El Temps Passa 08-31

En el programa d'avui recordarem a molts grups i artistes que van ser importants en els seixanta a Espanya, però sobretot a dos personatges claus del pop espanyol d'aquella dècada, d'una banda Alfonso Saiz, creador dels Pekenikes i per un altre a Antonio Morales Junior, els dos músics van morir recentment. Els Nostres Anuncis del Record estaran en moviment i en la secció de la Música que es feia en Català escoltarem a Els Corbs, Jacinta, Santi Sans i Tony Vilaplana, al costat d'un bagul de música i records que configuren la nostra banda sonora. Ara connectarem la nostra màquina del temps i viatjarem als 60 des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades, i obrirem escoltan a Los Sírex

Obrim la Paradeta

Los Sírex – Que se mueran los feos

Aquest tema amb el que començem el programa d’avui, és al costat de "La escoba", un dels més populars en la discografia del grup barceloní Los Sírex i es va editar a l'any 1965 través del segell Vergara en un EP on també s'incloïen "Culpable", "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. "Que se mueran los feos", tot i no ser una composición d’ells, és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50 i està carregat de bon humor. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després en van haver uns quants més, com el que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Los Sírex el integraven Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un quans músics més, entre ells Tony Mier, Oscar Janot i Quique Tudela. Luis Gomis i Manolo Madruga van morir l’any 2012, a principis de setembre, amb pocs dies de diferencia. Los Sírex que seguiexen en actiu, en aquest moments son Antonio Miguel "Leslie" Cervero, Guillermo Rodríguez Holgado, Josep Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodriguez.

Los Pekenikes – Jinetes en el cielo

Aquest tema es tot un clàsic del country americà. El títul original era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" i és un tema que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones. S'han fet moltes versions. La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també fantasmes i rep un avís d'ultratomba, o canvia o serà un més d’aquells texans fantasmes. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the Storm" i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues pel·lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. Entre els molts que l’han gravat destaquem les versions de Johnny Cash, The Outlaws i fins i tot els Blue Brothers. És clar que la versió que us hem seleccionat és instrumental, en línia surf music i ens la porten Los Pekenikes, emulant als The Shadows que així mateix la van gravar. Aquesta cançó es va incloure en un EP en què el tema estrella va ser "Apache", al costat de “Ramona” i “Madrid”, es va publicar l'any 1961 a través del segell Hispavox i fou el seu primer disc. Els Pekenikes van ser un grup creat al  Institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el passat 17 d’abril a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz Amoros (a la foto 1 el del centre abaix), va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va deixar a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón. La veritat es que a nosaltres les dates no ens quadren massa ja que si feia milicies solsament eren al estiu, i durant cinc anys, si va fer la mili normal es feia als 21 anys i eren 18 mesos i si va marchar-se voluntari era als 18 anys i durava 24 mesos, és clar que podia haber demanat prórrogues. Deixem-ho així.

The Odd Persons – Aquí en mi nube

L'any 1966 el grup alemany The Odd Persons va publicar un EP amb quatre cançons, titulat "Cantan en español", però no era cert, almenys del tot. Només dues cançons, aquesta escoltarem ara i que era la seva versió del "Get out of my cloud" dels Rolling Stones, al costat de "Que familia más original", estaven cantades, en castellà, però les altres dues "Ojos megros" i "Odd’s boogie", eren instrumentals, l'última era una composició dels germànics. The Odd Persons es van crear l'any 1962 a Berlín, inicialment es deien The Boys Beat i posteriorment Dietmar & The Beat Boys i integraven el grup Dietmar Schetze, Ingo Cramer, Walter Ortel, Peter Pfarr i Frank Kaetke. Uns altres membres del grup van ser Berna "Nossi" Noske i  Nossi Spandau. Dins d'una gira que van realitzar per Alemanya van actuar en el Star Club d'Hamburg, tot i que van haver de suspendre el tour, sembla ser que no va ser com ells s'esperaven. Durant aquesta gira van coincidir amb grups espanyols, entre ells Los Relámpagos, Micky y Los Tonys, Los Tifones que després es convertirien en Los Pop Tops, Jaime Morey i altres i això els va motivar a venir al nostre país i per això van gravar aquest disc que va publicar Polygram. Per cert, d'aquest tema volem destacar la versió que van realitzar a Espanya els barcelonins Lone Star i una de curiosa a càrrec de la catalana Sonia que va ser acompanyada pel Latin Quartet i que ja hem escoltat al programa.

Los Salvajes – Una chica igual que tu

Los Salvajes són un altre dels grups habituals aquí, a El Temps Passa... i la música queda. Van gravar cançons pròpies que van funcionar bé, però també moltíssimes versions. Aquest tema és una d'aquestes bones versions del grup barceloní liderat per Gaby Alegret i era dels britànics The Troggs que eren de Andover, a Anglaterra i en els anys 60 van gaudir de la seva època daurada. Es van anomenar inicialment The Troglodytes i la seva cançó més famosa va ser "Wild Thing" al costat d'aquesta que us portem ara en la versió de Los Salvajes, "With a Girl Like You", ambdues de l’any 1966. The Troggs eren el cantant Reg Presley, Dave Writgh (21 de gener de 1944 - 10 d’octubre de 2008) cantant i guitarra, Ronnie Bond (4 de maig de 1943 - 13 de novembre de 1992) bateria, Pete Staples al baix i Chris Britton a la guitarra. Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trovaba a un EP de l'any 1966 de Los Salvajes on també es van incloure “Es la edad” que era una composició d’ells, “Píntalo de negro” dels Rolling Stones i “Que alguién me ayude”, una bona versió del “Somebody help me” dels britànics Spencer Davis Group. En els seus començamens Los Salvajes s'en van anar a Hamburg després de treure els seu primer EP i van estar una temporada tocan allà, tots els nois del conjunt, tret de Delfín, el bateria que degut a la seva edat no va poguer sortir d'Espanya i quan van tornar, ell va reincorporar-se al grup.

Lone Star – Nuestra generación

Aquesta cançó va ser el gran èxit de The Who al principi de la seva carrera, ara bé, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los Salvajes que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de referència, fins i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però van ser Lone Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors EP's, publicat per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve Sloopy" de The McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff Beck que la va escriure quan militava a The Yardbirds i "Los domingos" que la veritat, no recordem ara de qui era. Estem convençuts que és un dels seus discos més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè nosaltres sentim debilitat per La Leyenda, considerem que Lone Star van ser el millor grup espanyol dels seixanta i també part dels 70. En aquest enregistrament són la millor formació en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó històrica, en les vuit temporades que portem sortint per antena, sols l'havíem posat una vegada, ara repetirem. Curiosament el seu últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a l'època.

Los Mustang – Catedral de Winchester

Aquesta peça es trobava en un EP de l’any 1967 i va ser la cançó estrella. En el disc també es trobaven “Dandy” dels Kinks, “Balada en la tumba de un soldado” i “Verás que es verdad”.  La cançó que estem escoltan era dels anglesos The New Vaudeville Band que la van treure un any abans, al 1966 i va ser molt versionada al pais, es clar que al nostre paré la millor versió va ser la seva. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir Santi Carulla. La contraportada d'aquest EP que us posem al blog, veureu que està signan per  Santi Carulla i dedican-lo a Mario. Us explicarem una curiositat. Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioneros i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir la cançó “La Batea”. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors filavan encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-la per "La Batea se balancea" ja què el censor va adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" era dolent per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema de la banda xilena Quilapayún i de fet la lletra està força canviada.

Els Anuncis dels Nostres Records

Els nostres Anuncis per al Record d'avui tractaran de mobilitat. Parlarem de passejar-nos, amb o sense companyia, encara que millor amb ella i començarem amb tot un clàssic.

Vespino

Començarem els anuncis d’avui parlan del Vespino que era poc més que una bicicleta amb motor que va començar a fabricar-se l'any 1968 per l'empresa MotoVespa, SA fundada l’any 1952 per Enrico Piaggio, amb l'ajuda del Banc Urquijo i l'INI (Institut Nacional d'Indústria). El Vespino es va convertir en un vehicle molt popular, sobretot en els 70. Si el Seat 600 era el cotxe de la joventut, la  Vespino va ser "la moto" de la joventut, desbancant la Vespa. Va ser líder de vendas a Espanya durant els més de 30 anys que va estar en fabricació i es van treure més de 20 models diferents. L’any 1996 i després del tancament de la fàbrica de Madrid, es va acabar la Vespino, encara que algunes fonts diuen que es va fabricar fins al 2000. Va ser una patent espanyola, amb un motor d'explosió de 2 temps i 50 centímetres cúbics refrigerat per aire. Gairebé tots els models de Vespino van portar pedals que permetien circular també com una bicicleta sense haver de posar en marxa el motor. Aquesta va ser una condició essencial imposada pel codi de circulació de l'època com identificatiu per distingir legalment un ciclomotor d'una motocicleta. Amb els anys aquest article va ser abolit i la llei canviada.

Mini

El Mini va ser el cotxe de moda entre les noies de bon veure, tal com es reflectia en la pel·lícula "Las nenas del mini, mini" que van protagonitzar Sonia Bruno, Juan Luis Galiardo, Pilar Velázquez, José Sacristán, Margot Cottens, Manuel de Blas, Mabel Karr, Manolo Otero i Pedro Osinaga l’any 1969 i que va dirigir Germán Lorente. El Mini com cotxe, va sorgir sobre les estovalles d'un restaurant, quan l’any 1957, el president de la British Motor Corporation, Leonard Lord, va convidar a dinar al seu enginyer en cap Alec Issigonis. Van plantejar-se la necessitat de crear un automòbil petit i econòmic. El Mini va ser el cotxe de la joventut a Anglaterra, a l'igual com ho va ser a finals dels seixanta el 600 a Espanya. El Mini era un cotxe que va causar admiració i també escepticisme. Va marcar un abans i un després en la forma de dissenyar automòbils. La idea era crear un cotxe el més petit possible, però que donés cabuda a quatre persones i tingués una mica de lloc per l'equipatge. El Mini es va convertir en el primer automòbil de gran sèrie i petita grandària que tenia un motor davanter en posició transversal, és a dir, a l'ample i no al llarg. És clar que no va ser acceptat com esperaven i el 1960 sols i havien fabricat 64.000. L'autèntic boom del Mini comença al 1962. En aquest any es van fabricar 116.000 unitats i el ventall d'usuaris va canviar tan ràpid com la música de llavors. Les persones amb poc poder adquisitiu valoraven la seva economia, els joves apreciaven la diversió que proporcionava al volant i les dones ho van adoptar com a símbol d'una independència que encara trigaria en arribar-les. L’any 1964 la dissenyadora de moda Mary Quant es va basar en el nom del cotxe per batejar a la seva gran creació, la minifaldilla. Un bon invent, si senyor.

Dyane 6

Hereu del 2 cavalls, el Citröen Dyane 6, deia l'eslògan publicitari que era "Para gente encantadora" i en aquest anunci el comprador del vehicle que deuria ser molt “encantador”, no podia esperar que l'hi donessin el cotxe matriculat. Malgrat les protestes de la seva dona ell volia enfilar-se ja quan el transportaven en el tràiler de la factoria al concessionari. És que hi ha gent que tot i ser encantadors, no tenen paciència. Es va fer també el Dyane 6 furgoneta, fusellan al 2 CV i un altre variant que és va vendre molt bé va ser el Mehari  que era de plàstic, Mario en va tindre un de seguna má, de color vermell, i va ser un dels millors estius de la seva juventut, tot i que ja en tenía 23 i estava promes, pero aquell cotxe va tindre la culpa de tot, segur. Quan va arrivar setembre, com deia la cançó, el va capotar i llavor es va adonar que les lones estavan furadades i l’aigua de la plutja entrava de tal manera que dins del cotxe tenias que obrir el paraigües. S’el va vendre de seguida, sobre tot per que tot i tindre un tubo d’entrada de calefacción al devan molt gros, quan passaves a la part del darrera feia un fred de nasos.

Calzados Segarra

Clar que si el teu presuposto no arrribava ni per la moto o el cotxe, tocava caminar, por aixó i dins dels nostres Anuncis dels Records anem a “tindre cura” dels pilreles. Calzados Segarra va ser una cadena de botigues especialitzada en sabates de batalla. Eren sabates dures, resistents i molt incòmodes, però barates i en aquells anys de postguerra incivil aixó era molt important ja que les economies de les famílies estaven per terra... Mira tu, més o menys com ara. És clar que havia de procurar no mullar-los massa ja que la pell brillava per la seva absència i el material de què estaven fetes era una mena de cartró molt endurit. Això si, dins de ser "barats" creiem que tenien una marca de "luxe" Calçats Gorila pensem que era. Mario recorda que hi havia una botiga de Calzados Segarra a Hostafrancs, al carrer Creu Coberta, anan cap a la plaça d’Espanya a la esquerra, continuación de la carretera de Sants. Tornan al present, remenan per Internet hem vist que hi havia una fàbrica Segarra a la Vall d'Uixó, a Castelló, però també hem trobat un altra a Guadiz, no sabem si alguna de les dues són la continuïtat d'aquelles mítiques Sabates Segarra que en els 50 i 60 van ser un martiri per als peus de la infantesa, però... Eren sabates tan barates!

Peusek

Ara bé, si has de caminar molt ja saps que els teus peus pagaran la factura. Un dels greus problemes quan parlem de neteja corporal són els pilreles que a alguns i algunes els canten més que qualsevol dels grups que sonen avui en el programa. Existeixen seriosos problemes com un cas que recorda Quimet d'un company de mili que fins i tot va arribar a ser autoritzat per a no posar-se les botes reglamentàries en el Exèrcit i el van autoritzar a portar sabatilles d'esport, o un amic de Mario, company de treball en Telefònica que es deia Curro i que utilitzava el Peusek a cabassos, tot i que la pudor no desapareixia de cap manera. Nosaltres i per si decas, us recomenem feu servir Peusek i cualsevol altre producte per aliviar l’olor als peus.

Acabats els nostres anuncis, baixarem fins Xativa.

Bruno Lomas – Codo con codo

Aquesta cançó va servir per al títol d'una de les dues pel·lícules que va interpretar Bruno Lomas o potser seria a l'inrevés, la cançó va prendre el seu títol del film, en fi, la veritat és que es tracta d'un bon tema que va sonar i molt en la època i que amb els anys s'ha convertit en una de les cançons clàssiques en la carrera d'aquest valencià que també va deixar la seva vida a la carretera l’any 1990. A la pel·lícula també trobavem a Micky amb Los Tonys, Pilar Velázquez i a Massiel. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez que era el seu veritable nom, els va deixar i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar i després de deixar a Los Top Son que era el nou nom de Los Milos, va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar ja en solitari, era l’any 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit a prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI va publicar el doble LP "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va significar algun que altre problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor temerari, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, va ser el primer soliste espanyol que va gravar un LP en directe.

La Música que es Feia a en Català

Santi Sans – El trastet

Santi Sans, aquest genial humorista català va gravar mols discos de monólegs, però també cantant, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va publicar el segell Concentric l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta", "El dormilega" i "Josep". Aquesta cançó està carregada de bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe que té arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell "trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió Espanyola i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, era una versió del "Road Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va néixer a Barcelona l’any 1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el Conqueridor" on troben a l'actriu Crista Leem, una noia de molt bon veure. Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca. Fa un parell d’anys Santi Sans va presentar un llibre escrit per ell al show de Tony Rovira, la foto es d'aquell dia.

Tony Vilaplana – El teu besar

Al setembre de l'any 1963 Tony Vilaplana va editar gairebé simultàniament dos discos en format EP, un cantat en castellà i el segon en la seva llengua vernacla, el català. En el primer i com a tema estrella trobàvem la cançó "Chavala twist" amb la que s'havia presentat al Festival de Benidorm d'aquell any, encara que no va guanyar i el segon, en català, amb temes que ja havien estat inclosos en els tres discos publicats anteriorment, encara que amb la novetat d'estar ara cantats en la seva llengua, s'hi va incloure aquest tema que escoltem ara, al costat de "Retent la nit" que era una versió de l'èxit del francès Johnny Halliday, “El tangaccio” i “A la teva edat”. Tots dos discos van ser publicats pel segell Vergara. Malgrat que encara trauria 4 EP 's amb Vergara, no tornaria a gravar en català fins l'any 1965 en un únic disc que va editar Concèntric. És clar que Josep Maria Espinas, propietari del segell va intentar vendre la moto que era "El primer rocanroler català de la història", res més allunyat de la realitat ja que si es referia a cantar rock en català, molt abans que Tony Vilaplana ja ho havien fet altres com Francesc Heredero i si es tractava de gravar cançons del gènere, el primer de la història del pop espanyol va ser Víctor Balaguer l'any 1958 i també era català. Tomy Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, en un cocurs, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era 1962. En total va gravar vuit discos per Vegara i un per Concentric, tots en format EP, pero en arrivar l’any 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar masses vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va acabar-se musicalment per a ell

Els Corbs – Faig el que vull

Dins d’aquest disc destaca una peça que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Es tracta d'una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en tot un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van fer un conjunt i van gravar per Edigsa. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies, junt amb aquest tema que escolten avui, una versió del "It's my life" i a més a més "We gotta get out of this place", ambdues cançons van ser èxits de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català i un amb castellà dien-se Los Corbs, però versionaren i no ho van fer-ho gens malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians. En un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana. Aquí podeu comprobar el que diem sempre quan parlem del segell Concentric i Edigsa, en aquest disc la secció de ritme sona com te que sonar.

Jacinta – Cançó per a tu

Jacinta fou una jove cantant catalana de la qual poc o gairebé res recordem, però que va estar vinculada a la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Aquest EP de cançons internacionals adaptades al català per Josep Maria Andreu amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull, fou publicat pel segell DDC l'any 1968 i el tema que us hem seleccionat és una versió de la cançó que es va emportar el primer premi en l'edició d'aquell any del Festival de San Remo i que havia estat composta i interpretada per Sergio Endrigo i com era habitual al Festival, la va defensar conjuntament amb un altre cantant, en aquest cas va ser el brasiler Roberto Carlos. Sergio Endrigo era un cantant italià que va morir a Roma l’any 2005 i la seva cançó més popular va ser "L'arca de Noe". En el disc de la catalana Jacinta també es recullen "Tarda", "No, amor" i "Els meus ulls", també cançóns del festival. A finals de l’any 1965, quan Serrat va realitzar el seu primer Palau, va compartir cartell amb Jacinta i uns quants més, entre ells Raimon, Núria Feliu, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin Quartet.

Acabarem aquí la secció en català i baixarem fins a València.

Adam Grup – Cry, cry, cry

Des de Valencia ens va arrivà el Adam Grup, una banda integrada per quatre joves valencians que interpretaven soul i R & B, encara que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco Carabia al que és coneixia com Adam, nascut a València l'any 1946 i que abans de crear Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter. Adam va formar el grup l’any 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat amb Los Top-Son i que després es marxaria amb Los Canarios, Alfredo Manuel Pareja (guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria a Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que més tard crearia el grup vocal Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup van tenir una curta existència i creiem que només van gravar un single o com a molt dos, amb el segell SonoPlay, aquest disc és de l’any 1967. Adam Grup ha publicat les seves cançons a un parell o tres de recopilatoris de grups valencians dels seixanta, a sota teniu una caràtula. Adam, el líder del grup, va marxar a treballar per Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les seves cançons es van incloure també a un recopilatori de grups valencians titulat "Valencianos volumen 1". Aquest tema, una bona versió de la cançó de Bobby Bland, va ser la cara A d’un single amb “I feel good” de James Brown al altre costat.

Miguel Blasco Carabia al que és coneixia com Adam

Los Ángeles – Lo mucho que te quiero

Aquesta cançó escrita per a Los Angeles per Ibarra-Ornelas-Herrera i Céspedes, va ser la cara A d'un single que es va publicar l'any 1969 a través del segell Hispavox amb "Cada dia" a l'altra banda i que era una composició de Poncho. Va ser el seu novè single. És un dels millors discos de Los Angeles, encara que la portada trobem que frega el ridícul i possiblement en aquest tema li sobrin els arranjaments de metalls que volen donar un aire tex-mex a una bona balada, encara que no ho necessitava. Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporar-se als The Brisk, Poncho va passar a ser cantant, a més de tocar la batería. Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 70. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles, sobre tot per els seus jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa uns programes. Mario creu que Los Ángeles eren bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables sense cap mena de respecte per els companys de profesió.

Los Top Son – Recuerdos de verano

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos i al que hem escoltat abans sent Bruno Lomas, va marxar-se a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marxes. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la gran sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i aquesta cançó que escoltem ara i que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas i acompanyat per Los Rockeros. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Juan y Júnior – Anduriña

Antonio Morales conegut popularment com Júnior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment al costat del seu company Juan Pardo va crear Juan y Junior. Posteriorment es llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir pel que sembla per causes naturals, a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys d'edat. Avui acabarem El Temps Passa... i la música queda recordant aquest home que va formar part de la història del pop espanyol i una de les cançons més importants de la seva època com Juan i Junior, encara que aquest tema va ser composat per Juan Pardo. Només sis singles van gravar Juan & Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el seu major èxit i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per Pablo Picasso. Eren Juan Pardo Suárez, nascut el 1942 a Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja queJúnior (a la foto) després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior  present i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, però no recordem ara el títul.

Acaba El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, nosaltres toquem el dos, però abans de fotre el camp, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara tanquem la paradeta. Ens retorbarem en el proper programa.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa