El Temps Passa 11-14

Enllaç per descarregar-se el programa

Connectem de nou la nostra especial màquina del temps i des d'El Temps Passa... i la música queda viatjarem, com fem cada setmana, als anys seixanta i a la música que es feia al país. Per a això comptarem avui amb el Conjunto Lone Star i un tema del seu primer disc, recordarem el Festival de Benidorm amb Ely Forcada, al costat de Valerie, Los Sonor, La Trinca, Los 3 de Castilla, José Guardiola, Los Stop, Alicia y Nubes Grises, Los Ángeles Azules, Jaume Sisa, Los Javaloyas, Fórmula V, Los Top Son i Ana María Parra, però tindrem Anuncis i amb ells recordarem la ràdio que es feia en els anys quaranta i cinquanta, en rigorós directe. Per tant premem el botó i ens posem en marxa des de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Ely Forcada – Mi rincón

Avui començarem El Temps Passa... i la música queda, fora de temps, concretament l'any 1971, compartint amb tots vosaltres, amb totes vosaltres, aquesta cançó que ens portarà Ely Forcada i amb la qual va guanyar el Primer Premi al Festival de Benidorm de l'any 1971. Com ja us hem explicat en altres ocasions, al Festival de Benidorm, igual que la majoria dels que se celebraven en aquelles èpoques, es premiava als autors de la cançó i aquesta havia de ser defensada per dos intèrprets, cadascun pel seu compte, en aquest cas el tema també va ser defensat, és a dir que també va guanyar, una cantant anomenada Roxana. Aquest tema es va publicar en un single, el 1971 amb “Te confesaré” a l'altra cara i ho va editar un segell del qual no recordem res anomenat Albac. El mateix any trauria un altre single amb els temes “Una Nueva Emoción” i “Aún Te Quiero” i va haver d'anar-s’en al servei militar el que va truncar momentàniament la seva carrera. Però després de conèixer a Augusto Algueró, aquest li va compondre una sèrie de temes que es van anar editant en diversos discos que publica Diresa, però mai va aconseguir el reconeixement que mereixia per la seva qualitat vocal que va fer s’el compares amb Juan Bau, Nino Bravo i altres cantant valencians. També va treballar amb el segell Diplo i finalment a principis dels vuitanta, es va convertir en cantant d'orquestres per a dedicar-se després al management, portant a Glamour, Azul y Negro, Tennessee, Amistades Peligrosas, La Década Prodigiosa i altres. Va néixer a Almassora, a Castelló de la Plana, el 6 de juny de 1949 i el seu nom complet era Eliseo Peris Forcada. Va estudiar peritatge industrial a la Laboral de Tarragona i inicialment va formar part dels grups Los Silver Stones, Los Cimarrones i Los D-2, amb els quals va participar per primera vegada al Festival de Benidorm obtenint un segon lloc. L'any 1970 es va llançar en solitari.

Los 3 de Castilla – La carta

Ara us portem de nou al programa a Los 3 de Castilla amb aquesta cançó que va ser el gran èxit del grup nord-americà The Box Tops i que es va editar en un EP publicat per Philips l'any 1967 i que també va incloure “Un gran señor”, “El mundo que conocíamos” que es el “The world we knew” que va compondre Bert Kaempfert i va portar a l'èxit Frank Sinatra i “Molino al viento” del italià Little Tony. La veritat és que aquesta versió no està malament, però pateix d'arranjaments que l'allunyen de l'esperit que li van imprimir The Box Tops o els britànics The Mindbenders. A Los 3 de Castilla els acompanya una gran orquestra dirigida per Manolo Gas que li va conferir un to molt més light. Tot i ser una bona versió, nosaltres ens quedem amb la de Los Mustang. Val a dir que Mayra, la cantant de Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els  nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar-se a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker.

Los Tamara - Zorba el griego

Aquesta cançó, escrita per Mike Tehodorakis, formava originalment part de la banda sonora de la pel·lícula "Zorba el grec", un drama que va rebre 3 Oscar i van protagonitzar Anthony Quin, Alan Bates, Irene Papas i Lila Kedrova. El film va popularitzar el sirtaki a tot el món i amb ella molts van descobrir aquest rimo típicament grec que de nou no tenia res. Us portem la versió instrumental i una mica més accelerada que al 1965 van realitzar Los Tamara que la van publicar en un EP editat per Zafiro i en el qual també van incloure “Mi mundo” de Jimmy Fontana, “El ruiseñor inglés” també una versió i “Hassapico nostalgique” de Niki Kyriankis. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, A Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També Los Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arribava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro.

Los Ángeles Azules – Solo quiero estar contigo

Us portem a El Temps Passa... i la música queda aquest tema que malgrat el seu títol, identificareu immediatament ja que es tracta del “Ahora te puedes marchar” que a Espanya van popularitzar al gravar-la en castellà Les Surfs, però que va ser un dels grans èxits de la cantant britànica Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. La cançó es va incloure en el seu primer EP, editat per Philips que van publicar Los Ángeles Azules al 1964, titulat “Estos son Los Ángeles Azules” i en el qual també trobàvem “Ciao amigo” de Adriano Celentano, “Rita” que era de Pino Donaggio i “Solo soy un pobre diablo” que va escriure Poncho González, el bateria i cantant del grup. En diverses ocasions i escoltant a Los Ángeles us hem dit que quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant. Es tractava de Julian Granados que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian Granados els deixa per anar a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966, sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà de Rafael Trabuchelli  fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana, malana”, “98.6”, “Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. La mort amb la seva dalla va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgoneta.

Los Sonor – Chica de verano

En el quart EP que van publicar Los Sonor, titulat "Los Sonor y su Super-Twist", es van incloure dos grans horterades "Sole Twist" i "El Relicario Twist", però també trobàvem dues cançons que van ser composades per Carlos Guitart i José Luis González, tots dos components dels Sonor, “Un tipo feliz” i aquesta que us hem seleccionat per escoltar tots junts a El Temps Passa... i la música queda que és francament bona, tot i que el cantant i per moments ens recordi a Bruno Lomas. Es va publicar l'any 1962 a través del segell RCA. La banda es complementeba, a més de Carles Guitar i José Luis González, amb Jorge Matey a la bateria i Manolo Díaz a la guitarra. La veritat és que al llarg de la seva carrera, per Los Sonor van passar un munt de músics, entre ells Tony Martínez i Manolo Fernández que s'anirien a Los Bravos, Antonio Otero, Manolo Escobar, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, etc. Fins que l'estiu del 1965 es desfan definitivament. Van tenir una darrera etapa, quan van fitxar pel segell Phillips i la que van destacar com a grup instrumental en una línia surf music que a Espanya anomenàvem so Shadows i van treure els seus grans hits "Los cuatro muleros" i "Los Campanilleros", amb caire surf totalment espanyolitzat itambé es van convertir en la banda d'acompanyament de Miguel Ríos. L'any 1964 van treballar en la pel·lícula “Abajo espera la Muerte” de Juan de Orduña. Los Sonor van ser una de les bandes de referència quan parlem de pop espanyol dels seixanta i formen part de la nostra història musical. Carles Guitart s'incorporaria a Los Flecos i moriria en accident de trànsit el juny de 1979. José Luis González va crear Los Pasos. Tony Martínez i Manolo Fernández, tots dos també morts, formarien part de Los Bravos. Jorge Matey passaria per Los Pekenikes i després aniria a Los Beta Quartet i Los Archiduques. Manolo Díaz aniria una temporada amb Los Polaris i tindría una interessant carrera com a solista i com a compositor, algunes de les seves cançons van gravar-les Los Bravos, Los Pasos i altres grups. Va ser executiu i productor en CBS, on arribaria a president de la seva delegació espanyola i Universal Music Latin entre molts càrrecs directius en la indústria musical.

Los Stop – El último tren a Clarksville

Cristina al costat de Los Stop, ens versionen i molt bé aquesta cançó que va ser un dels millors èxits dels nort-americans The Monkees, una banda creada artificalment per poguer competir amb els Beatles, una mena de “Operación Triunfo” i als que s’els si va donar la seva propia serie de televisión nomes acomençar, de fet sols un d’ells sabia tocar una miqueta, els altres ni aixó. Aquest cançó es trobava en el primer EP que van gravar Los Stop, editat l’any 1966 per el segell Belter. Uns anys més tard Cristina, de veritable nom Mari Carmen Arévalo, va deixar el grup i va liderar Cristina y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix, a ella i a un cosí seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixer a Barcelona el 19 de setembre de 1943. Les cançons més populars de Los Stop van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor", totes dues unes veritables horterades. Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966, con us deiem, el seu primer EP. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Per cert, quan van començar es feien dir Donald Duck.

Alicia y Nubes Grises – En Forma-Patrulla americana

Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es deia que és néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA ja que ell treballava com a cap de magatzem a Saisper-Tresfer, SL i Tony els hi venia componets per els electrodoméstics que fabricaven. Aquest tema es va incloure com a cara B d'un single amb "L'emigrant" amb música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer a la cara A. La presentació del disc es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario".

Ana María Parra – Las chicas de la Cruz Roja

Ara a El Temps Passa... i la música queda seguirme tornant més enrrere i recordarem una pel·lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, escrita pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot aquesta cançó. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958 i la veu que se sentia al film cantant la famosa cançó de Algueró era la d'Ana María Parra. Es va publicar en un EP editat el mateix any, calia aprofitar la tirada de la pel·lícula, encara que al final es va fer més famosa la cançó. El disc contenia altres temes com "En el azul del cielo" que havia guanyat el Festival de San Remo aquell any interpretada per Domenico Modugno, "Juro adorarte" que va ser finalista, encara que no recordem qui la va cantar i "Tímida serenata". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals, destaca la seva intervenció al Tercer Festival de la Canción Española de Benidorm on va cantar "Enamorada". Per cert l’any 1958 Ana María Parra que va néixer a Madrid l’any 1935  i va debutar com a tercera solista a la Compañia de Manuel Paso, sent primera veu després d’un any, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó. Us explicarem un altre curiositat, en la grabación d'un disc amb la cançó “Nubes de colores”, la van acompanyar Los Sonor.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i en la secció de Els Anuncis dels Nostres Records anem a rememorar aquella ràdio que es feia en els anys quaranta i la dècada posterior, quan tot es realitzava en rigorós directe i a més amb públic assistent en els estudis.Pràcticament totes les emissores tenien una mena de teatre que en molts casos, posseïa capacitat per a molt públic assistent i en el qual els programes es celebraven des d'un escenari. La música es realitzava en directe i moltes de les emissores tenien la seva pròpia orquestra o grup que interpretava els temes, els cantants, per descomptat, cantaven en rigorós directe i a més volem recordar i exalçar la tasca dels especialistes en efectes  especials que els feien així mateix sobre la marxa i eren veritablement sorprenents. Per suposat la locució  també era en viu i en la majoria de programes presentaven dues persones, noi i noia.

Si parlem dels anuncis, com us podeu imaginar després d'aquest llarg preàmbul, es realitzaven en rigorós directe i l'interpretaven les  orquestres i cantants, però de manera ocasional participaven els locutors. Això fa que els enregistraments que es conserven d'aquella època, posseeixin molt baixa qualitat, però es tracta de documents sonors dels quals avui escoltarem tres d'ells. Es tractava de veritables cançons que duraven més del minut i mig, algunes arriben a sobrepassar els dos minuts i ens explicaven tota una història perquè arribéssim a la conclusió que el producte era bo, interessant i havíem de comprar-ho o acudir a l'establiment.

Cafés Columba

Columbia era una marca de cafès i xocolates que s'havia creat al 1940 a Madrid i que va ser molt popular en les dècades posteriors, encara que també venien malta ja que el cafè era veritablement un article de luxe a la postguerra espanyola i en moltes llars espanyoles es substituïa per malta o xicoira. El nom de l'empresa era Albino Escribano SA. Aquest tema també va ser interpretat, ja en els anys 90, per El Consorcio, en un CD del que us hem parlat en alguna ocasió i del qual hem escoltat algun tema en el programa ja que entre les cançons incloïen talls publicitaris de l'època, gravats de nou, és clar. Amb els anys va anar ampliant-se la seva gamma de productes i van posar a les botigues cafè instantani i altres tipus. Avui Cafès Columbia creiem que ja no existeix com a marca comercial, l’any 1983 es va fusionar amb Saimaza. Per cert, la seva marca de xocolata era Las Monedas.

Pastillas Gargaril

Us portem ara l'anunci d'unes pastilles per xuclar sobre les quals tenim dubtes ja que no estem segurs, però creiem que possiblement encara es trobin a les farmàcies. La veritat és que, almenys en aquella època, les Pastilles Gargaril devien ser Mà de Sant per prevenir els refredats, almenys això ens diuen a l'anunci ja que asseguren són “tan ricas como un elixir” i prevenen els refredats, a més d'angines agudes i grips i una sola pastilla millora “con gran rapidez”.  La conclusió que traiem després d'escoltar aquest anunci és que “Para el mal evitar, no te olvides de usar Gargaril”. Per cert, era dels laboratoris de la Tableta Okal.

Cervecería La Tropical

La Cervecería La Tropical va ser un establiment molt popular al Madrid dels cinquanta i principis dels seixanta. Amenitzat amb orquestres que deixaven anar la seva música també en directe, podies degustar un bon cafè o qualsevol altra beguda que et vingués de gust i tinguessin en estoc, clar. En l'anunci ens parlen del local, de la seva prestància senyorial, del seu amè ambient i l'ideal que representava per a reunions, a més afegien que "es podia cantar". Sobretot recalquen la neteja dels seus vidres. Per cert, va canviar de nom i en els setanta era Cervecería Restaurante Rolando que al setembre de 1974 va patir el considerat més greu atemptat terrorista registrat a la Puerta del Sol en aquells anys. ETA va ser la que va dipositar una bomba que va ocasionar a l'explotar un total de 11 morts i 71 ferits de diversa consideració. La detonació, amb una càrrega de més de trenta quilos de dinamita i metralla a base de femelles, claus i cargols, es va produir a dos quarts de tres del mitgdia. La Cafeteria estava situada al carrer del Correo, davant de l'edifici de la Dirección General de Seguridad. El culpable que va ser identificat, sembla ser que era l'etarra Juan Manuel Galarraga Mendizábal que havia estat treballant de cambrer a l'establiment. Us hem posat un retall de prensa del diari ABC amb la noticia del atemptat

I ara deixarem els nostres anuncis i aquesta mena de mitja Parrafada d'avui i tornarem a la música que es feia a les nostres terras

La Música que es Feia en Català

La Trinca – La Trinca

Curiosament la primera cançó que van gravar els nois de La Trinca i que es va publicar com a cara B d'un single editat per Edigsa l'any 1969 amb "Quin nas" a l'altre cara, no va ser una composició seva, es tractava d'una versió d'un tema tradicional del folk britànic, això si, José María Mainat, Tony Cruz i Miquel Àngel Pasqual van escriure la lletra, carregada del seu bon humor característic, en català, encara que nosaltres ara tenim els nostres dubtes sobre si el que va escriure el text va ser Jaume Picas. És clar que La Trinca van mirar una versió editada en aquelles èpoques i que va ser tot un supervendes, el "Lily the Pink" a càrrec del grup The Scaffold, on militava el germà de Paul McCartney, però es feia dir Mike McGear perquè no volia que el vinculessin al seu germà i aprofitar-se de l'èxit del beatle, el seu veritable nom era Peter Michael McCartney. Tornant a La Trinca, el productor, arranjador i director musical d'aquest enregistrament, va ser el mestre Francesc Burrull. La Trinca que havia començant actuant en bars i restaurants de la Costa Brava, van basar el seu èxit en la senzillesa, ritmes familiars i el bon humor carregat de segones intencions que pràcticament sempre burlava la censura franquista. Van gravar els seus temes en català i castellà amb el que van aconseguir arribar al públic de tota la península. Ells van ser, sobretot José María Mainat que és veritablement el cervell, els impulsors del Canet Rock, de fet ells són de Canet de Mar. Van crear Gestmusic, d'on va sorgir Operación Triunfo. La relació entre Miquel Àngel i els seus dos companys sembla que va acabar en un veritable ball de bastons. Sempre van saber envoltar-se de bons col·laboradors com Antoni Ros-Marbà, Francesc Burrull, Jaume Picas, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Terenci Moix, Jaume Perich i uns quants més i les seves aparicions en televisió els van obrir les portes de les llars de tota Espanya, gràcies a les sèries que van protagonitzar.

Valerie – La vella de Wexford

L'any 1968 i mitjançant el segell català Edigsa es va publicar un EP amb sis cançons interpretades en català per la cantant Valerie que creiem era irlandesa o escocesa, es tracta de temes del folk tradicional irlandès i escocès traduïts i adaptats al català. Al disc trobem aquest tema que és un poema tradicional irlandès musicat que ens parla d'una dona que estima el seu ancià marit, però molt més estima "Un minyó alt i fornit" pel que s'en va a veure al metge i li demana un beuratge que acabi amb la vida del seu marit que ja es major. El metge li recomana que li doni de menjar “el moll d’un os” durant una temporada i així el marit es quedarà cec. És clar que la infidel i coqueta dona no sap que el metge l'hi explica tot a la futura víctima i aquest es guarda i molt de menjar res preparat per la seva dona, encara que fingeix empassar-se'l i quedar sense vista. Finalment la dona decideix llançar-ho pel blocal d'un pou d'una empenta, però el marit la "veu vindre" i s'aparta en el moment just, amb el que és la mala dona la que cau al pou i mentre ell escolta els seus crits demanant ajuda li diu amb ironia "És una pena, no puc ajudar-te perquè cec com ara soc no et puc salvar". En aquest EP editat per Edigsa també es van incloure “Mary Hamilton”, “Camisa de franel.la grisa”, “On et son ets Emanuel”, “Pensaments i reselles d’Escocia” i “On va la noia tan bonica”. De Valerie  poc us podem dir, més aviat res ja que a la xarxa no hem trobat informació i nosaltres només recordem que estava unida sentimentalment a un executiu del segell Edigsa, però la veritat és que tampoc estem segurs, pel que us direm alló de sempre, no ens feu massa cas.

Jaume Sisa – L’home dibuixat

Ara us portem a Jaume Sisa (Barcelona, 24 de setembre de 1948) el nostre cantautor més galàctic i aquest és el seu primer single, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els seus millors discos. Pertanyia al grup del folk, però també va cantar en la Orquesta Plateria fent-se anomenar Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single on compta amb un grapat de músics del Grup de Folk, s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per postmoderns a Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Mario recorda un concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns anys i tot i ser una actuació gratuita i sense cobrar entrada, éren poc més de quatre gats. Però i parlant de concerts, quan es va fer el Canet Rock 75 les autoritats van prohibir la seva actuación i ell, quan ja prácticamente tothom havia marxat, amb els quatre que quedaven es va montar una mena de mini-comcert acústic, ell cantant i tocant la guitarra, una noia al violí i un o dos músics més.

Acabarem aquí la Secció en Català  i marxarem a Valencia.

Los Top Son – Chariot (La Tierra)

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar-se a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marxes. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la gran sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel de Los Top-Son i el disc, titulat “Los Top Son cantan Chariot”, va sortir al carrer amb "Chariot" que escoltem ara i que a Espanya va estar molt versionada sota el títol “La Tierra”, pensau que la van gravar des de José Guardiola a Tony Vilaplana, junt a "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i “Recuerdos de verano” que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas i acompanyat per Los Rockeros. De fet es diu que ell volia ser el protagonista i que el grup portes primer el seu nom, cosa que no va agradar als seus companys. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top Son en el què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes, un altre banda histórica valenciana. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Los Javaloyas – Amor es mi canción

L'any 1967 Los Javaloyas van publicar, a través de La Voz de su Amo, un single amb aquest tema a la cara A i que es tracta de la seva versió de la cançó del film "La Comtessa de Hong-Kong" que van protagonitzar Sofia Loren i Marlon Brando, dirigida per Charles Chaplin que així mateix va ser l'autor de la banda sonora, aquest tema inclòs. A la cara B Los Javaloyas realitzen una altra versió, en aquest cas del "Peek a boo" dels New Vaudeville Band que ells titulen “Marilú”. Los Javaloyas van ser, al costat de Los Mustang i Los Catinos, els millors grups versioners de la seva època, grans músics, tots ells multiinstrumentistes. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó no es cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda ja amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot i es pot dir que a partir d’aquell momento van passar a ser un dels millors grups mallorquins. Los Javaloyas són un dels conjunts més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, dins d’un circuit on també van estar-hi Los Salvajes, The Runnaways, Los Huracanes, Los Atilas i altres conjunts espanyols. Allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de l’any 2007 i fins la seva mort creiem que Los Javaloyas seguien en actiu. 

José Guardiola – El mundo

Escoltarem avui al nostre últim gran crooner, li deiem amb afecte Pepe Hucha, però es deia José Guardiola, nascut al 1930 a Barcelona, i la seva versió d'aquest clàssic de la música italiana que va immortalitzar Jimmy Fontana l’any 1965 i que fins i tot va arribar a versionar-la al català. La interpretació de Josep Guardiola és una de les millors que s'han fet i la seva potent veu brilla en tot el seu esplendor omplin totalment aquest tema i el compartim a El Temps Passa... i la música queda d'avui. La cançó s'inclou en un EP editat per Vergara l'any 1965 i en què el tema estrella va ser “El ángel de la guarda”, cantada a duet amb la seva filla Rosa Mari, al costat de “Jamás te olvidaré”, “Yeh Yeh” i “El mundo” de Jimmy Fontana que és la que escoltem ara. Per cert a la portada veureu un Josep Guardiola sense el seu característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José Guardiola a fi d'arribar a les fans, llegiu  compradores de discos, més joves que el seu públic habitual i competir amb els nous valors que anaven sorgint a l’estat. José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar uns quans discos en català, aquesta cançó també. Ara i escoltan aquesta peça volem recordar que l’èxit més important en la carrera de José Guardiola ha estat la versió que va fer de “Diez y seis toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa. L’any 1963 ens va representar a Eurovisió. Josep Guardiola ens va deixar el 9 d’abril del any 2012, el cantant tenía 82 anys d’edat. 

Fórmula V – Solo sin ti

Aquest tema que escoltem ara a El Temps passa... i la música queda, es trobava a la cara B del single "Cuéntame", el seu quart disc petit, publicat l’any 1969. Formula V es van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Antonio Sevilla (bateria), Mariano Sanz (baix), Amador Flores "Chapete" (órgan), Joaquín de la Peña "Kino" (guitarra).i Paco Pastor (cantant) van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar a Mariní Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer a la discogràfica. Els nois van marxar cap a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent. Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el single que va revalidar el seu èxit. La producció d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet Mario tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los Jetter’s i que va ensenyar a Mario a tocar una mica el baix que tindrie molt a dir sobre aquesta cançó que escoltem avui. Formula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint plenamente de l'èxit, van decidir desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous. Van treballar a una pel·lícula amb Los Ángeles, Ivana i Juan Pardo, creiem que era “A 45 revoluciones por minuto”, però no estem segurs.

Conjunto Lone Star – Todo es parte de ti

Escoltarem ara per acabar el programa d'avui una versió del "Anything that's part of you", una peça d'Elvis Presley, una bona balada que obria el primer disc que van treure els barcelonins Lone Star, va ser un EP de debut editat l’any 1963 per el segell EMI, però que estava signat com Conjunto Lone Star i en el que són cinc components, tampoc estava Joan Miró que entraria l’any 1964 quan es van reestructurar per tercera vegada. En els seus inicis, es a dir en aquesta grabación, Lone Star van ser Pere Gené (veu i guitarra), Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant els seus primers cinc discos encara van ser Conjunto Lone Star, finalmente van aconseguir treure’s alló de “conjunto” de sobre. Val a dir que nosaltres sempre hem estat convençuts de que els Lone Star van ser la millor banda de rock dels anys seixanta i part dels setenta i avui en dia s’els anomena dins del mundillo musical “La llegenda”. El periodista Julian Molero va dir dels Lone Star: "A vegades va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut", encara que això creiem que ja us ho havíem dit en algun altre ocasió, però es una bona descripció. De fet la millor formación que van tindre els Lone Star va ser l’integrada per Pere Gené (veu, piano i guitarra), Joan Miro (guitarra i vibrafon), Rafael de la Vega (baix i contrabaix) i Enrique López (bateria), però van tinde molts camvis a partir de finals dels seixanta i per Lone Star van passar Sebastià Sospedra, José María Vilaseca conegut com Tapi, Álex Sánchez, Jerónimo Martinez, Luis Masdeu i uns quans més. Pere Gené (a la foto) va treure un disc en solitari l'any 2015 titulat "Boomerag".

Ara tocarem el dos i acabará El Temps Passa… i la música queda per avui, però us deixem en companyia de les emissores per les que sortim a l’aire o des de internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades, ens retrobarem de nou la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa