El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 30 de noviembre de 2016

El Temps Passa 11-12


A El temps Passa… i la música queda, sentim fòrça respècte pel gènere femení i avui el nostre programa comptarà per començar amb unes quantes dones, cantants de qualitat que compartiran amb els nostres oïdors i oidoras les seves cançons i tindrem a la nostra banda sonora a Cocky Mazzetti, Conchita Velasco, Connie Francis, Conchita Bautista i Guilermina Motta, però també escoltarem a Los Javaloyas, Serrat, Los Sírex, Enric Barbat, Los Brincos, Chico Valento, Los Estudiantes, Joe & The Jaguars, Los Gatos Negros, Lone Star i Los Salvajes. Tindrem La Parrafada i recordarem a una escriptora que va centrar la seva obra en novel·les de butxaca, es tracta de Corín Tellado. Per tant iniciem el nostre viatge al passat des de les emissores per les que escoltes el programa o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm que

Obrim la Paradeta

Conchita Bautista – Olvidemos el mañana

En aquest EP editat per Belter l’any 1965, Conchita Bautista amb la que avui iniciem aquest viatge al passat, versiona quatre temes del Festival d'Eurovisió d’aquell any. “Muñeca de cera”, “Yo te amé”, “Jamás, jamás” i aquest que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda “Olvidemos el mañana”. De fet Conchita Bautista, nascuda a Sevilla el 27 d'octubre de 1936, va participar en dues ocasions en aquest festival. És la primera cantant espanyola que ens va representar al Festival d'Eurovisió, era l'any 1961 i es va celebrar a Cannes, ella va cantar "Estando contigo" que es va classificar al nové lloc obtenint només 8 punts. Al 1965, quatre anys més tard va tornar a participar a Eurovisió que es va celebrar a Nàpols amb "Que bueno, que bueno", aquesta vegada quedant-se a 0 punts i empatada amb tres països. La veritat  és que hi ha una versió d'aquest tema a càrrec de Los Sírex que li dóna quaranta voltes. Conchita Bautista va formar part de la delegació espanyola que va guanyar la XI Copa d'Europa de la Cançó de Knokke, a Bèlgica, i l'any 1969 va guanyar el Festival de la Cançó Singing Europa, celebrat a Holanda. Conchita Bautista també va ser cridada pel cinema i ha actuat en un munt de pel·lícules. Entre elles cal destacar el dramon "La venganza", dirigida l'any 1957 per Juan Antonio Bardem i amb Carmen Sevilla, Jorge Mistral i Ralf Vallone. El film va representar Espanya en els premis Óscar de Hollywood de 1958 i va ser la primera cinta espanyola nominada a l'Oscar a la "Millor Pel·lícula de parla no anglesa". L'any 1975 va morir a causa d'un tumor, l'única filla de Conchita Bautista, la nena tenia sols 14 anys. Conchita Bautista no acostumava a tocar el tema en les entrevistes i programes en què participava, era mare soltera, una cosa molt mal vista en aquella Espanya dels 60, amb moltíssims perjudicis i una dictadura en el poder plena de moralistes intencions, amb doble moral en molts casos. Van arribar a fer-se comentaris molt desafortunats i fora de lloc, sobre si la malaltia havia estat un càstig de Déu pels pecats de Conchita Bautista al haver tingut una filla sense estar casada… Poca feina tenem molts i moltes!

Cocky Mazzetti – El partido de fútbol

L'any 1963 i també amb el segell Belter, la italiana Cocky Mazzetti va publicar un EP interpretat en castellà en el què es va incloure aquesta cançó que avui escoltarem en el nostre viatge als records de l'ahir a El Temps Passa… i la música queda i que va estar un dels grans èxits de la també italiana Rita Pavone. En aquest disc es van incloure així mateix "Casanova Bésame", "Ruega por nosotros" i "Por qué, por qué". L'EP es va titular "Cocky Mazzetti canta en español", és clar. La veritat és que Cocky Mazzetti es va moure molt per Espanya i va gravar diverses vegades en la nostra llengua. De fet creiem recordar que també va participar en una o dues edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània. De veritable nom Elsa Mazzetti; va néixer a Milà el 28 de febrer de 1937. Va començar l'any 1954 com a cantant en l'Orchestra Zerose, dirigida pel pianista Sergio Cassani, però l'any 1960 es va llançar en solitari. Va participar en nombrosos festivals dels que s'organitzaven a Itàlia, entre ells el de San Remo, on va intervenir al 1962, 1963 i 1964 i es diu que la primera a gravar la cançó "La partita di pallone" que estem escoltant ara va ser ella, encara que Rita Pavone va ser qui la va pujar als primers llocs de les llistes a Itàlia. Per cert, a Itàlia aquesta tema es va gravar el 1962, un any abans que s'edités a Espanya. Ens sembla que Cocky Mazzetti, tot i la seva edat, segueix en actiu.

Conchita Velasco – Las Vegas

Durant un munt de temps es va estar parlant del EuroVegas que finalment no s'instal·larà ni a Madrid ni a cap lloc, i ara sembla que no tindrem ni BCN World a Tarragona i és que uns quans curts de gambals prefereixen que no s'instal·li a la provincia ni es disposin d'aquests llocs de treball tan necesaris, adduint una sola cosa coherent que no diuen obertament, clar, que no ha estat una idea d'ells. Nosaltres hem decidit posar-vos aquest tema de la noia Ye Yé per excel·lència, encara que realment de Noia Ye Yé, Conchita Velasco no es pot dir que en tingués molt. L’any 1966 Conchita Velasco va publicar aquest tema composat per Augusto Algueró, en un EP editat per Belter i en el qual també es trovaben "Yo no quiero jugar con el amor”, “Hoy he sabido" i "Hoy como ayer" que aquesta, si no ens equivoquem, ja l’hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Es tractava de seguir recollint la collita de la "Chica Ye-Yé", també una composició de Algueró, encara que no la va compondre per Concha, con ja us hem dit en diverses ocasions, ho va fer per a la cantant Rosalía. Discogràficament Conchita Velasco mai va tornar a aconseguir un altre triomf igual, "La noia Ye-Yé" li va posar a Concha el llistó massa alt, encara que en aquest tema deixa anar la seva força Ye-Yé amb tocs de blues i queda bé. Val a dir que aquesta cançó no es massa recomenable per els que pateixen ludopatia, però el que reflecteix la canço sobre escurar-te les butxaques es veritat i ho podeu comprobar també en el diseny del centres comercials actualment, si bé als casinos de Las Vegas ho van sapiguer veure des del principi. Estan disenyats de tal manera que trovar la sortida del casino costa moltissim, tot el camins, en aquest cas, no portan a El Temps Passa… i la música queda, tots els camins al casino portan al joc. També és veritat que a Las Vegas et cases o et divorcias com si fossis al mercat a comprar la fruita, però això no només passa a Las Vegas, Tijuana, a Méxic, per posar un exemple, també és així. Glòria, la cosina de Mario que estava casada a l'Espanya de la dictadura, es va anar amb el la seva parella a Tijuana i allà es va divorciar del seu marit espanyol, quan aquí el divorci era una cosa de ciència ficció i es va casar amb Preston Leroy Gisell, Per això va poder entrar als Estats Units com a ciutadana nord-americana.

Connie Francis – Linda muchachita

La cantant Connie Francis va gravar molts temes en espanyol i ara us portem un dels que va enregistrar. Es tracta de “Linda Muchachita” que va gravar l'any 1962 incloent-la en un EP editat per MGM i en el qual també trobàvem “Abrazos del corazón”, “Tíralo Joe” i “No rompas corazones” i que es va publicar de cara al mercat de parla hispana d'Amèrica, si bé creiem que no va arribar a editar-se a Espanya, encara que no estem segurs. La direcció musical i els arranjaments orquestrals van estar a càrrec de Sammy Lowe i del afamat director nord-americà Don Costa que també va aportar la seva orquestra. De veritable nom Concetta Rosa Maria Franconero, va néixer el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicarem com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel•lat el seu contracte i lliurer-se d’ella i aquesta vegada la van deixar fer servir al seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who's Sorry Now", un clásic que s’havie inclos originalment a la pel·lícula dels Germans Marx Una nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or l'any 1958, comentan així una carrera memorable. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel·lícules i fins i tot va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. L'any 1974 Connie Francis va patir una violació en un hotel després d'un concert a Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat l’any 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

Chico Valento – Speedy Gonzalez

Chico Valento, aquest cantant aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais ens porta ara una cançó plena de rock and roll. Chico Valento sembla ser que no era menut, tot i aixó de “Chico”, segons ens deie un nebot seu en un correu que ens va enviar, mesurava 1,74. Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva joventut, encara que per triomfar va haver de traslladar-se a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del nord-americà Pat Boone, de veritable nom Charles Eugene Boone (Jacksonville, Florida, 1 de juny de 1934). La canço va ser escrita per Buddy Kaye, Ethel Lee i David Hess per The David Dante a l’any 1961 i tracta de “Speedy Gonzalez”, el ratolí més ràpid de tot Méxic. La versió de Pat Boone va arrivar al lloc 6 del Billboard. Al 2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. El seu últim disc era de 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar i bé des de 1961 a 1966.

Los Estudiantes – La Bamba

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. De fet es van crear al 1959. Van ser un dels primers grups que van fer rock and roll a l’Espanya de la postguerra. Los Estudiantes de fet sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col•legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar a tocar ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos cada nit al Palmerar d'Alacant, cobrant sis-centes pessetes per xou. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 passen a ser ja Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S’en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. “La bamba" que estem escoltan ara a El Temps Passa... i la música queda, va ser el gran èxit de Richie Valens, de veritable nom Ricardo Valenzuela, però es tractava d’una adaptació d’un tema clàsic del folklore mexicà. La vem escoltar al programa fa un parell de setmanes en la versió del seu autor, també en castellà. Los Estudiantes van gravar en total tres EP’s, l’ultim l’any 1964. Per Los Estudiantes van passar un munt de músics, entre ells Luis Sartorious, Manolo Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i altres. Luis Sartorius els va deixar per convertirse en director artistic d’un segell discogràfic i ell va ser el que va tindre l’idea de crear Los Brincos. José Barranco va passar a Los Pekenikes com a cantant i després findaria Los Flecos. Per cert, Luis Arbex va morir en accident de cotxe quan feia la mili i el seu germà Fernando va anar a Los Brincos, després Alacrán i finalment crearia Barrabás.

Joe & The Jaguars – Si tuviera un martillo

Joe & The Jaguars eran un grup sorgit a Espanya, concretamente a Madrid, però es tractava de soldats nord-americans, fent la mili a la base americana de Torrejón de Ardoz i que van gravar un únic EP aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. Van acompanyar a Karina amb la que van gravar un altre EP i també algún que altre artista de moda a l’época. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones i ja havie gravat discos quan va ser cridat a files. Aquí va crear Joe & The Jaguars. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya l’any 1963 per fer una televisió i va demanar que el portesin a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup. Si és que no perden pistonada. Aquesta cançó que escoltem ara i que va ser superversionada, era "If I Had A Hammer", el gran èxit de Trini Lopez que la va reconvertir al rock and roll, si bé val a dir que es tot un clàsic del folk americà i la van gravar molt abans Peter, Paul & Mary.

Los Gatos Negros – Hey, Hey Bunny

Escoltarem ara aquest tema que va ser un dels èxits del grup nord-americà John Fred & His Playboys Band, encara que avui dia pocs se'n recorden d'aquesta cançó a causa del “Judi con disfraz” que va ser el gran hit en la carrera d'aquesta banda estadunidenca, però es tracta d'un bon tema que compartirem a El Temps Passa... i la música queda, encara que en la versió que a Espanya van realitzar els barcelonins Los Gatos Negros que la van incloure com a cara a d'un single, publicat pel segell Vergara l'any 1968, amb "Los muros son altos" a l'altra banda i anys més tard la cançó seria recuperada en un disc recopilatori de música soul titulat “Sensacional Soul vol 2” que no recordem ara qui el va editar, però van tornar a treure’l com single promocional, encara que amb una cançó de Los Kifers a l'altra cara, va ser l’any 2009. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporant Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que  Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.

Los Sírex – Que se mueran los feos

Un grup històric del pop espanyol dels seixanta van ser Los Sírex que comprovareu són un nom familiar al programa. Aquest tema és al costat de "La escoba", un dels més populars en la discografia Los Sírex i es va editar a l'any 1965 través del segell Vergara en un EP on també s'incloïen "Culpable", "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. "Que se mueran los feos", tot i no ser una composición d’ells, és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50 i està carregat de bon humor. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després en van haver uns quants més, com el que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Los Sírex el integraven Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu que venia de Los Meteors, Luis Gomis de Pruneda a la bateria que tocava abans amb Los Wildes, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un quans músics més, entre ells Tony Mier, Juanjo Calvo, Óscar Janot i Quique Tudela. Luis Gomis i Manolo Madruga van morir l’any 2012, a principis de setembre, amb pocs dies de diferencia. Ernesto Rodríguez que era el batería des de feia cinc anys ens va deixar el passat 2014, també va ser el fundador de Los Gatos Negros. Van participar en un parell de pel·lícules “Noches del Universo” i “Superespectáculos del mundo" que va dirigir Miquel Iglesias Bonns, el “sogre” de Mario.

La Parrafada

Corin Tellado

La majoria d'escriptors que es dedicaven a les novel·les de butxaca, el que als Estats Units es van cridar novel·les pulp o barates, eren autors que escrivien darrere d'un pseudònim, ocults gairebé sempre d'un nom anglosaxó que els permetia convèncer els seus lectors de la seva capacitat per escriure sobre temes de texans, d'espies, ciència ficción o d’amor. Parlem dels autors de les novel·les populars que publicava, entre d'altres la popular Editorial Bruguera.

A més aquestes novel·letes de butxaca es rendibilitzaven ja que quan la havies llegit, t’anaves ha veure el quiosquer de la cantonada i la canviaves pagant una petita quantitat. D'això dóna fe Quimet ja que els seus pares regentaven l'estanc de Constantí i allà hi havia una secció de canvi de novel.les i estava molt concorreguda. Tant per homes com per dones que buscaven les novel·les de Corín Tellado, per descomptat, però no sempre. També hi havia homes que les llegien que quedi constància.

Els seus preus eren econòmics, la seva mida era ideal per anar a la butxaca del darrere dels pantalons i les seves trames d'acció, aventura, amor i una dosi justa d'erotisme, dins dels cànons de l'època controlats "sàviament" per la censura, les feien accessibles per a un públic molt ampli. Els noms amb els que vam conèixer a aquests autors eren sonors i fins i tot porten records de tardes d'hivern perdut en planetes llunyans, en el salvatge oest o en les intricades trames dels “villanos” que volien dominar el món i sempre eren detinguts finalment per l'heroi, perquè sempre hi havia un heroi que quedi clar. Parlem de noms com Silver Kane, Clark Carrados, Glan Parrish, Lou Carrigan, Frank Caudett, etc. Els més popular en quan a novel·les del oest va ser Marcial Lafuente Estefania, però si parlem d’amor, la Reina va ser Corin Tellado.

María del Socorro Tellado López va néixer el 25 d'abril de 1927 a Viavélez, Astúries, coneguda com Corín Tellado, es va especialitzar en novel·les romàntiques. És l'escriptora espanyola més llegida després de Miguel de Cervantes i figura en el Llibre Guinness dels Rècords de 1994 (edició espanyola) com l'autora més venuda en llengua castellana.

Va ser l'única noia dels cinc fills del matrimoni format per una mestressa de casa i un maquinista naval de la Marina Mercant, que la cridaven Socorrín, d'on va sorgir el Corín. Al 1939, després de la guerra, el seu pare és ascendit a primer oficial i la família s'instal·la a Cadis. Socorro  estudia en un col·legi de monges. llegia moltíssim, especialment a Alexandre Dumas, Balzac i altres clàssics francesos. Dels espanyols va admirar sobretot a Miguel Delibes. També coneixia les novel·les eròtiques de Pere Mata. Al 1945 mor el pare i comencen els problemes econòmics. El llibreter que li ven novel·les a Cadis s'assabenta que ella també escriu i la posa en contacte amb l'Editorial Bruguera. Al 1946 escriu “Atrevida apuesta" per la qual l'Editorial Bruguera li paga tres mil pessetes de les de llavors i que actualment frega les 36 reimpressions; A l'any següent l'editorial la inclou en la seva nòmina d'escriptors i li encarrega una novel•la curta a la setmana. Les seves novel•les curtes romàntiques de duro, de no més de cent pàgines, arrasen al mercat. Encara que Corín va començar a estudiar Psicologia, no va acabar la carrera.

Al 1951 es trasllada a viure a Gijón, d'on ja no es mourà. Aquest any la revista Vanidades, de gran difusió a tot Hispanoamèrica, signa un contracte amb Corín Tellado perquè li lliuri dues novel·les curtes i inèdites al mes i el tiratge de la revista passa de 16.000 als 68.000 exemplars quinzenals; el corrector de proves era Guillermo Cabrera Infante, que va dir que la lectura de les seves novel·les va ser determinant per a la seva posterior dedicació a l'escriptura. Va cridar a Corín "la inocente pornógrafa". Al 1959 es casa amb Domingo Egusquizaga, a l'any següent neix la seva primera filla, Begoña i al 1961 el seu fill Domingo, però en 1962 se separa del seu marit, tot un escàndol per a l'època i signa un contracte en exclusiva amb Bruguera per 150.000 pessetes. La UNESCO va declarar que Corín Tellado és l'autora més llegida en castellà després de la Bíblia i Cervantes. Al 1964 decideix no renovar el seu contracte amb Bruguera i l'any següent comença a treballar a l'editorial Rollán. A finals d'any apareix Corín Il·lustrada, col·lecció quinzenal de fotonovel·les. De la primera “Eres una aventurera”, es van vendre 750.000 exemplars en una setmana. Al 1968 l'obra de l'autora es tradueix a nombroses llengües. Al 1970 s'estrena el film “Tengo que abandonarte”, pel·lícula inspirada en una novel·la seva i dirigida per Antonio del Amo. Al 1973 l'Editorial Bruguera guanya un pleit contra Corín Tellado i aquesta es veu obligada a pagar-lis 365 milions de pessetes i a treballar en exclusiva per a ells fins a l'any 1990. Al 1977 escriu el serial radiofònic “Lorena”, història d'una noia d’alterne, però les seves al·lusions polítiques són censurades pel règim. De fet la pròpia autora va afirmar que el seu estil es va perfilar gràcies a la censura de l'Espanya franquista, que va depurar les seves novel·les sense compassió; a més, totes havien de acabar en casament, va manifestar: "Algunas novelas venían con tantos subrayados que apenas quedaba letra en negro. Me enseñaron a insinuar, a sugerir más que a mostrar", deia. Va haver-hi ocasions en què la censura li va arribar a rebutjar quatre novel·les en un mes.

El destacable de Corín Tellado, a part de la seva gran facilitat per desenvolupar arguments interessants, és l'anàlisi dels sentiments. La descripció en les seves novel·les és mínima i l'estil és directe. La seva literatura ha evolucionat amb els temps i ha sabut reflectir la realitat social contemporània.

Entre 1978 i 1979, sota el pseudònim d'Ada Miller Leswy i Ada Miller, Corín Tellado publica a Bruguera 26 novel·les eròtiques de butxaca en la col·lecció Especial Venus simuladament traduïdes de l'anglès. Al 1981 viatja a Xile i Corín es dóna compte de la seva enorme popularitat en aquest continent. Al 1986 l'editorial Bruguera s'enfonsa a la fi i ella queda lliure del seu contracte d'exclusivitat, que la va tenir lligada durant 24 anys. Comença a escriure contes de literatura juvenil per a les editorials Júcar i Cantábrico. Al 1989 portava ja escrites 2243 novel·les. Al 1991 publica la seva primera novel·la llarga “Lucha oculta”, que l'autora considera la seva favorita. Posteriorment va publicar una altra narració extensa, “Amargos sentimientos”. Moltes de les seves obres són adaptades al cinema i a la televisió. Al 1998 rep la medalla al mèrit en el treball i també molts premis i homenatges i es publiquen estudis i biografies seves.

Corín Tellado ha publicat uns 4000 títols i venut més de 400 milions d'exemplars de les seves novel·les. Les seves obres van tenir un èxit especial a Llatinoamèrica, on van impulsar la creació del culebró o serial televisiu.

Va morir a Gijón l'11 d'abril del 2009 després de patir un infart cerebral. Va deixar tres novel·les inèdites sense publicar.

La Música que es Feia en Català

Enric Barbat – Dimarts i Tretze

Avui a la nostra secció en català us hem portat a tres cantautors i començarem escoltant a Enric Barbat, un dels cantautors més carismàtics de la Nova Cançó que va ser membre dels Setze Jutges i que en aquesta cançó ens parla d'un "pupes". El protagonista és un home amb tan mala estrella que si es compra un circ segur que li creixen els nans. Això si, quan va a un funeral es presenta de vintiun botons amb el seu vestit negre i les sabates molt bé lustrades, però com té tanta mala sort, al funeral acaba sent el protagonista. Escolteu-la. Enric Barbat dins del col·lectiu, va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges. El cantautor va néixer a a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963 si bé mai va ser valorat com ell realmente es mereixia, com ens diu Quimet. Desenganyat, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca” que diuen al Regne, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquests darrers anys estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt, deu estar fent una inmensa Big Band i una bona coral.

Guillermina Motta – A un amic del Pais Basc

Guillermina Motta l'any 1968 va publicar aquest disc, dels que us hem extret el tema que compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda, per al segell Concentric. La veritat és que ens agrada aquesta cançó i considerem que té una lletra molt interessant. Tots els temes d'aquest EP van ser escrites per Guillermina Motta que a més de cantar va tocar la guitarra en la gravació, en la què va estar acompanyada per un grup de bons músics d'estudi dirigits per Francesc Burrull que era el director artístic de Concentric. Els enregistraments es van fer en els Estudis Gema i el disseny de la portada del disc va ser de Pau Riba que la veritat és que tampoc podem dir que es lluís en excés. Les altres tres cançons eren “No té encara 14 anys”, “Història” i “Molt temps”. En els seus primers discs ella era molt reinvidicativa, però molt, encara que Guillermina Motta sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que la va caracteriçar en la seva vida professional i la va portar a gravar aquella mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir alguna cosa que veure. O Serrat ja que un dia vem veure anunciat en portada d'una revista que ells dos estaven enrotllats, com es diu ara. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze Jutges. La Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de l’any 1941. Per cert que la Motta també va treballar d’actriu, recordeu la incipient televisión que es feie des de Miramar, una seguna cadena, llavors anomenada UHF on podiem veure la serie “Les Guillermines del Rei Salomó”, avui en dia tot un clàsic.

Joan Manuel Serrat – Els vells amants

Aquesta peça estava inclusa en un dels primers EP’s de Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec i val a dir que la lletra és entendridora. La veritat és que Mario sempre a sentit alguna cosa al fons del pit quan veu parelles de gent gran que porten tota la seva vida junts i segueixen igual d'enamorats o més, caminant per els carrers agafadets de la má, però l'altre dia i després d'escoltar aquesta cançó va sentir al mirar-se al mirall que després de tant buscar i buscar, ja fa molts anys, pràcticament vint que els passa al costat de la mateixa persona i se sent bé. I ja tenen cabells blancs com els del protagonista de la cançó. La veritat es que Mario enveixa al Quimet per que aquest porta prácticamente quaranta anys amb la mateixa parella, una cosa que ell no ha sabet fer, esperem que fins ara, és clar. “Els vells amants” també es va incloure dins del primer LP que Serrat va publicar, tots aquells discos editats per el segell Edigsa. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, bé, aixó no es cert del tot ja que va neixer a la Clínica de L'Aliança. Serrat va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. De fet creiem que la seva mare era d’un poble de Tarragona, pèro no estem segurs del tot ja que també ens sembla que era aragonesa, no ens feu massa cas. Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis d'ells. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia sols al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó emessa per el govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert, sentia massa respecte per les banderes, siguesin del color que fossin. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però avui tot això ja és història.

Deixarem ara la música feta en català, però seguim en la nostra terra.

Los Salvajes – Se llama María

Aquest tema va ser el gran èxit del cantant i compositor italià Pino Donaggio i també la va gravar, fins i tot en català, el cantant Tony Dallara, però la discogràfica EMI-Regal se la va imposar a Los Salvajes tot i que es tractava d'un tema allunyat del seu estil i gustos musicals, però les cases grans són així i la banda liderada per Gaby Alegret va publicar l’any 1965 un EP on "Se llama Maria" va ser el tema estrella, clar que ells i després d'una introducció més o menys ortodoxa, canvien el ritme i l'acosten més a l'estil Salvajes que al del seu autor i a les moltes que es van gravar a Espanya. En aquest EP també es troba també "Ya te tengo" que és una versió del "I got you babe" de Sonny and Cher, al costat de "Wooly bully" de Sam the Sham and the Pharaons i el "Satisfacción" dels Stones que va ser la millor versió realitzada per cap grup espanyol de l'època d’aquesta cançó. Los Salvajes eren Gaby Alegret, Sebastián Sospedra, Delfín Fernández, Enric Canals i Andy González, tots ells eren del Poble Sec, tret de Sebastià que era de Colblanch. Avui en dia dels Salvajes originals que segueixen en actiu i van ser una de les bandas més dures del rock que es feia a l’Espanya dels seixanta, sols queda Gaby Alegret.

Lone Star – La playa

Aquesta és una versió del tema de Marie Laforet que ens versionan els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "Eight days a week" de The Beatles i "De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda" i formen part de la história del rock espanyol. La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres de quatre o cinc discos de quatre cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per davant. Inicialment Lone Star eren Pere Gené(cantant i guitarra), Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc fot el camp Enric Fuster i tres discos més tard Willy Nab i es va incorporar el guitarrista tarragoní Joan Miró. A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat interinament per Alex Sánchez que ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per indisposició de Sierra, el seu guitarra i Mario els va tindre actuan a La Fàbrica de Reus, on era director artístic i va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que “Per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil”, sobre tot quan el propietari amb la seva familia s’en anava de restaurant a sopar a Cambrils cada dia. És clar, a final de mes les comptes no sortien de cap manera.

Los Brincos – Eres tu

Ara a El Temps Passa... i la música queda, ens remuntarem a la primera època de Los Brincos, amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant, si bé musicalmente la millor va ser la tercera. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la productora Mariní Callejo que havia estat component de Los Brujos i va ser la primera dona productora del pop espanyol, instrumentalment Los Brincos sonaven perfectes, peró hi havia truc i és que Mariní i per abaratir costos a Novola, un subsegell discogràfic depenent de Zafiro, posava músics d'estudi tocant en els primers enregistraments de Los Brincos. Van acunyar el terme “brincosis” per referir-se a la seva música. Aquest tema, una extraordinària balada,  va ser la cara B d'un single amb "Tu me dijiste adiós" a la cara A. El tema va tornar a publicar-se també en un EP de Los Brincos on el tema estrella va ser "Borracho" que al seu torn també es va editar en single. Ambdós discos es van editar l’any 1965. Los Brincos van ser una idea de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips i que va morir en accident de tràfic poc després, i incialment van voler que es diguisis Las Ovejas Negras, però finalmente el nom va ser Los Brincos. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest va rebutxar-ho per crear Los Flecos. La primera formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com Junior, si be dos anys després de la seva creació Juan Pardo i Antonio Morales van deixar el grup per formar Juan y Junior. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.

Los Javaloyas – Buenas vibraciones

Amb aquest tema i des de Mallorca, acabarem el programa d’avui i recordarem que amb ell molts van ser els que van descobrir a Espanya als nord-americans The Beach Boys, una banda de surf music que van sorprendre a tothom amb una cançó com aquesta, allunyada del seu estil i dins del moviment hippy. La veritat és que de tant que hem parlat de Los Javaloyas, ara no sabem que dir. Bé, alguna cosa si. Van ser costat de Los Mustang i Los Catinos, els millors grups versioners de la seva època, grans músics, tots ells multiinstrumentistes. Aquest tema és la seva versió del gran èxit de The Beach Boys i es recollia en un EP publicat per EMI-La Voz de Su Amo que incloïa “Quiero que me quieras” de The Spencer Davis Group, “Tal vez un día” i “Has pasado a la historia”. Va ser un dels discos de Los Javaloyas que millor es van vendre. Deiem que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó no es  cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda ja amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot i es pot dir que a partir d’aquell momento van passar a ser un dels millors grups mallorquins. Los Javaloyas són un dels conjunts més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, dins d’un circuit on també van estar-hi Los Salvajes, The Runnaways, Los Huracanes, Los Atilas i altres conjunts espanyols. Allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de l’any 2007 i fins la seva mort creiem que Los Javaloyas seguien en actiu

Ara fotem el camp i acabem El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, però us deixem en companyia de les emissores per les que sortim a l’aire o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i toquem el dos fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario