En moltes ocasions ens han preguntat ¿En què es diferencia
El Temps Passa... i la música queda, d'altres programes revival que es
realitzen en altres emissores al llarg de la nostra grografía? Podríem dir que
Il·lusió, Records, Ganes de compartir... però nosaltres estem convençuts que a
més d'això, es tracta que no només recordem les cançons, també us oferim dades,
informació i parlem d'elles a través de les nostres pròpies vivències i records
des del nostre prisma professional i tot amb bon humor, sense oblidar les seccions
d'Anuncis per al Record i les nostres Parrafades, de vegades una mica sortides de
to, però com sempre us hem dit, som Políticament molt Incorrectes. Per tot això
ens posem en marxa de nou amb molta música i ho fem des de totes aquelles
emissores per les quals ens escoltes o internet, si t’el descarregues del blog,
el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Som Quimet
Curull i Mario Prades, dos tronats que ara
Obrim la
Paradeta
Los Sírex – ¡¡Qué haces aquí!!
Aquesta cançó amb la que avui comencem El Temps Passa ... i
la música queda, aquest recorregut per la música dels anys seixanta aquí al
país i en la qual destaca el ritme al espetegar els dits, es trobava en un EP
que va publicar el segell Vergara l'any 1965 i que és el EP que millor es va
vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar de lluny les
100.000 copies venudes, és clar que la cançó estrella va ser "La
escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la
cançoneta i els va ser imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També
es van incloure en el EP “Cantemos” que creiem era composada per ells i
"El tren de la costa" que és la cançó “The train kept a runnin’” que
va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i
fins i tot la van versionar The Yardbirds i així mateix el grup del Quimet i
tot i que aquest reclama un euro, com no es la que sona… donçs ni un duro. 
Los
Sírex eren en aquesta grabación Antonio
Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado
(baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José
Fontseré (guitarra rítmica). El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo
que treballava en la fàbrica d'ulleres del seu pare. Per cert que el primer cantant de Los
Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare
després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Per cert que Leslie es
va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. En
diverses ocasions us hem parlat de les morts de Manolo i Lluis, els dos la
mateixa setmana, a principis de setembre del 2012, també va morir, al decembre
del 2014, el batería Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb Los Sírex i va
ser un dels fundadors de Los Gatos Negros.
Los 4 Jets – Me comprendes amor
Editat pel segell Polydor en 1964, aquest tema es trobava en
un EP de Los 4 Jets, el seu segon disc, en el qual també es van incloure un
tema instrumental “Guitarra enamorada” que ja hem escoltat en el programa,
“Dímelo tú” que està cantada a dues veus, un altre tema suau “Ya no quiero tu
amor" tot i que de tall molt Merseybeat en la línia de The Beatles i
aquesta que compartim avui a El Temps Passa… i la música queda “Me comprendes
amor” amb bons cors i també molt britànica.
Tots els temes, aquest també, van ser escrits per ells. Ara farem una miqueta
de historia. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los
Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i
José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el
guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i anys més tard
es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya 
des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels
Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a
Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky
Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. De fet
el grup Los 4 Jets adolien de ser molt tècnics interpretant les seves cançons,
però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als
seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però
la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia marxa, moure el
esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de
la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets (a la foto) i les seves
gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i
Eddy Guzmán ja van morir. 
Sonia – Aquí en mi nube
Aquesta és una versió molt curiosa que aquesta noia Ye Yé
que va néixer a Barcelona l’any 1948, va realitzar del “Get Off of My Cloud”,
un tema dels Rolling Stones. En aquest EP, editat per Belter l’any 1966 i
l’últim que la xiqueta va publicar també s'incloïen "El final de la
calle", "1,2,3..." i "Concierto para enamorados". En
total Sonia va gravar sis EP’s. Per descomptat i posats a triar, ens quedem amb
el "Aquí en mi nube" dels Lone Star. Poc us podem dir de Sonia, tret
de que es deia en realitat Pilarín Espí i que va debutar en un programa
infantil a Ràdio Barcelona, ja que tot just la recordem i poc mes, suposem pel
fet que va tenir una carrera avui oblidada, si bé va treure uns quans EP's i en
alguns dèlls compta amb els Latin Quartet, el grup del mestre Francesc Burrull
acompanyant-la i fent les veus i això són paraules majors. Es clar que
nosaltres creiem que en aquest d’ara no sont la gent del Mestre Burrull. Als
once anys 
va guanyar el primer premi en un concurs anomenat “Puente a la Fama” i quan tenia dotze va
obtindre el primer lloc en un Certamen Benéfic. També fou guardonada amb el
primer premi en un Festival de Canciones celebrat a La Garriga. Sonia que
com us deiem era una Noia Ie Ie, va participar en uns quans festivals, entre
ells el Festival Internacional de la
Canción de Mallorca. Com Quimet es un enamorat de la bona
música i hem parlat dels Latin Quartet, ja s’ha posat “L’esmoking i la pajarita” i vol recordar a
aquest gran músics. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra),
Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix).
Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique
Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos
per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. L’any 1976,
el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís
Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i
Jae.
Los Condes – No me ilusionaré
L’any 1968 el grup Los Condes van versionar el "My
little lady" de The Tremeloes, però que a la seva vegada també la havien
versionat ja que era un tema italià “Non illuderti mai” de Orietta Berti i que
escoltarem ara, tot i que Los Condes la van titular “No me ilusionaré”. A l’altre cara van incloure el
"Hold em thing" de Johnny Nash que també gravarien Lynn Taitt &
The Jets i els britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick and Tich. Es van incloure
en un single publicat per EMI. Aquest va ser el segon disc que editaria Los
Condes, aquest grup, creiem que de Barcelona, d'efímera vida, encara que
reconeguem que oferien una bona dosi de qualitat. En el seu primer single,
publicat també per EMI al 1968, havien inclòs una bona versió del "I Can
Let Maggie Go" que ells van titular "No puedes Maggie" dels
britànics The Honeybus, amb "Try to me" de Bruce Chanel, a la cara A.
Los Mustang – El globo rojo
Avui Los Mustang haguessin estat una orquestra de ball, però
van ser els eterns versioners i en els 60 es van convertir també en un dels
grups que més venia a tot l’Estat. Encara que gravaven versions, les seves eren
les més completes, millor elaborades i editades al país en moltes ocasions
abans que les originals. Aquest single amb "My Little Lady" a la cara
B, es va publicar l’any 1968. "El globo rojo" era una versió de
l'èxit dels britànics Dave Clark Five, mentre que l'altra cara és un tema que
van portar a l'èxit The Tremeloes, encara que al seu torn l'havien versionat,
de fet acabem de escoltar-la en la versió de Los Condes. En aquestes cançons
Els Mustang porten secció de metall, per aixó a la caràtula del single, veiem a
sis components. Per gestió d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys
seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i
estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i tot abans que al país es
publiqués la versió original, a causa d'això amb temes com "El submarino
amarillo" que va vendre més de 130.000 copies o "Obladí oblada",
van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a Espanya. Los Mustang
van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap
disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 
exemplars. Quan van
començar, Los Mustang eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble
Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i van guanyar el duet
valencià Los Pantalones Azules. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier
que eren components de Los Sírex i poc després es van passar a Los Mustang. Val a dir que
els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva
dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los
Mustang eren Marco Rossi, (guitarra) Tony Mercadé (guitarra), Miguel Navarro
(baix), Santi Carulla (cantant) i Tony Mier (bateria). Malgrat la seva fama de
versioners, el guitarrista Marco Rossi que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, va composar
moltes cançons per Los Mustang, entre elles "Mustang, Reino prohibido del
Himalaya" que es genial, en total 16. Per cert, en els seu primer disc van
signar com Los Mustangs, pluralitzant el seu nom, després finalment van treure la S, coses de la casa de discos.
Los Arlequines – No hay amor para mí
El grup Los Arlequines sorgeixen a Madrid a mitjans dels
anys seixanta, quan el Ye Yé anava de mal borràs i els conjunts començaven a
mirar cap al R & B, la psicodèlia i el blues-rock. Los Arlequines, es van
crear l'any 1965 i van estar en actiu fins al 1968, creiem que tan sols van
gravar un disc, un single publicat l’any 1967 per RCA en el qual el tema
“Tomando café”, composat per Máximo Baratas i que també va gravar Elia Fleta,
ocupava la cara A i “No hay amor para mi”, cantada en anglès i titulan-se
veritablement “There isn’t love for me”, composada per José María Panizo que
era component del grup i que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda
d’avui, a l'altra banda i que va editar el segell RCA l’any 1967, però Los
Arlequines són un grup a tenir en compte pels seus components que posteriorment
van tenir carreres rellevants en altres bandes. Pepe Robles (guitarra, veu)
tocaria amb Los Angeles i al costat dels seus 
companys de Los Arlequines Tomás
Bohórquez (orgue) i Emilio Bueno (baix) serien els fundadors de Los Módulos,
José María Panizo (bateria) que va ser el primer a deixar el grup, formaria
part de Henry & The Seven als que escoltarem després i posteriorment
d'Aguaviva, durant anys també acompanyaria al contrabaix a María Dolores
Pradera. El cinquè component era José Luis Avellaneda, que en realitat i com us
hem dit en moltes ocasions, es deia José Luis García Román i es va incorporar
en la seva última etapa a Los Angeles, va morir en el mateix tràgic accident de
cotxe, ocorregut en Montilla del Palancar després d'un concert realitzat a
Tarragona i que també va costar la vida a Poncho. Pepe Robles (a la foto) també va
treballar en solitari i va fer un duet amb Teddy Bautista.
Doble Dinamita – Mundo joven
Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda, composada per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que
Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la
cara B que era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding, el Rei
del Soul. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per
als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir
un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que
rés a veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels
Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida, sols van funcionar
del 1968 fins l'any sigüent 1969 i creiem que eren de Vilanova i la Geltrú, a Barcelona. Tenim
present que tenien dos cantants, per aixó lo del nom, disposaven d'una potent
secció de metalls i creiem recordar també que al principi portaven dues
bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de
sempre "no ens feu gaire cas".
Els Doble Dinamita, una bona banda de soul molt desaprofitada
Henry & The Seven – Llévame allí
Tot i haver publicat només tres singles al llarg de la seva
curta carrera, a través del segell CEM, els catalans Henry and The Seven són
una de les bones bandes de soul que van sorgir en el panorama espanyol de finals
dels seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames fins
que es van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball Luis
de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els
germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els
germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant
Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i passa a ser Henry, neix
aquesta bona banda de soul, a finals de 1967 i es complementen amb José María
Panizo (baix) que venia de Los Arlequines, Paco de 
Gregorio (saxo tenor), Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un
parell de músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara a El Temps
Passa... i la música queda es trobava a la cara A d’un single, editat l’any
1968 per el segell CEM, amb “Cuando vuelva” a l’altre costat. Henry and The
Seven son ser un dels que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres
al escondite inglés” d'Iván Zulueta, encara que aleshores el guitarra era
Francis Cervera. Es desfan l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar
a Aguaviva aquells dels "Poetas andaluces".
Conexión – Un mundo sin amor
El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de
l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu
líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia
de la
Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana,
amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya
(Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova,
1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés
(1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca
Stones de la capital. En el seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay
destacava la cançó “Stong lover”. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant
de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i barrejant gospel al seu estil
i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal 
destacar "Un
Mundo sin amor" que escoltem ara a
El Temps Passa... i la música queda i ara toca alló de “Euro per el Mario” ja
que ell l'havia tocat el seu grup, va ser l'última cançó que van montar abans
de desfer-se. No podem oblidar altres gran pecés de Conexion com "Preparad
el camino del Señor" o "Harmony". Van fer alguna aparició breu
al cinema, recordem un altre vegada una pel•lícula on sortia José María Íñigo
“1, 2, 3 al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es publica el seu
últim single "Niños del Edén" i el grup se separa al 1974. Luis Cobos
comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que
barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a
la música, però que van produir xifres de vendes al·ucinants. Tito Herrero,
César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.
La Música
que es Feia en Català
Els 3 Tambors – Invitació a la sardana
Aquest tema, us el hem extret del segon i últim EP que van
publicar Els 3 Tambors, un bon grup que va ser pioner del rock en català, un
dels millors del pop-folk de les nostres terres i que van treure en els
seixanta unes quantes cançóns que avui en dia formen part de la nostra historia
musical, com "Romanço del fill de vídua" o “El Noi dels cabells
llarcs” que va estar composada per Jordi Batista quan solament tenia 18 anys,
inclusses en el seu primer disc i que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la
música queda. De fet Els 3 Tambors només van editar, com os deiem, dos EP's. Els 3 Tambors eren quatre: els
germans Jordi i Albert 
Batista, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els
components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze o
setze anys, Jordi que ere el mes gran, tenia 17 quan van començar. Aquest según
disc es va publicar l’any 1967 i incluía també “En aquella hora de la tarda tan
dolça i tan amarga”, “Tu i jo caminant” i “Estic sol, esperant”. Els 3 Tambors
van ser una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de
grups com Màquina! Quimet ha tocat alguna que altre cançó de Els 3 Tambors amb
Joan Reig de Els Pets que el va convidar a tocar-les a un parell d’actuacions
amb el seu grup paral·lel que es diu Refugi. Va ser una col·laboració que quedi
clar que Quimet es bon amic dels seus amics. De fet aquesta cançó l'està
arreglant-la i muntant-la Quimet per tocar-la amb un dels seus grups i ens
aclareix que era una de les seves tasques per el "descans" estiuenc de
fa un parell d’anys. Encara no l'acabat.
Els 4 Gats – Sempre amb perdo
En la secció de la
Música feta en Català, us portem de nou a Els 4 Gats per
compartir amb vosaltres aquest tema ple de blues i que es trobava en un EP que
va publicar el segell Edigsa l'any 1963 i es la versió del “I Love You Honey”
de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que
és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall, sense oblidar "Últims
records" que és una bona versió del "Segellat amb un petó" que
vam escoltar en passats programes i que era de Peter Udell i Gary Geld i ja
l'havien gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any
1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys, a part de Bobby Vinton ja en els setantas.
Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure quatre EP’s, on
destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a
Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una 
bona carrera ja com a
cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El
22de mars de l’any 1962 Quico Pi de la
Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges,
acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com
cantautor a un concert fet a La
Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes".
Despres Quico Pi de la Serra
se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en
directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el
seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i
com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4 Gats
també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de
2010.
Són Tres – Mademoiselle de París
Aquesta versió que ara escoltarem a El Temps Passa… i la
música queda d’un tema que va interpretar la cantant francesa Jacqueline
François l’any 1948, tot un clàssic de la músic al veí país, ens la portan un
tercet que van gravar un disc de quatre cançons en catalán mitjançant DDC que
era un subsegell de Discophon i fent-se dir Són Tres, peró ells eran en
realitat el grupo Los Guacamayos que sempre van cantar en castellà, però aquí
van voler incursionà en el mercat en català. Los Guacamayos eren catalans, de
Barcelona. Creiem que d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu
massa cas. Mario recorda haver sentit parlar al seu pare de que ell els
coneixia i l´hi agradaven. De
fet al pare li agradaven i molt els bolerets. Los Guacamayos es van
inflar d’actuar a les televisions de molts països d’Europa. Ja en els anys
setanta van gravar un disc acompanyan a Núria Feliu, tot ell ple de boleros. La
veritat es que no hem trovat información d’ells per Internet, pero us podem dir
que en els noranta encara treien discos si be des de els vuitanta eren ja un
duet, sols Albert i Narcís Vidal, no recordem el nom del tercer. En aquest
disc, amb 
molta càrrega jazzística, la dirección musical va estar a carrec del
Mestre Francesc Burrull i les adaptacions de les lletres van ser de Lleó
Borell. També es van incloure, a part del “Mademoiselle de París”, “Records d’Ipacarai”,
“Torna a Sorrento” i “L’emmigrant” que és un tema que molts encara recordaran
en la gran versió que va realitzar Emili Vendrell, era música d'Amadeu Vives i
lletra de Jacint Verdaguer, Mossen Cinto. Es tractava originalment d'una obra
escrita per a l'Orfeó Català que la van estrenar el 8 d'abril de 1894. Amb el
pas dels anys la cançó es va convertir en un cant de nostàlgia per a tots
aquells exiliats que a causa de l'incivil guerra van haver d'abandonar la seva
Catalunya natal i emigrar a terres estrangeres. Avui representa tot un símbol
de la nostra identitat. La música la va escriure Amadeu Vives al seu pis del
carrer Aragó, a Barcelona, feia pocs mesos que havia mort la seva mare i això
va influir en el toc de nostàlgia que ofereix.
Deixem la música feta en català, per seguir a Catalunya,
concretament a Collblanc, un barri de L’Hospitalet de Llobregat.
Los Agnis – Muchacho de nuestra época
Los Agnis es van crear l’any 1964, a Collblanc, just a
la frontera entre Sants i l’Hospitalet de Llobregat. Entre els local on es
movien trovabam l’Oro Negro de Collblanc i el Bar Alegría, a la Florida. L’any 1966 Los
Agnis eren Antonio Ponce (guitarra), Toni Parés (cantant), Pedro (bateria),
Santi (guitarra) i Carlos Barberá (baix).
També sembla ser que van tindre alguns cambis i per el grup va passar
Johnny, de veritable nom Joan Parés i que era germà de Toni, el cantant i en
algun moment va tocar també a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia. Joan
Parés també va militar com a baixista l’any 1965 a The Finder’s. Mario
havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs
con els que ja us hem dit, acostumaven a tocar també en una sala de festes
situada al carrer Jocs Florals, per sota de l'estació de metro Mercat 
Nou, per
supossat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del
local. Per cert que aprop d'on estava aquesta sala de la que Mario no recorda
el nom, és on assaja La
Companyia Elèctrica Dharma. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser
un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb “Monday,
Monday”, la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i
"Muchacho de nuestra época" en l'altra, aquesta última és la que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, era una compossió d'ells i el
single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. 
Los Agnis van ser un bon grup surgit
a l'Espanya dels anys seixanta
Los 4 de Asís – Solo el tiempo puede contestarnos
Aquesta cançó és un dels temes més populars de Bob Dylan i
va ser molt versionada pels grups de folk catalans en els anys seixanta, de fet
fins Quimet l'ha tocat i per això ja està reclamant un euro, però aquesta
curiosa versió, amb la lletra molt alterada en l'adaptació al castellà, ens la
porten des de Mallorca Los 4 de Asís, un grup força interessant. Los 4 de Asís van sorgir en els anys seixanta
a l'illa de Mallorca i van gravar un parell d'EP 's per al segell Discophon. En
totes les seves fotografies promocionals aquests quatre nois apareixien vestits
amb hàbits franciscans, però de color blau fosc. El tema estrella del EP va ser
“San Francisco Yenka” en què la yenka es converteix en objecte d'acostament al
Sant, com ells mateixos diuen a la lletra, es trobava en el que van publicar
l'any 1966, el seu segon EP i en ell destacava aquesta versió del tema de Bob
Dylan "Blowing in the wind" que Los 4 de Asís titulen en la seva
adaptació “Solo el tiempo puede” i que compartim ara a El temps Passa… i la
música queda, junt a “Por ti confié” i “Más allá del mal". Hem trobat
algun comentari sobre ells a internet dient que Los 4 de Asís volien
catequitzar la joventut a través de les seves cançons, totes elles amb
missatges moralitzants i de pau. Escoltant els seus dos discos hem de
reconèixer que les lletres de Los 4 de Asís pretenien apropar la joventut al
Senyor
del sobre àtic, però la veritat és que tal i com estan les coses en
aquest món nostre, entre violència, lluites fratricides, problemes laborals i
corrupció política, potser hauríem de plantejar-nos la necessitat de grups
així. Segons hem pogut esbrinar Los 4 de Ásis eren
veritablement quatre joves monjos franciscans, alguns d'ells professors de
música de La Porciúncula,
a s'Arenal, a Palma i actuaven sovint en aquesta escola. Per cert, les fotos de
les portades dels seus dos discos, estan realitzades en aquest col·legi Es van crear, com a conjuntl'any 1964 i eren
els mallorquins Francisco Escanelles ('cantante) i Antoni Mulet (contrabaix i
cantant), el de La Rioja
Adolfo Pérez Jiménez (guitarra i cors) i Joaquín Tébar
Fernández (òrgan i cantant) i Miguel Esteban, nascut a La Manxa i que després del
primer disc va ser substituït per Mateo García. Antoni abandonaria els hàbits
en aquests anys, Francisco s'ordenaria sacerdot i va morir poc després. Joaquín
va marxar-se de missioner al Brasil, moriria a l'any 2008 en un accident de
trànsit, deixant rere seu una important obra educativa i religiosa. L'únic que
seguiria per algun temps vinculat a la música va ser Adolfo, que durant els 70
mantindria el seu paper de cantautor religiós i que en l'actualitat viu retirat
del món en un convent de la
Rioja..
Los Ágaros – Angelitos Negros
Escoltarem ara una bona versió del gran èxit d'Antonio
Machín, però es tracta d'una peça instrumental que ens porten Los Ágaros i que
la van incloure en un EP publicat l'agost del 64, en què també trobàvem
“Bufalo”, “Dígaselo con música” i “Sleepy time gal” que es va titular “Reunión
con Los Ágaros”. Los Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat
que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els
xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un
conjunt. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club
de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el
primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los
Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu),
Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i
després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a
Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa 
completament inusual
en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una
cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol
dia. L'àlbum i un EP del que us hem extret aquesta cançó, es van publicar a
l'agost i al disc gran es van incloure 14 talls. Aquest LP de Los Ágaros consta
als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en
so estereofònic. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de Fundador.
El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per
a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc després i va ser
el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots els
temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa
1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà
de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio
Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de
poca transcendència. 
Los Catinos – Mi mundo
Una altra de les grans bandes versioneras dels anys seixanta
van ser Los Catinos, als quals ara escoltarem amb aquest tema que és una versió
de l'èxit de Richard Anthony i que van incloure en un EP editat l'any 1964 pel
segell Vergara en el qual també es van incloure altres versions: “Mi vida”
d’Alain Barriere, “Eres mi bombón” que era el “My boy Lollipop” de la jamaicana
Millie Small i que creiem també havia gravat la nord-americana Brenda Lee i
“Contigo en la playa” de Nico Fidenco. Los Catinos es van desfer l’any 1973,
encara que van tornar a posar-se en marxa en els noranta, aprofitant la moda
revival. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los
Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i
l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels
també catalans Los Pájaros Locos i el Golden Quarter, era un festival
organitzat pel SEU (Sindicat 
Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los
Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los
Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Durán. L'any 1962 passen ja a ser Los
Catinos. Integraven el grup Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix),
Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los
Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que
havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del
qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar
també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau
dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas
Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. De 1962 dins al 1973
Los Catinos van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per
tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell
Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD
recopilatori amb els seus èxits.
Los Salvajes – Un mensaje te quisiera mandar
A la cara B del single “Los platillos volantes” de Los
Salvajes que es va publicar l'any 1968, trobem aquesta versió que van realitzar
d'un èxit de The Bee Gees, un tema que els britànics van incloure en el seu
àlbum "Cucumber Castle" que és l'únic disc en la seva carrera en el
qual no compten amb Robin Gibb que havia deixat el grup per desavinences
musicals amb els seus germans Maurice i Barry, encara que posteriorment
tornaria a incorporar-se. En ambdues cançons Los Salvajes es recolzen amb una
bona secció de vent, però aquest single en el seu moment va ser bastant
criticat, sobretot per la cara A que era una composició seva i el tema era ple
d'efectes dels que en l'època no van agradar, però que amb el temps s'ha anat
reivindicant. Los Salvajes són un altre dels grups habituals a El Temps
Passa... i la música queda i amb ells acabarem el programa d’avui. Van gravar
cançons pròpies que van funcionar i també moltíssimes versions. En els seus començamens Los 
Salvajes s'en van
anar a Hamburg i van estar una temporada tocan allà, tots els nois del conjunt,
tret de Delfín, el bateria que degut a la seva edat no va poguer sortir d'Espanya
i quan van tornar, va reincorporarse al grup. Los Salvajes es van crear l’any
1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González
(guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra
(baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que
Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any1966 Julián Moreno va
substituir a Andy González a la guitarra. Los Salvajes van ser una de les
bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i
la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70
i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la
formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer
concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona. Però vem trobar
a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es
dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la
casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li
una bateria.
Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui i us
deixarem en la companyia de totes aquelles emissores per les que ens escolteu o
via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs
de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara marxarem fins el programa de la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario