Setmanalment emprenem un viatge al passat, als anys seixanta
que musicalment van ser revolucionaris, almenys a cànons establerts i van
canviar conceptes i idees, fent que la joventut s'adonés que hi havia molt més
que boleros, copla, cuplets i aquelles cançons dels programes de ràdio, els
populars Discos Sol·licitats. Avui tindrem Anuncis que és centraran en coses
"dolces", però també tindrem música i escoltarem clàssics com Els 5
Xics, Adamo, Los 5 del Este, Santi Sans, Los Jóvenes, Lone Star, Els 7 d’Aquí,
Los Sírex, Pop Tops, Los Mustang, Bruno Lomas, Los Ángeles, Salvador Escamilla,
Los Brincos i els mexicans Los Apson. Comencem ara des de totes les emissores
per les que ens escolteu o internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm
Quimet Curull i Mario Prades i toca dir-vos alló de
Obrim la
Paradeta
Els 5 Xics – Bajo la lluvia
El grup valencià Els 5 Xics, amb als que avui començarem El
Temps Passa… i la música queda, ens versionen la cançó "Just wolking in
the rain" dels nord americans The Walker Brothers, és clar que i aixó es
una dada sucosa, el tema va ser composat per Johnny Bragg i Robert Riley, els
dos empresonats a la
Tennessee State Prison a Nashville i que ja la van gravar des
de la presó amb el seu grup, de nom explicatiu: The Prisonaires, l’any 1953.
També la va gravar Johnnie Ray, aquest l’any 1956 i la va col·locar en la
segona posició del Billboard. Que consti que a Espanya ja l'havien enregistrat
abans els catalans Los Pájaros Locos i molts altres grups, però la versió d'Els
5 Xics és francament bona. Van començar sent 5, però van arribar a ser 7 i es
van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de 1965 fins
l’any 1983 i per la banda van passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que
és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis
Ballester, José Llusar que també va actuar 
com a productor, Antonio Riza a la
guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam
Ferrero. Els 5 Chics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su
Época", és clar que resulta molt curios aixó perqué Los Huracanes també
van ser escollits "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar
amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. Sempre
ho van fer en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran
versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va
ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge,
un dels grans del soul americà que va morir el passat mes d’abril. En moltes de
les seves gravacions consten com Els 5 Chics i en altres com Els 5 Xics.
com a productor, Antonio Riza a la
guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam
Ferrero. Els 5 Chics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su
Época", és clar que resulta molt curios aixó perqué Los Huracanes també
van ser escollits "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar
amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. Sempre
ho van fer en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran
versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va
ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge,
un dels grans del soul americà que va morir el passat mes d’abril. En moltes de
les seves gravacions consten com Els 5 Chics i en altres com Els 5 Xics.
Lone Star – La casa del sol naciente
Escoltarem ara tot un clàsic "La casa del sol naciente" que us hem extret d’un EP,
editat l’any 1964, on també es van incloure “I’m crying” que també era dels
Animals, “I feel fine” dels Beatles i “Desperados”, així mateix una versió. La
versió d’aquesta cançó dels Lone Star és possiblement la millor feta al país
d'aquest tema tradicional del folk americà recuperat per al R & B per
l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals fins que els va
deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. De fet fins i tot els
Animals van reconeixer que aquesta es la millor versió que s’havia fet de la cançó.
Moltes vegades hem parlat dels carnets que feien falta per poder realitzar
actuacions ens els seixanta... i cobrar que en el fons era l'important.
Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava el sindicat
vertical després de passar una petita prova. Permetia fer
"atraccions", però el bo era el Carnet 
Blanc que et permitia ver
“ball” i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone
Star: Pere Gener, Joan Miró (que era de Rocafort de Queralt, a Tarragona), Rafa
de la Vega i
Enrique López. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a
partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star van passar
gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra, Willy
Napp, Lluís Masdeu, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez. Quimet te molt a dir
sobre aquets carnets vermells dels que parlavem abans. Ell es va examinar a
Tarragona i sembla ser que va passar bé la proba, va pagar... i ancara espera
que l'hi envien el "susodicho" carnet. Deu se que Correos cada dia va
pitxor. A Barcelona els examens es feien als locals del antic Sindicat
Vertical, a la Via
Laietana, i a un teatre, on s'el va treure Mario. Val a dir
que nosaltres, la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible.
Per cert, un euro per Quimet que l’ha tocat un munt de vegades, és clar que
Mario també, per tant i abans de que la sang arribi al riu, no cobra cap dels
dos. Per cert, quan van començar i per imperatiu de la discográfica, es deien
en els primers discos Conjunto Lone Star.
Los Brincos – Sola
Aquesta es una de les més recordades cançons de Los Brincos
que instrumentalment van ser un dels millors grups espanyols de la seva época,
però hi havie truc i és que en els seus primers enregistraments no tocaven
ells, ho feien músics d'estudi coordinats per Mariní Callejo, la seva
productora, per al segell Novola, una divisió de Zafiro per llançar grups de pop
espanyol de l'època, cosa que als anys setanta van tornar a fer crean Chapa
Discos. Aquesta peça va ser la cara B d’un single de Los Brincos de 1965 amb
“Borracho” a la cara A, tota una hoterada, la veritat es que “Sola” es molt
millor. Aquest va ser el primer single que
Mario es va comprar i encara el te, si bé la portada fa veritable pena.
El mateix any es va editar un EP amb aquestes mateixes cançons, junt a “Tu me
dijiste adiós” i “Eres tú”. La idea de crear un 
grup de nois macos que cantesin
les seves canons va ser de Luis Sartorius que havia estat component de Los Estudiantes i un dels primers al que li
va dir d’unirse al grupo va ser José Barranco, però ho va rebutjar. Inicialment
es tenien que dir Las Ovejas Negras, però finalmente el nom no va ser aquest.
Los Brincos eren a la seva primera etapa, la més brillant en quan a èxits
comercials, Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando Arbex i
Manolo González. Després tots sabem que va passar: S’en van anar Juan i Junior
per llançar-se com a duet, despres d’un intent de cop d’estat i el fracas a una
actuación al Festival de Benidorm, van entrar Ricky Morales i Vicente Jesús
Martínez que venien de Los Shakers, però van tornar ha haver cambis i després
de marxar-se Vicente van entrar Miguel Morales i el teclista Óscar Lazprilla
que militaba abans a Los Ampex i Time Machine. La banda va seguir per
finalment, ja l’any 1970 i juntan els components d’Alacrán, el grup paral·lel
de Fernando Arbex i altres músics, van convertir-se en Barrabas. Los Brincos van
gravar en castellà, pero també ho van fer en angles, frances i italià. Fernando
Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.
grup de nois macos que cantesin
les seves canons va ser de Luis Sartorius que havia estat component de Los Estudiantes i un dels primers al que li
va dir d’unirse al grupo va ser José Barranco, però ho va rebutjar. Inicialment
es tenien que dir Las Ovejas Negras, però finalmente el nom no va ser aquest.
Los Brincos eren a la seva primera etapa, la més brillant en quan a èxits
comercials, Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando Arbex i
Manolo González. Després tots sabem que va passar: S’en van anar Juan i Junior
per llançar-se com a duet, despres d’un intent de cop d’estat i el fracas a una
actuación al Festival de Benidorm, van entrar Ricky Morales i Vicente Jesús
Martínez que venien de Los Shakers, però van tornar ha haver cambis i després
de marxar-se Vicente van entrar Miguel Morales i el teclista Óscar Lazprilla
que militaba abans a Los Ampex i Time Machine. La banda va seguir per
finalment, ja l’any 1970 i juntan els components d’Alacrán, el grup paral·lel
de Fernando Arbex i altres músics, van convertir-se en Barrabas. Los Brincos van
gravar en castellà, pero també ho van fer en angles, frances i italià. Fernando
Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.
Los Ángeles – 98.6
Quimet sempre afirma que Los Ángeles, als que escoltarem al
programa d’avui, son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a
The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus
rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso
González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El
guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. Al 1976,
Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de septembre de
1976 a
Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va
acabar, a més a més, amb l'existència del grup, Carlos va quedar molt mal
ferit, havien actuat a Tarragona. Ara bé Los Ángeles van tornar als 90 incluin
al fill del recordat Poncho i gravant un CD acústic de vells èxits. Los Ángeles
van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60.
Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles Azules per, després que els
deixés el seu cantant Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant
Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps
i mentre 
un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard
crearia Los Módulos. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell
Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema,
publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan
dichoso” que era dels The McCoys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de
la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabucchelli
que per cert va morir a Madrid el 28 de setembre del 2006. Val a dir que “98.6” també va ser el seu
primer gran èxit i posiblement el millor de tots, sense oblidar “Mañana,
mañana”, tot i que “98.6”
no era d’ells es tractave d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En
total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 fins l’any 1976. Van fer una pel·lícula "A 45 revoluciones por minuto", la foto es d'ella i al fons veureu a Juan Pardo.
Los Jóvenes – Vuelve Sloopy
Los Jóvenes van ser un dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb
una àmplia discografia a força d'EP's, com estava manat i algun que altre
single. Aquesta cançó gravada originalmente pel grup americà The McCoys, es
trobava en un single, l'ultim que van publicar, on també trovabem “El Parasol”
que creiem era una composició seva. Altres vegadres ja ho em dit, estem segurs que
si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional, haurien estat un grup
capdavanter dins del pop-espanyol de l'època. Es van desfer abans 
d'arribar la
dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José
Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria
Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos
Club al carrer Mayor de Gracia devant del metro Fontana, a les matinals del
Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio
Barcelona i també al Pinar, un local on al estiu es feien actuacions al aire
lliure i quan feia fret es trasladaven al pis superior i que estaba a dalt de
tot del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, just al peu de la
montanya de Montjuich. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un parell de
single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els
80 José Luis Verisimo es va convertir en representant artístic amb seu a
Barcelona.
d'arribar la
dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José
Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria
Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos
Club al carrer Mayor de Gracia devant del metro Fontana, a les matinals del
Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio
Barcelona i també al Pinar, un local on al estiu es feien actuacions al aire
lliure i quan feia fret es trasladaven al pis superior i que estaba a dalt de
tot del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, just al peu de la
montanya de Montjuich. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un parell de
single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els
80 José Luis Verisimo es va convertir en representant artístic amb seu a
Barcelona.
Los Sírex – El tranvia
És una de les composicions de Los Sírex més celebrades i
avui en dia forma part de l’historia musical de aquest conjunt barceloní. Es
trovaba a un EP amb "Que se mueran los feos", "Culpable" i
"Has de ser mi mujer", un dels seus millors discos. Ho hem dit en
diverses ocasions, però ho repetirem avui que el primer cantant de Los Sírex va
ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell
del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. Los Sírex eren
Lesli, Luis Gomis de Pruneda que va morir el 4 de setembre del 2012, Guillermo,
Manolo Madruga que va morir pocs dies després del seu company i José Fontseré.
Per cert, Los Sírex van ser els teloners de The Beatles al concert de
Barcelona. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem
comentar que es van 
retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a
mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de
Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos,
avui al blog us posem una foto, feta per Mario Prades, del dia d'aquest
retrobament, l’any 1988, veure a Lesli amb Agustín de Los Diablos. Per cert que
de la formació original actualmente només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex
també van fer cinema, van rodar dues pel·lícules, sota la direcció de Miguel
Iglesias, el "sogre" del Mario, però no recordem els noms. Ernesto
Rodríguez que era el batería de Los Sírex des de feia 5 anys i va ser el
fundador de Los Gatos Negros, va morir fa un parell d’anys.
Pop Tops – Viento de Otoño
Aquesta és una bona cançó gravada l’any 1967 en castellà que
es la versió que escoltarem ara i que també la van treure en angles. La
trobavem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas,
al blog us posarem les dues. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel
cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant
original i guitarra de Los Tifones era Luis Fierro i quan els va deixar, va ser
substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom a Los Pop Tops. El tema
que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de
"Con su blanca palidez" dels Procol Harum, però aquesta cançó és més animada i la
portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser
produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a
Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José
Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis 
Angulo, Ray Gómez que venia
dels Pekenikes i després va marxar-se a tocar als Estats Units incorporant-se a
la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom
Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels
components del grup durant un temps sembla ser que va ser Alfonso Arteseros,
conductor del programa de televisió "España en la Memoria". Van
haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar
despres amb Jalea Real. Por cierto que el segell RamaLama ha editat fa uns anys
un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45
cançons d’aquest grup mític de la música de finals dels seixanta i principis
dels setenta, tot un document sonor d’una época
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui us portem, a la nostra secció dels Anuncis per al Record,
una sèrie de falques publicitaries de productes molt dolços i és que, com ja us hem dit en moltes
ocasions, tant Quimet com Mario som uns llaminers.
Flan Tocy
En moltes ocasions us hem parlat que en els anys cinquanta
la ràdio es realitzava en rigorós directe, amb actuacions i públic. Les
orquestres i els seus cantants ens deixaven anar els anuncis que en moltes
ocasions eren autèntiques cançons que duraven dos o tres minuts i ens relataven
veritables històries per donar suport a la promoció del producte anunciat. Un
altre dels flams populars en aquelles dècades va ser el Flan Tocy i us portem
aquest anunci que com comprovareu, és un 
enregistrament realitzat en directe en
una emissora de ràdio, tot i que reconeixem que el só deixa molt a desitjar,
però es tracta d'un veritable document històric. Per cert, en les seves
campanyes de promoció Flan Tocy que es venia en sobres per cuinar a casa, també
regalava banderoles amb imatges de jugadors de futbol. D'aquest sí que estem
convençuts que actualment ja no es ven, però en aquelles époques els flams
estrella van ser El Flan Potax, Flan Royal i el Flan Chino el
Mandarín, al costat del Flan Tocy.
enregistrament realitzat en directe en
una emissora de ràdio, tot i que reconeixem que el só deixa molt a desitjar,
però es tracta d'un veritable document històric. Per cert, en les seves
campanyes de promoció Flan Tocy que es venia en sobres per cuinar a casa, també
regalava banderoles amb imatges de jugadors de futbol. D'aquest sí que estem
convençuts que actualment ja no es ven, però en aquelles époques els flams
estrella van ser El Flan Potax, Flan Royal i el Flan Chino el
Mandarín, al costat del Flan Tocy.
Chocolates Loyola
La xocolata que fins a 1840 només es prenia beguda i feta
amb aigua en lloc de llet, es un dels productes més arrelats al nostre país. Va
arribar des de Veneçuela a través de les rutes de comerç obertes per la Reial Companyia
Guipuscoana de Caracas i de la seva preparació ràpidament es van encarregar
famílies jueves procedents de França. En els anys 40 van sorgir en Guipúscoa
gairebé al mateix temps, diverses empreses a la localitat d'Oñate dedicades a
la xocolata, com Orbea, 
Loyola, Zahor, Onena, Guereca o Maiztegui. Totes han anat desapareixent,
llevat Zahor. L'última, Loyola, ho va fer en els vuitanta, tot i formar part en
aquells moments de la multinacional Cadbury Schweppes. Loyola també oferia
cromos per col.leccionar, destacant un àlbum amb la col.lecció "I... Ell
va arribar fins a nosaltres" sobre la vida de Jesucrist i diverses
col·leccions de jugadors de futbol. Xocolates Loyola, era una empresa que
elaborava una gamma de productes basats en la xocolata, la seva exquisida aroma
i el seu fi sabor, el convertien, segons la publicitat, en el rei dels
xocolates de les famílies de llavors, en competència amb Nestlé, clar.
Galletas Gullón
I per mullar a la xocolata a la tassa o per acompanyar una
presa, el que en castellà deien una onza, us portem unes galetes, però de la
casa Gullón que va publicitar els seus productes en diversos anuncis d'una
mateixa gamma, però diferents entre si. Galetes Gullón és un important
fabricant del sector i l'empresa es va crear l’any 1892, creiem que és l'única
empresa familiar que es segueix mantenint en aquest sector. Van tenir 
problemes
l’any 2010 amb un dels seus directius que va ser acomiadat, era Juan Miguel
Martínez Gabaldón i van ser condemnats a indemnitzar-lo amb més de 8 milions
d'euros, ells van apel·lar i no sabem com va acabar la cosa. La vetarana
empresa Gullón es troba a Aguilar del Campo i la foto es d'una visita del equip
de futbol del Numancia a la fàbrica Gullón, suposem que van anar per recuperar
forces.
Turrón El Lobo
Donuts
És clar que un dels anuncis més recordats quan parlem de
coses dolces és el del "Donut i la cartera", aquella que els nens
oblidaven sempre per culpa de menjar-se un Donut. En angles es diuen doughnut,
pero aquí tembé s'els va dir rocos, rosquilles i berlines. Mario sempre
recomana menjar-se un Donut cada matí al llevar-se, perquè així ningú pugui dir
que aquell dia no t'has menjat un rosco. Avui en dia tenim Donuts de quaranta
mil tipus i sabors diferents, per poguer triar, però llavors el donut era
simplement “el donut”. Es considere que el Donut te el seu origen en un dolçs
de Nadal creat per els holandesos al segle XVI que van portar a Nova York quan
encara s’anomenava Nova Amsterdam i al qual li deien Oliebollen, però uns
altres aseguren que va ser creat per un mariner de nom Hanson Gregory, l’any
1847. Els fes qui els fes, la vertitat es que els donuts estan molt bons i son
tot un vici que va directe a les "cartutxeres", aixó si, però “Dos
millor que un” deie també un dels seus slogans publicitaris.
La Música
que es Feia en Català
Salvador Escamilla – Els temps ara canvien
Avui en dia pràcticament tots identifiquen Salvador
Escamilla com el gran radiofonista que va ser, sobretot al capdavant del
programa Radioescope de Ràdio Barcelona, emès des dels estudis del carrer Caspe
número 6. Però Salvador Escamilla va començar com a cantant editant els seus
discos a través del segell Edigsa i finalment es va passar al món de la ràdio,
convertint-se en un dels pioners en fer ràdio en català. Aquest tema que escoltarem
ara a El Temps Passa... i la música queda, és una versió de Bob Dylan, un dels
seus temes més populars el "The Times They Are A-Changin", tot i que
reconeixem que l'adaptació de la lletra al català s'allunya de la versió
original i el text li resulta, tant a Mario com a Quimet que l'ha tocat en
moltes ocasions, de manera que reclama l'euro pertinent, una mica allunyat de
la traducció que es fa servir 
habitualment. Es va incloure en un EP titulat
genèricament "Cançons de protesta" que va publicar Edigsa l’any 1966
i en el qual també es van incloure “No Aconseguiran” escrita por Josep Maria
Andreu i Lleó Borrell, “No Pot Ser Pas” que era la versió del “Il Faut Dire
Adieu” del frances Jean-Jacques Debout i “S'Ha Acabat el carnaval” que es el
“The Carnival Is Over” de Tom Springfield. De nom complert Salvador Escamilla i
Gómez, va néixer a Barcelona l'any 1931 i va morir també a la Ciutat Comtal el 30
de març del 2008. Radioescope es va posar en marxa l'any 1964, posteriorment a
la publicació d'algun dels seus discs i Salvador Escamilla va ser un dels
principals impulsors a través dels mitjans de comunicació de la Nova Cançó i la música
en català, un apartat en el què també hem de destacar un programa anomenat
"Barcelona Internacional" que un parell o tres d'anys més tard va
començar a ser emès a Radio Juventud la
Voz de Cataluña, des dels vells estudis del carrer Saragossa
i que estava conduït per Josep Maria Bachs, Ángel Casas i un tercer del qual no
recordem el nom. A la foto Salvador Escamilla amb la cantant Magda.
Els 7 d’Aquí – 400 infants negres
Aquesta cançó es trobava en el primer i creiem que únic EP,
publicat per Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es
deia Jordi Camps i en aquest disc trobem una bona versió de "Nit de
Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda ens
quedem amb la de Los Relámpagos, tot i ser instrumental. Els 7 d'Aquí eran un
bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es
trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar
a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. En el EP
també trobem "Sing, Sing" i “Nomes tu”, aquesta composada per Carlos Sist que creiem era
component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de
Ràdio Barcelona. Aquest EP que portem avui es va gravar en els estudis
Sonotone. La cançó era una versió d’un èxit del cantautor i poeta francès Jean
Ferrat i va ser adaptada al català per Francec Vallverdú..
Santi Sans – Josep
l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical
del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta",
"El dormilega" i “El meu trastet” que era una versió del "Road
Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs que
de fet va ser l’adaptador de les quatre cançons d’aquest EP i un
dels propietaris del segell Concentric Santi Sans va néixer a Barcelona l’any
1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro
espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació
va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal
titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de
Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el
Conqueridor" on troben a l'actriu Crista Leem, una noia de molt bon veure.
Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca. Fa un parell
d’anys Santi Sans va presentar un llibre escrit per ell.
Deixarem ara la música feta en català, però seguirem en terras catalanes.
Los Mustang – San Francisco
Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys
seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la
guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel
Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los
Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on
es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de
la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en
un single editat per EMI l’any 1967 i on a la cara A es va incloure aquesta
bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va
ser el líder del moviment hippy a la costa oest (Jacksonville, Florida, 10 de
gener de 1939 - Los Ángeles, California, 18 de agosto de 2012), és clar que el
compositor va ser John Phillips dels The Mamas & The Papas. A l’altre cara
es trovaba “Molino al viento” de l’italià Little Tony. Los Mustang han sigut la
banda mes estable del pop espanyol ya que des de la seva creació van mantenir
la mateixa formació, amb els mateixos músics, fins 
que es van separar
definitivament l'any 2000. Precisament per aquest motiu Mario els va fer un
homenatge amb placa commemorativa inclosa que es va lliurar a Santi Carulla a la Fira del Disc i Cinema de
Col.lecionisme de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta cançó es deia originalment
“Flores en tu pelo (San Francisco)”, però amb el temps i les traduccions es va
quedar sols com “San Francisco”. Curioament quan van començar Los Mustang eren
un tercet instrumental, fins que a un concurs van coincidir amb Los Sírex i
Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va
començár la brillant carrera de Los Mustang que per cert, també van gravar
composicions propies, prácticamente totes escrites per Marco Rossi, poques,
aixó si. Nosaltres volem recordar aquest genial
guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi que va
morir el diumenge 17 de maig del 2015
a Figueres, on vivia. En 40 anys de trajectòria Los
Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que
va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys
d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins l’any 2000,
quan es van desfer.
Los Apson – Cuando yo era un
jovencito
Aquesta bona versió del "Cotton Fields" de la Creedence Crearwater
Revival, encara que tampoc era seva, l'havia escrit i gravat el músic de color
Leadbelly en els anys vint del passat segle, de veritable nom Huddie William
Ledbetter (Mooringsport, 20 de gener de 1888 - Nova York 6 de desembre de
1949). Ens la porten Los Apson, encara que ells la titulat “Cuando yo era un
jovencito”. Va ser un dels principals temes en la carrera d'aquesta banda
mexicana. Us l'hem extret d'un àlbum recopilatori del grup titulat genèricament
“20 Grandes Éxitos” que es va publicar l'any 2006 i en el què es van recollir
els temes més representatius de la seva àmplia carrera musical.. Fins al moment
en què van surgir Los Apson, els músics i grups mexicans miraven atentament el
rock 
and roll, però ells van donar un gir cap al beat britànic i el rock més
contundent que arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat natal Aguas Prietas, prop de Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament
Agrupació Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir
l'any 1957. La veritat és que Los Apson van tenir molts canvis de components al
llarg dels anys i també han estat diversos els músics que ja van morir, entre
ells el cantant Leopoldo Sánchez Labastida, Arturo Durazo (guitarra) i
Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana els va qualificar com una de
les millors formacions musicals mexicanes sorgides en els anys seixanta. 
Los 5 del Este – Tu nombre
Anirem ara cap a les Illes Balears que ja tocava. També el
conjunt mallorquí Los 5 del Este van versionar el "Submarino
amarillo" de The Beatles i encara que s'ha de reconèixar que la millor
versió que es va realitzar a l'estat espanyol va ser la dels Mustang que va
arribar a vendre 130.000 copies, més que l’original al pais, Los 5 del Este
tampoc s'ho fan gens malament. En aquest EP publicat per EMI-Odeon l'any 1966
també van incloure "La muñeca que dice no" de Michael Polnareff, "Tu nombre" d'Adamo que es
la canço que escoltaren avui a El Temps Passa… i la música queda i
"Protestando" que no sabem de qui era, però pensem que seva. Los 5
del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del
Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots, Z-66, etc. i van funcionar prou bé
com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este
van ser creats per Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia
8 de desembre de l'any 1962 a
l'Hotel Sabina de Cala 
Millor.De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els
hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons,
al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael
Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este
van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando
Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després és llançaria en
solitari dient-se Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver
i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i
singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Creiem que així mateix un
dels componets va ser l’amic Joan Bibiloni. Los 5 del Este van participar en
una o dues ocasions al Festival de Mallorca.
Salvatore Adamo – Mis manos en tu cintura
Per concloure el programa d’avui, escoltarem ara a Salvatore
Adamo que va ser el Rei d’aquells guateques que s'organitzaven en qualsevol
lloc a fi de que la juventut pogues ballar i divertir-se per poques peles i és
centraven en un tocadiscos de maleta i un grapat de discos petits. També i com
no, per poguer tenir una mica d’intimitat
i ballar cançons “agarraets” que aixó sempre era agraït. Aquesta va ser
una de les grans cançons de Salvatore Adamo i era de les bones per “ballar”.
Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien
altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de
noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la
vida i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons
romàntiques va gravar. A primer cop d'ull 
podem esmentar, a més d'aquesta,
"Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La
noche", "Ella", "Cae la nieve", "Quiero",
"Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles
festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”.
Le veritat es que las fans d'Adamo el van
odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i
presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia,
nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva si bé Quimet diu que si
que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se,
és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a
sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la
glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món 
d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després
d'aconseguir fama explicant intimitats a la premsa rosa, es divorcien amb les
butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, Adamo i la seva
dona, encara segueixen junts. Per cert, es diu que la cançó "Dolce
Paola" que va escriure i gravar Adamo, anava dedicada a Paola de Bèlgica
amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar
que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La
italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt
encaramel·ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els
van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura",
aquest clàssic de Adamo amb el que molts hem arranbat l’api.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem
en companyia de les emissores per les que sortim a l’aire o per internet, si et
descarregues el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de
les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins la setmana
que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario