardana en català.  Era Luis Aguilé, gran cantant, tot un showman… Un amic!

Salvatore Adamo – Ella

I ara enfilarem la recta final del programa escoltant a Salvatore Adamo cantant en espanyol. La cançó es trobava en un EP en què la peça estrella va ser “Mis manos en tu cintura”, un dels millors discos d'Adamo i també es van incloure, a més del tema que escoltem ara "Por que yo quiero" i "La noche" que per cert, va ser versionada i es va convertir en un dels grans èxits de Raphael. Salvatore Adamo va ser una de les més importants veus del pop romàntic en els seixanta, de fet era el Rei dels guateques i les seves cançons sonaven incansablement en aquells petits tocadiscs de maleta quan, en les mítiques festes particulars, es començava a arrambar l'api. És clar que Adamo també tenia moltes cançons que no eren tan "lentes", com aquesta. Es deia que Adamo era francés, quatre que sabíen una mica més deien que no que Adamo era belga, però la veritat es que era italià. Salvatore Adamo va néixer a Comiso, a l'illa de Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van marxar-se a treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La noche", "Mis manos en tu cintura", "Cae la nieve", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”.

José Guardiola – Extraños en la noche

Conclourem el programa d'avui amb aquest gran tema a càrrec del nostre últim crooner, José Guardiola. És la versió que Pepe Hucha ens va fer de l'èxit que va significar el retorn a les llistes de Frank Sinatra, quan pràcticament tots els crítics musicals coincidien en afirmar que Sinatra estava cremat i havia de retirar-se definitivament ja que res de nou podia aportar... Lumbreras. La veritat és que a Espanya també va representar el ressorgiment de la popularitat de José Guardiola, encara que les coses realment ja no van ser com a principis dels seixanta. José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les llistes d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú deixa de reconèixer és la seva tenacitat i qualitat vocal que va saber mantenir i demostrar fins i tot en les seves últimes actuacions. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en la seva llengua natal, el català. Per cert que José Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que us hem parlat i que presentava el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones de públic, va anunciar que José Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá i a Madrid. Josep deia que li tremolaven les cametes al sentir-ho, pero finalment va sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. Un dia a Constantí i per la Associació de Jubilats de Constantí, va actuar  Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep (a la foto 2 amb Montse Aliaga, a la 1 amb Mario Prades) actuava amb la música "enllaunada" i per suposat amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de les que ell no portava la música. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del any passat, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres.

Tancarem per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, però abans de fotre el camp us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario. 

Quimer Curull en directe

Ara baixerem la paradeta i us direm adeu.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa