El Temps Passa 08-28

La veritat és que el món està que bull. Merders per tot arreu, guerres no declarades però que estan costant milers de vides. Sursaharians saltant violentament la tanca de Melilla buscant trepitjar terra espanyola per poder estar en una Europa que la veritat, ni els vol ni accepta. Pateres rumb a Lampedusa. Fam, mort i desolació, al costat del terrorisme, la intolerància religiosa, persecucions, països immersos en una pugna civil entre germans que no és una guerra, que quedi clar, però se li assembla massa. Què ens ofereix el futur? Alguna vegada veurem la llum al final del túnel? Ara i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el nostre viatje musical per els records, som Quimet Curull i Mario Prades, i contemplant les coses que estan succeint en aquest món i l'avís de Stephen Hawking sobre que queden 100 anys per a l'extinció de la raça humana, millor comencem a resar i elevem les veus pregant al Creador que ens doni un cop de mà, però sis plau que no sigui al clatell.

Obrim la Paradeta

Los 5 Latinos – Mi oración

Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu, com podreu comprovar escoltant aquesta cançó, tot un clàsic del doo wop i que era dels The Platters. De fet també va ser el primer èxit del Dúo Dinámico, aixó si, titulan-la “Rogar”. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat l'any 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb “Amor joven" i “Abran las ventanas" i l’any 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda, des de la Xarxa de comunicación local i aquelles emissoras que emeten el programa. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela Raval es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, el 1982. El 29 de juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. L'any 2002 a Estela Raval se li va detectar un càncer del qual va ser operada, així i tot no va parar de treballar, però al maig de 2012 l'estat de salut d'Estela Raval va empitjorar, la qual cosa va motivar que fos internada en una clínica de Buenos Aires. Des del diumenge 27 de maig de 2012, Estela Raval es trobava hospitalitzada en una sala comú de la clínica Bazterrica, després d'haver-se recuperat de la infecció urinària que l'havia portat a internar-se. No obstant això, una infecció respiratòria va complicar la seva situació i el dimecres 6 juny 2012 va entrar en coma i Estela Raval va morir.

Los 3 Carino – Paseando con papá

Aquest tercet, avui pràcticament oblidat que responien al nom artístic de Los 3 Carino, sorgeix a Osca a finals dels anys cinquanta i estava integrat pels germans Carmen, Joaquín i Ricardo Solanes. Aquest tema amb què escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu EP de debut que es va publicar l'any 1960 i també trobàvem “María Elena eres tú”, “Me equivoqué” i “Amor chiquitín”. En total Los 3 Carino van publicar cinc EP 's, l'últim l'any 1963, tots ells editats pel segell Philips. Aquesta cançó, possiblement la més popular a la carrera musical de Los 3 Carino, va ser composada per Augusto Algueró i va ser èxit en la veu de Nella Colombo. Ara us explicarem una curiositat, la versió de Los 3 Carino va ser recuperada a la banda sonora de la pel·lícula espanyola "El milagro de P Pinto", un film molt surrealista que va dirigir Javier Fesser. Hem trobat una font a la xarxa que suposem està perfectament documentada ja que es tracta del fill d'un dels nois, assegurant que Els 3 Carino van centrar la seva carrera musical a l'estranger i van ser precursors del pop espanyol modern. Van actuar a Grècia, Iran, Iraq, Síria, Turquia, Líban, Jordània i altres països d'Orient, ens informa així mateix que van actuar per Hussein de Jordània i el xa Reza Pahlavi i la seva dona Farah Diba, fins i tot van arribar a conèixer als llavors prínceps d'Espanya Joan Carles i Sofia. De fet a Jordània, on finalment van establir-se i van dedicar-se als negocis, va néixer Javier Solanes, el signant de l'article al que hem fet referència i que va veure la llum l'any 1967.

Lorella y Los Shakers – Sandy

I ara escoltarem a Los Shakers, als madrilenys, per que hi havie un altre grup que és deie així a Méxic, però només parcialment. Com molts altres grups de la seva època com Los Jumps, Los Flaps, Los Sonor, Los Relámpagos, Los Splinters, Los Rockers, fins i tot Los Sírex i Los Mustang, els Shakers van ser també un grup d'acompanyament. El que no sabem és que va haver de fer el seu cantant Ricardo Saez de Heredia, mentre estaven gravant. En aquest cas els trobem acompanyan a la cantant Lorella, una noia que per imperatiu de la seva casa de discos es va veure obligada a cantar cançons de moda, versions molt en la línia que ens arribava d'Itàlia. Va gravar un parell d'EP's per RCA i es va afartar, ja que ella era compositora i tocava a la guitarra les seves cançons. Lorella estava lligada per contracte amb la seva discogràfica i això la va obligar a retirar-se i tornar anys més tard, quan havia expirat el contracte lleoní que es va veure obligada a signar. És clar que va tornar amb el seu propi nom i les seves pròpies cançons. Si veieu la caràtula del disc la reconeixereu immediatament, es tracta de Maria Ostiz. Que va casar-se mes tard amb el futbolista del Reial Madrid, Zoco. Per cert, les males llenguas diuen que la nit de noces es van sentir crits sortin de la seva habitació i cridan d'una manera que es diu va sonar a: "GOOOoooooooooool". Aixó és broma, però era un dels acudits d'aquells dies. Es diu de nom complert María Dolores Ostiz Espila i va néixer a Avilés, Asturias, un 8 de juny de 1944. Va tindre com a cantautora una bona carrera amb cançóns com “No sabes como sufrí” o “Un pueblo es”. L'any1976 Maria Ostiz va guanyar el Festival de l'OTI amb la cançó "Canta cigarra", va ser la primera vegada que Espanya va guanyar el festival.

Los 3 Sudamericanos – El último tren a Clarksville

Aquest va ser un dels grans èxits del grup nord-americà The Monkees, una de les primeres bandes prefabricades de la història i que van començar tenint la seva pròpia sèrie de televisió quan els nois no sabien ni tocar, però eren guapets que és el que es buscava a les terres de l'Oncle Sam, per tal de lluitar contra l'anomenada "invasió britànica" encapçalada per The Beatles. Ara escoltarem la versió que van realitzar Alma María, Johnny i Dario, coneguts popularment com Los 3 Sudamericanos, però volem recordar que a Espanya es va realitzar una altra gran versió en el disc de debut de Los Stop que és molt bona i ja hem escoltat anteriorment en el programa. La versió de Los 3 Sudamericanos es va incloure en un EP publicat per Belter, creiem que l’any 1965, en el qual la peça estrella va ser "Guantanamera", però també va incloure “Un hombre y una mujer” i “Catedral de Winchester”. Ara farem una mica d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar gràcies a cançons com "La Pollera colorá", "Cartagenera", “Juanita Banana”, "Me lo dijo Pérez" i un munt de versions com aquesta que escoltarem ara, però que la veritat, en masses ocasions van fregar la pachangada. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny Torales i Alma Maria Vaesken que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem.

Marisa Medina – No te acuerdas de mí

Marisa Medina va ser una de les cares més populars de la televisió dels anys 60 i va omplir pàgines i portades de revistes de l'època, sobretot en casar-se amb el compositor Alfonso Santiesteban, amb qui va tenir tres filles i del qual es va divorciar anys més tard. És clar que després va tornar a ser popular a causa dels seus coquetejos amb les drogues i la seva ludopatia. Presentadora, actriu i també cantant, Marisa Medina va néixer a Madrid el 2 de desembre de 1942. El 27 d'agost del 2010 en una entrevista en un programa d'aquests del cor que s'emeten per Tele5, és clar, Marisa Medina va reconèixer que patia un càncer de còlon i fetge i li quedaven pocs anys de vida. Aquest tema que us portem ara a El temps Passa... i la música queda, es trobava en un single editat per Belter en el què la cara A era "Las noches alegres" i que creiem es va publicar l’any 1967. Marisa Medina va morir a Madrid, el 11 d’abril del 2012, a causa dels càncers que patia des de feia anys.

Presentadora, actriu i també cantant,  Marisa

 Medina,  no va saber pair la popularitat

 

Paco Ruano – La mili

En moltes ocasions us hem parlat sobre el fet que amb la crida a files, la "popular" mili, molts grups, tercets i duets arribaven a la seva dissolució, també els solistes. Eren entre 12 i 18 mesos allunyat dels escenaris i sobretot "pelat", de manera que la imatge s'anava per terra. Encara que s'afirmava que la mili espavilava a la gent, això no era així, tot i que en alguns casos esporàdics si fos cert. Mario recorda que el seu pare sempre afirmava: "La mili no serveix per a res. Si hi vas fet un golfo tornes més golfo encara i si ets un beneit, et fa més ximplet, si aixó és possible". Quimet no renega dels seus mesos de servei militar, però és que ell la va fer com a voluntari a aviació i va estar aquarterat al costat de casa seva. Paco Ruano va gravar aquest tema que es va publicar l'any 1967, si no estem equivocats i en ell ens glossa aquells anys al servei de la Pàtria.  El disc també va incloure la seva versió del "98.6" que a Espanya va ser un dels grans èxits de Los Ángeles, però que va escriure i gravar Tony Powers, al costat de "Peek-A-Boo" i "De Tijuana soy". Per cert, un dels seus temes més populars va ser "Uno de los mods", versió de la cançó de l'italià Ricky Shayne. Paco Ruano que va néixer a Almansa, Albacete, creiem que l’any 1948, també va treballar al cinema i va intervindre, entre d’altres, a la pel·lícula “Perro golfo”, va gravar dos EP's i dos singles, va participar en el IX Festival de Benidorm amb una cançó de Víctor Manuel i encara va treure un altre single a l’any 1968, després loi vem perdre la pista. Tots els seus discos van ser publicats per el segell Polydor.

Mimo – Muñeca viviente

A Mimo l'hem escoltat en diverses ocasions, va ser una prematura noia Ye-Yé que finalment va deixà la música l’any 1963, després de gravar quatre EP’s. En els últims la van acompanyar com a grup fix Los Jumps, però en el segon, del qual us extraiem aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, qui va recolzar a Mimo va ser l'italià, establert a Espanya, Filippo Carletti i el seu conjunt que més tard seria professor de cant de Miguel Ríos i grup d'acompanyament de molts solistes de l'època. El veritable nom de Mimo era Pilar García de la Mata i era nena de casa bona  que es va voler dedicar a la música, encara que als seus, això de la música moderna els sonava a xinès i arma que carrega el diable. L’any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. En aquest EP editat l’any 1960 s’anuncien com Mimo y Sus Rocks, va ser el primer disc per el segell Phillip ja que el primer el va editar Veriety que la van fer cantar en anglés. La cançó que escoltem es una versió del “Living doll” dels britànics Cliff Richard & The Shadows.

Manolo Pelayo con Los Plátanos – Algo me incita a volver

L'any 1967 Manolo Pelayo va treure un single a través del segell Columbia, amb aquest tema a la cara A i "Recordando" a l'altra banda. Aquest va ser el tercer senzill de Manolo Pelayo en solitari i val a dir que aquest tema està ple de connotacions negres, so Motown al màxim i cal dir a favor de Manolo Pelayo, un canari establert a Madrid que no força per a res la veu, és la seva natural i quadra molt bé. En algunes fonts hem vist que es diu que a Manolo Pelayo l'acompanyava en aquest enregistrament un grup anomenat Los Plátanos, encara que res sabem d'això ni recordem cap conjunt amb aquest nom. Després de passar una temporada a Londres, Manolo Pelayo torna a Madrid per estudiar i l'any 1961 crea el grup Los Vultures. Més tard sorgeixen Los Diablos Negros que es van reconvertir a Los Botines. Quan finalment Manolo Pelayo va decidir llançar-se en solitari el seu lloc en el grup va ser ocupat per un jove Camilo Blanes que quan al seu torn es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Camilo Sesto. Manolo Pelayo va treure uns quants discos petits en solitari molt interessants, possiblement el que millor va funcionar a nivell vendes va ser "Rufo el pescador", un tema de Manolo Díaz amb el qual va guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1966, defensant-la conjuntament amb Massiel. A finals dels seixanta va desaparèixa del panorama musical.

Los Mustang – Nadie respondió

Los Mustang van ser un dels millors grups espanyols dels anuys seixanta i no podien faltar a El Temps Passa... i la música queda i us hem portat aquesta versió del "No reply" de The Beatles i la veritat és que Els Mustang amb Santi Carulla al capdavant, la broden. En aquest EP publicat l’any 1965 també trovabem “El juego del amor” que era una versió del “The game of love” de Wayne Fontana, junt amb el tema estrella que va ser el “Chao Chao” de Petula Clark i “Do wah diddy diddy” de Manfred Mann. Los Mustang van ser el millor grup versioner sorgit en els seixanta, al costat de Los Catinos i Los Javaloyas, però ells tenien un gran avantatge enfront dels seus competidors. Per gestió d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i tot abans que al país es publiqués la versió original, a causa d'això amb temes com "El submarino amarillo" que va superar les 130.000 copies venudes o "Obladí oblada", van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a Espanya. Inicialment eren un grup instrumental integrat pels guitarristes Marco Rossi i Tony Mercadé amb el baixista Miguel Navarro, però l’any 1961 i després de participar en un concurs, se'ls uneixen Santi Carulla i Tony Mier que eren membres de Los Sírex i comença una carrera brillant que va durar fins a l'any 2000. Són l'únic grup dels anys seixanta que han mantingut la mateixa formació fins a la seva dissolució. Quan aquesta es va produir Santi Carulla va començar en solitari. Malgrat la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi ha composat moltes cançons per Los Mustang, entre elles "Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial. Entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles.Per cert, en els seu primer disc van signar com Los Mustangs, pluralitzant el seu nom, després finalment van treure la S.

Los Salvajes – La neurastenia

Aquest és un tema que us hem extret de l'EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal l’any 1966 i "La neurastènia" era el tema central, encara que també es van incloure una bona versió del "Keep on running" de The Spencer David Group, “Soy así” que era d’ells i “Aquesta botas son per caminar”, versió del gran éxito de Nancy Suinatra. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra, si bé ara no sabem quin dels dos toca en aquest disc, però creiem que va ser Julián. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90, seguidors de l’estética dels The Who, mai van gravar res d’ells, curios. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li una bateria.

La Música que es Feie en Català

Nuri – Ell

Fa ja uns quans programes vem escoltar a Nuri, aquesta joveneta cantant catalana i us vam parlar d’ella, ara farem una mica de memoria i l’escoltarem en català. L'any 1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una de les nenes Ye Yé catalanes, va publicar un EP en castellà en el què la cançó estrella va ser la seva versió del "My Boy Lollipop" de la jamaicana Millie Small. Nosaltres, però, a El Temps Passa... i la música queda, us vem seleccionar fa unes setmanes una versió del "Can't but my love" de The Beatles. Era el seu primer disc, un EP on també es van incloure les seves versions de “Shake hand!” que ella va titular "Chócala" i "Busca una excusa" que és un clàssic del pop italià que també havia versionat Silvana Velasco. Sent només una adolescent la catalana Nuri es dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era cantant de la Nova Cançó i allà, entre escenari i escenari va sorgir la seva afició per cantar. Núria Santamaria Salvat també va cantar en català i en el programa, encara que fa diverses temporades, ja l'hem escoltat, però avui tornem a  fer-ho. Nuri gravaria un segon disc, en aquest cas per al segell Concentric i cantant en català i és que  la nena es va presentar en un concurs que organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc, un EP que es va titular "Primer Premi Show ye Yé" i es va editar l’any 1965. D’aquest EP us hem seleccionat ara aquesta cançó que es una versió del primer gran èxit al pais de l’italiana Rita Pavone, en aquest EP també es van incloure “És una dona” que era una versió del “She’s a woman” dels Beatles, “Fes el que la teva mare et mani” i “Cal saber oblidar”. Aquí acaba la seva discogràfia, tan sols dos EP’s.  L'any 1967 sense haver complert els 20 anys d'edat, Nuri deixa la música. És clar que deu anys després fa un tímid intent de tornar i va participar en el LP "Ara va de Rock" que era un tribut als pioners del pop rock català. Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una bona versió del "Rock and roll music". Nuri va morir al 2002, un any després que hagués mort la seva germana Magda.

Lucky Guri & Peter Roar – Quan tingui 64

Ara i al programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario un dia que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Whem I’m sixty-four” dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic molt dixi i val a dir que hi ha una bona versió per Los Mustang, gravada ja en els 80 on Santi ens canta les coses que li pasaran quan tingui 63 anys, es va treure un any de sobre. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc. Per cert, aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser Peter Roar el protagonista i incluien també la resta dels músics.

Núria Feliu – El vestir d’en Pascual

Ens passats programes i escoltant a Font Sellabona vam comentar que l'arranjament musical de la cançó "El Caballer Godia" ens recordava "El vestir d'en Pascual" per confirmar-ho aquí teniu a Núria Feliu amb aquest cuplet del fons popular musical català i que l'any 1963 ja havia recuperat Mary Santpere. La lletra va ser escrita per Juan Misterio i la música era de Joan Viladomat. Val a dir que es va convertir en tot un clàssic en el repertori de la Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana, però que també la van gravar Guillermina Motta en el seu disc "Remena nena" i Salomé en un single de 1971. Núria Feliu la va incloure en el seu àlbum "El cuplet a Barcelona" de 1970 i posteriorment en el"Cuplets Tradicionals Catalans" de 1974. Una de les primeres versions destacables de la cançó és la que va realitzar l'Orquestra Odeon Jazz en els anys 20, sense oblidar la de la cupletista Pilar Alonso (Maó, Menorca, 15 de febrer de 1897 - Madrid, 27 de maig de 1980) que va ser una de les primeres a gravar-la. També Linda Vera, una de les artistes d'El Molino, la va gravar l'any 1957. Val a dir que al seu barri de Sants que també és el de Mario, tots dos es coneixen des de fa un mont d’anys, l'han fet a la Núria Feliu una geganta amb el seu aspecte, encara que molt més gran, d'alçada ens referim, es clar. A la foto presentación al Hotel Ars del disc "Us ho debia", Núria amb Josep Guardiola, María de los Ángeles, Josep Cuní i el conseller Guitart.

I ara marxarem cap a Anglaterra amb una noia molt eurovisiva

Sandie Shaw – ¡Viva el amor!

Ara escoltarem a la britànica Sandie Shaw cantant en castellà “Viva el amor” que va ser un dels seus primer èxits i que en la seva llengua es va titular “Long Live Love”, la va gravar l’any 1965 i aquí es va editar en un EP publicat per Hispavox amb “Mañana”, “No lo comprendí” i “No vendrá…”. Amb la cançó “Marionetas en la cuerda”, cantada en anglès amb el títol "Puppet on a string", per descomptat, la cantant britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que Sandie Shaw sortia descalça perquè li venia de gust. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixer el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet es una de les poques cançons per la qual avui es recorda a l’anglesa Sandie Shaw. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar i també es va incloure aquesta cançó que hem escoltat ara.

Marie Laforêt – Y volvamos al amor

Un dels temes més populars en la carrera de la cantant francesa Marie Laforêt va ser aquest que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, es tracta de "Y volvamos al amor" que comprovareu també va gravar en castellà l'any 1964, en un EP editat per Hispavoz que també va incloure “Porque fingir” així mateix en castellà i dos cançons en frances “Las bodas del campo” i “Dilo en las montañas”. Al costat de "La platja", "Viens, Viens" i aquest “Y volvamos al amor”, són les cançons més importants de Marie Laforêt, de veritable nom Maitena Marie Brigitte Doumenach. La cantant i actriu va néixer el 5 d'octubre de 1939 a Soulac-sur-Mer, França i es diu que té arrels occità-catalanes. La seva carrera va començar per pura casualitat l'any 1959 quan va haver de reemplaçar a la seva germana en el concurs de la ràdio francesa "El naixement d'una estrella" i va guanyar. La seva primera aparició al cinema va ser per la porta gran, actuant amb l'actor Alain Delon en el drama de René Clément "A ple sol". Marie Laforêt es va casar amb el director de cinema francès Jean-Gabriel Albicocco. El seu primer èxit discogràfic va ser amb el tema que escoltem ara i que en la seva versió original, publicada l'any 1963, es va titular "Les Vendanges de l'Amour" amb lletra de Michel Jourdan i música de Jean-Claude Petit. Marie Laforêt va perdre progressivament l'interès en la seva carrera musical i es va mudar a Ginebra, a Suïssa l'any 1978, on va obrir una galeria d'art i va abandonar la música, si bé en els anys 80 va tornar al cinema.

Los Polares – California dream

Los Polares sorgeixen al Masnou, prop de Barcelona, l'any 1964 i van saber ficar-se dins del circuit de concerts que alguns grups espanyols com Los Salvajes, Los Javaloyas, The Runaways, Los Huracanes o Los Atilas van realitzar per sales d'Alemanya, sobretot a Hamburg . Allò va ser un bagatge inapreciable per a aquells conjunts. Es diu que Los Polares van arribar a gravar dos singles a Alemanya signats com Polares Show Band, encara que mai hem aconseguit tenir un d'ells a les mans. Eren el cantant murcià Juan Antonio Bautista, Francisco Brías, Antonio Andreu, Fernando Escribá i Alberto López. L'únic EP de Los Polares que van editar a Espanya té un contingut molt R & B, encara que avui dia es diria música garatge. En aquest disc gravat el setembre de 1966 i publicat el desembre a través del segell Sonoplay que dirigia Adolfo Waitzman i que creiem era de Movierecord, trobem la versió del "Califòrnia dreamin'" de The Mamas & The Papas que escoltem ara. Una cançó en la que lluixen bons jocs de veus si bé el sol de guitarra deixa molt que desitjar. També es van incloure "La droga" que va ser prohibida, en la seva versió original per The Pretty Things, en diversos països per la seva temàtica, però que casualment a Espanya "va colar", un altre versió, en aquest cas del “My girl” dels Tempations i la quarta cançó és el "Respectable" de The Isley Brothers a la que  Los Polares titulen "¡Qué chica tan formal" i que és el tema estrella de l'EP, una cançó que també van versionar Los Botines. Los Polares es van desfer en el 67 i el bateria Alberto López es va incorporar a la banda de Tony Ronald i més tard a la de Georgie Dann per després de passar per diversos grups anar amb Santabárbara. L'any 1989 el segell Cocodrilo Records va publicar un LP compartit amb Los Protones en el que es van incloure les quatre cançons d'aquest EP de Los Polares, als quals no hem de confondre amb Los Polaris, un altre grup interesant de l'época. Durant un temps van ser la banda fixa en un local de Malgrat de Mar anomenat Sabina i un altre de proper en el què substituïen a Los Salvajes de tant en tant.

Los Sírex – Solo en la playa

Ara i ala recta final del programa d'avui recordarem que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Cal recordar que l'experiència ens ha ensenyat que les coses que han d'arribar, arriben i no abans per molts que sortim a buscar-les. Ara us deixem "Sols a la platja" de Los Sírex. Els Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista.Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Lluis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012.

Lone Star – Quiero besar otra vez tus labios

Acabarem el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, amb “La Leyenda”, aquesta gran banda barcelonina per la qual hem de confessar sense rubor que sentim debilitat. Lone Star, un dels pocs grups que els quatre components tenien carnet blanc cosa que acreditava el seu pas pel conservatori i els permitia treballar a sales de ball i cobrar. Normalment els músics tenien carnet vermell i aixó sols servia oficialment per fer "atracció". Lone Star eren en aquesta gravació Pedro Gené, Joan Miró, Rafael de la Vega i Lluis Masdeu que había substituit a Enrique López front de la bateria. Ja en els 70 van començar a produir-se canvis i per Lone Star van passar bons
músics com Tapi, Sebastiá Sospedra, Àlex Sánchez, etc. i la banda es va desfer en els 90 definitivament, després de treure un CD que es va titular, curiosamente, “Hacía el futuro”, era l'any 1992. Aquest tema que escoltem ara, es va incloure en un single amb "Lazy train" a la cara B. Dels Lone Star em parlat tantes vegades que la veritat es que ja no sabem que dir d'ells i que no hagem dit ja.A la foto Lone Star amb components de The Animals

Conclou El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, però abans de fotre el camp i tocar el dos, us deixarem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara tanquem la paradeta i us diem A reveure!

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa